dijous, 1 d’abril de 2010

Rollercoaster

Surto a córrer una estona i el vent i els núvols m'amenacen. Mentre suo i em canso vaig desgranant el fil dels meus pensaments i el cap em marxa lluny. Penso en els meus dies i en muntanyes russes. Així me'ls sento, pujant, baixant i fent giragonses. I com tota muntanya russa, sempre acaben a baix. Penso també en que hi ha una altra manera de definir el meu comportament: bipolaritat. I no pot ser bo passar, en un mateix dia, i cadascun dels dies, per totes les fases possibles, com una lluna que compleix el seu cicle sencer en una hora, i torna a començar. Penso que no pot durar massa, això. Aixeco la vista i tinc la impressió que sé cap on estic corrent. Però millor no enganyar-se. Me'n torno pensant que encara podria córrer més, però amb mails i posts al cap. Almenys el temps m'ha respectat.

De vegades escolto música millor i tot.

29 comentaris:

  1. Port Ginesta t'espera!
    I tranquil, que no hi ha ni pujades ni baixades... és tot ben pla!

    ResponElimina
  2. Precisament avui he llegit un article en el que hi havia una frase de Plató que deia: "Sé comprensivo, porque cada persona que encuentres en tu camino está librando una dura batalla".
    Tu tens la teva però pensa que tots en tenim alguna d'engegada (o més d'una!). De manera que endavant, a lluitar i sobretot a no sentir-nos diferents, estranys o malament per tenir les nostres batalles personals!

    ResponElimina
  3. Fas còrrer molt el poder de la ment......de vegades es millor no pensar-hi tant...bona i santa setmana.
    Millor que no sigui santa ben pensat, no?

    ResponElimina
  4. I no pot ser bo passar, en un mateix dia, i cadascun dels dies, per totes les fases possibles”... Doncs no, massa bo no és, perquè esgota psicològicament. Però també demostra molta sensibilitat. Si estàs trist i algú et regala un somriure o una paraula bonica, et fa sentir molt bé, i llavors ets feliç... però si després una cosa no surt bé et tornes a enfonsar... Bipolaritat? Espero que no! La bipolaritat podria ser això que descrius però portat a l’extrem, és més greu... (bé, al menys allò que s’entén per trastorn bipolar)

    Però bé, posem-li el nom que sigui... fa patir. Perquè quan ets a la part baixa de la muntanya russa, et sents molt malament...

    Mira de gaudir al màxim, de treure tot el suc, de carregar al màxim, quan estiguis “a dalt”... i agafat a la més petita escletxa de llum per pujar quan estiguis a baix. Valora molt, molt, molt els moments bons (i així és com si s’allarguessin una mica més). I quan estiguis trist, fes un esforç molt gran per mirar de portar a la teva memòria un d’aquests moments bons... No és fàcil, però al final ho aconseguiràs :-)

    I no creguis que deixaràs de passar per totes les fases possibles, perquè cadascú és com és, però segur que les dolentes seran més curtes i les bones, més freqüents ;-)

    Molta sort!!! ;-)

    Ah! Així m’agrada, que faci’s esport... Jo... Veure el futbol per la tele no és considera esport, oi? ;-)

    ResponElimina
  5. El trastorn bipolar , que menciona l'Assumpta, i tu anomenes un moment...és un trastorn psiquiàtric greu que pot alternar fases de depressió ( depressió greu) amb altres, mania, d'una eufòria desbocada, tanta que és possible no dormir durant dies o creure`s invencible i sortir volant pel balcó...No, el que tu menciones d'alts i baixos s'anomenaria sensibilitat o hipersensibilitat i és normal...sobretot en primavera...fer esport està força bé i anar pensant mentre el fas també...Jo el que crec és que deus ser allò que abans s'anomenava "un bon partit", sensible, comprensiu...un encant d'home, patidor potser també...Ja t'ho ha dit tot molt bé L'Assumpta..

    ResponElimina
  6. doncs... m'agrada el comentari que fa l'Elvira damunt meu i diria que el subscric. He tingut al meu voltant unes quantes persones bipolars i t'assegure que no ha sigut gens agradable... Molt pitjors que aquests daltabaixos que dius que tens (i que crec que tenim la majoria) Clar, que això ho dic jo tota xula, sense saber què et passa i igual sí que ets bipolar. Ains... res, no em faces cas que a aquestes hores ja fa estona que he desconnectat i estic espeseta. Em quede amb la part d'anar a còrrer amb músiqueta! jo comence a fer-ho ara que fa millor temps, per la vora de la mar. Senta molt bé!! :)) Muaks!

    ResponElimina
  7. Una cançó amb una lletra terriblement profunda, i tant!

    conyes a part, si algú és capaç de no viure en una puta muntanya russa algun putu dia o menteix o menteix, clar que hi ha muntanyes amb més pendents , pujades i baixades i corves que d'altres.

    Aferra't a les sensacions bones d'aquests dies, les dolentes i tristes no les evitis, perquè de ser-hi hi són, però no les hi facis gaire cas, tracta-les així amb un 'passa qui t'ha vist' que diu el meu pare.

    Saps? a vegades passa que vas tirant sense saber on vas i t'acabes trobant just allà on volies ser.

    Una abraçada ben forta estimat Melindrexu. Sàpigues que aquesta cançó m'ha arribat al fons de l'ànima, sobretot allà on diu alguna cosa d'un fuet i un cul... tothom sap que si menges massa fuet es pica el cul, i tant! ja callo, ja callo. Es veu que no puc estar massa seriosa aquests dies, puta primavera.

    ResponElimina
  8. doncs a mi em sembla que si ets capaç de sortir a córrer, i a més d'adonar-te del tipus de muntanya russa que et toca, vol dir que ho estàs portant molt i molt bé.
    felicitats!

    ResponElimina
  9. A vegades, potser és millor no pensar tant i deixar que les coses segueixin le seu camí i flueixin per si mateixies. Aquests dies són ideals per a relaxar-se i descansar!

    ResponElimina
  10. la vida ja té moments en què les emocions estan a flor de pell i que tot són alts i baixos; al qüestió és que no durin en execès.
    Tal i com he anat llegint els comentaris, confio que la referència a la bipolaritat sigui només això, una manera d'expresar-se.

    Confio que tot canvii i puguis passar a una atracció més tranquileta

    ResponElimina
  11. I no et sents millor quan acabes de còrrer?
    No sé perquè,llegint el teu post m'has fet pensar en el test de l'òs polar...^-^jejeje.

    ResponElimina
  12. Be fet.
    Jo també corro per fugir dels meus fantasmes i de la rutina que m'ofega.
    El cervell està per regular el cor i la respiració i deixa que les neures s'escapin amb la suor.
    Però jo no escolto música ni vaig amb cap aparell que em marqui el ritme. Simplement deixo que la natura, de la mà de les ones, em digui cap on i com haig de córrer.

    M'agrada la teva muntanya rusa, jo prefereixo autodseignar-me com una persona sentimentalment inestable. No és tan dramàtic com sona, però m'agrada autocompadir-me.
    Vaig a córrer. a10!

    ResponElimina
  13. M'has recordat el Petit Príncep que volia veure moltes postes de sol... Petons.

    ResponElimina
  14. Corres per fer esport, o per deixar enrere algunes coses?

    ResponElimina
  15. suposo que és normal tenir moments de tot al llarg del dia

    ResponElimina
  16. Em sembla, Xexu estimat, que t'estàs assemblant cada dia més als meus fills, jejejeje,amb la cosa de la música, vull dir, entre tot plegat cada dia et conec un xic mé bé, i com més et conec més t'estimo, guapo!

    ResponElimina
  17. Moltes gràcies a tots pels comentaris. Vull deixar una cosa clara, no em passa res que tingui a veure amb el transtorn bipolar, encara que de vegades ho pugui semblar, a petita escala. Ho vaig posar sense aclariment, vaig pensar de dir alguna cosa, però no em va sortir. Pensant el post em van venir dos conceptes, el de muntanya russa i el de bipolaritat. Però dir que sóc bipolar és pràcticament insultar a la pobra gent que pateix la malaltia, i no era la meva intenció ofendre a ningú ni comparar-me amb ells, de cap manera. Sento la confusió.

    RedCrash, Port Ginesta queda encara una mica lluny del meu abast. Em queda molt per fer abans.

    Pluja, ja sé que tots en tenim de batalles, però jo només puc parlar de les meves. Massa pujades i baixades i poca estabilitat, que és el que m’agrada a mi. Sort amb les teves!

    Garbi24, el comentari que fas me’l faràs un milió de vegades, perquè jo sóc així i no puc deixar les coses passar. Hi penso, i de vegades ho escric. No sé si em faig pesat o us cansa llegir coses així. Ho faig per mi, necessito escriure-ho. I no sé què serà, però t’asseguro que aquest cap de setmana llarg no serà sant.

    Assumpta, ho claves amb això de l’esgotament mental. I també paguen justos per pecadors, i no només persones, sinó culpar a coses que en realitat no tenen tanta importància. Però això potser és per buscar un culpable creïble i que la gent no et pregunti res més. Ja he explicat que aquest post no té res a veure amb el transtorn bipolar.
    Sé que és difícil d’entendre, però tot i que el que tu dius té tota la lògica i en altres moments seria el més sensat de fer, ara no ho és. És paradoxal, però el que no hauria de tenir són els moments alts, que no porten enlloc. Si no tingués aquests moments alts, els baixos no serien tan baixos, o directament no serien. Però això passa per deixar-se portar i no pensar les coses amb el cap. I després a menjar-se’l, el cap. A mi m’agrada estar en fases més estables, tirant a bé, però sense excessos, no cal. I les eufòries, només per quan valen la pena.

    Elvira, ja conec el transtorn bipolar (a grans trets) i t’asseguro que no té res a veure amb mi, era només una manera (desafortunada) de parlar. Ja em crec més els altres diagnòstics que em fas, jo no sabria explicar-ho en termes tècnics, és clar. De totes maneres, dubto que tingui res a veure amb la primavera, o espero que no. I això de ‘ser un bon partit’… és l’última cosa que necessito que em diguin. No vull fer-te pagar els plats trencats a tu, eh, però estic molt fart de sentir-me dir coses d’aquestes, sincerament, de vegades prefereixo que pensin que són un grandíssim fill de puta, i així no em sento tan malament de ser tan bon noi, i no passar d’aquí.

    Nimue, no, no ho sóc pas de bipolar. El comentari de l’Elvira és molt assenyat i des del coneixement. Fer exercici està bé, sembla que elimines moltes coses del cos, i no totes físiques. Però això de portar música a les orelles… fa molt temps que no faig servir auriculars perquè trobo que m’aïllen del món, i m’agrada estar sempre pendent del que passa. On treballo em semblaria inconcebible feinejar sense música ambient (i sense cantar i fins i tot ballar, però això és una altra història…), però portar auriculars podria ser fins i tot perillós. I per sortir a córrer per zones urbanes també em sembla perillós, així que vaig sense res, només amb els meus pensaments.

    ResponElimina
  18. Elur, com t’agrada picar-me!! No et posis amb els Chilis, que ja saps el que t’espera. Jo no dic que t’hagin d’agradar, però es mereixen un respecte. Viure en una muntanya russa no és divertit, i no, no tots hi viuen. Jo prefereixo una mica més d’estabilitat, però els sentiments i les endorfines van com volen, i s’acaben quan volen. Bé, amb alguna empenteta, però que no ho controlem, vaja. Com ja li he dit a la teva còmplice, més em valdria, en aquesta ocasió, aferrar-me a les coses que em fan estar a baix perquè les bones no són positives, o són falsament positives. Pa avui, i gana demà. Jo ara per ara, no sé on és on vull ser. Puta primavera!

    Kika, no tinc cap transtorn prou greu com per no sortir a córrer, a banda de la mandra. I auto-analitzar-me és una una cosa que he fet tota la vida, sovint arribo a saber què em passa o a entendre’m. Altres cops em cal una empenta. Però per donar voltes a les coses, sóc el rei.

    Albert, aquests dies passaran molt ràpid i em deixaran tan cansat com estava abans. Potser més fresc mentalment, això sí. I potser la muntanya russa haurà acabat, perquè no hi haurà més bitllets. Això és probable que passi. Ara bé, que jo deixi de pensar en les coses, això no és que sigui poc probable, és que és impossible.

    Mireia, sempre he estat més de Tutuki Splash que de Dragon Khan. I mira que el Tutuki sempre fa baixada. Però almenys caus tovet a l’aigua. Sí, la bipolaritat era només una manera de parlar. Veurem quan duren aquestes atraccions meves.

    Judith, sé que fer exercici va bé, però l’únic que sento en acabar és cansament i poques ganes de tornar-hi. No conec pas el test de l’ós polar. De què va?

    Met, jo quan corro em marco objectius, punts en l’espai on vull arribar i tornar. Però també hi vaig a pèl, només amb mi mateix i els meus pensaments. I no és que ho utilitzi per pensar, però com que és molt monòton, sé que ho acabaré fent. El fet d’estar pendent de diferents coses, però, pot fer que el cap et flueixi cap on no ho fa normalment, i acabes adonant-te d’algunes coses que no havies pensat. Així que pot ser bo. Treballes el cos i la ment.
    No crec que t’agradés la meva muntanya russa, i jo, si puc triar, prefereixo no auto-compadir-me. Ho faig massa, però no és gens per gust.

    Fada, el Petit Príncep i jo, quina comparació més inversemblant!

    Ferran, no t’ho sabria dir. Potser corro per arribar a algun lloc, però no sé massa a on.

    Deric, a petita escala potser sí. A la meva manera no ho és tant.

    Zel, en tot cas, deuen ser ells els que es van assemblant a mi, que jo sóc més vell!

    ResponElimina
  19. Sí, t'entenc... Quan tens moments en que et sents molt feliç, de cop, ja tens por de quan toqui baixar des d'allí dalt i, per tant, prefereixes no arribar molt amunt per no fer-te massa mal quan caiguis... Ho entenc perfectament i no tinc resposta, perquè és molt lògic el que dius. Es passa tan malament quan ets a la part baixa, que prefereixes no fer-te il•lusions i desprès adonar-te que quan estàs allí, tan amunt, ets un somiador irrealista... que el món no és tan fantàstic i que la gent no va levitant pel carrer uns centímetres per damunt del terra, sinó que s'ha de trepitjar aquest terra.

    Però pensar que has de renunciar als moments bons per no fer-te mal quan caiguis, també és trist.

    Jo segueixo amb la meva :-) No tinguis por de pujar amunt... Algun dia veuràs que t'hi pots estar més estona... o, potser, t'adonaràs de que caus, però no caus avall, sinó que arribes a un punt entremig.

    No deixis d'arriscar-te, que tu ets un científic... els científics feu experiments, proves, sou valents... no t'has de rendir ni renunciar a moments de ser molt feliç :-)) I si caus, et tornaràs a aixecar... Segur :-)


    Ara et diré una cosa que et farà riure... no té res a veure amb el post, però ho acabo de veure i, com té una mica a veure amb tu, doncs m'ha fet gràcia ;-)

    Ahir al vespre, després de sopar, mentre escoltava el Barça per la ràdio, prenia un te i hi vaig sucar unes galetes Núries integrals... una la vaig remullar massa i es va estovar tant que no va arribar a temps a la meva boca i es va espatxurrar tota sobre el teclat de l'ordinador ;-))... la vaig treure i ho vaig netejar una mica amb un tovalló de paper (tal qual si fos un contracte Rexach-Messi) i no hi vaig pensar més...

    Ara, mentre escrivia aquest rotllo de comentari, he vist que les lletres "p" i "o" estaven una mica enganxoses jajaja... crec que vaig a buscar alguna cosa per netejar-ho millor
    :-DD

    ResponElimina
  20. A tots ens passa això dels alts i baixos... però no vol dir que t'hagi de passar sempre, segurament un dia trobaràs l'estabilitat que t'agrada... i potse r tampoc no durarà per sempre, però ja la cponeixeràs i podràs tornar-la a trobar, quan vulguis.

    ResponElimina
  21. Sortir i esbargir-se va bé quan som a la part baixa de la muntanya russa...

    Una abraçada, bunik!

    ResponElimina
  22. Va molt bé còrrer i ara que fa bo i els dies s'allarguen encara es posa millor. A mi fer esport m'ajuda molt a descarregar i veure les coses diferent i més quan sents que van carregant i carregant... Bona via d'escapament.

    Mira, m'has fet pensar que ara fa molts dies que no hi vaig, potser aquesta tarda m'hi poso. Sí, sí, ho acabo de decidir.

    El xandall, un mp3 i endavant...

    ResponElimina
  23. Em recorda èpoques pretèrites no molt llunyanes en que anava a córrer en una situació mental semblant a la que descrius. Ara és diferent, ja no vaig a ´correr (tot i que algun dia ho faré de nou) i la situació mental és diferent. Tampoc tan diferent, però els motius de la desorientació potser si que són uns altres. Sempre acaben a baix, les muntanyes russes diàries? Buf. Ja ho conec. En el meu cas, i en certa època, encara que se m'acudissin posts mentre corria, no em servien de gaire. El mal seguia dins.
    Bé, XeXu, una abraçada.

    ResponElimina
  24. Vés, a mi una de les coses que més m'agrada de sortir a rodar és aquest espai de comunió íntima amb mi mateix. Surto, i desconnecto de la rutina dels fets per entrar en la paciència de les reflexions.

    És una bona teràpia, però quan estic de mala lluna tendeixo a exigir-me més i arribo a casa baldat! Després, utilitzo la dutxa com una neteja també espiritual i en surto com nou, havent-me tret de sobre totes les males puces.

    ResponElimina
  25. ei! que la cançoneta m'agrada, è?!
    fes-me el favor de llegir-te la resposta que em dónes com si el consell fos per mi... i ja veuràs que no t'acaba de fer el pes. Au, va... canvia-la ;*)

    ResponElimina
  26. Sempre podries haver corregut més. Però sempre podries haver corregut bastant menys.

    *Sànset*

    ResponElimina
  27. Assumpta, no és ben bé això que dius al principi el que passa. Jo sé positivament que prendré mal si faig algunes coses, però tot i així les faig. No estic pensant que per no perdre mal millor no fer-les, si no me les perdria! Això sí que no. Que després acabi malament, ja és una altra història. No faig més que arriscar. Les bones estones s'han de viure, encara que després portin desgràcies. Si no les visqués a tope, quin sentit té la vida? Si algun dia m'he de quedar a dalt, doncs perfecte, però de moment aprofito les estones.
    Has d'anar en compte amb les núria integrals, que les carrega el diable!

    Carme, l'estabilitat porto tota la vida buscant-la. A estones l'he aconseguit, però proporcionalment, em sembla que poques estones. A veure si hi ha sort.

    Núr, de vegades a la part baixa no tens massa ganes de veure ni parlar amb ningú.

    Nits, a mi m'acaba avorrint una mica, hi vaig sense música ni res perquè m'agrada estar a l'aguait, però em va bé per moltes coses, per estar una mica en forma, per descarregar tensió, per pensar... l'últim dia que vaig anar-hi vaig tenir una punxada i em va fer mal. Encara no m'he tornat a provar i no sé si m'aguantarà, però no voldria perdre el ritme.

    Xitus, per definició, una muntanya russa sempre ha d'acabar a baix, per on baixen els que hi han pujat, no fos cas que haguessin de saltar del loop més alt! És una bona metàfora, i molt aplicable en la meva situació actual, però una muntanya russa metafòrica no té per què sempre acabar a baix, potser pot tenir final feliç. Ara que, com que ja saps de què parlem, saps que et fots moltes hòsties contra les parets abans no et centres una mica.

    Joan, no he sentit mai que ningú vengui el córrer com a teràpia (ara n'hi ha de tot, de teràpies), però a molts ens va bé. Potser algú se li acudirà i encara en traurà diners de posar la gent a córrer per reflexionar sobre la vida i tot plegat.

    Elur, no sé què és que esperes que canvii, el comentari em va sortir així i el segueixo veient vàlid perquè em costa fer l'exercici que em demanes. Parlava de mi! Va, guia'm.

    Sànset, has tornat filosòfic de les vacances, no?

    ResponElimina
  28. aviam, dubto que si mai em veus trista em diguis que m'aferri a les coses dolentes perquè les bones no són positives, o m'ho diries? ah! 'te pillé'. Vet aquí el que volia dir.
    :))
    vaig tard, no havia vist la contrarèplica fins ara.
    Petó!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.