dijous, 6 de maig de 2010

Salt quàntic

De vegades tinc la sensació de que he caigut en aquest planeta amb alguna mena de missió, com si hi fos només per arreglar algunes coses que no funcionen, per empènyer a alguna gent a que facin el que no farien sols. Per solucionar problemes. Llavors penso en aquella sèrie antiga, Quantum Leap, que aquí van traduir com El Salt. Allà el protagonista anava saltant d'època en època i canviava alguna cosa que havia anat malament. Quan aconseguia solucionar-ho, sense que ho pogués evitar, saltava fins un altre lloc i un altre temps per encarregar-se d'una nova situació, sense massa ajuda per entendre-la. Aparentment, jo no dec haver acabat la meva missió, posat que encara continuo aquí. De vegades em diuen que sóc molt optimista, i no ho he estat mai. Però sí, ho sóc amb els altres; no pas amb mi. Per això espero entendre d'un cop què dimonis he de fer en aquesta terra perquè una onada d'energia se m'emporti d'una vegada. I llavors ja veurem. 

30 comentaris:

  1. saltar??

    i si saltem ben alt, tan alt com poguem? potser canviarem de lloc... però continuarem siguent nosaltres mateixos i llavors què? tot seria igual... val més viure aquesta que tenim segura, després diria que no hi ha absolutament res i el buit ha de ser força avorrit...

    recordo la sèrie, m'agradava molt :)

    un petó, maco i no saltis que sense tu això seria complicat i ara que sabem/sé que hi ets vull que hi continuïs siguent. Sí, sóc egoïsta, què passa?

    em pots arreglar la ciàtica? ...no? pff... vaia!

    ResponElimina
  2. Aquesta sèrie ni em sona; no, segur que no la vaig veure mai. Però sí em sona el que expliques avui, XeXu, no perque ja ho hagis explicat, no vull dir això, sino perque... hmmm... perque jo crec que tots som aquí per alguna raó, amb alguna "missió" si vols dir-ho així.

    I ves, un cop creus això, potser ja no té gaire sentit preguntar-se quina és aquesta missió: n'hi ha prou d'anar fent camí!

    Bonne route, doncs.

    ResponElimina
  3. no home no, no has de saltar ni marxar pas!!!! i no ho fas perquè aquest és el teu lloc. simplement, viure i omplir-te d'energia aquí i ara! amb les petites coses que tinguis a l'entorn, a prop i gaudir del què t'agrada i estimes. que de problemes ja en poden venir més endavant i que ni imaginem i llavors ja caldrà posar els 5 sentits per arreclar-nos i no marxar espantats!

    com em sona aquest optimisme! tb m'ho diuen de mi. exactament igual, ben positiva per als demés però ni un gram per a mi.

    la memòria em falla, em dec fer gran. Sé quina série dius però no la visualitzo gens!

    ResponElimina
  4. A veure, Xexu, i tu on dimonis vols anar? Aquí encara tens molta feina, eh?

    ResponElimina
  5. Quan he acabat de llegir el post he buscat quina etiqueta li havies posat... He llegit "paranoies" i he pensat "ah, vale" :-))

    Ara m'ho llegeixo més detingudament... però espera, eh? No marxis amb la nau espacial mentre torno (vaig a buscar els tes)

    ResponElimina
  6. Vols un ginseng o jalea real? .... A mi de petita m'en donaven dos :) Aupa XeXu, és només astènia primaveral, ho diuen els psicòlegs (juasssssss)
    Petons animosos :)

    ResponElimina
  7. Aquesta série era boníssima,no entenc perquè no n'han fet mai cap versió actual.algun cop l'han repetit al k300 a l'estiu però ara ja fa tan...
    Ai,ai...però on vols anar?N'hi ha tants que tenim el cor tacat però no sé que ho fa que tu amb les teves paraules ens el cures.

    ResponElimina
  8. Bé doncs, la veritat és que jo penso com en Ferran, que tots estem aquí per alguna cosa en concret i l'anar fent de cada dia forma part d'aquesta missió que hem de fer...

    I tu, treballant en un laboratori... ves a saber si seràs peça clau per algun avanç que ajudarà a moltíssima gent...

    O potser no... potser la teva missió és quelcom tan senzill com fer-nos pensar sobre coses importants aquí, al teu blog...

    O potser quan tinguis 76 anys salvaràs una criatura de morir atropellada...

    Qui sap!! Però l'important és que hi ets... Home!! Deixa estar les onades d'energia tranquil•les i pensa en tot el que has aconseguit, que segur que és molt!! I no em refereixo a coses materials sinó a les immaterials i les més petites, que són les més importants :-)

    Per si un cas fos veritat això que pots arreglar coses del passat, una de facileta... podries anar a Mallorca, fa unes 25 hores i aconseguir que cert partit acabés en un 1-0? :-))

    ResponElimina
  9. Ah, per cert... no conec la sèrie... Llàstima perquè segur que m'hagués agradat.

    ResponElimina
  10. Evidentment, de paranoies va la cosa... A mi em passa igual, sóc molt més optimista amb els altres que amb mi mateix

    ResponElimina
  11. A mi m'encantava aquesta sèrie i sempre pensava que a mi m'agradaria viure en altres èpoques. Però per molta energia que posés em passava igual que a tu, que de moment no he saltat.

    ResponElimina
  12. Doncs prova d'esbrinar-ho ràpidament, ja que jo he vingut a formatejar aquest planeta mitjançant una espasa de foc (modus apocalipsi off)

    :P

    ResponElimina
  13. Formatejar el planeta!!... ostres, fa por!!! :-DDD

    ResponElimina
  14. Ostres sí que recordo la serie ...el paio era tele-transportat d'un lloc a l'altre viatjant en el temps avant i enrere desfent tripijocs i esborrant malifetes....jo de vegades també he tingut aquesta sensació ....potser serem helitransportats o el que sigui de cop i sense fer salts en el temps sinó volatilitzats dispersats per l'espai....mai se sap

    ResponElimina
  15. A mi també em sonava la sèrie i recordava que la van tornar a emetre per TV3 no fa gaire. Ho he buscat, que és la millor manera de comprovar que la memòria ens enganya i aquesta vegada no ha estat diferent: Amb el títol de "El viatger del temps" no la van emetre per TV3 sinó pel K3 i ja fa 6 anys. ;-)
    En quant al "meollo" del post, jo no veig tan clar que tinguem una MISSIÓ (en majúscules) sinó més aviat, i en això estic d'acord amb en FERRAN i l'ASSUMPTA, la nostra missió és viure la vida de cada dia de la millor manera possible.

    ResponElimina
  16. Doncs quina sort que tenim que no acompleixis la missió, que ens quedaríem sense Bona nit!

    No, de debó, la missió comença amb tu mateix. No t'hi capfiquis massa, que després algú mou l'illa i tot a fer punyetes (ai no, que aquesta no era la sèrie ...).

    ResponElimina
  17. La fi de l'eternitat d'Isaac Asimov. Imagino que la sèrie, que no recordo, s'hi devia basar :) te'l recomano vívament ^^

    ResponElimina
  18. tu creus que tots hem vingut per algun motiu en concret? hauré de buscar la meva missió vital...

    (mítica sèrie! la recordo!)

    ResponElimina
  19. em sona la sensació.....
    i a vegades, si trobes la maneta del salt, l'accionaria manual

    ptonillus **!!

    ResponElimina
  20. Series com una mena d'apagafocs?? O com els bons samaritans? O com el telèfon de l'esperança??

    La sèrie que comentes, no em sona. Ara, no t'hi capfiquis que no sóc de veure'n...

    ResponElimina
  21. Jo crec que ara amb la vena Neandertal que ens han descobert.....entendràs moltes coses.

    ResponElimina
  22. Ser optimista tu mateix, això és que has d'aprendre!!!

    ResponElimina
  23. El Salt! M'encantava aquesta sèrie!!! Una mica fluixa potser en algun aspecte però no me la perdia mai!!!!

    ResponElimina
  24. La teva descripció m'ha recordat al capítol especial de l'Escurçó Negre sobre "el final del mil·leni". Val la pena que li fotis un cop d'ull; veuràs que significa de veritat arreglar les coses anant saltant èpoques i carregant-se la teoria de la relativitat d'aquell senyor que ensenyava la llengua.

    Escolta, i que no se t'emporti cap onada d'energia. Com et llegiríem, llavors?

    *Sànset*

    ResponElimina
  25. JO, com la Núr, crec que la teva missió està en tu mateix :) perquè als altres els saps escoltar, donar consells... etc, però com molts cops dius, el que fem per als altres hauriem de saber-nos-ho aplicar. I seria un gran què estimar-nos i treure tot el suc del que som. És una de les missions més complicades que et podria caure, però crec que va per aquí...

    Molta sort!!!

    ResponElimina
  26. Nen no saltis, que l'energia ja te l'enviem nosaltres!!!
    No sé si tornaria al passat, total, el que està fet fet està. D'això n'aprens i amb optimisme seguir mirant endavant.
    Una abraçada d'isostar (com em diuen a mi quan suo la gota grossa amb bici...)!!!

    ResponElimina
  27. Jo també penso que ja l'estas complint la teva missió...dia a dia...

    ResponElimina
  28. Em sap geu, però no crec que "cap missió". Tothom va fent, i això no té perquè ser dolent. Encara que la vida no tingui un sentit o una finalitat és pot viure feliç. Potser és perquè no crec que cap altre vida, ni en cap deu però m'és més fàcil pensar en l'atzar. Doncs potser tota la teva angoixa rau en això: en viure esperant,buscant "la teva misió". Ja ho diuen que qui espera , desespera. Potser la solució és tant senzilla com anar fent i aprofitar cada instant. Apa, jo també m'hi he abonat!

    Jo sí que recordo el Salt quantic, però estem parlant de fa dies... eh? Pobre home, anat d'un lloc a altre sense poder tornar a casa. No era ell que quan saltava deia: Ohhh, vaja! o alguna cosa així

    ResponElimina
  29. Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. Avui no em sento amb cor de contestar-vos un per un, i això que hi ha comentaris molt interessants, però espero que em perdonareu.

    Si penso fredament, sé que no tenim cap missió, que estem aquí per fer el que podem i viure de la millor manera possible. Però això que he escrit també ho he pensat algun cop, sentir que he de deixar algunes coses arreglades abans de marxar, i sempre són per a altres persones. No sé, de vegades crec que tant de bo fos així, deixar a tothom arreglat i fotre el camp.

    Era normal que alguns diguéssiu que no me'n vagi perquè aquest blog s'acabaria. La veritat és que el blog és de les poques coses que estic segur, és casa meva, és jo, i no me'n vull desprendre. Algun dia s'acabarà, suposo. Però no ara. De vegades vull deixar-ho tot, desaparèixer, no deixar cap rastre. Però el blog no, això no entra dins el meu cap. Tant és, és difícil d'explicar. De totes maneres, no és que n'estigui content o en deixi d'estar. El blog és, i ja està. I vull que continuï sent-hi.

    Gràcies a tots de nou.

    ResponElimina
  30. Els dies que tenim aquests pensaments tan negatius al cap són una puta merda... Voler deixar-ho tot només treu la part més covarda de nosaltres mateixos.

    Llegiré el teu nou article, a veure si sembles més animat!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.