diumenge, 30 de maig de 2010

Quid pro quo

Recordo que no t'agraden els teus aniversaris, però no pas tan poc com em desagraden a mi els meus. Recordo que el teu cap funciona a deu mil per hora i que aturar-te és feina difícil. Esperant sense esperar et trobo i passes com una exhalació. Recordo tantes coses que començo a pensar que la meva vida està en el passat, que visc de la memòria i no en el present. Els dies se'm passen sense que hi deixi petja, potser els recordaré d'aquí un temps; cada cosa al seu torn. I mira que provo de deixar empremta, almenys potser per a alguns la deixi. Recordo que ahir a la nit muntava guàrdia perquè a algú li calia. Recordo que el necessitat altres vegades ha perdut dies i nits per mantenir-me dempeus. Quid pro quo. Que potser l'amistat ja és això, que ningú dóna sense rebre perquè no funciona. I que l'amor també ho ha de ser. Amor... em queda lluny això. I mira que m'és fàcil apropar-m'hi. Recordo que et recordo. Te'n recordes tu?

29 comentaris:

  1. Caram, quin poeta... m'ha encantat.

    ResponElimina
  2. Poètic i trist... però preciós. I sí, l'amistat és això i l'amor també.

    I tant que deixes empremta... per molts, segur. Aquí la deixes ben potent. I encara que ho dubtis o a tu no t'ho sembli, no vol dir res. Tu no estàs en bona posició per saber-ho veure. I l'amor sempre torna, encara q ue sigui a mb uns altres ulls o amb uns altrs llavis, però torna. Sempre... si el sabem veure quan arriba.

    ResponElimina
  3. Recordar no és dolent. De vegades, inevitable. De vegades fa mal, de vegades il·lumina.
    I si, quid pro quo, tots esperem alguna cosa, xò sovint no ho sabem i per això si que podem creure que podem fer les coses sense esperar res a canvi. I l'amistat i l'amor tot ho poden. I fas, simplement perquè estimes.

    ResponElimina
  4. Buah!Avui em sento plenament identificada amb el que dius...sí que penso que ha de ser donar i rebre,sino com pot existir?Els records...de vegades fan tan de mal...

    ResponElimina
  5. Recordo una frase que deia alguna cosa així com que per aprendre a donar s'ha d'aprendre també a rebre. Al final, si ho dónes tot i no reps res, pots acabar de tot esgotat, per molt bona persona i generós que es sigui!

    ResponElimina
  6. Sempre he pensat que per haver-hi amistat en fan falta dos, per haver-hi amor amb un n'hi ha prou.
    A mi m'agrada l'amistat amb amor i l'amor amb amistat.
    I em sembla que m'estic embolicant.
    Tinc un paràgraf de l'Isabel Allende copiat en alguna llibreta, hi explica que l'única cosa que tenim és el passat, el present es converteix en passat en un sospir i el futur encara no existeix. Qui no viu dels records si són els records el que ens conformen, els que ens han fet com som, els que ens han moldejat i han marcat de cicatrius la nostra ànima? són els que han anat llimant les arestes d'allò que ens esgarrapava i ens esgarrapa... són els que ens esgarrapen i ens fan somriure. Què seríem sense ells? de fet no seríem.


    Saps? Quidproquo és un bon nom per una mascota, millor i tot que Julivert ;*)

    ResponElimina
  7. amistat, amor... perquè aquestes dues coses que tenen nom tan ben definit són, a vegades, tan difícils de trobar ?

    ResponElimina
  8. Un escrit molt bonic, ple de sentiments.

    ResponElimina
  9. Es fa imprescindible això de donar i rebre.
    Si només dones pot arribar a ser tan frustrant i si només reps deixa de tindre importància, deixes de valorar...

    Recordar és inevitable, però tot passa... i arriba un dia en el que dubtem si li agradava posar-se dues cullerades de sucre al cafè o només una o si tenia els ulls verds tirant a marró o marrons tirant a verd...és inevitable...igual d'inevitable que de sobte com un llampec aquell record que creiem soterrat torna tan nítid que quasi quasi fa por...
    Hi ha certes preguntes que només s'han de fer quan ja no ens importa la resposta.

    B7s!

    ResponElimina
  10. He fet trampa... He llegit aquest post abans i, tot i que m’han vingut un munt d’idees al cap, em resultaven tan difícils de plasmar que no sabia com escriure el meu comentari, així que m’he posat a fer altres coses. Entre elles omplir d’opinions el teu altre blog (que també m’agrada moltíssim) i torno quan crec que ja trobaré altres comentaris i així em copio :-)

    És un escrit molt maco, molt ple de sensibilitat i que és nota absolutament sincer... En el meu cas m’ha impressionat el que dius de l’amistat, que és quelcom recíproc... I per això la meva confessió de que he fet trampa, perquè la frase de l’Elur resumeix ben bé el que jo no he sabut dir abans:

    Sempre he pensat que per haver-hi amistat en fan falta dos, per haver-hi amor amb un n'hi ha prou”.

    En quant a recordar el passat, jo no ho trobo dolent, mentre no ens martiritzem... Moltes coses bones les trobem quan recordem... De fet, aquesta petjada de que parles, està fonamentada en coses ja fetes... o sigui, en el passat.

    Per cert, estic seguríssima que sí que se’n recorda...

    ResponElimina
  11. Per recollir cal sembrar, tot i que no és garantia d'omplir el sac

    ResponElimina
  12. Uff. Ens fem grans, sí. Més records que somnis? Ui, no, encara no, això queda lluny i encara més pels somniadors. Melangia. M'agrada com sona.

    ResponElimina
  13. Mira, avui he tingut temps per llegir-me els comentaris i són al·lucinants. Com es va girant el tema i com es va mirant des de diferents punts de vista... D'entre tots, em quedaria (per encertat) amb el que "per aprendre a donar, abans s'ha de saber rebre". Tu ja saps de què parlo. Saps de què parlo, no? Una abraçada forta, forta!!

    ResponElimina
  14. Suposo que quan dones esperes que, en algun moment en que tu ho necessitis, també rebis. De fet, es tracta d'això, no?

    M'has fet pensar en una de les frases més famoses del cine: "Quid procuo, Clarise" (Anibal Leckter a "El silenci dels anyells").

    ResponElimina
  15. Sempre he pensat que hem d'estar preparats per a recordar el passat, que no podem evocar-lo així com així. Perquè ens pot fer un mal terrible.

    Amb el meu ex ens vam estar enviant missatges o trucant-nos pels sants, aniversaris, Nadal i Cap d'Any durant dos o tres anys després de deixar-ho. Aquest setembre passat vaig rebre una trucada seva que no vaig respondre i després un missatge «Et trucava per felicitar-te pel sant, perquè vegis que encara me'n recordo.». Vaig decidir que ja n'hi havia prou i li vaig respondre això: «Gràcies, però crec que ja és hora que deixem de recordar-nos.» No crec que haguem d'oblidar, el que cal és aprendre a no recordar quan no estem preparats per fer-ho.

    Pel que fa a l'amistat, crec que la frase de l'elur ho diu tot.

    ResponElimina
  16. Els records s'han de guardar ben endins perquè ningú ens els pugui robar, ni tant sols nosaltres mateixos... però són això, records, a vegades volem que tornin, i de vegades, volem oblidar. Però són nostres. Nosaltres som qui els hem viscut.

    Recorda... però sense perdre't en ells :)

    ResponElimina
  17. mmm, perdoni però, crisis creativa?? au vinga home!!!
    amb escrits com aquest, i una m..............!!!!
    dons mira, a mi si que em deixes empremta per que estava a punt de tancar el mac i he pensat en tu i dic, llegeix el seu post avans d'anar a sopar....;-))

    ResponElimina
  18. segur que sí. Em sorprendria que no se'n recordés.

    *Sànset*

    ResponElimina
  19. Quin escrit més preciós, XeXu, m'ha encantat!

    L'amistat, l'amor, difícils de trobar, però encara més de conservar...

    XeXu crec sincerament que si alguna persona deixa empremta de les que segueixo per la blogosfera ets tu, no en tinguis cap dubte.

    Una persona molt especial, d'una sensibilitat brutal i a qui m'agradaria que la vida li somrigués molt més i li donés tota la felicitat que li correspon i que es mereix.
    Petonet! :P

    ResponElimina
  20. L'amistat i també l'amor són un joc de reciprocitats si només dones o només reps és frustrant....recordar...quan recordem ....és que el present no ens agrada prou....Un escrit sensible i trist...d'aviat canviarà ...quan mica en mica sentis el moment precís en el que hi ets i el pes del record sigui menor el present es farà més present...Endavant!

    ResponElimina
  21. Ahum. "Recordo que et recordo. Te'n recordes tu?" Segur que sí que se'n recorda. Aquest escrit m'ha deixat un regust conegut. No sabria descriure'l. Una dedicació mental a quelcom que va passar intensament. Que ens fa preguntar-nos molts per què i trobar poques respostes lògiques que quadrin en el nostre cap. Que ens impedeixen viure el present de forma actualitzada.

    ResponElimina
  22. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Aquest era un post escrit una mica tal com va sortir, que diu algunes coses, però sobretot per mi, i suposo que no s’acaba d’entendre. O sí, no ho sé. El cas és que de tant en tant és necessari descarregar-se d’aquesta manera. Molt interessants algunes interpretacions que n’heu fet.

    Jordi, me n’alegro. Sortia de ben endins.

    Carme, no sóc jo el que ha de dir si deixo empremta o no, és clar. Hi ha qui m’ho fa notar, i això fa sentir bé. Et diria que ara estaria en disposició de veure venir l’amor, o almenys ho estava. Penso que he tingut temps que no, però no vull que us quedeu amb aquesta idea de mi, el temps va canviant els estats, i he obert bé els ulls. El que passa és que el que he vist no sempre m’ha agradat. La vida no és fàcil. Veurem si l’amor decideix tornar algun dia, tingui la cara que tingui.

    rits, sempre ens sembla que no demanem res a canvi. Però quan passa un temps i veiem que no hi ha unes respostes necessàries, comencem a tenir malestar. Perquè l’amistat o l’amor, el que sentim per una persona, ens pot tenir una mica cecs o despistats una temporada, però si no hi ha reciprocitat, al final tot s’acaba. Ningú no pot estar donant indefinidament sense rebre alguna cosa a canvi. Això sí, alguns tenen més paciència que altres.

    Judith, la reciprocitat és necessària. I com diuen per aquí, el passat cal tenir-lo molt assumit com per poder-hi pensar amb tranquil•litat.

    Albert, aquí hi ha dues coses. Una és donar molt i no rebre, que com tu dius, és esgotador. Però una altra és no saber rebre. Hi ha gent que no encaixa bé que facin coses per ells, no saben reaccionar. És un problema, perquè sempre està bé tornar els ‘favors’ amb gratitud, com a mínim, i potser no són capaços ni d’això.

    Elur, no puc dir que la teva frase no sigui certa, i meritòria, per cert. El problema que hi veig és que al meu entendre l’amor també ha de ser cosa de dos. És cert que no anomenaràs amic a algú a qui no caus bé (tot i que segur que trobaríem casos), però sí que podem estimar, i amb bogeria, a algú que no ens estima i que fins i tot ens fa mal (d’això en tenim infinits casos al món). Però el concepte amor per mi ha de ser recíproc, un cop més ens trobem davant d’una manca del llenguatge, perquè estimar unilateralment hauria de tenir un altre nom. Obsessió? Malaltia? No ho sé. Jo em declararia el primer malalt, no ho deia com una cosa despectiva. Però no puc concebre un amor de veritat si no hi és per les dues parts.
    Un altre concepte molt interessant que exposes, amor + amistat, molt important. Es pot estimar molt a algú que volem per ser la nostra parella, i tenir amics més bons. Però tenir un gran amic en la teva parella no té preu, és clar. Es tendeix a que sigui així, però quan ja hi és d’inici, és perfecte.
    Sé que només tenim passat. Potser el meu problema és sempre mirar massa el futur, voler conèixer un futur que és incert, procurar-me’n un de bo. I mira, de moment no hi veig massa res de positiu. Al passat hi ha coses bones i dolentes. El que fa mal és l’enyor de les bones. Però no s’hi pot viure ancorat.
    He de reconèixer que jo sempre que faig servir l’expressió que dóna nom al post solc dir ‘quid por culo’. Així que no, no seria un bon nom per una mascota.

    Carquinyol, si tot fos tan fàcil com posar nom a les coses…

    ResponElimina
  23. Kweilan, llàstima que els sentiments no sempre siguin positius.

    Xica de Reykjavíc, si no hi ha reciprocitat tot fallà. Però encara et diré un altre cas, per pensar una mica. Hi ha qui rep molt però no pot donar tant, per les circumstàncies que sigui, però no és que no ho valori, és que se sent frustrat per no poder respondre. Igualment fotut.
    I del teu segon paràgraf poca cosa puc dir perquè millor no es pot explicar. Rematat amb la fantàstica frase que t’agraeixo que m’hagis cedit per penjar al blog.

    Dona Assumpta, no si val a copiar, dona! Tu que sempre ets de les primeres i dius tot el que penses, ara em surts amb aquestes? A veure si t’hauré de renyar. Et perdono perquè ho reconeixes. Et convido a llegir la resposta que li he donat a l’Elur (que segur que ho faries igualment) al respecte de la seva frase, hi estic d’acord a mitges.
    Com diuen altres savis que passen per aquest blog (aquest cop això de savis va de debò, no com quan parlàvem d’experts!), per enfrontar-se al passat s’ha d’estar preparat. Els records en sí no són bons, però fan mal quan estàs tou. Si estàs fort i feliç, els records són pura nostàlgia i fabricants de somriures. Quan no… poden ser una tortura.
    Se’n recorda. Però de la mateixa manera que jo?

    Garbi24, sempre s’ha de sembrar. Però ja saps també què diuen en castellà, que qui sembra vent recull tempestes.

    Joan, ens fem grans. El que passa és que alguns dies ens veiem més grans que altres. Melangia és una paraula maca però un concepte no massa bo. És millor no sentir-la. I actualment et dic que tinc pocs somnis, molts menys que records.

    Txari, en aquest blog, per orgull meu, els comentaris són millors que els posts. Es podria anar directament a llegir-los. El post és més què res per saber de què van els comentaris. Va explica-m’ho millor, perquè ara no sé si sé per on vas. De vegades ets molt críptica!

    Sr. Banyera, avui per tu i demà per mi. I hi ha temporades que només serà per tu. Però quan em calgui, hi has de ser. Així funciona. Si no… doncs això, que no funciona. Millor això que pensar en ‘estoy pensando seriamente en comerme a su esposa…’.

    Núr, sé què penses així com dius al principi. Si mires la frase que he posat ara al blog, veuràs que té certa semblança a una que em vas dir tu fa un temps i que també la vaig tenir penjada. Abans de posar aquesta vaig anar a mirar la teva (les tinc totes apuntades) per comprovar que no fossin massa semblants, i vaig creure que l’essència era diferent i l’he posat. Però aquella frase teva m’agradava molt, i va molt en el mateix sentit del que dius ara.
    Gràcies per compartir la teva història. Trobo que vas tenir sang freda per aturar una situació que ja no duia enlloc. Penso que ja estàs preparada per enfrontar-te a aquest passat, i ja ho has fet. Ara és a l’altre al que li toca assumir-lo. Segur que amb la teva claredat no tindrà altre remei que fer-ho.
    He respost abastament a l’Elur pel que fa a la seva frase. Si ho vols llegir, sabràs què en penso.

    ResponElimina
  24. Cuquet, aquí està el problema, sabré nedar entre els meus records, que ja són uns quants, sense perdre-m’hi? O el que és pitjor, sense ofegar-m’hi?

    Menta, això de la crisi creativa era una iniciativa que corria per aquí, ahir era el dia. Sí que s’observa certa crisi a la catosfera, però jo vaig fent, de moment continuo endavant. Espero que no se’t posés malament el sopar si em vas llegir abans!

    Sànset, se’n recorda, però no sé si com jo voldria que se’n recordés.

    Rita, llegint el teu comentari m’has fet anar a tornar a llegir el post (perquè era curt, si no quina mandra llegir-me!). Bé, no n’hi ha per tant. Si jo deixo empremta és perquè vosaltres voleu que la deixi. Tampoc deixo indiferent els meus amics… ni els meus enemics. Però la vida passa i hom es cansa de sentir-se paraules tan maques (que no vol dir que no les agreixi), quan veu que la vida no somriu. Sóc molt maco, molt sensible i tot el que tu vulguis. De moment no m’està servint per gaire. De vegades tinc ganes de ser molt dolent, a veure si canvia la cosa.

    Elvira, em quedo amb una cosa molt interessant del teu comentari. Dius que quan recordem és que el present no ens agrada prou. Doncs mira, no ho havia pensat mai, pensava que recordava perquè sí, perquè hi ha coses que venen al cap. Però tens molta raó, quan estàs content amb el present només penses en el que vius i deixes de banda el que vas viure. És una gran lliçó de vida que em quedo, i si em permets, la faré servir si s’escau. A mi m’ha semblat un bon descobriment, per tu o els altres potser és molt evident. Però s’ha de saber expressar amb les paraules justes i tu ho has fet.

    Xitus, era d’esperar que a tu et poguessin sonar força moltes coses de les que escric al post. Com ja he dit per aquí també, he intentat viure el present. Fins i tot vaig creure que ho aconseguia, però no m’han deixat. Vull dir que no és que visqui ancorat al passat, per important que sigui, i per molt que aquest post el reflecteixi. He mirat de tirar endavant, he buscat el futur en el present, fins i tot li he mirat als ulls. Però noi… quan déu no vol, els sants no poden.

    ResponElimina
  25. Recordar no ha de ser dolent, però viure en la memòria del que va ser... no ha de ser bo.
    És fàcil dir que has de passar pàgina, és fàcil dir que s'ha de viure el present, però realment, només un mateix sap el que costa passar pàgina quan s'ha viscut tan intensament una realitat.
    Prent-te el teu temps, arribarà el moment en que recordaràs que ja no la recordes i llavors, hauràs passat pàgina sense adonar-te'n...
    Força!

    ResponElimina
  26. I creus que sabries, podries ser dolent? I si fos així, tindries la consciència tranquil·la? I si ho aconseguissis i no et servís de res?

    Sincerament crec, XeXu, que el millor és ser com s'és i anar fent a la vida. Algun dia, miraràs enrera i t'adonaràs que no anaven tan malament les coses. Espero que ens la facis també aquesta reflexió... :-)
    Bon dia!

    ResponElimina
  27. Segur que el teu cervell disposa de moltes carpetes on guardes tooooooooooots aquells records que et fan bullir el cap... i conseqüentment, segur que tot està ple d'indicacions per moure-t'hi, per tant, no hi ha pèrdua que valgui!!! I d'ofegar-t'hi res de res, XeXu.

    Els records, records són, i de moment no podem fer més que això, recordar-los. Si s'ha de canviar alguna cosa, s'ha de fer en aquest present, no pensant en allò que ja no és... ;)

    ResponElimina
  28. Si la teva parella no és el teu millor amic o la teva millor amiga em sembla que ja podem plegar tots, no?
    L'amor és cosa de dos quan passa a ser una relació, sigui del tipus que sigui. Mentrestant pots estimar sense ser correspost... bé, mentrestant o sempre, és clar.
    Discrepo, estimar unilateralment, que dius tu, és estimar i prou, que no és poc! l'amistat és estimar també. Totes les relacions en les que hi ha afecte (perquè dir-ne amor se'ns fa massa gros, és com si magnifiquéssim les relacions i no ens convé - per covardia evidentment) és estimar.
    Que jo em preocupi per tu vol dir que t'estimo. El tipus d'amor... tampoc és un tipus, no puc dir que t'estimo com un amic o com un germà, tampoc puc dir que t'estimo com a possible parella o que t'estimo molt o poc... ho faig i ja està. Voler-hi posar etiquetes és feixuc i inútil i una font de problemes innecessària.
    Per què ens costa tant acceptar l'amor tal com és i com el sentim?

    Potser és que estic massa influenciada per Erich Fromm... m'he de rellegir L'art d'estimar.

    "Elements implicats amb l'Amor: Cura, Responsabilitat, Respecte i Coneixement.

    Cura: "l'amor és la preocupacoó activa per la vida i pel coneixement d'allò que estimem"

    Responsabilitat: "Ésser 'responsable' significa ésser capaç de 'respondre' i estar disposat a fer-ho"

    Respecte: "respectar significa preocupar-se perquè l'altra persona creixi i es desenvolupi segons la seva personalitat"

    Coneixement: "Cura i responsabilitat serien cegues si no fossin guiades pel coneixement"."

    Fragment de L'art d'estimar _ Eric Fromm

    ResponElimina
  29. Ai! tu sempre amb tantes preguntes!!! Aprendre a rebre, APRENDRE A REBRE!!

    Una abraçada!!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.