dijous, 30 de setembre de 2010

Estimat abisme

Estimat abisme,
ja saps que et trobava a faltar. Ja feia molts dies que vaig aprendre a girar cua, a donar-te l'esquena i caminar en direcció contrària. Vaig passar molt temps caminant per la teva vora, mirant avall tot sovint. Semblava que no, però sempre podia fer un passet més per caminar més al límit, era un expert equilibrista. Havia estat parlant de tu fins i tot, senyal que et coneixia, que sabia que eres allà. Em comentaven que hi ha qui no sap on són els abismes, però que quan se'ls troben saben allunyar-se'n. I jo que et tenia allà i et coneixia com si t'hagués parit! Bé, de fet t'havia partit... Em trobava estranyament còmode allà amb tu, assegut amb els peus penjant al buit. Però vaig veure que no podia ser, que si et coneixia, bé havia de trobar la manera de fugir, de no arriscar tant. Va semblar fàcil al principi, tot i que se'm feia estrany tenir els dos peus a terra. Alguna cosa en mi no sembla funcionar si tot és tranquil, és com si busqués brega amb mi mateix. I va i se m'apareix la possibilitat de tornar-me a acostar a tu; i vinc. No massa, eh? Només una mica perquè et tinc por, però també sento certa atracció. 

Va abisme, dóna'm una mica de marge. Torno a caminar d'esquena a tu, no et fa res, oi? Tranquil, si segur que tornaré.

32 comentaris:

  1. Deixa'l, ell sabrà esperar-te. De fet és fàcil trobar-lo perquè no sol canviar quasi mai d'aspecte...
    Em resulta familiar aquesta sensació...sentir-me imantada a les baixades a l'infern. Però es pot caminar en direcció contraria.És pot i es deu.

    B7s!

    ResponElimina
  2. Caram, XeXu, quina frase “Alguna cosa en mi no sembla funcionar si tot és tranquil, és com si busqués brega amb mi mateix”... Si sabessis quantes vegades he pensat que el meu cap, el meu cervell, digues-li com vulguis, em feia la guerra pel seu compte! És com si no em pugues veure tranquil•la, relaxada... Però clar, el meu cap sóc jo mateixa... per això m’ha impressionat aquesta frase.

    Havia començat a escriure un comentari i, de cop i volta,ha desaparegut tot i he perdut totalment el fil del que t’estava dient... i em sap greu. De moment deixaré aquest trosset i si em ve de nou el que et volia explicar ja tornaré...

    En tot cas, mira de no acostumar-te a sentir-te còmode amb els peus penjant al buit...

    Una abraçada!

    ResponElimina
  3. De fet de vegades es mes negre del que veiem i despres de molt de temps d'evitar-lo veiem com allo tan negre que veiem no es ni tant sols forat, sino que nomes es una trista taca negre al terra a la que pots trepitjar tant com vulguis.
    Que sigui lleu.

    ResponElimina
  4. Ja sé el que estava escrivint (és que m’he quedat tan parada quan ha marxat tot que m’ha quedat el cap en blanc) Que, amb el pas dels anys, m’he adonat que moltes de les situacions que vivim ja les havíem viscut abans i que, per tant, molts d’aquests conflictes que ens “auto-generem” són els mateixos (varien les circumstàncies però no varia el nucli)... o sigui que quan anem aprenent a lluitar, ens anem fent més forts i és com si ens anéssim vacunant. (Oh, ja sé que no s’entén res del que dic... no m’estranya que hagi perdut el fil...) Vull dir que un problema (el que sigui) que ens ha costat molt de superar, la segona vegada ens costarà menys i la tercera menys... i al final anirem “domesticant” una mica aquest cervell rebel que ens “busca brega”.

    O sigui que tu, endavant... no deixis que aquest abisme et xucli... pensa que ja l’has vençut altres vegades i que el podràs vèncer sempre (no dic que no costi... dic que POTS) ;-))

    ResponElimina
  5. Adéu abisme! Diuen que le rectes no cansen tan^^,però ja ho aniràs descobrint per tu mateix.

    ResponElimina
  6. Doncs millor no tornis, no? Total, ja saps el que t'oferirà (tots els abismes són iguals, buidor, foscor, soledat, belén esteban, blablaba) així que no val la pena que hi tornis... total, posats a haver d'anar a un lloc, millor que sigui nou, no ?

    És que en aquests temes allò de "mejor malo conocido que bueno por conocer" no cal aplicar-ho, company !!

    ResponElimina
  7. Les teves paraules em recorden un escrit que vaig fer jo uns mesos enrera. Tenia la sensació d'estar a punt de caure en el meu abisme. He estat fent malabarismes des d'aleshores.
    Penso que és més sa caure-hi (per poder-se aixecar de nou, i fer net), que lluitar i estar a la corda fluixa temps i temps. Aixó desgasta moltíssim més.

    ResponElimina
  8. Quan arribes a l'abisme, el millor és no mirar cap a baix i fer com has fet, girar cua i donar-li l'esquena. És fotut, eh? I si caus, ni t'explico!

    ResponElimina
  9. El vertígen, l'atracció del buit, sempre tan interessants i, alhora, tan terrorífics! :)

    ResponElimina
  10. T'anava llegint i m'anaven venint dues cançons al cap: primer aquesta... http://www.goear.com/listen/d49f5e9/soledad-jorge-drexler i després aquesta altra http://www.goear.com/listen/bfeebe0/hermana-duda-jorge-drexler

    :)

    ResponElimina
  11. Quants i quantes passegen a la vora d'aquest esvoranc, amb una ceguesa estranya, plena d'un no-res, atrets per la incertesa del buit? Quants abismes sobtats, de verticalitat dolorosa, s'obren davant els nostres peus, mostrant la fragilitat de tot allò que creiem ferm i sòlid? Sincerament crec que, en el fons, en cadascú hi ha un petit sentiment aventurer i covard alhora que és el que ens empeny, tard o d'hora, a moure'ns a la vora del precipici, a voltes perdent-nos en la buidor d'aquesta fondària desconeguda, a voltes, perdent-nos per sobre, més enllà de l'horitzó i del límit incert de l'abisme...
    manuscrits

    ResponElimina
  12. saps, no he entés gaire bé el post. I els comentaris tampoc m'han ajudat gaire a saber què dir-te.

    a mi no m'agrada la sensació de veure'm en un abisme. El pots intentar evitar, però de vegades t'hi trobes. Això si, si saps on és, potser millor girar cua, per molt atraient que sigui. Això si, en canvi hi ha qui li agrada aquesta sensació de vertígen, que la necessita.

    ResponElimina
  13. Xexu, volia fer una mena de broma o millor una mena de joc, seguir-te el joc, ja que el que havia escrit era seriós i no pas de conya. Tenia escrit el comentari i quan el volia deixar amb el nom d'"abisme" i enllaçat a la definició d'abisme... (després ja t'hagués dit que era jo, en un altre comentari) se me n'ha anat tot en orris com a l'Assumpta. O sigui que intento reconstruir-ho, tot i que no sé si serà igual que abans. Però hi ha maneres de fer i de dir les coses, que se'm fan irresistibles de seguir. :) I aquest teu apunt n'és una. Amb disculpes, si calen...

    Una abraçada, xexu.



    Estimat Xexu,

    Sóc el teu abisme, per una part estic content que em trobis a faltar, jo també a tu, però per altra part voldria explicar-te unes quantes coses de mi mateix, que com tu saps de sobres, sóc una part de tu.

    Estava content quan et veia d'esquena, amb pas segur i ferm, allunyant-te de mi. I potser a l'inrevés del que creu tothom fins i tot patia quan feies equilibris i quan et veia amb les cames penjant amb un gran risc de caure del tot. No t'estranyi pas gens, has d'entendre que la teva esllavissada, o la teva destrucció seria també la meva.

    Pots acostar-te, si vols, i entre tu i jo juguem aquesta mena de joc que dóna una sensació d'intensitat a la vida. Acosta't, però no massa.

    Volia dir-te, que la meva atracció i el neguit que l'acompanya segurament es deu a que mentre mires cap aquí, no mires cap a altres llocs més interessants o més creatius per a construir la teva vida.

    Sí, sí, marxa i allunya't altre cop. No tinguis por que jo no sóc aquí per xuclar-te. Sóc aquí només per fer-te de mirall i perquè a a través del meu buit, tu puguis conèixer millor no pas les meves dimensions esgarrifoses, sinó les teves, les del teu interior.

    Quan necessitis un cara acara, o una mica d'estímuls, busca'm, hi seré. Sempre em tindràs a la teva disposició per aquesta mena de coses.

    Si algun dia m'oblides, Xexu, jauré en la més gran profunditat de tu i reposaré mentre veig passar per damunt meu les imatges de la teva vida. Mai no despertaré si no és perquè em necessites.

    El teu

    Abisme

    ResponElimina
  14. Què afegir després de l'últim comentari? :s

    Els abismes sempre hi són, cony, de fet els fem nosaltres mateixos! Allunyar-se'n sempre és bona noticia!

    ResponElimina
  15. Els abismes, quan més lluny, millor. Sempre hi ha el perill d'ensopegar i caure. Tan de bo el puguis deixar, pas a pas, més lluny cada dia!

    ResponElimina
  16. L'Abisme ets tu ja ho saps, no? és la part de tu que viu al costat del teu foc, de la teva terra sòlida sota els peus, del teu aire, de les teves tempestes i els teus anticiclons plens de calma xixa. Algun dia li hauràs de fer prou cas i caure-hi. No pot passar gaire res, tenint en compte que cauràs en tu mateix. Llavors es tracta d'esperar una bona tèrmica i deixar-se dur pels corrents càlids ben enlaire si cal. O només fins l'alçada que et convingui per poder veure els teu abisme des d'una nova perspectiva. Deia en Fon que val més volar a mitja altura, ni massa baix ni massa alt. És un home savi en Fon, fes-li cas.
    Diria que tot forma part de la llei de la compensació, passa que aquesta p**a vida compensa d'una manera molt descompensada a vegades.
    Et podria deixar un paracaigudes, una xarxa de seguretat, una corda de pointing (quina p**a gràcia hi troben al pointing??), una colxoneta o un flotador (per posar sota el cul en cas de caure d'ídem). No tinc ales, em sap greu (què més voldria jo que tenir ales, però el RedBull és aasquerós). Però com que sé que oferir-t'ho ja seria ofendre't, només et dic que ho tinc però que no t'ho penso deixar. Ja saps com sóc per segons què. Explico però no convido, és el que hi ha. Cadascú ha de caure als seus propis abismes o passejar-s'hi al límit o fugir-ne cames ajudeu-me. I cadascú ha de fer servir l'eina que li convé per amortir el cop o no fer-ne servir cap i notar-lo amb tota la seva força contundent. Què és sinó viure?
    Ets un cabronet Xexu, amb aquest teu bloc em fots enlaire el propòsit de viure sense pensar gaire, sense aprofundir en les coses, és esgotador quan arribes al límit d'analitzar fins i tot el mínim gest i la més insignificant paraula. Que no és el cas teu, és evident. Vull dir que és el que em passava a mi i que... en fi, què t'he de dir, ja saps què vull dir. La sort que tenim és que ens entenem millor del que ens pensem.
    T'imagines llençar-t'hi i descobrir que pots volar? quina descàrrega d'adrenalina! (qualsevol menja vedella amb clembuterol) Clar que si ens tirem i no volem... sempre hi haurà algú que recollirà els trossets si els troba.
    Ja, no és manera d'acabar un comentari. O era un post?
    Bona nit, maco. No caiguis de llit!

    ResponElimina
  17. En un principi blogger molt amablement (amb una finestra horrorosa) m'havia dit que el meu comentari era massa extens... encara no em coneix aquest Blogger, ja li explicaré algun dia el que és un comentari llarg, ja.
    Petó! (per tu és clar, en Blogger no se n'ha guanyat ni mig)

    ResponElimina
  18. Tot va a dies, segons com un es trobi. Espero que aconsegueixis mantenir-lo a una distància considerable i anar-te'n allunyant a poc a poc per sempre.
    Adéu!

    ResponElimina
  19. Noi després de la carta que t'ha escrit l'abisme, amb l'ajuda de la Carme, ja no hi tinc més a dir! i per cert estàs ja refet? m'has deixat un comentari al meu bloc que m'he deixat una mica preocupada...espero que només sigui un ensurt!

    ResponElimina
  20. Jo també el conec aquest! I saps? de vegades no és tan dolent haver-lo conegut. És millor l'abisme que el buit, perquè almenys et fa sentir alguna cosa. De totes maneres, espero que ben aviat puguis allunyar-te'n, si més no una miqueta.
    Una abraçada

    ResponElimina
  21. Caminar sobre l'abisme fa molta por, però t'exercita les cames. Ara,sempre és millor atracar-te amb el culet ben posat al terra: per què no seure's de tant en tant sobre l'abisme a contemplar el buit? Mentre el veus allà no el tens (o no el sents) dins teu. Els límits són vertiginosos, però ajuden a reubicar-se.

    ResponElimina
  22. No considero que l'abisme sigui un bon company de trajecte, és fosc, inestable, atraient al principi, t'enganxa,, però sempre va de la mà de la incertesa...., és bo que el reconeguis, t'aixequis i que continuïs endavant...
    Salutacions,

    ResponElimina
  23. A mi també m'agraden els abismes...Et recorden moltes coses que no cal oblidar!

    Salut, XeXu!

    ResponElimina
  24. Molt millor poder conversar-hi que no pas caure-hi després d'ensopegar amb una pell de plàtan, per exemple. Molt bon cap de setmana XeXu!!

    ResponElimina
  25. Ossstres... molt profund aquest post, Xexu, i veig que tothom n'ha fet unes interpretacions per treure's el barret.

    Sempre existeix aquesta atracció envers el que és complicat, prohibit, perillós. Una manera de posar-nos a prova, o de voler-nos hi encarar per demostrar-nos a nosaltres mateixos si som prou forts com per resistir la temptació de caure-hi. Jo de tu seguiria caminant d'esquena, pas a pas, i potser arriba un dia en què aquesta curiositat i aquesta atracció desapareixen, es dissipen. O potser no, i decideixes tornar-hi per pròpia voluntat, altre cop, per reptar-te a tu mateix. Llavors hauria de ser quan recordessis aquests moments i veiessis que si un dia vas ser capaç d'allunyar-te'n, sempre ho pots tornar a fer. Només cal fer una bona reflexió i descobrir què és el que realment vols: llençar-te o girar cua i emprendre un altre camí (cosa que és molt fàcil de dir i alhora, una de les més difícils de fer)

    ResponElimina
  26. Gràcies per tots aquests magnífics comentaris, amics. Era un post molt personal, escrit d’una manera diferent, però no deixa de ser una conversa amb mi mateix, molts us n’heu adonat. No és un post massa agradable, potser, però els vostres comentaris l’han convertit en un bon debat i us heu superat. No us perdeu la rèplica que m’ha fet la Carme, que és de 10.

    Xica, em sembla que molts tenim tendència a anar ensopegant amb les mateixes pedres i acabar en els nostres abismes, o encara pitjor, fregar el límit i jugar a fer equilibris. Sí que ens hauríem d’allunyar de les coses que ens poden fer mal, però si escapem de tot, la vida no té tanta gràcia, no?

    Assumpta, realment de vegades sembla que tinguem un diàleg amb nosaltres mateixos, ho pots entendre com la guerra cervell-cor. El cervell et diu que allò no està bé, que t’has d’allunyar del perill, en canvi el cor vol que insisteixis, vol que ho donis tot encara que vagi malament. Lluiten, es barallen, i em sembla que molts cops el cervell cedeix, però és un tema de deixar per impossible al cor, saps ‘fes el que et doni la gana, jo ja t’he avisat però ets tan cabut que no hi ha manera!’.
    Comentari 2: Probablement tinguis raó. Al principi pensava que era impossible marxar de l’abisme. Vaig aconseguir-ho i sé que m’hi tornaré a acostar, però ara és més fàcil posar el cap clar i veure que no toca fer això. És més fàcil allunyar-se una mica, però potser també és que no m’hi havia acostat tant. Potser aprenem que hi ha situacions a les que no ca arribar-hi de nou, ja hi hem passat i sabem que no estarem bé, per tant, ja ens protegim una mica.

    Garbí24, dues cosetes, primerament no voldria comparar el meu abisme amb les penúries que passa alguna gent, comparat amb molts sóc un paio afortunat, tampoc no és per tant. Ara bé, i aquesta és la segona, parlo d’abismes personals, de coses que et fan perdre un estat de benestar mental i que t’incapaciten per viure feliçment, així que sense comparar-me amb els problemes de ningú, això meu no és una taca sinó un foradot del que em costa sortir.

    Maria, rectes no sé, segurament faré unes voltes per no anar massa lluny tampoc, no fos cas.

    Carquinyol, si em feien falta arguments per fugir de certes situacions, me n’acabes de donar de sobres. Belén Esteban? Grrrr… Cada cop que vegi que m’acosto a l’abisme pensaré en Belén Esteban i segur que me’n desdic de seguida. Així que gràcies! Teràpia de xoc és això, no? En aquests casos, el ‘malo conocido’ és el que s’ha d’evitar, que ja saps de què va.

    Marat, benvinguda al Bona nit. Caure-hi no sé si és la manera. A baix tot està en suspens, no hi ha ànim, no saps on tirar. Estàs tan perdut que no pots avançar cap enlloc. Al voltant, només foscor. Però no és el pitjor, a la vora de l’abisme també et sents una mica així, però quan caus no tens voluntat i només esperes, esperes alguna cosa que no arriba i que no arribarà. I l’esperança es va fent petita, petita fins que la perds del tot. I perdre l’esperança és el pitjor que et pot passar, ja ho diuen. M’adono que potser hi he caigut i ni me n’he adonat…

    Jordi, ja hi he caigut alguns cops, i no és divertit. Són èpoques molt dolentes, però costa sortir d’aquest espiral, i quan en surts no saps on ets ni què fas. Ens acostumem a tot, fins i tot a estar malament.

    Clídice, algú hauria d’investigar per què molts ens movem tan ‘còmodament’ a la corda fluixa.

    Els d’Otis, és que t’has proposat deprimir-me? A mi el Jorge Drexler aquest no se’m posa massa bé.

    ResponElimina
  27. Manus, dit amb les teves paraules sembla una cosa bonica i tot, fas que tot soni millor. Jo no sé definir-ho, perquè tots volem fugir de les males situacions, però tenim tendència a quedar-nos a prop, o a tornar-hi. No hi ha una paraula per definir això? Addicció? És com aquell que deixa de fumar, durant molt temps després del cafè troba alguna cosa a faltar. Molts tornen a caure. Ara dic una cosa des del desconeixement, i si aquests estats de recurrència que tenim es moguessin neurològicament pels mateixos circuits tant en el cas de les addiccions com en el de perseguir mals estats mentals?

    rits, no sé si m’agrada aquesta sensació, però sovint frego el tornar-me a sentir perdut, el ser totalment depenent, i el caure en l’abisme, en definitiva. Faig malabarismes a la vora perquè no vull sentir-me malament, però tampoc no vull estar massa lluny per si tot canvia. No sé, pensament erroni i poc encarat a millorar la meva vida, però em sembla que sempre he sigut així.

    Carme, gràcies per tenir la paciència de tornar a escriure aquest escrit de resposta, no sé què li està passant al blogger darrerament, a mi també em dóna missatges d’error i he perdut comentaris. Hagués quedat bé que haguessis fet el que et proposaves, però després m’hauries d’haver dit que eres tu, segur que m’ho haguessis dit. No puc dir res al respecte, només donar-te les gràcies, has fet una bona rèplica i tant de bo el meu abisme fos tan considerat com tu, i tan ben intencionat. Les nostres parts fosques de vegades ens guanyen, ja saps, i no sempre sabem què fer per superar-les. Gràcies Carme.

    Tarambana, però com si fos una addicció, no és fàcil allunyar-se’n sense més. Per més que ho intento, segueixo mirant enrere.

    Albert B. i R., vaig fent, mirant de caminar, però també mirant enrere. De vegades m’hi acosto, és com si no sabés el que hi ha, penso que aquell cop pot ser diferent i torno a fer un cop d’ull. Quan veig que tot és igual, tornem a començar.

    Elur, ja he caigut un parell de vegades almenys en aquest abisme, i me l’he jugada molts altres cops fent equilibris a la vora. Està bé que cadascú entengui l’abisme d’una manera o altra, potser en realitat tots l’entenem igual, però el sentim diferent. A més, si hagués d’explicar què és aquest abisme per mi, no sé si me’n sortiria. És en mi, això està clar, però no és un lloc físic, és un estat, una sensació. I és un estat molt dolent, això t’ho asseguro. Encara no he après a volar, així que no sé si em convé volar massa alt o massa baix, però a mitja altura segur que està bé. I això també serveix de resposta a la part final del comentari, si em tiro em foto una nata segur, i millor que ningú vingui a recollir els trossets, deixeu-me allà.
    Fes el favor de dir les coses pel seu nom i no posar asteriscs rotllo censor americà. Puta vida, amb totes les lletres.
    Estem d’acord amb que cadascú se sap les seves coses i se les ha d’arreglar. Almenys els primers estadis han d’anar a càrrec d’un mateix, després ja pots deixar que t’ajudin i t’animin. Però com molt bé et diria l’Assumpta, dir-li a algú que està a l’abisme que estigui content i que no pateixi és com dir a un que té grip que no tingui febre. Bé, ho diria amb altres termes, però alguna cosa així. No obstant agraeixo les teves explicacions, que no convits.
    Si no fos que et trobaria tan a faltar et diria que no passis per aquí en una temporada, que t’agafis vacances de Bona nit i potser algunes paraules no retronaran en el teu cap. Perquè en definitiva no és el que jo dic sinó el que tu llegeixes, i com bé saps, no és el mateix. Jo tinc unes cabòries i les plasmo. Tu tens les teves i llegeixes una mica en funció d’aquestes, tot el que dic et sona com familiar. Això sí, a força de llegir-me ets de les persones que millor m’entén, però és que ja han passat moltes llunes i centenars de posts (milers en el teu cas) que ens anem llegint, això es nota. I espero que ho segueixis fent, eh, però si necessites descansar, tu mateixa. Continua a baix.

    ResponElimina
  28. Com que segurament llegiràs la resposta i seràs l’única (a part de l’Assumpta, hola Assumpta!), t’explico aquí que no sé que fot el blogger que si fas un comentari molt llarg et diu que era massa llarg i sembla que no s’hagi publicat, però després veus que sí. Els comentaris no poden tenir més de 4096 caràcters comptant espais, però això és molt i la pantalleta en qüestió surt per molt menys. Jo ho vaig descobrir, i encara passa, quan faig els comentaris de resposta com aquest d’ara. Sempre em surt la puta pantalla i he de tornar a entrar per posar el següent, però si surt en principi el comentari s’ha publicat. Després és quan surt la pantalla encara més lletja de ‘error 503’, i llavors és que has perdut el comentari i ja et poden sortir els instints assassins.

    Albert, fa molt temps que faig equilibris, per això ara intento allunyar-me’n una mica, a veure què tal.

    Elvira, perdona pel comentari d’ahir, però és que va passar una cosa molt inesperada que em va trastocar una mica i que ara explicaré en un post.

    LluNa, em sembla que l’única cosa bona d’haver caigut a l’abisme ja alguna vegada és que saps com és, i pots desitjar no tornar-hi a caure i, fins i tot, potser fer alguna cosa per evitar aquesta situació.

    Vida, primerament sigues benvinguda al Bona nit, encara que potser ja havies passat per aquí amb un altre nom temps enrere, però com que no sé si és cert, et saludo. Estar tan a prop de l’abisme és molt arriscat, és cert que encara no hi ets i et sembla que tens temps a rectificar, que pots apartar-te’n quan vols, però el problema és que no és així, i em temo que és d’aquestes coses que quan te n’adones ja és massa tard.

    Audrey, benvinguda al Bona nit, gràcies per passar. Aquest és un dels meus problemes, que tot i reconèixer l’abisme, no he fet res per evitar-lo. Em van explicar que hi ha qui no sap on és l’abisme, però que quan se’l troba en sap fugir. Jo que sé on és, no fujo voluntàriament. Bé, no fugia. Ara ho intento, amb les pertinents recaigudes.

    Olguen, com a toc d’atenció d’acord, però per fer equilibris no són massa divertits.

    Marta, sóc molt racional jo, i tinc xerrameca per donar i per vendre. Parlo amb els meus fantasmes, amb els meus abismes, amb algunes parts de mi mateix, i fins i tot amb els meus gats. A l’abisme jo no hi caic, m’hi tiro voluntàriament. Per dir-ho d’alguna manera. Més aviat… deixo que passi.

    Laia, he estat alguns cops al fons de l’abisme, que és una sensació, un estat. És un estat de molta degradació personal, i no està bé. Però he passat molt més temps fent equilibris, i aquesta incertesa tampoc no és bona. Estar al límit no estar bé. Marxar una mica enllà és més segur, però llavors elimines els factors que cites tu al principi, i la vida se’t pot tornar molt avorrida. Sé que m’hi tornaré a acostar, aniré fent, però conèixer aquest estat permet no anar fins al fons, parar una mica abans, mirar, i saber que has de retrocedir, per difícil que sigui. És allò de tenir experiència, et serveix per no cometre els mateixos errors. I mira que jo els he repetit els errors, però algun dia n’aprendré.

    ResponElimina
  29. Xexu, caure també serveix per aprendre. (jo també em llegeixo les rèpliques!!)
    Petons

    ResponElimina
  30. Qui ho diu que jo et dic que t'animis? poc que ho he dit jo això, no? clar que prefereixo que somriguis a que no, però no t'hi penso pas obligar.
    Suposo que feia massa temps que no profunditzava en res i l'he cardat al pal, no ho sé.
    Ni el foc, ni la terra sota els peus, ni les tempestes, ni els anticiclons en són de físics, són estats mentals intrínsecs en cadascú.
    Els abismes mai són agradables, què m'has de dir a mi que tinc vertígen!
    Però vaja, si vols et puc fer arribar un flotador. Que no sigui dit.
    Un petó, malparit. No penso deixar de venir i deixar-me alguna neurona dient coses sense sentit a casa teva. Podria abandonar nòmades amb certa recança però em costaria més, molt més, abandonar el Bonanit.

    ResponElimina
  31. Ei, no, no era la intenció... simplement, llegint el post em van venir immediatament al cap. I com que aquesta setmana no sé on tinc el cap...
    A mi el Drexler m'agrada molt...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.