dimarts, 1 de juny de 2010

El primer pensament

Tots tenim defectes, això és molt clar. Però el millor del cas és que els defectes no són res absolut, i així com per a alguns ho són, per altres poden arribar a ser virtuts. Cadascú de nosaltres sap quina mena de persones li agrada tenir a prop. El que potser no sabem és per què amb unes persones ens fem més i més ràpid, i amb altres tenim problemes. Per què a alguns els anomenem amics i altres sabem que no ho són.

Avui pensava en un amic, el mateix del que parlava al post anterior. Pensava, curiosament, en els seus defectes, o millor dit, en les coses que el fan diferent a mi. He arribat a la conclusió que les coses que poden no agradar-me no són les primeres que em venen al cap quan penso en ell. Això m'ha fet donar voltes a aquest tema. El primer pensament que tinc d'ell, el tret amb que el definiria si em preguntessin per sorpresa, o els primers trets, són tots positius als meus ulls. És per això que el considero un amic?

He provat de fer l'exercici amb altres persones. Pensava un nom i ràpidament em sortir una característica, la primera. He vist que funciona. En tots els casos he rebut respostes. És més, he descobert algunes coses. M'he preguntat a mi mateix i m'he respost, pensant en com veig els altres. No sé si realment això em pot ajudar a entendre les meves relacions amb les persones que m'envolten, però sí que em dóna pistes. Pistes i respostes. M'he endut alguna sorpresa.

32 comentaris:

  1. el perquè ens cauen bé algunes persones i no unes altres pot ser per molts motius, i com bé dius, dels que ens cauen bé tendim a minimitzar-ne els defectes i apreciar-ne les virtuds pel davant de tot :) Una molt bona reflexió la que ens fas.

    ResponElimina
  2. Tot el que a un li pot semblar negatiu a un altre li pot semblar positiu.

    A un li agradarà la meticulositat i l'altre la improvització i ho considerem defecte o qualitat segons els nostres gustos.

    Però jo crec que passem per alt o no tenim encompte les coses que no ens agraden de la gent que ens estimem molt. A vegades només perquè som amics des de petits, o de molt joves... si la mateixa cosa que podría molestar-te la trobessis en una persona acabada d'arribar a la teva vida, potser no ho toleraríem tant o ens hi posaríem dels nervis.

    És complicat! Depèn de tantes coses!

    Ah! m'agrada que pensant i donant-te respostes a tu mateix t'hagis endut sorpreses. És una sort, trobo jo.

    ResponElimina
  3. Els amics m'agraden amb els seus defectes que si no els tinguessin ja no serien ells. Si són amics, els toleres i fins i tot et fan somriure. Segurament les mateixes característiques en algú que no és amic teu no les suportes i pots arribar a ser menys tolerant. I crec que el dia que ja no pots suportar els defectes d'algú proper, que superen les seues virtuts, potser ens allunyem d'aquella persona.

    ResponElimina
  4. A veure si em sé explicar, que darrerament estic espessa i em costa una mica (ahir –vull dir dilluns, clar- a Reus 33 graus. Rècord absolut de temperatura. Mai en els darrers 60 anys en que es tenen dades registrades s’havia arribat a una calor així un 31 de maig i jo ja estic que no estic) ;-)

    Crec que tot es tracta de “quantitat” i “qualitat”... Per exemple, a “una persona” li pot caure malament algú desendreçat (com jo), i també li pot caure malament la gent cotilla i xismosa, i també li pot caure malament la gent mandrosa (com jo) i li pot caure malament la gent freda, seca... Si algú té totes aquestes “característiques” segur que li cau fatal.

    Però què passa si “aquesta persona a qui no agraden aquestes característiques” coneix a una altre persona que és desendreçada i mandrosota però en la que es pot confiar, que li pots explicar un secret que saps que no et trairà, que és carinyosa i et sap donar el seu suport si creu que el necessites?... Doncs que potser els defectes que té (que els té, i que els veu, i n’és conscient) li importin menys perquè valora més les altres coses... Jo això m’ho he preguntat moltes vegades i he arribat a la conclusió de que en Josep Lluís m’estima per això ;-))

    En definitiva: Valores més les qualitats del teu amic que els seus defectes i és precisament per això que te l’aprecies. Perquè la “quantitat” de les seves coses positives i la seva “qualitat” supera a les negatives.

    Afortunadament, ningú no és perfecte... Seria HORRIBLE una persona perfecta. Llavors, entre totes les nostres característiques, n’hi ha que lliguen i n’hi ha que no lliguen (més o menys com les reaccions bioquímiques, suposo jajaja) Si lliguen les més importants, acceptem amb carinyo i paciència els defectes de les persones que estimem ;-)

    No sé si s’entén massa :-DD... demà al matí o al migdia ja ho repassaré... estic que em caic damunt del teclat...

    PLOFF!!

    ResponElimina
  5. D'entrada, coincideixo força amb el que diu la Carme, a amistats de fa molts anys els accepto, tolero, molt més que a amistats més recents, però furgant una mica més, anant pensant, m'adono que el que de debò valoro, em fa acceptar molt més una persona tingui els defectes que tingui, és la qualitat humana, la lleialtat: si en tenen un alt grau, la resta no té massa importància. En canvi, si una persona, suposem, té pocs o cap defecte, però no la veig bona persona, no m'interessa gens. No sé si m'explico...

    En tot cas, una boníssima reflexió, XeXu!
    Petons!

    ResponElimina
  6. És aquella maleïda química la que ens diu el que son cadascú, tot i que de vegades fem un prejutjat injust, son moltes les que no ens equivoquem

    ResponElimina
  7. Realment això de les amistats pot arribar a ser tot un misteri de com és que apareixen de vegades unes afinitats i unes altres no...

    ResponElimina
  8. És evident que tot és relatiu i que l'amistat (o la convivència en general) només és possible "relativitzant" els suposats defectes que tenen (o que veiem) en els altres.
    Aquesta pregunta que tu et fas conscientment, a mi em sembla que potser sense pensar-hi tots ens la fem quan coneixem algú i que, en el cas dels amics, la resposta sempre és positiva sinó ja no ho serien.

    ResponElimina
  9. Doncs hi ha algunes persones que tenen uns defectes encantadors... La veritat és que quan recordem als amics pensem primer en les seves qualitats que no en els defectes que puguen tindre... De fet, diuen que per a desenamorar-te d'una persona has de pensar intensament i durant molt de tempss (o mentres parles amb ella) en els defectes i totes aquelles coses que et puguen molestar d'ella... i segur que funciona. Si els nostres amics són igual que nosaltres... pffff quin rotllo, no?!

    ResponElimina
  10. Hola, he arribat aquest bloc i m'ha agradat força! La veritat es que cal dir que hi ha persones que tenen defectes però que els estimes tant que sense ells no podries viure. Per cert, m'he adherit al bloc que m'ha agradat molt!

    Salutacions des de L'imperdible de ℓ'Àηimα

    ResponElimina
  11. Un gran exercici clarivident qu hauríem de fer per costum. Fins i tot repetir-lo al cap d'un temps amb la mateixa persona.

    Crec que és necessari que tinguem clar qui es mereix que el considerem amic i qui no. Així, potser, després no ens emportem la patacada grossa.

    *Sànset*

    ResponElimina
  12. És un exercici interessant... I sí, crec que cadascú sap el tipus de persona que vol al seu costat i suposo que els valors que hem anat adquirint des de petits fa que la tria dels nostres sigui una o una altra. I pot ser també, que en certs moments, les necessitats o interessos d'un mateix fa que siguem capaços de tolerar o acceptar els defectes de l'altra gent. Amb això no parlo d'egoisme, sinó que simplement podem valorar més les virtuts d'una persona que no pas les carències.

    ResponElimina
  13. Si quan penses amb algú et bé quelcom positiu, aquesta persona té números per constar a la teva llista d'amistats (o coneguts).

    Al revés, ho té magre!

    ResponElimina
  14. Carai! la veritat és que no m'ho havia plantejat mai, almenys no d'aquesta manera... crec que les característiques que valorem de les persones també són aquelles que nosaltres també tenim o ens agradaria tenir. Per això hi ha més afinitat amb aquest o amb l'altre...

    ResponElimina
  15. és un bon exercici i segurament també ho provaré de fer

    ResponElimina
  16. Provaré de fer-ho...molt bona reflexió

    ResponElimina
  17. Un exercici molt interessant el que comentes. Ho provaré!

    ResponElimina
  18. Què dius? tu i jo no en tenim de defectes, són els altres que ens miren malament o no ens saben veure!!

    "Pensava, curiosament, en els seus defectes, o millor dit, en les coses que el fan diferent a mi."
    Aquesta frase Xexu... és una miiiiiiiiica emprenyadora... en el sentit de que es pot interpretar d'una manera força diferent a la que volies dir, suposo. El que és diferent dels altres no són defectes... són diferències i prou, però vaja, ja ho expliques tu.

    (avui tinc el dia perepunyetes, em sembla)

    El consideres un amic perquè ha sigut allà quan el necessitaves i perquè quan ell t'ha necessitat no has dubtat ni un segon a ser-hi tu. Sou amics perquè us estimeu i us cuideu, deixant de banda de si t'agrada com es grata el nas o no.

    Jo no faré l'exercici, em sembla que descobrir que qui em penso que són amistats no en són realment no em convé ara mateix :P

    Una abraçada!

    ResponElimina
  19. no saps pq però sénts algo diferent quan algú és amic ... però amic amic ...

    ResponElimina
  20. Més que amb un amic en concret, he fet aquest exercici pensant en el grup d'amics que anem junts des que tenim setze anys.

    El resultat és que, excepte l'absència generalitzada de malícia, som tots com l'aigua i l'oli.

    ResponElimina
  21. he fet l'exercici, i coincideixo. els que considero amics, així sense pensar, em surten virtuds que valoro. els que no, em surten defectes.
    apart, tb hi ha coneguts, amics de relacions amb qui tractes més o menys, que et poden agradar més o menys, però aquests on els poses?

    el teu post em recorda aquell de la complicitat. per ser considerat amic, ha d'haver-hi complicitat, entendre's. i això no és gens fàcil

    ResponElimina
  22. Ho he comprovat! ahir per la vesprada vaig jugar una estona a açò i m'ho vaig passar pipa...encara que certs noms em donàren que pensar...Ai mare! no em faces aquestes coses que he d'estudiar!! :P

    ResponElimina
  23. Gràcies a tots pels vostres comentaris. Més que una reflexió sobre el per què algunes persones ens són amigues i altres no pretenia transmetre-us aquesta mena d’exercici que jo vaig trobar encertat, que et diu coses de les persones que ens envolten. Penso que és una bona cosa que preguntar-se, i potser no ens dirà si una persona és amiga o no, però potser ens dirà coses d’aquella persona que cal tenir en compte. Per exemple, el primer que vaig pensar d’una persona és ‘fràgil’. Això no diu res de la nostra relació, però sí que em diu que em cal esforçar-me en cuidar-la.

    Clídice, això ja ho sabem. Però no sempre és tan fàcil. Què passa si d’un amic amb el que comparteixes moltes coses, quan fas l’exercici et surt una cosa negativa com a primer pensament? Posem per cas, i si penso ‘enveja’? No sóc d’envejar, però si em passés, potser m’hauria de replantejar la meva relació amb aquesta persona. Realment l’enveja que li tinc és el més important. Seria un sentiment força negatiu.

    Carme, per això deia que els defectes són molt relatius, depenen de qui els jutja. Està clar que les persones que estimem no són perfectes, tothom té les seves coses i les tolerem. Si no les tolerem és que no les estimem, és clar. Per no dir que acaben formant part indisoluble d’aquella persona. Però sóc força objectiu en aquest tema. Deu ser perquè penso que sóc qui més defectes té, em permeto destacar els dels altres (també les virtuts, eh?). Si un amic és rancuniós, potser em podrà molestar en alguna ocasió, però generalment no m’afectarà. Si conec una persona rancuniosa d’inici, potser em tirarà enrere, però això no vol dir que cregui que el meu amic és millor que aquesta persona en aquest sentit. Potser l’altra persona també té molt a oferir, però mentre la rancúnia sigui el primer que em passa pel cap quan penso en ella, no crec que la cosa avanci.

    Kweilan, això que dius es demostra amb que quan no tenim una persona sovint recordem aquelles coses que ens posaven dels nervis. Ja és ben bé que els nostres defectes ens defineixen! Després tot és qüestió d’interessos, si una altra persona amb els mateixos defectes no ens interessa, segurament no li en deixarem passar ni una. Però si ens interessa potser sí, no?

    Xitus, prova-ho i a veure si et serveix. M’encurioseix saber què pensaries de certa persona… però és demanar massa.

    Assumpta, sovint faig servir exemples en les respostes dels comentaris perquè penso que així és més gràfic i que sabré fer arribar la idea millor. Just abans d’arribar aquí, en un altre comentari pensava que per entendre’l bé em caldria un exemple. Com que tu me’n poses un de ben clar i encertat, em facilites molt la feina, i em permetràs que utilitzi el mateix per explicar-te que, a banda de qualitat i quantitat, també és una cosa de relativitat. Què passa si la persona que et mira, la que sap que ets mandrosa i desendreçada (ei, no parlem de tu, eh? És l’exemple i els temps verbals que ho fan tot més proper), resulta que treballa amb tu? A més, té les seves necessitats cobertes perquè té amics amb qui parlar i una dona que l’estima. El primer que pensarà quan et valori és que ets un caos i no treballes. Li serà igual que siguis una bellíssima persona. Mira, acabo de pensar en una tia de la feina que encaixa perfectament en aquesta descripció!! I t’asseguro que me la sua com n’és d’agradable i les abraçades que va donant!
    El que vull dir és que depèn molt de l’altre, els defectes els veu qui valora. Si et trobes a una persona que necessita suport, li serà igual si tens l’escriptori ple de papers, perquè tu seràs allà quan cal. Continua a baix.

    ResponElimina
  24. Et reconeixeré que el que primer em ve al cap quan penso en la persona de la que parlava al post és que sempre és allà, si li demanes no et fallarà mai. I després té defectes identificables, però pels meus ulls. Per algú altre seran només anècdotes. Però és clar, en la llista, manen els primers llocs, i les virtuts que té (als meus ulls), estan per sobre. No en vull pas de persones perfectes, ja n’hem parlat altres vegades, quin estrès. Una persona perfecta no se l’estimaria ningú. Però per altra banda, i tenint en compte que som els altres els que valorem el que ens agrada i el que no i som 6500 milions de persones, què és una persona perfecta?

    Rita, una persona de pocs defectes seria, per definició, una persona bona, no? No sé, potser no. Però si tens un sol defecte, i aquest és la mesquinesa, podríem dir que de defectes en tens un munt per tot el que se’n derivarà. Potser és important la qualitat humana, però diria que et pot servir per fer un primer crivatge. Després cal afinar més. O potser t’acostaries gaire a algú que es desviu per la seva família però té unes tendències xenòfoves que el porten a la violència? No sé, jo m’ho pensaria.
    Ah, i dintre de que als vells amics els tolerem més, hi ha gent a qui li acabem passant tot, oi?

    Garbi24 i Carquinyol, no pensava en primeres impressions, sinó de persones que coneixem molt bé, que podem tenir un pensament fugaç i dir el primer que se’ns passa pel cap, entre totes les seves característiques. Com ens arribem a fer amics d’algú i d’altres no ja n’hem parlat altres cops, pot ser complicat d’entendre.

    McAbeu, potser tens raó i inconscientment ja ens fem aquestes preguntes, però em va agradar portar-ho al pla de la consciència, va ser enriquidor. Perquè és clar, si ho fas de manera inconscient hi veig com un polze aixecat o mirant cap avall. Tens en ment que una persona té el polze cap amunt. És un amic. Si el polze està cap avall, malament. Però pensa directament en algú posa-li cara en la teva ment. I digués el primer que et passa pel cap en aquell moment. És més específic, t’endús sorpreses. Com deia a la introducció, una persona que té quatre mil polzes amunt en la meva ment, em va retornar el concepte fràgil en pensar-hi.

    Ada, els defectes ens acaben definint, acaben donant una imatge de com som. Tothom sap que tinc dos ulls, un nas i una boca, res nou. Però els que em coneixen saben que tinc mala llet, que em queixo molt, i que sóc autocrític a l’extrem. I saps què, m’estimen per això, increïble. No sembla que ningú valori que tinc dos ulls i un nas. Curiós.
    Penso que això de pensar en els defectes per desenganxar-se d’una persona és una mena de mecanisme de defensa que tenim, un intent d’auto-convenciment. Penses que sí, que aquella persona no et convé per tal i qual i pasqual, i llavors és quan la veus i se’t cauen els collons a terra, un cop més.

    Bones Cirach, i benvingut. Està clar que ens acabem enganxant a alguns defectes perquè són el que fan diferent i especial a una persona.

    Sànset, estic molt d’acord amb tu, jo miraré de fer-ho periòdicament, m’ha agradat. Tampoc no és que sigui una eina infal·lible per saber qui és amic i qui no, però sí que és cert que hi ha gent que considerem amiga i que en pensar-hi ens surten coses negatives, i això et pot explicar el per què de tant en tant tens reserves amb aquesta persona. A mi m’ha passat fent-ho.

    ResponElimina
  25. Guspi, penso que tens molta raó perquè els defectes estan sempre en els ulls del que mira, com la bellesa. Llavors depèn molt del nostre estat i del moment que vivim que necessitarem unes coses o altres, i que alguns comportaments se’ns faran sobrers. I també importa si tenim algunes necessitats cobertes, per exemple, una virtut com saber escoltar potser no l’aprofitarem d’algú si ja tenim gent que ens escolta.

    Jordi, el que més em va encuriosir és que no sempre em sortia una virtut quan pensava en algú que considerava amic, de vegades eren característiques més neutres, però això no em canviava la idea de la nostra amistat. El que sí que feia era donar-me pistes sobre la idea que tenia d’aquella persona.

    Cuquet, segurament tinguis raó, valorem allò que considerem bo, i és perquè o bé o tenim o ho admirem. Sempre mirem d’envoltar-nos de persones afins, de fet, les que tenen coses que no ens quadren les deixem lluny.

    Deric, Judith i Albert, a veure si us funciona com a mi. Ja em direu el què.

    Elur, ssssshhhh, que els altres no ho han de saber que no tenim defectes! No sé què trobes emprenyador de la meva frase. De fet és una rectificació. De vegades escric com estic pensant. La frase podria prescindir de la part que diu ‘defectes’, però em va sortir així i així la vaig deixar. Per ser estrictes, pensava en les nostres diferències. Per exemple, ell és extremadament prudent i mira de fotre’s mai en merders, en canvi, jo no me’n perdo cap. És un defecte això d’ell? No pas. A mi m’agradaria que s’impliqués més en algunes coses, però no és cap defecte, per altra gent ell deu ser millor persona que jo. No és defecte però sí una notable diferència. Però justament, el primer pensament d’ell és precisament aquest, que no falla mai i sempre hi és. I això no em va venir amb els altres grans amics que tinc, em venien altres coses. Però per mi això el defineix. Per exemple, va ser qui em va acompanyar al veterinari la primera nit que en Maua es va posar malalt, a hores que ell es sol posar al llit, i a qui vaig demanar que em vingués a buscar per tornar a casa amb el transportin buit el darrer dia. El meu primer pensament és per aquestes coses, no perquè no s’impliqui en certes coses. Per això el seu balanç és molt positiu, i per això, i per tantes altres coses, és una de les quatre persones més importants en la meva vida.
    Si no fas l’exercici… tu t’ho perds!

    Stra “Y”, per un amic sents moltes coses, aquesta és la gràcia.

    Òscar, dins un grup està molt bé que hi hagi heterogènia. Cadascú agafa el seu rol, cadascú pren les seves posicions, i aquestes són bescanviables. Si tots fóssiu iguals no crec que haguéssiu durat setze anys (i els que us queden), us hauríeu avorrit els uns als altres.

    rits, justament aquests són els més interessants, els que no tens clar on posar-los. És normal que amb els amics et surtin virtuts, i amb els enemics defectes. Però si algú amb que et fas però no és del tot del teu cercle, la primera paraula que se’t ve al cap és ‘egocèntric’, potser veuràs que no t’hi pots apropar massa més perquè no t’acabarà aportant res de bo. Sabràs on estan els límits de la relació.
    Ja em semblava que recordava alguna cosa semblant o relacionada, però no ho vaig ubicar. Si és que em repeteixo i sempre parlo del mateix, que avorrit sóc!

    Xica, així doncs et va passar com a mi, amb alguns noms vaig estar rumiant-hi després pel que jo mateix m’havia descobert. Tenir sorpreses al respecte per mi va ser precisament una gran sorpresa. I si tens exàmens, què fas per aquí als blogs? Corre cap a Reykjavík!

    ResponElimina
  26. En la varietat està el gust diuen. I és curiós que ens fem molt amb persones totalment diferent a natros mateixos.

    Com més gran em faig vaig seguint una regla. Quan una persona em carrega tal i com és, fora. Ho sento, però si una persona només em mostra les seues coses dolentes no puc amb ella...

    El que és curiós que el que ens molesta d'una persona de vegades és el que ens agrada d'altres.

    ResponElimina
  27. Tu demana el que vulguis, que tens el meu email al meu blog. Ara bé, si et refereixes a tu, he fet l'experiment i em surt l'adjectiu "tossut". En el bon sentit, eh! De totes formes, només ens coneixem virtualment i es fa difícil. Però bé, si necessites més informació, demana.

    ResponElimina
  28. ei! no em renyis è? serà possible??

    continuo passant de fer-ho...

    un petó... va, m'és igual que em renyis.

    ResponElimina
  29. tots tenim defectes i virtuts, no? encara que de vegades podem no coincidir amb el que és un defecte o una virtut! Però quan pensem en els amics crec que és positiu que ens vinguen al cap les coses bones que tenen!

    ResponElimina
  30. Doncs jo he fet la prova amb uns amics, i n'hi ha un parell, que no entenc com els aguanto!
    Hehehe!

    ResponElimina
  31. aix, XeXu, t'asseguro que he provat de fer l'exercici, però jo no me'n surto, amb les paraules... No sé si recordes uns articles que va escriure la Carme fa temps (aquest i aquest): quan penso en persones penso en les sensacions que em transmeten; m'és impossible pensar en només una paraula... Una paraula em queda curta, per dir-ho d'alguna manera; el meu pensament s'enrotlla massa! hehehe Però suposo que el teu exercici, en el meu cas, seria tan fàcil com decidir si la primera "sensació" que recordes d'aquesta persona és positiva o no. :D

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.