Quan el meu germà i jo érem petits, la iaia ens portava a la platja. Estiuejàvem a Cunit, teníem una bona estona de caminar fins arribar-hi, per això quan hi anàvem ens hi quedàvem tot el dia. Per sort teníem piscina també, però si no recordo malament, no ens deixaven fer-la servir entre setmana, mentre els meus pares estaven treballant.
Després va venir Torredembarra. Aquí teníem la platja a 200 metres de l'apartament. Els primers anys hi seguíem anant amb la iaia, baixàvem a quarts de deu, pujàvem a dinar a les dues, a les tres ja tornàvem a ser a la sorra, i fins mitja tarda o vespre. Naturalment, complíem religiosament les dues hores de digestió abans del primer bany de la tarda, que llarga es feia l'espera...
Més tard van venir els grups d'amics, les tovalloles a terra una al costat de l'altra, els jocs, les tardes de volei platja, el quedar-se allà estirats fins les deu de la nit; i a les onze ser ja dutxats, sopats, vestits, i preparats per la nit. Dies sencers de platja, a temps complet. I encara jo baixava abans al matí que d'altres, cap a les onze, ja que la noia basca no es volia perdre hores de sol.
Mica en mica, me'n vaig anar cansant. Sovint dic que em vaig gastar totes les hores de platja que tenia previstes en aquells anys, i ara ja no me'n toquen. Les nits s'allargaven i al matí ja no em llevava. Si de cas, un bany ràpid a la piscina, quan en vaig tenir, i gràcies. I ara ni platja ni Torredembarra ni res. Gairebé tothom està moreno, i jo el que estic és indiferent. La platja ja no em diu res.
Avui agafo vacances, i aquest serà un nou estiu, probablement, en el que no arribaré a posar els peus a la sorra, ni em remullaré amb aigua salada. I no passa res, no es mor ningú. Refuso qualsevol invitació que inclogui platja. Potser hi ha només una persona que m'hi podria fer anar. Però aquesta persona no m'ho proposarà. Així que anem posant una ratlleta al 2010, un altre any sense platja.
