diumenge, 18 de juliol de 2010

Tenir fills

A voltes amb el tema de l'anterior post, alguns dèieu que això dels embarassos s'encomana, i fins i tot algú va dir que a veure quan m'hi animava jo. Bé, ara mateix no puc fer-ho i aquest pensament m'ha portat a compartir la meva idea sobre què és o què significa tenir fills. Em sembla que algun cop n'he parlat, però no en un post.

Hi ha qui vol tenir fills a tota costa, que la natura els crida i els és igual si tenen parella o no, i fins i tot, he sentit algunes dones que declaren que volen engendrar i que després el nen serà el més important de la seva vida, relegant el pare a un paper d'una importància nul·la, estil mantis religiosa. Potser pel fet de ser home la meva idea és molt diferent. Sempre dic que vull tenir fills (i en plural), i amb l'edat que tinc, potser ja els tindria de trobar-me en una altra situació. Però no vull tenir un fill com aquell que es compra un ordinador, com aquell que es posa a casa una peixera amb peixets de colors, o una planta que vol sol i molta aigua. Tenir fills per tenir-los, no és la meva idea. Per això, tot i existir moltes alternatives, no em plantejaria criar i educar un fill pel meu compte, la idea no em sedueix.

Per mi tenir fills és la màxima expressió de compartir, la culminació de l'amor que dues persones es professen, perquè és veritablement de les poques coses que són dels dos, 50% de la mare i 50% del pare, genètica pura. Tenir fills ha de ser un reflex de la felicitat que dos persones gaudeixen pel fet de tenir-se l'un a l'altre. I naturalment, quan el nen o nena neix (o és adoptat), les dues persones han de seguir estimant-se igual, si no més, i cap dels dos no pot vessar tots els seus esforços en la criatura, per molt que se l'estimin. Els pares han de seguir sent un com en el moment que van decidir tenir-la.

Per això jo només vull tenir fills en unes circumstàncies concretes, perquè només em serveixen com a expressió del que estimo l'altra persona. Tenir-los jo sol no crec que m'aportés la sensació que espero obtenir-ne.

55 comentaris:

  1. La primera...? no m'ho creure!! jeje.
    La veritat és que és un tema complicat, i estic totalment d'acord amb tu i comparteixo tot el què dius. No es pot anar de rebaixes amb els fills.
    Abans tenia clar que volia tenir fills. A mesura que em vaig fent grans, sento la immensa responsabilitat del què significa, i de moment no em sento preparada. A més de tota la llibertat que treu. Evidentment, és un sentiment a compartir amb la parella i una expressió d'amor cap a una nova vida.
    Conec amistats que en el primer moment que van conèixer l'actual parella, el primer que li van dir és que si volien continuar la vida en parella, tenia en ment quedar-se embarassada ja, o sigui: "o lo tomas o lo dejas". Amor.. no sé si n'hi ha.
    Petonets!!!

    ResponElimina
  2. Cadascú... Vaig tenir una època en que em vaig plantejar adoptar un/a nen/a; jo sol, sense parella. Pensava (i continuo fent-ho) que ajudar una persona a desenvolupar-se com a tal, a descobrir-se i formar-se, ha de ser una cosa meravellosa.

    Abans no m'hi posés va arribar el meu nebot, l'Arnau. Ell em va fer treure la idea del cap, sense saber-ho: què bonic, sí, però com m'agrada també poder decidir ara visc aquí, ara faig allò, ara vaig allà... Em quedo amb els nebots ;)

    Espero que puguis fer realitat el teu desig, XeXu.

    ResponElimina
  3. jo no he sentit mai la necesitat de tenir un fill biològic, però crec que la decisió de criar i educar un fill és de lo més important i valuós que es pot fer a la vida.
    fer-ho entre dos potser és més fàcil, però de cap manera necessari.
    com el ferran jo també em vaig plantejar fer-ho sense parella, i com ell pensava que 'ajudar a una persona desenvolupar-se com a tal, a descobrir-se i formar-se, ha de ser una cosa meravellosa'.
    ara ho sé del cert, perquè ho he fet.
    també com ell, abans no m'hi posés van arribar els meus nebots. i llavors ho vaig veure més clar que mai!
    és cert que ara ja no puc fer moltes de les coses que feia abans, però en visc d'altres que són impagables!

    ResponElimina
  4. En tinc dos d'aquestes coses i, com a femella, no comparteixo les teves raons, però les comprenc. Entenc que un mascle, en aquesta nostra societat, tingui força problemes a l'hora de ser conscient de la seva paternitat, entre altres coses perquè aquesta conscìencia és molt nova i força antinatural, per molta genètica que hi posis. Només em queda desitjar-te que tinguis la sort que sigui com ho desitges, segurament trobaràs algú que comparteixi el teu projecte :)

    Ah! i jo comparteixo amb la meva parella (home) i tot aquest tipus de coses, però penso que no hi ha dues raons idèntiques i si moltes de vàlides, malgrat que no s'assemblin en res :)

    ResponElimina
  5. Jo també en tinc dos... la veritat és que jo els vaig tenir bàsicament per dues raons paral·leles. Jo volia tenir fills i a més a més em vaig trobar en la situació ideal per a tenir-los. Amb una parella amb qui ens hem estimat i ens estimem molt. Malgrat tot, jo com a dona, crec que podria dir-te que els fills, en els moments que més temps necessiten, van passar davant de tot, en els meus interessos i motivacions. I fins i tot ara, adults i afillats ells també, encara continuen passant davant de tot, algun cop.

    ResponElimina
  6. Jo també en tinc dos. I no renunciaria ara que sé que vol dir ser mare, a tenir-ne. És més, si ara fos, en tindria més. Perquè? Per amor, així de senzill, per amor.

    ResponElimina
  7. Xexu, estic d'acord amb tu i m'agrada molt el que dius en el tercer paràgraf. Entenc, però, que hi hagi qui ho pugui sentir d'una altra manera. Jo estic aparellada i em plantejo tenir fills seguint el que comentes, però també et diré que en algun moment de la meva vida he sentit una crida biològica (sí, t'ho juro!) i penso que si estigués sola se m'hauria acudit de tenir-ne. Quina bogeria, no sé qui me'ls hauria cuidat... :)

    Carme, m'impressiona el què dius dels teus fills. Ara sé que els meus pares també ho han fet així. Fora bo que els fills ho sabéssim abans, això.

    ResponElimina
  8. Doncs jo mai he tengut instint maternal, i no sé bé perquè. Probablement associï el tenir fills amb estar amb algú que estimes. Al manco de moment, no se me passa pel cap ser mare soltera. Però les coses poden canviar i el tic tac és diferent per homes que per dones (en el meu cas el rellotge crec que va venir romput de fàbrica, hehe). Ara vull dir una cosa, que tampoc entenc que el 99% de les parelles qeu se casin vulguin tenir fills (i mirin de tenir-los) perquè a mi a vegades m'assembla que molts ho fan per tradició, com a obligació, no sé si m'explic. I aquells que se casen i decideixen no tenir-ne, encara avui dia sents que hi ha gent que diu;"ah, segurament diuen això perquè no en deuen poder tenir!" Quina ràbia me fa això!!! Com si l'únic camí fossin els fills i sincerament hi ha molts pares que valdrien més no haver-ne tengut. Pens que això dels fills (potser jo és que sóc de donar moltes voltes a tot), hi ha molta gent que no s'ho planteja seriosament, simplement ho fan. Almenys és la impressió que tenc en alguns casos que veig.

    ResponElimina
  9. Una bonica reflexió i molt d'acord amb tu.
    No he sentit mai aquesta crida biològica per tenir-ne.A més a més no em sentiria pas preparada per afrontar-ho tota sola.Millor acompanyada^^.

    ResponElimina
  10. Una petita nota al marge: moriré amb la sensació que no he fet una cosa important. Ho dic per l'enveja sana que sento en llegir comentaris com el de la Kika, la Clidice, la Carme, la Zel...

    ResponElimina
  11. Tenir fills és un gran pas que canvia del tot la vida. Jo encara sóc jove com per a pensar-hi gaire, però està clar que la decisió ha de sorgir després d'un període de reflexió i amb el ple convenciment que vols passar al resta de la vida amb aquella persona amb qui ho vols compartir. És un gran pas endavant, una il·lusió immensa.

    ResponElimina
  12. Pos jo de monet guanyo....doncs en tinc tres, tot i que una no viu amb mi, però ens veiem sovint. Es tota una experiencia saludable quant estàs be amb la parella i això ho he entes ara que amb els dos ultims, no han estat un problema en la meva relació sentimental, ja que en la primera si que va arribar a ser un problema doncs sembla que vaig ser el marit d'una amantis.
    Et veig mentalment preparat per ser pare, però s'ha d'estar realment convençut de fer el pas doncs lliguen molt, però crec que s'ho val. Jo repetiria en una propera vida, en aquesta no que ja he complert.

    ResponElimina
  13. un tema ben complex. quan vaig treballar de cangur de nadons vaig arribar a la conclusió més o menys semblant a la teva. vaig viure les dues situacions, fills nascuts d'una parella que s'estima i on un fill és de tots dos, és compartit i estimat de la mateixa manera, i fills que es tenen per tenir-los i on un dels dos l'acapara i oblida la parella (i es pot donar els dos casos, no només les dones que s'avoquin als fills, sinó tb a la inversa). I vaig saber que si alguna vegada tenia un fill volia que fos així, com descrius, un pas més de la relació, que uneixi i veure'l crèixer plegats.

    I així ho continuo pensant. Però les coses no sempre van com una voldria. I les ganes de ser mare hi són, es mantenen. I tp vull que això em limiti la meva relació amb els homes. Hi ha dones que arribades a certes edats només tenen pressa per trobar un pare i crec que això és un error.

    I llavors arriba moments que t'has de plantejar les alternatives. I no és gens fàcil. tenir-ho tan clar com sembla que ho tens tu no és gens fàcil.

    Crec que tinc clara la meva alternativa, potser la més jarrai (mai m'han agradat les coses fàcils) i sé que ara mateix tampoc és el moment, però crec que és part també del que he viscut i he aprés al centre. Si algun dia em decideixo, vull acollir una nena. I de fet, també és una alternativa que es pot fer en parella (i potser per això també és l'opció que més m'agrada). Però per això s'ha d'estar molt preparat.

    A dies tb penso que cada vegada en tinc menys ganes, sobretot després de passar caps de setmana amb fills d'amics o gaudir de caps de setmana intensos.

    T'has deixat les parelles que decideixen tenir un fill quan van maldades. Un error, un error ben gran.

    ResponElimina
  14. Xexu, podría fer un dels meus comentaris irònics i fora de context, però clar, és que jo en tinc 3 de criatures, i et puc ben assegurar 2 coses:

    1.- Si hi penses massa, mai no trobes el moment. Posats a pensar en pegues, en pots fer una llista immnesa! Senzillament quan és l'hora ho saps (i és un sentiment de dins i inevitable).

    2.- Això del 50% no és cert (la mare dels meus és bioquímica, et sona) i et puc assegurar que ha arribat a la conclusió que els % van i venen i depèn de cada nen!

    Això sí, si fes una llista de les coses que segur que repetiria a la vida, t'asseguro que les 3 que sempre sortirien serien ells, per que senzillament, és espectacular! Tot i que aconsegueixin sovint a fer-te sentir perdut, acollonit, ignorat, superat..tant és, els mires i ho saps..paro per que m'està caient la baba ;)

    ResponElimina
  15. Ostres, quin tema, per treure una mica de sentiment al tema diré una bestiesa. Quan he llegit l'apunt he pensat que ja estaria bé que tenir fills pogués ser una mica com tenir una peixera amb peixets de colors. Per estalviar-te l'embaràs i el part (si ets dona) valdria la pena!! 1 abraçada

    ResponElimina
  16. diria que compartisc al 100% el teu post. Però també és cert que quan el rellotge biològic de les dones fa tic-tac, és difícil no fer-li cas. I què passa llavors si ja tens una edat i no has trobat una parella apropiada? millor tenir-lo sola que mal acompanyada, no? De totes maneres, jo preferiria no fer-ho així la veritat.

    Jo vinc d'una família on la normalitat és ser mare soltera triat de manera voluntària. Des de fa generacions. I t'imaginaràs que ara és més fàcil però fa 60 anys no ho era tant! De fet ma mare, les meues germanes, tietes, àvia... em miren amb estranyesa quan dic que jo no vull ser mare soltera. En això sóc la rara de la família... ja veus...

    ResponElimina
  17. Jo també en tinc 3.
    I crec, sincerament, que els motius sempre han sigut l'amor.
    De més jove, abans de tenir parella, sempre havia pensat que, els fills, el volia tenir ben jove, perquè no veiessin mai un pare gran, que no pogués jugar amb ells, o massa allunyat amb el temps (no vull dir ser "col·legues"...)

    Després la vida executa el guió que porta escrit i les coses van com van.
    Tampoc em puc queixar de les coses que he fet junts i les que encara faig amb el petit (encara que bufi una mica més i els meus genolls ja no siguin allò que van ser ;¬) )

    I respecte als percentatges d'atenció, tal vegada com diu en Clint, depèn el moment, el fill...

    (Clint jo no podria explicar-ho millor, estic completament d'acord amb tot el que dius i ho sotaescric)

    El que també és cert és que, a mida que es van fent grans aquest percentatges haurien de variar i reubicar-se allà on pertoquen.
    Malgrat continuïs dormint amb una orella oberta quan son fora (i puc donar fe que els dos grans són molt assenyats)

    Però, que no sigui allò que diuen: amor de pare.

    Una abraçada, company
    ;¬)

    ResponElimina
  18. Totalment d'acord amb tu. Tenir fills ha de ser quelcom compartit (no com el CR9 que l'ha tingut com qui es compra una planta i li reguen els pares) i fruit de l'amor entre dues persones. Com tu dius 50%. Ara, si et separes, aquest 50% passa a ser, segons el jutge, un 90% la mare i un 10% el pare... injust, no?

    ResponElimina
  19. Bloguejant per la xarxa he arribat al teu blog.. i m'ha fet gràcia comprobar que el post que vaig escriure ahir al meu blog és sobre el mateix tema que el teu... I m'he sentit molt identificada amb els teus pensaments. Realment els fills han d'arribar fruits d'un desitg i d'una felicitat. Però sobretot com diuen alguns dels comentaris anteriors.. Els fills han d'arribar "sols" per amor. NO per solventar problemes, no pel simple fet de tenir-nte.. no per voler-te posar l'etiqueta de pare, mare. En una cosa discrepo, no ha de ser compartit necessariament. Hi ha moltes persones que s'han embarca't soles a l'aventura de ser pares o mares en solitari, i ho han fet per amor també, per amor a elles mateixes i al món. I no per no compartir aquest fet hi ha menys amor o menys felicitat.

    Enhorabona pel blog, amb el teu permís t'aniré seguint :)

    Laura

    ResponElimina
  20. Un tema complicat....jo no en tinc de fills ni tampoc m'han agafat mai ganes de tenir-los....jo també crec que tenir un fill és una cosa molt seriosa que ha de meditar-se molt i molt millor si són fruit d'una voluntat compartida feta de compromís i amor...

    ResponElimina
  21. Jo estic d'acord amb la Caterina quan diu que molts cops veus parelles que sembla que els tinguin per tradició, perquè toca, perquè és l'edat.És un tema prou seriós i penso que ha d'estar acompanyat d'un clima apropiat per poder desenvolupar el nen el millor que es pugui,ja se sap que no sóm infalibles ni els nens porten un manual d'instrucions. Però si que penso que de vegades i depén del moment el % pot ser que canviï per moltes circumstàncies, lo important es que el fill estigui inmers en un ambient sa i acollidor, no estic segura si es necessiten dues persones o amb només una és possible, jo penso que segurament sí i que més val una família de 2 ben avinguda que una de tres ( o més) amb tibantors i esquerdes.

    ResponElimina
  22. Mira què et dic... que ser mare és una de les principals raons per les quals estic en aquest món :) tinc mooooooooooolt d'amor per donar... oi tant...

    ResponElimina
  23. Des del meu punt de vista, entenc el que dius però tampoc crec que tenir fills sigui només la màxima expressió de la parella...

    De fet, crec que el fet que les dones puguin "parir" i els homes no, ja dóna una simbologia diferent al fet de tenir fills, per una dona mai serà el mateix que per un home.

    La idea romàntica de tenir fills fruit d'una relació amorosa a mi també m'agrada, però no dependrà només de tenir una parella i d'estar enamorada el fet que jo sigui mare, en cas que no trobi mai la parella adequada o que en cas de trobar-la no vulgui ser pare, no farà minvar el meu desig de tenir un fill. De la mateixa manera, crec que els homes, avui en dia, si senten la necessitat de ser pares i estimar-se un fill, més enllà de que aquest tingui mare o no, tenen tot el dret i les oportunitats per fer-ho!

    ResponElimina
  24. Vaig passar per l'experiència (animal), instintiva de voler tenir un fill, tot just durant una època en la qual no tenia parella.
    Veia un nadó, i els meus ulls no veien res més!

    Només em va frenar que no volia ser tant egoïsta de no donar-li un pare al meu fill. I tampoc al primer noviet que caigués rendit als meus peus.

    Tindreu molta sort si et trobes amb la taronja que comparteixi el teu pensament, i sobretot els possibles fills.

    ResponElimina
  25. Moltes gràcies pels comentaris de tots i totes. En cap moment he volgut dir que el que jo penso hagi d’anar a missa, és tan sols la meva visió. Entenc perfectament que molts penseu diferent, cadascú té la seva visió. Agraeixo especialment els comentaris de pares i mares que ens donen una bona perspectiva des de l’experiència. Ha estat molt enriquidor llegir totes aquestes opinions.

    Instints, no n’he parlat al post, però hom s’ha de sentir preparat, és clar. Però saps, són més importants les ganes que sentir-se preparat, perquè en el moment que sàpigues que estàs embarassada, et saltaran mil dubtes i pensaràs que no estàs preparada. Llavors de sobte t’adonaràs que el teu fill ja té 18 anys i que és un xaval fantàstic. Ni te n’hauràs adonat, però no ho hauràs fet tan malament, no?
    Casos com els que expliques em resulten inversemblants. Aquestes noies no busquen parella, busquen un donant, i què vols que et digui, jo no vull que em passi això. Jo vull ser el pare, no un simple donant.

    Ferran, és important saber si es volen o no, i si es prefereix un altre tipus de vida, potser els fills no són compatibles. Pel que dius que seria bonic això d’ajudar a una personeta a desenvolupar-se… mira, gairebé millor adopto un gos, que és menys feina. Per mi tot això han de ser tasques compartides. Ho veig així, almenys per ara. Qui sap si en un futur hauré de fer un pensament.
    Comentari 2: Encara et queda molt per viure, així que no descartis res a la vida…

    Kika, no dic que sigui necessari, és clar que una persona sola ho pot fer, però perd sentit al meu entendre. Vaja, no vull dir que no tingui sentit que algú altre ho faci, vull dir que perd sentit per mi, que no li trobo el què a fer-ho sol, perquè estic segur que si puc arribar a tenir fills, qui seguiré estimant per sobre de tot serà la meva parella. O això és el que vull que passi.

    Clídice, per què creus que aquesta consciència és molt nova i antinatural? Pot ser que, des de sempre, i per biologia, s’hagi atribuït l’instint maternal a les dones. Actualment hi ha moltes dones que decideixen voluntàriament no tenir fills, o que no senten cap mena de crida. Res no és antinatural posat que som animals una mica diferents de la resta, que no vol dir més evolucionats. Només és que podem prendre certes decisions per voluntat i no per imperatiu. Jo, des que tinc us de raó, penso que m’agradaria tenir fills. Potser per temes hormonals no tindré una necessitat imperiosa, però és una reflexió que em faig, vull tenir fills amb la dona que estimi, si no, de què em serveix? Per sort, hi haurà infinites altres maneres de veure-ho, que per això som humans. M’agrada escoltar les altres, però de vegades em molesta que es vulgui ficar a tots els homes en el mateix sac respecte a aquests temes.

    Carme, res a dir al respecte, jo només he expressat el que penso ara, però tu parles des de l’experiència i això té un valor que no tenen les meves paraules. Des del meu cantó, dir que en moltes èpoques els fills necessiten l’ajuda dels pares de manera inel•ludible. Trobo normal que els pares es desvisquin per ells, però per mi seria desitjable que l’esforç sigui conjunt i els dos remant en la mateixa direcció. Decisions compartides, meditades, sempre a favor dels fills, mirant de tirar endavant la canalla de la millor manera possible. Però no sé què passa si un dels dos progenitors deixa de tenir importància. Suposo que no és el que vols dir, però si només penses en els fills, ara mateix em suposa un malestar que no crec que acabés bé. Però no ho sé, ja t’ho explicaré quan els tingui.

    Zel, he d’entendre, doncs, pel que dius, que a tu l’únic que t’importa són els fills? No ho sé, potser no ho he entès bé.

    ResponElimina
  26. Txari, és una idea que tinc molt arrelada, i no em sorprèn que tu pensis de manera similar. Em sorprèn més que algun cop t’hagi passat pel cap tenir-ne sola, si fos el cas. Penso que per la relació que tens/teniu feu tota la pinta de tenir canalla, però que després pels vostres interessos i motivacions és normal que ho hagueu endarrerit. Però els has de tenir perquè vulguis, perquè et crida, no perquè toca, eh? I ho saps que el dia que m’ho diguis seré feliç, oi? Uf, serà la notícia de l’any. Com una altra que estic esperant ja fa un temps…

    Caterina, em sembla que penses força com jo, a banda de que no hagis tingut instint. No sé si això és comparable entre homes i dones, jo dic que tinc voluntat, però no crec que això es pugui comparar amb aquesta crida que senten moltes dones. També coincidim en això que dius després, tenir fills no és cap obligació, i el pitjor que es pot fer és tenir-los perquè toca. S’han de tenir perquè es vol, perquè els dos ho volen, i això ha de ser producte de l’amor que es tenen. Almenys jo penso així. Com deia al post, tenir-los perquè sí, doncs mira, no. Per altra banda, detestables també aquestes idees de la gent que es fiquen on no els demanen. Són idees per pura tradició, abans no hi havia massa cosa més a fer, ara sí. Tornem a estar d’acord amb que hi ha gent que millor que no en tingués, i que és una decisió que més val prendre de manera una mica meditada, almenys estar-ne convençut que es vol. Això sí, jo passo per davant el voler que la possibilitat de la situació, perquè si ho vols, però esperes el moment adient, aquest no acaba arribant mai, quan no és un nap és una col. Així que, de voler-ho els dos, millor tirar pel dret.

    Albert, la vida dóna moltes voltes i no podem saber què passarà amb les nostres relacions, però estic d’acord amb tu en que aquest convenciment hi ha de ser, un fill és per tota la vida, també, i és bo que pugui tenir un entorn familiar estable, sigui quin sigui. Per això la decisió ha de ser meditada i consensuada.

    Garbi24, m’ha agradat molt el teu ‘testimoni’. Com a pare, pots parlar de l’experiència des de l’altre cantó, ja que fins ara només havien comentat mares. A més, parles d’una primera relació en la que la mare era una mena de mantis, i amb això volem dir que després de tenir el fill, l’home va deixar d’existir, oi? Si és el teu cas, em sap greu que hi passessis, és justament la mena de comportament que jo no vull haver de patir. Vull algú que m’estimi sempre, i que entre els dos puguem estimar la nostra canalla, junts. Pel que veig, la teva segona experiència ha estat molt més satisfactòria, i me n’alegro. Sempre parles dels teus fills i de la teva relació en general, i ho trobo molt maco. Ja ho sé que lliguen, però no em preocupa gens això. El que em preocupa és no tenir algú amb qui tenir-los, i també que em passés una cosa com la que parlàvem. Em penso que jo tampoc no ho aguantaria.

    rits, m’agrada que m’expliqueu les vostres experiències, especialment si aquestes poden aportar una mica de llum a l’assumpte, ja que entenc que us en van portar a vosaltres també. Devies veure algunes misèries, i al mateix temps veies relacions que et semblaven perfectes. Aquestes comparacions ens ajuden a saber què volem i esperem de la vida, i sobretot, ens ajuden a lluitar per aconseguir-ho.
    Espero sincerament que ningú em busqui com a pare. Com a pare em tindran els meus fills, si algun cop en tinc. Espero i desitjo que la meva dona em vulgui com a home, i que si decidim tenir fills, sigui perquè els dos volem i ens faci il•lusió portar la relació més enllà. I tenim una edat que me’n puc trobar d’aquestes, però miraré d’allunyar-me’n. Continua a baix.

    ResponElimina
  27. La teva idea no em desagrada, ni tampoc la descarto. Però com deia al post, no la considero com a alternativa per mi sol. Si es dona el cas, m’ho podria plantejar. M’agradaria tenir fills naturals, però en cas de no poder, o després de tenir-ne algun, l’adopció no és gens descartable. Segur que és una altra manera de viure la paternitat, i l’amor que donaràs a la criatura serà el mateix.
    I pel que dius al final, aquesta opció no la considero perquè em fa venir esgarrifances. Tenir un fill per veure si s’arreglen les coses? No pas. Amb la meva idea de tenir fills això és inconcebible. Però a part d’això, és que no pot arreglar res. Pot fer que la cosa es calmi i que un dels pares es centri en la criatura i pugui així oblidar l’altre. Però arreglar les coses entre ells? No ho crec pas. Massa responsabilitat, massa compromís i massa haver de lluitar colze a colze, i si ja no ho saben fer sols sense aquesta pressió…

    Clint, quina bírria de comentari, que no m’ha fet riure ni res… Noooo, que m’ha encantat! Ja veig que és parlar de fills i posar-se dempeus i seriosos. Això m’agrada. Completament d’acord en el punt 1, això sempre ho dic jo. Si es vol, no has de mirar el moment, perquè si no no el trobaràs mai. Però noi, si has llegit el post sabràs en les condicions que els vull tenir jo, i ara no tinc una dona amb qui compartir-los, per tant, tururut.
    En segon lloc, suposo que la teva dona t’ha dit que els bioquímics dominarem el món, no? Què t’he de dir, segur que ho saps estant al seu costat. A veure si la coneixeré encara… quan parlo de percentatges em referia a material genètic estrictament. Després el que s’expressa d’un o de l’altre suposo que sí que es variable en funció de la recombinació genètica i bla, bla, bla… un rotllo infumable.
    Va, ves recollint la bava que se’t cau, que en un mes torna la lliga i com en Messi comenci com va acabar l’anterior, se t’acumularà la feina.

    Marta, malauradament no és tan fàcil i hi ha coses que no es poden evitar. Però l’experiència també ha de ser molt maca, encara que difícil i dolorosa, segons com.

    Júlia, en la meva humil opinió no puc afegir el factor del rellotge de les dones perquè per molt que provi d’imaginar-m’ho, mai no podria ni acostar-m’hi. Entenc que per vosaltres és diferent, quan arriba cert moment, es tracta d’una qüestió hormonal. Suposo que part de l’evolució humana també es tracta d’això, no tenim queixals del seny, hem perdut la cua, i no totes les dones senten aquesta crida ja. De totes maneres, m’alegro de saber que, entre les coses que jo puc entendre, comparteixes la meva opinió respecte com voldries fer-ho.
    Això sí, m’ha sorprès molt conèixer l’historial de la teva família, caram, sou tot un estirp de dones valentes! Però potser en algun moment d’aquesta història s’haurà de trencar aquesta tendència, i per què no fer-ho tu?

    Barbo, ja és ben cert que la vida és capritxosa i mai es desenvolupa com teníem pensat. Però tot i així, finalment sembla que has gaudit del que volies, amb més o menys retard, però ho tens. De les particularitats i dels percentatges no en puc parlar ara, jo només feia esment a la genètica, però sense haver viscut l’experiència encara penso que no tinc ni veu no vot en aquest tema, però us hauré de fer cas als experts. Company, no sé per què fas pinta de que en néixer els fills et va caure la bava, en veure’ls créixer també, i a dia d’avui, només pensar-hi, ja et ve la salivera a la boca. Segur que no m’equivoco.

    Sr. Banyera, en alguna ocasió he tingut oportunitat de departir amb una advocada acabada de llicenciar, germana d’un amic, i ens explica cada cosa sobre custòdies i temes d’aquests que és per estirar-se els cabells. Sembla a ser que el pare té molt poc a pelar si hi ha una separació, molt malament han d’anar les coses a la mare, i molt bé al pare, perquè aquest se’ls pugui quedar. Però això és tot un altre tema i d’una complexitat que tampoc no em veuria amb cor de parlar-ne massa.

    ResponElimina
  28. Laura, primerament, benvinguda al Bona nit. Els fills no són cap remei de res, al contrari, són una font de problemes i maldecaps. Si no s’està segur de poder-los afrontar, millor ni pensar-s’ho, per això és un greu error adoptar aquesta mena de solució quan la parella no va bé. El més probable és que tot es torci més.
    La meva idea és aquesta, però és la meva, cadascú pot tenir la visió que vulgui. És lloable que una persona s’enfronti sola a aquest repte. En el meu cas, no m’ho imagino així.

    Elvira, cadascú s’ho pot imaginar com vulgui, o fins i tot, no imaginar-s’ho. Però penso que ho dius ben clar, una ferma voluntat i sempre producte de l’amor, si no no es pot donar a aquest fill el que necessitarà per tirar endavant.

    Natàlia, sé que hi ha molta gent com la que dieu, però no serà el meu cas, si és que assoleixo una situació que em permet pensar-hi. Si ho volem, en tindrem, mai perquè toqui, per pressió externa, o com a novetat a les nostres vides. Jo estic seguríssim que una persona sola pot tirar endavant una criatura. Ho han fet moltes mares i fins i tot alguns pares per necessitat, doncs si la voluntat és tenir-ne sol, no hi ha d’haver cap problema, mentre es pugui garantir el benestar del nen o nena. Però no és la meva idea, pot ser, però no és el que vull, tenir fills jo sol no m’aportaria el que vull que m’aporti quan és un acte de compartir amb una altra persona, és per això que, almenys de moment, no ho contemplo.

    Cuquet, si en tens tant, espero que en reservis també una mica per la teva parella, i no l’aboquis tot en els fills.

    Adbega, biològicament no serà el mateix per una dona que per un home, ben cert. Però dient les coses així estàs excloent l’home i deixant-lo una mica de banda. La natura s’ha desenvolupat així i és la dona la que gesta. No hi ha opció que sigui d’una altra manera. Però què et fa pensar que no hi ha homes que voldrien passar per aquesta experiència? És clar, n’hi deu haver molts que ja els està bé, no sembla que hagi de ser massa agradable, tot i que sigui bonic. Però mira, si això es pogués triar, em sembla que a mi m’agradaria passar-hi. Per què no compartir això també en una parella, tenir dos fills, un cadascú. Seria fantàstic.
    La teva opinió és diferent a la meva, però igualment vàlida. Tenint en compte el que comentes al principi, no em sorprèn que, donat el cas, et plantegessis tenir fills sense el suport o participació d’un pare. És una opció perfectament viable, com està més que demostrat, però no és l’opció que jo triaria per mi. No sé, potser si fos dona ho veuria diferent, però sent home, tot i tenir possibilitats, penso que no ho faria sol, per mi perdria gran part del sentit de tenir fills, segons la meva visió.

    Agnès, un instant de reflexió està bé, vas decidir que volies una altra cosa, i això demostra que els humans tenim un plus respecte els animals, ells no ho poden triar. Senten la crida i ho han de fer. Nosaltres la sentim, almenys les dones, i tot i que sigui molt forta, es pot triar que no, que no toca, que no és el moment, o que no és com ho volem. Espero trobar una persona que pensi com jo, i també espero que si sents tu la crida, et trobis en millors circumstàncies per fer-li cas.

    ResponElimina
  29. Benvolgut XeXu, les teves raons són lloables i molt dignes, sobretot de respecte, però, a poc que estudies una mica d'història i d'etologia humana, te n'adones que la responsabilitat sobre la paternitat és un invent força tardà en la nostra espècie. Per no parlar de la implicació que hi vol tenir ara l'home, que això ja podríem dir que és, fins i tot, cosa molt occidental. No ho valoro, però tu saps, com a científic, que les coses són, més enllà d'allò que a nosaltres ens agradaria que fossin d'una manera o una altra. No t'has de sentir ofès per això, no implica valoració del mascle o de la femella, és tan fàcil com que les femelles existim per a reproduïr-nos i els mascles per a proporcionar la diversitat genètica, si no fos per això probablement ens reproduiríem per partenogènesi, fent còpies infinites de nosaltres mateixes, quin avorriment!. La resta són invents culturals, no té cap misteri això. I no ens fa ni millors ni pitjors als uns o als altres.

    ResponElimina
  30. aquest cop ets tu qui ha escrit per mi. És una decisió massa important com per fer-la perquè toca.

    ResponElimina
  31. Els fills eren una cosa molt llunyana fins que gairebé de sobte, la natura, les hormones o el que ens passi a les dones, em va fer donar un tomb radical als meus sentiments i a les meves necessitats. M'adonava que la meva parella no sentia el mateix i li explicava històries boniques on els protagonistes eren els nostres fills. Ell va comprendre i en tenim dos. Són el passat, el present i el futur i, sense deixar de ser naltros mateixos, per ells donem la vida... I jo diria que ara és ell qui és més protector i amatent amb els xiquets... vull dir ... òndia, com ha passat el temps!

    ResponElimina
  32. Avui -que ja fa dies que no passa- estem totalment d'acord.

    *Sànset*

    ResponElimina
  33. ummm... en aquest tema no sé massa què dir.
    Tenir o no tenir fills tampoc és una qüestió que jo em pugui plantejar, per tant no ho faig. Que m'hauria agradat poder-m'ho plantejar? segur que sí. Si n'hauria tingut ja no ho sé tan segur. Tot plegat em desperta moltes contradiccions.
    El que sí puc dir és que tens una visió de la parella massa romàntica Xexu... o potser és que jo he perdut el poc romanticisme que tenia, és clar.
    M'agrada com penses i com sents les coses i espero que trobis tot això que vols, t'ho mereixes.
    una abraçada (i perdona que et tingui abandonat, tot i que ja saps que et llegeixo sempre)

    ResponElimina
  34. Doncs... a mi la genètica fa temps que em crida. Però, per raons purament econòmico-socials, no em puc permetre tenir un fill.
    D'altra banda, entenc que, l'ideal, és que la criatura tingui una referència adulta que l'estimi amb bogeria.
    Si aquesta referència adulta estima a una altra persona, o no, no ha de ser impediment per a la felicitat ni de l'un, ni de l'altre. No sé si m'explico.

    ResponElimina
  35. Quan tinguis una nena li posaràs Assumpta? :-)

    Bé... és que som poquetes i el nom és maco (a mi m'agrada) ;-)

    ResponElimina
  36. Jo he dit força sovint que vull ser mare algun dia i espero ser-ho. Amb qui i com? De moment sembla que li tocarà al ninuBunik i ho farem a la manera tradicional. Ara bé, si pel motiu que fos jo em quedés sola, et garanteixo que el fet de no tenir un "qui" al meu costat no m'aturaria. Que després seria complicat per trobar parella i totes aquestes coses? Sí, segurament, però tinc clar quin és el meu objectiu, què és el que em crema a dins més que res en aquest món. Evidentment que unes condicions òptimes serien una parella estable i molt d'amor, però, per sort o per desgràcia, per a engendrar un fill no em cal, tot això. I si, pel que fos, no el pogués engendrar, aleshores adoptaria.

    Crec que t'has de plantejar la pregunta següent: si haguessis de triar, què triaries? Tenir parella o tenir fills? Entenc que la teva resposta és tenir parella per a tenir fills, però espero que vegis que no és per aquí per on vull anar. Si el destí vol que conegui la meva parella als 50 anys, no m'estaré esperant fins llavors per tenir un fill. I qui vingui als meus 50 m'haurà d'acceptar amb criatura, perquè és el que hi ha.

    Això sí, encara que decidís ser mare soltera, et garanteixo que no seria per res de tot això: Però no vull tenir un fill com aquell que es compra un ordinador, com aquell que es posa a casa una peixera amb peixets de colors, o una planta que vol sol i molta aigua. Tenir fills per tenir-los, no és la meva idea. Per això, tot i existir moltes alternatives, no em plantejaria criar i educar un fill pel meu compte, la idea no em sedueix. Te n'adones que, ras i curt, el que dius és això? Tenir fills per tenir-los, no és la meva idea. Per això, no em plantejaria criar i educar un fill pel meu compte. Has respost un comentari dient que no volies que posessin tots els homes en un mateix sac; tu ho has fet amb els pares solters i les mares solteres. És la mateixa voluntat de ser pare/mare la que fa que hi hagi persones que decideixin tenir fills, ja sigui en parella o ja sigui soles. Es tracta de tenir fills i, sense voler generalitzar, m'imagino que s'ho pensa mil vegades més una persona sola que una parella. Sovint, els embarassos "encomanats" i els "perquè toca" es donen en grups de parelles, i no pas en mares i pares solters. Així que qui és que es compra una peixera de peixos de colors? Les parelles o els solters?

    Per cert, i t'ho dic amb mala llet, m'ha semblat molt despectiu que li diguis al Ferran que si vol tenir cura d'algú que es compri un gos, que és menys feina...

    Per acabar, no pots afirmar que la màxima expressió de l'amor en una parella és tenir un fill perquè estàs marcant totes les parelles que, pel que sigui, no n'han pogut tenir, de fills. I no crec que aquestes parelles, per això, s'estimin menys.

    ResponElimina
  37. Doncs mira, aquesta frase de la Núr m'ha agradat... "Per acabar, no pots afirmar que la màxima expressió de l'amor en una parella és tenir un fill perquè estàs marcant totes les parelles que, pel que sigui, no n'han pogut tenir, de fills. I no crec que aquestes parelles, per això, s'estimin menys".

    En fi, com estic mig morta de calor i tinc les neurones entre bullides i letàrgiques, doncs en qualsevol moment podria posar una tonteria... cosa que tampoc voldria però bé...

    De fet... és que trobo que avui en dia la gent s'ho planeja tant tot... que perd gràcia (opinió personal meva, clar)

    ResponElimina
  38. XeXu, el meu pis és dels dos!!... o sigui, el nostre pis... a nom de tots dos va, al 50% exactament, sense genètica ni res, senzillament així ho diu al Registre ;-)

    En canvi l'ordinador és més meu... la tele és més seva...

    Els somnis, les il·lusions, l'amor... també són dels dos...

    ResponElimina
  39. Xexu, ja parlarem, tu i jo... ja parlarem...

    Assumpta, m'encanta la teva opinió:

    "és que trobo que avui en dia la gent s'ho planeja tant tot... que perd gràcia"

    ResponElimina
  40. Gràcies Txari :-))

    El pots renyar de part meva si vols... a tu segur que t'ho permet ;-)))

    ResponElimina
  41. Clídice, com a científic que sóc sé el que ha estat tota la història natural, però sé que l’ésser humà és diferent de la resta d’animals precisament per aquesta cultura que tenim. Sóc de la ferma creença de que ja no tenim instints, encara que sí molts reflexos i pulsions del que van ser els instints dels nostres avantpassats. Si les dones, femelles que tu dius, estiguéssiu aquí per procrear només, seria inviable que hi hagués dones que decidissin voluntàriament no tenir fills, la idea d’avortament seria impensable, i el simple fet de ‘ara no és el moment’ seria una bestiesa. Ja no som com els animals. No dic que siguem més evolucionats que tots els altres éssers vius, t’asseguro que els virus, els bacteris i els artròpodes ens guanyen de carrer. Però som diferents en això. Serà un invent recent, occidental, el que vulguis. Però hi és. Que a molts homes els serà molt còmode posar la llavor, i que la planta se la mengi la mare, i tant! Però per què no ha de canviar això. Si als països més avançats del món els pares poden agafar permisos de paternitat per tal d’equiparar una mica la igualtat en la parella. Hem evolucionat en pensament, i sí, queda mooooooooolt camí encara perquè sigui comparable aquesta sensació, aquestes ganes i aquesta necessitat de tenir fills. Malauradament, moltes d’aquestes coses són de caràcter hormonal, i el fet de gestar i parir s’us reserva a vosaltres. Així ha anat la natura. Però si moltes espècies que posen ous comparteixen el fet d’incubar-los entre el mascle i la femella, per què nosaltres, els homes, no podem avançar i assumir molts dels rols que tradicionalment s’han assignat a la mare?

    Xitus, no sé per què no em sorprèn que pensis igual que jo.

    Cèlia, m’ha encantat el teu testimoni. De vegades als homes ens costa una mica, i no només en aixo, hehehe. Una empenteta i estic segur que al teu home se li va començar a caure la bava i encara no ha parat. El teu rellotge es va despertar en el moment just, i comparteixo el que expliques, pels fills es donaria la vida, n’estic segur, i sé que si mai en tinc, pensaré així també.

    Sànset, mentre no parlem de l’estat del país, tot anirà bé, hehehe.

    Elur, abandonat? Em sembla que estàs una mica perduda, però si tothom m’abandonés com tu, hauria de posar una màquina per agafar torn… t’he deixat fer, que si no hi ets, per alguna cosa ha de ser.
    Sincerament, penso que tens raó quan em dius que tinc una visió massa romàntica… però no hi puc fer més. Després sé que les coses no són mai tan maques com les pinto, però com les dic és com crec que haurien de ser (per mi), o com voldria que fossin. Què hi farem si tinc el cap ple de pardals? La realitat em demostra cada dia que els pardals, en comptes d’anar desapareixent, sembla que criïn al meu cap.

    Alepsi, entenc el teu punt de vista, has posat la referència en el nen. És clar que cal pensar en ell, ha de tenir uns pares (o un de sol) que l’estimin, però jo ho agafava només des de la perspectiva dels pares. Per mi seria molt important estimar la meva dona, si no és així, penso que la idea de tenir fills (amb ella) no té cap sentit.

    Assumpta, em temo que no seria un dels noms que triaria… per nena m’encanten Laia i Marta.
    Entenc que el tema t’afecta, la frase que destaques de la Núr era una de les que anava a comentar-li, sens dubte. Que sigui la màxima expressió de l’amor no vol dir que sigui l’objectiu últim de la parella. I no menystinc als que no han pogut tenir-ne, al contrari, i especialment si aquest era el seu desig i no va poder ser. Això, penso, no fa més que confirmar el que dic. Potser no va poder ser, però la voluntat hi era, i com a mostra d’amor, com a il•lusió, com dius a l’altre comentari.
    En cap cas no vull convertir aquest comentari en un tema personal, i naturalment no he pretès ofendre ni fer mal a ningú. Per començar, perquè és només la meva opinió, i tothom hi pot estar en desacord si vol.

    I Txari i Assumpta, ja us apanyareu les dues, a mi deixeu-me estar!

    ResponElimina
  42. Núr, com sempre, embolicant la troca! Em sembla que el teu comentari es va encenent a mesura que passen les línies. Primerament, aquest post només expressa la meva opinió, per tant, el que dius tu al primer fragment és compatible, pensem diferent i ja està. T’entenc perfectament, només m’ha sorprès la declaració de que tenir fills és el teu objectiu. Jo no ho podria dir mai així, no ho comparteixo. Si fossis algú altre pensaria que és una manera de parlar, però pocs s’expressen amb la teva claredat, per això em sembla que no estem d’acord. Per mi és un desig i una il•lusió (segur que per tu també), però no podria dir que és un objectiu.
    Bona pregunta en el segon fragment. La resposta que tu mateixa dónes penso que és encertada. Afegiré que la idea és tenir parella amb una edat que em permeti gaudir de les coses pròpies d’aquesta, entre les quals, tenir fills. Però a diferència de tu, si m’arriba als 50, a mi em trobarà sense fills, tret que els hagi tingut amb algú de qui m’hagi separat.
    És evident que el fragment que em critiques no està ben expressat i demano disculpes. Ara l’he llegit com el deus haver llegit tu, i no és el que volia dir, és clar que no. No pretenia que s’entengués que qui pugui decidir tenir un fill sense parella ho faci per fer, per tenir-los com uns peixos en una peixera i bla, bla, bla. Dona, tu mateixa ho expliques perfectament, prendre aquesta decisió és molt difícil i saps que tindràs moltes dificultats, en teoria tot ha de ser més fàcil entre dos. Per tant, si tot i així ho fas, de ben segur que la decisió serà meditada i estimaràs aquella criatura per sobre de totes les coses. El que és criticable, sigui en les parelles o en solters, és tenir fills per ‘a veure què’, per provar, però sense que hi hagi un convenciment. És una decisió de la que no et pots fer enrere, així que millor t’ho penses una mica. El fill no admet devolució. I en el meu cas no voldria tenir el fill jo sol, perquè no el vull a tota costa, m’agradaria molt, però només l’associo a un estat. Suposo que això sí que ens diferencia a homes i dones, la crida del rellotge no se’ns manifesta com a vosaltres.
    Ja pots fer-te passar l’enrabiada, no li dic pas a en Ferran que es compri un gos, el verb està en una clara primera persona del singular, parlava de mi, no pas d’ell, en resposta al que ell pensa. Espero que ell no s’ho hagi agafat per aquest cantó.
    Tires amb bala fins el final. No, no m’has volgut entendre bé. Hi ha una diferència entre dir que és la màxima expressió de l’amor en una parella, i dir que aquest és el seu objectiu últim. A més, repeteixo per enèssima vegada que és la meva opinió, que hi haurà qui pensi que la màxima expressió de l’amor és fer-se el regal d’aniversari més car cada any, i allà ells. Si digués que l’objectiu últim de la parella és tenir fills, i tractés de fracassats els qui no en tenen, sense tenir en compte el motiu, em podries fotre els plats pel cap. Però no deixo de banda els motius que algú pugui tenir per no tenir fills. Un cop més, recorda que només és la meva opinió, que cadascú viurà el seu amor de la manera que sigui. Hi haurà qui tenia un gran desig de tenir fills i no ha pogut, per motius diversos. Parlo de parelles estàndard de tota la vida. Però el desig hi era, ells volien compartir-ho, n’estaven convençuts. Per ells també era una de les grans coses de la vida tenir fills. Però no va poder ser. És una qüestió de voluntat, de ganes, d’il•lusió. I si després la biologia o altres múltiples motius no et deixen, segurament quedaràs trist i decebut. Això precisament em reafirma la importància que té el tema dins d’una parella que s’estima, i que volia estimar-se uns fills nascuts d’aquest amor.

    ResponElimina
  43. Nano...aquest post et portarà més feina que un fill....bé en el que s'enten com la fabricació en si.

    ResponElimina
  44. A veure... Sí, tens raó que em vaig anar encenent a mesura que escrivia i rellegia comentaris i escrivia i rellegia el teu article. Però, saps una cosa?, he descobert que si et busco així les pessigolles, després t'entretens a explicar amb més calma i més pausadament el que s'hagi pogut malinterpretar de les teves paraules i, això, jo t'ho agraeixo moltíssim. :)

    Pel que fa al fet d'anomenar «objectiu» a això de tenir fills... hehehe Perquè en el cas de la parella sí que en pots dir «objectiu» (i cito Hi ha una diferència entre dir que és la màxima expressió de l’amor en una parella, i dir que aquest és el seu objectiu últim) i en el cas d'objectiu vital d'una persona sola no? Què hi ha de dolent a tenir «objectius vitals»? Has llegit L'alquimista? Jo el vaig llegir en castellà. Què et sembla, doncs, si, del meu desig de ser mare, en diem Leyenda Personal?

    Es aquello que siempre deseaste hacer. Todas las personas, al comienzo de su juventud, saben cuál es su Leyenda Personal. En ese momento de la vida todo se ve claro, todo es posible, y ellas no tienen miedo a soñar y desear todo aquello que les gustaría hacer en sus vidas. No obstante, a medida que el tiempo va pasando, una misteriosa fuerza trata de convencerlas de que es imposible realizar la Leyenda Personal. (...) Son fuerzas que parecen malas, pero en verdad te están enseñando cómo realizar tu Leyenda Personal. Están preparando tu espíritu y tu voluntad, porque existe una gran verdad en este planeta; seas quien seas o hagas lo que hagas, cuando deseas con firmeza alguna cosa, es porque este deseo nació en el alma del Universo. Es tu misión en la Tierra. (...) Cuando quieres algo, todo el Universo conspira para que realices tu deseo.

    ResponElimina
  45. En una cosa sí que t’he de donar la raó clarament i és que tu, en tot moment, remarques que aquesta és “la teva opinió” i no pretens pas convertir-ho en quelcom objectiu, o sigui, tu no dius “tota parella hauria de tenir com a màxima expressió de l’amor el fet de tenir un o més fills”, dius que ho és “per a tu”... i, per tant, això és absolutament respectable :-)

    Ara bé, no puc estar d’acord amb tu... per mi la màxima expressió de l’amor no és una cosa en concret sinó que és el dia a dia... A veure si ho sé explicar.

    Sé que saps que sóc sempre sincera i imagino que això t’estranyarà que digui això... “Com pot ser que l’Assumpta, que fa quatre dies explicava la tristesa que li ve al cor encara si es posa a pensar en el fill que va perdre, digui això?” Doncs ho dic perquè ho penso ;-)

    Quan jo em vaig casar amb en Josep Lluís, en cap moment em va passar pel cap que la màxima expressió del nostre amor havia de ser tenir un fill... En volíem tenir? Sí, i tant... N’havíem parlat? Sí, i tant... però tampoc ens era una “necessitat”.

    El fet és que jo em vaig casar amb 28 anys i els nens no venien sense que nosaltres poséssim cap mitjà per evitar-ho... M’empipava molt quan em trobava a algú (normalment gent gran) que em deixava anar amb un somriure cotilla “a veure si us animeu”... perquè sempre m’ha empipat que la gent es fiqui a la meva vida... però no em sentia pas una dona frustrada per això.

    La qüestió és que, quan ja ni m’ho esperava, em vaig quedar embarassada... Llavors tenia 32 anys... Ah, caram!! Llavors la cosa va canviar!

    Fins llavors, a mi em feia il•lusió ser mare, però no era res que m’obsessionés en absolut. Si venia, bé... si no venia, doncs també (això és el que jo vull remarcar... que jo ja duia molts anys estimant el meu home i ell a mi... i això ja era “expressió màxima d’amor”)

    Tot va canviar totalment quan vaig saber que hi havia un fill en camí... i he de dir que, en el meu cas, va ser totalment sorpresa... ni estava previst que fos llavors, ni res de res... va venir quan va venir... i llavors SÍ QUE EL VOLIA!!... Però el volia PER ELL, no perquè fos expressió de res... Ell era un ésser ja diferent d’en Josep Lluís i meu, era una tercera personeta que s’havia fet present, fruit del nostre amor, evidentment, i jo el vaig estimar des del primer instant que vaig saber que vivia en mi... L’estimava i l’estimo amb bogeria... a ell, al meu fillet... i és un amor que no fa ni més gran ni més petit el que sento per en Josep Lluís...

    Què és doncs, per mi, la màxima expressió de l’amor? Res en concret i un milió de coses petites... que, quan hi penses, et fan somriure i et fan adonar que ets amb la persona amb la qui vols ser.

    (segueixo...)

    ResponElimina
  46. (continuació...)


    T’explicaré una tonteria... Jo, per petites qüestions de salut, tinc un “ritme vital” bastant lent... ho faig tot poc a poc i em canso aviat... “Vaig fent”... i això es manifesta en qualsevol cosa... Al matí sóc lenta per dutxar-me, esmorzo poc a poc... em costa engegar.

    Fa uns dies em vaig apuntar a un Curs a Tarragona... Uns companys de la Parròquia, que també hi anaven, em recollien quan passaven per davant de casa... Això significava que m’havia de llevar bastant aviat... i que hagués coincidit, en horari, amb l’hora que es lleva cada dia en Josep Lluís per anar a treballar... i jo, que vaig poc a poc a fer-ho tot, l’hagués estat retardant a ell...

    Solució: En Josep Lluís, a proposta seva, es va estar aixecant una hora més aviat cada dia del curset, passava primer i quan estava ja afaitat, dutxat i a punt, em venia a despertar a mi, amb tota la suavitat del món, perquè jo tingués tot el temps que necessito... A ell li sobrava una hora!!... però ho feia.

    La màxima expressió de l’amor és mantenir viva una il•lusió... és saber dir coses boniques, saber estar al costat de l’altre quan passa un moment difícil (això ho ha fet ell en moments en que la meva salut no ha estat bona... i ho he fet jo en moments durs en que ell ho ha passat malament per qüestions de feina...) La màxima expressió de l’amor és la complicitat, és un somriure... o és plorar junts, respirar fons i seguir caminant.

    Així és com ho veig jo ;-)

    Ah, Laia i Marta són uns noms preciosos ;-)

    ResponElimina
  47. Xexu, avui tinc més temps i em puc explicar:

    Gairebé penso igual que tu (el gairebé és perquè no sabria dir quina és la màxima expressió de l'amor, crec que depèn molt de cada cas... però en tot cas, no seria tenir fills). A partir d'aquí, crec que penso igual perquè estic en parella. Intueixo que (per la meva manera de ser), si no estigués aparellada, la meva visió del tema seria diferent. Crec això per dos motius: un perquè jo he sentit la crida biològica i dos perquè penso que tenir descendència és bonic, sigui en parella o sigui en solitari.

    Sobre el que comenteu de la necessitat biològica/social. No estic tan d'acord en criminalitzar aquestes raons, perquè l'experiència em demostra que és molt bonic "deixar-se endur per la vida" i pel que et ve de gust en cada moment. És bonic i et pot dur a llocs que tu no hauries imaginat mai. Si les persones som prou responsables per assumir les nostres decisions i enfrontar-nos a la nostra pròpia vida, això és una altra cosa.

    Xexu, intueixo que no estem d'acord amb el darrer paràgraf. Serà l'ascendent... :)

    ResponElimina
  48. Garbi24, aquí les meves estimades companyes blogaires gaudeixen fotent-me canya, però amb els comentaris que deixen no puc fer menys que donar-los la millor resposta de que sóc capaç.

    Núr, en un post no hi cap tot. Primer perquè si hi fos tot seria infumable, i a mi em cansaria escriure’l. Després, justament per això, perquè l’escric en un temps limitat, i quan em sembla que m’agrada prou, el publico. És més tard, amb els vostres comentaris, que m’adono que algunes coses no quedaven tan clares, que són mal interpretables, o que realment he tractat algun tema massa a la lleugera. Conclusió, quan escriu una persona sola, sol quedar un text coix. Al final els meus posts els acabem escrivint entre tots, especialment els que, com tu, us esforceu en llegir, argumentar i debatre tot el que no trobeu correcte. Jo aprenc molt, i m’adono de com de difícil és expressar algunes coses, per molt clares que estiguin en el meu cap.
    No, no, en el cas de la parella tampoc no es pot dir objectiu. Vaja, no és que no es pugui, però a mi em sembla igual de malament. Justament el que destacava era això, que no deia que era un objectiu últim de la parella, com tampoc diria que tenir fills és l’objectiu d’una dona sola. No, no em sembla encertat per cap de les dues modalitats de maternitat (ni per cap altra). Tant dolent trobes anomenar-ho ‘un dels meus grans desitjos’?
    Malauradament no he llegit el llibre que dius. Potser en el teu cas sí que pots considerar que tenir fills és la teva llegenda personal, jo no ho consideraria així per mi. Però saps, tampoc et sabria dir si en tinc alguna. És maco el paràgraf que reprodueixes però així de sobte no et sabria dir si en tinc alguna, si ja se m’ha oblidat amb els anys, o que és tan senzilla que no em sembla una gran cosa com per anomenar-la així.

    Assumpta, mai, mai, mai gosaria posar una idea meva com a norma de conducta. Per fermament que ho cregui, i encara que de vegades ho pugui escriure amb aquesta convicció, no pretenc alliçonar a ningú ni fer passar les meves idees per sobre de les de cap altra persona. Cadascú ha de ser lliure de pensar el que vulgui, i les diferents opinions són bones i enriquidores de debatre. Espero que mai hagueu pensat el contrari i cregut que vaig de ves a saber què. Si així fos, m’agradaria que m’ho diguéssiu.
    Per la resta de coses que expliques, t’agraeixo que comparteixis la teva experiència, no et puc contestar a cada detall, però t’he de dir que m’estranya que no estiguis d’acord amb mi, perquè jo sí que ho estic amb tu! Si tot el que expliques és fantàstic, si m’encanta i ja t’he dit que la teva relació és de les coses que em fa mantenir l’esperança de que l’amor existeix de debò, quan la majoria de gent em vol fer creure el contrari. Dir la màxima expressió de l’amor és una manera de parlar, tu em descrius el que és estimar, i jo et dic que estic 100% d’acord amb tu, en tot. Fins i tot quan dius que et senties feliç i volies tenir el fill per ell mateix, és clar, el fill l’estimaràs de manera diferent, perquè és part de tu, però també és part del teu marit, i els dos l’haguéssiu estimat amb bogeria, de la mateixa manera que us estimeu l’un a l’altre. Amiga Assumpta, potser aquest post t’afecta més del compte, però no et mostris en desacord amb mi, perquè en realitat, ho puguis veure o no, pensem igual. Jo mataria pel meu fill, segur. També mataria per la meva dona. Són coses diferents. Són coses igualment importants. Continua a baix.

    ResponElimina
  49. I per cert, aquest home teu segueix fent números perquè el beatifiquin algun dia, m’encanta el detall aquest que expliques en el segon comentari. És el meu ídol! Això és amor. Això és la màxima expressió, és clar que sí. I que els dos seríeu molt feliços si tinguéssiu canalla, segur que sí, i encara us uniria més. Però justament això és el que no m’agradaria, que els fills separessin d’alguna manera la parella. En el teu cas, tinc la seguretat que en Josep Lluís seguiria perdent bava amb tu per més fills que tinguéssiu. I jo vull ser com ell algun dia.
    Per cert, de nom per una nena en tinc un altre, amb la teva pregunta m’hi vas fer pensar, i és probable, si es dóna el cas i la meva dona em deixa, que el vulgui posar. Avui m’he adonat que aquest nom, que vaig pensar fa un temps, és la barreja dels dos que et vaig dir! Que curiós.

    Txari, deu ser que la meva mentalitat és la d’estar aparellat, que no sé estar sol i fins i tot quan ho estic penso en plural. Això em portarà una mà de disgustos que no et vull ni explicar. Tenir descendència és bonic, és clar. Repeteixo que només puc parlar per mi, però jo m’ho imagino només en parella. Si tu t’ho imagines també sola, doncs bé, és això, el rellotge fa la seva feina.
    M’és una mica difícil estar d’acord o no amb un paràgraf que no entenc, no sé ben bé del que estàs parlant. Potser defenses el fet de tenir fills perquè mira, ja tinc un pis, un cotxe, una feina estable i els diners. No és que sigui la il•lusió de la meva vida, però ara és moment de tenir un fill, tinguem-lo. Bé, si la criatura tindrà una bona vida i te l’estimaràs, segurament quan el tinguis a les mans no t’ho agafaràs tant a la lleugera. Llavors sabràs com estimes a aquella coseta. De totes maneres, penso que és millor tenir una forta voluntat, no perquè hagi de sortir millor o pitjor, però un fill no és una cosa de la que et puguis desprendre després quan et quedes sense feina i sense pis. Si després l’has de maleir perquè se’t poleix els estalvis, mal assumpte.

    ResponElimina
  50. A veure si arribem a un acord ;-)

    Pensem igual si el que tu vols dir és que és quan estimes moltíssim a una persona que et planteges que et faria molt feliç tenir un fill amb ella...

    Però pensem diferent si el que tu vols dir que aquesta és "la manera", "la culminació"... en singular... perquè llavors, quan hauries tingut el fill, què? I una parella que tenen fills i després es separen? que no havien culminat el seu amor?... Vull dir que alguna cosa hi ha que m'adono que no és ben bé el mateix que jo penso.

    Ara bé, si el que volies dir era, senzillament, el que he dit primer, llavors sí que pensem igual ;-))

    Eeeei, això de llevar-se a les sis perquè "la nena" pugui anar de curset impressiona, eh? ;-)) És un sol, la veritat és que sí :-))

    I a tu et puc imaginar fent el mateix... recordo un post en que deies unes coses maquíssimes tipus "si no demanes postres i després en vols, et donaria el meu" i coses així :-))

    Vaig escriure una resposta a aquell post (el vaig descobrir quan ja feia temps que l'havies posat) i al final no la vaig posar... era llarguíssima... anava responent frase a frase dient les coses que jo faria :-))

    ResponElimina
  51. Definitivament, tant si en dius objectiu com si en dius desig les ganes seran les mateixes (allò de Shakespeare de si una rosa tingués un altre nom, no continuaria fent la mateixa olor?).

    De debò no has llegit L'alquimista, de Paulo Coelho????????? ...si l'has llegit i no recordes aquesta part, és com haver llegit El petit príncep i no recordar-ne res! :S

    ResponElimina
  52. Assumpta, mira si pensem igual, que la frase que obre el teu comentari em sembla molt i molt encertada, i sembla mentida que n'haguem parlat tant per acabar trobant una frase tan senzilla per acabar explicant-ho tan bé. Potser el que fallava era dir 'màxima expressió', com anava debatent amb la Núr, això no és sinònim d'objectiu, sinó d'estimar tant aquella persona que tens ganes de tenir-hi fills com tu dius, que et surt de dins, que ho vols amb aquella persona, perquè et farà feliç compartir allò.
    Aquest home teu algun dia el pelaran perquè ets l'enveja de totes les dones de Catalunya.
    No recordo massa el post que dius, sort de tu que m'hi fas pensar, però la frase que cites em sona més irònica que altra cosa... però em pots fer memòria, que m'agradaria llegir-lo, i també aquesta resposta que vas fer si encara la conserves.

    Núr, doncs diguem-ho com vulguis, si amb dir-ne 'tenir-ne ganes' hi estarem tots d'acord! Que no, que no l'he llegit, què té de dolent?? Com si m'hagués de llegir tot el que hi ha pel món, que cadascú té els seus gustos!

    ResponElimina
  53. Jejeje el llenguatge és tan ric en matisos...

    Ara et busco aquell post... mare meva, jajaja... un moment

    ResponElimina
  54. A mi també m'agradaria llegir aquest article que diu l'Assumpta! Jo no sé si el recordo... però diria que la frase em sona!

    I, Assumpta, que encara no ho havia dit: en Josep Lluís és un santíssim! Quin detall!!! :D

    ResponElimina
  55. Curiosament, buscava informació sobre un tema relacionat amb aquest post i el senyor Google t'ha col·locat a la seva segona pàgina.

    Pel que fa al teu text, només puc dir que hi estic absolutament d'acord. L'amor pel fill en cap cas pot disminuir al que es té per la parella. Ans al contrari, són amors que es complementen i sumen de meravella.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.