dilluns, 12 de juliol de 2010

Molta feina per fer

El mateix vespre de la manifestació vam anar a fer un gelat al nostre establiment habitual. La dependenta, estressada ella, quan per fi ens va atendre ens va preguntar: 'sabeu com ha acabat el partit? (Alemanya - Uruguai)'. Això va començar una conversa entre ella i jo, íntegrament en català, que miro de reproduir:

- Doncs no, no ens interessa massa...
- Ja és igual, perquè el partit important és el de demà!
- Mmm... em sembla que ens interessa tant com el d'avui, és a dir zero.
- No home, que demà farem història, s'ha de veure el partit! (Ella començava a posar cara d'estranyada)
- Em sembla que no...
- Que sí que demà guanyarem! (Fent servir un plural que no em va fer gens de gràcia)
- Que ets holandesa? (Com sempre, jo fent amics)
- Com?? (Es va curtcircuitar) Sóc espanyola, s'ha d'animar Espanya! I tu d'on ets?
- Jo sóc de (nom del meu poble)
- Ja! I (nom del meu poble) on està?? (Crec que em volia enxampar amb aquest astut truc!)
- ... em sembla que no t'ho diré perquè no vull que m'escupis als gelats... (Sóc un cavaller)
- No home, cadascú pot pensar el que vulgui... (amb cara de no entendre res de res).

I el que jo pensava és que la noia no devia haver-se assabentat de la manifestació de la tarda, on molta gent amb les meves mateixes idees havia alçat la seva veu. Al meu costat, una dona gran em mirava amb cara d'estar veient el mateix Satanàs.

***

Més tard, a la nit, en el nostre local habitual, que per cert des de fa uns dies llueix una bandera espanyola ben gran darrere la barra, vam haver de patir que posessin totes les cançons de suport a la selecció espanyola dels darrers anys, fins i tot una versió techno de l'himne espanyol. Sense comentaris.

***

En acabar el partit d'ahir, sota casa, a la plaça de l'ajuntament, un nombrós grup d'energúmens van aplegar-se per celebrar la victòria. Els petards, els crits, els càntics, van durar molta estona. I no dic energúmens per això. Em molestava sentir com cantaven 'yo soy español, español, español!', però més em van molestar quan es van encarar a la policia, els increpaven, i fins i tot vaig sentir amenaces de mort. No ho he anat a mirar, però estic segur de que hi va haver destrosses.

***

En arribar a la feina, el primer que he sentit ha estat 'quin partit ahir!', per part d'una persona que no segueix el futbol habitualment, ni li interessa. Durant tot el dia, tothom en parlava. Els que saben que sóc aficionat al futbol, fins i tot a l'internacional (lligues europees, vull dir), no entenien la meva indiferència. A l'hora de dinar, només es parlava del partit. Després de molta estona de silenci per part de només tres persones, la recepcionista (una d'elles) em mira i em pregunta 'i la manifestació que tal?'. Li he contestat: 'ja no importa, ja ningú se'n recorda. Espanya és campiona del món'.

***

Són casos verídics. Els he viscut. Aquesta és la meva realitat diària. Enteneu per què no sóc mai tan optimista com alguns de per aquí? Ho visc, ho noto i ho pateixo. Ni intereconomia, ni Tele5, ni res. És la puta realitat.

39 comentaris:

  1. A vegades, ens belluguem en ambients diferents i per tant la percepció de la realitat és diferent. Tens raó aquesta és la realitat o bé un part de la realitat. No vull dir pas que jo sigui molt optimista, que tampoc en sóc, però crec que necessitem optimistes per donar empenta, si ho veiem tan negre... qui mouria un dit?

    ResponElimina
  2. Aquest Jo sóc de (nom del meu poble) m'ha deixat encuriosit. Per ventura no deveu ser pas dels Omellons (repeteixo: els Omellons)? ;)

    ResponElimina
  3. Jo encara dic que la mani l'hauriem de fer a Madrid i acabar davant la moncloa...doncs amb tota la penya que hi va anar i encara tenen els collons de dir que només hi varen assistir 56.000 persones.

    ResponElimina
  4. El comentari de color blau també m'ha passat.Per què els hi costa tan d'entendre que no pensem com ells?
    Et reprodueixo una conversa amb una companya de feina que tan li fa el futbol:
    -El maleït pop ha tornat a predir.
    -Que no vols que guanyi Espanya?
    -No
    -Però en quin país vius?
    -A Catalunya.
    -Però on vius,a Espanya o l'estranger?
    -A Andorra.
    Ja ho diuen que ni de política,ni de futbol.tot tabú.

    ResponElimina
  5. Sí, per aquí a Reus també hi va haver festa i petards, a més d'un grup que va estar donant voltes amb els cotxes i els claxons pitant fins les tantes de la matinada...

    Per això m'estranya que quan en Mas diu que encara la cosa no està prou madura per fer un referèndum VINCULANT per la independència, algunes persones se li tirin al damunt... té tota la raó.

    Ara bé, una cosa és clara. Fa cinc anys érem més que en fa deu. Fa dos més que fa cinc... i ara som molts més que en fa dos.

    Vull dir que l'independentisme creix i això és un fet INDUBTABLE. Per tant, el que hem de fer és ajudar a que maduri ràpid.

    De fet, el simpatiquíssim de l'Albert Ribera (el ciutadà) ja ha dit que si al setembre no hi ha escoles que ofereixin l'ensenyament en castellà i bla, bla, bla... farà no sé què. I jo li he dit a en Josep Lluís "mira que bé, aquest ens ajudarà a mantenir el clima i seguirem creixent i creixent"

    ResponElimina
  6. això de la versió techno de l'himne espanyol m'ha esfereït, per si de cas aquests dies em moc més aviat poc i sempre treient el nas abans per "ensumar" l'ambient :) ànims, jo conec un munt de gent que ni saben qui és el president del govern espanyol i, quan els preguntes que van votar a les eleccions, et diuen que socialista, o sigui que ... :)

    ResponElimina
  7. És que si no som optimistes, malament. La gent no s'acostuma a unir a causes perdudes i entren en el desànim. Hem de creure que és possible. El dissabte va ser un bany d'autoestima molt important. Hem de seguir pel mateix camí. Almenys pel meu barri i els dels voltants, les senyeres i estelades superen a les espanyoles. Això tb ha servit perquè gent que era indiferent es comenci a posicionar. Passa a passa, estic convençut que hi arribarem! Això sí! Hem de treballar molt. Per aquest objectiu, val molt la pena!

    ResponElimina
  8. Doncs jo de pessimista no ho sóc per la gent precissament. Ahir per la nit un grapat de 'manolitos' van començar a fotre l'animal (amb perdó dels animals) ficant-se amb els catalans i foten tan soroll com podien. Evidentment pel barri hi ha tantes banderes espanyoles que sembla que d'un moment o un altre vingui Franco a inaugurar un embassament...

    ... però aquest matí hi havien balcons amb senyeres... i amb alguna estel·lada. I això, al meu barri, semblava impossible !!

    Les coses es mouen i nosaltres les hem de seguir movent, potser al nostre ambient més proper no ho notis però hi és, està allà... i el millor es mantenir-ho viu, que tal com deia l'Assumpte de combustible ens hi sobrarà...

    ... i voldria dir-li a en Garbi que jo penso que a Madrid no n'hem d'anar a fer res. La independència és guanya a la nostra terra i només ens cal un 51% al Parlament per aconseguir-la. Perquè si amb un 51% hi ha prou per a mantenir-nos dins d'Espanya, perquè ens han de demanar més per a sortir-ne ?

    ResponElimina
  9. Lamentablement, hi ha massa cassos semblants. Conversa avui amb una companya de feina:

    - Ya vistes el partido ayer, verdad?
    - Jo? No.
    - Como que no? Pero a tí no te gusta el fútbol?
    - Psé.
    - Y era la final del Mundial.
    - A la meva selecció no la deixen jugar al Mundial.
    - Ya estamos mezclando deporte con política!!
    - I a tu, des de quan t'interessa el futbol?
    - Yo paso de futbol, pero ayer España hizo historia! Los españoles estamos orgullosos!
    - I qui barreja ara esport amb política?

    ResponElimina
  10. a mi em fot gràcia que l'orgull per un país l'hagi de portar els resultats d'uns partits de futbol.... 'dime de que presumes...'

    ResponElimina
  11. Recullo alguns comentaris que he llegit per referir-me al tema de l'esport i política. Sembla que és la frase de moda. A veure, jo penso que segons com no es poden separar. Per alguns sí, però normalment comporten identificacions i símbols, ja ho vaig dir fa poc per aquí, crec. Fa poc comentava el magnífic diari del mundial que ha fet aquests dies el periodista Toni Padilla a la pàgina de Vilaweb (us ho recomano) i em va dir que creia que sí que estaven lligats, tot i que possiblement no era un fet que li agradés. Jo ahir anava amb Holanda, vaig anar amb un amic a intentar entrar al poble espanyol perquè allí hi havia muntada la pantalla gegant d'Holanda, però 20 euros d'entrada ens van fer enrere (quan el panorama femení pintava d'allò més bé). Em va agradar el fet que Puyol besés la senyera. La veritat és que un no sap què pensar, ja tot i que el que sí que tinc clar és que la selecció d'ahir no era la meva. Respecte la teva conversa, XeXu, vas ser prou valent. Una altra persona hauria cedit o callat per evitar tensió. Però les coses dites amb respecte, no tenen fronteres. Una abraçada.

    ResponElimina
  12. Els qui estem a la diàspora ens perdem escenes d'aquestes però a canvi hem de donar moltes més explicacions...

    ResponElimina
  13. jo també oscil·lo entre l'optimisme i el pessimisme. No m'agrada el futbol però per casualitat ahir vaig enganxar la prórroga i em vaig emocionar. I després ho vaig passar fatal, visc a prop de plaça Espanya i ha estat de por. I aquest matí m'he afartat de veure detallets que m'han irritat però què hem de fer? Suposo que mantenir el tipus tal com tots esteu explicant i mantenir la calma. I no caure en els excessos que veiem en els altres. Si és possible la independència, ni idea. Li podríem demanar al pop (és broma...). Jo ho veig clar fins que veig la seva violència que em sembla a anys llum de la nostra (nosaltres no en tenim gens i m'agrada que sigui així), però a vegades és que no en són ni conscients i això és un punt d'esperança, no?

    ResponElimina
  14. Ai, massa que em sonen aquesta mena de converses. Però no et deseperis, home. Estem en el camí, i qui no ho vulgui veure és que hi té pa a l'ull o viu aferrat a la negació.

    El nostre partit es va jugar dissabte (victòria per golejada), i sense cap ajuda. Ells van jugar diumenge i si no és pels catalans i/o del Barça (8 d'11 al titular!) ja m'explicaràs.

    ResponElimina
  15. No sé segurg on vius, però jo visc a l'Hospitalet, feu incontestable de l'espanyolisme (no pas o no sols del R.C.F Espanyol).

    Però sé que les coses canvien i que el nacionalisme espanyol és un globus que tan bon punt s'omple d'aire com es desinfla, ho ha fet sempre i ho tornarà a fer.

    El que ens queda és suportar la pressió, no deixar-nos vèncer pel desànim i seguir endavant, és sols qüestió de temps i de paciència.

    ResponElimina
  16. Doncs sort que no vas mirar Intereconomia!!!
    A mi també em queia la cara de vergonya aliena quan sentia per la finestra la refotuda cançoneta dels collons de "soy español, español...". Qui punyetes deuria inventar-la? Blas Piñar???
    Jo, durant el partit, vaig anar al cine: tota una sala de 300 butaques per 5 persones!!!

    ResponElimina
  17. No serà fàcil, no serà immediat... però hi arribarem. Ara bé, aquest optimisme no ens ha de fer negar la realitat, i la realitat són aquestes converses que cites o el cas d'un veí meu que per Sant Jordi o per l'Onze de Setembre penja una senyera (la més gran del nostre carrer) al seu balcó però que aquests dies ha tingut penjada la bandera espanyola que va donar un diari al principi del Mundial. Molta gent, moltíssima, se n'ha alegrat de la victòria d'Espanya però no crec que això hagi fet oblidar la Manifestació, són coses diferents. Aquests dies sóc optimista, ja ho he dit abans.

    ResponElimina
  18. A veure, jo també he escoltat el famós "yo soy espanyol" amb el qual no m'identific, com no m'identific amb certa bandera, i cert himne, però respect que hi hagi gent que ho senti així. Un té tot el dret d'anar amb qui vulgui. Crec que hi ha una falta de respecte molt gran en aquest país. Cert que alguns diran si a mi no me respecten jo tampoc. Vaja, no crec que amb aquesta actitud, posar-se a la mateixa alçada de l'altra, se solucioni res. Sé que alguns potser me sortiran amb les retallades de l'estatut, però no entraré en el tema perquè el post no tracta d'això. Potser m'equivoc, però això de "segur que han fet destrosses", m'ha sonat a com si fos una cosa típica dels espanyols, i si no record malament, amb el barça quan se celebren títols, també n'hi ha sovint de destrosses i detinguts. No crec que sigui una qüestió d'espanyols o catalans, sinó d'educació. No sé, potser m'estic fent gran però començ a estar una mica bastant cansada d'aquest mal rotllo, pessimisme, radicalisme i negativitat tan generalitzat. Tu ja me coneixes, Xexu, i esper no ho agafis a mal el comentari, però una mica d'optimisme seria molt d'agrair, encara que sigui l'actitud a adoptar de cara als objectius que un vulgui arribar a aconseguir, també la societat. Segurament sí que les coses podrien arribar a canviar una mica. Val a dir que hi ha cadenes i diaris que he deixat de llegir després de molts anys perquè sempre estan allà mateix, creant mal ambient, tant d'una ideologia com de l'altra, (fins al punt de que ja diuen que els extrems se toquen), i al final acaben dient el mateix simplement canviant el nom dels països i de la gent als reportatges. És esgotador aquest mal ambient.

    ResponElimina
  19. El diumenge a l'hora de dinar dèiem exactament el mateix: manifestació? quina? Només existeix el futbol...

    ResponElimina
  20. No importa, ja ningú se'n recorda. Espanya és campiona del món.

    Alto Xexu! No confonguis "que no els importi a ells" amb "que no ens importi a nosaltres". Què no t'importa a tu? què no m'importa a mi? què no ens importa a la majoria dels que belluguem per aquí? Sí a Les Espanyes només parlen del seu futbol, si a les Espanyes diuen que només érem cinquanta mil o si a Les Espanyes els ve de gust comprar una vuvuzela gegant i fotre-la al mig de la plaça Colon (per no dir una altra cosa...), a nosaltres no ens va ni ens ve. Mira, jo intentaré sempre fer-me entendre i explica’ls el que penso (encara que sigui “virulent”, jejeje) però si no fan cas o si no escolten, si només se saben veure el melic o si no volen anar més enllà, no ens ha de preocupar. Nosaltres hem de treballar per nosaltres. Pel nostre país. No et desanimis. Recorda quans érem i com de contents estàvem. Recordem el nostre clam alegre, la nostra festa i la nostra reivindicació. Que no ens entretinguin els del país del costat amb el seu “circ” i la seva voluntat de fer veure que no ha passat res. Perquè ha passat, i tant!

    *Sànset*

    ResponElimina
  21. Al meu poble després del partit, uns energúmens van cremar contenidors, però no passa res, tot sigui per Espanya… En fi… El que em va agradar més de la manifestació és que es fa patent que cada dia hi ha més independentistes.

    ResponElimina
  22. Quan he llegit la frase: "ja no importa, ja ningú se'n recorda. Espanya és campiona del món." m'ha envaït una tristor immensa. Això mateix ho parlava ahir. La manifestació no ha servit de res. I es que tenim mala sort fins i tot amb això, sortim més d'1 milió de persones al carrer i ens ho tapa un puto partit del mundial!

    Hi ha algun lloc on poguin pujar-nos l'ànim que tenim pel terra?

    Abraçades catalanes per tots!

    ResponElimina
  23. És per això que crec que, abans de fer res i d'omplir-se la boca amb segons quines coses, aquests polítics "nostres", potser caldria preguntar a la població què vol, realment. 1 milió i mig de persones és una proporció força petitat dels 7 milions que se suposa que hi ha a Catalunya, em sembla a mi... Em sap greu dir-ho, però crec que és així. Ara bé, si es fes un referèndum en aquest sentit segurament hi aniria ben poca gent: després que els polítics fan el que els rota, que els referèndums se'ls passen pel folre dels ous, que una manifestació tan multitudinària com aquella en contra de la guerra fos totalment ignorada... Qui confia en els mètodes democràtics, que fins ara s'han mostrat tan inútils?

    Saps una cosa? Dissabte vaig anar a la manifestació i diumenge el ninuBunik va anar a celebrar el resultat del Mundial. Dilluns a primera hora del matí hi havia una estelada i una bandera espanyola a la rentadora de casa meva i ara les tinc esteses al balcó (a veure si les plego...). Quina és la realitat del nostre país? Potser que primer ens preguntem això i intentem ser objectius i sincers amb la resposta. Aleshores podrem començar a treballar!

    ResponElimina
  24. Tu mateix ho vas predir i me'n vaig enrecordar de la teva frase: "si guanya Espanya no sentirem més en tot l'estiu". Crec que per sort no per tothom és aquest el tema principal de l'estiu, al menys ho vull pensar així, no hem de deixar-nos abatir per aquesta sensació.
    Salut!

    ResponElimina
  25. És una realitat, amb la que hem de conviure i saber que hi és. Que no es pot no tenir en compte, xò ara és feina de tots tenir el seny català xò no defallir. Fer-nos escoltar i respectar.

    Porto tota la setmana dels nervis a la feina. Molt succeptible i tot, fins i tot m'ofen que la meva companya se'm dirigeixi en castellà. Però ja no sé si és que estic succeptible o era ja abans així. Cal que tingui els peus a terra, doncs ja he tingut dos enganxades que no em porten enlloc.

    No crec que la manifestació s'oblidi així com així. No ho hem de permetre.

    ResponElimina
  26. Si noi, és ben trist que fossim tanta gent a la manifestació i que intereconomia obrís dient que a Barcelona la gent havia aprofitat per anar a la platja i de rebaixes!!! Però més trist que per la gent d'aquí acabés essent més trascendent un partit de futbol que una manifestació d'aquesta magnitud! paren el mundo que me bajo!!

    ResponElimina
  27. Moltes gràcies pels comentaris, i també pels ànims. Veient el que m’envolta em costa ser optimista, i al final acabo pensant que som uns ingenus, que l’únic lloc on ho tenim claríssim és aquí als blogs, i aquí som quatre gats. He volgut posar-vos exemples reals que m’han passat, segur que tots heu tingut experiències similars.

    Carme, em va bé sentir i llegir opinions optimistes, però quan després veig el que m’envolta i que a la feina segueixen parlant del partit, deixo de creure-m’ho. Segueixo pensant que som molts menys dels que ens pensem. Potser la manifestació va ser un miratge, encara que m’agradaria creure que no.

    Zinc, sento decebre-us, però no sóc pas de la idíl·lica vila de els Omellons (sí, jo també he dit els Omellons). El meu poble no en té res d’idíl·lic.

    Garbi24, penso com en Carquinyol que no hi hem de fer res a Madrid, però és certament humiliant que la manifestació s’hagi menystingut tant en alguns mitjans.

    Al contrari Maria, hauríem de ser lliures per expressar les nostres opinions en qualsevol tema. Si no t’entenen, potser no cal ni mirar de convèncer-los, però cal donar arguments que els facin adonar que es pot pensar diferent. No tothom té la mateixa idea, això s’entén, no? I si no ho entenen, els parles del temps, que agrairan que els treguis del curtcircuit.

    Assumpta, penso que la cosa no està madura perquè hi ha molta gent que no hi creu, i fins i tot alguns que hi creuen, no es poden treure de sobre la influència espanyola que han mamat tota la vida. Per alguna gent està claríssim, són els que empenyen. Però malauradament, penso que aquests són menys dels que pensem i del que seria desitjable. Que l’independentisme està creixent és cert. Però encara queda molt camí. Per això no estem madurs. Ah, i en Ribera aquest per mi pot fer el que li plagui, sobretot si és penjar-se dels genitals d’un pont a mode de protesta.

    Clídice, doncs imagina’t si l’haguessis sentit, jo encara no m’he recuperat de l’ensurt! No cal que m’expliquis la ignorància que mou al poble, però és normal, si el gran germà ens vigila, interessa que penquem molt, no ens queixem, i sobretot, que no pensem massa, que deu ser dolent per la salut.

    Albert, potser convencerem a alguns indecisos, però estic segur que tots els que ho estan, celebraven la victòria d’Espanya amb efusivitat, quan no amb eufòria. El sentiment espanyol està molt arrelat, fins i tot en aquells que se senten catalans i volen la independència. No és tan fàcil deslliurar-se de les cadenes mentals que ens han creat, potser ho serà més de les reals, mira que et dic. Mira al teu interior i pregunta’t si mai has deixat anar una frase com ‘a Espanya nosaltres…’. Penso que tot ho hem fet, i t’ho diu un que per Europa sempre fa un ‘bueeeeeenuuu…’ com a poc, quan li pregunten si és espanyol. Fins i tot la manera de dir que no és incorrecte en català, quins collons! Feina n’hi ha per un tub. Si comencem ara potser tu i jo ho arribarem a veure. Però potser ens hauran de portar a les darreres manifestacions perquè no hi podrem anar per propi peu.

    Carquinyol, és innegable que el sentiment està creixent, però això és motiu d’esperança més que d’optimisme. Potser el futur és prometedor, però el present no pinta massa bé. Hem de fer feina per aquest futur, sense pressa però sense pausa, que diuen. I al final hi arribarem. A en Garbi ja li he dit que sóc de la teva mateixa opinió, a Madrid no se’ns hi ha perdut res. Que vinguin ells a preguntar si volen.
    Comentari 2: I pensa que fins fa quatre dies no estaven orgullosos ni del futbol, que tothom en passava!

    Captaire, la deus haver deixat ben descolocada, em sembla que no ens entenen massa quan els diem aquestes coses. Llavors, quan es queden sense resposta, despisten restant-li importància i fent alguna brometa.

    ResponElimina
  28. Xitus, sigues lògic, va. Holanda te la suava tant o més que si hagués estat Uruguai, Letònia, Prússia o l’imperi Austrohongarès. Personalment no tinc més simpatia pels holandesos que per la colònia de suricates del zoo de Barcelona. Com redimonis puc dir que anava amb Holanda! Tu el que volies era que no guanyés Espanya perquè et fa ràbia que el país veí ens maltracti i no li vols cap bé. Però mira, tan poc és Espanya la meva selecció, i el país em deixa tan indiferent, que no puc ni odiar-lo. Sincerament, m’era igual qui guanyés. Cap de les dues em deia res. Mira, si hagués jugat Alemanya, encara hagués tingut gràcia perquè li tinc simpatia, però no. El que em molesta és el que ve després, però si no ens ho haguéssim de menjar amb patates, de veritat et dic que per mi com si s’ho haguessin decidit als xinos. Ah, i recordo haver vist que a la selecció espanyola hi jugaven alguns que em recordaven vagament als del Barça. Van mostrar senyeres en acabar, dius? Molt bé, no? Que estrany que jugadors d’altres països ensenyin banderes catalanes, oi? Ah, i per la conversa, jo sóc així, Xitus. Ni valent ni res. A mi les tensions… què vols que et digui. Les coses claretes, i la tensió per qui no les sàpiga dir.

    SM, jo ho he provat amb molts guiris, i els costa entendre’ns tant com als d’aquí. Encara que de vegades no tant.

    Marta, després del post que he llegit a casa teva, entenc molt bé com et sents respecte tot això. Per cert, si algú llegeix aquest comentari i vol llegir un post realment bo sobre sentiments al respecte dels fets dels darrers dies, aneu a casa la Marta. Em sembla que la teva postura és molt lògica, els sentiments van per davant de les voluntats, i no triem el que ens emociona, al contrari, ens ha de fer pensar. Crec sincerament que molta gent rabiosa contra Espanya ho és perquè no es pot desempallegar dels sentiments que té, com aquells homòfobs recalcitrants que no poden reconèixer-se a ells mateixos que són gais.

    Joan, anem cap endavant, però a un pas més lent del que pensem. Mica en mica s’omple la pica, però sobretot, no parem. Ara, això que dius de la selecció, doncs què vols que et digui. Em sona a rebequeria dir que si no fos pel Barça i pels catalans no haurien arribat enlloc. Però saps, curiosament aquests jugadors tan nostrats eren seleccionables per aquell país que no és el nostre. Hi van anar de manera totalment legal, i a més ningú no els va obligar. Reflexionem-hi.

    Josep B., el meu poble és força semblant al teu. El patriotisme espanyol no val res. No és pas com a altres països, ara està enarvolat perquè han fet una cosa bona en esports. D’aquí quatre dies tothom passarà d’Espanya i es queixarà de les mateixes coses de sempre. No, no hi ha sentiment de poble. Potser aquesta és una de les nostres forces, nosaltres sí que en tenim.

    Deric, no vaig mirar Intereconomia, però he vist el vídeo del telenotícies en el que parlen de que hi ha molta gent a Barcelona en aquell moment per anar a a platja. Veient això m’agafen ganes de matar. Més que amb la cançoneta, és clar, que cadascú canti el que vulgui, mentre no m’ho facin cantar a mi. Tu sí que vas ser espavilat. Jo vaig llegir un munt, vaig deixar el primer de Millennium gairebé enllestit.

    McAbeu, penso que es pot ser optimista si comparem la situació amb uns quants anys enrere, per exemple, quan es va preparar el text de l’estatut. Llavors imperava aquesta necessitat i la idea d’independència estava molt minoritzada. Però com tu dius, i com mirava d’explicar al post, no podem ser ingènuament optimistes, perquè seria enganyar-nos. No ho tenim a tocar, però el sentiment creix i és un avanç.

    ResponElimina
  29. Caterina, també penso que hi ha molt poc respecte. Criticar o odiar els espanyols perquè se’n senten, és una ximpleria, és posar-nos a la seva alçada (no a la de tots, a la d’aquells que ens odien per sentir-nos catalans), i no ens fa precisament millors. A mi em fan molta ràbia els que odien Espanya només perquè és Espanya, no té cap sentit. El fet que parlés de destrosses ho deia perquè els ànims estaven molt carregats, no aprovo de cap manera tampoc aquelles celebracions del Barça, per això no solc anar a Canaletes, em fa una mica de por i tot.
    Jo no sóc una persona optimista, ho he de reconèixer. Però pel que llegeixo aquí als blogs sembla que haguem de tenir la independència demà, i en canvi la meva vida quotidiana no s’acosta gens a aquesta idea. Tinc com una dicotomia mental que no em senta bé, però crec més en el que veuen els meus ulls, naturalment.
    Del mal ambient no sé pas com ens en podríem lliurar, perquè tal i com funcionen les coses avui en dia, sembla que qui més guanya és qui més crida o qui més trepitja els altres, i no sembla que això hagi de generar cap mena de bon ambient, al contrari. Uns es senten ferits i traïts, però pocs es mantenen fidels i pugen al carro de les males arts a l’hora d’actuar. És un cercle viciós i no em veig amb cor de dir com en podríem sortir.

    Otis, tercer dia de la setmana, i encara se sent parlar del partit i de la victòria d’Espanya. Va haver-hi una manifestació?

    Sànset, el teu error és de base en aquest cas. Si a Espanya només parlessin del futbol i no de la manifestació, ho entendria. Volen amagar-ho, és clar. Però estic parlant de casa nostra, jo visc a Catalunya, i totes les situacions que descrivia han passat aquí, i moltes d’elles, en català. L’enemic el tenim a dintre, dintre de nosaltres mateixos. Molta gent se sent catalana i fins i tot es sent partidari de la independència, però la idea de ser espanyols que sempre ens han inculcat està latent en la majoria. El subconscient ens traeix molts cops, i si no fixa-t’hi. Si seguim així, endavant, en un futur ja no tindrem això tan endins. Però cal treballar molt i lluitar primerament per la nostra llibertat de pensament. Desvinculem-nos primer d’Espanya de manera mental. Potser tu ho hagis fet. Jo penso que també. Però la immensa majoria no. Poden cridar el que sigui, però després van a l’estranger, els pregunten ‘italià?’ i contesten ‘no, espanyol’. I si em dius que això no és cert, no ens entendrem mai de la vida. Potser tu no ho facis. Però la majoria sí. Jo tampoc. Però ho he fet alguns cops. Se m’ha escapat. O senzillament, aquell dia no tenia ganes de donar explicacions.

    P-CFA…, aquí no sé si van cremar res, però no hi ha cap celebració que justifiqui aquests actes vandàlics. El sentiment creix, però encara estem lluny de l’objectiu. Cal treballar-hi molt, encara.

    Sr. Banyera, encara ets més pessimista que jo! Penso que sí que va servir la manifestació, però que sortir aquesta gent al carrer no és prou, això és un punt de partida. I tranquil, que el mal més gran no l’ha fet el partit d’Espanya, l’han fet els nostres propis polítics, que així de catalanistes són, i així miren per la voluntat del seu poble. Aquest és un greu problema que tenim i hi hem de fer alguna cosa. Si vols que et pugin una mica la moral, llegeix blogs (aquest no!) que aquí tot semblen flors i violes de vegades.

    ResponElimina
  30. Núr, la nostra classe política cada dia es fica més de peus a la galleda, no sé com hem pogut arribar a aquesta situació. A mi no em sembla un percentatge tan petit, caldria veure si es pogués votar a veure què sortiria, però total, no ens deixaran… la democràcia em sembla que és una cosa que no es porta massa, darrerament.
    La teva situació a casa no em sorprèn, però entenc que la teva mentalitat ha canviat quan t’has enfrontat a la realitat i comparteixes la teva vida amb algú la família del qual no és d’aquí. Veus que hi ha altres maneres de veure-ho, i que no són tan dolentes com semblen, que hi ha gent que no és d’aquí o que sí, però que no comparteixen les nostres idees, tot i que són respectuosos i ens entenen tant com nosaltres els hauríem d’entendre a ells. Com bé dius, la realitat del país és que no estem tots d’acord, i per tant no podem demanar la independència si només som un 20% de la gent que la volem. No tindrem en compte el 80% de residents (catalans o no) que viuen a Catalunya? No seria just. Això ja fa temps que ho dic. Jo vull la independència si el meu poble la vol. Hem de ser majoria. Si no ho som, ens quedem com estem, perquè una minoria mai no s’ha d’imposar a la voluntat d’un poble.

    Natàlia, és difícil no deixar-nos portar pel pessimisme quan no es parla al carrer de la manifestació massiva i sí d’un partit de futbol. I parlo de casa nostra, eh, al nostre voltant. No cal anar gens lluny.

    Menta, tots vivim situacions així que ens fan desanimar.

    rits, hem de lluitar amb les nostres armes, el diàleg i els arguments. Lamentablement, la classe política no acompanya, s’acosten més a els polemistes d’un programa del cor que no pas a un parlament. Tenim una realitat complexa, això fa que s’hagi d’escoltar el poble, i no ens deixen parlar, és més, són els menys interessats en escoltar-nos.
    Has de pensar que quan ens ataquen sempre traiem la rauxa. Som gent pacífica, però quan ens fereixen l’orgull ens tornem violents, ni que sigui de paraula, i alguns, malauradament, també de fets. Que estiguis més susceptible aquests dies a mi no em sorprèn. A mi m’han felicitat dues persones aquests darrers dies i en els dos casos em pensava que m’ho deien en conya per la victòria d’Espanya, i no, era pel fet d’haver aconseguit que la nostra alumna en pràctiques es quedés. Penso que és una altra proba d’estar una mica a la que salta, oi?

    Pluja, potser a tu no t’agrada, com a mi, però si el partit acaba sent més transcendent que la manifestació, o tant sols si s’hi acosta de lluny, és que la nostra realitat no és de color de rosa com de vegades la pintem. Hem d’entendre que no tots pensem igual, i respectar que molts residents de Catalunya no tenen gens clar que vulguin la independència, per no dir que molts estan en contra. S’ha de respectar tothom.

    ResponElimina
  31. Recepta per aquests casos:
    -tele tancada
    -ràdio tot el dia o música si vols sentir alguna cosa coherent
    -amb gent d'aquests tipus, respostes semblants: només porten el seu "traje" de feina, com qui porta americana a la feina i després vesteix de carrer (a mi m'ha funcionat)
    -Si t'abracen (com a mi) i et fan el boti boti amb el "yo soy..." intenta escapar-te.
    Han dit que a la celebració de la selecció hi havia un milió de persones, a la mani n'érem més segons l'urbana (que ja és difícil que ho admeti).
    -Pensament: som el seu granet de pus al cul, no poden viure sense nosaltres, avui en Florentino estava preocupat perquè els triomfs venen de jugadors del barça.
    Per una cosa o altra, sempre ens trobarem gent així, però tot passa. Nosaltres no hem de deixar de fer el què ens toca fer.
    Felicitats per l'alumna en pràctiques en la incorporació de la feina.
    Xexu, en sèrio, serem poquets (no tant poquets) però som emprenyadors també, i vulguis o no estem units. Està clar que amb el president que tenim (no sé d'on carai va sortir, encara me'n faig creus) les coses no van com haurien d'anar, i els polítics pos què dir ja ho saps. Però som un poble que ha demostrat que vol seguir lluitant de manera cívica (a més prediquem amb exemple no com altres) i que no callarem ni ens deixarem enganyar.
    El respecte a vegades, tothom l'entén a la seva manera i no de la manera que s'hauria d'entendre.

    ResponElimina
  32. Sona bé això!Poquets però emprenyadors^-^!

    ResponElimina
  33. XeXu: Moltes gràcies per les teves paraules. D'altra banda, ostres... les notícies cada dia són més difícils d'entomar i més aviat semblen un laboratori de temes per al Polònia. Sobre això de ser poquets i emprenyadors, millor intentar just el contrari: ser molts i guanyar per raons -que les tenim- de manera que no es pugui dir que som emprenyadors. Una abraçada

    ResponElimina
  34. Que si queda feina per fer , uffff!

    ResponElimina
  35. Instints, sembla que la cosa comença a anar a la baixa, que ja tocava, tot i que avui, qui menys esperava em titllava de tenir idees antigues i ser un radical per no haver vist cap partit d'Espanya (no en vaig veure cap altre tampoc). Però gràcies per les teves claus.
    Em sembla que no estic massa d'acord amb això de que estem units, siguem els que siguem. Hi ha moltes idees diferents, totes acceptables, i hi ha diferents graus de sentir-se espanyol a Catalunya. No és blanc o negre, és difícil posar-ne uns quants al mateix sac. El que és cert és que cal seguir lluitant, però sempre em respecte, i sobretot tenint en compte el que deia, que ni tant sols a casa nostra tots pensem igual. Si així fos, potser tot seria més fàcil

    Mari, ja veus que per aquí no ha fet tanta gràcia a tothom...

    Marta, tinc un amic que diria que som un país de pandereta. No és d'estranyar que triomfi tant el Polònia, perquè és riure per no plorar. Em sembla que m'acosto més a la teva idea, hauríem de ser molts i molt coherents.

    Mireia, doncs encara que sigui època de vacances, ens haurem de posar les piles!

    ResponElimina
  36. Mmmmm...

    No crec que fos un error de base. Que existeix gent que pensa així, ja ho sabem. Jo em referia als que se centen espanyols al 100%. Aquests -que poden ser una important majoria- estan al punt intermig d'allò que el Chomsky va definir com els diferents estants del procés de desaparició d'una cultura. És a dir, que poden arribar a sentir-se tant una cosa com l'altra. Aquests, que han evolucionat vers aquest punt poden seguir aquest camí o tirar enrere. Els casos de la segona possibilitat existeixen i, depén, de la conscienciació nacional que puguin prendre.

    I, tal com ens tracta espanya estic segur que prendran consciència plena, almenys molts d'ells.

    Només ens toca fer la feina ben feta. Podem, oi?

    *Sànset*

    ResponElimina
  37. Tu ho has dit: no ens deixaran fer una votació sobre què és el que volem, i en cas que ens deixessin de què serviria? De què va servir que la gent votés que volia l'estatut que va sortir del Parlament de Catalunya?

    Recordo un article d'en Casanovas que comentava que dubtava si aniria a votar això de "Xpoble-decideix" perquè els resultats no tenien trascendència política/legal. Jo penso igual.

    ResponElimina
  38. Deixa a l'Albert Ribera, home!! No li faci's cap mal, que el necessitem!!... A ell, a l'Alícia Sánchez Camacho, al Rajoy, al Bono... ens fan falta perquè ens posem les piles!!!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.