dilluns, 14 de juny de 2010

Wue!


De vegadesh pensho en tuuu, però ell ja m'havia avijat que potsher no tornaríeeesh. Ara m'avorreixo una mica a les niiitsh, però m'eshtic acoshtumant a sher el rei de la caja, no eshtà malameeent! No han canviat masha cojes, ara miolo molt mésh perquè he de miolar pelsh dooosh. Pasho tooot el dia shol i prefereixo dormir a l'eshcriptori que al shofààà. El shofà era el teu territori, encara que jo m'hi pojava també amb el teu permííísh. Aquí vaig quedar molt bé, però eshtava deshpishtant perquè no m'agraden lesh fotosh, eshtava mig camuflaaat. Ara no m'hi posho maaai. Em fa coja. Ja fa un mesh que no ets a cajaaa.  T'enyoreeem. Eshtem aprenent a viure shenshe tuuu.

29 comentaris:

  1. Quina entrada més maca... fa molt temps que segueixo el teu bloc (alguna vegada t'he deixat algun comentari amb el meu nom). Avui et signo amb un dels meus blocs, i ho faig pq arrel d'aquest projecte he conegut la crua realitat de molts animals (ja la intuïa, però preferia no ser-ne conscient). Només et vull dir que amb el bamboo ho has fet molt bé, que li heu donat el més important, que és l'estima i la companyia... i qui sap, potser d'aquí un temps, t'animes i adoptes un germanet pel bloc, segur que al bamboo li semblaria bona idea que un altre gatet tingues una oportunitat tan bona com la que ell va tenir :)

    ResponElimina
  2. Que bonic :) miolar per dos! segur que et troba a faltar... i segur que tu també el trobes a faltar a ell... Però el que més m'ha calat ha estat la última frase que has dit: estem aprenent a viure sense tu. I és quan un marxa de casa, canvien tantes coses... No només ells s'acostumen a viure sense tu, sinó que un mateix també ha de fer un gran esforç per viure sense els altres... Tot passa a ser diferent del que coneixies fins ara.

    Un petó-miau! ;)

    ResponElimina
  3. abraçades, magarrufes, moixaines i petons per tots dos!

    ResponElimina
  4. Ets preciós, Blog-Lovi... maquíssim.

    Sí que es veritat que vas quedar molt bé a aquesta foto... m'has fet somriure amb això de "mig camuflat" ;-)

    Cuida'l molt, eh? :-)

    ResponElimina
  5. Potser perquè tinc els nervis a flor de pell per les maleïdes oposicions o perquè sent un especial afecte pels gats (són l'únic animal que m'agrada) i encara que puga parèixer que estic mig grillà després d'açò, he de dir-te que m'has fet plorar amb aquesta entrada i que molts ànims i molta força i que sempre d'alguna manera o altra Bamboo estarà ahí amb vosaltres...segur, segur.

    B7s!

    ResponElimina
  6. marrameu meu meu ( només els gats castellans fan miau) segur que si parlés diria això mateix que ha escrit amb la teva ajuda...també he tingut gats...es fan estimar encara que ells ho fan a la seva manera ( el que més m'agrada dels gats és que sempre tenen aquell puntet distant...com dient vinc però vinc perquè vull jo....)Bon post!

    ResponElimina
  7. Xexu, a banda de que el post és molt emotiu (en la teva línia) i que em sap molt greu que trobis a faltar el teu company....crec que algú t'ha de dir que estas parlant com un gat!!!! vols dir que no necessites vacances?? ;)

    ResponElimina
  8. En Bamboo forma part de la família d'en Xexu i també del món blocaire. Crec que la manera com en parles, com te l'estimes i estimeu, no hi ha millor manera de definir-ho. No sé el què és perquè no he conviscut mai amb un animal, però d'alguna manera els gatets em són familiars, així que t'envio molts ànims i molts miaus. Una abraçada!!

    ResponElimina
  9. Meeeeeu, miaaaaaaau, meh. Miaaaaaaaauaaaaaau miaaaaaaaau.

    I per tu, Xexu, un petonet! ;)

    ResponElimina
  10. Un record sentit i emotiu. Amb el temps, tot i que no és fàcil, us anireu acostumant a viure un sense l'altre.

    ResponElimina
  11. Una abraçada enorme, XeXu, i per al Blog... bé, a ell ja l'abraces tu, no? ;)

    ResponElimina
  12. Rasca-li una miqueta entre les orelles...ara tu has de ser fort pels dos.
    Quina frase més bonica aquesta: aprendre a viure sense tu.
    Un post preciós!

    ResponElimina
  13. blog, poquet a poquet. torna't a seure al sofa i recorda totes les estones que passaveu junts, les migdiades que féieu plegats.

    deixa't fer fotos, que ets molt guapo! i que el carallot del teu amo les pengi al blog que les ha tret totes.

    deixa't mimar i mima'l, i el record del bammbo us faci somriure.

    un post ple de tendresa i un xic de tristesa.

    ResponElimina
  14. Un post molt bonic i molt tendre. Es troben molt a faltar els animalons i ells a nosaltres. S'estableixen vincles molt especials amb ells, guarda'l al record!

    ResponElimina
  15. Vaig tenir una gateta del mateix color que aquest... Era un "trasto" però es feia estimar, la tia! I es troben a faltar quan ja no hi són. Malgrat el temps, sempre hi ha moments per enrecordar-se...
    Bonic post, Xexu! ;)

    ResponElimina
  16. :) Segur que també ho nota segur :)

    ResponElimina
  17. M'ha agradat aquesta versió de llengua gatera. Records en llengua de gat, preciós.

    ResponElimina
  18. Alguns potser no recordareu que ara fa un mes un dels meus gats, en Bamboo, que per aquí coneixíem més com a Maua, va posar-se molt malalt i el vam haver de sacrificar. Va ser una decisió molt trista, era un gat molt especial. Se'l troba a faltar, però em sembla que el seu germà Blog, el de la foto, que també se'l coneix com Lovi o Wue, és el que s'ha portat la pitjor part. Sembla força acostumat a l'absència del seu germanet, però encara té comportaments una mica estranys, o diferents als d'abans.

    Aquest dia el vaig deixar parlar, expressar el que sent i el que pensa. En Blog parla així, té aquest deix, converteix en 'x' les 's' i allarga algunes vocals. També té cert accent de Lleida. Sí, els animals parlen. A vosaltres no? Té força dicció, però li costa, és clar. No era el primer cop que us parlava, fa temps ja es va presentar.

    Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris.

    ResponElimina
  19. Entro i surto sense deixar comentaris. Com es consola a un gat que ha perdut el germà? Feu-vos molta companyia, tots dos.

    ResponElimina
  20. Osti, és trist, el trasfons, però he arribat al final del posht amb un shomriure :)

    ResponElimina
  21. Un post preciós...Tot i que no escrigui mai et llegeixo sempre i aquestes paraules tan sentides m'han arribat molt endins. Fa mesos que va morir en Silvestre, així de cop deixant-nos un buit molt gran i amb aquestes línies m'has fet recordar-lo. Encara el busco assegut a una cadira o al millor lloc del sofà.
    Una abraçada

    ResponElimina
  22. Pagaria per veure't llegir " en vivo y en directo" aquest text!!!
    ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.