dijous, 19 d’agost de 2010

Vull ser com tu

No estem mai contents amb el que tenim, i generalment tampoc amb el que som. Tendim a mirar-nos els altres i a admirar-los d'alguna manera, quan no els tenim enveja directament. Potser de vegades és millor així, perquè si no ens ho podríem creure massa, però això de no parar mai esment als nostres punts forts és una mena d'esport practicat per tots.

Per això és estrany que ens diguin 'voldria ser més com tu en aquest aspecte', perquè per nosaltres no és cap mèrit ser així. En canvi, segur que trobem força desitjable algun tret de l'altre. M'adono que aquest inconformisme no va enlloc, ja que tot i que podem treballar molts aspectes de la nostra personalitat, no arribarem a ser com altres persones que admirem, i menys per imitació. No tinc res en contra del creixement personal i sóc ferm defensor de l'aprenentatge constant. Però em pregunto si no és millor que deixem certs comportaments, certes habilitats, per aquells que són bons en desenvolupar-les, i explotem les que nosaltres tenim. Perquè tots en tenim.

M'agraden moltes coses de molta gent, però em sembla que no vull ser com ells. Prefereixo beneficiar-me del seu saber fer, confiar-los la responsabilitat del que saben dur a terme tan bé, i que ells puguin recórrer a mi quan la situació sigui una altra. M'agrada tenir a prop les persones que admiro. Segur que si ens hi fixem bé, una mica n'aprendrem.

35 comentaris:

  1. M'agrada tenir a prop gent més savia que jo, gent que em deixa amb la boca oberta, avegades per les seves experiències, moltes per la seva senzillesa... Estic molt d'acord amb tu, però sovint quedem com captivats i enlluernats i això ens perd.

    ResponElimina
  2. Però tampoc està tan malament admirar en el bon sentit i aprendre o acostumar-te a determinats comportments o maneres de fer que t'agraden dels altres i que d moment tu no has pogut o sabut desenvolupar, no sé si m'explico...jo, per exemple, sovint llegeixo gent, tu entre ells i em dic, voldria fer o saber dir com ell, que no vol dir enveja, més aviat, un estil que m'agrada...


    Petonassos, pensador!

    ResponElimina
  3. sí, a mi em passa com diu la zel. És bonic, admirar. I suposo que si arribés a ser com l'admirat, potser deixaria d'admirar-lo, cosa que no m'agradaria que passés.

    ResponElimina
  4. Molt millor això que no pas com molts que es pensen el melic del mon i no saben fer la O amb un cul de got.
    Estar molt be admirar i també fer-ho saber

    ResponElimina
  5. no estic pas descontenta de com sóc, tot i que sempre hi ha coses a millorar, i fixar-se (per exemple a la feina) en qualitats dels altres que s'organitzen millor que tu, si és que voldries fer-ho com ells, d'això s'en diu treure'n profit de la situació :) Com sempre, bona reflexió Xexu.... Nanit!

    ResponElimina
  6. Ai, XeXu, no sé... a mi això d'"admirar"... No sé si "admiro" gairebé ningú, jo; o admiro tothom, perque cadascú té alguna gràcia que el fa particular, o no, no admiro ningú, de fet, que la vida ja és prou dura com per anar gastant energia en admirar. No, jo miro, i prou.

    En el que sí coincidim és en això de no valorar prou els propis punts forts. Una llàstima, a veure si n'aprenem, coi!

    ResponElimina
  7. El que expliques és inevitable. Vist des de fora, tot sembla més fàcil i millor. Guanyar en seguretat i auto-confiança serveix per a deixar de banda aquesta actitud.

    ResponElimina
  8. Potser la paraula admirar és massa contundent. A mi m'agraden certes habilitats de les persones, però no les admiro. Sé que hauria de millorar moltes coses de mi que, potser, altra gent té. Potser no hauríem de caure en el fanatisme: som qui som, i sempre volem millorar, però de forma sana.

    ResponElimina
  9. Porto una estona dubtant entre si respondre de forma seriosa en broma ;-))

    Però la veritat és que el primer que m'ha passat pel cap ha estat dir-te que això és el que jo faig. No intentar imitar: Si ma germana cuina millor, que cuini ella; si la meva mare cus millor, que cusi ella; si el meu marit és un crack anant al súper, que hi vagi ell :-)))

    Però bé... és que si em poso "seriosa" doncs no sé què dir, perquè la veritat és que jo puc admirar determinades persones (més aviat per la seva forma de ser que no pas pel que saben fer... això, la veritat, em preocupa bastant poc).

    Jo admiro a la Maria E. perquè és una persona que no es baralla mai amb ningú, perquè no pensa mai malament de ningú, davant qualsevol cosa és sempre capaç de posar-se al lloc de l'altre i buscar una justificació a qualsevol actitud, no sap què és el rencor i mira d'ajudar tothom que pot... és una dona fantàstica. Crec que és una "bona persona" amb tots els ets i uts... M'encantaria ser com ella. L'admiro moltíssim... però sé que estic molt lluny, molt...

    En fi, que estic posant un rotllo dels meus i no sé si he entès bé el post... Ara marxo i d'aquí una estona el torno a llegir perquè potser ho he interpretat tot malament :-)

    ResponElimina
  10. Crec que es pot aprendre molt d'altres persones i potser admiració és una paraula massa forta. Hi ha qualitats de gent que conec que m'agradaria tenir-les però s'ha de ser realista i sé que a algunes coses no hi puc arribar. En tot cas, hi ha algunes persones a qui veiem uns mèrits especials i que fa que ens hi apropem i vulguem ser amics o amigues seues. I si ho aconseguim, gaudim de la seua manera de ser i dels seus mèrits encara que no siguin ben bé nostres.

    ResponElimina
  11. ja diuen que per ser intel·ligent t'han d'envoltar de persones intel·ligents... deu ser extrapolable a totes les qualitats possibles...

    ResponElimina
  12. crec que hi ha coses diferents. Una, acceptar-se tal com un és, amb les seves virtuds i els seus defectes. El que passa que sovint els defectes ens matxaquen i les virtuds ni les veiem.
    L'altra, que podem anar modificant (xò no és la paraula que m'agradaria fer servir), modelejant potser, allò que no ens agrada per millorar-nos, però des del què som.
    I si, és preciós poder admirar algú. Saber veure qualitats que fan d'aquella persona única i que fan que la vulguis tenir a prop.
    Però mai, mai, imitar, intentar ser el que no s'és.

    Avui estava sopant amb unes amigues que feia temps que no veia. D'úna d'elles em sorprén la seva racionalitat. L'admiro i li he dit. L'altra ha saltat i m'ha dit "xò si tu fóssis com ella no series tú". I és cert, jo no puc ser racional com és aquesta noia. Tampoc ho vull, xò ho admiro. I tenir-la a prop em fa ser millor xq em pot qüestionar, puc aprendre d'ella i em pot ajudar.

    Això si (i encara que pugui semblar vanitós) pels que ens costa veure les coses bones que podem tenir, quan et diuen "vull ser com tú", et sents com recomfortant. Com que potser no estem tan malament. O si més no, a mi em passa.

    ResponElimina
  13. ps. avui tornant del sopar queia la de sant quintí i sense paraigües i ni res, sols podia cantar això de que només sóc feliç quan plou. una gran cançó.

    ResponElimina
  14. ps: rellegint-me el post i els comentaris, em ve un pensament al cap: mentre "admirem" els altres, no pensem quina qualitat tenim nosaltres que sigui digne d'"admiració". No dic pensar-hi per fer-ne de la nostra qualitat una bandera, no; ho dic per prendre consciència que també a cadascun de nosaltres se'ns podria "admirar", de ben segur, si és que això calgués, que no cal.
    No sé si m'he embolicat o se m'ha entès.

    Bon dia!

    ResponElimina
  15. Cert, tens raó. No hem de mirar de "ser com les altres persones", però (jeje, sempre hi ha un però, no?) hi ha persones que no ens coneixem i no tenim clar què és el que se'ns dóna bé. Això no seria un problema, si no fos perquè de vegades no conèixer's fa mal. Aleshores és quan és bo fer una introspecció, explorar nous territoris, intentar treure coses que fins ara mantenies tancades per X motiu. I veure on et porta això.

    Em concentro especialment amb la teva frase "no estic en contra del creixement personal" perquè em perturba especialment. No hi estaràs en contra, però potser li tens cert recel i creus que en tot cas s'ha de fer en la intimitat. Tu et coneixes molt bé, pensa que no tothom és així.

    Tinc una amiga a qui admiro que fa cos d'un parell d'anys va fer un lleuger canvi en la forma de veure les coses. Tothom veia aquest canvi en el bon sentit, però malgrat jo també considerés que era més propera com a persona, recordo tenir una sensació de "però si a mi ja m'agradava com eres!". El que vaig entendre va ser que a ella no és que no li agradés com era, és que en alguns moments li feia mal i per això va canviar.

    ResponElimina
  16. Vaja, veig que ja has passat pàgina de vacances i tornes a les cabòries!

    Crec que admirar coses concretes de la gent no és gens dolent, però admirar algú al complet pot ser-ho perquè és absurd creure que aquella persona és meravellosament completa i no té defectes. No coneixem a ningú tant com per a això i quan els coneixes i els admires de debó també ets conscient dels seus defectes, ni que siguin petits.

    El que volia dir és que cal saber apreciar-se a un mateix, incloent els defectes. Tots tenim coses que ens agraden de nosaltres mateixos i coses que no, però cal saber conviure amb totes elles per sentir-se còmode en la pròpia pell. Crec que és inseparable de la recerca de la felicitat.

    ResponElimina
  17. El que passa és que a vegades mirant aspectes que ens agraden de la gent que tenim al voltant, podem arribar a incorporar-los i ser una mica millors.

    ResponElimina
  18. Concloc com tu.

    Tots acostumem a tenir en ment això del "voldria ser o voldria tenir" alguna cosa de l'altre. Aquesta forma de pensar només ens pot provocar angoixa. Hauríem de saber transformar-la en un "aprenc de tu", "m'enriqueixes".

    *Sànset*

    ResponElimina
  19. Sempre podem aprendre dels altres i els altres també en poden aprendre de nosaltres...admiro la gent que és coherent o tracta de ser-ho, la gent honesta, els qui tiren endavant amb la seva vida encara que no ho tinguin gens fàcil i admiro moltes altres qualitats...però també estic contenta amb mi i no no vull ser com una altra persona per molt que l'admiri o la valori....tinc poques però bones amistats i moltes coneixences ....i crec que de vegades aprenc d'elles i altres elles de mi, i per descomptat aprenc també dels meus alumnes ...tant o més dels que puguin aprendre ells de mi....crec que aquesta vegada, a grans trets, coincideixo força amb el sentit de les teves paraules....bé i ja m'he enrotllat...

    ResponElimina
  20. Admirar és una paraula molt grossa. Més que admirar persones potser admiro qualitats o accions. Però si mires cada persona en la seva totalitat , i no només allò bo, té una mica de tot i això el configura coma persona. Potser el que una altre persona apreció com a una quaitat integrada amb la meva personalitat pot ser un defecte. Em sembla que no m'explico...
    resumint, crec que haurime de ser capaços de ciure amb els nostres defectes i les nostres virtuts i només provar de canviar aquells que puguin perjudicar als altres; la resta no cal, no?

    ResponElimina
  21. Doncs estic molt d'acord amb tu i trobo molt interessant la reflexió sobre apartar una mica els ulls dels demés. No ho havia pensat mai en aquests termes, però crec que és cert que tenim (si més no, els que fluctuem una mica en matèria d'autoestima) cert vici en això de fixar-nos en les virtuts dels demés, al temps que deixem d'exercitar la difícil tasca d'explorar les nostres. No dic que siguin dues coses totalment antagòniques, però estic totalment d'acord en que decantem massa la balança cap a la primera.

    ResponElimina
  22. Cadascú té alguna qualitat per ser admirat i altres per millorar. Viure és un aprenentage constant i tot depèn de qui tens al costat.
    Dita popular: Si vas al costat d'un coix al cap de l'any sou dos!
    D'alguna cosa sí que ens empeltem i altres ho fan de nosaltres sense deixar de ser com som.
    Uixxx Bona nit!

    ResponElimina
  23. Molts cops he pensat que m'agradaria tenir tal cosa d'una persona, allò de l'altre, i encara altres coses d'altres, però he aprés que jo soc així, i que no puc probar de canviar-ho perque els resultats son encara pitjors, o sigui que està bé mirar els altres, però hem de ser conscients de qui som per fer petits retocs, que es el maxim a que podem aspirar

    ResponElimina
  24. Moltes gràcies a totes i a tots per aquests comentaris, m’ha portat una bona estona contestar-los perquè eren molt interessants. Ara em sembla que feia dies que no tractava temes d’aquests que donen per molt barrinar. Deu ser la calor que em porta temes més lleugers. I el viatge, és clar. Però ja sabeu, com que a menjar-me l’olla no em guanya ningú, de tant en tant surten! Gràcies altre cop.

    AnnaTarambana, des de sempre m’he adonat que les persones que m’envoltaven destacaven per alguna cosa. No sé si jo me’ls buscava així, o és que sabia trobar-los les coses bones. Sigui com sigui, he provat d’emmirallar-m’hi, he après molt, però al final veus que millor que tu siguis tu, i que t’apreciïn pel que veuen en tu, que segur que et veuran coses.

    Zel, al contrari, jo admiro molta gent, molt més que envejar-los, ja vaig dir un cop que l’enveja és dels pecats que menys practico. No és dolent, no volia dir això, sinó justament el contrari, admirem, però no hem de ser com ells, sinó recolzar-nos en ells quan la cosa vagi pel cantó que ells dominen. Ja vindrà la pilota al nostre camp, i llavors seran ells els que ens demanaran consell a nosaltres.

    P-CFA…, no havia considerat mai això de que si arribes a ser com l’admirat perds l’interès en ell. Però té lògica, ja que quan l’alumne supera el mestre gairebé li sap greu i compadeix una mica a qui ha superat. En altres temes pot ser igual. I tant que és bonic admirar.

    Garbi, m’agrada destacar les coses bones de la gent, tampoc no em callo quan en tenen de dolentes. Als que admires no cal que els ho vagis dient, que al final sembla que els ensabones, però segur que els ho faràs notar.

    Cris, no tothom és igual de bon organitzador, i en una feina, malauradament, no sempre hi ha per sobre el que millor organitza. Però si saps que algú ho fa bé, li confiaràs algunes tasques i potser tu et dedicaràs a altres treballs que fas millor. I no vol dir que no en puguis aprendre, amb esforç tot és millorable.

    Ferran, a mi m’agrada fer servir aquest verb, perquè penso que realment admiro a alguna gent. Però com sempre, en mi tot és un joc de compensacions. Hi ha gent que no puc veure i els trobo els pitjors defectes, llavors em poso nerviós i no els passo ni una. Però per contra, quan veig algú que fa alguna cosa molt bé (no parlo d’activitats només, sinó de maneres de ser, actituds, personalitat…), sóc el primer a reconèixer-li el mèrit i a defensar-lo. És més, no és estrany sentir-me dir que algú és boníssim en alguna cosa, però per contra, falla en tal altra. Sempre és la meva opinió clar, déu me’n guard de pensar que només hi ha una manera de veure-ho.
    Justament, el que trobo una pèrdua de temps és valorar-me a mi mateix. Que em valorin els altres, tu!
    Comentari 2: és una bona observació. El que passa és que les nostres virtuts no ens suposen cap esforç. Si nosaltres fem una feinada de por i aconseguim el que els altres no han pogut, rebrem elogis i admiració, sabrem que hem fet les coses bé i sabrem que en som capaços. Per aquí bé. Però per contra, si la nostra empatia fa que sapiguem estar prop de les persones i elles es senten molt bé amb nosaltres, per nosaltres no serà cap mèrit ni res a destacar, perquè ens surt natural, no fem res especial tret de ser el que som, fer el que ens surt. En canvi sí que ho detectarem en els altres, perquè algun cop també necessitarem que ens escoltin, i buscarem qui millor ho faci. M’explico?

    Albert, probablement tinguis raó, però ara falta saber com s’ha de fer per aconseguir aquesta seguretat i aquesta auto-confiança.

    ResponElimina
  25. Jordi, el que dius cap el final és el que miro d’expressar al post. No hem de mirar de ser qui no som, n’hi ha que són bons en alguna cosa, o tenen trets que ens agraden molt, però deixem que siguin ells els que els tinguin, segur que en tenim d’altres nosaltres. Per exemple, jo admiro molt un amic per la paciència que té. Si jo hagués de tenir-ne tanta, em tornaria boig. Necessito més moviment, no em sé estar quiet davant algunes situacions! I per cert, jo no trobo desmesurat fer servir ‘admirar’ en molts casos.

    Assumpta, com gairebé sempre, has entès perfectament el post. Primerament, el post es referia més a formes de ser que no pas a capacitats o habilitats, però és aplicable a tot. Ens posem en el cas de les virtuts, o el que nosaltres considerem virtuts. Ens agraden en els altres i els les sabem trobar, i en nosaltres no en veiem cap. Però això és tan relatiu… per exemple, tu admires algú perquè no es baralla mai amb ningú. Què vols que et digui, per mi no seria de fiar. Té orxata a les venes? S’ho guarda tot i no expressa mai els seus sentiments? O és que veuria amb els seus propis fills com estan assassinant la seva família i miraria de raonar amb els assassins. D’acord, ara m’he passat. Però és que per mi és una virtut tenir sang a les venes, enfrontar-se amb qui es mereix ser rebatut. Per sort, penso que tu en tens de sang, i estigui d’acord amb tu o no respecte a amb qui et baralles o per què, aprovaré sempre que defensis el que penses. I mai et miraré malament perquè tinguis rancúnia, ràbia o odi contra alguna cosa o algú. Collons, és naturalesa humana. Si no podem treure la rauxa què som, plantetes? D’acord, jo sóc molt radical en aquest aspecte. Però no oblidem que som animals, eh? Per sort tenim un lòbul frontal que ens impedeix saltar al coll de qualsevol per una bajanada. Si no ho faríem.
    Què passa, que pensaves que eres tu l’única que s’enrotllava? De què anava el post? Et juro que per un moment ho he oblidat. Pensava, estic escrivint, i ja no recordo de què anava la història.
    Conclusió, que parlava de virtuts que veiem, i que no cal que intentem imitar, que deixem que sigui l’altre el que sigui tan bona persona i que no es baralli mai amb ningú, potser la Maria E. està encantada de parlar amb tu perquè ningú la sap escoltar igual.
    Va, un altre exemple perquè oblidis les animalades que deia dalt. Jo sé que no podré ser mai com en Messi, ell és un crack, el seu talent és innat. Per més que m’hi vulgui assemblar, no podré arribar-li a la sola de la sabata, ni entrenant mil anys. Però mira, jo sé llegir.

    Kweilan, la majoria de coses es poden aprendre, però no crec que arribem a ser mai com els que ho tenen de natural. Aquests mèrits especials a mi em causen admiració, i aquesta és la que m’apropa a ells. No em resulta desmesurat dir que admiro, és més, ho faig més amb la gent que m’envolta que no a tots aquests que ens venen com a ídols als mitjans. Probablement gaudim tant d’aquests atributs dels altres perquè no són els nostres.

    Estrip, jo he mirat d’envoltar-me de gent que destacava en moltes coses i no m’atribueixo res que em toqui a mi!

    rits, sempre ens quedem amb els defectes que tenim perquè són el que ens preocupa, el que ens porta problemes. Les virtuts són allà, però com que ens surten soles, no els donem importància. En canvi sabem veure les dels altres, especialment de la gent que tenim més a prop, perquè en part és per això que els volem allà, ens agraden per algunes coses que tenen. Aprendre’n sempre ho podem fer, però no imitar-los. Per això ja estan ells. Si ens volen allà a nosaltres, serà perquè veuen alguna cosa així com nosaltres la veiem en ells. Continua a baix

    ResponElimina
  26. El teu paràgraf del mig és el millor exemple del que volia explicar al post. Primerament, la gent que estimem té tot un conjunt de coses que ens atreuen, inclosos els defectes. Sense aquests, no seria el mateix. I després, està bé admirar una cosa que no podem tenir, o que no cal que tinguem. Això no vol dir que, a força d’estar amb aquesta noia, no aprenguis a pensar una mica més les coses, a reflexionar una mica. No cal ser com ella, et pots enriquir de la seva manera de ser i millorar una mica en un camp que creus que t’és deficitari. Però les grans menjades d’olla que se les quedi ella, que tu ja tindràs els teus moments pels quals t’admiraran.
    A mi no m’acaba de fer el pes si em diuen que volen ser com jo. Primer perquè m’ho agafo com un comentari de broma. I després, perquè penso ‘pobrets…’.
    Sí que és bona la cançó, per això està aquí!

    Txari, potser sí que hi ha qui es coneix millor que altres, i segurament és perquè ja ha fet aquesta introspecció de la que parles. Tot i així, penso que, qui més qui menys, coneix on són els seus límits, reconeix punts forts i sap com reaccionaria en algunes circumstàncies. Però després venen les sorpreses, perquè per més que ens coneguem, mai tenim aquella coneixença profunda i completa, i resulta que els altres saben coses de nosaltres que nosaltres no hem trobat. Així que si tu creus que no et coneixes, tranquil•la, que jo sí que et conec, i per això sé que et vull al costat. I de què em serveix a mi conèixer-me bé si faig les coses malament? Fantàstic, m’adono a la primera que ho faig malament! Però continuo. Molt útil conèixer-se, sí, sí…
    No estic en contra del creixement personal, i no entenc això de que hagi de ser en la intimitat. El que sí que no accepto és el pensament que algú altre, sobretot algú que no ens coneix d’absolutament res, ens pugui fer créixer personalment. Com a molt, ens pot fer reflexionar. Però com que el cas concret de cadascú és molt més extens, aquestes claus et serviran un temps i prou, després totes les metàfores i el pretès creixement s’esfondraran quan hi hagi la següent crisi. Es tracta de crear una base personal sòlida, tenir un terra sobre el que trepitjar, i aquest només el construeixes tu, i si necessites ajuda, ha de ser personalitzada, per anar deixant anar llast i poder construir amb criteri.
    Els canvis que puguem tenir potser no agraden a tothom, però almenys han de contribuir al nostre benestar. Si s’ha d’agafar una nova direcció, mira, potser anirà bé. Però s’ha d’anar amb compte amb les pèrdues que pot suposar.

    Joan, no estem parlant d’agafar algú com a model vital, no, això mai. Fer això també ens desproveeix de tota personalitat i ens converteix en uns imitadors. El millor és saber admirar els punts forts de les persones que ens envolten, quedar-te amb les coses bones que tenen, i si en podem aprendre, millor. Si no, ja els tenim a ells per gaudir-ne. L’acceptació personal és una cosa complicada. Quan ja estàs content perquè saps que tens coses bones, i les dolentes no et matxaquen de mala manera, és un bon punt. Ens acceptem, ja és una cosa menys en què pensar. A partir d’aquí, ens podem preocupar d’altres temes. Però això d’acceptar-se… no és fàcil, no.

    Deric, sempre que puguem aprendre bones coses, està bé. Però sense encaparrar-nos. No arribarem al nivell de l’altre, però podem millorar el nostre.

    Sànset, és tan fàcil com això. Vols ser més com algú altre? Doncs no et lamentis, simplement acosta’t a aquesta persona, i aprèn d’ella, mira com actua, i potser veuràs que no és tan complicat ser una mica així. Almenys ser-ho prou com per no sentir-nos tan mancats.

    ResponElimina
  27. Elvira, el fet de passar molt temps amb unes persones fa que la coneixença sigui molt gran, i l’aprenentatge comú també, és clar. Els grups d’amistat consolidats ho solen ser perquè tots els integrants són similars, s’acaben assemblant en moltes coses, en les que fan que el grup funcioni i sigui estable. Després cadascú té les seves peculiaritats, coses que val la pena aprofitar, i d’altres que sobren, però que s’accepten perquè les altres importen més. I és clar, els que ensenyeu, també s’aprèn molt dels alumnes, sobretot perquè se’n tenen molts, i les dinàmiques, els comportaments, tot va canviants, però sempre hi ha coses que sorprenen.

    Mireia, parlo d’admirar persones per les seves qualitats o accions, no en la seva totalitat. Però quan trobes quelcom d’admirable, els defectes passen a segon terme, i aquella persona la vols tenir a prop, t’aporta alguna cosa que les altres no tenen. I és clar, les qualitats són tan subjectives que no són iguals per tothom, alguna cosa que jo trobo molt bona a tu et pot semblar insignificant.
    Nosaltres som un conjunt molt gran i tenim coses bones i dolentes. Totes elles configuren el que som. Si algun tret fa mal als altres, està bé poder-lo controlar. Però si el perdem, ja no serem ben bé nosaltres, perquè segur que no fereix a tothom, altres s’hi senten còmodes. Per exemple, jo sé que hi ha gent que em valora perquè no tinc pèls a la llengua i dic les coses com són. Altres no suporten sentir la veritat, em demanen que calli. Va com va. Però jo no canviaré i els regalaré les orelletes aquests. Com a molt obtindran el meu silenci.

    Gerhart, no és tant el fet d’apartar els ulls dels altres, sinó de no voler ser com ells. Els mirem i ens agraden. Llavors pensem ‘per què no puc ser com ell/ella?’. Aquí està l’error. El que sí que hem de fer és explorar-nos una mica nosaltres mateixos, perquè de coses destacades en tenim tots. Dels altres també en podem aprendre, més que lamentar-se de no tenir una virtut que té un altre, es pot mirar com ho fa per poder millorar una mica, al nostre ritme, i sense voler arribar on l’altre. Però potser ens sentirem millor.

    Joana, quan estàs molt temps amb unes mateixes persones penso que és normal que les qualitats es barregin, que tots s’acabin empeltant una mica dels trets dels altres. Després cadascú té el seu pool de trets que el defineixen, però ha après, s’ha modificat i ha modificat els altres. Potser això juga un paper molt important en l’amistat, la transferència de característiques. Per no dir en l’amor, on el contacte és encara molt més profund.

    Martí, aquests petits retocs poden fer una diferència molt gran, però estic d’acord que per imitació no arribarem enlloc. Si admirem algú per alguna cosa, mirem d’aprendre’n, però no vulguem ser com ell, que segur que se’ns notarà forçats i fora de lloc. Ser un mateix i explotar-ho, amb les modificacions que sigui, és el més assenyat.

    ResponElimina
  28. no sóc gens mitomana i tampoc sóc gaire d'admirar integralment ningú, potser hi ha aspectes que m'agraden d'uns i altres.
    Si hi ha alguna cosa que a vegades em commou i n'aprenc, és sobretot l'actitud envers el món i la gent d'algunes o moltes -no sé- persones.
    Cadascú és com és i el que és important és acceptar-ho i també permetre'ns encetar nous camins i noves maneres d'anar pel món.

    ResponElimina
  29. Gràcies. Entenc que vulguis ser com jo.

    ResponElimina
  30. Hahahaha m'has fet riure!! :-))

    Té, un regal:

    http://www.youtube.com/watch?v=S2-h8HdBnbs


    Ah, la Maria E. és una senyora gran, té 80 anys :-) no sé si ha estat així tota la vida o ho ha aconseguit amb una mena d'aprenentatge... però no és que no tingui sang a les venes... és que és bona de veritat ;-))

    El que més admiro és això de la rancúnia :-)

    Ella no discuteix i això jo no cal ni que ho intenti perquè seria fracàs absolut... Jo sempre em discutiré, perquè no ho puc evitar, perquè m'agafa el rampell i salto :-)

    Ara bé, un cop m'he discutit amb algú... ufff... aquí és on jo "sento" (de veritat, una sensació ben real) ganes de "fer les paus"... i ho intento de manera sincera... no m'agrada la sensació d'"estar enfadada" i si, per la causa que sigui, no ho aconsegueixo, és quan m'agradaria ser com la Maria E., que és capaç d'oblidar igualment, de pensar que aquella persona tindrà les seves raons per tal o qual cosa... i així és com m'agradaria ser...

    Perquè, a més, crec que així un és més feliç, de veritat. A mi la rancúnia em fa mal a mi mateixa (m'explico malament, eh?, en sóc conscient, però estic segura que tu m'entendràs el què vull dir)... O sigui, que aquell que no guarda rancor, respira millor... és més lliure, carrega menys pes, pot dedicar les seves energies a coses millors :-))

    ResponElimina
  31. Hola, XeXu, espero poder entrar de tant en tant al teu blog

    ResponElimina
  32. oh! m'hi poso pel mig descaradament!

    en Messi sap llegir a la perfecció, sobretot els partits, o és que no el vas veure ahir?
    pobret, és una mica aturadot però més per timidesa que una altra cosa, perquè es pot ser un ignorant iser un prepotent, tots coneixem (per desgràcia) a Cristiano Ronaldo.

    I anat al post, que vaig llegir però no comentar, et diré que m'agrada envoltar-me de gent admirable amb l'esperança de que se m'enganxi alguna virtut que jo no tinc, però que ja m'està bé ser com sóc, a part de que no puc evitar-ho... això de ser com sóc vull dir.
    Sempre podríem canviar alguna cosa i sempre es canvia, encara que no en siguem del tot conscients...
    No sé, em costa pensar aquests dies Xexu, em semblaria que això de desconnectar per vacances m'ho he pres molt seriosament però no és veritat, ja em costava abans ;P

    un petó. a mi m'agrada com ets i malgrat no conèixer-te en 3D estic contenta de tenir-te a la meva vida.

    ResponElimina
  33. Lolita, no parlo de mitificar ningú, que això està fora de lloc, però si d'admirar certs trets de les persones. Tots sabem destacar coses de la gent que ens envolta, i en comptes d'envejar-los, és millor mirar d'aprendre'n, però tampoc voler ser iguals, que són ells els que destaquen en això, nosaltres ja destacarem en altres temes.

    Babunski, molts voldríem ser com tu, però de Babunski només n'hi ha un.

    Assumpta, això de no discutir no ho entenc com una virtut. Per sort, les virtuts són relatives, i el que uns veiem molt bé, altres no tant. A mi no m'agrada la gent que et dóna la raó sempre, que no porta la contraria, és a dir, que no diuen el que pensen. Evitar la confrontació guardant-se el que penses no ho trobo bé. Una altra cosa és voler fer passar la teva opinió per sobre les altres, això tampoc, eh? Però no dir que sí a tot ho trobo necessari. Llavors potser no cal fer les paus ni res, tu defenses la teva postura i jo la meva, no ens estem barallant, només aportem els nostres arguments. Quan la conversa acaba, potser no ens hem convençut de res l'un a l'altre, però quedem tan amics. És clar, si et baralles o dius coses fora de lloc, potser sí que hi ha cert enuig, i si la persona t'importa, has de voler redreçar la situació.
    En el que potser tens raó és que sentiments com la rancúnia pesen, i ens carreguen. Però cadascú és com és, i això no és fàcil canviar-ho. A més, penses que algú que s'ho guarda tot per ell no acumula merda dins. Tinc un amic que no hi ha manera que s'impliqui en res, es guarda el que li molesta per no crear una discussió, i de sobte un dia, sense venir a compte de res, te'n deixa anar una bona. Ho trobes bé això?

    Josep Ll., estaré content de tenir-te per aquí vigilant l'Assumpta, que la deixes anar i mira els comentaris que fa. I també espero poder-te llegir, ara vinc de L'hora del te de dir-hi la meva.

    Elur, no vaig poder veure en Messi ahir, però ja m'he assabentat que va fer tot un festival. Sort que es dedica a fer gols, i no a fer ressenyes de llibres. Cadascú a la seva.
    Tots som com som, i l'únic que podem fer és mirar de millorar una mica, agafant cosetes d'aquí i allà, però em temo que no és tan fàcil de canviar. Per això està bé tenir gent que admirem al voltant ja que ens complementen, on no arribem arribaran ells, i al revés també. Un 'repartiments de tasques' pot ser ben efectiu, viure en equip.
    M'agafes en un d'aquells dies que no m'agrada gens com sóc, i que no em crec que pugui agradar a algú. Ensabona'm un altre dia, a veure si em pots arrencar un somriure.

    ResponElimina
  34. sí home i què més, jo no ensabono a ningú.

    clac! (això ha sigut un petit clatellot... no et queixis, que te'l mereixes, home!)

    au, un petó!

    ResponElimina
  35. Holaaaaa!!

    ERROR!! (meu) Que una cosa és "discutir" i l'altre és "barellar-se" i jo he estat utilitzant "discutir" mentre el meu cap pensava "barallar-se".

    Vull dir que la Maria E. si pensa diferent que tu t'ho dirà, clarament... i pot iniciar un petit "contrast d'opinió"... el que vull dir és que ho fa de forma respectuosa, que parla i escolta... però si creu que t'equivoques t'ho dirà i accepta perfectament que tu li diguis a ella... El que no farà mai serà convertir allò en una baralla perquè el que ella "no sap fer" és estar barallada amb la gent :-))

    Disculpa perquè he estat jo que m'he explicat malament... de la forma que ho deia semblava ben bé el que tu dius, algú "amb sang d'orxata" :-)

    (PS/ Jo he vist el teu comentari a "L'hora del te" (hehehe em fa gràcia anomenar-lo pel nom del blog) però "l'amo" de l'espai encara no... no tinc ni la menor idea de si hi pensa passar avui, demà o quan... però jo vaig espiant hehehe)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.