dissabte, 23 d’octubre de 2010

:)

Sóc un paio bromista i ocurrent. Si faig gràcia, això ja ho haurien de dir els altres. Veig que riuen, doncs ja està bé. M'encanta fer riure. La meva manera, a banda de bromes innocents que de vegades surten, sol ser dir animalades que just abans d'arrencar una rialla, escandalitzen qui la sent. Hi ha cops que em trobo algú que posa cara d'estar escandalitzat i acte seguit me'n diu una de més grossa. Aquestes persones ja em tenen captivat. Podem establir diàlegs d'allò més bèsties, però em faig un fart de riure. Això sí, és un tipus de bromes que s'han de fer seriós, i fins i tot simulant un punt d'enrabiada.

Tot això és molt fàcil i aparent quan es fa de veu, cara a cara, i quan intervé el llenguatge verbal encara més que no pas les paraules. Per escrit aquestes coses no sempre funcionen. O poden funcionar molts cops, però portar a alguns malentesos desagradables. No pots fer certs tipus de bromes si no tens confiança amb l'altre, però per escrit, per més confiança que es tingui, algunes coses poden sonar malament. També has de saber a qui fas quins tipus de bromes, perquè es tracta d'escandalitzar, però no d'ofendre.

Algunes persones fan servir emoticones per expressar aquesta manca de llenguatge no verbal. Jo no en sóc amant, per mi no volen dir massa res. O al revés, algunes sí que volen dir molt, i per això no n'abuso. Quan poso una emoticona és que la trobo necessària, com la picada d'ullet, que vindria a ser alguna cosa que l'altre ha d'entendre, perquè fa referència a una cosa que compartim. Tinc la impressió que hi ha qui la deixa anar i acaba amb un somriure, com si això ho arreglés tot. Jo no faig això. Si he de dir les coses, les dic. Si he de ser agradable, també ho seré. A més, no regalo els meus somriure a qualsevol. El típic somriure de dos punts i parèntesi, sense guió fent de nas, per mi és molt important, és molt sincer i només l'he fet servir en converses o mails quan el meu cor el sentia de veritat. Un somriure no és per jugar.

36 comentaris:

  1. jo en faig servir moltes d'expressions amb emoticones, quan parlo amb tu procuro no fer-ho perquè sabia, més o menys, com pensaves, però si em ve de gust posar un somriure és perquè en aquell mateix moment estic somrient i per mi és important que qui em llegeix ho sàpiga d'alguna manera.
    Amb tu ho arreglava, o ho acabava d'espatllar, amb els 'jejejes' i els 'jajajas'.. però és que a vegades ric tant que se'm podria desencaixar la mandíbula.
    Dos posts més avall quasi em pixo de riure! ;)

    M'agrada el teu sentit de l'humor, i tant! En tinc una vessant molt semblant.

    Un somriure per tu!

    ResponElimina
  2. Doncs jo trobo que justament aquestes icones simplement serveixen per fer entendre quan una cosa la diem seriosament o la diem de broma, com tu mateix dius d'alguna manera hem de suplir el fet de que no ens veiem les cares.
    Per mi aquestes icones són com un signe d'exclamació o qualsevol altre signe de puntuació i amb aquesta idea les faig servir: per ressaltar el to en que estic parlant, cosa que és impossible (o si més no, molt difícil) només per escrit.

    Jo penso que "regalar un somriure" no és per força dolent ni ho trobo tan transcendent com et sembla a tu, però que jo ho pensi no vol dir que tu també ho hagis de pensar. Així que cap problema i un gran :-) (el poso amb nas però també és sincer, eh!)

    ResponElimina
  3. Jo sempre faig servir els somriures de dos punts i parèntesi, sense nas. Sincers. A vegades escric i quan me'l noto ala cara mentre escric, el planto a la pantalla, el trasllado. O no somrius tu quan llegeixes quan escrius comentaris... I també ho faig perquè a mi m'agrada repartir somriures. Tal com els reparteixo amb els llavis pel món real, els reparteixo així pels blogs.

    Un somriure és molt important, ja hi estic d'acord, molt... i precisament si és important fer-lo o no fer-lo, si pot canviar les coses fer-lo o no fer-lo... jo el faig.

    I a vegades tinc la sensació que he escrit alguna cosa com si "la deixés anar" i no és la meva intenció, sinó que és una broma... aleshores intento millorar l'expressió i quan no en sé més poso un somriure.

    Au, té! un per a tu, :) de tot cor. Com les abraçades que envio de tant en tant, sinceres, del tot.

    ResponElimina
  4. Fer bromes i rialles per la xarxa sovint és perillòs perquè el que tu trobes graciós potser l'altre no ho pensa igual i com que no li veus la carona doncs no saps realment que ha pensa.
    A mi m'agrada fer-ne^-^ i quan les faig és perquè les sento.

    ResponElimina
  5. AHHHHHH!!!!!!!! No sé quina emoticona posar per expressar desesperació, enuig i mandra. Se m'acaba d'esborrar tota la parrafada que havia escrit!
    Hi torno però amb cara d'enfadada que no sé com es fa.

    Crec que utlitzem els emoticones per suplir amb certa mesura el llenguatge no verbal. Els moviments, el to, la postura... són essencial en qualsevol relació interpersonal i aquí ens costa trobar les eines que supleixen aquesta part del llenguatge. el problema rau en trobar una simbologia que per qualsevol de nosaltres expressi el mateix. jo utilitzo bastant tres emoticones

    :) quan escric i tinc el somriure tonto als llavis perquè m'ha fet somriure el post que llegeixo

    ;) quan intento fer una broma. Sovint no m'explico prou bé i el símbol ajuda a evitar mals entensos.

    :( aquest és més complicart perquè tant l'utilitzo per coses que em saben greu com per fer morritos d'enfadada de mentida (potser ahuria de canviar-ne un per :-(

    No sé si els utilitzo de la millor manera i si expressen el que intento dir però sempre són sincers

    ResponElimina
  6. A mi també m'agrada fer riure a la feina dic coses molt seriosa i no sé perquè la gent es pixa de riure...certament per escrit és delicat i tot un art i molt més difícil perquè no podem veure els gestos ni l'expressió de l'altre, jo al principi això:-) i això :)no sabia pas què era fins que l'Assumpta m'ho va explicar )) i de vegades poso directament jeje o jaja o juas i si ho poso és perquè sí m'estic rient de debó per cert em pots dir Elfri

    ResponElimina
  7. Jo sóc una barreja de persona extravertida i tímida... Les ganes de parlar amb la gent, de comunicar-me, em fan vèncer aquesta timidesa, però si no veig una correspondència, doncs em tanco aviat... A la vida real això és fàcil de veure... jo somric molt... Si no somric és perquè estic trista, enfadada o no em trobo bé, però si estic bé segur que no se’m veu seriosa.

    L’altre dia comentava en un altre blog que la gent ha perdut el costum de cedir el pas a qui va carregat amb bosses, d’aguantar la porta a una persona gran o a qui va amb un cotxet... però que jo sempre ho faig... i deia que “la majoria de la gent ni tan sols em somriu”, passen i ni em miren. Potser va semblar ridícul expressar-ho així, però és que és tal com ho sento.

    Regalar un somriure no costa res... i jo, quan els faig, els faig de forma espontània, sincera. Si jo estic fent cua per pagar al supermercat i veig que algú em mira, instintivament, somriuré... no sé perquè, però ho faig... és la meva forma de vèncer la part de timidesa que tinc. Sé que quan algú veu un somriure sap que no li diran res lleig i obre la porta a una petita conversa, ni que sigui “com han baixat les temperatures darrerament...”

    A mi se’m nota molt com em sento... només cal mirar-me... fins i tot encara que no digui res, pels ulls es veu si estic alegre o estic trista...

    Per Internet no veiem res d’això, no sabem si som persones de gesticular o no, no coneixem les nostres veus, les nostres expressions... Jo puc dir que, moltes, moltíssimes vegades, estic somrient davant la pantalla... i em passa com diu la CARME... si sóc conscient que somric, doncs poso el petit símbol (amb el guionet del nas) perquè, així, el meu comentari serà molt més “real”: Expressa el que vull dir i com em sneto en dir-ho.

    En un mateix comentari puc posar un somriure o una picada d’ullet al final de cada paràgraf i moltes vegades dobles i triples... i si estic rient, doncs el símbol de riure, amb la “D”

    Dius que per a tu els somriures són molt importants... per a mi també ho són, però no se’m gasten... en puc posar molts i sempre me’n queden... no considero que posar-ne els faci perdre gens ni mica el seu valor.

    En quant al tema de les bromes doncs, personalment, si a mi algú em diu alguna cosa i ho fa “seriós, i fins i tot simulant un punt d'enrabiada” el que jo creuré immediatament és que, veritablement, està seriós i que s’ha enfadat per alguna cosa... i no és que no em faci gràcia sinó que, segons el moment en que m’agafi puc reaccionar enfadant-me o entristint-me perquè no entendré perquè em parlen així.

    El món d’Internet és molt complicat a vegades...

    ResponElimina
  8. Jo també l'empro força aquesta simbologia precisament perquè a vegades pot quedar una mica fred un comentari i massa directa un correu i això els humanitza una miqueta més...
    Un petó, XeXu!

    ResponElimina
  9. doncs mira, jo faig servir la màxima de "somriu, sobretot als que no ho fan mai, que són els que més ho necessiten" i somric tot el que puc i més :) sobretot, també, perquè he d'amortitzar les fundes ^^ I adoro les emoticones en el llenguatge col·loquial escrit. Ara bé, no les faria servir mai dels mais en una conversa formal, com abans em prenc una càpsula de cianur que fer servir la Comic Sans! ;P

    ResponElimina
  10. Mai he fet servir una emoticona (no sabia que es deien així, gràcies per a fer-ho saber) en cap escrit. I no pas per si hi ha un malentès, sinó perquè crec que tampoc aporten gaire. Ara bé, de ben segur que la majoria de gent que ho fa servir és amb bona intenció. En el món de la catosfera, per sort, hi ha molt bon ambient!

    ResponElimina
  11. A vegades van bé per donar el contrapunt, per treure ferro al què dius. Sovint en els comentaris, on no t'extents tant, et queden frases molt seques o dures i les emoticones ajuden a posar la balança al seu lloc. Jo al principi no les feia servir tant com ara... Ara, a vegades he d'evitar només comentar amb un :), perquè hi ha post que em transmeten un somriure i les paraules hi sobren.
    Pel que fa al sentit de l'humor en "viu" és delicat, has de tenir molta confiança amb l'altra i saber que ho entendrà. El millor del món és tronar algú que et segueixi el fil, passa molt poc, però quan passa és genial!

    ResponElimina
  12. Jo tampoc en faig servir mai, però si algú les escriu em fan gràcia, i és que amb els nens estic sempre plena d'emoticons!

    ResponElimina
  13. Jo les emoticones les faig servir quan parlo pel messenger amb bons amics i amigues, perquè ja és el nostre llenguatge en algun cas. Intento no abusar-ne perquè també és necessari dir alguna cosa i no només somriure. Però a vegades no tens rés mes a dir i només pots somriure. Si la conversa fos cara cara faria un gest de cap o qualsevol altra cosa necessària per indicar que estic escoltant el que m'expliquen. Per internet trobo que aquestes emoticones són una manera de mantenir el contacte i comunicar l'estat d'ànim.
    Pel que fa a les bromes... la veritat és que jo sóc molt sensible i a vegades no entenc les bromes i em penso, com diu l'Assumpta, que parlen seriosament i em poso de mal humor i trista. Però la gent que em coneix ja ho sap i ja ho té en compte.

    ResponElimina
  14. Jo no n'abuso molt, la veritat, però les trobo realment útils per evitar malentesos, precisament, per quan el llenguatge escrit es queda curt per expressar els matisos que el llenguatge verbal té.

    Pot evitar algun malentès, la veritat.

    ResponElimina
  15. Xexu, no sabia que per algunes persones tingués tanta repercusió això dels emoticones :O Ohhh m'ha sorprès :S
    Com comenten escriure de vegades queda com pla, com si faltessin dimensions, per mi és un problema, `perquè jo sòc molt expressiva i de vegades dic més amb una mirada amb una ganyota que amb 10 paraules.
    Jo jugo molt amb el llenguatge no verbal, no ho sé, potser per la gent amb que treballo que tenen importants problemes amb el llenguatge i arribo més així.
    De vegades quan escric com que no hi puc fer l'expressió, doncs em sembla que no s'entendrà, perquèn hi falten coses,... com deia és com pla.
    Les emoticones de vegades ajuden a què potser no quedi tant dur, tant seriós i que només amb un gest es pugui entendre més per on va el què vols dir.

    Veig que tu no dones un somriure a qualsevol. Tens uns valors molt ferms i això és molt bo. Però trobo que un somriure és alguna cosa tant simple i que diu tant, que de vegades m'he adonat que el simple somriure d'algú, o una picada d'ullet, sense res més, em pot fer canviar el dia. Has provat què passa si el regales més?

    Acabes dient que un somriure no és per jugar i ostres quan em diuen que no puc fer una cosa me'n entren unes ganes :P i em dic farem risoteràpia amb en Xexu (diuen que va bé) i he pensat d'enviar-te uns quants meus somriures: :) :) :) :) i aquest ric més :D ei i aquest amb nas :-) :-) i aquest amb el nas tort :_) val, paro.

    M'alegra tornar a bloggi world i llegir-te!

    ResponElimina
  16. Per mi les emoticones només són un ajut a la comunicació per escrit. No les utilitzo molt però més aviat per mandra. A la vida real, em passa com l'assumpta somric bastant i em costa estar seriosa i antipàtica.

    ResponElimina
  17. Jo faig servir les següents:

    :P quan faig algun comentari tonto amb ironia.

    ;) quan és una broma i vull deixar clar que és una broma

    :) l'utilitzo poques vegades. Tot i que no sóc gasiva en somriures, només utilitzo la "forma escrita" per suavitzar alguna frase, sobretot en l'ambient laboral amb persones que conec poc, quan les frases poden sonar inquisitives.

    M'encanta seguir-te el rotllo quan et poses a fer comentaris que poden escandalitzar i em sap greu no estar a l'alçada per seguir-te...

    ResponElimina
  18. doncs a mi m'agrada regalar somnriues. És cert, però, que les bromes i segons sentits només es poden fer de vivia veu i en directe, per escrit pot donar lloc a malentesos

    ResponElimina
  19. així doncs,... mirant el títol del post, ens dediques un d'aquests somriures sincers?

    o simplement és per saber de què reflexiones avui?

    No faig servir emiticones (o com es diguin). Mai hi penso. i sempre m'enrotllo com a persiana.

    És ben cert que de vegades costa fer broma i que tothom s'ho prengui bé per escrit. Però com dius, és part de conèixer els altres. No faràs certes bromes amb gent amb qui no tinguis prou confiança.

    a mi em diuen que tinc el sentit de l'humor amb un quart d'hora de retard. i si, tenen raó, sempre pillo les coses tard (el que no saben els altres és que ho faig expressament perquè així se'n puguin enriure una mica de mi, o això em dic a mi mateixa per no sentir-me tan innocent de vegades). A més el meu posat seriós no ajuda, hi ha qui es pensa que no em pendre bé les coses. Però no és pas així i quan ho descobreixen, vamos, apa que no me n'han dit de gruixudes! Riure és ben important, de les coses més importants que hi ha.

    ResponElimina
  20. Si per alguna cosa destaques tu a la xarxa, almenys sota el meu parer....és la teva sinceritat sempre per endavant i em consta que quan has de dir una cosa la dius. Tan de bo tothom fos així.

    ResponElimina
  21. Jo no sé si sóc bromista, però el que sí sé és que sóc de caràcter alegre i de fet, la gent m'ho diu sovint. I molts cops em pregunten com sóc capaç de somriure els dilluns a les 8 del matí. I jo em pregunto: és que hi ha un horari establert per somriure? Jo sóc així... I d'emoticones no en faig servir gaires. Prefereixo expressar-me amb paraules perquè no hi hagi malentesos, però hi faig una excepió; aquesta :) sí que la faig servir, quan somric, com ara, i quan no sé què dir...
    Per cert, per coses que escrius i per com les escrius trobo que ja se't nota que ets de la broma. Si més no, és la idea que me n'havia fet de tu.

    ResponElimina
  22. Aquest post no pretenia dir a ningú com ha de fer us de les seves expressions per escrit, cadascú ha trobat la seva manera de fer-se entendre. Només volia dir que a mi m’agrada més expressar-me amb paraules que no pas amb dibuixets, tot i que el to de vegades pugui ser imperceptible, però per escrit sempre he trobat la forma de dir les coses de manera inequívoca. I respecte als somriures… bé, no en tinc per tothom. No és que es gastin, és que no trio jo quan surten, i forçar-los no està bé. I sí, en el meu cas seria forçar-los. No menteixo amb les paraules, encara menys ho faré amb somriures. La emoticona del somriure té per mi un significat molt especial. Per qui no el tingui, o sigui més rialler, doncs cap problema. Només explico el que em fa sentir a mi. Gràcies a totes i tots per aquests comentaris tan detallats i explicatius..

    Elur, em sembla que tu i jo ens entenem pel que fa al sentit de l’humor, per les coses que ens anem dient em sembla que el compartim. Tampoc no vull que canviïs la teva manera de fer perquè jo no faci servir emoticones. Jo solc fer servir un ‘hahaha’ quan és una rialla, i un ‘hehehe’ quan dic una cosa més trapella. Ve a ser el mateix, la veritat, que posar-hi cares, només que per mi el somriure aquell vol dir molt, quan en donava i me’n donaven era que ens somreia el cor, més que ens fes gràcia el que dèiem. Per això no puc regalar-lo a tothom. Això no vol dir que llegint algunes coses no em parteixi de riure, o somrigui, fins i tot que se m’arrenqui alguna llàgrima. Quan això passa miro de fer-ho arribar a la meva manera.
    Dos posts enrere em treies els colors, i per això reia molt amb aquells comentaris. I també somreia, que no és el mateix.

    McAbeu, el post no és cap crítica a l’ús de les emoticones o de la puntuació que faci cadascú, només és una explicació de com ho veig. Com altres cops, sembla que, de la manera que parlo, hagi d’anar a missa el que dic, i no és així. Expresso la meva opinió amb fermesa. No vol dir que no la pugui canviar o que tingui més raó que un altre. El que passa és que em sembla que en la resposta a aquests comentaris em cansaré de dir que el somriure del que parlava per mi té un significat molt especial, i llavors no el puc fer servir lliurement. En el mateix sentit, també alguna expressió per mi ha adquirit una importància i significats cabdals, i per això les he deixat de fer servir de manera general. Sóc molt maniàtic d’aquests detalls, entenc que dono importància a coses que en realitat en tenen, però per mi sí que en tenen, són petites, són simples, però són les meves coses, són els meus detalls als que m’encadeno amb força. Ja pots comptar que m’educ disgustos quan la gent que m’importa no dóna tanta importància a les cosetes com els dono jo, però sóc així, què vols. A la vida real tampoc no vaig regalant somriures. D’això fins i tot n’he parlat aquí. Si no em surt, no em surt. Abans passar per malcarat que per fals.

    Carme, només cal veure la teva foto de l’avatar per saber que ets una persona riallera i que reparteixes somriures. La cara de la foto ja dóna pau, és inevitable pensar que estàs escrivint amb aquesta cara i amb el mateix somriure el poses a la pantalla. Sí, és clar que somric quan us llegeixo, de vegades ho deixo plasmat amb paraules. Però com ja he anat dient, no sóc de somriure massa pel món, i encara menys de fer-me passar per una cosa que no sóc. Si els teus somriures i abraçades són sinceres, igualment sinceres són les meves absències. El somriure que fas servir tu, el desnerit, per mi té altres significats, i per això no en faig ús si no és un cas que ho mereixi de veritat, que em faci sentir com quan el feia servir per expressar uns sentiments.

    Maria, al final per aquí ens coneixem força, i acabes sabent quines bromes pots fer i quines no, en funció de l’interlocutor. De vegades falles, és clar, et passes i no penses que es posarà malament. Sempre queden les disculpes i tenir-ho en compte per un futur. És sa riure i fer riure, però s’ha d’anar en compte, és clar.

    ResponElimina
  23. Mireia, gràcies per tornar a escriure el comentari. No m’estranya que se’t posés cara d’emoticona enfadada. Les emoticones poden estar bé per suplir les mancances del llenguatge escrit, però el problema és que no volen dir el mateix per a tots, cadascú els dóna un significat propi. A priori no són més que enfasitzadors del que es diu, sense importància, però com ja he explicat, per mi el somriure té altres significats, i per això no el faig servir a la lleugera. A més, un abús d’ells fa perdre perspectiva també, quan es tracta d’un somriure sincer i quan és per quedar bé?
    El teu ús em sembla correcte, no perquè n’hi hagi de millors o pitjors, sinó perquè és el teu. A tu et serveix per dir unes coses. El problema és el que et deia, cadascú ho entendrà amb matisos, els seus propis matisos. Tots haurien de fer com tu, fer una llista dels que fan servir i dir què signifiquen per ells. Veus, amb tu ja no tindrem malentesos, sobretot quan posis ‘morritos’ d’enfadada de mentida, hehehe.

    Gràcies Vida.

    Assumpta, alguna cosa fora de lloc devies dir, perquè el teu comentari va arribar com a correu brossa. Tots aquests comentaris que desapareixen tot i veure com es publiquen van al nou apartat aquest de blogger que anomenen ‘comentaris’. Alguns, no sé per què, te’ls filtra com a brossa. Jo ho miro de tant en tant per veure si algun s’ha quedat allà i el publico, com he fet amb el teu, però generalment m’arriba per mail igualment. No sé si ja estaves al cas d’això, però si no, difon la paraula. En Banyeres trobarà els comentaris del teu marit allà.
    Penso que jo sí que sóc una persona seriosa i que no sóc fàcil de bones a primeres. Sorprèn que alguns m’agafen molta mania quan en canvi altres només diuen meravelles de mi. Els que no m’aguanten no entenen els altres. Però al revés sí que passa, si després d’un temps jo segueixo seriós i distant amb aquelles persones, sempre és per alguna cosa, i els propers també ho saben encara que siguin més tolerants. El meu llistó, està molt amunt, per acostar-se a mi cal saltar alt.
    Ho comentaves en un blog teu, hehehe. El que has d’entendre és que no tothom és igual. Bé, segur que ho entens. Jo et donaria les gràcies seguríssim, però no sé si et somriuria. Altres somriurien però no serien capaços de donar les gràcies. I n’hi ha que ho fan tot amb molta facilitat. Sonarà molt malament, però a mi un somriure no em soluciona res. Un somriure amb la gent que conec i m’estimo no és estrany, però no és de l’estil que tu dius. No tinc interès [a priori] en establir contacte amb cap desconegut, és més, quan estic sol prefereixo passar desapercebut totalment. Per tant, ni amb somriures ni amb res, no tinc intenció de parlar amb ningú, i encara menys del temps que fa.
    El que sí que tinc és que sóc igual a fora que aquí. Jo també somric molts cops mentre llegeixo posts o comentaris, i algunes vegades ho dic. No sempre, però no és estrany veure com poso que ‘des que he començat tenia un somriure a la cara que no ha marxat’. També faig servir els riures per escrit, el hahaha com a rialla i el hehehe per les bromes o comentaris trapelles. No sé si m’entendràs, però no vull dir que els vostres no siguin sincers. El somriure com el que he posat de títol és molt important per mi, té un significat especial, i per això no el faig servir gairebé mai, no el puc regalar a tort i a dret. No és un somriure normal, és un somriure del cor, perquè el feia a una persona que també me’l feia quan ho sentia. I creu-me, hi havia dies que no podíem fer-nos-el, l’altre sabia que no estàvem bé. Sóc molt maniàtic amb alguns detalls, algunes coses que sento molt meves, i no les puc compartir. Puc compartir somriures amb tots els que esteu aquí, perquè sí, perquè em feu sentir bé, perquè em feu estar a gust i somriure sincerament, i no és estrany que em posi a riure ben fort davant de l’ordinador. Però aquest somriure no, perquè és meu. Continua a baix.

    ResponElimina
  24. Tot això no és una crítica als costums dels altres, si has llegit la resta de comentaris ja ho sabràs. Podeu fer el que us plagui, i igual que no em demaneu que jo en posi, jo no us demanaré que no feu servir les emoticones. Són expressives i poden dir molt, però jo de vegades en desconfio.
    Sobre l’habit de somriure sempre i de no fer-ho, ja n’hem parlat alguna altra vegada i és cosa de cadascú. Els somriures no es gasten, però cadascú els fa servir o no en funció de com se sent.
    És que, amiga Assumpta, jo no et cauria bé a la vida real. Però bé, és que a la vida real no ens coneixeríem o no tindríem relació. Per començar l’edat és molt diferent, això ja faria que estiguéssim allunyats. Però també per idees i per manera de ser. Això no vol dir que ara no ens poguéssim caure bé, ara sí, perquè ja ens hem conegut de l’única manera que no importen moltes coses: per internet. Però si ens haguéssim de conèixer fora, no em donaries massa oportunitats. Ara puc ser respectuós amb tu i no comportar-me de les maneres que sé que t’han de ferir, perquè no tinc cap intenció ni necessitat de fer-ho. Ens caiem bé perquè ens respectem, i cadascú deixa l’altre amb les seves coses. Perquè ens entenem, perquè en algunes coses no pensem tan diferent. Algunes coses que ara et fan gràcia no te’n farien fora. I tot i així, no sóc dolent, sóc el que veus. No sempre és fàcil saber fins on pots arribar amb les bromes, i penso que amb tu em controlo molt, tot i la confiança que ens uneix. És per això que de vegades es va més enllà, perquè et tinc confiança i me’n tens, i certes coses no es diuen si no se’n té. Però sí, per escrit és encara més difícil, i el que no sona malament per un, per l’altre és una animalada. Qüestió d’adaptar-se.

    Rita, ja m’ho semblava que no sóc massa humà de vegades. No sé si el que diu sembla fred, però prefereixo mirar d’explicar-me amb paraules, en comptes de fer servir les emoticones. No sé fins a quin punt ho aconsegueixo, però a mi les emoticones no m’expliquen massa res.

    Clídice, tinc una companya que posa emoticones als mails interns de la feina, i li és igual sí direcció els rebrà. Fins i tot quan parla amb comercials. No se li pot negar que crea un clima de proximitat i que també reparteix somriures. Però jo la mataria. Ah, i la comic sans he après a odiar-la a base de trobar-ne detractors. Jo reparteixo abraçades i comprensió als que ho necessiten. Somriures quan em surten sincers.

    Albert BiR, jo penso com tu, però ja veus que hi ha molta gent que els adora i els troba utilitat. A mi em diuen més les paraules que aquestes expressions. Sobretot perquè es pot escriure una frase molt amarga i trista, i si vols, posar-hi un somriure al final. De què serveix això?

    Tarambana, m’agrada el teu comentari perquè exemplifica el que vull fer entendre. Què hi ha de dolent en que un comentari quedi sec, si pot ser és així com ha de ser? De vegades m’escriuen mails demanat que doni opinió o consell sobre algunes coses i em veig en la necessitat de donar un toc d’atenció a aquella persona, dir les coses pel seu nom perquè vegi clar que no parlem d’una broma. De què em serviria acabar un fragment de ‘reprimenda’ amb un somriure? No, no vull suavitzar res. I en els comentaris igual. No cal suavitzar si el que vols dir ha quedat perfectament plasmat. O és que aquesta vida és suau? Bé, jo no ho veig així, però no critico la gent que teniu necessitat de fer-ho. De fet, a fora passa molt això. L’equivalent a posar emoticones pot ser maquillar el que penses quan et pregunten. Perquè no tanta gent és capaç de donar una opinió sincera, i no perquè no la tingui, sinó perquè pensa que no serà ben rebuda, o que això farà que l’altre ja no el vegi igual. Bé, igual que a mi m’agrada dir les coses, també necessito que me les diguin, i si he de preguntar no aniré a algú que em digui com en sóc de maco, sinó a algú que em pugui dir ‘fas pena, xaval’. Si és el cas, és clar. Continua a baix.

    ResponElimina
  25. Quan coneixes a la gent ets capaç d’adaptar l’humor, perquè ja saps que a no tothom li agraden les mateixes bromes. Em sembla, però, que és difícil no passar-se de la ratlla algun cop, perquè sempre freguem el travesser, i la confiança fa que un dia en diguis una que està fora de lloc. Disculpa i a redibuixar la ratlla, quin remei. I sí, trobar algú que comparteixi el teu humor és de les millors coses que hi ha.

    Zel, la canalla d’avui en dia ja les porten incorporades de sèrie, és clar, hereten tot el que s’ha anat inventant, i aviat ens passaran a davant.

    Myself, molts penseu així, i em sembla lògic, només que jo miro d’explicar-ho amb paraules. A més, si ja és un codi que teniu, encara em sembla més comprensible. Per mi l’emoticona del somriure és també una mena de codi, i per això no el faig servir habitualment, només quan toca.
    És molt important saber què pots dir i quan a l’hora de fer bromes. Jo sóc dels animals que pensa que es pot fer broma de tot i en qualsevol moment, en part, que fa servir l’humor com a mecanisme de defensa. Però també m’agrada ser conscient de l’interlocutor i saber que algunes bromes no s’han de fer davant d’algú. Molts cops me’n surto bé, faig servir l’humor que toca amb cadascú, però de vegades fallo, és clar. I em sap greu, és trist ferir algú fent broma.

    Candela, tu abuses de moltes coses!!

    Missis, el problema és que no tots ho veiem igual. Si fos una cosa única i inamovible potser ho trobaria útil, però com que a mi no em diuen res no puc saber quan algú ho posa amb la millor intenció per demostrar que és broma, o en posa un després de deixar-te’n anar una de bona, per fer que és broma però ja te l’ha fotut. Això no em fa tanta gràcia.

    Nits, pel que he comprovat, no és per algunes persones que tenen repercussió, només per a mi. A la vida real fem servir molt el llenguatge no verbal, jo també. Amb una mirada es diuen moltes coses, i de manera inequívoca. Per mi això no ho substitueix un parell de signes de puntuació seguits. Per això prefereixo escriure una mica més i fer-me entendre. És clar que molts matisos no quedaran clars, però em sembla que tampoc s’aconsegueixen ni de lluny amb les emoticones. Jo em puc figurar què vols dir si poses :S, però no sabré exactament la cara d’espant o de disgust que estàs posant. A més, segurament no m’aportarà res perquè el comentari previ ja me’n donarà una idea. Podria dir que jo gairebé no les veig, les emoticones, però no és cert, és clar que les veig, però així com a tu (o a qualsevol, però ara parlo amb tu) t’ajuda a demostrar com estàs, a mi no em diu res d’aquest estat, i en canvi sí que m’ho diuen les paraules. El missatge m’arriba igual amb emoticona o sense. Igual de bé, o igual de malament. Però igual.
    I ara ve una pregunta. Posat que jo no en faig servir gairebé mai, com veus els comentaris que deixo en el teu blog? Et semblen freds? Et semblen distants o secs? Pots dir que sí, eh, no és una pregunta de repte, sinó per saber si realment ho perceps així.
    Dir que no regalo somriures a qualsevol sona molt pedant, ho reconec. Però no sóc de somriure massa, i no em surt d’anar amb el somriure a la boca. Estic segur que això alegra la gent del voltant. Però et diré una cosa, jo no entenc la gent que es mostra sempre alegre. Quan veig gent així tinc la impressió que s’han d’estar podrint de tristesa per dins. Segurament m’equivoco, i espero equivocar-me. Però el planeta piruleta no existeix en realitat. Segurament si em sentís millor amb mi mateix o amb la meva vida somriuria més. Però alguns somriures, com l’emoticona de dos punts i parèntesi és una cosa molt meva que no vol dir només un somriure. L’uso només en casos molt especials, i per això no el faig servir si no el sento realment, com quan sí que tinc ganes de fer-lo servir, i creu-me és difícil. Continua a baix.

    ResponElimina
  26. Tu pots riure i somriure tan com vulguis, sempre serà benvingut. Però una cosa, aquest símbol no és el de nas torçat :_), aquest és el símbol de llàgrima, si no m’equivoco, i es sol posar amb el parèntesi al revés. Així potser vol dir plorar de felicitat, ves a saber tu.
    Jo també m’alegro de tornar-te a tenir per aquí.

    Kweilan, segur que així esteu molt bé, és millor estar alegre que trist, això segur. A mi em costa una mica més, solc estar seriós tret quan estic de broma. La veritat, durant el dia em passo molta estona fent el ximple, però amb la gent que conec i que ja saben com em moc.

    Txari, no t’has perdut pel desert, me n’alegro! M’apunto el teu codi per saber a què atenir-me. Però fas servir emoticones a la feina?? Malament! Si has de ser inquisitiva, ho ets. Segur que s’ho mereixen si els cau una bronca, o han de fer cas si els manes alguna cosa. No cal suavitzar res aquí. I a qui no li agradi, que canviï de feina.
    Tu segueix-me el rotllo, i ja veuràs. Això d’estar a l’alçada és una ximpleria, saps prou bé que només sóc un centímetre més alt que tu, com a molt.

    Deric, sí que s’ha d’anar en compte, que és molt difícil posar-hi entonació a un escrit. Sobretot perquè de vegades ens excedim en la confiança, i això no s’ha de fer, ja sigui per escrit o de veu.

    rits, m’agrada que et fixis en coses que els altres no veuen o no destaquen. Fa poc ja ho feies també en un altre comentari, ara no em facis dir en quin post, potser l’anterior. Vaig dubtar molt a l’hora de posar aquest títol, però és un somriure molt especial, i tot i que el post no està dedicat específicament a ell, probablement serà el més a prop que estaré d’explicar per què. Al final em vaig decidir, però em temo que no era per regalar-lo, encara que molt de vosaltres ho mereixeríeu de tot cor.
    La confiança és un fet limitant a l’hora de fer broma, però es torna una arma de doble tall perquè de vegades, com es diu, la confiança fa fàstic. Ens excedim perquè pensem que ja tot s’hi val, i la veritat és que hi ha bromes que mai funcionaran amb algunes persones, per més confiança que hi hagi.
    Estic d’acord amb que riure és molt important, per això m’encanta fer riure la gent. Em sembla que he quedat molt malament en tots aquests comentaris i el post, però també m’agrada fer bromes innocents i amb to de broma, és clar. Sóc d’aquests que si va al metro i està fent broma amb els acompanyant i veu que la persona del costat (desconeguda) riu, encara fa més broma per fer-la riure més. M’encanta. I dona, jo tampoc les caço de vegades, però solc ser ràpid, i ràpid de resposta també. O això provo. Poques persones m’han deixat sense paraules per respondre. I naturalment les adoro.

    Garbí24, no et creguis, no a tothom li agrada la sinceritat, de vegades porta problemes. A mi em sorprèn que hi ha gent que et diu que no volen saber la veritat. Si fan alguna cosa malament no ho volen saber. Em resulta incomprensible. Però bé, em sembla que jo ho tinc molt arrelat això i ja no canviaré. Gràcies company.

    Guspi, jo sóc dels que et trencaria les cames si em vens a les 8h del matí amb un gran somriure a la cara i hiper-activa. A les 8h el món no existeix, qualsevol moment abans del cafè no hauria de comptar com a dia. Del segon cafè, vull dir. Sóc nocturn, jo. Es nota? Doncs sí, miro de fer broma també per aquí amb la gent que em cau bé, i em serveixo de les paraules més que de les imatges. Suposo que molts cops no s’entén que és en broma, i potser es pot arribar a malentesos. Però espero que siguin les mínimes vegades.

    ResponElimina
  27. Ehem... perdó... ara ho he esborrat jo... és que havia volgut posar uns comentaris però m'he fet un embolic i quedava tan surrealista tot plegat que crec que no s'entenia res de res... més val que intenti fer-ho bé quan tingui el cap més "despejat" i ara em prengui quelcom calentó i una aspirina i vagi a fer nones ;-)

    Tot i això, jo crec que sí que he entès el que tu has explicat... per a tu el simbolet aquest dels dos punts i el parèntesi no és un somriure qualsevol, és una altre cosa, té un altre valor, ho associes a moments determinats i per això no et surt de posar-ho "en general"... i si és així, doncs té molta lògica que no el vulguisposar sovint, clar.

    Ostres, plego... m'explico fatal... però ara crec que es pot entendre una mica ;-)

    ResponElimina
  28. Ei!

    Deixant de banda el tema "emoticona" (no en sóc massa propens) m'ha resultat interessant això dels "comentaris (i acudits) bèsties". En tinc una gran reserva (quan vulguis en fem un intercanvi. Amb ull, però, que ens podrien aplicar la Llei Antiterrorista). Abans n'acostumava a fer bastants, però amb el temps et moderes. El que està clar és que mai vols ofendre a ningú sinó -i com a molt- deixar a la gent "tallada". El que passa és que, com sovint es toca algun tema escabrós, et prenen seriosament, com si ho pensessis o en fossis partícip, i no és així.

    *Sànset*

    ResponElimina
  29. L'únic problema de ser una mica bèstia és que de vegades la gent no tacaba de copsar. Bé, el temps ho esmena.

    Un somriure és un regal, d'acord. Però també es pot jugar amb els regals, la vida és un joc moltes vegades i no cal prendre-se-la massa seriosament sabent que no en sortirem en vida! ;P

    ResponElimina
  30. per mi al contrari... la que té més significat és la contrària, aquesta :( No la poso en va. Però la de somriure la deixo anar bastant, perquè en el moment que la poso ho estic fent, això de somriure. I la de picar l'ullet normalment quan alguna cosa va amb segones.

    I és que es troba a faltar una mica, quan s'escriu per correu, per xat o al blog, això de la comunicació no verbal...

    ResponElimina
  31. Jo suposo que depèn de costums (per no dir edat). Els més experimentats no estem gaire acostumats a fer-ne servir en els nostres missatges, però els meus alumnes, tot i que de vegades no saben ben bé què volen dir, els encanta!

    I segur que ets força dibertit perquè fins i tot els apunts seriosos sempre tenen una punta fina d'humor, per això ens tens enganxats!

    ResponElimina
  32. Assumpta, no cal que esborris els comentaris ja els vaig veure i no em van semblar malament. Si són repetits, o per corregir, doncs tu mateixa, però aquests no calia.
    Pel que fa al somriure, doncs sí, té un significat molt especial per mi. I sóc molt de mantenir aquestes coses que volen dir alguna cosa, encara que només la vulguin dir per mi.
    Cuida't, espero que avui estiguis millor.

    Sànset, tant de bo tothom llegís el teu comentari, així sabrien que no estic tan boig i entendrien millor el que vull dir. Ara que,tu i jo, que no ho dubtava ni un moment que et dedicaves a l'humor bèstia, podríem acabar com en un vídeo de Pereza. És clar que no es vol ferir a ningú, quan et coneixen ja t'entenen, però no sempre queda tan blanc com hauria de ser. Sap greu que algú s'ho prengui pel cantó que no és. Hi ha moltes maneres de fer broma, aquesta només n'és una.

    Joan, és això, no sempre s'entén com una broma, i pot passar després de que moltes hagin passat i va pujant el to. Arriba un moment que ja no se sap on acaba la broma i comença el mal karma.
    Jo sóc de prendre'm la vida seriosament, no hi puc fer més. I amb els meus detallets, aquelles coses que m'he fet meves, no m'agrada jugar-hi, vull conservar-ne l'essència i no embrutar-la d'altres maneres.

    Laia, és una altra manera de veure-ho. En el teu cas, si poses la cara trista vol dir realment que t'ha molestat alguna cosa, no la poses si no vols expressar exactament això.
    Jo m'he acostumat al llenguatge escrit, escric infinitat de mails i crec que em faig entendre. Des del temps que escrivia cartes he mirat d'explicar millor les coses per tal de fer-me entendre i que no hi hagi malentesos. Potser és que no busco el mateix tipus de comunicació quan escric que quan parlo amb algú.

    Cèlia, això de l'edat ja no és cap impediment, ara tothom té accés a la xarxa, i si no mira tota la gent de la teva lleva que ha comentat, i fins i tot més grans, que els encanta fer-los servir. És possible que depengui més del costum o gustos de cadascú.
    Ja miro de posar algun toc d'humor, encara que de vegades surti una mica amarg.

    ResponElimina
  33. Jo no acostumo a fer servir emoticones, tot i que no em molesta que la gent en posi, perquè són símbols fàcils d'entendre.
    Si vull que el missatge agafi un to més bromista faig servir un "jeje", per exemple, tot i que tampoc no ho faig sempre. Depèn del dia.
    Adéu!

    ResponElimina
  34. Ehem... senyor trenca cames... que somrigui no vol dir que sigui hiperactiva! Que no ho sóc! I no somric de manera eufòrica! El meu somriure de les 8 del matí és tranquil que jo a aquestes hores encara estic adormida també, eh? Però tinc aquest caràcter i quan veig a una persona que conec simplement li somric...
    Si per un somriure et poses així... Ai mare meu!!! Com es fa l'emoticona de la mossegada??? Que et vull pegar un mos!!! :)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.