diumenge, 9 de maig de 2010

Ambivalència

Passen les hores i es fa de dia. Massa d'hora per aixecar-se, donem una volta al llit. Una hora més, i els ulls altre cop oberts. Gats que miolen, parada obligada. Torno a intentar-ho. Una altra hora. Una altra posició, tapat fins dalt. Una estoneta més de descans. No sé si són somnis o pensaments. Tot es barreja. Consola't, has dormit molt més que ahir. Però segueix el neguit. No puc dormir d'una tirada. M'aixeco d'hora per ser diumenge (i no tenir castells), però també vaig posar-me al llit estranyament aviat. El cansament, tant físic com mental, em va vèncer. Se'm va concedir una treva.

No acostumo a respondre comentaris amb un altre post. El blog és de les poques coses de les que no em vull desprendre, saltés on saltés, allà estaria connectat. Però el blog és una poderosa arma de doble tall, perquè avui necessito fer-lo servir d'abocador, i tampoc no trobo les paraules. Tampoc ningú no té cap culpa de les meves visites als inferns. S'hi està calentó, m'hi acostumaré. Em sembla trist estar tan trist. Em sembla exagerat lamentar-me d'un estat mental quan hi ha gent amb veritables problemes que potser llegiran això. Em sento tan perdut que ja no sé què està bé i què està malament, o la importància relativa de les coses. Em sento àngel i em sento dimoni. Em sento les dues coses. Perdo la paciència. Perdo el seny. Perdo fins i tot allò que diuen que és l'última cosa que s'ha de perdre. La sort és per aquells que la necessiten, sí. I jo en necessito una mica. Algun cop. Estic molt cansat de mi mateix.

53 comentaris:

  1. Bon dia Xexu,
    És complicat desprendre's d'un cansament que ni el descans físic esmorteeix però penso que sempre hi ha una llumeta que no s'apaga mai. Escriure-ho ja és un primer pas.
    Fa una abraçada de diumenge?
    Hi ets sempre i a vegades no passo tan sovint com voldria i et mereixes les gràcies i el meu agraïment.

    ResponElimina
  2. Em sap greu llegir-te avui Xexu i m'agradaria tant poder-te ajudar, però no sé com i aquesta impotència m'entristeix a mi.

    És fotut estar trist, però veure-hi la gent que aprecies i no poder fer res també em fot molt, de debò.

    Si creus que puc fer res per ajudar-te, a mi no se m'acut, però m'encantaria, digues-m'ho!

    Des d'aquí només et puc abraçar i dir-te que no estàs sol, això sí que no.
    Petons!

    ResponElimina
  3. XeXu, perque en certa manera et considero un amic (virtual, sí, com tants altres virtuals que corren també per casa teva)... doncs això, amb la confiança que dóna l'"amistat" i l'interès que sempre té un per ajudar un amic, et puc donar una sacsejada? És que ja fa molt de temps que et llegeixo baix, potser des que et llegeixo, i no fa poc, d'això. Si tens salut, feina, família... com pot ser que portis tant de temps baix? Si no et falta res del que és veritablement important, com és possible que no aconsegueixis remuntar? Perquè no et plantes d'una vegada i li demostres al teu desànim que tens més pebrots que ell?

    Només conec una cosa que justifiqui un estat baix continuat: un problema de salut, en primer lloc, o no trobar feina durant mesos i mesos... però poca cosa més. Si cap d'aquests no és el teu problema, aprofita ara, cansat de tu mateix, i rebel·lat d'una vegada! L'autocompadiment permanent o el salt endavant; la tria només depèn de tu.

    ResponElimina
  4. No sé gaire que dir tampoc. Tots sabem el que és trobar-se en un estat d'ànim baix i tots sabem que els ànims que et donen els altres, encara que ben intencionats, realment no serveixen de gaire cosa.
    Però es que en un cas així no podem fer gaire cosa més que escoltar-te i demostrar-te, tal com diu la RITA, que no estàs sol perquè gràcies a la finestra del blog nosaltres som aquí.

    Una última cosa. No t'hi acostumis a l'infern i malgrat el cansament, intenta sortir-ne.

    ResponElimina
  5. La tristesa és part de la vida, vivim i sentim pels contrastos, només saps que estàs trist perquè abans has estat content o "feliç", crec que tot això forçosament desembocarà en un estat nou. Si estàs cansat de tu mateix vol dir que hi ha alguna cosa en tu que canviarà aviat perquè així ho necessites.
    Tots tenim els nostres sentiments malgrat que hi hagi qui ho està passant pitjor, i tenim det a expressar-los, encara que entenc el que dius, a mi també em passa moltes vegades, quan em preocupo per les coses del meu món que podrien ser prescindibles si recordo que mentrestant, ja qui mor de mallatia o de fam a algun lloc del món. Però les coses són així i no podem deixar de sentir i pensar sobre les petites coses de la nostra vida de cada dia, dels nostres somnis, del que voldríem...
    Bé, espero que es giri vent i se t'emporti les cabòries,bon diumenge!

    ResponElimina
  6. Dur, molt dur el que sens i com et sens.
    Que dir... deixa pasar els dies, deixa't dur, no oposis resistencia a la vida si ara no en tens.
    Deixa't dur, alca't per damunt de tot i mira quina perspectiva et dona aquesta situació... la de sobrevolar fets, problemes, llocs, gent i escolta. Escolta els sorolls peró mes els silencis i observa que sent el teu cor...
    Haha, jo escrivint aixó en el teu espai...
    Sobre tot sobre tot, no perdre MAI el somriure!!!
    Una dolça abraçada, va.

    ResponElimina
  7. mmm, si vols visitar els inferns, aquesta tarda a les festes de maig de Badalona cremen el diable! (o el badiu, com li diuen ells) i mira, ves per on també hi ha concert d'aquestos Amics de les arts que tothom en parleu. Surt, passeja, corre,... i segur que ho veuràs ben diferent.

    Anima't i no et castiguis tant! (sé que és fàcil de dir, xò se 'acut ben poc). El dia que menys t'ho esperis, la tristor marxarà, potser ni te n'adonaràs perquè però passarà. Només dóna't temps i paciència.

    ResponElimina
  8. Des de casa teva i tots els que et visitem, només vull dir-te que tots et recolzem i estem aquí per tot el que necessitis, ja saps que en qualsevol moment pots passar per "casa nostra" i estar-t'hi una estoneta.

    Molts ànims.

    ResponElimina
  9. Bon dia de diumenge, Xexu,
    en llegir el teu post d'avui m'han vingut llàgrimes als ulls perquè encara que no et conec em sap greu que et sentis així i perquè m'hi sento una mica identificada perquè últimament (en l'últim any, potser) també m'he sentit molt trista potser "sense" motius com molt bé dius. Però la tristesa no és patrimoni de ningú, ni l'alegria. Aquests dos sentiments els pot sentir qualsevol sigui quina sigui la seva situació familiar, laboral o de salut...
    Estic molt d'acord amb el Ferran. L'autocompassió no serveix de gran cosa i l'única solució és posar al mal temps interior bona cara i afrontar allò que ens fa sentir malament. Crec que moltes vegades aquesta tristesa aparentment "sense motius" sí que en té de motius que potser estan amagats en nosaltres mateixos i en la nostra actitud envers les coses que ens afecten. I hem d'intentar omplir-nos d'energia positiva perquè la felicitat depèn bàsicament d'un mateix. Potser intentar fer coses que t'agradin i et facin sentir bé fora del teu horari laboral. I dedicar un espai, cada matí, a dir-te a tu mateix que ets el millor del món i que te'l menjaràs perquè ets únic i meravellós. Perquè segur que ho faries si t'ho proposes... perquè el canvi sempre comença per un mateix.
    Sé que tot això ja ho saps però potser a vegades convé que ens ho recordin...
    (M'ha quedat un bon rotllo...) Només em queda dir el més important: Una abraçada molt forta Xexu!

    ResponElimina
  10. He llegit aquest post aquest migdia, un parell de vegades, però m’ha semblat tan complicat de respondre en aquell moment que he anat a fer una volta per altres blogs i després a casa els sogres a dinar... Ara he engegat i he fet al contrari. He anat primer a uns altres blogs, pensant que després havia de passar per aquí: que volia passar per aquí. Però segueixo sense trobar ben bé les paraules que busco...

    A veure... Jo, com ja han dit altres companys, també fa temps que m’adono que estàs baix d’ànim. El que no sabia és si això són moments concrets o és el teu estat habitual... Fa dies, en un altre post, vas posar la frase “el meu natural és trist” i a mi em va preocupar llegir-ho. Encara que la frase fos d’una cançó -com després vaig saber- el fet és que tu la vas utilitzar i això vol dir que t’hi senties identificat...

    Té tota la raó en Ferran en quant a que només hi ha dos autèntics i reals causes que “justifiquin” enfonsar-se: una malaltia (i no qualsevol malaltia, sinó una de seriosa) i la manca de feina durant un temps prolongat que pot portar a gravíssims problemes econòmics.

    I precisament aquí trobo jo el problema... Si tu mateix dius que no tens motius greus per estar trist, però en canvi ho estàs, i ho estàs molt, i sovint... doncs vigila, XeXu... i t’ho dic amb tot el carinyo, que ja saps que sóc sincera: Quan el món es va fent petit i tu et sents el centre d’aquest món, però no perquè et creguis millor que ningú, sinó justament al contrari, perquè la teva tristesa, la teva angoixa, no et deixa “sortir” cap enfora... perquè prens consciència que estàs trist i aquesta preocupació, com un gos que es mossega la cua, t’entristeix més encara... i això dura... i tens insomni... i el teu interior trist va guanyant terreny... doncs no et vull espantar però podria ser indicador de símptomes depressius.

    Ara bé, tu vas a treballar, fas el teu horari, surts amb amics, vas a córrer... per tant és una situació que controles perfectament. Així que no et deixis vèncer... No permetis que la tristor avanci ni un centímetre més. No li permetis. Força’t (sí, sí, forçat: imposa-t’ho com a obligació) a sortir, a fer activitats que t’agradin... rellegeix el llibre que més t’hagi agradat a la vida, escolta aquella cançó que t’omple d’optimisme, agafa’t un vídeo de la peli que t’hagi fet riure, apuntat a alguna activitat (jo què sé, ves a fer piscines, o apunta’t a classes de guitarra)... i lluita amb força per guanyar aquesta batalla. No tinc cap dubte que encara hi ets a temps!!

    No t’asseguis a pensar en tot allò que et manca... no donis voltes en com t’agradaria que fossin les coses... pensa en allò que tens, en tot el que has aconseguit... i allò que no tens arribarà quan hagi d’arribar... però quan arribi t’ha de trobar content amb tu mateix ;-)

    T’he pegat un rotllo impressionant... però si servís per alguna cosa em sentiria molt contenta.

    Una abraçada ben forta!!... Va!!!

    ResponElimina
  11. No crec que et serveixi o potser sí si et dic que moltes vegades he tingut una sensació semblant...estar trista i no saber ( o en el fons saber-ho i negar-ho) exactament el perquè...com estar dins una teranyina i no poder-ne sortir facis el que facis....però igual és alguna cosa pendent, un conflicte no resolt....algun canvi que hem de fer però no gosem fer-lo i mentrestant estem com aturats en una barca que va corrents avall damunt un riu i no volem ni podem agafar els rems...simplement ens deixem portar per la rutina diària....jo a això els hi dono el nom de crisis vitals ....es passen...es superen...i sempre hi ha alguna costa que canvia....encara que sigui poqueta cosa...i mica en mica anem remuntant l'anim....espero que també et passi a tu i remuntis! Vinga! Amunt! ànims!

    ResponElimina
  12. A mi em fa ràbia llegir el que has escrit...perquè reflecteix un estat d'ànim que no m'agrada tenir i que tots podem reconèixer perquè en algun moment hem pogut trobar-nos així. Però no podem estar tan baixos tan temps com portes tu. No sé què dir-te però una persona intel.ligent com tu ha de trobar forces dins seu i gaudir de la vida, del sol, del fred, d'una frase, d'una rialla, d'un amic...No t'ho facis, això XeXu...busca forces i troba-les!

    ResponElimina
  13. Jo vull dir que crec que no hi ha tan sols dues causes, o tres, que només justifiquin el que un tengui dret a sentir-se malament. Evidentment ens podem sentir culpables de sentir-nos malament si ens comparam amb altres persones que tenen problemes de debò. Però com a éssers que sentim és inevitable que de tant en tant no ens trobem bé anímicament encara que no hi hagi cap raó aparent. Diuen que les pitjor depressions són aquestes. I vaja, si no tothom, almenys sé que una gran majoria en un moment donat ens hem sentit malament sense saber perquè, o sabent-ho, hem passat una mala temporada, una època dura (i no necessariament per un tema de feina o malaltia, no cal que sigui només això). Però no t'has de sentir culpable, Xexu. Potser és una etapa necessària de cara a altres que encara han de venir, per madurar emocionalment. Ets una persona, sents, i potser no tothom entendrà que tenguent-ho tot te sentis així. Cadascú és com és i sent les coses de diferenta manera segons la forma de ser, el que ha viscut, etc, etc.

    En aquestes èpoques jo mirava de posar-me metes i quan veus que les anava aconseguint, era quan tornava a confiar en mi, en que tot aniria bé. No sempre funciona però no s'ha de perdre l'esperança. De fet crec que no se perd mai encara que a pics ens ho sembli. No pensis en el que te falta, valora el que tens. A vegades tenim moltes possibilitats al nostre voltant que deixem passar perquè el mal moment no ens ho deixa veure o en el fons no volem. Sembla mentida però a vegades no se vol, encara que sigui de forma inconscient. Perquè m'entenguis (i perdona el rotllo), te posaré un exemple: conec una persona que se va quedar tan enganxada al record del seu ex que tot i que aparentava voler superar-ho i que deia que no podia (en el fons no volia perquè inconscientment el dia que ho superés sabia que hauria acabat amb ell i el que sentia per ell definitivament i en el fons, segons el psico que va tenir raó, ella no volia, perquè li feia por tancar portes, no tenir res a lo que aferrar-se, un motiu per al que aixecar-se cada dematí). Li van passar molts trens al davant que valien la pena per aquella època i que va deixar perdre. Fins que un dia, uns anys després, se va tornar a creuar amb ell pel carrer. Ell anava amb una altra, s'havien casat feia mig any. Va ser com si de cop despertàs. D'això fa uns tres anys i ara que voldria, de moment no hi ha hagut més trens... Només fa que treballar, no coneix gent nova des de fa molt i clar això dificulta certes coses però s'ha de pagar la hipoteca ella sola. És una història trista però jo mir de tenir-la present. La vida segueix i cada dia ens ofereix coses bones, oportunitats per a aprofitar. Estigues atent, la sort poc canviar en qualsevol moment. Potser depèn de tu més del que te penses ;)

    Una forta abraçada

    ResponElimina
  14. Coi nano, ben planxadets que ens tens. Llàstima que no et pugui entomar una bona cleca (prenent-me mooolta confiança) a veure si espaviles que tu mateix dius que no n'hi ha per tant!

    Ei, mira, fa de mal fer això de donar consells, però toca fons. Toca fons d'una vegada. Toca'l, perquè un cop allà, sabent que hi ets, només et queda anar amunt. Utilitzar-lo per agafar embranzida i amunt. Sortir de la pinya i anar pels terços, pel dosos i un cop allà apuntar a coronar. Ja saps com es fa, això.

    Una abraçada (ni que sigui virtual). No cal que baixis als inferns, que el caliu ja te'l donarem nosaltres, home!

    P.S.: No esperis la sort. Surt a buscar-la.

    ResponElimina
  15. Audentes fortuna juvat

    ResponElimina
  16. Ja havia entrat al matí i no he sabut que comentar , que cal dir en aquests casos? Les tres gran causes de tristesa, tot i que sembli una obvietat treta d'una mala cançó; segueixen sent salut, diners i amor - amb l'ordre que més convingui.
    No sé que és el que et falta, tot i que tinc les meves sospites, però espero que ho trobis aviat i que et tornem a llegir post com aquest:
    http://zwitterioblog.blogspot.com/2009/05/un-despertar.html
    Em sorprenc a mi mateixa de lo senzill que ha estat trobar-lo amb el buscador que tens, em pensava que hauria de fer arqueologia blocaire i la paraula clau que he posat ha resultat ser el títol.

    Després de tota aquesta digressió: molts ànims i que trobis allò que tant cerques.

    ResponElimina
  17. Hores baixes.....? aquesta setmana també les he passat i ja son del passat. Demà un altre dia...el viurem el millor que podem.
    Anims!!!

    ResponElimina
  18. Aquesta tarda mentre feia temps per anar a can R han tocat el timbre de casa. He anat a obrir i m'he trobat la meva tieta, la meva cosina, el seu home i la meva nebodeta altrament coneguda com Calamity Jana (diu que persegueix la gata de la tieta per poder-la trepitjar). Quan m'ha vist, m'ha somrigut i ha vingut amb la mà estesa i m'ha dit 'nem!'... i se n'anava cap a les escales que van al pis de dalt... i jo 'a on Jana?' 'xexu!' em diu... volia anar a veure en Pèsol que sap que els diumenges a la tarda sempre hi ha visita i (digues-li tonto) es queda al meu llit dormint... he pujat i baixat després d'escoltar el 'nem! xexu!' unes quatre vegades :)

    una abraçada immensa!!!

    ResponElimina
  19. oh! me n'oblidava... a casa seva hi té un gat de roba i l'ha batejat, es diu xexu ... bé Pèsol, però ella li diu Xexu jeje

    Les altres mil vegades que em volia fer anar a dalt me n'he escapat dient-li que dormia i que no podíem destorbar-lo....

    Ja... res a veure amb el post... i què?! estàs fart de tu, doncs parlo del meu gat, ja ho veus.

    ResponElimina
  20. Xexu, jo sempre dic que s'ha d'anar endavant. I ho dic de debó, s'ha d'empenyer els dies per arribar a un millor lloc. Hi ha èpoques molt putes, tots les passem, entres en un cercle viciós sense haver fet res, en un putu bucle i a sobre, hi disfrutes i tot en aquesta merda, i fins i tot et penses que si t'ha tocat, millor que t'hi acostumis que potser no hi ha res més; però no, no i no! Nen, sempre endavant, sempre sempre!

    Com sortir-en, no ho sé. Cadascú ha de trobar el seu camí, el seu estat, la seva pau. Evoca tan com vulguis, mal no fa, ara un cop evocada la merda, aixeca't i endavant!

    Una abraçada molt i molt forta!

    ResponElimina
  21. Aquest comentari de Caterina Cortés crec que dóna de plè... Has de trencar la cadena de veritat. Has de voler trencar-la.

    Després, seràs lliure i, llavors (encara que repeteixi el meu anterior comentari)... allò que no tens arribarà quan hagi d’arribar... però quan arribi t’ha de trobar content amb tu mateix ;-)

    ResponElimina
  22. Ja t'ho han dit tot, o gairebé. el cert és que de vegades cal demanar ajuda, i si molt convé anar al metge, que les tristeses sempre tenen un principi, però s'alimenten soles, i mai saps on et portaran, hi ha moments que perds l'origen, i ja no saps el perquè estàs com estàs i on estàs, i tens coses clares i coses que no entens, i dubtes, i sents una cosa com que passarà quelcom desastrós i t'ensorraràs...i llavors la química ens ajuda...o no, però som un embolcall fet d'equilibris químics que es poden desequilibrar...

    T'abraço amb molt escalf!

    ResponElimina
  23. Els caps de setmana, a la mínima que tenim una mica de temps i ens posem a pensar, a vegades ens ve al cap la visió més pessimista de les coses. Com que durant la setmana anem tan amunt i avall, no pensem gair en res i la mateixa dinàmica del dia ens porta fins a l'hora de dormir.
    A veure demà si tot ho veus d'un color diferent! El millor que es pot fer quan un es troba en aquesta situació és ocupar-se, distrure's amb el que sigui.

    ResponElimina
  24. Ja t'han dit tot el que et volia dir molt millor que jo. Fes-los cas, que ells en saben ;) Et deixo unes quantes cançons...
    http://www.youtube.com/watch?v=CaBEYU4nNzI
    http://www.youtube.com/watch?v=gIqLsGT2wbQ
    http://www.youtube.com/watch?v=N34y5w6tQyY

    ResponElimina
  25. Xexu, després de tantes paraules assenyades... no sé si puc dir-te ja res més.

    Només que... si no "pots" o no "saps" com fer cas del tot elque et diuen... ja saps que si vols en parlem.

    ResponElimina
  26. Si necessites utilitzar el blog d'abocador, fes-ho. Quan tenim un neguit una de les primeres coses per asuperar-ho és treure'l fora sigui com sigui. I si, potser uns altres tenen problemes més greus, però tots tenims els nostres i són aquells els que ens preocupen. No crec que estigui malament dir-ho.

    Molts ànim i endavant, company !

    ResponElimina
  27. T'he llegit i rellegit. Sé que t'hauria de donar ànims. M'agradaria trobar les paraules justes, aquelles paraules que en moments així són les que es volen dir i s'han de dir, les que es volen escoltar i s'han d'ecoltar... però no em sento capaç... només puc dir-te que sóc aquí...

    ResponElimina
  28. XeXu, només et puc dir que intercanviem els papers: ara jo seré la persona que se sent trista sense saber-ne el motiu i tu seràs jo. Què em diries? Quina clatellada em deixaries anar perquè em sentís més animada?

    T'han donat ja tants consells tan assenyats, que poca cosa més em queda per dir-te. Només espero que els agafis, que els avaluïs i que quan ens donis les gràcies —sé que ho faràs—, aquestes no vagin seguides d'un "però jo no sóc tan fort com per a fer-ho" o un "és molt fàcil dir-ho però molt difícil complir-ho". Espero de tu un "ho intentaré i us prometo que me'n sortiré".

    Tens dret a sentir-te trist de tant en tant perquè els teus problemes són teus. Què és més important perdre la feina, perdre la parella o perdre la mare? Són tres problemes diferents que cal afrontar de maneres diferents i potser, si els has viscut tots tres, algun et semblarà menys dolorós que els altres, però cap d'ells deixarà de tenir importància.

    ResponElimina
  29. jo, què vols que et digui, somric cada vegada que recordo a la Jana cridant en Xexu... ;*)

    ResponElimina
  30. És molt difícil comentar un post com aquest. Em sembla que de consells ja has rebut un munt i molts, de molt assenyats. Jo només et donaré les gràcies per compartir els teus pensaments i sentiments amb nosaltres, commou molt trobar gent com tu tant sensible i humana i em sento privilegiada per haver-ho llegit. Una abraçada

    ResponElimina
  31. Uff!! M'has deixat de pasta de moniato. No sé que et passa company, però qualsevol cosa, saps que tens una banyera per tu preparada! Molts ànims!

    ResponElimina
  32. Eh!No pot ser això,no es pot perdre l'últim que es pot perdre.
    Vols dir que si sempre estiguéssim contents de nosaltres mateixos,no seria molt avorrit?
    P.D.No deixis que la merda se'ns mengi...^-^
    (http://www.youtube.com/watch?v=hGvd9hQxsrI)

    ResponElimina
  33. Tu vés dient a ca la Carme i l'altra gent que t'agrada que et diguin les coses com ragen, XeXu, que al final te la deixaré anar jo!

    Home...

    ResponElimina
  34. Saps que pots avocar tot el que vulguis sobre nosaltres, que la càrrega mai serà prou pesada.

    *Sànset*

    ResponElimina
  35. Ostres XeXu, entenc aquests dubtes d'explicar o no al blog aquestes coses. Si s'escriu, sentiment de redundar sobre el mateix i potser explicar coses que no toquen, amb una mica de por de què pensaran sobre com estic i com sóc; si no ho escric, sentiment de menjar-m'ho tot i no fer ús d'aquest espai per a expressar-me, i de ser un censor en potència.
    Bé, un cop escrit, ja està. No sempre es pot estar bé, collons...M'ha agradat això de concedir-te treves. Fes(m)-ho més sovint, perquè realment són necessàries, i més productives del que semblen a primer cop d'ull. Et passo una cançó que m'agrada i que vé a dir que hi haurà sol després de la tempesta per naturalesa. Deixem la naturalesa fluir, doncs, i no la (sobre)alterem.
    Why Worry- Dire Straits --> http://www.youtube.com/watch?v=_03uXQiz6eY

    ResponElimina
  36. a vegades hem d'aprendre també a estar tristos, i que no passa res si ho estem. Però també hem de pensar en aixecar-nos i gaudir d'allò que potser no té tant a veure amb la nostra tristesa i que vulguis o no, et pot alegrar els moments.
    És fotut, però ens hem d'esforçar a fer coses que ens distreguin, a pensar que hem de tirar endavant perquè la nostra vida val la pena viure-la i que hi ha moltes moltes coses que valen la pena per ser feliços.
    Dóna't el temps que necessitis. A vegades també amb tantes coses com tenim al cap, passa que no ens posem a pensar en nosaltres mateixos fins que petem. Descansa i intenta relaxar-te.

    Si necessites quelcom, xiula. Ara amb l'hivernacle, és com si hi hagués una habitació més, jeje. Un petonàs i una abraçada plena d'energia. Muack!!!

    ResponElimina
  37. Xexu, passo sovint per aquí tot i que rarament m'animo a comentar...Però m'ha sapigut greu la tristesa que traspua el teu text! L'altre dia va caure a les meves mans un petit llibre titulat "Sé feliz" amb un munt de petits i bons consells...El que em va agradar més va ser el que deia..."¡Mímate un poco!" Em fa la impressió que potser t'aniria bé mimar-te una mica més!! Endavant les atxes, Xexu! Potser demà el sol surt una mica més...

    ResponElimina
  38. Porto dies sense llegir-te i em sap greu tornar i trobar-me un post com aquest. No sé què dir-te, sincerament. Molts ànims company! Hem de seguir endavant sempre! Pel que necessitis, ja saps..
    Una abraçada!!

    ResponElimina
  39. Xexu benvolgut, ja saps que nosaltres som incondicionals teus, i que ens encanta llegir-te content però igualment estarem aquí quan estiges cansat, trist i fart, esperant que torne la calma. T'envie una abraçada forta.

    ResponElimina
  40. Quaranta comentaris. I al segon que llegeixo canvio totalment el que volia dir. Disparo.

    Volia dir-te que la tristesa és un estat més i que no passa res, que no et sentis trist d'estar trist que tots hi podem estar només que vivim en un món que sembla que estem obligats a dir que tot va endavant i que tot és fantàstic, i hi ha dies de tot i no passa res.

    I també volia dir-te que tens molta sort de ser capaç de dir-ho perquè així pots notar les altres persones que també t'hem notat a tu, vaja, que qualsevol cosa millor que no dir res.

    Però he llegit el comentari del Ferran i he al·lucinat. Quin comentari tan bo que tha fet. Me l'aplico i me n'enduc un tros a casa meva si no et fa res.

    Una abraçada de dimarts. Gràcies per escriure

    ResponElimina
  41. A tots, moltes gràcies pels comentaris que heu deixat, i les vostres paraules. Alguns són de tal confiança que fan por i tot d’adonar-te de les relacions que s’estableixen a través d’una pantalla. Com que ja m’agrada que es diguin les coses clares, m’ha alegrat, no sense sobtar-me, tota la carn que heu posat en el que heu dit per donar-me un cop de mà, i estic profundament agraït. No es pot demanar més, sou totalment increïbles. I jo molt afortunat.

    Babunski, de vegades no cal dir res, només ser-hi.

    Joana, una bona abraçada sempre és bona i s’agraeix. Escriure-ho és més una necessitat que un pas. Potser m’hauria de llegir més a mi mateix, però em canso de donar-hi voltes.

    Rita, sóc conscient de que us preocupo quan escric coses així. Em sap molt greu, per això d’alguna manera em disculpava en el mateix post. El blog sóc jo, i em cal posar-hi aquestes coses que porto dintre. El problema és que de vegades no em surt de plasmar els moments d’eufòria, potser per fugaços, o perquè no m’inspiren a escriure. Però els que llegiu us emporteu mala impressió. És el problema d’escriure de necessitat. T’agraeixo molt l’oferiment, però no vull que et preocupis més del compte. Crec que sé buscar ajuda quan em cal, crec. També hi ha coses que hom ha d’anar fent sol, encara que jo em senti molts cops terriblement sol i perdut. Però m’hauria d’anar trobant.

    Ferran, em parles amb termes que faria servir un veritable amic. Potser és cert que em cal una sacsada, però també has de tenir en compte que no a tots ens preocupen les mateixes coses. Potser sí que fa temps que no passo per èpoques felices, però he anat fent. Aquí no es diu tot el que passa ni s’explica tot el que es cent. És la vida per fascicles, quan surt, quan cal. I vosaltres us emporteu la pitjor part. A més, quan escric sempre miro de fer-ho de forma seriosa, i fins i tot quan parlo de coses neutres pot semblar que estic una mica baix. Bé, em sap greu, és la meva manera, però no pretenc preocupar ningú. L’autocompadiment no és gens bo, és cert, i no és una cosa que m’agradi. Però és una cosa que no puc evitar, de vegades. Llavors potser em surt d’escriure, i ho patiu. Saps, podria tenir un altre lloc, o una simple llibreta, on escriure aquestes coses. Però llavors estaria apartant aquest lloc de la seva utilitat real, la que sempre ha tingut, la d’escriure les coses que em passen pel cap, o les que em ve de gust parlar. Potser ara és un blog per on passeu molta gent (que m’encanta), però segueix sent un blog molt personal. Si algú m’hagués dit fa un temps que ventilaria les meves intimitats (que tampoc ho faig) de manera tan pública, l’hagués pres per boig. Però ara m’agrada. El feedback, com el teu, és bo. Escric per mi, per necessitat, però a sobre rec resposta. Que em cal una empenta i anar endavant, ja ho sé. Però saps, això provo. És per això que ara no estic bé. Però hi ha coses que no s’han d’explicar, espero que ho entenguis. Gràcies. Gràcies per parlar-me així. Ets la viva demostració que això no és només un joc d’escriure i contestar ximpleries, sinó que rere la pantalla hi ha persones reals, que s’impliquen amb les altres que es troben. Gràcies.

    McAbeu, serveixin o no, s’agraeixen. I ser-hi sempre no és fàcil. Aquí molts esteneu la vostra mà perquè l’agafi si cal. No és poc això. No pas. Als inferns hi faig visites esporàdiques. Suposo que per visitar la família, en les fases que em sento dimoni.

    Lolita, si has conegut la felicitat coneixes també la tristesa, que es dóna quan no tens el que vols, o el que creus que necessites. Canvis? No ho sé. No m’he caigut mai massa bé. És normal que ens preocupem per les nostres coses, les que ens afecten directament, perquè per més que miris pels altres, si t’has de sentir malament ho faràs per tu mateix, i el que et preocupa ocuparà els teus pensament. És quan no tens altres preocupacions que pots centrar-te en els altres i fer tot el que calgui per ells. Potser és egoista, però em sembla que l’ésser humà ho és per naturalesa.

    ResponElimina
  42. Menta, és difícil sortir d’un mateix per veure-ho amb perspectiva, per això tendim sempre a escoltar els altres. Vaja, a veure què ens diuen, perquè després costa molt fer cas dels consells, hi ha canvis que s’han de produir dintre i no venir de fora, potser tots. Aprecio el teu esforç perquè tu ho passes pitjor del que ens podem pensar, i que prestis atenció a les meves cabòries diu molt de tu. Gràcies.

    rits, no pateixis que ja surto, quedar-se a casa de vegades es fa feixuc, i quan això passa, s’ha de buscar alternatives, i les trobo. Ja no sé si espero que marxi la tristesa, perquè aquesta també es barreja amb bons moments que potser no es veuen prou reflectits aquí, però és més la sensació de que res no pot ser normal, anar a l’hora com a mi m’agradaria. I castigar-me em sembla que ho seguiré fent fins la fi dels meus dies, així que…

    Jordi, s’agraeix saber que sou aquí, i molt sovint em refugio a la blogosfera, és un lloc que m’acull i em distreu. Gràcies.

    Myself, gràcies per aquest comentari. Sempre em sap greu que la gent que pugui llegir el que escric pateixi per mi. Tots patim, i és cert que de vegades estem malament per alguna cosa sense motiu, o que no el coneixem, millor dit, però no és el meu cas. Les meves cabòries són conegudes, i són més lamentacions que realment ho passi malament. Vaja, sí que ho passo malament. Però se suposa que ho passaria pitjor si em passés alguna de les coses que més amunt han dit que justifiquen una llarga temporada de tristesa. Encara que, per exemple, la feina no està massa amunt en la meva escala de valors. Potser perquè en tinc i vaig tirant.
    Compadir-se no serveix per a res, amb això sempre hi estaré d’acord. Però és difícil quan no saps què fer i et trobes perdut, de vegades et venen les llàgrimes i no saps ja què fer amb la teva vida. En aquests moments és difícil afrontar res.
    No sóc ni únic ni meravellós, i les poques coses que m’agraden de mi no serveixen per a res. Així que cada matí l’únic que em dic és ‘a veure com surt el dia…’. Generalment et sents bé i amb ganes de menjar-te el món quan tens evidències que vals per alguna cosa.
    S’agraeix l’abraçada.
    Comentari 2: Tots aporteu idees i consells molt bons. No puc pas queixar-me, al contrari. T’agraeixo la música, tot i que no m’agrada Manel!

    Assumpta, he de reconèixer que el meu estat més normal és de pessimisme. La tristesa és un estat que canvia, i estar baix de moral no vol dir necessàriament estar trist. Però no sóc algú que veu les coses amb optimisme i alegria. Suposo que, com tots, quan estic bé tot es veu d’una altra manera. En el que no estic d’acord és amb que només hi ha dos motius que justifiquin un llarg període de tristesa. Penso que n’hi ha molts de possibles, i que a cadascú ens afectaran uns més que altres.
    Jo he viscut una depressió de prop, i sé que el que em passa a mi no s’hi acosta ni de lluny, jo conec els motius de la meva tristesa, o de la meva decepció, o del que sigui. A més, jo m’aixeco cada matí per anar a la feina, foto moltes hores, després potser vaig a donar un volt, miro de córrer una mica, surto tots els caps de setmana… t’asseguro que de depressió no en té res. Però bé, tu parles de símptomes, i jo vull creure que tampoc n’hi ha per tant. No et preocupis.
    Tot és molt relatiu, Assumpta. Jo puc pensar en allò que em manca, sí. També puc pensar en el que tinc. D’acord, tots sabem que al que tenim deixem de donar-li importància, o ens hi acostumem. Però quan ja t’esforces en aconseguir allò que vols, i no te’n surts, és força frustrant. Content ja ho estic. O ho estava. Potser aquí no s’acaben de veure tots els meus estats d’ànim, com tampoc s’acaben d’explicar totes les coses que em passen.
    Comentari 2: La Caterina sempre sap de què parla. Això de les cadenes… no et dic que hagin desaparegut, però potser ja no són ben bé el problema…

    ResponElimina
  43. Elvira, la veritat és que em dec haver expressat malament ja que no és que em senti trist per algun motiu que no conec. Penso que sé els meus motius, i saber-los no m’ajuda perquè encara em lamento més. Però la metàfora que fas després sí que em resulta més coneguda i me la puc aplicar. La vida em porta i no la guio jo. Suposo que en algun moment hauré d’agafar aquestes regnes que un cop se’m van escapar. A veure quan és.

    Kweilan, encara ara penseu que sóc intel•ligent, si justament no he sabut sortir d’una mena d’espiral durant tant temps? O sí. Potser he sortit d’una i he entrat en una altra. Tant és, la qüestió és que no acabo de trobar estabilitat. Em sembla que no busco als llocs correctes.

    Caterina, primerament, agrair-te molt aquest tros de comentari. Estic d’acord amb tu amb que hi poden haver molts més motius de tristesa perllongada a banda dels que s’han dit, però et dic com a altres que conec els motius de la meva tristesa, no és que no sàpiga el perquè d’això. Tampoc és que em senti culpable d’estar trist, més aviat que trobo que els meus motius tenen menys importància que els d’altra gent, però és això, són els meus i no me’ls puc obviar. I penso que sentir-me com em sento, com tu apuntes, va molt a maneres de ser, perquè per altres seria molt més fàcil de superar, com a mi em resultarien més senzilles algunes coses que preocupen el personal.
    Saps, em sembla curiosa la teva solució després de venir d’una temporada de llegir a casa teva un munt d’èxits. Vull dir que realment t’has fixat objectius i els has anat complint, i això et puja la moral segur. Jo em passo la vida competint amb mi mateix i marcant-me petits o grans reptes. En el dia a dia sempre n’hi ha algun, i d’altres a llarg termini. Els petits els assoleixo sempre. Els grans… de vegades se’m fan massa grans. De totes maneres, arriba un moment que aquest tipus de satisfacció ja no t’omple tant i t’adones que és frustrant ja que ho fas per no pensar en el que no pots aconseguir ni que t’ho proposis.
    Valorar el que és té és una cosa, paradoxalment, molt difícil. Podem pensar que sí, però després t’hi acostumes i ho veus com a normal, ja no et motiva. És naturalesa humana. El cas que m’has explicat, i que t’agraeixo, em sona molt perquè penso que en alguns moments jo he estat així mateix. Feia cara de voler superar-ho, però en realitat no volia, ja que això significava perdre l’opció d’estar amb aquesta persona. Del que no t’adones quan estàs així és que d’opció no en tens cap. Ara penso que la cosa va per un altre cantó. Però realment de trens jo no n’he vist passar massa.

    Joan, fins i tot això de tocar fons és relatiu. No sabem mai on és aquest fons, i de vegades hi arribem i pensem que ja no es pot estar pitjor, i comencem a remuntar. Però la vida de vegades et torna a colpejar, potser quan ja la remuntada anava força bé, i caram, descobreixes un altre fons encara més profund. És cert que necessito espavilar, i també és bo de saber que hi ha persones que et diuen les coses així de clares. I el caliu també es nota, eh?

    Anònim, no entenc la frase, sóc de ciències.

    Mireia, en realitat sí que saps de què va tot això perquè les teves sospites són certes. Ha estat una sorpresa que em citis un article meu per demostrar-me que hi ha hagut moments millors. Pensa que, a diferència del que sembla ara, he viscut moments molt feliços mentre tenia el blog i s’ha reflectit aquí, que em poso molt tonto jo quan sóc feliç, eh? Bé, gràcies per aquestes paraules, i la cita que m’ha tocat la fibra.

    Garbi24, viurem, viurem, però per mi no són tan espontànies i tan curtes de moment, em cal trobar una mica d’estabilitat per poder viure del tot.

    ResponElimina
  44. Elur, pobre Pèsol que el prendran per mi! Per un moment he pensat que deixaves llegir el Bona nit a la Jana, i que et demanava de llegir-me. Naturalment he vist que, essent de la teva família, la nena demostrava la mateixa manca de criteri. Però veig que no, que s’interessava pel gat, cosa que fa que encara tingui solució. Ara que, això del gat de roba ja em fa més gràcia. Se li pot quedar el meu nom, seria tot un honor. Quan la nena sigui més gran li pots explicar qui sóc. Perquè en pugui fugir, vull dir. Gràcies per tot, maca.

    Tarambana, amb el concepte ‘putu bucle’ m’has fet venir el Perdedor al cap, quins temps aquells!! Bé, responent el comentari, ja és lògic voler i aconsellar anar endavant, el problema, com ja vaig dir en un post de no fa tant temps, és que no sé exactament cap on és això. I si em moc i en realitat vaig cap enrere? Perquè no, estar en un putu bucle no és divertit, encara que hi estiguis acostumat. Se n’ha de sortir. Però com? O cap a on?

    Zel, saps, curiosament, d’equilibris no en tenim al cos. En la química del nostre organisme, l’equilibri de les reaccions significa la mort. No t’atabalaré ara amb com va la cosa, però això del concepte d’equilibri es pot aplicar a tot menys a la química. I de l’altra química, la que prenem, doncs bé, segur que ajuda, però no penso que sigui el meu cas el d’haver-ne de prendre. Mai s’ha de subestimar el bé que et pot fer un metge o terapeuta, i de vegades m’ho plantejo. Però penso que sóc jo qui he de treure les meves pròpies castanyes del meu foc. Potser vaig errat i en un futur hauré de reconsiderar seriosament el que em proposes.

    Albert, tenir temps per pensar de vegades és horrible. Molts cops arribes al pensament negatiu, i d’aquí ja no surts. Per això sempre va bé trobar companyia del tipus que sigui quan això passa. Aquesta és la millor distracció segur.

    Carme, sempre has tingut la mà estesa perquè te l’agafi, i això val més que qualsevol paraula. La meva confiança en tu és plena, i com a entesa no dubto que em podries ajudar a treure l’entrellat de moltes coses. Saps, no ho descarto, però miro de sortir-me’n solet, cosa que penso que hauria de saber fer.

    Carquinyol, ja veus que no me’n puc estar i que el blog acaba sent un lloc on dir tot el que em passa per dins, ja sigui pel cor o pel cap. Al fina, l’únic que ens importa és el que ens fa infeliços, i encara que per un altre els nostres maldecaps siguin insignificants, si a nosaltres ens preocupen, és que tenen una importància. Això mateix miro de transmetre a la gent que m’explica coses començant per un ‘et semblarà una bajanada, però…’. Jo no ho considero una bajanada, però és només una preocupació i no un problema que no tingui solució.

    Manus, només cal veure la resposta que ha tingut aquest post per veure que de vegades les paraules sobren. Se n’han dit de molt importants i de molt ben dites, i les agraeixo totes. Però potser queda més la presència i la preocupació que mostreu. I a mi que em sap greu perquè no vull preocupar ningú, no val la pena que patiu.

    Núr, el que em planteges no t’ho puc contestar, encara que sé per on vas i la intenció és bona. Ara et contestaria igualment des del meu cantó i et diria que miraria d’animar-te, però estant a ple rendiment no sé què et diria, em costa d’imaginar. Potser podria ser tendre i comprensiu, o potser et diria quatre coses ben clares. No sé. Ara que et conec una mica més potser tiraria cap a ser comprensiu. I tampoc no puc dir-te el que es peres que us digui, com a molt et diré que ‘faré el que pugui’.
    Els problemes ens afecten de manera diferent a cadascú. Hi ha coses que a mi m’enfonsen que a un altre no faran més que esperonar-lo, i a l’inrevés. I en el cas de tenir tantes desgràcies juntes, suposo que aprens encara més a relativitzar.
    Comentari 2: Això sona a amenaça, una mica de control, eh?

    ResponElimina
  45. Plugim, em sembla que de privilegi cap. Són les meves neures i els meus escrits de necessitat. A mi em sap greu fer-vos-els patir, i sobretot que us preocupeu.

    Home Jordi, això que m’ofereixis la teva banyera és tot un honor, però a veure si la gent començarà a pensar malament, ara…

    Judith, de vegades penso que no és que la perdi, sinó que no sé exactament el que és. Potser ja està bé que siguem crítics de tant en tant amb nosaltres mateixos. Però tampoc no tant…

    Sànset, primerament, pensava que llegies El Nombre del Viento i no El senyor dels anells. Però bromes dolentes a part, t’ho agraeixo, i em segueix sabent greu que us preocupeu per les meves neures.

    Xitus, una mica censors ja som. Però amb el temps aprens a no preocupar-te de què pensaran de tu. Vull dir que si tens necessitat d’escriure certes coses, i a algú no li agrada llegir-les, doncs que no passi. Si escrivim per nosaltres mateixos, no ens hauria d’importar si poden pensar que estem fent el ploricó. La veritat és que quan escric en un moment baix solc rebre una resposta massiva i amb molt de caliu que fa que no em penedeixi d’haver-ho deixat anar, tot i que em sàpiga greu per la preocupació general. Però sóc un mimat, tots vosaltres m’acolliu sempre sota la vostra ala, i això no té preu.
    La treva era per poder dormir i aparcar els pensaments. Malauradament, no trio jo quan se’m concedeix, em sembla que va ser per pur cansament.

    Instints, aquesta vida té moltes coses que valen la pena, això ja ho sé. Algunes les practico i en sóc amant, que hi ha coses que no s’han de descuidar. Però no tot funciona i a cadascú ens afecten més o menys algunes coses. I quan veus que el que tens no t’acaba d’omplir el buit del que no tens, doncs el balanç comença a ser negatiu. De temps me n’he donat molt i no ha servit per massa. Però em sembla que tens raó, fins que alguna cosa no peta, no ens preocupem de com estem. Potser que miri de que no arribi a petar tot abans de pensar en mi…

    Índia, això de mimar-se és una bona cosa, però la veritat és que no em ve massa de gust. Depenent de quines coses no m’aporten massa benefici, i generalment passo bastant de capritxets.

    Gràcies Joanfer, ara només queda saber cap a on és endavant.

    Nimue, m’ha arribat l’escalf de tot, dir incondicionals és poc. El que passa és que em teniu molt mimat!

    Marta, dir les coses és pura necessitat. No m’he d’amagar, per què haver de dir que estàs bé quan no ho estàs? Doncs bé, a la vida diària ho fem tots, i jo també. Però és més aviat per manca de ganes de parlar-ne. Aquí, un cop tens el full en blanc, et surt d’escriure el que sigui, i de vegades, encara que vulguis controlar-te, et surt com et surt.
    En Ferran és un bon amic blogaire i sap el que es diu. Seria una gran alegria per mi si alguna de les coses que es diuen aquí, meva o de qualsevol, pogués servir a altres persones, així que segur que en Ferran estarà encantat de que li agafis les paraules.

    ResponElimina
  46. Una mica sí, que ho era! hihiih

    ResponElimina
  47. XeXu, penso que l'autocompadiment és humà, que tots hi caiem en una o altra ocasió. Jo hi he caigut el primer, i no poques vegades, honestament. El problema que jo veig és aquesta mena d'autocompadiment non-stop que percebo en els teus escrits, des de fa tant de temps com et "conec". Potser el secret és en els límits; fins on estem disposats, cadascú de nosaltres, a autocompadir-nos? Per sempre més?

    Entenc molt bé que el blog (qualsevol blog) és només una part de les nostres vides, que no hi reflectim tot. Si ni tan sols ho compartim tot a la vida "real", com ho haviem de fer a la "virtual"! Però tu mateix reconeixes que sí, que és un estat teu habitual, aquest. Rebel·lat-hi, digue't a tu mateix que n'estàs fart, de sentir-te queixar-te, i comença a somriure i creure't que hi ha vida més enllà d'aquest estat de "osti tu, quina merda" permanent. N'hi ha! :-)

    La Marta, per suposat, pot agafar totes les paraules que vulgui, com fem tots de tots, en realitat. Ella ja ho sap, de fet :)

    Abraçades.

    ResponElimina
  48. Bé, tu ja saps què hi ha, no t'ho he pas de dir jo.

    Saps que a casa meva durant una bona temporada al meu gat se'l coneixerà com a Xexu per pràcticament tota la familia? de la mateixa manera a en Panxo ara li diem Tato... estem ben cardats ja ho veus, però tot plegat ens fa somriure i està molt bé somriure.

    un petó, maco.

    ResponElimina
  49. Ep! que també me'ls vaig llegir! que sóc un freak dels de veritat jo!

    *Sànset*

    ResponElimina
  50. Ei, em sap greu que et sentes així... Ànima't va! És l'estress, estar cansat... Espere que passe prompte i que trobes aquesta sort que necessites.
    Sort!!

    ResponElimina
  51. Puc fer un copy & paste d'aquest post? És exactament el que hauria d'haver escrit fa uns dies...
    Jo també em canso de mi, o dels meus pensaments, o del meu cervell que no sap enllaçar-los d'una manera més, més... no sé com dir-ho... diferent?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.