divendres, 3 de setembre de 2010

Castell de cartes

Ahir vaig començar un post que em va semblar que seria molt trist i al final no vaig continuar-lo. No el vaig guardar, no m'agrada tenir esborranys. No va ser per mi, el motiu de no continuar-lo era que qui pogués llegir les meves paraules es preocuparia, em compadiria, pensaria que, com sempre, no aixeco el cap. I per auto-compassiu ja estic jo.

Avui penso que m'és igual, que aquest blog és meu, i si tinc necessitat d'escriure coses tristes no me n'he d'estar. Si ja no escric les coses que sento o penso perquè no vull sonar 'com sempre', això ja no té cap sentit. Aquests dies veig com el meu món s'ensorra al meu voltant. M'havia construït uns pilars i unes bastides en les que es suportava la meva vida i ara m'adono que no era més que un castell de cartes que, amb les primeres bufades, cauen una a una fins quedar distribuïdes per terra. Les he vist caure a càmera lenta, i no crec que hagi fet res per prevenir els corrents d'aire. 

Hi ha moltes coses que han de canviar, en tots els àmbits. He d'aprendre per fi a espavilar-me tot sol, em sembla que no em queda més remei. També he de deixar les lluites estèrils, consumeixen massa energia, i sempre hi ha qui em bufa les cartes. Que potser no tinc les coses tan controlades, encara que vagi uns passos per davant dels altres, que preguntin tantes coses que jo ja sé, però que dissimulo no saber assumint mirades còmplices. De poc em serveix aquesta mena de poder si per dins el desgavell és absolut. Urgeix un replantejament.

40 comentaris:

  1. Penso que la complicitat blocaire també existeix i com a tal, exigeix ajudar-se uns altres, per tant, si estàs trist i escriure et va bé, almenys per desfogar-te (ja que no et podem escoltar), aprofita-ho i no caiguis en el pensament de si sempre estàs parlant del mateix. El bloc és teu i escrius com et sents i com et surt, i si et podem donar un cop de mà doncs endavant, perquè a vegades no trobem altra sortida que el bloc.
    Les coses poc a poc, tornaran al seu lloc. Les cartes, també, encara que hi hagi corrents d'aire.

    Ueeee!! sóc la primiiiii!!!

    ResponElimina
  2. Tu ets amo del teu blog per escriure-hi el que vulguis....i encara que ara potser no t'ho sembli, també ets amo de la teva vida: tot es recol·loca de nou, dóna't una mica de temps i no t'exigeixis tant. Ànims.

    ResponElimina
  3. No et fixis cap punt en concret, segueix endavant tossudament i sense parar d'escriure el que et passi per........
    Després d'una pujada sempre be una baixada

    ResponElimina
  4. Ànims Xexu! Si et serveix de consol a mi també se m'està desmuntant tot el castell de cartes que m'havia fet... però no t'imagines com volen les cabrones per l'aire! No podem controlar-ho tot, quan penses que ho tens tot i que tot està bé, de sobte se't desmorona el teu propi circ que havies creat.

    ResponElimina
  5. Si les cartes cauen molt a poc a poc, és difícil fer res per evitar-ho, hi ha com una sensació falsa de control. Curiosament, a mi em passa una cosa semblant, però ja sabia que les cartes eren poc sòlides.

    ResponElimina
  6. "Y observo el sol que entra por mi ventana,
    que me despeja y renueva mis ganas,
    miro al espejo y me pegunto que me espera fuera.

    Y siento todo tan brillante y tan magnético,
    nada ni nadie puede hacer que me derrumbe
    hoy que tiemble el suelo que allá voy,
    pisando fuerte y sin reloj

    Tengo una sonrisa para regalarte,
    tengo mil cartas de amor, y tengo
    todo el tiempo que perdí sin ver el sol."

    Ala!Avui t'acaparo el comentari^^.No sé perquè m'has fet pensar en aquesta cançó.
    Un dia va bé lamentar-se,ara demà has d'estar millor:P

    ResponElimina
  7. És clar que aquest blog és teu i, precisament, ets un dels blogaires que em sembla que més es manifesta tal qual és, sense disfresses... per tant quan estàs trist se’t nota. I, de fet, m’ho semblava. Aquell post dient que si t’haguessis de morir demà mateix no t’importaria no és l’escrit que fa algú que està vivint amb il•lusió (ho sento, ja sé que la gran majoria va respondre que també estava disposat a morir aviat, però no m’ho vaig creure massa... ara bé, de tu sí que m’ho vaig creure... el post era teu i la idea t’havia vingut a tu, i tu reflexiones les coses). Després un relat amb un final ben trist...

    No sé si el que et diria sabré expressar-ho bé. Ho intento. Dius que els pilars i les bastides en que suportaves la teva vida cauen una a una... N’estàs segur? Totes? Tots els pilars i les bastides s’han enfonsat? Estic segura que no, que quan ens sembla que “tot cau”, encara tenim allí on agafar-nos... encara que estigui a molts quilòmetres i fent panxeta (per posar un exemple)

    I, qui sap, a vegades és millor que allò que no era sòlid caigui... potser així es pot començar a construir quelcom amb més fonaments, una nova construcció que t’il•lusioni i que faci que d’aquí un temps, ens tornis a fer un post dient que no et fa por la mort però que, si pot ser, t’agradaria que vingués molt tard.

    ResponElimina
  8. estic amb l'Assumpta, ja fa dies que se't nota la tristesa. I si, has d'escriure el que tu vulguis i necessitis.

    un mal dia, oi? descansa, pensa en els pilars que no estan fets de cartes. Saps que hi són. Fes el que se't posi bé. Mima't una mica i deixa't cuidar.

    A veure si t'anima (a mi sempre em fa ballar):http://www.youtube.com/watch?v=gUyu5prWjTE

    I si creus que han d'anar canviant coses, doncs poc a poc, reptes petits per anar avançant.

    ResponElimina
  9. Fill ;) la vida ja ho té això, a vegades però cal ser pràctic, una mica pragmàtic i tirar endavant. Tot passa i tot no pot ser dolent, o sigui que...

    Respecte al blog, però si aconsegueixes un munt de comentaris que son posts en si mateixos!

    fins i tot jo m'allargo!..va, tanca l'ordinador i surt a fer una cervesa o dos, riure una mica i xerrar de coses poc importants. De tant en tant és higiènic fer una mica el boig!

    ResponElimina
  10. Ja està bé que les persones puguem preocupar-nos una mica els uns pels altres! No pasa res... tu escriu el que et sembli i mira una pila de comentaris interesants, afectuosos i propers que et vas guanyant. Jo ho trobo bé i bonic.

    I el castell de cartes... doncs tu escoltat a l'Assumpta i no generalitzis mai del tot. Sempre queda alguna cosa on agafar-nos. I a buscar la part positiva... segur que la té, segur. La possibilitat de contruir coses noves i també si cal canviar el punt de vista ... no sé ben bé de què ni de qui... però canviar el punt de vista a vegades ajuda.

    ResponElimina
  11. No és fàcil trobar un equilibri o un estat d'ànim que ens permeti avançar en el que creiem quan al nostre voltant tot són problemes.
    No és pas fàcil, però quan s'està així, a vegades va bé desconnectar. Marxar sol a alguna banda, fer-se un esquema i començar a omplir buits.

    ResponElimina
  12. cal tallar el cep de soca-rel i replantar esqueixos nous, sí.

    et puc preguntar què hi fas dins el meu cap?
    el matisos que hi ha són per dissimular, no?
    jo ja no escric i cada vegada em costa més trobar mirades còmplices.

    potser hauríem de fer els castells amb loctite.

    oh, estic fent un comentari patètic i em començo a detestar.

    una abraçada ben forta, maco, ànims i una picada d'ullet plena de complicitat.

    ResponElimina
  13. El fill d'uns amics meus et diria: "No et ratllis, tio". Però jo no goso dir-t'ho, sé que és una cosa més fàcil de dir que de fer.
    Una abraçada i ànims!

    ResponElimina
  14. El que tenen els castells de cartes és que cauen, però es queden a la taula, poguent tornar a fer un altre.

    Ànims i una abraçada

    ResponElimina
  15. Vivir sin tanta tristeza
    El corazón muerto de una vez
    Ir tirando simplemente
    Sin prisas
    Andar, sólo andar.

    Aquest poema el vaig llegir a una finestreta del metro fa anys i me'l vaig apuntar perquè jo em sentia així i m'he sentit així molts cops. Així que quan t'he llegit m'he sentit completament identificada. Ànim i endavant! Es pot sortir del pou, de veritat que sí.
    A mi fa anys m'ho va dir un noi amb el que parlava sempre. És un canvi de xip. Un dia el cervell diu: prou de drama, prou de lamentacions. A viure!!!

    ResponElimina
  16. De moment no fa molt de fred i es pot dormir dins un castell de cartes, de cara a l'hivern ja construiràs alguna cosa més sòlida :)

    ResponElimina
  17. No sé quins pilar i bastides se t'han ensorrat, si s'han ensorrat no devien de ser molt sòlides o en tot cas potser estaven en terreny equivocat ....tanmateix de vegades cal fer un replantejament d'allò que no ens ha anat bé, de coses que hem de decidir i resoldre...en definitiva de canviar allò que haguem de canviar per millorar....i costa però si val la pena ho hem de fer...i per descomptat com el bloc és teu pots escriure el que et surti només faltaria! ànims!

    ResponElimina
  18. Malament aniríem si no ens diguessis el que et passa i el que sents! Compartir-ho pot fer-ho tot de més bon portar. Digues el que vulguis i no pensis que els altres sentirem compassió o alguna tonteria de calibre similar. Nosaltres llegim, pensem i responem. No ens compadim, intentem aportar alguna cosa. Per poc que sigui.

    Replanteja, replanteja cada dia tot el que t'envolti. I si et cau el coi de castell n’aixeques un altre. I del profit que et caigui tot i ho hagis de tornar a construir aconseguiràs que el castell cada dia sigui millor. Pots estar ben tranquil, que dubtaria bastant que tot el que t’hagis de replantejar no et fes anar a millor.

    *Sànset*

    ResponElimina
  19. potser es una mica com el conte del tres porquets..si la de palla cau..s'en ha de construir una de mes forta
    ja saps...caure es permes, aixecar-se es obligatori!!
    viure es una mica aixo.
    petons per si ajuden en res...

    ResponElimina
  20. El blog és teu, fes-hi el que vulguis que et faci sentir bé.

    ResponElimina
  21. Moltes gràcies a tots per comentar. És un post trist, però és el que ha sortit. Doneu bon consells i tant de bo fos fàcils seguir-los. Veurem si sóc capaç d’agafar les regnes i fer canvis a la meva vida, fa molt temps que els hauria d’haver fet.

    Instints, sempre dic a tothom que ha d’escriure per ell mateix, les coses que li surtin, i no m’agrada veure que no escric una cosa pel que pensarà la gent que ho pugui llegir. Hi ha gent que em llegeix fa molt temps i es preocupen de no veure’m bé. No vull preocupar a ningú, però he de mantenir la idea de que el blog és meu, i el faré servir pel que em calgui.

    Pandora, del blog sí, però de la meva vida no ho tinc tan clar. No dic que no la controli, però sempre he deixat que altra gent sigui més important que jo, i això fa que potser no sigui l’amo, o l’únic amo d’una cosa que hauria de ser només meva.

    Garbí24, faré el que pugui, no m’agrada sonar sempre igual, decaigut, baix de moral, però he d’escriure el que sento, i si no no seria jo, ni aquest seria el meu blog.

    Ada, però tu ets més de daus que de cartes, no? D’acord, broma fàcil i dolenta. Mira-ho pel costat bo, si notes com es desmunta el teu món, pots fer unes quantes trampes, a veure si et va millor. Jo, com que no sóc de trampes, seguiré aguantant la tempesta. Mirava d’arrencar-te un somriure, eh, però potser no sóc el millor per fer-ho ara.

    P-CFA…. encara que sàpigues que les cartes són poc sòlides, ha de fer mal igual veure com cauen, ja saps que fer-se algunes il•lusions o tenir algunes seguretats, encara que sigui auto-enganyant-se, ens ajuda a anar tirant, i quan se’ns acaba, malament.

    Maria, un dia em puc lamentar, i el següent no fer-ho, però això no vol dir que el sentiment hagi canviat massa.

    Assumpta, com es nota que em coneixes bé, no t’equivoques amb res del teu anàlisi. És cert i em reafirmo, vull viure, s’hi està bé aquí, però si m’hagués de morir avui tampoc no em sabria massa greu. Penso que és molt fàcil dir-ho però que no tots pensen així realment, torno a estar d’acord amb tu. Però jo sí que ho penso. I això de les disfresses, doncs mira, sempre escric el que sento, però no sempre de manera tan oberta com em sortiria, he de mesurar algunes paraules, fer servir símils… ja saps, tot no es pot dir.
    Parlar de que tots els pilars cauen sempre és exagerat, i més en un cas com el meu en que sempre m’he mostrat content de gaudir d’un grup d’amistats com el que tinc. No obstant, algunes de les coses que veia segures i que funcionaven a la meva vida, potser no ho són tant. Alguns fets i algunes relacions trontollen. Potser és perquè no tinc força per evitar que trontollin, però veig com cauen, no sé què fer per evitar-ho, i em pregunto on m’he equivocat. És clar que tinc i que puc trobar punts de suport. Però les necessitats són unes en moments determinats, i hi ha coses en les que ningú et pot ajudar. Potser reconfortar sí, però ja no necessito això, necessito solucions.
    És una decepció veure com cauen aquests castells de cartes, perquè en el seu moment no ho semblaven, eren ben sòlids. Potser exagero. Potser és un mal moment. Ja no ho sé. Però alguna cosa ha de canviar, i hauria de ser aviat.

    rits, m’encanta aquesta cançó, quan sona no puc evitar pujar el volum i cantar-la, és genial, gràcies. Sí que han de canviar coses, però ja veurem com ho faig perquè canviïn. Era una mal dia, una mala setmana, i una mala temporada, de fet. Això s’hauria d’anar acabant, però ja fa temps que m’ho dic, i de moment res.

    Papa Clint, si et dic la veritat, quan tu vas escriure el comentari jo era fora de casa, i a poc temps de prendre les cerveses que em recomanaves. Així que et vaig fer cas sense saber que te’n feia, perquè ho vaig llegir a les tantes quan vaig tornar a casa, però ja veus que em porto bé. Va haver-hi cervesa, riures i converses menys importants que les que dius, va estar molt bé. Però aquest matí m’he tornat a aixecar com sempre. Sort que aquesta nit repetirem.

    ResponElimina
  22. Carme, tu que em llegeixes de quan Matusalem anava en calça curta, ja sé que et preocupes i me n’has llegit molts de posts com aquests. Ja sé que és bonic que ens puguem donar suport, però a mi em sap greu estar ‘com sempre’, perquè amb les vostres mostres d’estimació i van implícits uns ànims per sortir de l’espiral, i encara no me n’he sortit.
    He de canviar el meu punt de vista. Em nego a creure que hagi estat equivocat tota la meva vida en alguns punts, però si no canvio i espavilo la roda no para de girar i jo amb ella. Sí que hi ha valors segurs, però ara no sé quina utilitat tenen. En tindran si sé trobar un camí per on caminar amb pas ferm. Calen un seguit de cops de sort, però com que no espero tenir-los, m’hauré d’espavilar sol, potser per primer cop a la vida, i deixar d’esperar res, deixar de basar el meu benestar en els altres.

    Albert, marxar sol a alguna banda és la primera mesura que he pres per demostrar-me que algunes coses han de canviar. I més que omplir buits, és començar a muntar unes bases sense aquests buits, perquè el buit que tinc ara és massa gran per omplir-lo de qualsevol manera.

    Elur, els teus comentaris mai són patètics, ben al contrari. Sempre són molt ben rebuts i esperats. No cal ser massa llest per saber que tampoc passes per un moment massa agradable. Si escrivissis sense embuts també podria dir que estàs dins el meu cap, però els matisos són més importants del que sembla, els matisos fan que dues situacions siguin completament diferents. Segurament les nostres ho siguin, o no? Però és segur que compartim sentiment.
    Saps, algunes mirades de complicitat no són tan importants. Ella i jo sabem coses l’un de l’altra, moltes. Però ella i jo no som res. I els altres no saben que ella i jo sabem coses l’un de l’altra, moltes. I els dos fem veure que no sabem res, però mirar-nos és saber que estem parlant d’alguna cosa que els altres no saben, però que nosaltres sabem que l’altre sap. M’explico? Doncs això. Complicitat per coneixement. Complicitat perduda, al cap i a la fi.

    McAbeu, aquestes coses no es poden dir a un capricorn, perquè ja vam néixer ratllat-nos, i no ens canviareu ara.

    Però Olguen, no vull construir cap altre castell de cartes. Vull construir castells de pedra, castells robustos d’aquests que aguanten segles i segles.

    Cristina, jo també esperava que algun dia el meu cervell fes un click, que em canviés la vida, però penso que ha de ser un procés més progressiu, no tan sobtat. O això, o que l’estímul que provoca el canvi sigui realment important. Espero que sí, que arribi. Però no ens podem quedar esperant-lo. Més val donar-hi un cop de mà, prendre les regnes i atacar decisions difícils, per més que ens costi.

    Bajo, ja tinc ganes de que faci més fred, potser així m’espavilaré a aixoplugar-me més.

    Elvira, hi ha coses que no van bé a la meva vida i ja ho sé. Però algunes que anaven bé, o que no em preocupaven, veig que ara requeriran una mica d’atenció perquè no se m’escapin més de les mans. Per això dic que han caigut pilars, coses que tenia segures sembla que no es sustentaven sobre fons tan sòlid. I no estava com perquè se m’ensorrin coses que em poden generar preocupació.

    Sànset, aporteu molt amb els vostres comentaris, però em canso a mi mateix de sempre escriure coses tristes quan parlo de mi, per això penso que a vosaltres també us cansarà llegir-ho, o encara pitjor, us preocupareu. I ja som grandets per fer el ploricó.
    Veurem si surt alguna cosa d’aquest replantejament. He d’aconseguir ser fort i agafar les regnes de la meva vida. Sé que sóc capaç de moltes coses quan estic bé, així que he de tornar a lluitar per aconseguir-les.

    Sargantana, estem d’acord amb que caure sempre és possible, però ens hem de saber aixecar. De moment em sentiré com els dos porquets tontets, fins que pugui aprendre a construir com ho va fer el tercer.

    Marta, això provo de fer, necessito que sigui el meu lloc per abocar el que calgui.

    ResponElimina
  23. És normal estar trist i és normal entrar en crisi per créixer i millorar. El que no és bo és que la crisi se'ns mengi i la tristesa niui dins l'ànima. L'evolució és tot un luxe per fer-nos millor i, la reflexió i l'experiència són dues coses que ens ajuden a construir-nos i ser el que veritablement volem i hem de ser!

    ResponElimina
  24. A vegades escriure segons què va bé per sentir-se millor. T'animo a que ho facis.

    Ara votaré els premis C@ts; a veure si això t'anima una mica.
    Adéu!

    ResponElimina
  25. No passa res per estar trist, a vegades s'hi està. I aquest estar trist ens serveix per créixer i millorar els aspectes necessaris. Acabo de llegir aquest conte que reprodueixo de Benedetti que em sembla apropiat:
    Vaivenes
    Cada existencia tiene sus vaivenes, que es como decir sus pormenores. El tiempo es como el viento, empuja y genera cambios. De pronto nos sentimos prisioneros de uan circunstanvia que no buscamos sino que nos buscó. Y para liberarnos de esa gayola es imprescindible pensar y sentir hacia adentro, com una suerte de taladro llamado meditación. De pormenor en pormenor vamos descubriendo el exterior y la intimidad, digamos el milímetro de universo que nos tocó en suerte. Y sólo entonces, cuando encontramos al muchacho o al vejestorio que llleva nuestro nombre, sólo entonces los pormenores suelen convertirse en pormayores.

    ResponElimina
  26. Molts ànims, Xexu!! i deixa la finestra oberta, en el moment que menys ho esperes el vent et serà favorable :)

    Un bes molt fort!

    ResponElimina
  27. XeXu, no hi ha lluites estèrils, creu-me. La única lluita que es perd, és la que s'abandona. Aixeca el cap, mira la foscor i enfronta't a aquestes pors com molt bé saps fer. I recorda, sobretot, que cada pas que fas, per petit que sigui, és teu.
    Una abraçada company

    ResponElimina
  28. Doncs si els vols fer de pedra, simplement cal fer una cosa abans; agafar la pedra i sembrar un castell. És més costós, però més satisfactori.
    Recorda que qui pot, vol.
    Ànims i somriu. Igual que el vent tira les cartes a terra, també és capaç de fer somriure.

    ResponElimina
  29. Sembla que estem en temps difícils per a molts... Molts ànims, Xexu. Malgrat tot, has de ser fort i anar amb el cap ben alt. Tot en la vida, afortunadament, té solució...
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  30. Xexu, m'agradaria ajudar-te i no sé com.
    Ho dic sincerament. Tots et donen bons consells i ànims.L'unic que et puc dir es que el món dóna moltes voltes i parlo per experiència, no és una conjetura.
    Procura pensar en coses bones que estic segura que no tot és dolent.
    Aviat vindran temps millors, estic segura.
    Molts petons i cuida't.
    Bona nit.

    ResponElimina
  31. Després de tot el que he llegit dels amics i companys, poca cosa restaria per dir que si més no fos original i ajudés, però bé, a aquestes alçades, que sàpigues, que trist o alegre, reflexiu o no, m'encanta llegir-te.... Avui m'agradaria abraçar-te, i dir-te que segur que tot anirà bé.... Un petó Xexu, gran com tu :)

    ResponElimina
  32. Una vegada vaig sentir una entrevista a algú que no recordo qui era(quines referències tan poc clares :S). Li preguntaven perquè sempre escrivia cançons tristes, i li deien que havia de ser una persona trista. La noia (sí, crec que era noia i cantant, anem millorant) deia que es considerava una persona alegre. Que escrivia per exorcisar els seus mals quan estava trista, i quan estava alegre se n'anava de marxa i no escrivia, i per això les seves lletres eren tan tristes.

    No et preocupis, aquí no et jutjarem. La vida ja és prou dura. Així que si vols, si necessites abocar-ho tot, aquí estarem per a llegir-te i recordar-te que les teves cabòries tenen lligams.

    Salut.

    ResponElimina
  33. Xexu, "deixar de basar el meu benestar en els altres" com tu dius, crec que és un aprenentatge bàsic que tots hem d'acabar fent un dia o altre. No importa tant la situaciò que vivim, si és en parella o no, si vivim sols o acompanyats. És una actitud davant de la vida, que costa de conquerir i no sé si ho aconseguim mai del tot, però si que sé quan t'hi acostes, et sents molt millor. I això no vol pas dir que no necessitem dels altres, que afortunadament ens necessitem toa la vida, però d'una altra manera no tanr apremiant.

    Una abraçada, maco!

    ResponElimina
  34. Suposo que a hores d'ara ja saps quin serà el meu comentari. Em volia mostrar ferma i dura, però tinc la sensació que ara no és el que més et convé. He llegit una cita que ha escrit un amic al fèisbuc: «Si continuem fent allò que hem fet sempre, continuarem obtenint els mateixos resultats que fins ara. Per a obtenir resultats diferents hem de fer coses diferents.» És d'Albert Einstein. Sí, de vegades el millor que podem fer és provar de fer les coses d'una altra manera.

    Una abraçada, bunik, i pobre de tu que gosis no explicar-nos les coses! ;P

    ResponElimina
  35. Hòstia, quin dia he anat a escollir per passejar-me de nou pel "Bona nit i tapa't". En fi, em quedaré amb el darrer paràgraf. No entraré a valorar si aquestes reptes que et proposes responen o no a mancances teves, perquè només tu pots dir-ho, però m'alegra veure que tu mateix ets capaç de trobar vetes per les que començar a picar pedra (la clau de l'èxit d'un Súper heroi). En el fons, una manera més de mantenir aquell estat teu de "un pas per endavant", que també ens ensenya coses als que estem a prop teu. Gràcies per això últim i una abraçada.

    ResponElimina
  36. per sort però, mai tindrem res controlat...
    altra cosa es saber caure i tornar a aixecar el vol...
    no pasa res si et bufen les cartes, nomes son això, no en facis d'elles el teu "puntal"...
    és molt més senzill del que et poguis imaginar, es questió de posar-si...

    ResponElimina
  37. Cèlia, he deixat que la tristesa s’ocupi de mi per no aconseguir el que volia, i així em va des de fa molt temps. Em cal replantejar les coses i evolucionar cap a algun lloc on estigui millor. D’això va aquest post, perquè hi ha situacions que no es poden perllongar eternament.

    Albert, escriure és una eina que faig servir sovint, però de vegades em canso d’explicar misèries. Bé, si votes a c@ts me n’alegraré molt, m’agrada que participeu, i tant!

    Myself, la tristesa en sí no hauria de ser cap problema, però em sembla que jo estic patint una mena de tristesa crònica, i això sí que no està bé. Segurament necessito créixer i canviar maneres de pensar. No sé si me’n sortiré, però això vull. Gràcies pel conte.

    Xica, hi ha finestres que per més que vulgui, em sembla que no tancaré mai. El que passa és que em sembla que a través d’elles no hi entrarà altra cosa que vent.

    LluNa, en aquest cas, em sembla que abandonar algunes lluites pot ser una victòria. Bé, en el referent a un dels castells que ha caigut, i perquè m’entenguis millor, et puc remetre al teu anterior post, aquell tant llarg. En altres temes no deixaré de lluitar, no puc abandonar. En aquest altre, potser hauria d’haver abandonat fa temps i això hagués suposat guanyar.

    Olguen, picar pedra, això és el que hauré de fer per redreçar les coses que no van a la meva vida. I si amb aquesta pedra puc construir algun castell, o almenys una bona plataforma on quedar-me de peu i ben dret, hauré sortit guanyant.

    JoanFer, sortides sempre n’hi ha, la qüestió és que estiguem disposats a assumir-les. Sempre hi ha qui està pitjor, el meu no és un cas tan greu, però és el meu, naturalment.

    Eva, els comentaris de tots ajuden i molt. En parlo, contesto, justifico coses, tot això em va bé per anar pensant. No només s’ha de pensar coses bones, sinó que hem d’entendre també les dolentes per posar-hi solució. No vull pedaços. Vull cures. Vull estar bé. Només en tenir el control, en tornar-me a sentir segur, ja serà molt.

    Gràcies Cris, no cal dir res original ni sentit, només escric el que sóc, el que sento. No són posts per agradar, perquè ni a mi m’agrada haver-los d’escriure. Només són pura necessitat.

    Joan, molt encertada l’anècdota de la cantant. I em sembla que això també passa en el món dels blogs. Alguna gent només escriu penes o ho sembla, perquè només tenen necessitat d’escriure quan no estan bé. En canvi, en millor estat, fan altres coses. No seria el meu cas, perquè jo sempre escric, i m’agrada compartir també les coses bones, però reconec que quan no estic bé em surt d’escriure. Ho necessito. I com deia més a munt, no són post per agradar, és clar, però és una sort que a l’altre cantó hi hagi gent que ho llegeixi, ho entengui, i doni el seu suport.

    ResponElimina
  38. Carme, probablement tinguis raó, és una cosa que em falta, una cosa que faig malament. El problema és que jo no em faig feliç, i els altres sí que me’n fan. Jo em canso, ja sé que em tinc, m’avorreixo. En canvi, els altres són tant temptadors… potser tinc massa necessitat de la gent, però és que sento que ells em donen la felicitat que em manca amb mi. No hi puc fer més. Tot i que vull aprendre a canviar-ho. Aquests és un dels reptes que planteja aquest post.

    Núr, saps, el teu és un comentari molt especial. Moltes gràcies, perquè tens raó, no era moment de dir segons què. Sé que em mereixo una reprimenda, i sé que ho faries amb la millor de les intencions. Però has captat que potser no és el que necessitava sentir, perquè el que em puguis dir jo ja ho sé, i ja prou pena tinc de saber-ho. Gràcies. La cita és molt bona, i té molta raó. Intrínsecament és el que m’he proposat. Canviar les coses en mi. A veure si me’n surto. No es pot ser tan dependent.

    Gerhart, pots pujar-hi de peus que tinc moltes mancances. Ja saps, les nostre converses. Potser jo me les conec, però això ho fa pitjor, perquè no faig massa res per millorar. Recordes la conversa de l’abisme. Doncs això. Un dels defectes que tinc és que sé que l’abisme hi és, i no me n’allunyo. Altres no el veuen fins que se’l mengen. Si el veiessin, fugirien corrents. Doncs bé, a mode d’explicació, et diré que he començat a caminar per allunyar-me de l’abisme. En el meu cas, és tot un què. A veure quant sóc capaç d’allunyar-me’n, i si, en aparèixer un altre abisme, sabré girar cua com fa la gent normal.
    Ah, anar un pas per davant dels altres està bé i m’agrada. Però no sempre aporta felicitat i seguretat. De mi no es pot aprendre gaire res que no porti a desgràcies.

    Menta, sóc dels que cauen amb tot l’equip, i pico ben fort. Ara, després m’aixecaré. Vaja, ho he fet tants cops ja… com tots suposo. Ja saps que les meves cabòries no tenen res a veure amb les d’altra gent, però són les meves i em costa portar-ho. Encara he d’aprendre molt, però això de no tenir les coses controlades a mi no em fa el pes.

    ResponElimina
  39. Faig una mica tard però a mi em sembla perfecte llegir el que vols escriure. D'una altra manera, no seria honest. Com hem de llegir el que un escriu per "compromís"? Una abraçada, XeXu!!!

    ResponElimina
  40. :( no m'agrada veure't així de desanimat... una abraçada ben gran

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.