divendres, 4 de juny de 2010

Riure's d'un mateix

Riure's d'un mateix sempre diem que és una cosa molt sana. És insuportable la gent foteta que no para de riure's dels altres però després no accepten ni un comentari en contra, ni cap broma. Per això m'agrada variar el tipus de bromes i de ximpleries que dic. Quan fas broma sobre algú, has d'estar preparat perquè després en facin sobre tu. Ahir em van fer un comentari que semblava un cop baix, no només a mi, a dos de nosaltres. Donades les circumstàncies, potser era fora de lloc. Però després de deixar anar un 't'has passat tres pobles', vaig veure que interiorment em feia gràcia, i vaig deixar anar una sèrie de comentaris que en principi anaven totalment en la meva contra, però vaig aconseguir que es fessin un tip de riure, i jo també. Sóc de l'opinió de que es pot fer broma de tot, que la vida ja és prou trista i el món està tan malament. I si podem fer bromes de grans desgràcies, amb més raó n'haurem de fer de nosaltres, que som desgràcies més petites.

30 comentaris:

  1. ostres!! això és arribar a temps!! ;-)

    (Vaig a llegir el post jeje)

    ResponElimina
  2. Bé, prometo i dono la meva paraula d'honor que ha estat pura casualitat... Arribo de classe d'anglès, miro la rentadora, connecto, miro el correu i dic... vaig a veure ca'l XeXu... i feia un minut que hi havia post nou!! ;-))

    Doncs sí, tenir capacitat d'acceptar bromes i de riure'ns de nosaltres mateixos crec que és una prova d'intel•ligència.

    Ara bé, tot depèn molt, molt de l'estat d'ànim. Jo, si estic bé i tranquil•la, tinc molt sentit de l'humor, m'encanta riure i si aquest riure implica fer broma sobre coses meves ho accepto perfectament... Però també he de dir que la mateixa broma, si m'agafa en un mal moment, em pot sentar fatal i fer que m'enfadi.

    També depèn molt de la persona... Quan més confiança hi ha, més fàcil és fer broma de qualsevol cosa i acceptar que es riguin de manies o coses nostres sense cap problema.

    Noi, som complicats, què hi podem fer? :-))

    (Per cert jajaja primer dic que és prova d'intel•ligència i després dic que normalment jo ho faig... observeu la subtilesa del comentari) ;-))

    ResponElimina
  3. Una bona pràctica, començar per riure's d'un mateix.

    Amb la gent que hi tinc molta molta confiança i que em coneixen molt bé tinc tendència a fer-ho. Amb la resta, em costa més perquè d'alguna manera, quan et rius de tu mateix, acostuma a ser de defectes, errades i pífies vàries... :P

    ResponElimina
  4. tots hauriem d'aprendre de riure'ns de nosaltres mateixos

    ResponElimina
  5. El sentit de l'humor és d'una gran importància a la vida i a vegades se li dóna un caràcter anecdòtic quan en realitat és la manera més directa de conèixer els veritables sentiments de les persones.
    Hi estic d'acord + sentit de l'humor, + riure'ns de nosaltres mateixos.
    Ara bé, respecte els altres cal tenir una mica de delicadesa i saber que a vegades hi ha persones que travessen circumstàncies difícils i els costa entomar-ho bé.

    ResponElimina
  6. Gran filosofia, sí senyor.
    Caldrà fer una sessió de "risoterapia" d'aqueixes :P

    ResponElimina
  7. Sens dubte és el més recomenable. Ens immunitza de les crítiques dels altres, sobretot de les destructives.

    Ironia i bon humor, una recepta per anar per la vida!

    ResponElimina
  8. Riure's d'un mateix significa tamb´reconèixer els propis defectes o mancances i és el primer pas per a solucionar-los i ser millors persones.

    ResponElimina
  9. Una bona teràpia per acabar amb els ressentiments.

    ResponElimina
  10. riure's d'un mateix és primordial si vols conèixer-te i saber relativitzar els "defectes" dels altres. és absolutament saludable, gairebé hauria de ser una assignatura obligatòria :)

    ResponElimina
  11. L'Assumpta té raó, que la capacitat d'acceptar bromes o comentaris d'un mateix depèn molt de l'estat d'ànim. Quan un se sent bé, que li caigui la que sigui, que costa poc d'acceptar; quan no estem bé, però, només falta segons què per enfonsar-nos una mica més. El teu post vol dir que estàs bé, doncs! :)

    Bon cap de setmana a tots.

    ResponElimina
  12. Crec Xexu que últimament sembla que la gent no riu tant ni dels altres però saber capgirar la truita és d'intel.ligents.
    I riure genera endorfines no?

    ResponElimina
  13. doncs si, enriure's d'un mateix és ben important, i força sa i tot!

    xò tampoc cal deixar-se per terra, ehh! de vegades tb es fan servir les bromes d'un mateix com a mecansime de defensa. si jo mateix me n'enric, no dono opció a que un altre se n'enrigui i em faci mal.

    (crec que m'estic anant de tema).

    i és que tb és cert que segons l'estat d'ànim una broma que et faci un altre et pot sentar malament.

    ResponElimina
  14. sí, però de vegades, després de riure, ploro sola...

    ResponElimina
  15. Sempre dic que del primer que ric és de mi mateix. Llavors, això ja em dona una certa carta blanca de riure'm de (o amb) la resta...

    ResponElimina
  16. Crec que només poem riure'ns dels altres quan hem après a riure'ns de nosaltres mateixos... Jo em dic massa de mi mateix.... i subratllo lo de massa! jajajaj...

    ResponElimina
  17. riure's és sa, això és indubtable. I en moments de tensió ajuda a escampar una mica els mals humors. Jo ric molt...

    ResponElimina
  18. M'ha agradat això que som desgràcies més petites :-)

    ResponElimina
  19. Jo anava a dir el mateix que P-CF que m'ha fet molt a gràcia això que nosaltres som desgràcies més petites...

    I pel que fa a riure's d'un mateix, entenc molt bé el que expliques, que a vegades de moment et sap greu allò que et diuen i quan et dónes temps de reaccionar et fa gràcia i tot.

    ResponElimina
  20. Riure's d'un mateix és un bon exercici de salut mental...i riure amb altres també ....el que passa és que hi ha gent que s'en riu dels altres i això és diferent...el sentit de l'humor és molt útil per a viure...

    ResponElimina
  21. No sabria viure sense sentit de l'humor. Està bé arribar de les últimes perquè els comentaris són d'allò més interessant també.

    ResponElimina
  22. Moltes gràcies a tots els que us sabeu riure de vosaltres mateixos i heu tingut el detall de comentar aquest post. M’agrada fixar-me en petites coses de la vida i deixar-les aquí escrites. Els detalls són els que ens fan viure, i rialles com les de l’altre dia, i el següent, no es poden deixar escapar.

    Assumpta, no m’estranya res de tu ja, pensa que algun dia m’has comentat abans de sortir el post i tot, un comentari en el post anterior dient ‘que hi ha d’haver post avui o què?’.
    Et preguntaré que què no depèn del nostre estat d’ànim? Les bromes segur, perquè segons com no es pot dir qualsevol cosa, però tampoc sentim la música igual, ni ens afecten les notícies igual en funció de com estem. Diguem que partim d’un estat basal en el que es poden acceptar les bromes. Tot i així hi ha gent que no en sap. I també està clar que certes bromes no es fan si no es té cert grau de confiança.
    Molt subtil ets tu…

    Rita, sí que tens raó. En aquest cas era amb gent de plena confiança, és clar. Si no aquells comentaris haurien estat considerats de mal gust, tant els que em van fer com els meus.

    Garbi24, a alguns els faria molta falta!!

    Lolita lagarto, tinc molt clar que el riure és molt important, és terapèutic. Costa, perquè quan més falta ens fa és quan menys predisposats hi estem, però si ho aconseguim, segur que ens sentirem millor.
    I el que deia més amunt, no és fàcil perquè l’estat anímic de les persones condicionarà molt si fa gràcia o fa mal, ens podem equivocar, però si no estem especialment malament, entre amics la tolerància en alguns tipus de comentaris és alta i acaba sent un fart de riure, encara que a priori soni a crítica o a retret.

    Estrip, podríem fer una llista, però riure estaria ben classificat segur.

    Aigua_clara, les sessions no programades, aquestes que surten espontànies, són sens dubte les millors.

    Met, en alguns casos és preferible que la caballeria te la fotis per sobre tu abans no ho facin els altres. Així demostres que ja et poden dir que tu et quedes igual.

    Albert, no ho havia pensat, però potser tens raó. Ens riem de les nostres ximpleries, però no havia pensat que això ens podia servir per posar-hi remei.

    Maria, amb els ressentiments amb un mateix, potser.

    Clídice, el que no es pot fer és riure’s dels altres si no sabem riure’ns de nosaltres mateixos. Si no en sabem probablement tampoc no tolerarem que els altres ho facin, i llavors hi ha un greuge que segur que portarà a malestars.

    Ferran, a l’Assumpta i a tu no us falta raó, però no només això depèn de l’estat d’ànim. En funció de com estem tot ens afecta d’una manera o altra. I potser en aquest sentit potser estaríem més disposats a acceptar una brometa que ens facin que no pas una mala notícia, que se’ns pot fer més dura del que seria normalment.
    Ei, que potser et penses que visc en un estat de depressió constant, hi ha moments i moments a la vida, i aquestes darreres setmanes, doncs vaig fent. I quan em trobo amb els meus cafres, doncs encara millor!

    ResponElimina
  23. Joana, per força n’ha de generar, perquè després d’unes bones rialles et sents la mar de bé! No sé si la gent riu menys, però sí que és cert que tenim menys motius per fer-ho. Jo intento que de motius no me’n faltin.

    rits, no te’n vas del tema en absolut, tens moltíssima raó. Potser és exagerat dir que era un mecanisme de defensa en el cas que explicava, perquè estava entre amics i cap d’ells no pretenia fer-me mal. Però molts cops segur que ho és, ens deixem per terra i ningú no té res més a comentar. Ara, també et diré que jo prefereixo deixar-me pel terra a mi i fer riure la gent que aconseguir aquest efecte deixant per terra a un altre, que hi ha molt aficionat a fer això també.
    L’estat d’ànim ens afecta, però ens afecta en tot, no només en les bromes. Ja ho parlava amb en Ferran i l’Assumpta.

    Elur, miau miau, miaaau miau miau, miaaaaau miaaau miaaaaaaaaaau! Mauaaaaa, miau miau, miau. Miaaaaaaau. Miaaau miaau miau. Miau!

    Zel, espero que aquest plor sigui de tant riure… però no en fa pinta…

    Sr. Banyera, no sé si carta banca, però almenys no quedes com que te’n rius dels altres i no acceptes les bromes. S’ha de saber fet tot si t’agrada jugar al sa joc d’anar-se clavant punyalades. Però de bon rotllo, eh?

    Joanfer, potser diria que no tenim dret a riure de ningú, si no acceptem les bromes i som els primers que ens sabem riure de nosaltres mateixos.

    Nimue, riure deu allunyar mals esperits o alguna cosa, perquè se’m presenta com una cosa totalment necessària. Si no tenim estones de riure descontroladament tot es fa més difícil.

    P-CFA…, doncs sí, som desgràcies petites, tampoc no ens podem comparar a grans desastres dels que potser no hauríem de riure però riem igual.

    Carme, en el cas que explicava va semblar un comentari fet amb una mica de mala llet, com un retret sense sentit perquè a aquella persona no li anava ni venia res. Inicialment va semblar fort, però després penses ‘caram, si és que té raó!’, i ja és un festival. Et rius de la teva pròpia desgràcia, què has de fer? Si ja et dic que som petites desgràcies…

    Elvira, em tendeix a incomodar la gent que es riu dels altres, sempre per l’esquena i fan molta gràcia fent imitacions i dient ximpleries. Bé, a mi de gràcia no me’n fa gens. Aquí entren les típiques ‘rajades’ de la feina, i jo les he de patir sovint. Es riuen d’uns companys que no em cauen especialment bé, però em sembla intolerable que facin això, perquè no els han fet res, no hi ha cap motiu. S’estranyen que a mi em molesti, diuen que no és amb mala fe. Bé, els hauries de veure per jutjar si no és amb mala fe… Vaja, que sí, que riure en general és necessari, però com en tot, no s’ha d’anar a fer mal.

    Kweilan, el sentit de l’humor és necessari. Hauries de venir sempre cap el final, els comentaris sempre són el millor d’aquest blog!

    ResponElimina
  24. Xexu... una abraçada beeeeeeeeeeen forta, això sí que és miolar i la resta són cullonades ;*

    ResponElimina
  25. No en se de riure'm de mi mateixa! M'ho he de fer mirar...!?

    ResponElimina
  26. Coi, és que en aquest món de mones que ens ha tocat viure només un somriure ens pot allunyar una mica el mal de cap. Una mica més de conya (i una mica més de canya) i el món aniria mooooolt millor!

    Un somriure sorneguer ^^.

    ResponElimina
  27. Riure's d'un mateix si, es sa i de vegades cal perquè ens prenguem la vida amb més calma i una mica menys seriosament.

    De totes maneres, pel que fa al fet de sentenciar que podem riure de tot, jo no ho penso pas. Recordo una vegada que el Lluís Gavaldà va dir en un programa de TV3 «Es pot riure de tot, tret de les coses que encara fan mal» i, curiosament, va comentar el cas d'una noia a qui se li havia mort el gat feia poc temps: d'això no se'n podia fer broma perquè la noia ho tenia molt recent. Recuperant la idea de l'elur amb què deia que per a l'amistat calien dues persones i per a l'amor, en canvi, només una, jo hi afegeixo que per a les bromes també calen dues persones, qui la fa i qui la rep, i totes dues han de saber veure que és una broma. Si no és així, no estem parlant de bromes.

    ResponElimina
  28. ...ara veig que a la primera frase em vaig deixar dos accents... ioi!!! :S

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.