dimecres, 9 de juny de 2010

Mentrestant, al sector privat...

S'ha parlat molt aquests dies de les retallades del sector públic, de la vaga, de les mesures poc populars per reflotar l'economia del país... Tot això, vulguis que no, afecta també al sector privat, encara que sigui d'una altra manera. En el meu entorn tinc casos molt clars d'això, i un d'ells m'afecta molt directament. El volum de feina de la meva plataforma està en constant creixement des que vaig entrar a l'empresa. Solíem ser tres persones, i teníem molt clar que l'empresa no estava per contractar ningú més. Hem treballat com burros, però sempre ho hem tirat endavant.

Una solució que hi ha en el nostre sector és contractar estudiants de pràctiques o de màster, als quals se'ls paga una misèria amb el pretext de que venen a formar-se, però a efectes pràctics venen a treballar com a esclaus. Una de les estudiants de màster que van agafar ens va caure a nosaltres quan ja semblava que anàvem a explotar. Va resultar una benedicció inesperada. Es pot tenir molt mala sort i nosaltres no ens la podem jugar amb qualsevol, però la noia va resultar ser increïblement destra, aplicada, ordenada i treballadora. Aprenia com mai he vist aprendre ningú. I per si no fos poc, es va adaptar a la nostra manera de treballar i a nosaltres com si sempre hagués estat allà. N'estàvem encantats.

M'he barallat amb tothom perquè ens la quedéssim, he remogut cel i terra, he parlat amb el president, he amenaçat la meva jefa, he dit a tots que parlessin al seu favor, he deixat claríssim que no volíem una quarta persona, que la volíem només a ella... però tot ha estat inútil. Qui em coneix sap que no m'estic per ximpleries, si la noia no valgués la pena no hauria mogut ni un sol dit. Però valia. Molt. Molt més que jo. Només és que jo li porto set anys d'avantatge.

Avui era el seu últim dia. Ens hem acomiadat aguantant les llàgrimes. Ella es volia quedar, estava a gust amb nosaltres. Li he promès que seguiré donant pel cul perquè la contractin. Però l'empresa no es vol gastar diners. Ara tenim una altra companya de vacances, així que durant una setmana i mitja serem dos per fer la feina de quatre. Però a l'empresa això li és igual. Per què gastar-se uns calerons al mes si pots tenir la teva gent sobre-explotada?

28 comentaris:

  1. A la privada passa això i s'hi afegeixen acomiadaments. I ningú té el cul assegurat ...

    ResponElimina
  2. Tots estem sota la ma dels més poderosos, hi han dies que et venen ganes d'engegar-ho tot en veure que les persones no son tractades com a tal si no que només son un numero i cal que resin perque aquest sigui positiu.

    ResponElimina
  3. I diuen que ara ens trobarem treballant molt més però cobrant molt menys degut a la crisi... i jo em pregunto: ara? tenen la barra de dir que ara?? i una mè! això ha passat sempre, quan les vaques eren grasses pels 4 que remenen les cireres i quan han sigut magres pels que sempre paguem els plats trencats.
    Hem de fer una revolució. Dubto que ens quedi cap altra solució, eliminar l'FMI i el BM seria un bon començament.

    Mentrestant els bancs i caixes van tinguent beneficis després d'haver-los omplert, encara més les caixes, amb els nostres diners.
    Ens roben i encara els hi hem de donar les gràcies.


    I callo perquè m'indigno massa.

    Em sap greu per aquesta teva companya i també per tu. Espero que t'acabin fent cas, si són llestos te'n faran. No es pot passar per alt el que diu un capri com tu!

    ResponElimina
  4. Tot el que has fet per a que aquesta noia es quedés, resulta admirable... per desgràcia, el dia a dia confirma que el "no moure ni un dit" pels demés en l'àmbit laboral i en d'altres és el que impera... potser sí que hauriem de fer una revolució com proposa elur!
    manuscrits

    ResponElimina
  5. No hi ha res segur...de totes maneres és un detall llegir encara aquestes bones intencions.A veure si t'acaben fent cas.

    ResponElimina
  6. Per desgràcia, el sector privat funciona així, i les incorporacions al sector públic solen funcionar a dit, o sigui que tampoc no millora gaire…

    ResponElimina
  7. Només et queda pujar, pujar amunt i ser tu qui decideixi qui es queda i qui se'n va.

    Ara, jo no conec cap empresari que pensi en acomiadar la gent...saps com n'és de difícil trobar gent competent? ara bé, d'empresaris, com de treballadors, n'hi ha de bons i de dolents, com a tot arreu.

    ResponElimina
  8. Em sap greu per la noia, per a tu i per tothom que es troba en situacions així.

    Abans d'ahir el marit d'una amiga es va quedar a l'atur...

    No sé ni què dir, de veritat.

    ResponElimina
  9. Jo no entenc què pensen les empreses, ni com ha d'acabar tot plegat. Jo per part meva només puc dir que cada cop hi ha més gent estressada, amb depres i problemes d'ansietat greus per qüestions laborals...

    Xexu, espero que no t'estressis tu també amb el panorama que tens davant. Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Sort tenim de tenir feina els que en tenim. I jo, en concret, no em puc queixar del meu lloc de treball. I que duri...

    ResponElimina
  11. Realment és una pena que les empreses no valorin les persones que valen. No sóc economista, però penso que no has de mirar el que et costa una inversió, sinó si el ratio inversió/benefici és interessant. Per la via de reduir despesses mai s'aconseguirà una empresa viable al nostre estat, la competència fora és massa forta en aquest sentit.

    ResponElimina
  12. Ufff...
    Aquest quento se l'apliquen la moltes empreses privades... i la pública!

    I de privades, tantgrans com petites. Al meu poble, per exemple, tots els tallers -per petits que siguin- agafen gent de pràctiques, no remunerades, clar.

    Al sector públi, que ja me'l conec bastant bé. He vist gent que -ad eternum!!!- duen a terme funcions de tècnic superior (A21 o A23) i tenen un sou de cos D (el més baix dels sous bases de l'administració).

    I, a sobre, a la gent vàlida se la carreguen. En canvi, si tens padrins t'hi quedaras, per memo que siguis!

    *Sànset*

    ResponElimina
  13. Què trist que tot funcioni igual.

    El fetge per la boca i encara pensen que es pot fer més. Segurament tenen raó, però a costa de la salut i de cremar la gent. A la llarga ha de petar, i s'està veient cada dia més clar a tot arreu.

    Sort que encara queda gent disposada a lluitar pel que creu.

    ResponElimina
  14. Aquestes coses ja passaven abans de la crisi. No cal buscar tant aquí. Parlem de les consultories informàtiques, per exemple? Una autèntica pena. Ara, marxa a la teva hora i ja veuràs on estàs dintre d'un mes... Trist, molt trist!

    ResponElimina
  15. Vaig entrar a treballar a l'empresa on era (la que em va acomiadar al gener, vaja!) com a estudiant en pràctiques. Jo era una d'una llista prou llarga d'estudiants de traducció que hi entraven cada any, de manera temporal. Però quan vaig arribar jo, la que aleshores era la meva cap va decidir que calia tenir una traductora en plantilla. De fet, feia temps que lluitava. Jo ho sabia perquè l'estudiant en pràctiques anterior és amic meu i així m'ho va comentar: ell es volia quedar, però llavors encara consideraven que no els calia un traductor en plantilla. No sé què va passar en el meu cas, però em van agafar i hi vaig estar dos anys més, treballant en plantilla.

    S'agraeix molt quan algú et considera prou bo com per lluitar per tu en una empresa. De vegades no s'aconsegueix, i de vegades sí, però sigui com vulgui és una manera fantàstica de demostrar a aquesta noia que realment és una molt bona treballadora. Ja sé que avui dia el que importa és que sí que t'agafin, per com està la situació, però que et valorin la feina és molt i molt important! Així que moltes gràcies, XeXu; a tu i a tota la gent que heu lluitat pels treballadors que valen la pena... encara que de vegades no hagi servit de gaire... Putos empresaris!!!!! grrrrrrr

    ResponElimina
  16. sempre que es parla de crisi i que el mercat de l'atur comença a farcir-se, les empreses ho aprofiten per collar al màxim possible, moltes vegades sense cap justificació perquè no tenen pèrdues, ni tan sols s'han modificat els seus beneficis, però és gairebé un tic, crisi=fotre fora gent + contractar a baix preu. Així augmenten encara més els beneficis. Encara que potser qui en té alguna responsabilitat és qui representa que legisla no? Em sap greu pel que et toca viure.

    ResponElimina
  17. I encara n'hi ha que diuen que cal felxibilitzar el mercat laboral. Només se m'cut uan definició per a ells: malparits!
    A això cal sumar-hi que molts convenis que s'estaven negociant de sobte s'han aturat. L'argument de l'empresa, que si els funcinaris havien fet un "esforç", els seus treballadors també. Quina barra!

    ResponElimina
  18. És la mateixa història de sempre. Ells són els que manen i la nostra opinió no serveix mai per res... Tant de bo aquesta noieta pugui tornar... o trobi un lloc millor on la valorin com realment es mereix...

    ResponElimina
  19. suposo que tens-teniu el telèfon d'aquesta noia per si mai canvien de pensament els peixos grossos... no?

    ResponElimina
  20. Sap molt de greu.
    Sobretot si hi ha feina, féieu equip i la cosa rutllava.

    I si, cal lluitar davant les injustícies. Però als de dalt poc els importa que la gent tingui feina o no, si el personal rendeix i si cal contractar més personal, només en mantenir els guanys i el seu souàs! i ara, amb l'excusa de la crisi, moltes empreses privades s'aprofiten.
    Molt trist, molt trist.

    Espero que aviat se n'adonin que cal més personal i la pogueu contractar (que no pas sigui agafar algú de pràctiques).

    Per cert, jo vaig començar amb un conveni de pràctiques sense cobrar, i encara duro per allà, amb prous penes i maldecaps, però bueno, de vegades hi ha continuitat. Haureu de lluitar perquè sigui així.

    ResponElimina
  21. Jo tampoc sé què dir perquè penso que les empreses quan troben gent que val la pena l'haurien de contractar i pensar en la feina ben feta i no només en els guanys. Molt bé, XeXu, la teua actitud. Segur que veient com l'heu recolzat haurà sortit amb la moral ben alta.

    ResponElimina
  22. Tinc la impresió que serem més els que passarem per situacions semblants.

    ResponElimina
  23. Quina ràbia XeXu...vull dir que em fa ràbia veure situacions així...gent que val un imperi , professional, treballadora i eficient....acomiadada....a mi em sap greu per aquesta noia que no conec i per companyes meves que es poden quedar al carrer per què s'han d'estalviar diners ( seran els seus diners) nosaltres a partir de ja...tot més car, menys sou, ....no sé pas on anirem a parar

    ResponElimina
  24. Buf!!! aquestes coses fan saltar!!! però acabem sent uns mandaos, i això és el que més ràbia em fa...

    A les persones se les ha de valorar, igual que s'ha de valorar la feina que fa cadascú. Igual que s'ha de valorar la quantitat de feina que hi ha, la gent que falta... però... què hi podem fer...?

    ResponElimina
  25. Bé, ja veig el que m'espera si vull fer pràctiques d'empresa, no?? Tot i que potser depèn molt del sector... Al meu germà sí que se'l volen quedar a l'empresa on ha fet de becari.

    Però m'agrada veure que dins d'algunes empreses, malgrat que hi hagi el "jefe" que és qui sembla tenir l'última paraula, si realment vals existeix aquella gent que lluita perquè creu en tu!!!!!! Així m'agrada Xexu!!!! :-)

    ResponElimina
  26. Moltes gràcies pels ànims que m’heu donat i tots aquests comentaris. De moment la cosa continua igual, no tenim cap resposta ni sembla que hagis de moure un dit per tornar-la a portar. I de moment, els dos que estem en patim les conseqüències. La setmana que ve serà dura.

    Joana, a la meva empresa han acomiadat alguns treballadors esporàdicament, però penso que era merescut. Els que hi som en principi ens mantenen i miren de mantenir-nos les millores promeses. Però mai se sap, és clar.

    Garbi24, t’acabes sentint maltractat perquè no et compten per a res, només per a treballar, però et posen totes les dificultats que poden. Miren per ells.

    Elur, no sé pas quina mena de revolució es pot fer. És cert que els empresaris sempre miren per ells. Quan les coses van maldades sempre ho paguen els treballadors, però quan tot va bé no els recompenses especialment, els agrada guanyar molt diners, però als treballadors el que els toca i prou. I bé, dels bancs… millor no parlar-ne. Ara van fent fusions que segur que els assegura que no perdran ni un ral.
    No és que m’hagin de fer cas a mi, però és necessària una altra persona, i aquesta nena ha demostrat el seu potencial i tothom que l’ha vista ho sap. Però els de dalt no veuen res, i assabentar-se’n d’oïda no és el mateix.

    Manus, no entenc que la gent no es deixi la pell pels altres, pels que valen la pena. A mi m’agrada fer-ho, és una necessitat. Suposo que ho compensa que la resta de la gent m’és una mica igual, però el meu cercle és sagrat i faré tot el que estigui a la meva mà (i algunes coses que no ho estan). Però la feina és diferent que la vida quotidiana. Jo allà sóc molt exigent i no tolero la incompetència. Si aquesta noia no s’ho hagués guanyat no hauria comptat amb el meu suport d’aquesta manera.

    Maria, el món és ple de bones intencions, però al final les decisions les prenen uns altres.

    P-CFA…, tot té les seves avantatges i inconvenients. Jo no estic descontent en el sector privat, també he estat en el públic, però ja saps a què t’exposes.

    Clint, l’únic lloc que he pujat és a la planta de dalt on són els directius, però només per parlar-hi. Massa no podré escalar. No penso que la meva empresa pensi en acomiadar els competents, i menys ara que hi ha molta feina i poca gent. Però en aquest cas són unes pràctiques, i quan s’acaben te’n vas. Ara, què fer quan algú que et ve de pràctiques i que no estàs en disposició de contractar és força millor que algunes piltrafes que tens en plantilla.

    Assumpta, és com funciona el sistema actualment, no sé si hi podem fer massa més. Jo seguiré lluitant per ella, perquè s’ho val.

    Carme, no m’estranya que s’observi una pujada dels problemes per temes laborals. Per exemple, la meva companya, que és una noia amb moltíssimes virtuts, s’està cansant de cridar al desert, de proposar solucions i alternatives que són desestimades perquè al cap d’un temps a algú de més amunt se li acudeixi i llavors es faci. Ella va per davant però llavors ningú li fa cas. I la gràcia és que part de la seva feina és aquesta, innovar. Naturalment està adoptant una postura de passar de tot, de fer el que li diuen i llestos. I a mi em sap greu perquè en sap molt i és molt bona. Per mi s’està perdent, se l’estan carregant i això no pot ser. No s’ho mereix. I com aquest, mil casos que deus veure tu.

    ResponElimina
  27. Babunski, jo tampoc em puc queixar, però ho faig quan he de fer el doble de la feina perquè no els dóna la gana de quedar-se una persona que val molt la pena. Treballar el doble no és digne, i què vols que et digui, sentir-se afortunat per tenir feina, tot i els temps que corren, doncs a mi no em dóna la gana en segons quines condicions. La feina és per poder viure. Per mi no té cap altra utilitat.

    Carquinyol, això ho tens molt clar tu i jo també, si vols guanyar diners primer n’has d’invertir, però sembla ser que altra gent no ho té tan clar, i són els que ho haurien de tenir. O això o que realment la situació és desesperada.

    Sànset, tant a la privada com a la pública hi ha coses que no es poden entendre. Després cadascuna té les seves avantatges també, però quan penses en els inconvenients no saps on estaràs pitjor… Uf, i això de tenir padrins fot una ràbia…

    Joan, a mi no em paguen malament, em tracten bé, estic ficat en coses serioses i em demanen que vagi a més. Tot això ho trobo molt bé, però si no em treuen de sobre feina bàsica jo no puc avançar. Si no es queda aquesta persona jo aniré ofegat, i com tu dius, això crema. Si el que volen és que en sis mesos ja no pugui dir fava i plegui, potser el problema el tenen ells. No per mi, sinó perquè no sóc l’únic a qui se li van inflant els collons.

    Jordi, sempre hi ha algun motiu de crisi, i si no hi és, les empreses se l’inventen!

    Núr, casos com el teu també els he vist en aquesta empresa, però eren altres temps. Jo ho trobo del tot normal, agafes nens de pràctiques i si et rendeixen et pots plantejar contractar-los, ja saps com treballen i és menys arriscat que agafar algú de fora, és com si els tinguessis a prova. Però l’empresa s’ha gastat molts diners en un edifici nou quan no tocava, i ara ho paguen, i ho paguem.
    No trobo que sigui res per agrair, no em sembla estrany lluitar per una persona que t’ha demostrat la seva vàlua, el mèrit és seu, convèncer-me a mi no és tan fàcil. Però és que ho té tot. No m’hagués pensat mai que ens podia entrar una personeta que ens completés tan bé a un equip de tres d’allò més ben avingut i coordinat. Doncs era possible, i de quina manera.

    Clídice, les crisis són com una crida al ‘campi qui pugui!’, oi? He sentit a dir que en alguna empresa de l’àmbit farmacèutic, que no solen estar en crisi al mateix temps que les altres, feien fora gent només per simular que tenien problemes, perquè els altres veiessin que també patien, però sense necessitat. Ho trobo denigrant. Però bé, com dius, qui permet tot això també se n’ha de fer responsable. Si miressin pels treballadors i no per les empreses moltes coses no passarien. I és curiós manant els que manen a Espanya, almenys pel nom de la formació, oi?

    Albert, doncs la reforma s’aplicarà per decret, sembla ser. Nosaltres no tenim ni conveni, així que ja veus. Però només faltaria que ens demanessin fer un esforç, tal com ens exploten!

    ResponElimina
  28. Joanfer, la vam arribar a apreciar tant, amb pocs mesos, que li desitgem el millor. Tant de bo trobi una feina on s’hi trobi ben a gust. Seguirem lluitant perquè la contractin, però si troba alguna cosa abans, que aprofiti!

    Instints, i tant que el tenim, i jo el meu preparat per trucar-la ràpidament si això passa!

    rits, ja s’ho faran, perquè és impossible mantenir el nivell si ens quedem altre cop tres. Algunes coses s’hauran de deixar de fer i portarà problemes. Serà molt injust si d’això se’ns culpa a nosaltres, que donem per sobre de les nostres possibilitats, que sovint ens veiem obligats a pensar per endavant per arreglar problemes que sabem que sortiran, i sempre donar alternatives. Si volen que això es perdi, és el seu problema. Ara mateix que ens portin algú de pràctiques és més un problema que una solució. Tenim tanta feina que no podem dedicar temps a ensenyar a ningú, i menys si no és com aquesta noia que ho agafava tot a la primera.
    Per allà també corren alguns que van entrar a fer pràctiques i es van quedar. Però eren altres èpoques, ara sembla que no pot ser.

    Kweilan, seguint el que tu dius, penso que la feina ben fet porta als guanys. Però si no afluixes la mosca inicialment és difícil que les coses surtin. La noia, a part de tot, és humil i l’incomoden els elogis constants que ha anat rebent.

    Agnès, tinc altres companys en la mateixa situació, els han portat algú vàlid que els agradaria que continuessin, però hauran de marxar igualment.

    Elvira, no és estrictament un acomiadament, ja que tenia un contracte de pràctiques i aquest només dura uns mesos. Si se la volguessin quedar l’haurien de contractar en qualitat de tècnica o llicenciada, ja és una altra cosa, i el sou és més digne, però tampoc no et creguis… Però això dels acomiadaments sense justificació és un rotllo. Sembla que afegint la paraula ‘crisi’ a la frase ja ho tinguin tot explicat, i això no és, que nosaltres també hem de viure, i els preus no tenen pietat.

    Cuquet, aquesta és la potada, que els de base ja podem dir missa, la decisió està en unes altres mans. Naturalment, si no diem res i insistim una mica, des de dalt no coneixen aquests casos, però tot i fer-ho, si la política és de no contractació, no s’hi pot fer massa més. A seguir insistint, fins que ens cansin prou com per marxar nosaltres.

    Laia, el meu sector és el teu. Depèn del sector i de l’empresa, però entre nosaltres hi ha alguna gent que va començar de pràctiques i es va quedar. Ara no és moment perquè l’empresa passa dificultats, el que passa és que són molt donats a gastar-se diners en altres coses i no en capital humà.
    Jo et convido a que facis pràctiques, que és on s’aprèn de veritat, però a tu et veig més en la investigació pública, per fer el doctorat. No sé si en tens intencions, però estic segur que que te’n sortiries molt bé. Ara acabes el segon any i potser pots començar a trucar a portes a veure si pots fer d’alumna interna, sense cobrar, això sí.
    Pel que fa a lluitar, t’he de dir que la immensa majoria de gent té pànic als caps i als directius, no s’atreveixen ni a donar-los el bon dia, com aquell qui diu, ja no diguem a discutir alguna cosa. Però saps, a mi tot això me la porta molt fluixa, tots som persones i si s’ha de parlar amb algú s’hi parla. Si és un ogre, ja saps que ja no hi tornaràs a parlar. De moment a mi sempre m’han escoltat i hem dialogat. Que després em facin cas ja és una altra cosa. I quan s’ha de muntar un pollastre, també ho faig. O a veure què s’han pensat! Els meus mails interns comencen a fer-se famosos…

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.