diumenge, 8 d’agost de 2010

Enyorança

Sempre em passa, no és novetat. Mentre sento el plugim fora la finestra oberta, mentre viatjo en cotxe i mentre camino per ciutats desconegudes. Penso en tu i no ho puc evitar, i també penso que m'agradaria poder-ho fer; però no puc. Penso mentre travesso un pont de pedra, mentre miro el mar o faig fotos que m'agradaria que fossin maques com les teves. Penso i t'enyoro. Perquè sóc lluny, i sempre em passa quan sóc lluny. I tu ets lluny també i no estem equidistants. Mentre rento els plats del sopar, mentre miro d'expressar-me en anglès i mentre passejo per parcs verdíssims. L'enyor no el fa la distància ni la manca de comunicació, perquè t'enyoro quan hi ets i quan no hi ets i tant si parlem com si no. I si pensar en tu és dolent, no se m'acudeix manera més dolça d'equivocar-me. I mentre miro barques, mentre fem batuts o mentre miro la posta de sol des d'una cúpula. Penso, enyoro i torno a pensar.

29 comentaris:

  1. Amb un escrit tan preciós no em surt fer un comentari llarg tipus "rotllo" com els meus habituals... és tan maco que no cal afegir-hi res més...
    Només puc llegir-lo unes quantes vegades, somriure... i desitjar-te molta, molta sort :-)

    ResponElimina
  2. Espero que ho llegeixi a qui realment va dedicat, seria una llàstima que s'ho perdés

    ResponElimina
  3. Encara que de vegades és trist sentir enyorança també ens hem de sentir afortunats pel fet de poder-ho sentir.
    A veure si tens sort i ho llegeix.^^

    ResponElimina
  4. M'encanten paraules com enyorança o melangia. Tenen el toc just de dolçor i tristor, però són com el mar, i no pots deixar que t'ensisin si no t'hi vols ofegar.

    ResponElimina
  5. Pensar-hi no pot ser dolent, potser fa mal, però no és dolent.
    Jo també desitjo que ho llegeixi la persona a qui va dirigit aquest text tan maco! :-)

    ResponElimina
  6. És una bonica manera d'enyorar i com diu el McAbeu "potser fa mal, però no és dolent". Com diria Paracels "la dosi fa el verí" (o més concretament "Alle Dinge sind ein Gift und nichts ist ohne Gift. Allein die Dosis macht, daß ein Ding kein Gift ist"), és a dir "vés altanto".

    ResponElimina
  7. Ben maco que és l'enyor. I que a qui va dirigit ho pugui saber.

    *Sànset*

    ResponElimina
  8. Hi ha dos tipus d'enyor; aquell que és agradable i a vegades temporal, i l'altra que és el que fa mal. Una de les coses per les que m'agrada viatjar és perquè me permet desconnectar de tot. Els problemes, la gent, els deix a l'illa. Sempre m'ha passat així, sigui una bona època o no. És fàcil dir-ho i difícil posar-ho en pràctica, ho sé, però no pensis. Centrat en tot allò que vas veient i gaudeix. Almenys intenta-ho.

    ResponElimina
  9. el sentiment d'enyorança com a tal, no és gens bonic. allò bonic és tot el que comporta o ha comportat.

    un dels millors escrits que he llegit al món blogger! espere que aquesta persona a la qual li escrius, ho puga llegir. tant aquesta persona com tu,s'ho meresqueu.

    ResponElimina
  10. Un sentiment tan de dins, tal com raja.. no s'ha de perdre mai, m'agrada aquesta manera de sentir li posem el nom que li posem.
    Tant de bo el teu sentir arribi a port.
    Bon estiu Xexu!

    ResponElimina
  11. Si a qui va dirigit ho llegeix (i sap que és ella), segur que s'emociona!

    ResponElimina
  12. Aixxx què maco el que escrius...Hi ha algú amb molta sort que tot i la distància se sent enyorat...Tenir aquests sentiments és bonic...

    ResponElimina
  13. oooh! que bonic! sobretot si l'enyorança no és trista i acaba bé! :)

    ResponElimina
  14. Espero que aquesta enyorança acabi bé... molt bé!

    ResponElimina
  15. Jo també enyoro aixi.
    Espero que et retrobis amb el teu amor.

    ResponElimina
  16. Ostres, quin escrit Xexu... És com si tingués ara un buit a dins. És una sensació que pesa, i que arrossegues amb tu dia i nit. I no és dolent, però tampoc et fa cap bé, suposo que ho notes, i en el fons ho saps.

    Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  17. És inevitable que passi. Ni que marxis a l’altra punta del món, si l’estimes, no deixes de fer-ho

    ResponElimina
  18. Amb el que m'agrada a mi la pluja i quan plou em passa igual.

    ResponElimina
  19. poques vegades podem controlar quan venen aquests pensaments i sentiments, altra cosa és com ho fem sense importar on. Un post molt bonic, Xexu.

    ResponElimina
  20. Ei, pensar en algú que et porta a expressar-te com ho fas tu, XeXu, no pot ser mai dolent! Tampoc no ho és l'enyorança, i encara menys si la sents en un paisatge com el que ens deixes intuir.

    Enyora i disfruta.

    ResponElimina
  21. Gran post, no sé sidir el mateix del sentiment d'enyorança preferiria llegir que hi comparteixes aquests paisatges

    ResponElimina
  22. hola Xexu, acababo d'aterrar de les vacances, de terres "llunyanes" i vinc a posar-me al dia, que falta em fa, us he trobat a faltar :) Et deixo un petó, dir-te que és un escrit realment magnífic, i que m'encanta cadascuna de les paraules que hi vesses.... El millor d'aquestes absències és que hi haurà un retrobament ben aviat, segur, i m'en alegro moltíssim :)

    ResponElimina
  23. Moltíssimes gràcies a tots els que heu comentat aquest escrit que em va sortir de l'ànima. És un d'aquells posts que, com comprendreu, no comentaré massa més. Només dir que l'enyorança no és bona, almenys en aquest cas. No hauria de fer-ho, però ho faig. I no hi ha retrobament ni cap bé en deixar anar alguns sentiments. Només necessitat. És estrany com, de vegades, ens surten paraules maques per parlar de coses que no ho són tant. Però no les controlem les paraules, ens controlen elles a nosaltres. Aquest va ser un d'aquests casos. Gràcies de nou.

    ResponElimina
  24. T'imagines poder escriure el mateix i que enlloc de ser per aquesta necessitat que dius, fos per alguna cosa que no fes gens de mal?

    ResponElimina
  25. Encara no sé com he anat a parar en el teu post, però me n'alegro. M'has emocionat!! (Disculpa la xafarderia)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.