diumenge, 25 de juliol de 2010

Rome wasn't built in a day

De la mateixa manera que no és fàcil aconseguir una independència (encara s'accepten adhesions), hi ha altres coses més domèstiques que tampoc són fàcils d'aconseguir, que requereixen una paciència de la que tot sovint no faig gala. Ara que, també ha d'haver-hi una diferència en no ser pacient i quedar-se quiet del tot i esperar a veure-les venir. Assumirem que es tracta de la primera opció i em posaré una cançoneta que m'encanta a veure si se'm grava al cervell i em serveix d'alguna cosa. Perquè Roma no va construir-se en un dia.

23 comentaris:

  1. I tan que costa recordar-se'n a vegades d'això!
    Saber que s'han de canviar algunes coses, saber que és impossible fer-ho sense temps i voler que tot hagi canviat d'avui per demà.
    Maleïda pressa.

    Una abraçada plena de paciència!

    ResponElimina
  2. Doncs apa, a posar-s'hi s'ha dit! M'agrada la cançó

    ResponElimina
  3. xò a tu no t'han dit mai allò de "la paciència és la mare de la ciència"?
    ais....

    a ballar toca!!!!! és fantàstica aquesta cançoneta

    ResponElimina
  4. No hi ha res que s'esperi més que la feina. Tranquil que marxes i quant tornes encara és allà, no marxa ni per aborriment

    ResponElimina
  5. Ai, caram... i jo que no coneixia de res la cançoneta... però m'agrada, m'agrada :-)

    Poc a poc i bona lletra... és un refrany que m'agrada igual que un altre que diu que les presses no són bones conselleres.

    Sort!!!

    ResponElimina
  6. Doncs vinga, de mica en mica s'omple la pica!

    ResponElimina
  7. Havia sentit aquesta cançó per RAC105. Sempre val la pena moure's. En aquest món, ningú regala res i cal esforçar-se si el vol aconseguir alguna cosa!

    ResponElimina
  8. De vegades la música ens fa fer coses de les quals no ens en vèiem capaços.Endavant amb paciència^-^.

    ResponElimina
  9. Res no es fa en un dia; paciència is the word!
    >La cançó m'encanta!

    ResponElimina
  10. Paciència, però sense passar-se de tanta paciència, jeje

    ResponElimina
  11. Paciència, si. Adormir-se, no. Com gairebé sempre, el terme mig és la mida justa.

    ResponElimina
  12. Em sembla que no he sentit mai a ningú que em digués com s'ensenya a tenir paciència, simplement les persones diem si en tenim o no en tenim.
    Però intenta, encara que no tinguis paciència o en tinguis poca, almenys no tenir pressa, que serà més fàcil. Un petonàs!!

    ResponElimina
  13. Ni Roma, ni res... bé, sí, el Barça d'en Pep va anar bastant ràpid...

    ResponElimina
  14. Collons amb Roma, més que res perquè ja sabem que construir un país és difícil. I més si manen els que manen aquí ... Però, cal esperar tant? Que potser no ens val la declaració del darrer missatge. Vinga coi, Roma no es va construir en un dia, no, però tampoc va trigar tres-cents anys, caram!

    ResponElimina
  15. No no es va construir en un dia ni en dos...mira la sagrada família....però el mur de Berlín va "caure" en un plis plas...les coses que van calant mica en mica ,paradoxalment s'estenen ràpidament....si anem massa ràpids de vegades és massa superficial i el castells de cartes cau a terra... paciència i al mateix temps anar fent ...allò que en idioma dels veïns sona: sin prisa pero sin pausa!

    ResponElimina
  16. Jo de fet venia a veure si havies canviat de personalitat, que he llegit que volies trencar les cames a la Mireia...i com que cridava a la senyu... què, què farem, eh? Va, un petonet i perdonat!

    ResponElimina
  17. Roma no es va construir en un dia, cert. I durant molt de temps no va ser res més que un somni, un sospir. Paciència, que va acabar per valdre un imperi!

    *Sànset*

    ResponElimina
  18. Moltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris. Avui no contestaré els comentaris de manera individual, encara que dieu coses molt interessants. La majoria em crideu a la paciència, però alguns també m'insteu a no quedar-me quiet i a moure'm. Agraeixo veure que alguns penseu com jo i creieu que el temps no es pot deixar passar eternament. Jo penso així. I l'eternitat és diferent per uns i altres, en funció de la paciència, és clar. Potser jo ja m'he gastat una eternitat, i no estic disposat a gastar-ne una altra. Potser. O potser sí, qui sap. Depenent dels estímuls també, oi? Gràcies a tots, i sí, la cançó m'encanta, és molt bona.

    ResponElimina
  19. quins nassos, un dia que podia ser la primera a les respostes, hooooooooooome! ja està bé.

    ;-P

    un petó!

    ResponElimina
  20. Si tu vols Elur, et responc, i seràs la primera i l'única, almenys per ara. Costa de recordar, però és que hi ha coses que haurien de portar una mica més de pressa. Potser jo sóc un impacient. A segons qui ho explico, em diuen que sóc un sant. Així que depenent de qui ho veu, la pressa i la calma estan tan propers que es toquen.

    ResponElimina
  21. No crec pas que em mereixi aquest privilegi, però t'ho agraeixo profundament.
    Tots som impacients, les coses tenen el seu ritme, les coses i les persones i hem d'acceptar els ritmes d'allò que no podem controlar totalment, de la mateixa manera que volem que ens acceptin el nostre, suposo que cal aprendre a acoplar-se als ritmes externs sense renunciar al propi, no és fàcil però. I si es dóna el cas de que és impossible potser no cal perdre-hi el temps i la paciència. A vegades hi ha moviments que no se succeeixen. A vegades hi ha pèndols (el post d'avui m'ha anat bé, veus?) que no es mouen ni tampoc es mouran.
    Val la pena esperar?
    Val la pena Roma?
    Sí és que sí, doncs sigues tan sant com faci falta :))

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.