dimarts, 21 de setembre de 2010

Sense salvavides

Un altre tema que va sortir a conversa aquest cap de setmana girava al voltant de les decisions que prenem. Hom pensaria que estem més contents i tranquils quan davant de la tria entre diverses opcions tenim l'oportunitat de rectificar, si ens equivoquem tenim l'oportunitat de tornar enrere. Sembla lògic, tenim un coixí, un salvavides. Doncs no. Es veu que hi ha uns estudis que asseguren que la gent que pren una decisió irreversible estan més satisfets. A priori sembla que te la juguis més, i no tens el comodí de tornar enrere.

Ho vaig entendre amb termes de temporalitat. Quan sabem que d'una cosa en podem prescindir, la podem canviar quan sigui, no ens la fem nostra, per nosaltres és temporal. No li acabem d'agafar estimació, vaja. En canvi, quan el que hem triat ens ho hem de quedar per força ja és diferent, és per sempre. Potser llavors deixem de dubtar, ja no cal pensar si ens hem equivocat o no, allò és nostre i sempre ho serà. S'alguna manera ens traiem un pes de sobre. Per exemple, quan s'està de lloguer no acabes de sentir mai que és casa teva. En canvi, quan compre un pis ja saps que estaràs unit a aquell lloc durant molt temps, és teu, te'l mires d'una altra manera. Ja no és només on vius, en fas una llar.

I que passa amb les persones, es pot aplicar aquest raonament? Sembla que sempre és una decisió irreversible això de passar els dies amb algú al costat, oi? Si més no, actualment sembla més fàcil que mai. Vol dir això que no estarem mai contents i tranquils amb el que tenim, que sempre estarem pensant si podríem trobar algú millor? Suposo que la clau és saber que allò és el que volem, que ho volem per sempre i que no ho volem canviar. Convertim la nostra decisió en irreversible, i independentment del que passi després, ho hem de viure d'aquesta manera. Ho hem de viure com si fos per sempre.

27 comentaris:

  1. no, no, llavors estàs lligat, perds tota la llibertat. has de decidir cada dia si vols estar amb aquella persona... i si és que si serà fantàstic, però si un dia quan t'ho preguntes et contestes que no, llavors és no millor que et quedis amb allò que t'omple!

    ResponElimina
  2. Jo crec que estar amb una altra persona no pot ser una decisió per sempre més. És clar que de vegades sabem amb qui volem estar, i tenim clar que no la canviaríem per res, però prefereixo pensar que és perquè jo vull i l'altra persona també i no perquè sigui una cosa per sempre més.

    ResponElimina
  3. en les relacions de parella mai es pot fer us del salvavides, t'hi llences perquè estàs convençut de que saps i vols nedar, si la travessa es fa molt llarga i avorrida acabes agafat al primer tros que suri, que et doni confiança. Quant això passa val més buscar altre lloc on llençar-te, per suposat sense salvavides.

    ResponElimina
  4. A veure, sincerament, crec que parlar d’irreversibles “absoluts” en termes de relació de parella és gairebé impossible... crec que s’hauria de parlar en termes de “intenció sincera d’irreversibilitat” ;-) I, com sempre, no sé si ho sabré explicar... a veure.

    El que jo vull dir és que si tu estimes molt, molt a una persona, i n’estàs convençut, és molt fàcil que et surti del cor dir que vols que aquella relació sigui “per sempre”: ”Vull estar sempre amb tu”... Doncs bé, llavors el que has de fer és actuar en aquest sentit. O sigui, actuar “com si” veritablement fos irreversible... i segur, segur, que això ajuda a passar els moments dolents (que sempre n’hi ha) i que, després, la relació és millor, més forta i més madura... i fa encara més feliç perquè la il•lusió és com si s’anés renovant.

    Tu “sents” que aquella ÉS la teva parella i és amb ella amb qui vols estar, i és aquest amor el que vols que duri, que guanyi, que creixi... ;-)

    O sigui, és com una mena de “declaració d’intencions”... el que no pots fer és passar-ho a “immutable” perquè, veritablement, també pots trobar-te que, per molt bona intenció que hi posis, moltes ganes de tirar endavant, moltes ganes de cuidar aquest amor i fer-lo créixer, doncs que no pugui ser.

    Ara bé, n’estic convençuda, quan la parella té una autèntica intenció de que “allò duri”, té moltes més possibilitats de que, veritablement duri i, sincerament, quan això passa és molt, molt maco ;-)

    ResponElimina
  5. crec que d'irreversible només hi ha una cosa, la mort. i aquesta, no la decidim (bé, hi ha
    qui la decideix, però no seria el tema).

    La resta, crec que tot es pot canviar, variar, potser no tornar enrere, però si que et pots desdir d'una decisió. Em costa veure-hi la irreversibilitat. Per exemple en lo del pis, comprar un pis no té perquè donar més unió. La temporalitat en el meu pis de lloguer me la va donar el fet que vaig estar un any i mig esperant un pis que havia de ser de propietat, però si no m'hagués tocat el pis de protecció oficial, segurament encara viuria a hobbiton i tindria caràcter permanent.

    Altra cosa és sentir-te millor si creus que una decisió és irreversible, perquè llavors sents que és l'adequada. Com deixar una feina. Et sents alliberat perquè creus que és el que has de fer i et sents millor i sents que és irreversible, i per tant ja no et planteges que hagis triat malament. Però sempre pots intentar tornar o buscar una altra feina similar.

    I en les persones.... quan vols estar amb algú, vols estar amb aquella persona. I creus, perquè saps que en aquell moment és la decisió correcte, la que vols i sents que serà perdurable. Però tampoc és irreversible, mai saps com pot canviar la vida de les persones. Estar amb algú i pensar que podries trobar algú millor és molt trist. Llavors vol dir o que la decisió no era correcta o que es tenen molts núvols al cap, doncs ara tothom sempre vol més o com diu l'Assumpta no es vol que allò duri. Però això ja és un altre tema, no pas de prendre una decisió o que sigui irreversible.

    ResponElimina
  6. La pregunta inicial m'ha recordat el clàssic "La insoportable levedad del ser", sobre la sensació de lleugeresa que es té quan s'intenta evitar la vida que ens ve donada i que, al cap i a la fi, és una presa de contacte amb el terra. Aquesta lleugeresa, en certa manera, proporciona serenor però també dóna sensació d'allunyament de la realitat.
    I tot plegat em recorda al verb "procrastinar". Quin gran verb!

    ResponElimina
  7. racionalment tot es pot canviar, les coses i les persones.. altra cosa són els sentiments, no són gens fàcils de canviar..
    a mi em sembla que un "sent irreversiblement" en el moment que sent, després el sentiment pot canviar o no.., a mi però, no m'agrada ni imaginar-me'n de trencaments amb qui estimo, i tot i que racionalment he d'admetre que la mentalitat dominant d'aquest moment històric em fa pensar que les relacions no tenen perquè durar sempre, que es bo acceptar els canvis etc, penso
    que no deixa de ser trist tenir en el pensament la idea de què un sentiment pot morir, dec tenir un problema, però no m'agrada gens visualitzar-me sense algú o alguns que formen part de la meva vida.
    estimar també és comprendre, anar junts.. personalment crec que l'enamorament és un engany on posem algú on no li pertoca i ens posen on tampoc pertoca, l'amor és quan el veus la persona com és i l'estimes i vols seguir seguir..
    En resum, em sembla que el que en principi sembla tan clar, això que tot canvia que avui sí i demà no, no està pas tan clar si ho mirem des del punt de vista dels sentiments que a la fi és el que ens interessa.

    ResponElimina
  8. Així potser hauríem de començar a canviar no?Perquè si ho fem irreversible és per algun motiu que desconeixem de nosaltres mateixos.
    Ens resignem massa sovint. Hem de lluitar pel que creiem.

    ResponElimina
  9. Penso que hem d'actuar com si les decisions fossin irreversibles, totes, encara que sabem que algunes no ho són... i podem fer ús d'aquest salvavides. Vull dir que conec persones que constantment rectifiquen les decisions i així no en poden dur cap a bon terme. Està bé rectificar si es pot, i si cal, però mil rectificacions no ens ajuden gens. Les parelles també han de fer com si fos per sempre (si és el que voldrien...) i si realment no troben la felicitat doncs a rectificar... clar que sí!

    ResponElimina
  10. Jo crec que depen de la persona, hi ha qui vol viure en constant moviment, sobretot quan s'es jove i hi ha que és molt nostalgic del que poseeix.
    Estic d'acord que el que és irreversible o conisederem per sempre ho assumim amb mes acceptació i sol ser pel que apostem més. De fet tot el que es inestable, imprecís i variable ens dona inseguretat, perquè estimar-ho si qualsevol dia pot desapareixer??? en el fons ser conservador és ser fan de : "virgencita virgencita que me quede como estoy" que mal que mal així estic be.

    ResponElimina
  11. Crec que tens raó en els teus raonaments... ara bé, per segons quines decussacions si que va bé tenir salvavides...

    ResponElimina
  12. Avui no estic massa d'acord ;)
    La veritat és que no pensaria mai en aquestes paraules per parlar de relacions. Crec que en les relacions hi ha quelcom que s'escapa de la racionalitat i entra en la dimensió dels sentiments, i aquí paraules com "irreversible" o "salvavides" no tenen massa lloc.
    Penso que encara que estiguis de lloguer, malgrat que aquell pis no sigui teu en propietat, sí que pot esdevenir la teva llar...
    manuscrits

    ResponElimina
  13. Sóc dels que pensa que si en el seu moment vas triar allò era perquè en aquell moment consideraves que era la millor opció. Per tant... a mort amb la tria! I de penedir-se, res de res!

    ResponElimina
  14. ja t'ho han dit, en moltes coses cal fer-les per sempre, malgrat que sàpigues que no és irreversible. si després s'acaba no és un fracàs, és, senzillament, que "sempre" és un estadi temporal :) i pensa que, a poc que t'hi apliquis, potser no hi viuràs per sempre, però estimar es pot estimar per sempre. això si, si saps distingir entre estimar i posseïr :)

    ResponElimina
  15. bé, és que si no ens hi posem amb aquest pensament vols dir que cal posar-s'hi? després passarà el que hagi de passar, però decidir si et quedes amb aquella persona (si t'hi vol, és clar) o no (encara que t'hi vulgui és clar) ha de ser des d'aquesta premissa, almenys així ho veig jo.
    Ja et dic, després que passi el que hagi de passar, però si no adquirim compromisos alguna cosa està fallant i molt.
    Penso que el 'carpe diem' dels pebrots ha trastocat massa al personal. Se'n fa molta bandera i a l'hora de la veritat només és una excusa com qualsevol altra.
    De totes maneres això de 'per sempre', poc que hi serem per sempre, afortunadament un dia o un altre morirem. Viure 'per sempre' ha de ser terriblement esgotador ;P

    Ara no sé si me n'he anat gaire del tema o no... en fi.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  16. Crec que és inevitable que pensem "I què hauria passat si..." haguéssim triat l'altra opció, per molt que no es pugui tornar enrere. És més, un cop veus que t'equivoques i que no hi ha res a fer, encara fa més ràbia. No acabo de veure clares aquestes conclusions de l'estudi.

    ResponElimina
  17. Estava pensant en l'estudi i crec que el problema és saber "quan" és irreversible.

    Per exemple, si jo decideixo que "no cal pintar el menjador" perquè m'estimo més poder comprar una taula nova... segur que d'aquí un temps estic pensant de nou que "sí cal" o que "ja cal"...

    Hi ha decisions "irreversibles"? Com no sigui la de cometre un assassinat...

    Jo he decidit un munt de vegades que no em compraré "Tots els contes de Nadal" de Dickens perquè val un ronyó... però cada vegada que el veig me'l miro i penso... ostres "me'l compro?"... Vull dir que en les coses petites és difícil prendre decisions irreversibles (bé, segur que al final l'acabaré demanant per l'aniversari, que llavors ja tinc excusa hehe)

    Decisió irreversible: Em tallo el cabell ben curt, si o no?
    a) No. (Potser d'aquí tres mesos me'l voldré tallar)
    b) Sí. (És que tampoc és tan greu, perquè el cabell torna a créixer)

    En definitiva, que trobo que aquest és un tema molt, molt complicat.

    Dit això, estic absolutament d'acord amb l'estudi. Totalment. Si alguna vegada (que passa poques) aconsegueixo dir-me "Faré A i ja no hi penso més"... veritablement em trec un pes de sobre :-)

    ResponElimina
  18. Jo crec que res és per sempre, però ja m'he mudat 7 cops, i ara que pensava que seria la 8a vegada, resulta que he fet un gir i.... em quedo! si, i com les parelles, ja n'he tingut unes quantes, sempre han sigut per sempre, fins que ho han deixat de ser, i tan amics en el millor dels casos, si no, pitjor per a ells.... segueixo intentant-ho :)
    Gran post amic XeXu, com sempre!

    ResponElimina
  19. exacte, tot i ser conscients que les coses en aquets món poden no ser per sempre, les hem de viure com si ho fóssin.
    Una abraçada XeXu.

    ResponElimina
  20. no se no se ... potser les hem de viure com si ho fossin però sent concients de que no són per sempre ...

    ResponElimina
  21. Si un és feliç amb el que té, perquè ho hauria de canviar? Sí, potser mai se sap si aquella persona realment serà LA persona, suposo que tot s'acaba sabent amb el temps... i de vegades ni això, poden passar tantes coses que trontollin la nostra vida...

    Però bé, quan estàs amb algú, s'hi ha de creure, s'ha de creure en la relació, perquè bé, en el fons sempre la vam triar per alguna cosa, no? Però sempre serà canviant, mentre un mateix canviï.

    ResponElimina
  22. Estic d'acord amb tots aquells que diueu que les desicions ( les GRANS desicions) s'han de viure com si fossin per sempre. Així doncs, aquells temes importants cal que els pensis i els sentis però una vegada t'has decidit és qúestió de viure com si no hi hagués marxa enrera. En cas de necessitat ja utlitzaràs el salvavides però la qúestió és viure com si no hi fós, no?

    ResponElimina
  23. Moltes gràcies a totes i a tots pels vostres comentaris, que han estat molt interessants. La idea del post eren més aviat les petites decisions, de coses més materials, però la majoria heu tirat cap el tema de les relacions. Com que també m’interessa molt, he de dir que donant voltes als vostres comentaris he après molt.

    Kika, potser no m’he expressat bé, no volia dir decidir-ho un dia i a partir de llavors acatar-ho. Vull dir que cada dia l’hem de viure com si fos irreversible, cada dia ens hem de dir que allò és el que volem. I si arriba un dia que no ho volem, és clar, llavors és moment de plantejar les coses. Però viure el dia a dia pensant que es pot acabar… mal assumpte.

    Kweilan, em sembla que em cansaré d’aclarir això, però no volia dir que fos una decisió presa un dia i que sigui per sempre. Justament és com tu dius, els dos ho volen, i cada dia el viuen plenament. Potser un dia s’acabarà, però mentre dura cal que els dies siguin feliços, cal viure-ho com si fos per sempre. I si no ho és, ja ho veurem.

    Garbí24, el teu punt ja m’agrada més, penso igual que tu. El que volia dir amb el títol era això, que les decisions irreversibles les prenem sense cap seguretat, potser ens ho rumiem molt, però després de triar ja no hi ha camí de tornada, no tenim salvavides. Val a dir que em referia més a coses materials, però ja que tots parlem de relacions, jo també crec que perquè funcioni t’hi has de tirar de cap, anar-hi amb tot. Si funciona, de conya. Si no va, doncs és igual, però ho has viscut al límit. Viure pensant que allò és temporal, que no és la persona que voldràs en un futur, no porta enlloc. Crec que si s’està amb algú s’ha de fer amb aquest convenciment, i el que depari el futur ja es veurà.

    Assumpta, és clar que no es pot parlar d’irreversibles absoluts, però el que jo volia dir justament és el que tu anomenes ‘intenció’, nosaltres ho agafem com a irreversible, ho entenem així perquè és la nostra intenció. El que passa després ja és una incògnita, però volem que sigui per sempre, i així ho hem de viure, almenys fins que dura, amb aquesta voluntat cada dia. Vaja, que diem el mateix, o almenys pensem igual, que jo ja no sé què he dit al post.
    Si els dos hi posen de la seva part allò té números de durar. Però els problemes acaben sent els mateixos, que ningú no ens ho assegura això. Jo no dic que s’hagi de prendre com a decisió: ‘a partir d’avui això nostre serà irreversible i immutable’. Només que com que tenim aquesta ferma convicció, com que ho volem així, encara que no hi hagi cap pacte al respecte, doncs ens en convencem i per nosaltres és així i no volem que canviï.
    Comentari 2: Quan prens una decisió d’aquest tipus en negatiu pot ser que només ho estiguis posposant, que altres coses passin davant, però tard o d’hora hi acabaràs tornant. Suposo que parlem de coses equivalents, perquè si no no acabo de veure que funcioni. Si no compres una taula perquè prefereixes els llibres, ni que sigui per capritx, quan tornis a tenir estalviat sí que compraràs la taula, és només qüestió de prioritats. Però si compres una taula molt maca en comptes una de molt robusta i que et durarà, segur que hi has estat pensant molt, i al final has triat fent servir el criteri que sigui. Si la tens a prova potser estaràs pensant com seria tenir l’altra. Però si la compres, ja no compraràs una altra taula, i descanses perquè ja no hi ha opció. Potser no et durarà tant, però estàs molt contenta amb la teva taula tan maca!
    Respecte als cabells, encara ho complica més que ens costa estar a gust amb nosaltres mateixos. Potser tenir una cosa maca ens fa estar millor, però quan ens mirem al mirall segur que pensem que ens agrada més el pentinat del veí. Prova d’això és que la gent arrissada s’allisa el cabell i viceversa. Es clar que això dels cabells, quan és qüestió de pentinat, ja sabem que amb una mica de temps s’arregla, però tot i això hi ha molts que decidim portar el cabell sempre més o menys igual, i amb això estem contents.

    ResponElimina
  24. rits, com a irreversible volia dir quelcom que en triar-ho ja no es pot canviar, no que hagi de durar per sempre. Com que en realitat em referia a coses materials, volia dir alguna cosa que ja no es pugui retornar o bescanviar, però és clar que això serà possible quan es torni a espatllar.
    Pel que fa al pis, si hagués tingut diners suficients probablement jo també estaria vivint al meu pis de Barcelona, que com que era el meu pis d’emancipació, també me l’havia fet meu. Però d’alguna manera sabia que no era definitiu i em vaig tancar a fer-hi algunes coses que el podien fer semblar més a una llar. Són coses, potser petites, però que espero fer el dia que tingui un pis que sigui meu, o un lloc on hi hauré de viure de manera més o menys definitiva. Jo almenys penso així, on sóc ara també ha de ser temporal. Però quan hi entre no penses per quan temps, un any vista et sembla molt. Però ja porto un any i mig, i gairebé no me n’he adonat. Hi estic bé, però encara no em sento a casa.
    Potser sí que et fa sentir bé el fet de prendre una decisió que ja no es pot canviar, és el que deia, és treure’t un pes de sobre, una cosa menys en què pensar.
    Ja ho sabem que les relacions no són irreversibles, però n’hi ha prou amb que les sentim així. Si compres un cotxe després de rumiar-t’ho, passa a ser el teu cotxe, i segur que li agafes estimació. Que un Mercedes t’agradaria més que el Corsa que t’has comprat, potser sí. Però collons, no seria el teu cotxe! Fins que el tinguessis. Quan estàs amb una persona i penses que no serà per sempre, allò s’acaba, tret que busquis només sexe i queda molt clar que només hi ha això (una merda que només hi ha això, però bé…). Si vols estar amb algú, ho penses, ho vols per sempre. El que et porta el futur no ho saps, però ho vius com si hagués de ser per sempre, perquè aquesta és l’única manera de viure-ho i estar-ne convençut. No és irreversible, ja ho sabem. Però a nosaltres ens ho sembla i ho volem. I això és suficient.

    Gerard, m’hauràs d’explicar què significa aquest verb perquè al diccionari no hi surt. No te l’hauràs tret de la màniga? Vaig llegir aquest llibre l’any passat i em va avorrir molt moltíssim. Tampoc no acabo de veure quina relació hi ha amb el que dic al post.

    Lolita lagarto, no penso que tinguis cap problema, a mi m’agradaria pensar així com tu, de fet, vull fer-ho, però algunes circumstàncies de la vida fan que de vegades no t’ho puguis acabar de creure. Ja sabem que les relacions s’acaben, que pot passar i passa. Però viure-les amb aquesta idea fa que t’inhibeixis en certa manera, que no et deixis anar perquè saps que si la cosa falla, et farà mal, et protegeixes. Les relacions s’han de viure plenament, donant-ho tot, perquè si no no es pot tenir el màxim. Que un bon dia la cosa degenera i s’acaba? Doncs no s’hi pot fer massa, però mentre el sentiment ha durat, ens tocarà lluitar molt, però també en gaudirem.
    En el post no pretenia posar al mateix sac les coses materials i els sentiments, perquè no crec que es pugui fer, però era una comparació. Evidentment, si ho hagués volgut explicar bé, el post hauria estat quatre o cinc vegades més llarg, i tampoc no és això. Els sentiments s’han d’agafar d’una altra manera perquè tenen mil matisos. Si amb prou feines els podem entendre, encara menys els podrem explicar i classificar.

    Maria, ho deia en el sentit just contrari. No és fer una relació irreversible i haver-se-la de menjar fins la fi dels temps, sinó sentir que és irreversible quan la volem de veritat, sentir que és per sempre i que és el que volem. Lluitarem molt, però ho mantindrem. La sensació de que és definitiu, perquè així ho hem triat.

    ResponElimina
  25. Carme, ja parlem d’un tema de seguretat personal. Tenir massa dubtes fa que no gaudim de res mai. Suposo que és el que conclou l’estudi, si sabem que podem canviar una cosa sempre tenim l’oportunitat de seguir dubtant. En el moment que una cosa ja no es pot canviar, els dubtes s’acaben, ja no tenen raó de ser, ens en convencem i punt. I amb les relacions, més que un convenciment ha de ser una voluntat. Si vols allò ho consideres irreversible, encara que si ho analitzes fredament saps que mai es pot considerar així, però no importa el que és sinó el que tu sents. I el que passi en un futur, el temps ja ho dirà.

    Jordi, em sembla que has entès perfectament al que em referia, per què agafar estimació a una cosa que en qualsevol moment podem canviar. Si ho he de perdre, per què dedicar esforços a acceptar-ho, i sobretot, a crear-hi un vincle. Evidentment, viure una relació amb aquesta por no pot funcionar de cap manera. De fet, la gent que ho viu així, per pura inseguretat, per protecció personal, penso que no donen prou i el normal és que els deixin o que tinguin problemes tard o d’hora, si no canvien de postura.

    Carquinyol, tenir salvavides sempre va bé, però si el tenim potser no estarem mai convençuts del que estem fent. No és fins que l’opció és irreversible que defensarem el que hem triat a mort.

    Manus, no puc fer un port de 10000 paraules per explicar bé el que penso. Em sembla que em coneixeu prou per saber la meva opinió de les relacions i els sentiments. Sé que hi ha moltes coses que se’m queden grans, i per més que en parli mai podré explicar-les bé. Segurament aquestes paraules no són les millors per parlar de sentiments, però podríem trobar uns equivalents que no fossin tan materials. Faig servir-les perquè són les que vam emprar a la conversa. Els sentiments no es poden regir per les mateixes normes que altres coses. I no hi ha cosa més reversible que un sentiment, ja que per un petit detall et pot canviar radicalment. El que vull dir és que has de pensar que una relació que vols mantenir ha de ser per sempre, si parlem de relacions estàndard, aquelles en les que estimes una persona i la vols al costat. No es pot estar dubtant si és la millor que pots tenir, o posar frens en forma de no donar-ho tot per no prendre mal si s’acaba, guardar-se una mica les esquenes. En una relació t’hi has de tirar de cap i pensar que és per sempre, no posar barreres, considerar-la irreversible, encara que tots sabem que no ho és. Anar-hi amb tot. I si un bon dia s’acaba, mala sort, naturalment, cadascú pel seu cantó, d’irreversible res. Però mentre volem que duri no es poden posar restriccions. Si es priva l’altre de parcel•les de sentiment ho notarà, i això anirà minant la confiança.
    De moment he viscut només de lloguer, i encara que he estat molt bé a tot arreu, mai he tingut sensació de que aquell lloc fos definitiu, tenia molt clar que era temporal i no m’hi vaig vinclar tant com hauria. Si mires les meves parets t’adonaràs de què parlo, més austeritat no es pot tenir.

    Sr. Banyera, si ho tries convençut ja no has de mirar enrere, hi estic d’acord. Encara que tinguis altres opcions fàcilment intercanviables, si ho consideres irreversible, ja no hi penses més. Així és com dic jo que s’ha de fer amb les relacions, i sembla que tu ho apliques amb tot, i si bé algunes normes de les coses materials no apliquen als sentiments, potser a la inversa sí que pot ser.

    Clídice, si contesto el teu comentari només faré que repetir el que tu dius amb unes altres paraules. Al llarg de les respostes he anat dient el que tu conclous, sembla que tu i jo, després de llegir els altres comentaris, acabem al mateix punt. Però el teu apunt final és tota una altra cosa, això de distingir entre estimar i posseir és un altre post, és un tema que discutiríem abastament (en el bon sentit, eh?), n’estic segur. Millor no començo ara, que si no no acabaria, i marxaríem de tot del tema.

    ResponElimina
  26. Elur, em sembla que ja repapiejo, perquè llegint el teu comentari he tingut la sensació que ja havíem parlat d’això altres cops. Tot i que aquesta vegada no volia posar la importància del post en les relacions, però inevitablement tots hi anem a petar. Parlem d’això doncs. Un clar exemple de que el que jo digui poc importa, el més interessant aquí són els comentaris. Penso com tu, és clar, si no hi has d’anar amb tot no cal anar-hi. Allò de ‘per provar’, em sembla que podia estar bé quan tenies 15 anys, però després ja no cal. Vaja, és la meva opinió, i la teva, ja ho sé, però que cadascú que faci el que vulgui.
    També coincidim amb el puto carpe diem, és clar. Com que és casa meva sóc malparlat, què passa? A tu t’ho deixo ser també, és clar, posa’t les sabatilles i la bata i a despotricar. Bé, per què negar-ho, jo sóc malparlat a altres blogs també, però és que si no no seria jo. Què hi farem. Va, al que anàvem. Que no crec en això del carpe diem i desconfio de la gent que en fa bandera, especialment si ja estan per sobre la trentena. Naturalment, hauríem de definir això. Totalment a favor d’aprofitar el moment, de gaudir dels dies el màxim que es pugui, de no penedir-se de deixar coses per fer. Així sí. Però no a qualsevol preu. No tot s’hi val. No es pot passar per sobre de certes responsabilitats i compromisos per la merda aquesta del carpe diem.
    Per sempre és un dir, és clar. No ho vull pas viure per sempre. Però és maco omplir-se la boca amb aquest ‘per sempre’, especialment quan hi creus, que vol dir que serà fins que s’acabi, però que vols que s’acabi el més tard possible. Millor així, oi?

    Albert, si ho agafes pel cantó negatiu no es compleix el que diu. Però suposo que es refereix més a la tria de coses, decisions que podem considerar petites, com comprar una cosa que pots canviar. Si saps que el pots canviar, potser no te’l fas tan teu. Però quan ja l’has fet servir perquè n’estàs content, ja no el pots tornar, tu mateix has fet que sigui irreversible i ho acceptes. Una cosa que en comprar-la no la podràs retornar, te la pensaràs bé, i un cop comprada ja no tindràs dubtes, és la teva i encara que n’hi hagi de millors, ja no val la pena pensar-hi més, l’acceptes i t’hi acostumes.

    Cris, amb el tema de les parelles, com ja han dit per aquí, no es tracta d’estar segur que durarà per sempre, perquè tots sabem que no es pot dir, però hem de creure que així serà i actuar com a tal, d’altra manera segur que la relació no avança perquè no t’involucres prou, total, perquè s’acabi. Donant-ho tot, i si s’acaba, doncs el que dius tu, tan amics. Però almenys s’haurà gaudit al màxim del temps passat plegats.

    Xitus, si no ens ho prenem seriosament no hi ha manera de vinclar-se amb res, oi? Ja saps, això pot lligar-se amb el teu darrer post.

    Y, penso que la idea de que no són per sempre ja la tenim incorporada, no ajuda la idea de pensar que res no dura. Llavors no val la pena ficar-se en res, ni feines, ni relacions, ni trobar un allotjament estable. Total, pel que durarà…

    Cuquet, tu ho has dit, en les relacions s’hi ha de creure, i encara que sabem que haurem de lluitar molt, val la pena, oi? Si ens retirem a les primeres de canvi no aconseguirem lligar-nos a ningú, perquè problemes sempre n’hi ha. Perquè ja sabem que no hi ha res etern, però si no la vivim com si ho fos, una relació no té massa sentit, i si li posem data de caducitat encara menys. I això ho he vist!

    Mireia, llavors també estàs d’acord amb mi, perquè penso el mateix. Com han dit també, a mort amb les decisions preses, les hem de defensar. Rectificar és de savis, però molts cops no és una equivocació, sinó que ens hem d’acostumar a alguna cosa que hem triat, per això no ens podem rendir tan fàcilment.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.