dimarts, 25 de maig de 2010

Doppler

Recordo de l'escola el mític efecte Doppler que sempre ens explicaven, aquell que, com a exemple, sempre feien servir un tren o una ambulància, el so dels quals es sent més agut quan se'ns acosta, i quan se'ns allunya el sentim més greu, tot i que el to no ha canviat en realitat. Qüestió de freqüències. I qüestió de perspectives, suposo.

He pensat que aquest efecte també és aplicable a les persones. Algunes apareixen i fan un gran terrabastall, un so agut i creixent que se'ns acosta i pensem que acabaran impactant amb nosaltres. Algunes ho fan, de fet. Però d'altres passen de llarg, tal i com faria l'ambulància, i mentre les veiem passar i allunyar-se, el seu so es torna greu fins a extingir-se. Potser doncs, no sempre serà bo fixar-se en el xivarri que fan les persones en apropar-se, sinó en si les veiem desaccelerar quan se'ns acosten, encara que ja vinguessin a poc a poc.

36 comentaris:

  1. Les que passen de llarg poden tenir més impacte en nosaltres que les que col·lisionen.

    ResponElimina
  2. Crec que m'és fàcil saber a quin grup pertany, jo. Malauradament, les que fan més renou solen ser amb les persones que més ens fixem. Les altres, potser quan ens adonam que podria haver valgut la pena mirar de conèixe-les una mica més, la majoria de cops ja ens han passat de llarg...

    ResponElimina
  3. Sobre l'efecte Doppler res va seguir igual després de veure al Sheldon Cooper disfrassat d'efecte doppler.

    ResponElimina
  4. Hi ha persones que ens enlluernen i passen de pressa; altres, en canvi s'apropen més a poc a poc sense fer tan soroll però pot ser que la seua influència sigui més important. M'ha agradat aquesta reflexió que fas avui. Una abraçada!

    ResponElimina
  5. Que en som de diferents les persones...sincerament prefereixo apartar-me de les vies davant de tan xivarri,no fos cas que el tren arribés a xocar^^.

    ResponElimina
  6. No se sap mai....de vegades les que fan més soroll són com un foc d'encenalls i de vegades et marquen....però trobo la metàfora molt bona...efecte doppler....personalment les que s'han apropat sense ni adornar-me són les d'efecte més durador

    ResponElimina
  7. Més complicat que un impacte inicial, és mantenir-se, ser proper i estigui al nostre costat quan el necessitem. Així es com es creen les vertaderes amistats.

    ResponElimina
  8. Sivénen de pressa i fan molt soroll, jo possiblement m'apartaré pe deixar pas i que facin el seu camí. Has fet una bona comparació, m'ha nagradat la metàfora de l'efecte doppler.

    ResponElimina
  9. De vegades va bé escoltar el xivarri que fan aquestes persones per esquivar-les !!! ;)

    ResponElimina
  10. Abans que res he de reconèixer que en ma vida havia sentit això de l’efecte Doppler (al menys no ho recordo) clar que jo sóc de lletres ;-) Per tant, com no sabia de què anava, he llegit la teva explicació molt atentament...

    Ho trobo complicat, eh? És que jo crec que hi pot haver de tot.

    Hi ha persones així, que arriben fent molt de soroll, que criden l’atenció i sembla que seran molt importants a les nostres vides però, passat l’enlluernament o la sorpresa inicial, marxen i pràcticament no en queda res. Altres s’aproparan en silenci, poc a poc, i es quedaran al nostre costat, sempre de forma discreta... però si no hi fossin, el buit que sentiríem seria immens...

    Però també hi pot haver gent que s’apropi amb sirenes a tot volum i que, després, el seu so no s’extingeixi... Altrament, persones passaran poc a poc pel nostre costat i marxaran tal com han vingut.

    No sé si s’entén res del que vull dir :-))

    Dit això, estic totalment d’acord amb la teva conclusió: No ens hem de fixar en la forma d’arribar. No hem de pensar que seran més importants les que s’apropen fent xivarri. Ens hem de fixar en com són quan són vora nostra.

    ResponElimina
  11. Molt bo! M'ha agradat la reflexió. La cito demà al meu blog, si no et fa res.

    ResponElimina
  12. doncs jo no el recordo gens haver-lo estudiat (buf, com em va costar la física i les ciències en general).

    Interessant l'efecte i el traspàs a les persones. Crec que mai saps com serà d'important o quin efecte et causarà una persona, vingui com un terrabastall o la vagis coneixent lentament. Pot ser que hi hagi persones que només hagin passat un microsegon davant nostre però que la seva influència quedi per sempre. I a la inversa també. No sé si una forma de passar sigui millor que l'altre.

    A mi, que sóc lenta de mena, m'agrada més anar coneixent les persones poc a poc. Però ja et dic, va a maneres de ser.

    ResponElimina
  13. un bon punt de vista això d'aplicar l'efecte Doppler a les persones.

    ResponElimina
  14. Bona comparació, d'una tendre senzillesa.
    Qui fa més soroll no és necassàriament qui deixa major impacte, però és evident que, si més no per un moment, crida la nostra atenció d'una manera especial. Les presses no són mai bones ...

    ResponElimina
  15. també hi ha qui s'apropa amb silenci, tant que no l'havies sentit arribar, o només amb una certa remor, que fot un soroll de mil dimonis quan està prou aprop, posa de cap per avall tota la teva vida i torna a marxar silenciosament... això també és dooper?

    i d'això el dooper té alguna cosa a veure amb el dooping?? ;))

    reconec que jo he sigut una dooper en més d'una ocasió i que en el futur en tornaré a ser.

    ResponElimina
  16. oh! la meva broma no té cap gràcia!! m'he equivocat i he oblidat completament la L!!! jajajajajaja

    bon dia maco! ;*)

    ResponElimina
  17. Ah, doncs mira no hi havia caigut i té la seva lògica, així tenim una mica més d'informació de les persones.
    Hi ha gent que crida quan parla, i no ho soporto, i sempre em diuen que és perquè a casa seva sempre han parlat així, cridant. Vol dir alguna cosa?
    Petonets, espero que estiguis millor!!

    ResponElimina
  18. A mi també m'ha agradat la metàfora perquè és ben be així, les persones que s'acosten fent gran terrabastall no són sempre les que ens impacten més a vegades és tot el contrari.

    ResponElimina
  19. qui diu que la física no conté poesia? :)

    ResponElimina
  20. Home, és inevitable girar el cap quan en passa una, d'ambulància. A vegades et preguntes què haurà passat, a vegades simplement penses en el sorollam que està fent, i a vegades et venen ganes d'aprofitar el silenci que es fa quan et passa per davant(no silenci de silenci, sinó l'absència d'altres sons que no siguin la sirena de l'ambulància) per posar-te a cridar 2 segons com si t'hi anés la vida, i callar i seguir caminant com si res quan passés de llarg. Com amb les persones, suposo, també.

    (Per cert "Molon labe"...quina gran sèrie!)

    ResponElimina
  21. Tens raó...mai una persona que arriba fent molt de soroll m'ha acabat de fer el pes, en canvi algunes que s'han acostat de puntetes....encara hi son.
    Bona teoria.

    ResponElimina
  22. Bona comparació! A mi em van obligar a llegir un llibre que es deia així precisament, i em va fer pensar molt... M'ha agradat molt el teu pensament!

    ResponElimina
  23. No recordo haver-ho estudiat això jo, però realment és una bona manera de definir les maneres de penetrar de les persones.

    Tot i així, també hi pot haver sorpreses. A mi em va passar no fa massa, tot i la lentitud en la que havia anat arribant la persona en qüestió.

    Ets un crack, XeXu! :-)

    ResponElimina
  24. La manera com se'ns acosten les persones és important, tant com l'actitud que tenim per deixar que se'ns acostin més o menys...

    ResponElimina
  25. De totes maneres diuen que la primera impressió és la que compte, no?

    ResponElimina
  26. M'ha encantat. Però a vegades passem de llarg perquè ens sembla que l'altre tampoc està massa receptiu...

    ResponElimina
  27. Moltes gràcies a tots per comentar aquest post. Potser no s’ha acabat d’entendre que el que em referia amb ‘venir amb gran xivarri’ volia dir causar un gran impacte inicial, i per a això no cal que es tracti d’una persona escandalosa, sinó que a nosaltres ens atregui amb força per algun motiu. D’altres no ens atreuen de principi, però potser es faran un lloc després. La manera com ens arriben no és indicativa de com marxaran, o de si es quedaran.

    ÀnimaAlada, no et dic que no, però si ja han passat de llarg, poca cosa hi podem fer.

    Caterina, de vegades ens calen llums i colors per veure les persones, en funció de l’estat en que estem. En altres ocasions estem molt més receptius i no ens cal tant xivarri. Però sigui com sigui, cal saber mirar l’interior de les persones, perquè rere la façana s’amaguen moltes coses. No sempre bones, és cert. Però quan són bones, no et perdonaries no haver aprofundit.

    Molon Labe, em fas sentir molt friki, però sé de què estàs parlant!! Boníssim quan es disfressa d’efecte Doppler, mira, no ho tenia al cap i m’has fet riure. Gràcies per passar i benvingut al Bona nit.

    Kweilan, com ha dit l’Assumpta, també hi hauran els casos inversos, però el que està clar és que cal saber veure el que t’ofereixen tant uns com els altres. Potser alguns ens donen més temps per fer-ho.

    Judith, ben diferents que som. Jo seria dels de posar-se ben dret amb els braços estirats esperant que aturaré el tren.

    Elvira, la gràcia és que les que s’apropen sense fer soroll potser no les veiem. Però arriba un dia que ens adonem que fa molt que estan al nostre costat, i això els fa molt importants. No cal dir que massa cops ens adonem que hi eren quan els perdem, però si som capaços de veure’ls abans, és fantàstic prendre’n consciència.

    Albert, em parles de fases posteriors. Quan considerem amic a algú és que ja portem un llarg bagatge amb aquesta persona. Però quan coneixem a algú no sabem mai com acabarà la cosa, o si acabarà. I si ha de ser amic, al final serà igual com ha arribat a la nostra vida.

    Carme, cosetes que li passen a un pel cap. Jo no m’aparto, tu, si em tiren a terra, que m’hi tirin. I si venen a poc a poc, doncs potser em podré posar a caminar de costat.

    Carqui, no et falta raó, el que passa és que per estar segur de si l’has d’esquivar o no l’hauràs d’escoltar una estona, i si apures massa potser ja no podràs esquivar-ho.

    Estrip, no sé per què, en veure el teu comentari he pensat que seria un post que podries haver fet tu…

    Assumpta, jo el tinc molt present, no sé si ens el repetien molt o és que els exemples eren molt gràfics. Penso que tens raó, que totes les combinacions són possibles. Com sempre, fer classificacions és complicat perquè l’escala de grisos s’imposa al blanc i el negre. Per exemple, jo estic segur que en conèixer-me, molts deuen pensar ‘d’on ha sortit aquest tio’. Potser faig xivarri, per les maneres, però al final, si tenen prou paciència, potser m’acabaran agafant estimació i tot. Mmm… m’has fet pensar que una persona que ve fent molt soroll i que mai el deixa de fer ha de ser ideal. Perquè entenem que aquest soroll és l’impacte que ens causa, no que sigui un escandalós!

    Salvador, t’agraeixo moltíssim el detall, com t’he dit a ca teva, és tot un honor, la veritat. M’alegro que t’hagi agradat la reflexió. Els científics estem una mica tocats de l’ala, oi?

    ritsm com ja comentàvem amb l’Assumpta, és millor fixar-se en les persones quan ja les tenim a prop, com venen i com se’n van potser no té tanta importància. Hi ha qui ens causa un gran impacte inicial i després es dilueix. Hi ha qui ni ens adonem que ha vingut, però un bon dia és indispensable. Però també es poden donar els casos contraris, és clar. Ah, això sí, una persona que romandrà al nostre costat, independentment de com ha vingut, millor anar-la coneixent a poc a poc, naturalment.

    ResponElimina
  28. Jordi Casanovas, serà que se m’acaben els temes?

    Joan, cridar l’atenció és molt important. Però en aquest cas no volia dir que ens la cridés perquè fa molt soroll, el soroll del que parlo és el que sentim en el nostre cap, l’impacte que ens fa una persona, que potser és molt callada, però ens pot capgirar tots els esquemes. Les presses… millor no parlar-ne.

    Elur, sembla que hi ha persones que no ens causen massa impressió, però un bon dia, per qualsevol cosa, comencen a fer un xivarri que no te l’acabes. Es poden donar tots els casos possibles, això segur. Suposo que he comentat els més simples. I a veure si llegim bé, dues ‘p’ i una ‘l’, Doppler! Hehehe.

    Instints, en aquest post no em referia al volum real de la veu de la gent, sinó a l’impacte que ens causen quan els coneixem, que pot ser molt gran o molt petit, però com anem comentant per aquí, si finalment són persones que valdran la pena només ho sabrem a mesura que les coneixem.

    McAbeu, justament em referia a l’impacte que ens fan, un gran terrabastall en aquest cas seria que prenen molta importància per nosaltres en poc temps, però això no garanteix que després segueixin sent importants, perquè pot ser pura aparença.

    Clídice, la ciència és molts cops aplicable a la vida diària, i a poc que hi vulguis trobar relació, encara més.

    m de bolets, primerament, molt benvinguda al Bona nit! El teu símil se’m fa difícil d’entendre, però no se m’havia acudit mai cridar aprofitant el sorollam d’una ambulància, ja que ningú no ho sentirà. Se m’havia acudit matar els que la condueixen quan em despertaven de matinada amb les sirenes a tota hòstia, però el que dius tu no.

    Garbi24, mai se sap, no se’ls ha de tancar la porta. Si comencen fent soroll i quan les coneixem bé en segueixen fent, entenent aquest soroll com a impacte en nosaltres, doncs potser valen la pena.

    Ada, et van obligar a llegir sobre l’efecte Doppler? O el llibre no tenia res a veure? Perquè si era de física, quins criminals!

    Rita, m’agrada perquè has entès bé el post, com d’altres, però es nota els que em coneixeu una mica. Les persones se’ns presenten de moltes maneres. Les que ens impacten d’inici no tenen per què quedar-se després, perquè la nostra idea pot davallar. I tampoc és garantia aquell que entra a poc a poc, perquè potser serà massa a poc a poc i no ens arribarà mai. Com sempre, depèn. Ens trobarem de tot. Haurem de saber retenir aquells que valguin la pena.

    Guspira, tens raó, cal que la nostra actitud sigui prou receptiva com per saber acollir tant uns com els altres.

    Sr. Banyera, no traurem importància a aquesta dita, però sovint val la pena tenir una segona impressió, i una tercera, i una quarta…

    Candela, està bé mirar-s’ho de l’altre cantó. Entenc que tu ets de les que causa un gran impacte inicial?

    ResponElimina
  29. ei, què ha passat??? ara em torno a dir "guspira"? ja no em diràs més "guspi"? :D

    ResponElimina
  30. ...he tornat d'entre els objectes perduts, un cuc o una cuca (com vulguis) que s'ha escapat per reescriure de nou la seva història :)

    ResponElimina
  31. Ah!! Veus? Doncs no ho havia acabat d'entendre... Jo pensava que això de venir amb gran xivarri era una cosa objectiva (no vull dir que anés cridant, eh? jaja) sinó que et referies a aquelles persones que resulten molt atractives a la majoria de la gent, perquè són molt sociables, o físicament estan molt bé... Aquelles que, quan arriben a un lloc, solen ser centre d'atenció.

    Ara, amb aquest paràgraf "‘venir amb gran xivarri’ volia dir causar un gran impacte inicial, i per a això no cal que es tracti d’una persona escandalosa, sinó que a nosaltres ens atregui amb força per algun motiu." ja he vist clar a que et referies...

    Val, estic molt d'acord amb tu :-))

    I algú que faci xivarri i segueixi fent xivarri sempre és genial (avui... o sigui, ahir... 26 de maig, ha fet 28 anys que en Josep Lluís va començar a fer un escàndol terrible al meu costat jeje... ostres!! 28 anys!! és molt, eh?... ) :-))

    ResponElimina
  32. No en tenia ni idea, només de l'efecte "boomerang" i la llei de Murphy, però vamos, t'has explicat d'allò més bé, i m'has fet pensar en algunes persones que "m'envolten".... Gràcies, un petó :)

    ResponElimina
  33. Hosti, no fotis que no s'ha penjat el meu comentari... Res... Que deia que jo del doppler sabia el mateix que en Molon Labe: la disfressa d'en Sheldon Cooper.

    ResponElimina
  34. Guspi, i tant! És una mica com em surt. De vegades em prenc la confiança de retallar el nom d'algú, però de vegades el poso sencer, tal com raja. Però si t'agada, 'Guspi', eh?

    Ull de cuc, estarem al cas de la teva evolució.

    Assumpta, la teva descripció no està malament, però en aquest cas em referia a gent que es tornarà el nostre centre d'atenció immediatament, no necessàriament el de tots. El teu home és un escandalós. Però això ja ho saben per la manera com en parles sempre. Entre un i l'altre, no sé com a casa no us heu tornat sords...

    Cris, un concepte físic agafat amb pinces per les persones, però si s'hi posa voluntat, es pot trobar la relació.

    Núr, Sheldon Cooper disfressat d'efecte Doppler és una imatge cabdal de la teledifusió dels últims anys. Realment, qui ha inventat aquest personatge ha creat un monstre. S'havia d'estar una mica pirat per fer-ho...

    ResponElimina
  35. Síííííííí!!! Guspi m'agrada! És que el primer cop que m'ho vas dir em va fer gràcia i vaig pensar: mi-te'l... :D

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.