dimecres, 16 de juny de 2010

Amic o amat

Tot just és dimecres i l'esgotament físic i mental de la gent del meu despatx és més que patent. Potser és per això que, a mitja tarda i amb la feina acabada (o gairebé), estàvem tots al nostre lloc i sense esma de fer res més hem tingut una conversa molt interessant. Una companya afirmava que ja no creu en l'amor, i això als altres dos ens ha encès alguna llumeta. Curiosa afirmació per una persona que té parella, per cert.

La conversa ha tocat diversos temes però m'agradaria centrar-me en un de concret. Els defensors de l'amor estàvem d'acord en aquest punt, val a dir que avui coincidíem força quan generalment les nostres opinions són oposades. Dèiem que la nostra opinió ha anat canviant amb el temps respecte el fet que la nostra parella hagi de ser també el nostre millor amic. Recordo que jo pensava això quan era adolescent (i somniador), però així com moltes idees utòpiques d'aquell temps les he mantingut, aquesta s'ha anat esvaint. Penso que la parella serà una persona de tota confiança amb qui parlarem de tot i no tindrem secrets, amb qui tindrem màxima complicitat, amb qui ens entendrem i ens sabrem comunicar. Però el grau d'exigència que tenim respecte l'altre serà molt diferent del que demanem als nostre amics, fins i tot als més bons.

Per la parella hem de sentir unes altres coses, una passió, una tendresa, una necessitat, i exigirem, encara que no ho diguem, una reciprocitat. A un amic podrem passar temps sense veure'l i sabrem que segueix allà, i no li demanarem certes explicacions que sí voldrem de la parella. Podria estar enumerant molts factors de divergència, però no em calen per mantenir la meva idea de que els amics, els millors, són una cosa, i la parella una altra. Si en la parella hi tenim un gran amic (que tampoc és incompatible!), però ens manquen altres coses, el més probable és que la relació sentimental s'acabi. En canvi, si tenim millors amics, però ens cau la bava amb ella, segur que voldrem que duri.

Com sempre, no hi ha blancs i no hi ha negres. Però és el que penso ara. Els bons amics són vitals, són la cosa més important. Un cop estimem a algú com a parella, encara que no es compti entre els millors amics, probablement farà el salt qualitatiu per sobre d'aquests en la prioritat.

37 comentaris:

  1. Molt bon apunt. De vegades penso que hauries de fer una mena d'assaig sobre aquests temes. D'altra banda, és curiós com qui diu en veu alta que creu en l'amor, moltes vegades són aquells que no tenen parella.

    ResponElimina
  2. et deixo una cançó d'amics, col·legues i amors...

    http://www.goear.com/listen/2632d83/una-de-piratas-joan-manuel-serrat

    ResponElimina
  3. Sóc un ultradefensor del valor dels amics i, al contrari del que molts cops s'afirma, no només es poden comptar amb els dits d'una ma.

    Estic amb tu amb gairebé tot però, especialment amb una cosa, a la parella se li sol demanar una reciprocitat quan amb els amics/amigues no hi ha cap, o gairebé cap, condicionant. També és cert que fa més senzill aquest no condicionant el fet de no comartir amb ells hipoteques, educació de nens, mal de caps diaris, etc.

    Un apunt boníssim. De diana!

    ResponElimina
  4. Escrit així,no sé perquè m'has fet pensar que pot ser els hi exigim massa a les parelles.
    Molt bona reflexió!Sempre ens fas pensar^-^.

    ResponElimina
  5. jo més que d'amics i amors parlaria de relacions. Quina relació tinc amb uns i quina relació tinc amb altres. A uns els estimo a els altres també. Si sóc exigent segurament exigiré coses als dos, encara que potser coses diferents, però sinó no.
    Potser als que són més volàtils per experiència saps que no els pots demanar molt i als que són més estables més, cas de la parella. Però crec que això és una cosa que hauríem d'evitar. Perquè en tots dos casos amic o amor, per mi, les exigències es queden a fora.

    ResponElimina
  6. "no hace falta decir nada más"

    de veritat, estic completament d'acord.

    Són graus diferents, es tenen sentiments diferents. No demanes el mateix, perquè tampoc sents el mateix.

    Això si, quan l'amor sorgeix d'una amistat, llavors ja és massa. Ex. encara que sigui ciència ficció Mònica-Chandler, el màxim esponent de tot plegat.

    ResponElimina
  7. Ostres... doncs així, en una primera lectura, jo diria que penso exactament igual que tu...

    "Per la parella hem de sentir unes altres coses, una passió, una tendresa, una necessitat, i exigirem, encara que no ho diguem, una reciprocitat. A un amic podrem passar temps sense veure'l i sabrem que segueix allà, i no li demanarem certes explicacions que sí voldrem de la parella"

    El més curiós de tot és que digui que NO creu en l'amor una noia que TÉ parella... doncs potser hauria de fer un pensament, no?

    ResponElimina
  8. Per cert... fa una fresqueta!! jejeje ;-)))

    ResponElimina
  9. Penso que l'amor és una forma d'estimació. Estimem a diverses persones i de diferent manera. Compartim temps i espai, però sobretot compartim sentiments i aquí és on difereixen les relacions. Els sentiments cap a una persona o cap a l'altre són diferents.
    Amb la parella fas un camí i un projecte de vida. La base és l'estimació. L'amistat és un estat, potser no un camí.
    M'embolico a aquestes hores.
    L'apunt molt bo Xexu!

    ResponElimina
  10. Hi ha moltes maneres d'estimar, però com en l'ambit de parella cap altre. Amics també es fan estimar pero com tu dius és un altre cosa

    ResponElimina
  11. Un amic mai pot suplantar a la parell i la parella mai pot suplantar a un amic! No sé si m'he explicat...

    Els amics han de fer d'amics i la parella de parella, per això estan! Cadascú ha de jugar el seu rol.

    ResponElimina
  12. Cert és que la parella està per sobre de tot amic. Jo diria que juga una lliga diferent. No es pot comparar amb l'amistat, ni es pot comparar amb l'amor o amb l'estima que tinguem pels amics o pels parents. És especial i únic. Podem sentir gran amistat per diferents amics o podem estimar a molta gent. Però no de la mateixa manera que a la parella.

    Els amics són fonamentals. Els bons amics són fonamentals, vull dir. Potser només un, potser dos, ves a saber. Els hem de saber conservar i els hem d'estimar.

    *Sànset*

    ResponElimina
  13. jo simplement canviaria la 'o' per una 'i' i llestos, ja saps com penso, més o menys (que vull dir que més o menys penso, és clar)

    clar que potser que canviï de parer, que no sigui per això que estic sola :P

    ResponElimina
  14. és que... no sé perquè busqueu i analitzeu tant i voleu diferenciar tant els amics de la parella quan no cal, ja es fa evident per si mateixa la diferència, no?
    la relació és diferent, l'amor que es professa és diferent, els tractes i compromisos són diferents... no entenc perquè sembla que haguem de justificar què esperem d'uns i què n'esperem dels altres... donem tot el que els hi volguem donar i que ens donin el que vulguin i si ens sembla poc doncs tampis.
    Estic amb l'Estrip, no hem d'exigir... cosa que no vol dir que haguem d'esperar res.

    ResponElimina
  15. M'has fet pensar en una conversa recurrent amb ma mare: les mares poden ser les millors amigues de les seves filles? Tot ve d'un programa que vam veure una vegada, i ma mare i jo tenim clar que ella és la meva mare i, independentment de la bona relació i la confiança que ens puguem tenir, no és amiga meva.

    Pel que fa a la parella... No, jo no considero que ell sigui el meu millor amic... ni ganes! Sincerament, i potser sonarà una mica frívol, jo necessito poder parlar amb els meus amics de la meva parella sense que ell hi sigui davant! Però no només d'ell, perquè, en el meu cas, a ell el conec de fa poc més d'un any i les meves amistat tenen més trajectòria, tenen una part més gran del meu passat i saben i entenen coses que de moment amb ell encara estem descobrint.

    D'altra banda, per a mi és important que amb la meva parella pugui fer coses que faria amb els meus amics: sortir de festa, veure un partit de futbol, fer un viatge, poder-hi confiar i parlar, etc.

    En fi... que, en aquest cas, cadascú s'ho sap, no?

    ResponElimina
  16. Estic d'acord amb tu. Crec que quan d'"adolescent" penses que la parella ha de ser el teu millor amic vols dir més aviat que amb la parella hi has de poder tenir la confiança que tens amb els amics però això no vol dir que hagi de suplantar els amics. La parella és una cosa i els amics una altra. I tots t'aporten coses importants.

    ResponElimina
  17. És curiós que aquesta mena de converses sempre rondin sobre la interpretació personal dels mots. La definició d'amistat té sovint traces d'amor i a la inversa, així que sovint crec que el tema és la manera de precisar de cadascú.

    No ho sé, però potser caldria veure que està dient aquesta noia quan diu que no creu en l'amor. Veure quina definició li dóna i perquè. Si té parella sembla evident que ha de creure en alguna cosa semblant, li digui com li digui ...

    ResponElimina
  18. Evidentment, tot depèn de diferents circumstàncies, i la opinió que es pugui tenir va en funció del què s'ha trobat un en el seu camí. Personalment, mai he "utilitzat" les amistats per explicar els problemes que travessava amb la parella en aquell moment, sinó que sempre ho havia fet després (quan la relació s'havia acabat). Com també hi ha coses que són pròpies dels amics/gues i tampoc les he comentat a la parella.
    Però les circumstàncies també m'han portat a necessitar les amistats en el moment igual que la parella. A la meva xicota li tinc una confiança enorme, però perquè la relació ja té més trajectòria, i som molt amigues. Crec que és important que la teva parella sàpiga posicionar-se també com amistat i com a parella en les opinions i en els fets. Tant els amics com la parella, per mi són pilars fonamentals.
    Ah, i aquesta frase de la teva companya, encara que tingui parella, l'he sentit més d'una vegada. Fins que després en troben un de millor i canvien d'opinió.
    Aix... l'amor...

    ResponElimina
  19. I jo sens e ADSL, perdent-me tot això! Uf! que estic desconnectada fa dies, encara que els meus posts vagin sortint programats.

    Jo penso que pot ser molt bonic que la parella sigui el teu millor amic, però que a la realitat moltes vegades no és així. I que si no és així, tampoc no cal trobar-ho a faltar. Cadascú al seu lloc.

    ResponElimina
  20. S'ha de diferenciar però a vegades hi pot haver una barreja. És evident que si tens problemes amb la parella, necessitaràs el consell d'algun amic i a l'inversa... però precisament per això, crec que hem de poder tenir un gran amic com a parella, també. En el fons, és amb qui acabes compartint la resta de la teva vida... t'hi has d'entendre molt bé en tots els aspectes!!!

    ResponElimina
  21. M'ha encantat el teu post d'avui, m'el deixes compartir amb algú més, oi? Gràcies, un petó :)

    ResponElimina
  22. Moltes gràcies a tots pels comentaris i per totes les reflexions que feu! Com sempre, en aquesta mena de posts aprenc moltíssim amb el que dieu i amb el que em feu pensar. És un goig que puguem tractar aquests temes i discutir el que calgui. Hi ha tantes opinions com persones, i val la pena escoltar-les totes, encara que no hi estiguem d’acord.

    Gràcies Kweilan! Ara te’n riuràs, però mentre escrivia el text pensava que potser en podria escriure alguna cosa més llarga i més fundada, i m’ha passat pel cap la paraula assaig, justament! Però gaudeixo molt compartint-ho amb vosaltres, i discutint-ho després. Potser el fet de dir que hi creiem és l’esperança que tenim de que l’amor és allà, en algun lloc. L’altra noia (amb la que coincidia) sí que té parella, però, i molt recent.

    Gatot, pirates és el que ens creiem alguns de nosaltres, o ens ho fem, però al final res de res… la mateixa cançó ho diu.

    Òscar, diria que d’amics en tinc més que dits en una mà, però els més grans, els més propers, solen ser sempre quatre, que han anat canviant al llarg del temps, però ara fa força que perduren. No sé si és casual o que m’ho he fet venir així, però són quatre.
    El grau d’exigència és diferent, com tu dius, però suposo que hi ha moltes coses en joc. Entenc que quan tens parella vesses part de tu mateix en ella, és una codependència. Això et porta a compartir les coses serioses, cosa que no faries amb altra gent perquè no són, precisament, la persona que vols tenir al costat.

    Maria, jo no crec que sigui massa. Exigim el que ens surt d’exigir. Que ens estimin, que ens respectin, que ens tinguin en compte per a tot. Són moltes coses, però si no estàs disposat a assumir-ho, sempre tens l’opció de tenir relacions esporàdiques i no emmerdar-te en la formalitat.

    Estrip, jo penso que l’exigència és inevitable. Per llibertat que donis i confiança que hi tinguis, demanaràs alguna explicació davant de comportaments no habituals. Això és exigència. Un tipus d’exigència, per altra banda, que segurament tindràs amb una amic també, però per motius diferents. L’exigència està en demanar una reciprocitat al que dónes, i si no ho reps, tard o d’hora te’n recents. Reclames, i això porta baralles. I si no pensa tu si ets el que no dónes, se’t queixaran segur. Parlem sempre de relacions convencionals i monògames, eh? Si entrem en altres tipus de relacions les variants se m’escapen.
    El que pots demanar a uns i altres, sobretot pel que fa a amics i coneguts, has d’aprendre a valorar-ho. Hi ha qui no ho sap fer i sempre espera moltes coses de gent que segur que no les hi donarà. Tenir un bon ull és important, i si no, l’experiència, encara que som experts en ensopegar un cop rere l’altre. Ah, i a la parella li demanem el màxim, és clar. Però és que per això és la nostra parella i la volem al costat, perquè ja ens ho dóna.

    rits, sembla mentida però encara no havia sortit per aquí el tema dels sentiments. Intrínsecament sí, és clar, però t’he de donar la raó amb que els sentiments per uns i per altres són diferents, ni més forts ni més febles, justament diferents, i per això esperem, exigim, i oferim unes coses diferents. Ostres, m’encanten els comentaris que em fan adonar de coses o que diuen amb paraules justes el que penso i jo no he sabut dir! Continua a baix.

    ResponElimina
  23. L’amor nascut de l’amistat és del tot possible i viable. Per començar dir que perquè hi hagi amor cal una coneixença prèvia, però per això no cal una amistat profunda, justament perquè llavors potser sabem massa coses com per sorprendre’ns, i la sorpresa juga un paper important en tot això. Però quan hi ha una amistat profunda i sorgeixen altres sentiments penso que aquests han de ser prou forts i clars com per fer el cas. Segurament ja hi eren d’abans, però els teníem adormits i controlats, si no segurament no sigui més que un arranjament del tipus ‘estem bé junts i això ens donarà una vida tranquil•la i agradable als dos’. Això es tradueix en avorriment, i probablement infidelitats buscant la passió que no tenim amb el nostre ‘amic’. I si ets bona gent i no vols ser infidel, molta frustració.

    Assumpta, no sé per què em pensava que no ho estaries. Destaques un paràgraf molt clar, per la parella hem de sentir coses que no s’han de sentir per un amic. Això també funciona a la inversa, és clar, però la intensitat no és la mateixa.
    A aquesta noia jo ja fa temps que li dic que faci un pensament, però no hi ha manera. Ja s’ho farà. Un bon dia es llevarà i fotrà el camp de casa.
    Sí que fa fresqueta, sí. Però no prou!

    Joana, sort que t’emboliques, perquè dius paraules molt sensates. Tornen a sortir els sentiments que ja ha encetat la rits. Són diferents per la parella i pels amics. Poden ser molt forts per uns i per altres, però diferents segur. I això del camí i l’estat… no ho havia pensat mai, i em sembla una bona idea. Però si he de criticar alguna cosa és que les amistats profundes i duradores també comporten el seu camí, es van forjant i enfortint, pujant de categoria, i fins i tot es poden perdre de manera tan fulgurant com es pot acabar una relació sentimental.

    Garbi24, podem fer servir les mateixes paraules, ‘estimar’, ‘amor’, però el que sentim pels amics i per la parella són coses molt diferents.

    Sr. Banyera, els dos sabem que hi ha algunes intromissions, i que de vegades els amics entren en terreny perillós, i la parella acaba exercint d’amic molts cops. Però la teoria és clara al respecte, almenys la meva, cadascú a fer el paper que li toca.

    Sànset, la parella està a la cúspide de la piràmide dels nostres sentiments, o ho ha d’estar, si no, malament. Si donem prioritat a altres coses o persones penso que ens hem de plantejar moltes coses. Però les prioritats també canvien en funció de la situació i s’ha de ser flexible, i sobretot assumir que l’altre ho sigui. La parella ha d’entendre que els amics tenen un pes específic, i que de vegades ells seran la prioritat. Això no implica en cap cas deixar-la de banda, amb diàleg tot queda solucionat.

    Elur, quan escrivia el post pensava dues coses. Una era que no sabia quin títol posar-li, i m’agrada que sempre tinguin títol. L’altra, que l’altre dia et vaig llegir en un comentari (penso que al teu blog) que penses que la parella ha de ser el millor amic. El post no s’inspira en aquell comentari, sinó en la conversa que explico al post, i per això no et menciono. Però això no vol dir que no hi pensi. I sé que penses (i molt), i en aquest cas també què penses.
    I parlant de pensar, ja saps que jo peco per excés. No és res positiu, res més lluny que tirar-me floretes, sinó que barrino i busco explicacions per tot, busco classificar-ho i catalogar-ho tot. Utilitat d’això? Doncs zero… o cap ni una. Tot i així, m’agrada. I per què no dir que tot el que envolta els sentiments i les relacions humanes em fascina. Jo m’hauria d’haver dedicat a la neurociència, joder! Continua a baix.

    ResponElimina
  24. Busco trobar les paraules correctes per definir coses que és evident que són diferents. Per què no tenir-ho clar, si el llenguatge és el que ens permet, aclarir dubtes, matisar conceptes. L’amistat i l’amor són coses diferents, encara que no tindrien la importància que tenen si no es poguessin barrejar i no tinguessin punts en comú. Un integrista de l’amistat com jo es veu limitat perquè veu que el seu concepte predilecte no arriba a alguns llocs on l’amor, un concepte més complex, més difícil de trobar i sobretot mantenir, i també d’entendre, ja està instal•lat pel sol fet de ser-ho. Com et dic, em perdo en la teoria i voldria saber definir tot el que em passa pel cap, però si et serveix d’alguna cosa, dir que mai no subestimo la pràctica, i a la pràctica, el que faries per una parella i per un amic pot no diferir gens. Que la parella acabi sent l’eix central de la teva vida i ho voldries donar tot, no implica que jo no donés encantat la meva vida per un amic; la meva i la de molta altra gent si això ajudava el meu amic. Matar i morir, ja se sap, aquestes coses tan maques.
    Esperar i exigir aquí són sinònims. D’un amic esperem algunes coses i generalment les complirà. Si ens falla, segurament el perdonarem (si no és res greu). Si esperem alguna cosa de la parella i no ho fa, segurament serà enrabiada segur. No ho diem, però estem exigint que faci el que se suposa que ha de fer.
    No t’he de convèncer de res, eh, no ho pretenc. Les meves opinions són aquestes, i moltes més, i com que sé que en algunes coses no estàs d’acord, i altres trobes inútil tractar-les, jo te les dic i tu queda’t el que vulguis.

    Núr, molt interessant el tema que introdueixes, però probablement jo no sigui la persona més indicada per parlar-ne, perquè la relació amb els meus pares podria ser qualsevol cosa menys d’amistat. Puc opinar pels casos que he vist. Ho trobo una idea maca i benintencionada, però és absurd que els pares hagin de ser amics, perquè els pares són pares, i aquest concepte porta implícita una altra relació que no podràs tenir amb ningú més, única i intransferible (parlem sempre de qui t’ha fet de pare i mare, res de biologia). Els amics són una altra cosa. Igual que amb els pares hi pots tenir una relació immillorable, també t’hi pots dur a matar, i és que no els tries, són allà i et venen imposats quan neixes. Els amics són triats de mutu acord, això ja implica una afinitat que no tens per què tenir amb els progenitors.
    Interpreto el teu ‘…ni ganes!’ com una cosa molt bona. Vols que sigui una altra cosa molt diferent que un amic, i estic d’acord. Això no treu que la relació tingui trets amistosos i que puguis realitzar activitats pròpies d’amics amb ell, però ha d’haver-hi més coses. Confiança segur. Diàleg, enteniment. Però passió, necessitat, i en certa manera dependència. Segur que molts s’escandalitzaran quan parlo amb aquests termes, però no s’ha de malentendre. Sóc ferm defensor de la individualitat, però quan es té parella s’hi ha de comptar, i el simple fet de consultar abans de prendre una decisió, prendre les decisions conjuntament, tenir al cap sempre aquella persona per qualsevol dubte, per qualsevol proposta que ens fan… ja m’entens. A això jo li dic codependència. En cap cas vull dir que se’n depengui completament i no es pugui fer res sense el permís exprés, i encara menys que si la parella no fa alguna cosa nosaltres no ho haguem de fer. Ostres, m’embolico tant… vaja, que es genera un vincle molt fort, una necessitat, i es poden fer moltes coses d’amic, però amb un amic aquest vincle no serà tan fort.

    Myself, penso que, almenys en el meu cas, no voldria generalitzar, el fet de pensar això es devia a la manca d’experiència. Fins que no tens parella i veus que n’esperes coses diferents que d’un amic no canvies d’idea. Jo vaig fer el canvi sense pensar-ho, però reflexionant-hi una mica he vist que és així. Els amics són molt necessaris, no s’ha de confondre les coses.

    ResponElimina
  25. Joan, si fem una simple definició dels dos mots (que em permeto dir que em resultaria impossible, perquè mai en trobaria una que em convencés), segurament tindrien força punts en comú. Però a la pràctica és on s’experimenten les diferències, així que no crec que sigui només una manera de precisar. Que cadascú ho pot viure diferent, segurament. Però cadascú sabrà que hi ha una diferència entre la seva parella i els seus amics, la que ell cregui.
    La noia de la que parlo no creu en l’amor que dura, pensa que s’acaba i que no hi ha res que pugui durar. Li he dit molts cops que encara que no el tingui amb la seva parella actual (jo diria que mai l’ha tingut), no vol dir que no existeixi. Ja se’l trobarà quan conegui algú que li agradi més que el seu home actual.

    Instints, ja no és tant que la parella es sàpiga posicionar, que com la vegis tu. Ets tu que saps que un amic és amic, i que la teva parella és quelcom més que això. De vegades et servirà per desfogar-te, simplement fent una cervesa, o descarregar-te amb alguna cosa que t’indigna. Estarà actuant d’amiga, però en acabat la miraràs, veuràs els seus ulls, el seu somriure, i et caurà la bava, la voldràs abraçar i el sentiment que tindràs serà diferent que acomiadar-te amb un ‘fins aviat’ i amb una abraçada o dos petons d’amic.
    De totes maneres, en cap cas no dic que la parella no sigui un amic també, eh? Ho ha de ser, perquè en tindrà molts trets. Però si no té res més que això, si l’estimació que sents és només d’amics, no hi ha atracció, necessitat, no crec que continuï sent la teva parella massa temps. Moltes parelles es trenquen perquè l’un en l’altre hi veuen només un amic amb qui comparteixen la vida. Es necessita una mica d’emoció, aquella joia que tens al cor quan ets amb la persona que estimes. Si no queda flama, tampoc queda relació.
    Pel que fa a la meva companya de feina, estic completament d’acord amb tu! Algun dia se’ns enamorarà d’algú i després no hi haurà qui l’aguanti!

    Carme, però què fas sense internet?? Corre a arreglar-ho! Però és possible estar sense internet a casa? No m’ho puc imaginar…
    Si és com dius, doncs tampoc ens queixarem. Potser en molts casos, i amb el temps, la parella també esdevindrà l’únic amic que tenim. Però si aconseguim que no sigui així, mantenir parella i amics al capdamunt de la llista de prioritats serà una bona cosa.

    Cuquet, t’hi has d’entendre molt bé, efectivament. Per això la comunicació és vital. La confiança. El respecte. Però en la parella hi ha d’haver altres coses, una flama que crema i que no s’ha d’apagar. Hi tindrem un amic, però també hi tindrem un amant, si no, deixarà de funcionar. En canvi, amb un amic no hi haurà malentesos (o sí, però es superara), i la relació serà d’un altre tipus. Que si has de confiar qualsevol cosa potser triaràs a la parella primer? Potser sí, però l’amistat és més que això, igual que la parella serà més que això també.

    Cris, mentre no el comparteixis amb un agent de la propietat intel•lectual i patentis les meves idees, ja pots fer!

    ResponElimina
  26. Entenc la teva idea de "codependència". Per a mi és més que evident que si tries compartir la teva vida amb una parella, és per a compartir-la, no per tenir-la en algun racó i consultar-la quan vulguis. Som dos individus que hem decidit caminar plegats i això implica tot el que tu dius i moltes altres coses que segur que ara no ens vénen al cap. :D

    ResponElimina
  27. Creies que no estaria d'acord? Ara m'has mort! :-))

    L'amistat és l'amistat i l'amor de parella és l'amor de parella... evidentment que hi ha elements que són els mateixos (hi ha d'haver complicitat en els dos casos, sinó, no funciona) però com diu l'Elur, la diferència es fa evident per si mateixa :-)

    Jo m'estimo moltíssim a la meva mare i a la meva germana... però mai em passarà pel cap comparar els dos tipus d'amor, perquè són diferents :-)

    L'únic amor que podria dir que és molt, molt, molt semblant a l'amistat podria ser (al menys en el meu cas és així) és el d'una bona relació entre germans. Jo moltes vegades dic que la meva germana és la meva millor amiga... Tot i que, potser, el que vull dir és que tinc una relació genial "de germana" amb ella ;-))

    ResponElimina
  28. XeXu, has pensat en fer la lletra una miqueta més gran? He volgut llegir totes les respostes i al final ja em ballaven les línies i ara, si tanco els ulls, veig tot fosc amb unes ratlletes horitzontals blanques (que són les línies de text del teu blog)... Bé, menteixo... fins i tot les veig sense tancar els ulls.

    Bé... també ho puc copiar en un Word, clar, però és més feina :-))

    ResponElimina
  29. Novament, completament d’acord amb el que dius.

    Només afegir una cosa. Els sentiments en una parella varien, van canviant. La passió, l’enamorament es dilueix, es transforma. L’enamorament té data de caducitat, llavors queden les complicitats, el caminar plegats. Aquí, tb l’important és ser amics, ser companys de viatges. Continuo pensant que són sentiments diferents als dels amics (igual que és diferent el que sents per un amic de tota la vida que per un recent), però si cal ser amics. I el que els demanes i esperes continua sent diferent.

    ResponElimina
  30. El problema principal de la identificació entre millor amic i parella és que si perds a la parella també perds el millor amic.

    ResponElimina
  31. Digueu-me radical, però jo separo clarament parella i amics. Ningú no pot ser les dues alhora i ningú no pot ser una cosa si abans ha estat l'altra.

    No és que sigui una decisió conscient; simplement he vist que funciono així.

    Dins de la confiança, a la parella hi ha coses que no les pots dir tal com raja. La relació, per ser més intensa, també és més fràgil.

    Precisament per això estic en contra d'una cosa que més d'un ha dit, perquè jo mai no donaré a la parella un estatus superior al dels amics.

    L'amistat és més per tota la vida que l'amor i prefereixo deixar penjada la parella per una amistat si en algun moment fa falta. De moments amb la parella se'n tenen molts, sobretot si aneu a viure junts. Per tant, prioritzaré les amistats perquè sempre hi haurà l'oportunitat per estar al costat de la parella.

    ResponElimina
  32. les meues parelles sempre han sigut sempre els meus amics abans de convertir-se en parelles. I sí, em sembla que al passar d'una categoria a una altra canvien les espectatives i el que s'espera de cadascú. De totes maneres estic una mica desentrenada en aquestes coses i no m'agrada teoritzar... B7s!

    ResponElimina
  33. Núr, la metàfora maca és aquesta de saber caminar de costat, ni un davant de l'altre, ni a certa distància. Si es sap caminar l'un al costat de l'altre, cadascú fent els seus passos, doncs aquí esta la gràcia. Però una nova metàfora, això sí, agafats sempre de la mà.

    Assumpta, suposo que pensava que defensaries en Josep Lluís com no només la teva parella, sinó com el teu millor amic també, però sense menystenir l'amistat, la unió que teniu, veig que tens clar que ell és el teu marit i que això implica una sèrie de coses que excedeixen l'amistat. Sí, les diferències poden ser molt clares, però no sé si ho són per tothom, i si més no, a mi m'agrada posar-les per escrit i com li deia a l'Elur, saber-les definir bé.
    Entenc que una relació de germans pot aproximar-se a l'amistat, en alguns casos ser-ho del tot, és clar. Però això no es fa extensible a la majoria de germans, encara que en alguns o molts casos pugui ser així.
    Em miraré això d'engrandir una mica la lletra, potser serà més fàcil de llegir el blanc sobre negre, cosa que no canviarà mai dels mais, com bé saps. Dels comentaris o dels posts també?

    rits, tot el que s'ha parlat en aquest post ja exclou les primeres fases d'una relació, que com tots sabem són meravelloses, i increïbles, i toques el cel, però no són més que una ceguesa transitòria pel que fa a com és l'altra persona. Quan obrim els ulls potser ja no ho veurem tan fantàstic, però potser estimem tant l'altra persona que la volem mantenir sempre al costat. Amistat sí, però no només això, mai! Perquè si quan s'acaba la passió inicial en la parella només hi veiem un amic o un germà, plegar és el més sensat. Hi ha una mena de flama que s'ha de mantenir.

    Xitus, això es podria classificar com una catàstrofe, realment. El que passa és que com que no ho consider-ho, no temo que passi. Si la teva parella és el teu millor amic, al meu entendre, també és el teu únic amic. Si la perds estàs fotut. Però sempre te'n queden d'altres d'amics que més val no deixar perdre mentre som feliços compartint la vida amb una persona.

    Oscarazal, primerament, benvingut al meu blog. Realment, les teves declaracions les trobo molt radicals, i que això ho digui jo, ja és prou fort. M'agrada la frase de que ningú pot ser una cosa si abans ha estat l'altra. Però penso que el camí de l'amistat a l'amor és possible, amb algunes reserves, però penso que un cert grau de coneixença i amistat hi ha de ser sempre. Ara, que un amic de l'ànima acabi sent parella té certa pinta d'arranjament.
    On ja no estic d'acord és amb el tema de prioritzar. Cada cosa té el seu moment, però entenc que la parella acaba sent el més important. Els amics ho entenen així, i en cap cas no vol dir que se'ls deixarà de banda, però si la prioritat la té una altra persona, és ben normal. Sincerament, si dius que sempre passaràs per davant els amics que la parella se'm passen tres coses pel cap. La primera, que ets molt i molt jove. La segona, que no tens cap interès en les relacions sentimentals. I la tercera, que encara que en tinguis, no te'n reeixirà cap si no prioritzes la parella a altres coses. Ei, que això és el que penso jo, eh, no vull que soni malament, però és el que he pensat llegint el que deies.

    Nimue, penso que hi ha d'haver cert grau d'amistat abans de començar una relació, si no no saps en absolut on t'estàs ficant. Però si l'amistat era realment profunda em temo que això pugui esdevenir un impediment per a certes coses que per mi són necessàries en una relació. Pot ser que l'exigència canviï, però com evitar els sentiments laxes que s'han tingut durant tan temps? Ei, jo també estic molt desentrenat, però teoritzar m'encanta!

    ResponElimina
  34. Doncs la primera parella ja em va durar dels 18 als 22, que no és pas poc.

    Per mi la parella no és el centre, sinó un suport més. Vull que s'afegeixi a la meva vida, no que me la retalli.

    Tinguin la funció que tinguin, amics o parella, tots son persones i tot mereixen atenció. I si la vida ens porta a viure en parella, no trobo pas escandalós prioritzar els moments que et necessiten a fora, perquè a casa hi ets sempre.

    Jo també podria pensar que vosaltres sou immadurs perquè no heu arribat a aquet nivell de comprensió de les relacions personals o que no us importen els amics. Però simplement penso que teniu realitats diferents.

    Crec que l'estabilitat de les relacions (parelles i amics) només depèn de que les dues parts entenguin i comparteixin les bases d'aquestes relacions. I tinc la sort de conèixer gent així.

    ResponElimina
  35. A mi em va passar el que dius, d'algun mode, però vaig poder remuntar, i passes a valorar l'amistat d'una forma diferent, i relativitzes o reformules el concepte "parella".

    ResponElimina
  36. Va ser un comentari aquí al Bonanit, ara no recordo exactament on, potser en el 'quid pro quo'...
    El llenguatge és un invent humà, per tant és limitat i en serà sempre. Mai podrem trobar les paraules adequades per definir el que sentim, és impossible. Les paraules són fruit de la raó, els sentiments no.
    Al final resultarà que hauria d'haver estudiat lletres, punyeta! filosofia, si no fos que em fot tan nerviosa trobar infinitat de preguntes i cap resposta. Potser per això últimament no em paro a pensar en segons què, no aturo ni analitzo com feia abans, més aviat deixo que passi i com més ràpid millor, no fos cas que sentís massa també... quin trist viure, è?

    em sembla que en faré un post :P

    una abraçadassa enorme!

    ResponElimina
  37. Arribo una micona tard, però tenia ganes de comentar-te...

    Parlo per mi i no sé si és extrapolable a la resta de les persones. Jo vaig trigar bastant en trobar la diferència entre el tipus d'amor que hi ha entre amics i el que hi ha entre amants. Sí, la meva adolescència va ser molt turbulenta... perquè enganyar-vos. Un cop trobada aquesta diferència, t'adones de que cadascú busca el que busca i vol el que vol. Hi ha persones que buscaran un amic en l'amat, com és el meu cas, i n'hi ha d'altres que els serà igual tenir-ho per separat.

    M'encanta aquesta frase "... una passió, una tendresa, una necessitat, i exigirem, encara que no ho diguem, una reciprocitat". Xexu... ets un crack!!

    I també m'agrada molt això de "Els defensors de l'amor". Podem fer un blog plegats que es digui així? ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.