diumenge, 29 d’agost de 2010

Marxar

- El que em fa cosa és morir-me després d'una malaltia llarga, és terrible això. Ho passes molt malament. Però el fet de morir-me, doncs què vols que et digui, tampoc no em fa res. De fet, si em diguessis que em moro ara, sense patir ni res, doncs tampoc no m'importaria.

Sorprès de sentir aquestes paraules. Perquè jo penso igual. No sé per què la gent té por a la mort. És un canvi d'estat i prou. Un canvi sense importància. Com explica Murakami, la mort no és el contrari de la vida, sinó una part d'aquesta. És allà. També la vivim.

I em ve un altre pensament al cap, un pensament que se'm presenta com a nou, però que fa molts anys que treballo, sense saber-ho, perquè es faci real. Quan jo marxi no sabrà greu a molta gent, però a alguna gent els sabrà molt greu.

35 comentaris:

  1. saps quan apagues el llum...?
    doncs igual. clic. plack.

    ResponElimina
  2. Potser fa més por la malaltia que la mort en sí.

    ResponElimina
  3. No estàs sol, XeXu, el pensament també el comparteixo. El fet en sí no em fa cap por, i també em sembla un canvi d'estat, sense més trascendència. Arribes un dia, vas fent la teva mentre ets aquí, i te'n vas (tot i que no per on has vingut).

    A gaudir de la nova setmana!

    ResponElimina
  4. Pense molt en la mort, encara que sense cap tipus de morbo, supose que per eixe motiu, perquè només és un canvi d'estat, sense més, sense que hi haja res més després...el dolor sí que em fa por...patir...l'impediment de viure com m'agrada viure. Supose que per això també m'angustia que la gent que estime es muira...l'impediment de viure amb qui t'agrada viure.

    Si més no i encara que només siga un canvi d'estat, espere que tarde molt en arribar aquest canvi...morir-me ara no em ve bé, la veritat :)

    ResponElimina
  5. Per això mateix hem d'aprofitar el que tenim al màxim. I no hi podem fer res perquè els que es queden estiguin millor quan nosaltres marxem, però si els hi sap molt de greu serà per alguna cosa, com per exemple que t'has fet estimar.

    ResponElimina
  6. A mi tampoc em fa por la mort en si mateixa. Em sabrà greu, però, fer aquest canvi d'estat per la gent que m'estima.

    ResponElimina
  7. Homeeeeee, aquesta és fàcil per a mi! ;-)

    Bé... per començar, tampoc cal exagerar, eh? que això de que si ens diguessin que ens hem de morir demà mateix "no ens faria res" és molt fàcil dir-ho i a mi em costa de creure... Jo preferiria que em donessin un mes o quinze dies per fer-me a la idea :-)

    Ara bé, si es tracta del tema de la por a la mort... doncs, certament, he de dir que estic absolutament convençuda que al Cel s'hi ha d'estar genial i que de vida només en tenim UNA, que comença AQUÍ, on ens trobem de tot, tal com diu en Dietrich Bonhoeffer en una carta -des de la presó, en temps dels nazis- als seus pares ".. hem après realment que la joia i el sofriment poden i han de tenir un lloc al mateix temps en el cor humà." i que continua ALLÍ on, com diu el llibre de l'Apocalipsi, 21, 3-4 "Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà "Déu que és amb ells". Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat"

    Així doncs, no em fa por morir, al contrari :-)))

    Eiii!! Què no trobava la cita de l'Apocalipsi! M'has donat feina, eh? ;-))

    PS/ Els merengues han empatat a Mallorca, ja els portem dos punts i al Mourinho li han tret una groga perquè no parava de protestar per tot.

    ResponElimina
  8. Doncs jo també ho comparteixo força. No tinc cap ganes de marxar, però si em toqués fer-ho, crec que ja estic contenta amb la meva vida... no tindria gran recança de res. Ara això sí, jo crec que sabrà greu a molta gent, digueu-me creguda, però és que sento que hi ha molta gent que m'estima.

    ResponElimina
  9. Totalment d'acord. I un clar exemple: què és millor, morir ofegat o amb un tret de pistola inesperat? Sens dubte, jo preferiria la segona opció.
    Adéu!

    ResponElimina
  10. A mi el que em fot de morir-me, en el fons, és que tot continuarà i jo m'ho perdré!

    ResponElimina
  11. La por que poguem tenir o no sobre la mort recau, inevitablement, pel desconeixement que tenim d'ella. Potser és cert que és simplement un canvi d'estat i no el punt final d'una vida. Seria un tema de llarga discussió.
    En qualsevol cas, no comparteixo la idea que sigui un canvi sense importància. Per la persona que mor potser no en serà conscient si ho és o no, però per les persones que deixa en vida, i que se l'estimava, és un fet més que important.

    ResponElimina
  12. Doncs jo no ho veig tant clar com la majoria de vosaltres. Està bé són més de les tres de la matinada i no puc dormir, això també ajuda. Si em diguessin que he de morir, ara i aquí sense dolor o d'aqui a 10 anys però patint una malatia, doncs no ho sé...
    Por a morir-me no sé si en tinc, a patir i fer patir segur.Potser més que por ,és indignació i egoisme: amb tantes coses que vull fer, veure, llegir, compartir... Sóc incapaç de veure la mort com una cosa natural, tonteria meva, ho sé.
    Suposo que el meu sentiment s'exemplifica amb la frase que faig servir quan es parla del tema :
    SI em moro.... ( notis el condicional, optimisme lo meu!) en comptes del QUAN em mori...

    Això ho diu tot, no? És un terreny que no tinc ben resolt. Què hi ferem

    ResponElimina
  13. Massa d'hora per filosofar... La por a la mort ens ve del procés previ, del dolor que poguem patir, de veure els del nostre voltant patir també per nosaltres. Però, suposo que mirat fredament, aquell microsegon que deixes d'existir només és això, un moment més de la vida. La frase aquesta de "morir-se ara" és ua mica més heavy, a mi si em diguissin que em moro ara, em moriria! Jajajajajaja... perdó! Vull dir qeu m'atabalaria molt, perquè millor no saber aquestes coses i d'altra banda, jo no em vull morir ara. Jo vull morir velleta i sense patir massa. (ei, si pot ser)

    ResponElimina
  14. Poca broma amb el que diu en Clint! No us resulta estrany, pensar que l'endemà que haguem "traspassat" el sol tornarà a sortir per l'est i després de les tempestes tornarà a venir la calma, com si res no hagués passat?

    Hmmm...

    ResponElimina
  15. Sí que forma part de la vida: Néixer, créixer, desenvolupar-se i morir, però amb dignitat. No voldria morir amb dolor o plena de tubs!

    "Deixaré que la rauxa perduri pels segles dels segles, eternament a través del temps. Deixaré que el meu llegat perduri de generació en generació, a tots els meus descendents..."

    ResponElimina
  16. Uf la mort....l'he tingut aprop, una reacció al·lèrgica que vaig tenir em va col·locar al llindar de la porta d'aquest canvi d'estat i la veritat vaig patir por,també l'he vist en morts properes que he anat veient, sentint, no sé jo si tinc por o recança a la mort...potser sí és un canvi d'estat...quan em vull consolar penso en les paraules d'Epicur que deia que quan nosaltres hi som , la mort no hi és i quan ella arriba nosaltres ja no hi som per això no l'hem de témer ....jo sempre he pensat que no volia anar-me'n de cop, sense adonar-me, no ,jo vull ser-ne conscient per tenir temps d'acomiadar-me...potser canviaré de parer però de moment estic així i segur que quan ens morim hi haurà molta més gent del que creiem a qui els sabrà greu però en tot cas si estem morts no sé si val la pena...no ho sabrem

    ResponElimina
  17. És una part de la vida, sí. Però com més tard la "visquem", molt millor.

    Bon paràgraf, i ben reflexiu. I sí, més val ser pocs però ben acompanyats, i tant! Les experiències que tots en podem tenir així ens ho asseguren.

    *Sànset*

    ResponElimina
  18. Si puc triar, vull una mort ràpida i inesperada. Jo no podria assimilar-ho, si m'ho diguessin abans, i em posaria molt nerviosa. El meu últim dia seria horrible. Se m'ha acudit que podria contractar la meva pròpia mort a un assassí a sou. Sí, ho faria així. (nota mental: argument per un curtmetratge)

    No crec en que la mort sigui un altre estat. Serà un altre estat del nostre cos, però no de nosaltres, ja que en la mort no hi ha consciència... o potser sí. Qui ho sap.

    ResponElimina
  19. crec que ho desconeixem totalment (com no) que això ens crea por.
    Jo també voldria morir en pau, dormint a ser possible, però clar, és tant difícil saber-ho!! I de vella, això sí, de viure en tinc moltes ganes!!

    ResponElimina
  20. molt bona l'última frase... segueix treballant-la.

    ResponElimina
  21. Doncs no m'agradaria gens morir-me! I menys ara, sent jove! Al meu entendre, la vida s'acaba en aquell moment que et mors. Bo crec que hi hagi res més enllà. Esdevenim pols i prou. Per això no vull que s'acabi!

    ResponElimina
  22. Doncs a mi si que em faria cosa morir-me ara o d'aquí poc. Hi ha tantes coses que vull fer, que vull viure (i no parlo de grans riqueses, activitats o llocs). Morir ara seria una putada.
    Si em toca, em toca, però buf. I com diuen molts, no m'espanta la mort en si, sinó patir una malaltia i perdre'm coses que tinc pendents i vull.
    I saps que m'espanta també? la mort dels que m'estimo. Se'm fa un nus. Només em queda una iaia, xò és el més aprop que he tingut la mort i en el fons eren grans i havíen viscut, encara que sé el que es pateix pel dolor que han patit gent que tinc aprop, a ma mare que se li va morir un fill, a amigues que se'ls ha mort la mare o el pare, o la mort d'amics d'amics.

    Fa poc la zel va fer un post també de la mort. En parlem poc i costa. Sé que ha d'arribar, això no m'espanta,sols vull que quan arribi el moment pugui mirar enrere i saber que he viscut plenament (i sento que no sempre ho he fer).

    Sé que hi hauria qui em ploraria,potser tampoc gaires, però tampoc em cal massa. Però m'agrada pensar que els pugui deixar un bon record del que vam viure plegats.

    ResponElimina
  23. Déu n'hi do quin tema. Jo ho visc d'aprop i ho toco a diari a la meva feina.Treballo a un hospital i he vist morir i he ajudat a ben morir a moltes persones en els meus 15 anys d'experiència i que voleu que us digui. Hi ha persones que ho accepten amb serenitat i arriben al final en pau amb si mateixes però hi ha qui es nega a marxar i és difícil ajudar-los i consolar-los. En el meu cas em fa més por pensar en la mort de gent propera que no pas la meva mort. Amb això no vull dir que no tingui por de morir. També en tinc i és un tema que em ronda en aquests últims mesos. Espero que quan arribi el moment sigui capaç de portar-ho amb la major dignitat possible.

    ResponElimina
  24. En molts dels meus poemes la mort i es present, jo també estic d'acord amb el que dius que la meva mort li importaria a poca gent però hi hauria dos o tres que suposo que els hi importaria molt. De vegades viure pot ser un pes, un sobreesforç i en ocasions o sento així, però fa poc vaig visitar un cementiri, a Venècia i em plantejava que és molt trista la mort perquè és un final, no crec que hi hagi res més. Així que per una banda em sembla que és igual però per l'altre hi ha un impuls que m'empeny a seguir vivint...

    ResponElimina
  25. Jo faig acompanyaments a la Mort a malats terminals. I et puc dir que des de que ho faig e aprés a viure i també a mirar la Mort d'una altra manera. Com tu dius es Marxar, no sabem on,però és un marxar no un desapareixer.

    Ningú desapareix fins que cau en l'oblit.

    En el meu blog parlo d'aquest tema.. en algun post

    Una abraçada

    ResponElimina
  26. Moltes gràcies a tots per aquests comentaris. El tema potser no és massa agradable per alguna gent, no sé. Per mi és una cosa natural. Em sembla que mai he tingut massa por a morir-me. Una altra cosa és que ho vulgui. Però si passa, què hi farem, no?

    Gatot, deu ser una mica això, bon símil.

    Kweilan, penso que sí, espero no haver de patir mai una malaltia que em tingui impedit durant una eternitat.

    Ferran, marxar per on em vingut seria força curiós. A tots ens arriba l’hora. També arriba pels que ens envolten. Millor tenir-ho clar i assumit. Patir segur que patirem quan ens deixa algú estimat. Però massa no hi podem fer tampoc. Recordar-lo, això és l’únic.
    Comentari 2: Justament aquest pensament ha de ser el més tranquil•litzador. Nosaltres marxem, però el món continua girant. Hi haurà gent que patirà, però seguiran amb les seves vides i acabarem sent un record. No som més importants que això, un record. Almenys jo no em sento més que això. Quan marxi miraré de deixar algunes coses planificades, aquelles que siguin les que jo faig, perquè algú em pugui prendre el relleu. Llavors ja no seré necessari en cap sentit.

    Xica, si et dic la veritat, a mi em seria igual morir-me ara, i naturalment que ho canvio per morir-me d’aquí molt temps però després d’una llarga malaltia. Si no es pot gaudir de la vida no té massa sentit viure, no? Viure, biològicament parlant, té els seus matisos. ‘Viure’ no s’hauria de reduir a la vessant biològica, precisament. És un concepte molt més gran.

    LluNa, és una bona filosofia, i és el que intento fer, mirar que la gent que m’envolta estigui bé. Però només una quanta gent, gent que saben que em tenen pel que sigui. Aquests són els pocs que suposo que els pot saber molt greu. A la resta… doncs bé, potser alguna se’n puguin alegrar i tot, o almenys sentir indiferència.

    P-CFA…, jo deixaré dit que a qui vessi una llàgrima me li apareixeré i li fotré una bona bronca. I em creuran, perquè sempre dic la veritat, perquè saben que sóc capaç de tot, i sobretot, perquè tots s’han emportat alguna que altra bronca meva.

    Assumpta, a mi no m’importaria massa si em diuen que m’he de morir demà. Només que m’agradaria deixar algunes coses lligades, sóc capricorn i no m’agrada deixar res a la sort. Hauria de tenir temps de buscar lloc al gat, de repartir les meves coses, i sobretot de comunicar-me amb una quanta gent per dir-los coses d’aquelles que mai es diuen, però que no voldria marxar tenint-les al pap.
    Per la resta… Assumpta, ja saps que no em crec res de tot això. No se’m passa pel cap que hi hagi una altra vida després de la mort. O bé, també puc pensar que m’esperen infinites vides, perquè els meus àtoms es repartiran per tot arreu. Però res de millors vides ni existències superiors. Si t’ajuda pensar-ho, me n’alegro per tu. Jo penso ser menjar per cucs i altres bèsties, la meva consciència morirà amb mi i deixarà d’existir quan deixi de passar electricitat pels circuits neuronals que alguns anomenen ànima. I no, no podré tornar a veure empatar el Madrid des d’enlloc.

    Carme, no poso en dubte que et trobaria a faltar molta gent, jo no et conec i em sumo a la gent als que els sabria molt greu. Em sembla que no cal ser massa espavilat per veure com et fas estimar. Però està bé viure sense por. Ja ens tocarà quan ens hagi de tocar. Esperem que quedi molt.

    Albert, posats a morir, doncs millor no patir massa en el traspàs, oi? Per no fer-ho tan violent, ens morim adormits i ja està.

    Clint, però què més donarà? Un cop finat, feina dels altres mantenir la paradeta.

    Joanfer, amb el temps que fa que correm per aquí ja hauríem d’haver après alguna cosa de la mort. És un canvi, a tots els nivells. Per nosaltres s’acaba, però pels altres no, ells són els que conviuen amb la mort. Nosaltres ja no. Hem canviat, hem deixat de ser-hi. Però mentre vivim sabem que la mort és per allà, que pot passar-nos i que pot passar als que ens envolten. Continua a baix

    ResponElimina
  27. Suposo que es pot tenir neguit perquè no saps quan ha d’arribar, o quan tocarà als que t’estimes. Però s’ha d’aprendre a viure amb això, assumint que passarà, en un moment o altre. Potser això ens pot ajudar a gaudir més dels moments que passem, sobretot amb aquestes persones que no volem perdre. Ja sé que això no passarà mai, però si arribéssim a assumir que la mort és una cosa normal i que està allà, potser no patiríem tant davant de les pèrdues.

    Mireia, la veritat és que creia que més gent pensaria com tu, perquè és el que em solc trobar quan parlo d’això a la vida real. Aprecio la teva sinceritat, perquè potser alguna gent té por de reconèixer aquesta por a la mort. La mort ha estat un gran tabú al llarg de la història i parlar-ne ja semblava que portava mala estrugança. Jo sí que ho veig com una cosa natural, encara que la majoria de cops passi de manera artificial. Però està allà, i hem d’assumir que ens sobrevindrà, ho vulguem o no, i que no sabrem quan serà. No cal que resolguis res, cadascú ho viu a la seva manera. Espero que tinguis una vida llarga i no te n’hagis de preocupar. En realitat, no tens motius per fer-ho.

    Tarambana, potser serà per la poca estima que tinc per mi mateix que penso que a ningú li hauria d’importar la meva mort. Si ho penso sé que sí que importaria a alguna gent, però llavors és quan em pregunto per què. No hi ha cap motiu. No sé com explicar-ho, ni crec que ho pogués dur a la pràctica, però mira, gaudim dels vius, i un cop se’ns moren, què hi farem, és que no s’hi pot fer res. Seguim gaudint dels que estan vius. He tingut fases que volia morir-me de vellet, però ara sincerament m’és igual. Segurament em falten moltes coses per fer, però tampoc no tinc cap ànsia per fer-les, així que ja m’està bé. Ara, si sabés que he de morir, m’agradaria tenir prou temps per deixar quatre coses arreglades. Em sabria greu marxar sense fer-les. Però bé, no crec que ho puguem triar.

    Cèlia, no li desitjo a ningú morir amb patiment. Tant de bo pogués ser sempre de manera ràpida, en el moment que ens toqui. Va haver-hi un temps que volia deixar petja, alguna cosa per la que em recordessin després de la meva mort. Saps, ara potser penso que és millor que m’oblidin quan més aviat millor. Menys patiment.

    Elvira, Epicur sabia el que es deia, m’agraden les seves paraules. A mi també m’agradaria tenir temps per acomiadar-me i arreglar algunes coses abans de marxar. Però això implica que ens poguessin avisar amb temps, i que tinguéssim la condició per poder fer-ho, i no crec que cap de les dues coses siguin possibles. Segur que molta gent torçarà el gest en saber la nostra mort, tots aquells que ens haguem creuat a la vida, com quan t’assabentes que un antic company d’escola ha mort. Et sap greu i et fa un salt el cor. Però fa 20 anys que no el veus. No pots dir que estàs desconsolat. Jo parlo de persones que puguin estar desconsolades. Penso que seran poques. I ara mateix et diria que espero que no en sigui cap, per estalviar patiment.

    Sànset, és clar, ja podem parlar, però tots volem que ens arribi el més tard millor, sempre i quan tinguem qualitat de vida. El mateix que penso en vida ho pensaré en el moment de morir. M’alegraré de tenir a prop aquella gent especial, i em sabrà greu per ells. Què hi farem, no hi podem ser sempre.

    Txaro, per un curtmetratge o per un relat. Jo no penso com tu, però això no vol dir que, donat el cas, no em comportés com tu dius. Si m’ho preguntes ara et diria que la notícia em podria afectar, però que seria com treure’m un pes de sobre. Si no hi ha més remei, doncs mira, penses que ja està. Llavors em posaria a barrinar tot el que he de fer amb el temps que em queda. M’agradaria acomiadar-me d’alguna gent, dir algunes coses que no he dit, buscar casa al gat, ja saps. Però bé, que això és el que penso ara. Si m’hi trobés, potser un altre gall cantaria. Continua a baix

    ResponElimina
  28. Quan parlo d’un canvi d’estat no vull dir que passem a ser una altra cosa, vaja, a part d’una desferra i una pila de matèria orgànica que s’anirà repartint. És ser-hi i deixar de ser-hi. És una altra cosa. Ja no hi som. Què hi farem, oi?

    Instints, potser ho desconeixem, però la meva idea és que després de la mort no hi ha res, per tant, no hi ha res per conèixer. Morim i prou. De què hem de tenir por? Jo també voldria morir en pau, després d’arreglar-ho tot, o el que tingués temps d’arreglar.

    _NuNs_, em sembla que ja no deixaré de treballar-la, tinc un llarg historial en aquest sentit.

    Albert, jo penso com tu, no crec que hi hagi res després. Ja està bé que vulguis viure, normal, oi? Però jo et dic que m’és igual. Mentre tingui temps, anar fent. I quan m’arribi, doncs què hi farem. Si és demà, bé. Si és d’aquí molt temps, doncs millor.

    rits, estem d’acord en que patir una malaltia és molt desagradable, però això de marxar sense haver fet coses… bé, cadascú té les seves prioritats, vull dir, aquelles coses que diem que justament no volem morir-nos sense haver fet. A mi me’n falten moltes per fer, d’això no hi ha dubte, però ara mateix em sembla que cap em fa prou il•lusió com per retenir-me i voler dur-la a terme a tota costa.
    Naturalment que ens afecta la mort dels nostres éssers estimats, no volem que marxin i encara menys que pateixin. Però per molt que nosaltres vulguem o no, passarà igual, així que millor que ens anem fent a la idea. També va ser un gran cop quan va morir el meu avi. Pensava que no podria suportar quan morís la iaia, que pràcticament m’havia criat, però mira, aquí estic. Per sort, no he hagut de lamentar la pèrdua de cap amic.
    La mort sempre ha estat un tabú. A molta gent no li agrada parlar-ne, ni fins i tot sentir-ne parlar. Però és part de nosaltres, de la nostra realitat, una de les coses que tenim segures. Un bon dia, tot s’acaba.
    Si em morís a dia d’avui també sé que deixaria alguna gent apenada. Però saps, no m’agradaria deixar-los tampoc amb aquesta càrrega. De vegades he pensat que voldria que em recordessin. Ara penso que millor m’oblidin ben aviat i segueixin amb les seves vides. No sé si aquestes idees em canviaran en un futur.

    Cristina, la teva experiència ens ensenya justament que és un tema controvertit i que hi ha maneres diferents de pensar. Hi ha qui s’ho pren amb calma, i hi ha qui no. Sospito que, a més, a l’hora de la veritat potser reaccionem com no ens pensàvem, així que potser dir ara com ho viurem no té massa sentit. També et diria que em sabria més greu la mort de la gent que m’envolta més que la meva. Però miro de relativitzar-ho també. Ja veurem, quan arribi el moment, que espero que falti molt, com reaccionem davant de cada cas.

    Natàlia, penso que m’agradarà més així, tot i que em sabrà greu que hi hagi gent que pateixi quan jo falti. No em cal que molts em trobin a faltar, i em sap greu que els pocs que sí ho passin malament, ja veus. Entendre la vida com un final pot tenir coses bones. Com que no sabem quan vindrà, hem d’aconseguir que sigui el final d’una gran història, i per això hem de viure amb ganes i de manera plena. Això ho tria cadascú, la manera d’aprofitar aquesta vida fins que esdevé la mort és molt personal. Segueix amb ganes de viure, segur que això et permetrà fer moltes coses.

    Laura, ningú millor que tu sap que la mort està entre nosaltres, tu hi convius, la veus de prop. La mort és marxar, però també és desaparèixer. De vegades penso que seria millor que ningú no ens recordés, així, encara que caiguem en l’oblit, la vida dels que estimem no es veuria afectada i tirarien endavant sense problema.

    ResponElimina
  29. Com a cristià, crec fermament que la mort suposa efectivament passar de la vida a la Vida. Crec que ens espera una vida més plena després d'aquesta.Ara bé, en el meu cas no puc pas dir que no tingui por a la mort.Pot semblar una contradicció amb el que he dit abans o potser ho és directament.Però penso que, tal com li vaig sentir a dir a un mossèn una vegada," a l'hora de la veritat, ningú vol marxar". És possible que els que manifesteu no tenir gens de por a la mort sigui per que encara la veieu força llunyana. O també pot ser que els que tenim por a la mort, en el fons el que tenim és por a viure. També crec que la fe, no exclou el dubte que tota persona pot arrossegar mentre camina. I ja per acabar diré que m'horroritzen les morts sobtades. Tots hem sentit comentaris d'aquest tipus: "Ha tingut una mort magnífica. No ha patit gens. Ni se'n ha adonat". No vull això per a mi (ja sé que no podem escollir). No és que desitgi una llarga i dolorosa agonia, però sí vull ser conscient que em moro, tenir temps per assumir-ho i preparar-me per fer el salt. Sóc conscient que el meu comentari pot semblar contradictori en algunes de les seves parts, o senzillament que no m'he expressat prou bé.

    ResponElimina
  30. En una cosa estem d'acord... Jo també penso ser menjaret pels cuquets pobrets doncs, un cop morta, ja no em faran mania les floridures i coses d'aquestes hehehe... a més, si algú pot aprofitar el meu cor o el meu fetge o el que sigui, ja li tinc més que dit a aquest bloguero que et comenta des de l'habitació del costat, que doni tot el que es pugui donar :-)

    Ah!! i jo tampoc crec en "una altre vida", que he dit que crec que només en tenim una i que dura "aquí" i "allí", però és la mateixa... Bé, que sí, que ja sé que pensem molt diferent, però en el meu comentari es suposa que havia de dir el que jo penso, oi? :-PP

    ResponElimina
  31. Justament el que ens fa tirar endevant els que ens quedem, és el record dels que ja no hi són. M'agrada veure-ho i sentir-ho així. Si perdem el record, i tot és desapareixer? que seriem?

    ResponElimina
  32. Ja sé que és una mica macabre el que diré, però m'agradaria que a tu et toqués el que vols. És a dir, que algú et digués que t'has de morir amb antel·lació (però d'aquí molts anys i sense patir!). Sé que tu series el candidat perfecte. Ara bé, això no és segur que passi i és per això que t'aconsello que el que hagis de dir, ho diguis i punt. Des de la mort, sigui on sigui, no ho podràs fer. O potser sí... també series un magnífic fantasma! jeje, però potser et faries por a tu mateix!!

    ResponElimina
  33. Deixar de viure no és una cosa que em preocupi en excés. A mi el que em fa por és el dolor...

    ResponElimina
  34. vaig llegir-te quan 'tocava' però no vaig dir res, ahir vaig escriure't un comentari (terrible com sempre) i se'n va anar vés a saber on...
    quan et vaig llegir em vaig sentir tan identificada que vaig pensar que no sabria què dir, que no podria dir res... fa temps que això que escrius em ronda pel cap i ja no sé si és senyal de bona salut mental el fet de platejar-se la pròpia mort o una senyal de que alguna cosa no va bé, m'agrada pensar que una mica de cada una, sinó seria tot molt avorrit, no? o blanc o negre i a mi els grisos m'agraden...

    un petó!

    ResponElimina
  35. Jo crec que el patiment fa por per la part de dolor que comporta. Les morts sobtades fan potser menys por perquè no comporten tan sofriment. Ara bé, per contra, són les que pitjor digereixen els familiars, ja que una pèruda de cop i volta costa molt de pair.

    I pel que fa a la por a la mort en sí mateixa, és innevitable no tenir-ne a edats joves (la mort sembla que queda lluny, tot i que necessàriament no és així),però no sé quin sentiment es té als 80 anys.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.