dissabte, 19 de juny de 2010

Superar-me

Fa temps que sé que la meva vida és una competició constant. Em costa evitar de mirar una mica al voltant quan faig qualsevol cosa. Però tampoc vull ser ni millor ni pitjor que algú altre. Deixo la valoració a qui em miri. La gran competició és amb mi mateix, i el meu nivell d'exigència va en augment. Sempre busco superar-me i no m'agrada quan no ho aconsegueixo. De vegades és amb petites coses, fàcils. D'altres vegades són coses mes grans i poden implicar altres persones. Sempre millor, sempre fer-la més grossa. Però això em planteja el dubte de saber on són els meus límits. Puc seguir superant-me? Puc seguir sorprenent? Fins quan? Arribarà un moment que la meva imaginació es fondrà, que em quedaré sense asos a la màniga? Què faré quan ja no em pugui guanyar?

32 comentaris:

  1. Deixaràs de guanyar,deixaràs de superar-te el dia que decideixis parar de competir en tu mateix.
    Està molt bé aquesta actitud;és una de les millors maneres d'aconseguir els propis objectius.
    Apa! A seguir competint amb un mateix^-^.

    ResponElimina
  2. Més que preguntar-te si pots seguir superant-te, la pregunta no seria si CAL seguir superant-te? Superant-te fins on? I sobretot, superar-te... perquè?? A veure si de tant mirar de superar-te, t'oblides de viure.

    ResponElimina
  3. Tornar a començar?

    una abraçada!

    ResponElimina
  4. Si sabessis fins a quin punt pots superar-te, et rendiries abans? És una bona actitud, però tampoc m'agradaria pendre'm la vida com una competició constant. Si que cal superar-se i superar les situacions que per algun motiu ens fan autosuperar-nos, però també hem de respirar.
    Un petonàs i ànims!!

    ResponElimina
  5. Bé, com jo estic segura que mai ho sabem tot, estic absolutament convençuda que sempre podràs superar-te... Potser quan tinguis 70 anys fer una petita excursió en bicicleta ho veuràs llavors com una superació (que no té perquè ser fer alguna cosa que no hagis fet mai sinó fer-la també en circumstàncies més difícils)...

    Quan et jubilis... què tal escriure aquell llibre de filosofia que tens pendent?

    I si fas un curset de fotografia?... No, no només un curset... A més, prensenta fotos a concurs... si t'agrada competir ho passaràs bé :-)

    Jo tinc 48 taquets i segueixo anant a classe d'anglès... com sé que mai en sabré prou (si em sentíssis parlar t'adonaries que acabo de dir una gran veritat) doncs sempre em podré seguir superant... ;-))

    ResponElimina
  6. Aprenem fins a l'últim instant, potser després encara més, o no. L'Assumpta té raó, sempre ens podem anar superant! I la imaginació no té límits ni anys, ni s'esgota si aconsegueixes un bon equilibri! I com més treballis, aprenguis i et sentis bé amb tu mateix, penso que aconseguiràs sorprendre'ns a tots!

    ResponElimina
  7. És complicat de contestar, això. És bo o dolent que arribi un moment on no et puguis superar? Senyal que ja ho hauràs donat tot de tu mateix? Senyal que t'has acomodat una mica? No ho sé, em fa por! Millor la segona, no, que així no tanquem cap porta a possibles superacions posteriors...

    ResponElimina
  8. sincerament crec que no hi ha límits, només els que cadascú es posa. Jo també sóc molt competitiva amb mi mateixa i de vegades m'ha provocat algun curtcircuit intern però amb el temps aprenem a conèixer-nos i a encarar la competició de la millor manera possible.
    Acabar-se la imaginació? Escolte vosté, que això no és com un pot de nutella, eh! ;) No s'acabaaaaa!!! que guai!!! ;)

    ResponElimina
  9. Bé, si arriba el moment que diguis "què puc fer ara que ja no em puc guanyar?", crec que voldrà dir que has arribat molt lluny, no? I es tractarà de veure-ho així.

    ResponElimina
  10. Provar de superar-se, marcar-se nous objectius, és una via per a millorar. Potser no aarribaràs allà on t'has proposat, de vegades ens exigim massa. Però, de ben segur, hauràs millorat respecte l'inici. Pot arribar a cansar, però val la pena.

    ResponElimina
  11. Xexu, per la teva salut, t'aconsellaria amb tot el respecte i l'estimació que et tinc, que paris ja d'una vegada, que deixis de posar-te aquesta pressió, que això està molt bé, però amb mesura, que ningú pot viure intentant guanyant-se a si mateix cada dia, que esser competitiu, ni que sigui amb un mateix, està molt bé, però cal acceptar i estimar també les pròpies febleses per sentir-se consolat i reconfortat i entendre les dels altres...

    Uix, espero que no et sàpiga greu, però si parlo així és per la confiança...

    ResponElimina
  12. potser llavors voldrà dir que has aconseguit tot el que volies i necessites i estaràs en pau amb tu mateix.

    o potser aquest dia no arribarà perquè sempre aniràs trobant nous objectius.

    mentrestant, no cal que hi pensis massa, perquè potser això et limita a l'hora d'aconseguir nous reptes.

    ResponElimina
  13. una mica com la zel, i amb permís, serà l'edat, però això de competir sempre no pot ser pas gaire bo. si més no fes una anàlisi d'allò que et passa quan "no guanyes", o de com interacciones amb les persones del teu entorn, si ets igualment exigent, si no demanes massa. vaja, de bon rotllo eh! és que alguns ja duem una mica més de mili i ja ens l'hem "fotuda" alguna vegada :)

    ResponElimina
  14. No passarà, doncs la teva experiència va en augment encara que ens pesi. L'intent de superació és el que tothom hauria de fer i molts no fan.
    Progressa adequadament!!!

    ResponElimina
  15. Està bé en certa manera voler superar-se però només fins al punt que això no ens faci estar neguitosos ni malament per aquest motiu....els límits? cadascú ha d'aprendre on són els seus....jo també em poso fites i competeixo amb mi, els altres no m'interessen en el sentit de tenir contrincants....però quan el cos o el cap ens diu prou i ens avisa hem de parar i reflexionar si val la pena anar posant-se metes...o no...si genera il-lusions noves i reptes endavant! si suposa un esgotament cal aturar-se és com ho visc jo...no sé si et pot servir...

    ResponElimina
  16. M'afegeixo a les de la meva edat... superar-se està bé, exigir-se està bé, sempre i quan no et passis, si estàs en competició constant et poses un estrés a sobre que pot ser bastant complicat de dur a terme. El camí del mig, Xexu, superar-se, però amb tranquil·litat. Un dia ho acosegueixes i un altre no, i no passa res. Aprendre sempre, anar endavant sempre, però sense competició, no, no, ni amb un mateix.

    ResponElimina
  17. A mesura que passa el temps, anem aprenent, anem canviant, anem tenint nous objectius i això fa que no ens estanquem. Una abraçada!

    ResponElimina
  18. Ah!! Evidentment encaixa la meva resposta dins el marc del que et diuen la Zel, la Clidice i la Carme!!

    Una cosa és superar-se, esportivament parlant, amb aquella idea de que el més important és intentar-ho i una ben diferent és pressionar-se contínuament. Jo em referia a la primera opció. Pressionar-se un mateix no!... ostres! Ja prou que ens pressionen des de fora...

    ResponElimina
  19. És a dir, vius en un joc de rol!!!

    Conyes a part: crec que és una bona manera d'entendre la vida. No cal que ho exagerem, però i suposo que ens entenem. Aprendre i millorar -o inentar-ho- hauria d'estar entre els nostres objectius.

    I no et preocupis, que fins el teu darrer dia aniràs aprenent coses i algunes et sorprendran. Mai trobaràs el teu límit.

    *Sànset*

    ResponElimina
  20. El verí està en la dosi, diuen. Equilibri, sí, aquesta és la fita. Exigir-se és bo en la mesura que ens obliga a donar el millor de nosaltres mateixos. Però de vegades una millora insignificant pot implicar un esforç titànic. És aleshores quan cal valorar si realment val la pena o és millor dedicar les energies a d'altres questions.

    Però puc anar a parlar, jo.

    ResponElimina
  21. Això mateix, XeXu...Què faràs? El Barça de Guardiola ho va guanyar tot, i l'any següent encara se li exigia més? Jo prefereixo evitar la competició, tot i que el sentiment que dius em sona, m'exigeixo a vegades, però procuro donar-me períodes de treva...

    ResponElimina
  22. Per a mi superar-se és més evolucionar que competir i, des d'aquest punt de vista, no s'ha de deixar mai de superar-se un mateix.

    ResponElimina
  23. quan ja no puguis guanyar? Jo crec que ho podràs superar!

    ResponElimina
  24. Em trobo en la mateixa situació que tu. He de fer. I he de fer per superar-me, no sé ni vull quedar-me estancat. Necessito sentir-me útil, tot i que avui en dia no t'ho reconeix ningú. Constantment em pregunto... i ara què?

    ResponElimina
  25. XeXu superar-se està bé. Competir amb un mateix pot ser estimulant però tot amb certa mesura. Aprendre a gaudir dels èxits també és important

    ResponElimina
  26. Viure! Disfrutar sense exigències i ajudar als que tens a prop a aprendre de tu!

    ResponElimina
  27. Moltíssimes gràcies a tots pels vostres comentaris. Veig que més o menys hi ha consens en que s’ha d’anar amb mesura. Penso que tampoc m’exigeixo coses ta complicades, només ho converteixo tot en una competició per tal de motivar-me a fer les coses. I de vegades, quan faig alguna cosa per algú acabo pensant si ho faig realment per aquesta persona o més aviat per mi mateix, per demostrar-me que puc. Quines coses, no?

    Maria, potser serà al revés, quan vegi que ja no em puc guanyar, hauré de deixar de competir, per força. Jo penso que sí, marcar-se fites i fer els possibles per aconseguir-les sempre m’ha funcionat. És com un al•licient extra.

    Ferran, és superar-me per viure millor. T’explico un cas ximple. A la feina els dilluns són molt durs, tenim una feinada. Si ho mires a primera hora et desanimes, però si et dius a tu mateix ‘tot això ha d’estar a les cinc de la tarda, ni un minut més!’. Si t’ho prens amb calma, no arribes. Però si et poses en tensió ho pots acabar. I et sents satisfet. Cansat, però has aconseguit el teu objectiu. És molt ximple, però pots aplicar-ho a mil coses. Per mi és una necessitat fer-ho millor, tant a la feina com amb les relacions personals com amb el que vulguis. Per tant, com a resposta a la teva pregunta: sí, cal.

    Elur, per a això m’haurien d’esborrar la memòria, si no em seguiria posant el llistó alt.

    Instints, potser dir que és una competició constant és exagerar. Més aviat hauria de dir que és la meva manera de motivar-me, dir-me a mi mateix ‘a que no fas això?’, i fer-ho per demostrar-me a mi mateix que podia. S’obté satisfacció quan ho aconsegueixes, i penso que no tanta frustració si no ho fas. Més que res perquè de vegades et demanes coses poc realistes. Però si falles en alguna cosa que hauries de fer sense problemes sí que et sents malament.

    Assumpta, tens raó, jo m’hi veig amb 70 anys seguint-me picant a fer coses. No crec que hi arribi, així que potser m’ho estalviaré. I potser no hi arribaré per haver-me exigit tant a mi mateix.
    No sé si mai escriure res de profit. Escriure un llibre de filosofia és una cosa molt ambiciosa i que dubto que estigui al meu abast. Entre altres coses, perquè no sóc filòsof, i el col•legi de filòsofs segur que se’m menjarien viu. Però el motiu principal és que no tinc prou coneixements. Podria escriure altres coses, però em distrec massa llegint i mirant blogs, mai no tinc ganes de començar. Potser m’exigeixo molt en petites coses, coses que sabré que podré aconseguir a poc que m’esforci, però potser tinc por a empreses més grosses. Potser és només ficar-s’hi, però de moment no m’hi he atrevit.
    I tu continua estudiant anglès home, segur que en saps més del que et penses. Sempre passa, ens fa vergonya fer-lo servir, però això no significa que no en sapiguem.
    Comentari 2: Com els dic a elles, ja em va bé fer-me una mica de pressió perquè em motiva. Quan estic mandrós no hi ha manera d’arrencar. Per posar-se les piles de vegades t’has de forçar i posar-te objectius, si no no avances.

    Cèlia, esperem que tinguis raó i que aquesta capacitat no es perdi. Jo ho veig com una falta d’imaginació. Si ja has fet alguna cosa per a algú, com pots aconseguir superar-te i tornar a sorprendre la següent vegada que ho intentes. Potser també cal jugar una mica amb que l’efecte de la sorpresa és molt gran en el primer moment, i després es dilueix, per tant qualsevol sorpresa juga, inicialment, amb aquest efecte que ajuda molt.

    Jordi, no parlava d’acomodar-se, perquè està clar que si ja no ho intentes no et superaràs mai ni sorprendràs a ningú. El que em preocupa és mirar de sorprendre i no aconseguir-ho, no causar l’efecte desitjat, ser previsible, avorrit, poc imaginatiu. No sé, potser sempre podem tenir idees noves que semblen molt originals perquè ja no es recorden les anteriors. Si és així potser hi ha un camí.

    ResponElimina
  28. Nimue, és bo saber que no hi ha límits de boca d’una persona que es declara molt competitiva. Però i si la teva imaginació no és com un pot de nutella i la meva sí. A tu ja se’t veu somniadora i detallista, i amb molta imaginació. Si jo no sóc així potser se m’acabarà tota la xocolata, no?

    P-CFA…, però la simple idea em fa una mica de por… i després què? A estar content de tot el que he aconseguit? No sé…

    Albert, jo penso que sempre hem de lluitar per ser millors i aquesta és la meva manera de fer-ho. Potser tanta exigència, voler anar més lluny, té algun perjudici, però sempre que ho aconsegueixes sembla que les endorfines fan el seu efecte.

    Zel, cada persona és un món, i la meva manera de motivar-me és posar-me petites fites. Hi ha diferents vessants. Una és la de marcar-me un objectiu i mirar de complir-lo, molt útil per acabar coses a l’hora que toca. Una altra cosa és que se’m passi pel cap fer una animalada i aconseguir fer-la, sempre al meu estil, amb secretisme, amb el factor sorpresa al meu favor. Coses així, i això és el que em dóna l’estímul per superar-me. Si no tingués aquests petits reptes segurament m’avorriria força. Però no pateixis, que sóc capricorn, i els capris sempre aconseguim el que volem. I si no, matem a qui sigui per fer-ho. No em sap cap mena de greu, en aquesta casa s’espera que tothom hi digui el que pensa, mentre no sigui ofensiu pels altres que comenten. Amb mi es pot ser ofensiu (que no és el teu cas!), l’únic problema és que m’hi torno.

    rits, potser tinguis raó, però mai he pensat que arribi a estar en pau amb mi mateix. M’ho prenc més com un joc, una manera de motivar-me. Em va força bé. Segurament la clau estar en tenir nous objectius i reptes. Si ja no en tens, no et forces a superar-te per aconseguir-los. Però sempre van sortint cosetes.

    Clídice, el teu comentari té moltes coses per discutir (en el bon sentit, eh?). Primerament, molts dels reptes i objectius són petits i en podríem dir jocs amb mi mateix més que competicions. Sé perdre quan jugo, però sempre faig el que puc per guanyar, així que sovint aconsegueixo el que em proposo. Quan no guanyo, depèn del que sigui pot ser no res. Si l’objectiu era alguna cosa més seriosa (i per tant, més difícil d’aconseguir), doncs dependrà de les ganes i la il•lusió que hi hagués ficat. Pot fer mal, és clar.
    Sóc exigent amb els del meu voltant, però ni de bon tros com ho sóc amb mi mateix. Demano compromís i treball (del tipus que sigui), però quan la gent compleix, sóc molt flexible i els deixo fer, la confiança és important en això, sé que no fallaran, i si fallen se’ls pot perdonar.
    I finalment, cadascú s’ha de fotre les seves pròpies patacades. Les teves no seran les meves, i no saps en què seré millor que tu i me’n sortiré, i amb que em quedaré molt enrere i mai podré atrapar-te.

    Garbi24, així que lluny del que diuen altres comentaristes tu penses que està bé mirar de superar-se dia rere dia. Home, és la manera de millorar, però potser hi ha un moment que ja no hem de millorar més. O sí?

    ResponElimina
  29. Elvira, a mi més que neguitós em posa en tensió, i penso que així funciono bé, estant alerta i a l’aguait. Jo adoro els jocs i les petites competicions, fins i tot les apostes. Faig els possibles per guanyar però sempre mirant de passar-ho bé i que guanyi el millor. Suposo que és un reflex del que passa dins meu, la competició la porto dins. De moment em va servint de motivació i no he notat esgotament. El que temo és que pugui venir tot de cop…

    Carme, cert grau d’estrès i de tensió penso que pot ser bo, però tu en saps més que jo segur. A mi em posa a to per aconseguir fites, però també sé que és (i ho he parlat aquí també) carregar-se el món a l’esquena i acabar el dia esgotat mentalment. També depèn del que et marquis. De vegades és només picar-se una mica a un mateix per poder acabar alguna cosa. En altres temes ja ni ho provo perquè sé que no aconseguiré aixecar-me de la cadira. Va com va, és clar que de vegades perds, però si no t’havies marcat res que et toqués directament, tampoc és tan greu. Ja guanyaràs un altre dia.

    Kweilan, els objectius grans que ens van sortint més val treballar-los i ens poden portar molt temps de motivació i d’il•lusió. Però potser millor no competir amb tu mateix per a això, sobretot si saps que hi ha fortes possibilitats de no reeixir.

    Sànset, trobo una bona cosa anar mirant de millorar dia rere dia. Les coses surten si ens hi esforcem, i si ens forcem una mica a aconseguir-les també. I això de no trobar els límits ja ho veurem, ja t’ho explicaré.

    Joan, la competició a petita escala és bona, doncs. Però estic segur que tu que corres sempre et marques fites, avui faré un parell de quilòmetres més, o faré tal recorregut amb menys temps. Em refereixo a coses d’aquestes, dir-se a un mateix ‘a que no fas tal cosa…?’ i fer-la per demostrar-te a tu mateix que pots, que pots superar els reptes que tu mateix et poses. Evidentment, si l’esforç és massa gran i realment el benefici no va en concordança, potser millor pensar-s’ho.

    Xitus, em sembla que jo no sé estar sense competir. Però tampoc m’ho proposo, simplement em repto a mi mateix de sobte, i ja hi tornem a ser…

    Rita, molts cops no es pot considerar evolucionar, perquè són coses puntuals i per simplement motivar-me una mica, suposo que per fer menys feixuga una tasca. Necessito donar-me motius per tirar-ho endavant.

    Estrip, que putilla! I si m’agafa un trauma?

    Babunski, doncs ja en som dos. Destaques la necessitat de sentir-se útil, i això és una cosa que també m’afecta a mi. Necessito saber que faig les coses per un benefici, sobretot si és per algú, i acaba sent igual si t’ho tenen en compte o no.

    Mireia, però si les fites són petites, els èxits també ho són, i llavors les victòries tampoc duren massa, se t’oblida de seguida.

    Joana, sóc qui més s’exigeix. De vegades em puc queixar que em posen molta feina. Però si em queixo és perquè sé que la faré. Podria plantar-me però no ho faig, si s’ha de fer es fa. I t’asseguro que hi ha moltes coses que més val que els altres no aprenguin de mi.

    ResponElimina
  30. oh no caldria pas, perquè segur que si repasses tot el que has anat superant trobes una manera millor de fer-ho. Si per exemple vas superar la situació A amb la solució B, segur que si t'ho tornes a mirar trobes una C que és millor que la B o potser una K!
    Clar que també et podries intentar superar en fer-ho tot de la pitjor manera... a que mola la idea??
    (ja hauria d'estar dormint... es nota, no?)

    ResponElimina
  31. Per a mi, l'afany de superació és un do, però si el barregem amb el desconeixement dels nostres límits i els motius que ens mouen és pura inconsciència.

    ResponElimina
  32. també el podràs superar, segur!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.