dimarts, 4 de maig de 2010

Dinar de germanor

Avui ens han portat a dinar a compte de la nostra cap, posant com a motiu que vam renovar la ISO, i que ens mereixíem un premi. Com a plataforma som els més grans de l'empresa, després que es va confirmar que els meus, el grupúscul pobre, formàvem part d'un grup més gran que no compta precisament amb la simpatia de la resta de la gent. Nosaltres no volem que s'entengui que som una mateixa cosa, treballem amb ells i per a ells, però funcionem de manera independent i, mal m'està de dir-ho, de manera més professional i eficient. Si deixem de banda que ens portem tan bé entre nosaltres que fem moltes animalades, és clar, però quan es tracta de treballar, ens posem seriosos.

L'objectiu, però, era crear una mica de germanor entre les dues branques, cosa que no s'aconseguirà per molts dinars que ens paguin. Ens n'han fet moltes (i moltes que ens en faran) com perquè ens estimem com germans que representa que som, tots sota la direcció d'una única persona. Però la meva pregunta és: per què ens hauríem d'estimar? No n'hi ha prou amb mantenir certa cordialitat i proporcionar tot el que ens demanin. Si fem la feina que ens toca (o més), per què a més ens hem de portar bé amb aquella gent? No ens poden obligar a portar-nos bé, i no poden aconseguir que em caiguin bé si penso que no estan a l'alçada.

Potser les intencions de la cap són lloables, però també la coneixem i sabem que poc li interessen les persones i només vol el màxim rendiment. No cal disfressar-se de res. Tu demana que jo et donaré. I espero només que els altres facin el mateix. No cal que ens portem bé. No cal que riem plegats. Treballem i prou, que per això hi anem. I amb els meus, això sí, a cantar i fer bromes tot el dia. Que si no ho féssim, necessitaríem un psicòleg. I en gran part seria per culpa seva.

30 comentaris:

  1. Totalment d'acord, Xexu. Fa anys vaig decidir deixar d'anar als dinars o sopars d'empresa. Amb els companys de feina cal tenir la millor relació possible, educada i cordial, facilitant la feina als altres i que els altres te la facilitin.
    Bons companys, tant com vulguin. Amics? Els amics me'ls trio jo, i son tots de fora de la feina.

    ResponElimina
  2. Avui dia es comença a parlar d'estructures empresarials malaltes, que només estan enfocades a obtenir el major rendiment sense atendre a les persones i això comporta molts problemes (fixeu-vos en Telecom) i per altra, no es bó ser amic d'algú sobre el que tens poder de decidir sobre la seva feina. O això penso. Salut!

    ResponElimina
  3. Uhmmmm... però el dinar, era bo? Heu menjat de gust? ;-))

    Perdó, és que no sé què comentar... mai m'hi he trobat. Quan he treballat a llocs que em sentia bé, doncs bé... i a llocs on no em sentia bé, o hi havia gent concreta amb la que no em sentia bé, no em convidaven a dinars (em pagaven amb xecs sense fons i coses maques així)

    De totes formes, sóc tan bleda (amb totes les lletres de la paraula) que jo pensaria que "potser sí que val la pena fer un esforç per tenir una bona relació i bla, bla..." i després, si són mala gent, em pegarien un moc i ja està... jo em quedaria molt trista, m’enfonsaria una mica... i a la següent em tornaria a passar exactament igual (perquè no escarmento mai i, a la meva edat, ja no canviaré)

    ResponElimina
  4. xò és important que hi hagi cordialitat entre la gent.

    no cal ser amics. I aquí és on crec que la gent s'equivoca, perquè hi ha qui creu que si. Però ser bons companys, si.

    El més trist és quan hi ha cmpetitivitat i males maneres. em sap greu si és el cas. Però suposo que la cap sols sap aquesta manera d'arreclar-ho.

    Fa temps em van dir una cosa que em va fer molta gràcia sobre la meva actitud. Em deia que anava sempre a la meva bola, que passava de tothom, xò que mai trobaria ningú que em critiqués. Que anava a treballar i aixó es notava. Penso que juntament amb el que em va dir el meu cap quan vaig tornar de la baixa, és el més bonic que em podrien dir. I pensa que jo treballo en un lloc on l'actitud és digne d'institut!!!

    El més important és l'equip directe amb qui treballis, crec jo. Amb ells t'has d'entendre, encara que tampoc cal que siguin amics teus.

    Això si, espero que us hagi portat a un bon lloc!!!

    ResponElimina
  5. Home, conèixer-se una mica més no fa cap mal a ningú, encara que no cal que sigueu amics ni que us estimeu molt... en això estic totalment d'acord, per treballar no cal ser tant amics, cal coordinar-se, bàsicament.

    Vull dir que els "uns" i els "altres" esteu composats de persones diferents i no totes les persones reaccionen igual i potser pot anar bé, saber qui és més dur o mé s rígid o més escalador i qui més accessible i mé s col·laborador... no se sap mai.

    ResponElimina
  6. T'envejo!Nosaltres som 10 i mal avinguts.
    Però m'has fet reflexionar,a partir d'ara m'ho miraré amb uns altres ulls...

    ResponElimina
  7. un "entente cordial" que diuen. No calen amistats a la feina, sinó entendre's bé per produir millor

    ResponElimina
  8. Buf, a mi els "dinars de germanor" em posen... vaja, no, no em posen de cap manera perque no hi vaig. No, passo: a la feina, feina; i la meva vida privada, fora de la feina.

    No podies haver passat, d'aquest dinar? Pel que expliques, t'imagino més no anant-hi que no pas jugant a siguem tots com germans, amics.

    ResponElimina
  9. A mi tampoc m'agraden els dinars de germanor i similars, ara bé... jo intento portar-me bé, i riure, i estimar-me (fins a un cert punt) amb tothom.

    Total, només haig de compartir amb tots ells unes horetes al dia i millor fer-les agradables.

    ResponElimina
  10. Crec que en un ambient de treball, el més important és el professionalisme. És inevitable que no et portis amb tothom qui treballa amb tu, però si ets capaç d'aparcar aquestes desavinences a un costat per extreure el màxim rendiment, doncs també és molt lloable.

    No s'han de forçar les situacions ni les aparences. Si no us porteu bé, no us porteu bé i punt, però que hi hagi professionalisme. Sinó, tenim un problema.

    ResponElimina
  11. Ui, jo tenia una cap que fomentava el mal rollo perquè creia que així la gent abaixava el cap i treballava més. En fi ...
    A la feina s'hauria de fomentar el respecte i el treball, la resta són collonades. No passa res si no sou amics de l'ànima amb els companys sempre i quan tothom respecti els altres i entengui quin és el seu paper dins l'engranatge laboral.

    Tinc grans amics amb qui no voldria treballar, i bons companys de feina amb qui no quedo per sopar ... Cadascú desenvolupa un paper i barrejar-los no garanteix cap millora.

    ResponElimina
  12. jeje, això em recorda al què passa una mica a l'escola amb els infants i els mestres. Hi ha mestres entossudits en què tots els infants han de ser amics de tots. I es generen molts conflictes, quan se senten obligats a ser amic de l'altre, i aquest altre no vol ser amic d'ell.
    Perquè no ensenyem que no tenen perquè ser amics, sinó aprendre a conviure entre tots, de manera respectuosa i cordial? no és més fàcil?
    Els amics, ja se sap, se'ls tria cadascú. Els infants això ho entenen. Els adults ja no sé si ho entenem gaire.

    Hem de saber diferenciar, i em sembla molt encertat el teu/vostre paper.
    Un petonàs!!!

    ResponElimina
  13. Jo tinc una mena de jefa que pretén que vinguem tots cada dia a treballar amb cara d'estar passant-nos-ho pipa a la feina, i quan algú ve de mala llet (perquè se li han cremat les torrades o perquè l'ha deixat el marit) es fot a parir. Hi ha gent que confon les coses...treballar no és la vida, crec jo.

    ResponElimina
  14. és un dels problemes que tinc jo ara mateix, volen que em comporti com ho fan ells i no puc, ells són familia (pare, mare i fill), jo sóc una treballadora mal pagada. I no m'entenen i no m'accepten que marqui certes distàncies, potser l'error ha sigut no marcar-les des del primer dia.
    Per què sempre ens enganyen a les feines?

    A vegades m'agradaria treballar en un lloc on no sigués res més que un número d'una llarga llista i no escoltar el meu nom durant les 8 hores de treball per res.

    A mi però no pretenen camelar-me de cap manera, ni amb dinars de 'germanor' ni amb augments de sou, ja veus. O sigui que si et tornen a convidar a dinar, atipa't com un lladre i aprofita tot el que donin, que ja s'ho cobren per algun costat.

    ResponElimina
  15. Vaja, acabés de carregar-te el concepte d'intel·ligència emocional...

    ResponElimina
  16. Jo penso que amb la cortesia i la cordialitat n'hi ha prou. Si cap dels dos grups esteu a gust amb l'altre, no fa falta que se us obligui a compartir dinars, o el que sigui...

    Tot i així, m'has fet pensar en el cas de segon de Batxillerat. Érem un munt de grups de gent, a la classe, molt diferents, i entre molts d'ells la gent es portava a matar. Jo era força neutra, més amiga d'uns que altres, però em portava relativament bé amb tothom (tot i que tenia les meves reserves amb certs individus, clar). Amb el pas del temps, però, tot i les nostres diferències, vam aconseguir ser un sol grup, i aprendre i tirar endavant molt millor tots junts... potser és diferent, que lo nostre era educació i lo teu feina... però a final de curs, vam tenir un dels dinars més emotius de la meva vida. Tothom va riure, plorar, i abraçar-se. Una passada.

    ResponElimina
  17. En el fons del fons del fons, som persones i crec que és bo que hi hagi bon rotllo amb la gent amb qui treballes. A mi m'agradaria fer dinars de germanor com aquest per poder relacionar-me més a nivell personal amb persones amb les que treballo. Posa't al lloc de la teva cap i diga'm si tu no faries el mateix.

    Ara bé, cada cas és cada cas i desconec els detalls del teu.

    ResponElimina
  18. Les relacions humanes sempre han estat un problema, el millor es que cadascú estigui al seu lloc i faci la seva feina, si el teu grup esteu bé, continueu així que treballar a gust no te preu.

    ResponElimina
  19. Tinc un molt bon amic (que el vaig conèixer a la feina) que em diu que a la feina no s'hi va fer amics. Quina gran sentència!

    ResponElimina
  20. Un simple dinar no pot solventar el que passa dia rere dia i que es cala en l'estat d'ànim de la gent. Crec que els mateixos que organitzen aquesta mena de dinars ho saben, però ho fan per complir amb l'expedient.

    ResponElimina
  21. Crec que la gent gran tria els seus amics i a la feina amb professionalitat és suficient.

    ResponElimina
  22. Si saps al que va, menja't tranquil el dinar (Mira, he fet un rodolí).

    Aquest tipus de gent sempre té algun tipus d'interès que va més enllà del simple "bon saber fer". Trist, depriment i lamentable, com va dir el poeta de Reus. Però ben cert.

    *Sànset*

    ResponElimina
  23. Doncs, imagina't els meus dinars, o sopars, jo que treballo en salut mental.... Bé, millor no t'ho imaginis, jajajjajaa :) petons, com sempre!

    ResponElimina
  24. Primerament hauria d’aclarir que no es tractava d’un dinar d’empresa, sinó d’un dinar que s’ha empescat la cap amb tots els seus subordinats per fomentar la concòrdia entre nosaltres i per celebrar que vam passar la ISO. Ella és la qui més s’hi ha entestat, tothom estava passiu amb el tema, però ella que sí, i que sí. No li volíem fer un lleig tampoc. Moltes gràcies a tots i totes per comentar aquest post.

    Captaire, jo solc passar totalment de tots els actes que es fan amb l’empresa, i no em barrejo massa amb la gent. Sóc de la teva opinió, per fer coses prefereixo una altra gent, però hi ha unes excepcions. Les meves companyes directes són una passada i ens portem realment bé. En molts casos superen el que seria un simple company de treball, ens portem molt bé. I això no era un dinar d’empresa, era un acte muntat per a uns quants, i quedava malament no voler-hi anar, la cap va insistir molt.

    Plugim, la cap està allà i no és amiga de ningú. Però entre nosaltres és una altra cosa. Jo tinc dues teòriques subordinades i me les estimo molt, i elles a mi. I la meva superior directa igual, és una persona molt bona amb la que m’hi entenc molt. Amb els altres ja és una altra història. Importa produir, però a mi també m’importen unes altres coses. Sobretot mirar pels meus.

    Assumpta, el dinar gens malament. Sobretot les postres, força espectaculars. El lloc no era especialment car, però hem menjat bé. Jo no tinc cap interès en tenir una bona relació amb algunes persones. Amb qui vull, ja la tinc. Més que bona. D’altres prefereixo respectar-los i entendre-m’hi a nivell laboral. I encara amb uns altres, ni això. Que facin el que els roti, mentre a l’hora de pencar facin el que toca, i si no ens dirigim la paraula, millor per mi. No, no, cap esforç. La relació amb la gent que comentava vull que sigui només laboral. I podem fer bromes i tenir concòrdia. Però no hi comptaré per a res més que per col•laborar.

    rits, parlar d’amistat és dir massa. I més que cordialitat, jo prefereixo parlar de respecte. És clar, no ens tirem els plats pel cap cada dia, però de vegades sí. I no és per competència, en teoria treballem seqüencialment i coordinats, però ells ens porten problemes. Nosaltres fomentem l’equip i ens esforcem per treballar el millor que podem. Ells primen saber fer cadascú una cosa, i no demanis a qui no toca una informació, perquè no te la sabrà donar i si ho fa, encara que estigui bé, es busca un problema. Hi ha moltes diferències entre ells i nosaltres, i és perquè la cap general els ha fet així, però amb nosaltres no podrà fer-ho, perquè no pensem igual. Ella ens pot manar. Però nosaltres no diem que sí a tot com babaus.
    De mi no poden dir el mateix que diuen de tu. Que m’hi deixo la pell si cal és indubtable. Però que no tindré problemes amb ningú, o no els tindran amb mi… això ja és una altra cosa. Jo no tindré problemes amb qui fa el que pertoca. Però si només et porten problemes i maldecaps, jo no puc.
    Les meves companyes són una meravella totes tres, en diferents coses, fins i tot a nivell personal. Però quan ens posem a treballar com a equip i l’engranatge funciona, em saltarien les llàgrimes perquè funcionem com un rellotge. És per estar-ne orgullós.

    Carme, no hi ha cap problema per conèixer-se una mica, encara que ja ens coneixem i personalment hi ha gent en la que no tinc cap interès. Si ens coordinem i cadascú fa la feina que li toca ja és prou. Per això m’interessen, més enllà, per ben poc. Jo als meus els demano compromís i feina ben feta. Com a mostra et puc dir que tenim una noia que a estones se la queden ells, i cada cop que hi va es posa negra. És una màquina, des del primer dia que ens ho demostra, i l’estimem molt. Amb nosaltres està de conya i és una peça més (vital a dia d’avui) de l’equip. Quan va allà la fan fer feines mecàniques i repetitives sense possibilitat d’aprendre res. Avui ha marxat molt emprenyada, i l’entenc.

    ResponElimina
  25. Judith, per més que ens diguin, nosaltres som 4 i prou. Els altres són 7 + la cap, que és d’ells en realitat, encara que digui que és de tots. I els 4 que som, estem de conya. No sé què has pensat, però espero que et vagin bé les reflexions que has fet.

    Deric, no ens entenem perquè tenim maneres molt diferents de treballar. Per ells nosaltres som uns bronques (sobretot jo), i per nosaltres, ells no saben treballar en equip, que és una cosa que nosaltres no volem perdre, tot i que ens diuen que ens hem d’especialitzar. Ens entenem només el just i necessari.

    Ferran, no anar a aquest dinar era obrir una confrontació, sobretot perquè no hi havia motiu per no anar-hi. Abans la cap s’emportava només a la gent de l’altra branca. Com ara depenem d’ella i la veritat és que li rendim força, també en ha volgut portar a nosaltres, per fomentar la unió de la plataforma. Ella ja veu que hi ha alguns piques, però vol que treballem de bracet. Doncs el meu interès és treballar-hi perquè toca, però de bracet res. Ens convidaven a dinar, i un dia és un dia. I érem només 12. Del que fujo sempre, com tu dius, és dels actes d’empresa, als que hi va tothom. M’és igual que hi hagi molt bona gent, jo ja faig amb els del meu costat perquè m’aixequin el dia.

    Carquinyol, sempre mirem de passar-ho el millor possible, però amb els companys directes. Als altres els tenim una mica de mania. Però és pels pollastres que ens munten de vegades, cosa que ens passa contínuament. Com a persones no hi tenim res en contra, encara que després dels desastres laborals és difícil mirar-los amb bons ulls.

    Jordi, encara que no vulguis estàs ‘condemnat’ a treballar amb gent amb qui no t’entens. Però en això també hi ha graus. Hi ha gent amb la que es pot parlar i t’acabes aclarint, gent amb la que no cal ni parlar perquè tot flueix, i n’hi ha que no toquen ni quarts ni hores, i amb aquests és molt difícil. Però quan ets tu el que els dius els errors que han comès en les coses que et demanen… malament. Per això, fem la feina que ens toca, i les relacions personals les aparquem. Pensa que si ens haguéssim de guiar per com ens cauen els que ens demanen coses, no fotríem res!

    Joan, millor que tu jo no ho podria dir. Ho claves amb l’explicació inicial, penso igual i així hauria de ser. I tot i pensar que no saps mai en quin lloc pots trobar una persona fantàstica que val la pena conèixer, i a la feina també pot ser, estic bàsicament d’acord també amb el que dius al final.

    Instints, jo això que dius ho veig molt evident, tant per la canalla com per qualsevol moment. Deixem que cadascú es faci el seu camí, que per afinitats ja s’aniran trobant. Això sí, ensenyem respecte i fomentem la cordialitat (tot i que això de vegades em falla a mi…), perquè tampoc no cal que ens portem a parir els uns amb els altres. Però voler imposar l’amistat, o el companyerisme, ho veig una mica difícil Com obligar a estimar a algú altre. No pot ser.

    Marta, em sembla que la teva cap confon les coses de totes totes. Però ja no és això, potser a la seva vida es comporta igual i ho té tot barrejat. La gent té dret a tenir dies dolents, no? Hauria de sortir als convenis laborals això.

    ResponElimina
  26. Elur, potser una altra persona s’hagués integrat més i hagués acabat pràcticament formant part de la família. Però és que ningú t’hi pot obligar, tu vas allà i fas les teves hores, no et cal ser com ells i ho haurien d’entendre. Però potser també et cansaries ràpid d’un lloc en el que només ets un número i passes inadvertida. Tots ho voldríem en algun moment, però després és molt frustrant. A mi m’agrada més el ‘recorda’t bé de la meva cara, perquè em sentiràs, però fins llavors no em toquis les pilotes’. T’agrada?
    A mi una mica sí que me l’han pujat el sou. Però res a veure amb la gent d’aquest dinar, potser la que el va pagar pot haver parlat bé de mi, tot i que ens les clavem que dóna gust, però això ho decideixen de més amunt. No vam dinar pas malament, no.

    Anònim, com que no entenc aquest concepte, me’l carregaré o me’l deixaré de carregar en qualsevol moment.

    Neo, ens podem tolerar quan no hi ha feina pel mig, però també fem vides independents i prescindim els uns dels altres, nosaltres som més amiguets de molta altra gent abans que ells. Són amb els que anem a esmorzar o dinar (i de vegades quedem fora) quan no ens obliguen. Per seguir amb el teu símil, allà tothom s’estima molt i ploren quan algú marxa de l’empresa, encara que l’hagis estat ignorant durant tot aquest temps. Jo tinc la teoria que ploren més per ells mateixos que per qui se’n va.

    Txari, per començar, si jo estigués al lloc de la meva cap, ja hagués fet fora tota aquella colla perquè són uns dropos. Sóc molt exigent amb la gent que treballa amb mi. Si compleixen, també els recompenso amb escreix. Per sort, no he tingut a prop ningú que m’hagi posat dels nervis de com de malament treballava. Entre nosaltres fem tota la germanor i el bon rotllo que es pugui fer, més i tot. Però els altres estan allà, no tenen res a veure, només que ens hem d’anar rascant l’esquena mútuament, sobretot nosaltres a ells. No li veig cap necessitat, ens portem bé a petites dosis, però no cal que els dos grups siguin com germans, quan nosaltres ens ajuntem amb gairebé qualsevol altre grup abans que amb ells. I tota la resta de l’empresa també. Però ja em coneixes i jo et conec a tu, sempre pensarem diferent. Jo tampoc em posaria a parlar amb una turista que em trobo a l’autobús camí de Ciampino.

    Garbi, nosaltres treballem molt a gust, però ells ens amarguen molts cops. Com hem de voler fer-nos-hi amiguets? Doncs farem tot el que s’hagi de fer, però vosaltres allà i nosaltres aquí.

    Jordi, el teu amic té raó, no s’hi va a fer amics. Però això no vol dir que no te’n trobis algun, que de bona gent te’n trobes per tot arreu. Mira E, si no.

    Albert, molt cert el que dius. En aquest cas jo penso que ho feia amb bona voluntat, però bé, a nosaltres ens porta gairebé obligada perquè ara som seus. Altres vegades, i havent currat igual, les celebracions les feia amb l’altre grup i prou.

    Kweilan, sóc de l’opinió de que hi anem a treballar, i aquesta és la premissa. Si després hi tens bones relacions, millor, però no pots esperar trobar-n’hi.

    Sànset, gairebé millor no pensar en els motius reals. El dinar no estava pas malament, ens quedem en això, i que va ser un gest amb tots els que estem sota el seu domini. No serem amics dels seus esbirros, però mentre ens pagui dinars, potser d’ella sí, hehehe.

    Candela, nosaltres les tenim claríssimes, no sé ells. Penso que també.

    Cris, què vols dir, que estan pitjor els terapeutes que els que tracteu? Ja pot ser, ja…

    ResponElimina
  27. No he llegit els altres comentaris, així que vaig una mica a dir el que penso i prou, que aquesta vegada faig tard a l'article.

    Jo crec que aquesta teva cap deu haver fet un curset recentment de "com ser un bon jefe", que això ara es porta molt, i li han dit que si hi ha bon rotllo entre els treballadors, aquests produiran més. I mira...

    ResponElimina
  28. Elur, doncs ara només cal aplicar-ho!

    Núr, doncs diria que algú la va veure a l'autobús llegint algun llibre per l'estil, rotllo a saber portar la gent i ser un bon cap. És cert que si treballes content, treballes millor. Però si amb una gent no t'hi entens en el pla laboral, és difícil que la cosa millori. Nosaltres intentem mantenir la cordialitat quan no es tracta de feina, però és que treballant ens posen dels nervis!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.