dissabte, 17 d’abril de 2010

El cor

Una vegada li vaig regalar un cor. No, no era el meu, que ja li havia regalat abans. Era un cor antiestrès, no sabria dir-ne el material. M'agradava molt aquell cor, va ser tota una metàfora donar-lo. Sempre que anava a casa seva l'agafava amb les mans i fèiem algun comentari. Un dia vaig veure que el cor tenia una taca prou gran feta a bolígraf. Em va dir que hi havia volgut pintar no sé què, potser un cor més petit, però no se'n va sortir. El cor va quedar brut i malferit, ja no es va poder netejar aquella taca. I això sí que va esdevenir una metàfora com cal, un principi de final d'alguna cosa que va ser molt forta.

35 comentaris:

  1. Pel que veig, aquesta taca no va tacar únicament aquest cor antiestrès. També ha tacat el teu. De vegades ni nosaltres tenim control sobre les emocions i els sentiments que té el nostre cor...
    Ànims! ;)

    ResponElimina
  2. Recordar a mi m'agrada... no sé si m'ho imagino o què, però sempre em sembla que hi aprenc alguna cosa nova...

    ResponElimina
  3. L’he llegit quatre vegades, per veure si hi trobava alguna altre cosa que no fos el que veritablement em semblava... però no hi trobo res més que un record molt, molt trist.

    Com és que et venen pensaments així al cap?... has de fer un esforç i buscar-ne de positius, home... sí, sí... ja sé que costa molt i que sembla que quan menys hi vulguis pensar més hi penses... però tu prova-ho ;-)

    Una súper-abraçada!!

    ResponElimina
  4. I si amb el temps aquesta taqueta queda coberta de pell nova?Unes històries de cors molt boniques...

    ResponElimina
  5. Les taques al cor són molt difícils d'esborrar. No sé si fa molt de temps, d'aquesta taca simbòlica, però és força clar que el seu record el tens ben viu :(

    ResponElimina
  6. Xexu, les taques de bolígraf són molt difícils de treure. Pots intentar fer-les marxar, potser fins a 3 vegades, però si a la quarta no marxa, de veres, deixa-ho estar.
    El teu cor és prou gran com per intentar passar pàgina a aquesta taca de bolígraf.
    una abraçada d'aquelles molt grans

    raquel

    ResponElimina
  7. Hi ha taques que són com les pigues, ens donen personalitat i hi ha taques que ens fan ser com sóm. N'hi ha que es van diluïnt, però només perquè hem anat absorvint i assimilant la tinta com una segona pell.

    Una abraçada immensa Xexu!

    ResponElimina
  8. Deixa un pòsit trist el teu escrit...encara que la metàfora sigui aconseguida..una taca de tinta al bell mig del cor...de vegades els records se'ns pinten de gris o de blau de bolígraf...però són records només....el present és tot obert!

    ResponElimina
  9. Aquella taca era una ferida. I com a tal havia de cicatritzar.

    Però la cicatriu sempre la veurem.

    *Sànset*

    ResponElimina
  10. Totes les taques del cor tenen el seu costa bo el el seu dolent

    ResponElimina
  11. Aquest apunt honora i acaba de posar l'estel de la llibertat de ser qui ets per celebrar els 500 posts. Felicitats estimat, que siguis sempre així d'íntegre, veraç i proper.

    ResponElimina
  12. Encara que trist, m'agrada aquesta manera tendra de mirar les coses, les coses que s'accepten amb tendresa són les que en veritat superem.
    M'ha agradat molt aquest post!

    ResponElimina
  13. Sembla mentida com petits detalls et queden i et marquen. Petites coses, imatges, paraules, moviments que en veure'ls ja saps que volen dir alguna cosa, i quan ho vius, penses que no cal buscar tres peus al gat, que no serà res, que només és un gest, una mirada, una taca...

    ResponElimina
  14. Ple de sentiment, XeXu, i creu-me que t'entenc. Una vegada li vaig regalar un cor. Era un cor de plàstic dur per fora ben roig i de porex per dins, per guarnir la casa per Nadal. Vaig robar-ne discretament dos de la bossa i vaig escriure-hi amb típpex una data assenyalada i els nostres noms de cinc lletres entrecreuats per la compartida E central. Quan tot el dolor es va esdevenir, vaig lliurar-li el meu cor, esperant que algun dia me'l retornés. Aquest va ser l'error: després m'ha costat recuperar-ne l'essència.
    Una abraçada :'|

    ResponElimina
  15. Et vaig llegir ahir, però em va entristir el teu bonic post.

    He tornat ara i em torna a passar el mateix.

    XeXu, les ferides de guerra s'han de curar í bé si no, poden acabar en gangrena.
    Petons, maco!

    ResponElimina
  16. No sé, no creus que potser no li agradava el coret que li vas regalar i "sense voler" es va tacar? De totes maneres, si no havia de ser, és que no havia de ser!

    ResponElimina
  17. Hi ha tantes coses que donem i que es fan malbé... No només materials. Però quan estimem correm aquest risc i hem de ser conscients que pot passar que el que regalem es "taqui".

    I de vegades el que es taca és quelcom que ens sembla una metàfora massa real, un senyal que no vam veure... Potser si li haguessis regalat un cotxe antiestrès, o una vaca antiestrès no semblaria tan tràgic, i no hi hauria metàfores ni senyals... ains...

    ResponElimina
  18. anar provant i provant de netejar-lo, de guarir-lo i finalment, no hi ha ni taques ni ferides que durin sempre si anem trobant maneres de guarir-les.

    tot i ser trist, t'ha quedat un post ple de tendresa i sentiment. Potser una manera d'anar guarint aquest cor.

    ResponElimina
  19. XeXu, no tens cap compromís, però et faig saber que per que adoro el teu bloc, t'he deixat "una coseta" al V/N, que pots recollir, o no, però és un manera de dir-te que m'encanta venir al Bona Nit :) Un petó i bon post, no se m'oblidés pas!!!

    ResponElimina
  20. Aixxx, el tema de l'amor, és que mira que n'és de complicat.
    Veig que tu has acabat una història que ha estat important per a tu. Fan mal oi els finals? Potser estas en una fase de final, però tot va per fases i van i venen...
    el temps tot ho va canviant.

    La meva fase ara mateix, seria definible com a búnquer. Estic allà dins i no m'agrada parlar del tema, ni que me'n parlin, ara mateix en fujo, ni per bo ni per dolent, no vull i és que no puc i no ho visc bé. Em fa mal i ho evito. Des del búnquer veig bé qui ve amb bandera blanca i és molt benvingut, perquè ja fa anys que només vull al meu costat amics, tranquil.litat, no vull complicacions. De vegades no se'm enten i m'enfado i llanço granades booomb i llavors em sap greu, però ja fa anys que busco només tranquil.litat.
    Però bueno, com deia tot són fases i aquí estem, en un cub, un búnquer...jolin :P

    Força per tu, per mi i per tothom que ha patit per això!

    Ànims!!!!

    ResponElimina
  21. Avui t'has superat, noi! Potser sigui el post que més m'ha agradat dels que t'he llegit!

    ResponElimina
  22. Una metàfora molt, molt expressiva.

    ResponElimina
  23. Guarda l'amor que vas sentir en el record del que va ser i emboira els pensaments negatius amb un somriure dolç.
    Has sobreviscut a la tempesta fins albergar l'última gota d'aigua. Deixa que la teva terra descansi de tants xàfecs. És hora que surti el sol i il·lumini el camí que faci renovar el teu cor i l'amor.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  24. Gràcies a tots els que heu comentat aquest record. És difícil saber per què algunes coses ens tornen a la ment, però tots tenim molts detalls emmagatzemats que algun dia surten. A mi m’agrada deixar-los aquí escrits, siguin tristos o alegres.

    Joanfer, el que dius és cert, però el temps verbal no. D’això fa molt de temps, i a mi detalls com aquest em taquen el cor, sí.

    Carme, més que res és que potser no podem entendre del tot el significat d’algunes coses fins que no ha passat prou temps. Fins llavors el pensament està barrejat amb moltes altres coses que no ens permeten entendre-ho.

    Assumpta, avui no hi ha res amagat. Una altra cosa és el que m’ha portat el record, però no està reflectit en el post, on només descric un moment de fa molts anys. El meu natural és trist, Assumpta. Ja n’he fet de posts de moments alegres, però no trio jo el que em passa pel cap ni quan. Jo puc triar escriure-ho o no, però saps això que deia al post anterior, d’escriure per mi? Doncs això.

    Judith, moltes pells noves han cobert aquesta taca des que això va passar. Ara hi penso i crec en els senyals. Aquell en va ser un.

    Ferran, no et creguis. És un record que he reviscut, però no que el tingui viu. D’això farà més de deu anys, si no m’equivoco. Però hi ha històries que et marquen més que d’altres, és clar.

    Rach, no és el que et penses. Quan va passar això que descric tu i jo no ens coneixíem. És més, em sembla que en GG i jo tampoc ens coneixíem, tot i que no faltava massa, un any o dos, potser. Fa molt temps d’això que dic. Mai més he tornat a regalar un cor així, tot i que podria haver-ho fet.

    Elur, només era una taca en un cor de joguina. Aquella persona, de la que fa no massa en vaig parlar també, ara que hi penso, va deixar-me alguna cosa més que taques al cor, unes ferides que han perdurat i que m’han condicionat molt. Per altra banda, també em va deixar coses molt bones, és clar. Al final tot es reabsorbeix, no?

    Elvira, és un post trist. Però és passat. Ara no és que sigui millor o pitjor que abans, només eren vivències. Ara les possibilitats són infinites. Però també les has de voler valorar, i no sé si vull.

    Sànset, una de tantes cicatrius que tinc, però em preocupen més les ferides obertes.

    Garbi24, encara li busco el costat bo a aquest fet.

    Zel, la veritat és que no crec que honori res. És part de les meves misèries del passat, com si no n’hi hagués prou amb les actuals.

    Lolita, és un post molt meu, i una manera de veure les coses encara més meva. M’aferro als detalls, tant per bé com per mal.

    Tarambana, tots tenim la nostra motxilla, i la portem plena de les nostres vivències. Recordo que en el moment que va passar això em vaig sentir malament. D’alguna manera crec en els senyals, i allò me’n va semblar un. De totes maneres, crec més en altres coses, i no va ser per això que les coses no anessin bé.

    Xitus, per què seguim coincidint tant en les nostres històries? No puc dir que passi un bon moment, però m’acaba de venir un pensament estranyament optimista per com sóc jo. Les coses poden anar maldades, però si algun dia m’assabento de que a tu la cosa t’ha canviat, que ets feliç, sabré que la meva sort està a punt de canviar també. A veure si podem arribar a coincidir també en la felicitat.

    ResponElimina
  25. Rita, no és la meva intenció entristir a ningú. Em sap greu, però hi ha coses que necessito escriure. Si no sabeu què dir o no voleu dir res ho entendré. En aquest cas no és que fos una necessitat, només és un record de fa molts anys, però igualment vaig voler posar-lo, ja que m’ha vingut a la ment. Sempre deixo records aquí al blog i així sé que no es perdran mai.

    Ada, d’això va molts anys. En aquell moment semblava justament que sí que havia de ser. Però les coses canvien, i no sempre les controlem. No sé per què va pintar el cor, això no ho recordo. Sigui com sigui, no em va agradar que ho fes.

    Núr, estimar ens fa vulnerables i ens exposa a molts mals. Però si no deixem que passi, si no ens alliberem, no podem ser feliços. I el que hagi de venir, ja vindrà. Tens raó. A mi m’agrada veure senyals a tot arreu, i potser de vegades en faig un gra massa. Vaja, no és que estigui pirat tampoc, però és de l’estil que l’altre dia va sonar una cançó per la ràdio i vaig pensar que una persona tornaria de dinar en aquell moment, i va ser així. Que es taqués un cor diu molt més que si es taca una vaca antiestrès, oi?

    Joan, són detalls que de vegades ve de gust tenir. Els símbols poden ser molt macos.

    rits, és un record de fa molts anys. Si el cor no s’hagués guarit des de llavors tindria un problema. Això sí, de ferides i cicatrius se n’han fet moltes després d’aquella. Algunes ja guarides, d’altres que han deixat un senyal ben lleig, i fins i tot algunes ferides que encara sagnen, sovint o de tant en tant. Algunes acaben per no curar mai. Aquella finalment ho va fer, tot i que la persona no crec que abandoni mai el meu cap del tot.

    Gràcies Cris, ja he passat a veure-ho.

    Nits, la història que explica el post és molt antiga, és una cosa que em va venir al cap l’altre dia. De vegades em venen records al cap que tinc molt amagats, i em ve de gust deixar-los escrits per poder venir a trobar-los sempre que vulgui.
    Ja vaig llegir l’altre dia a ca teva coses sobre el teu cub. Què t’he de dir que no sàpigues? La meva obligació seria mirar de convèncer-te que així no anirem enlloc, i la veritat és que volem anar a algun lloc, això segur. Com que no conec la teva situació, no puc valorar-la, però dir-te que jo també m’he sentit com descrius, i és difícil sortir-ne, sovint ens sembla que no en volem sortir. Però el missatge és que sí, que més que voler, hem de sortir-ne. No tanquis mai les portes del teu cub, tingues sempre almenys una escletxa oberta. Fes-me cas, si us plau. Després miraré d’aplicar-m’ho a mi mateix també.

    Susanna, me n’alegro, però és una miqueta trist, oi?

    Kweilan, com ha dit la Núr, si no es tractés d’un cor el que es va tacar, no seria el mateix.

    Guspi, molt poètic el que has escrit, però no pateixis que no és recent aquesta història. Des de llavors, he sobreviscut a moltes tempestes, massa perquè ara em preocupi aquella. Va tenir el seu moment i va passar. Ara és un record petit que he volgut compartir amb vosaltres.

    ResponElimina
  26. No ho escric senzillament per donar ànims, no, no... ho escric perquè he comprovat personalment que és cert. Cicatrius petites, grans, lletges, tancades o sagnants, desapareixen per art de màgia quan arriba la persona que et "cura" el cor i el deixa com nou... És qüestió de tractar de no obsessionar-s'hi (cosa difícil, però no impossible)

    I com que aquest: "El meu natural és trist" m'ha arribat directament al cor de tan súper sincer com sona, et deixo una mega abraçada per si serveix una miquetona petita (i sinó em posaré a dir tonteries i et faré riure, eh?) :-))

    ResponElimina
  27. Carai, quanta metàfora i quanta cosa escrita en tals línies... Les taques a vegades potser amb una mica de sabó s'esborren, o amb el temps, poc a poc, van marxant sense deixar ni rastre. O fins i tot, qui sap si el cor se't va pintant de colors... En realitat, allò important és atrevir-se a ser artista i deixar que el cor es pinti, perquè en el fons tot això és el que fan els sentiments i les emocions...

    ResponElimina
  28. Les coses que han estat molt fortes, ni que s'acabin, es recorden amb una nostalgia tan especial que se t'il·luminen els ulls!

    Són tan i tan maques les coses que són tan fortes!

    Utnoa

    ResponElimina
  29. Jo penso que diu molt més només si tu vols que ho digui...

    ResponElimina
  30. No em cansaré de repetir que ja t'hi pots anar preparant, collons!!!!!! Que un record no fa lament, hòstia!!
    :)

    ResponElimina
  31. Em dius "és trist, oi?" Bé, depen com ens ho agafem. Va ser trist en aquell moment, el record pot fer mal avui encara, però tots estem fets d'un munt de moments (tristos i no tan tristos) i la manera com els mirem fan que siguem com som. Bufa! Quin embolic! ;-)

    ResponElimina
  32. Uau, quina metàfora més maca, encara que intueixo que les conseqüències van ser lletges.

    ResponElimina
  33. regalar el cor (metafòricament o no) és molt perillós; però val la pena

    ResponElimina
  34. jo també tinc un cor d'aquests! Regalat. Per la peli Los amantes del círculo polar. Bé, ara que ho penso el vaig deixar al pis dels meus pares. Deu estar ple de pols, el pobre.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.