dissabte, 2 d’octubre de 2010

Divendres 13

Encara una mica perplex, vaig trobant les paraules per poder explicar una cosa que vaig viure ahir i que no m'esperava. No me l'esperava per imprevisible i perquè desitjava que no passés mai. Divendres a la tarda a la meva empresa sempre ha estat un mal moment, és el dia escollit pels acomiadament. Ahir es respiraven nervis, estranyament la xarxa va deixar de funcionar i es va convocar una reunió general sorpresa. Abans d'aquesta, els fets es van anar desencadenant. Com en les nostres bromes més macabres, des de direcció anaven cridant gent de tots els nivells i els anaven acomiadant. Van acomiadar un total de 15 persones d'una seixantena que érem. Sense motiu, sense criteris aparents, sense previ avís. Bons investigadors, bons treballadors i sobretot bona gent, al carrer sense contemplacions, sense tenir en compte situacions personals, sense altre motiu que la mala marxa de l'empresa. Va ser un cop molt dur per tots, pels que de la nit al dia es van veure sense feina i sense alternativa, i pels que ens quedem, perquè no ho podem entendre. Ningú no s'esperava res.

Sí, jo em quedo, amb tot el meu equip, segurament serem dels pocs que en sortim il·lesos, però no perquè ho fem bé, sinó perquè el nostre servei és necessari. Alegria per una part, però desànim i impotència per una altra. Ja no veig la meva empresa de la mateixa manera. Ja no puc anar a treballar amb la mateixa cara. Quan hi haurà una següent ronda? Quan trigaran els nostres caps a rodar?

No, ahir no era dia 13, però era divendres, i vaig assistir a una matança. Conservar el meu lloc no fa que em senti millor. No solc agafar massa afecte per la gent amb qui treballo, però se'n va gent per la que tenia estimació, alguns de molt propers. Si hagués caigut algú dels meus, crec que no ho hagués suportat. Com va comentar un director d'àrea (dels que no van caure...), és moment d'actualitzar el CV.

40 comentaris:

  1. Ufff, aquest matí precisament comentavem amb en martí, que nosaltres i la gent que tenim propera hem tingut sort, que encara no hem patit la crisis. Però també ens preguntàvem quan trigarem. Tot plegat fa por i a més si no t'ho esperes encara ha de ser més dur.
    Ànims!

    ResponElimina
  2. Mai he viscut una situació així, però suposo ha de ser tristíssima, sobretot si hi ha gent per la que hi tens apreci.

    Potser sí que serà bo d'actualitzar el currículum, veient com les gasten, ves a saber...
    Sort, XeXu, i petons!

    ResponElimina
  3. És el dia a dia del móm empresarial.

    ResponElimina
  4. benvingut a la realitat neocon...

    fins que no la vius, no te'n fas a l'idea; hi ha àries molt boniques, i àrees que tambè poden donar bon rollo.

    el pèndol canviarà... no pateixis; ara estem a l'extrem més extrem; els que han de prendre decisions no estan prou preparats per fer-ho millor però per sort no hi seran sempre...

    ets només responsable dels teus actes; i de les accions que vulguis engegar. Només d'aquestes. No et capfiquis si pots.

    ResponElimina
  5. Suposo que no es pot fer altra cosa que mirar-s'ho pel costat positiu i donar gràcies que tu i el teu equip conserveu la feina. Sort!

    ResponElimina
  6. El dia a dia del món empresarial, com diu en Babunski, o la realitat neocon d'en Gatot. Seguim sense solucionar els problemes, només podem agafar aire i esperar que els següents no siguem nosaltres. Vaja puta merda de sistema. No m'estranya que cada cop hi hagi més alemanys orientals que trobin a faltar la DDR; començo a entendre-ho una mica...

    ResponElimina
  7. Ostres, quina situació tan dolenta...

    M'has portat molts records, molts... de coses molt personals que ara no tinc ganes d'explicar perquè tampoc vull pensar-hi massa...

    Només dir, de tot cor, amb tota la sinceritat del món, que espero que totes les persones que es troben en situacions així (els de la teva empresa o d'on sigui) tinguin força per anar endavant, que no s'enfonsin, que busquin... i tant de bo que trobin.

    Crec que aquesta tendència ha de canviar algun dia... com diu en GATOT, serà qüestió de pèndol o de cicles, però ha de començar a canviar...

    Una gran abraçada!

    ResponElimina
  8. Què fort, tu. La crisi arriba a tot arreu, no et pensis. Els acadèmics també estem veient com roden caps per tot arreu. El CV sempre actualitzat!!

    ResponElimina
  9. Fa dos anys vaig viure la mateixa situació i també vaig ser dels que es van quedar. Poc després vaig deixar l'empresa. Sé com et sents i més quan és així de cop. La sensació de ràbia i d'impotència és inmensa. No puc fer res més que donar-te ànims.

    ResponElimina
  10. És una bona merda. De vegades quedar-se no és cap consol. Espero que no vagi a més... :(

    ResponElimina
  11. Ostres... Sincerament no sé què dir que no soni repetitiu. Per sort els meus pares han sigut mestres tota la vida i aquesta realitat no l'he viscut de tan a prop, però quan algú t'explica experiències tan desagradables com aquesta...
    Quin sistema tan lamentable.

    ResponElimina
  12. Ho sento molt. Jo no et conec ni sé on treballes, ni tan sols conec la gent de la que parles però se m'ha posat un nus a la gola. Jo, per sort, tinc una feina a la sanitat. No sóc funcionária però tinc una mica de tranquil.litat perquè penso que és difícil que això passi on treballo ja que som tan poc personal que seria inviable treballar amb menys persones però tot i això està clar que no es pot posar la mà al foc. Espero que la cosa no s'agreugi més, i que puguis seguir fent la teva feina que imagino que fins ara t'agradava.
    Una abraçada

    ResponElimina
  13. Entenc perfectament la teva impotència, jo en el mateix divendres fatídic vaig assistir a l'acomiadament de dos treballadors, els últims que queden abans de mi. Una empresa que haviem estat més de trenta ara en sóc l'últim graó. Bona sort a tothom es l'unic que queda per desitjar

    ResponElimina
  14. Tots sabem que avui en dia no hi ha res segur i molt menys el lloc de feina però veure (i viure) com fan fora 1 de cada 4 companys ha de ser molt fort i més si va passar de la manera que expliques que no puc definir millor que tu mateix: Una matança en tota regla.
    M'agradaria pensar que si van fer fora tanta gent de cop és per garantir que la cosa s'acabi aquí. Perquè sinó ja em diràs quin ambient de feina podeu tenir a partir d'ara?.
    Jo també et desitjo sort i ànims!

    ResponElimina
  15. Ostres, decididament no són bones notícies, això afecte el dia a dia a la feina i... una merda, vaja. Ànims!

    ResponElimina
  16. Osti! Xexu ara entenc el teu comentari! una situació terrible! pels que es queden al carrer i per les maneres de fer-ho....i jo tampoc sé la cara que faria a l'anar a treballar a una empresa que es comporta així...són mals temps, i el pitjor és que la legislació vigent permet aquestes bestieses...mai he acabat d'entendre del tot la poca flexibilitat de les empreses ...sembla que quan van mal dades, és l'única cosa que se'ls acut: acomiadar! potser sóc una ingènua però crec que són possibles altres maneres d'actuar ....no sé potser que l'empresa exposés obertament la situació, que es cerquessin altres solucions...reduccions de jornada, fins i tot de sous ...no sé...Em sap greu XeXu per tu i els teus companys!

    ResponElimina
  17. Per evitar totes aquestes coses es va fer la vaga de l'altre dia i ja veus...
    Els que manen no ho saben (o no ho volen) fer millor. T'entenc perfectament, vaja situació!

    ResponElimina
  18. Malos tiempos, Xexu...em sap greu, de debò. Ànims!

    ResponElimina
  19. Això que expliques és molt dur. Ânim!

    ResponElimina
  20. Així les teves sensacions no anaven mal encaminades.És una merdeta!A més a més en un país on els investigadors se'ns escapen de les mans i tot i que ho saben els deixen fer.Bona cara però no confïis.

    ResponElimina
  21. Quin mal rotllo!!! Estic desitjant que arribin millors temps, però....no voleu dir que hi ha certes empreses que sota el títol "crisi" aprofiten per fer neteja????, no ho sé....

    ResponElimina
  22. bé, què t'he de dir? puc escriure molts renecs però no en treurem pas res, no?

    t'envio una abraçada, sempre van bé les abraçades, encara que no solucionin ben res.

    ResponElimina
  23. Uf, quina por, aquesta facilitat que tenen algunes empreses per fer fora la gent...

    ResponElimina
  24. glups... que dur tot plegat!!! tanta gent de colp i sense que s'ho espere ningú! :((( et crea una sensació d'inseguretat difícil de suportar. I més enllà dels lligams o no que es puguen tenir amb els companys, no deixa de ser una masacre com molt bé dius. Em pose en el lloc d'aquesta gent i ha de ser un tràngol espantós :(

    ResponElimina
  25. Xexu, em sap molt de greu!

    Sempre he pensat que acomiadar treballadors en divendres és de covards. No et deixa lloc per a maniobra, per reacció.

    Crec que entenc part de les teves emocions. L'ambivalència de sentir-se alliberat per no ser dels guillotinats i la tristesa, profunda tristesa, de no ser dels guillotinats, d'haver de tornar-hi. Em venen a la ment un munt de records, molts de desagradables i tristos. A un amic el van acomiadar el dia del seu aniversari. Si, si, i la cap sabia que era el dia del seu aniversari. Per motius personals que mai hem sabut (xò pots imaginar què rumoregem), el va acomiadar. I mira que vam lluitar, però no va haver-hi manera possible. Jo mateixa he estat a llistes i finalment m'he quedat, o es va posar el meu lloc de treball en qüestió, simplement per estratègia de negociació col·lectiva i emocional del grup.

    Són temps difícils. Quan vas escriure el post del talp et volia dir que anéssiu en compte. Darrerament m'he assabentat d'acomiadaments en sectors ben diversos i propers. Però potser és hora d'organitzar-vos. Si els que quedeu dels seixanta us organitzeu, sou unió, potser tindreu alguna oportunitat de lluitar perquè aquesta quinzena no es tradueixi en major nombre. La unió fa la força.

    Tinc amics a la corda fluixa. Jo mateixa puc tornar a estar a la corda fluixa d'aquí quatre mesos, amb la nova legislatura. Són temps difícils pels treballadors, siguin llicenciats, peons o directrius.

    Molts ànims.

    ResponElimina
  26. No ets l'únic que no sent precisament estima per a la seva empresa. Casos com aquest passen a molts altres llocs i només generen mala maror i por. A més les formes mai acostumen a ser les correctes. Els importa un rave la situació decadascú. No entenc com després poden dormir tranquils per les nits.

    ResponElimina
  27. M'he quedat de pedra. Pressupostos per recerca retalladíssims, massa sous de directius més difícils de retallar i molt poca traça. Em sap greu per tu i pels teus companys. Fa por pensar quins ànims tindreu tots plegats demà. Ànims.

    ResponElimina
  28. Des d'educació, a l'escola pública també treballem escapçats amb manca de mestres i pressupost!

    ResponElimina
  29. Que fort!!!!
    Bé, a mi també em van fer el mateix en el laboratori on jo treballava. Va ser fa 2 anys, devegades encara somio que treballo allí.
    Tot just avui he fet un cafè amb un excompany i jefe meu que encara està treballant i també comentava que el tema està xungo.
    Petons i ànims!

    ResponElimina
  30. Amb el teu escrit, he pogut captar l'angoixa de ser a la llista de perdre la feina i la solidaritat i sentiment de buit dels que encara la conserven.

    Salut i ànims!!!

    ResponElimina
  31. Què fort, Xexu. Una abraçada ben forta i molts ànims :-(

    ResponElimina
  32. ben bé com una pel·li de por. la imatge dels treballadors esperant no sentir el seu nom, com si d'una loteria macabra es tractés... buf, terrible. m'alegro que no t'hagi tocat a tu, xexu, però com dius, que dur tornar aquí cada dia.

    la vaga de l'altre dia, de quedar-se a casa i anar a una mani de bongos i manifestos, està clar que no és la manera de respondre a aquest sistema de merda. i jo la vaig secundar, però cada vegada tinc més la sensació que intentar canviar el sistema des de dins és una autèntica ratera. no sé què hem de fer, però. només sento impotència.

    en tot cas, molts ànims, xexu!

    ResponElimina
  33. Si et serveix d'alguna cosa t'envio una abraçada i molts ànims. Ara com ara no et puc dir res més. La situació és molt xunga per a molta gent. I alguns els tenim molt a prop.

    ResponElimina
  34. El problema és aquest. I ja ho dius bé: hem d'anar actualitzant sempre el CV. I tot i tenir-ne, anar mirant ofertes de feina. També m'hi he trobat, que han saltat els del meu costat i m'ha anat "del canto d'un duro" que no saltés jo també. Un sentiment estrany: et reconforta no ser al carrer, però et sap greu pels que acaben de ser fulminats i pel fet de pensar que com menys en siguem més números tindràs perquè et toqui el teu sant Martí.

    I el que més em fot -i crec que tant a la privada com a la pública: per renovar-te o per despedir-te el que més compta no és el teu rendiment (en el cas que compleixis mínimament), els factors van molt més enllà...

    *Sànset*

    ResponElimina
  35. Aquests divendres que són tretze, independentment del número que assenyali el calendari, sovintejen amb una gelada freqüència a cada cop més empreses de tots els sectors.

    Quan a un bon amic meu (que toca, a diari, expedients de regulació, fallides, etc) li vaig dir que tenia la sensació que "la cosa" s'anava animant em va respondre "que mai no havia tingut tants expedients damunt la taula com ara". :(

    ResponElimina
  36. Hòstia... Això és una putada i és que no trobo cap altra manera de definir-ho. I com bé dius, encara que tu hagis conservat el teu lloc de treball, veure que molts dels teus companys marxen t'ha de generar un impotència horrible, una ràbia ofegada dintre el cos que... quina merda Xexu. Aquestes situacions em saben greu...

    ResponElimina
  37. Us agraeixo molt a tots els vostres comentaris i els vostres ànims. Aquest cop no us contestaré un per un perquè em sembla que el clam general és unànime. Ja coneixem la situació, la situació de la meva empresa s'ha repetit en multitud de llocs, i encara ha de passar en molts altres, malauradament. El meu testimoni de poc serveix, però necessitava explicar les sensacions viscudes, el que vaig sentir davant d'una situació, com tantes d'altres, que no entens fins que la vius. Ara toca mantenir contacte amb els que importen dels que han marxat, i seguir endavant amb la feina. Queda clar que si no treballem dur i aconseguim els objectius la propera solució pot ser encara més radical. Per mi no serà que passi. L'ambient avui era molt enrarit, i ens queda molt encara per parlar i arreglar. Però seguirem endavant, ara més que mai, i encara que em senti diferent que fa una setmana, m'hi penso deixar la pell. Gràcies a tots altre cop.

    ResponElimina
  38. Malauradament aquest tipus de fets han estat molt freqüents en les empreses durant els darrers mesos.
    Entenc que tu ja no aniràs a treballar amb la consciència tranquil·la, i que és una injustícia pels qui treballaven bé, però també entenc que l'empresa vetlli pels seus interessos.
    Adéu!

    ResponElimina
  39. Ostres noi, què fort! Viure aquestes experiències sempre són dures. És una pena, cada vegada anem a pitjor... Molts ànims, Xexu!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.