dimecres, 7 d’abril de 2010

Complicitat

Fa uns dies parlava d'escoltar la gent i de que això roba energia. No seria just no destacar una visió positiva d'aquest fet. Quan parles i escoltes una persona potser tens la sort de connectar-hi i que s'estableixi una cosa que trobo certament difícil de trobar: la complicitat. És probable que ja n'hagi parlat, però fa temps que sé que és una cosa molt important per mi. Val reconèixer que sóc molt asocial, de vegades, però que dono molta importància a les relacions personals, per això no em val qualsevol tipus de relació. Per motius que desconec, amb algunes persones es generen uns vincles que estan fora de tota explicació, però que per mi són essencials. L'entendre's amb algú sense paraules, amb un gest, amb una mirada o un somriure. Compartir bromes privades, converses en clau, fer-se comentaris que ningú més entén. Totes aquestes coses uneixen molt, et fan sentir com per sobre de tot, la connexió sobrepassa els límits de les altres relacions, les supera. I això fa sentir bé, a mi em fa sentir bé. I en especial li dono importància en les relacions de parella, però no només. La complicitat és una cosa que, quan la trobes, no s'hauria de perdre mai, no t'has de deixar perdre una persona amb qui en tens. Amb qui no arribo a vinclar-me em costa molt evolucionar. En canvi, amb un còmplice tot és fàcil i planer i em porta a un altre pla.

40 comentaris:

  1. Bé, és que volia fer un comentari curt, una vegada a la vida ;-))

    Només és per dir que estic absolutament d'acord amb el que has dit. La complicitat és una mica màgica i és genial quan es dóna.

    Com tu dius, amb la parella és bàsica, fonamental... però també és molt important amb altres tipus de relacions. Jo, per exemple, en tinc molta amb ma germana, moltíssima. Una paraula, un gest, una mirada i sabem ben bé on vol anar a parar l'altre... una petita cosa i petar-nos de riure o al contrari... la cosa més petita ens fa saber que potser no és el moment de tractar determinat tema, que millor no parlar de tal o qual cosa en un moment concret...

    De nou, un post molt interessant ;-))

    ResponElimina
  2. Completament d'acord amb tu, la complicitat és molt important i molt difícil d'aconseguir. Tinc la sort que tenir-la amb la meva millor amiga -potser per això, entre d'altres coses, és la meva millor amiga- i no es valora mai prou... És magnífic saber que no has de parlar perquè l'altra persona t'entengui... És una sensació realment molt gratificant :)

    ResponElimina
  3. Per a mi també és molt important la complicitat i també la necessito molt i de persones diferents. Comparteixo tot el que dius! I és difícil, potser sí, però al llarg de la vida en vas trobant mica en mica, aquí i allà.

    ResponElimina
  4. Estic tan d'acord amb tu que no hi podria estar més... :-)

    La complicitat és bàsica per a qualsevol tipus de relació, sobretot perquè perduri.
    Un petó, Xexu!

    ResponElimina
  5. Hi han persones que no sabem el perquè però que mai arribem a connectar-hi i amb d'altres el primer dia ja despunta un fil del que comencem a estirar i ens acaba lligant una gran amistat.
    Química? no ho sé

    ResponElimina
  6. La complicitat és una d'aquelles coses que aporta sal a la vida... excepte si parlem de casos delictius, és clar, ja que aleshores és una agravant !! :P

    ResponElimina
  7. Gran lloança a la complicitat de bon matí. Són curiosos els vincles amb les persones... Que tinguis molt bon dia!

    ResponElimina
  8. Tens tota la raó, quan trobes aquesta mena de complicitat estas tan bé amb aquella persona que no t'importa el temps passat ni res més.

    ResponElimina
  9. m'agrada dir-ne el fil de plata de les fades, que no depèn ni de l'espai ni del temps...

    capdal!! ;o)

    ResponElimina
  10. el meu gran punt feble, la complicitat.

    fa molts anys a la biblioteca del poble vaig trobar-hi un Diccionari dels sentiments. Només en vaig copiar dos a la llibreta, l'Amistat i la Complicitat.

    'Complicitat:
    Entesa secreta.
    Una intensa intimitat entre dos éssers que es coneixen - instintivament - i s'entenen amb mitja paraula. Un clima privilegiat en què les confidències es desclouen sense reticència. N'hi ha prou, de vegades, amb un simple intercanvi de mirades perquè un perfecte desconegut us sembli pròxim com un germà.
    Un fenòmen d'eco. Al més secret de cadascú, una sèrie de similituds profundes entren en ressonància.'

    Podríem parlar també de la complicitat 2.0? (mira que m'agrada poc tot això del 2.0 i va i ho faig servir... ai senyor.)

    una abraçada

    ResponElimina
  11. Tens tota la raó, la complicitat és la base de qualsevol relació :)

    ResponElimina
  12. Sí que és important en qualsevol relació. A més, sense complicitat, com es cometrien els millors crims?

    ResponElimina
  13. És que la complicitat sempre ve agafada de la mà de la confiança. Dos de les coses més bàsiques en tot el que afecta les nostres relacions socials.

    *Sànset*

    ResponElimina
  14. Aquesta connexió, aquesta complicitat de la que parles de vegades surt de cop i de vegades costa una mica però ha de sortir sola, no es pot "inventar" si no hi és. Per això tens tota la raó quan dius que no ens la podem deixar perdre quan la trobem.

    ResponElimina
  15. Estic totalment d'acord amb tu. De fet, aquests dies estic començant a compartir coses que em vas dir fa uns 4 anys (sí, 4 anys) en referència a l'amistat i als vincles amb les persones. Ja t'ho explicaré...

    ResponElimina
  16. Completament d'acord amb tu.

    Algú que no recordo (quina memòria...) va dir que els amics no es fan ni es troben: És reconeixen.

    Segurament amb la complicitat passa el mateix: Et reconeixes i, aleshores, flueix amb naturalitat.

    ResponElimina
  17. Complicitat, empatia, pocs amics però bons ... Una mirada, un somriure i una empenta d'energia. Anem pel bon camí, ara. ^^

    ResponElimina
  18. La complicitat ens ensenya la química que hi ha entre les persones. És quelcom màgic i que surt quan de vegades menys t'ho esperes. És meravellosa!!

    ResponElimina
  19. Oh, és una sensació magnífica. Amb una parella hi ha de ser seguríssim! I després, amb amistats o persones amb qui no ens veiem tant, però que quan ens veiem, s'encén l'interruptor...

    ResponElimina
  20. Em reconec en les teves paraules, com em passa de tant en tant. De totes maneres, la frase que m'ha quedat gravadíssima al cap de tot l'article és aquesta: Val reconèixer que sóc molt asocial, de vegades, però que dono molta importància a les relacions personals, per això no em val qualsevol tipus de relació.

    ...?

    ResponElimina
  21. Fa temps, en un curs d'aquests que feia, haviem de definir una paraula amb una altra, jo vaig dir "company" , en genèric i en el sentit ampli. Recordo que en acabar de dir tots la paraula, el professor em va preguntar perquè, i jo vaig contestar "per la complicitat". Sempre l'he considerat bàsica, essencial... M'hi has fet pensar. Si ara, després de llegir el teu escrit, tinguessim una pissara al davant i un guix a la mà, i haguessim de definir "complicitat" amb una altra paraula, tornaria a escriure "company", en genèric i no només en el sentit estricte de parella...

    ResponElimina
  22. en aquests comentaris hi veig molts còmplices...

    ResponElimina
  23. És la manera més divertida d'estar amb algú i sense necessitat de riure!

    Quasi bé, màgic.

    ResponElimina
  24. Sempre m'he preguntat per què amb determinades persones no ets capaç d'establir-hi un contacte, què hi ha que t'impediex acostar-t'hi, i, en canvi, hi ha gent que només de veure-la ja saps que t'hi entendràs i que a ell o ella li passarà el mateix fins al punt da'rribar a aquesta complicitat de què parles i que jo també he pogut experimentar i que certtament et fa sentir tan i tan bé. I poques vegades t'equivoques tant en un sentit com en l'altre. M'agradaria que algú (psicòleg, químic...) m'ho expliqués o si més no donés alguna pista dels mecanismes que ens fan funcionar.

    ResponElimina
  25. T'entenc perfectament.... a mi també em passa el mateix, on estigui una bona complicitat (deixem de banda el sexe que tingui l'altra persona) no hi ha res millor.... :) Bona reflexió, com sempre, XeXu... Petons!

    ResponElimina
  26. Amb el que escrius en aquest bloc, costa de creure que alguna vegades et consideris asocial! Sembla tot el contrari!

    ResponElimina
  27. Sí i sí (per fer-ho més llarg que l'assumpta!)

    ResponElimina
  28. La complicitat entres dos persones fa que la relació sigui màgica i crec que és un dels grans plaers als que podem accedir. Totalment d'acord.

    ResponElimina
  29. Costa tan de trobar aquest sentiment...aferra-t'hi si el tens a les teves mans!

    ResponElimina
  30. Als qui dubten de l'associalitat d'en XeXu, he de dir que crec que l'entenc...Crec que es refereix a que d'entrada és molt seu, i les relacions humanes a l'engròs no li van (en canvi hi ha gent que semblen fer-se amb tothom). Ara bé, quan hi ha complicitat amb algú, la cosa flueix ok. És a dir, l'associalitat s'extremaria amb algú amb qui no hi hagi confiança ni possibilitats de complicitat. Corregeix-me, XeXu.

    ResponElimina
  31. trobar aquesta complicitat és un regal meravellós.

    ResponElimina
  32. Moltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris. M’alegra veure que creieu en la complicitat i que tots heu gaudit d’ella en alguna ocasió. I és que val molt la pena sentir el que ens aporta tenir això amb una persona, és difícil de millorar.

    Assumpta, per mi és completament màgica, quan arribes a certs graus gairebé no t’ho creus, però t’entens tant bé… Jo en tinc amb alguna gent que no són parella meva ni ho han estat ni ho seran. Per exemple, amb algunes companyes de feina actuals. Alguna vegada, estant d’esquena, sense que vingui massa al cas, només dient el nom d’una d’elles amb cert to de veu ja sap el que li estic demanant o manant. És espectacular. Quan ens passa ens acabem mirant i rient perquè és molt especial.

    Myself, doncs jo tinc sensació de valorar-ho per sobre de moltes altres coses, quan tinc complicitat amb algú, sempre la tinc al cap, i en faig ús. No és gens estrany que ens mirem sense motiu i fem petites expressions, que potser no volen dir res, o sí, però igualment ens partim de riure, després d’intentar llegir-nos per dintre. Ho trobo fantàstic.

    Carme, quan la trobes és una alegria, i sempre és gratificant quan una persona que no t’esperes et sorprèn. No saps mai on trobaràs un igual a tu.

    Rita, jo més aviat diria que si hi ha complicitat, perdurarà, perquè no te la voldràs deixar perdre. I és que val la pena tenir persones de tanta confiança a prop.

    Goculta, de matar res, això era al post anterior!

    Garbi24, al final acabaré creient en alguna manera de lligam mental o esotèric que ens uneix amb algunes persones. No n’entenc ben res, però hi ha gent que hi creu, a veure si tindran raó…

    Carquinyol, quin fart de riure amb el teu comentari! Molt agut, sí senyor!

    Els d’Otis, pensa que sense persones no som res, més val que ens hi entenguem, ni que sigui només amb algunes.

    Deric, per ‘culpa’ de la complicitat m’he passat llargues nits sense dormir. És clar que també me les he passat per altres coses, però no ve al cas.

    Hypatia, jo que no sóc tan poètic em quedo amb complicitat, però em val igual!

    Elur, és una bona definició, de vegades no és tan fàcil descriure conceptes d’aquests i està bé recórrer a la gent que en sap. Per què dius que és el teu punt feble? Estic segur que n’has trobat amb molta gent. I això de posar el 2.0 a tot arreu no cal que et digui on s’ho podrien posar, oi? La complicitat és complicitat i punt, però sense veure’s mai és una mica complicada. Tot i així, alguna cosa farem encara.

    Clídice, com a mínim, d’aquelles relacions que més bon gust de boca et deixen.

    P-CFA…, algunes coses sempre millor entre dos, oi? I la complicitat n’és un exemple, en tota la seva magnitud.

    Sànset, sí, tota la raó. La confiança és una altra cosa vital, d’això sí que recordo haver-ne parlat. La confiança són els fonaments, i la complicitat et dóna el punt necessari per escalar un graó més.

    McAbeu, una altra molt bona observació. Es pot tenir moltíssima confiança en algú a força d’anar-hi interactuant, però la complicitat no es pot forçar, hi és o no, i ens passarà amb algunes persones i amb altres no. Això és màgia, oi?

    Txari, no em pots deixar així! Fa quatre anys t’explicava moltes coses jo, a saber a quina et refereixes. Però saps, em sembla que sé per on vas. Alguna vegada m’han preguntat sobre la nostra complicitat. Suposo que no és debades, això.

    Barbo, ho trobo encertadíssim. Suposo que també pots fer-te amic d’algú que no t’ha entrat d’inici, però sí que sembla que de vegades es reconeguin, que de seguida congeniïn. Com no es tracti d’algun tipus de feromona que desconeixem, hauré de començar a creure en ànimes i coses esotèriques!

    ResponElimina
  33. Joan, sembla que definexis el tipus de gent que m’agrada. No anem per massa bon camí, no, però la teoria ens la sabem, eh?

    Jordi, no descarto que es tracti realment d’alguna cosa química, o bioquímica, però no es coneix. Algun motiu hi deu haver de per què amb alguna gent va tan bé i amb altres no.

    Xitus, hi ha de ser en la parella però suposo que no hi deu ser en totes. És el que jo considero ideal. A força d’anys t’entens segur, però si flueix la confiança i la complicitat de bon inici, ja es té molt de guanyat. I amb altra gent també, eh? Amics, companys… una bona entesa et facilita molt les coses.
    Comentari 2: No puc corregir ni una paraula del que has dit, perquè ho expliques millor del que jo mateix podria fer-ho!

    Núr, i no entens la frase? O no creus que sigui així? Em sembla que en Xitus ho explica molt bé en el seu segon comentari. La gent en general m’importa tres raves. Però la gent que arriben a acostar-se a mi és una altra cosa, me’n torno incondicional. I quan em trobo amb algú amb qui m’entenc realment, em té per tot allò que vulgui.

    Manuscrit, no és que estigui gens en desacord amb tu, però de vegades la paraula company em sona a poca cosa. El problema és que té diversos significats. En la parella, pot ser una manera de dir-ho, i llavors es tracta de la persona que més estimes. Però també tens companys de feina, companys d’activitat, de pràctiques… i són gent que potser no té complicitat amb tu i que no us uneix una amistat real. De totes maneres, a mi m’agrada molt aquesta paraula, company. Dóna certa pau.

    Estrip, aquí som una banda sencera!

    Agnès, i per què no considerar la complicitat en el sexe, ja que ho menciones? No cal dir que amb algunes persones t’entens sexualment millor que amb altres. D’algunes aprens el que volen i el que els agrada de seguida, i en gaudeixes moltíssim. Amb altres, doncs menys, una cosa més normaleta. Jo aquí també parlaria de complicitat.

    Fada, a mi també m’agradaria saber com funciona això. Segur que se’n poden donar moltes explicacions, algunes esotèriques i d’altres científiques. Jo em quedaria amb aquestes segones, però ha de ser prou creïble, estar fonamentat. Algunes relacions personals sembla que s’escapin dels límits del que és explicable, et fan creure en la màgia.

    Cris, les persones amb les que tenim complicitat són les que volem conservar al nostre costat.

    Albert, no pas, m’hauries de veure a la vida real. Però si en vols una explicació, en Xitus ho ha clavat en el seu segon comentari.

    Cèlia, així doncs estem d’acord. Però com t’enrotlles!

    Kweilan, si parlem de relacions personals, jo aquestes les posaria en el grau màxim.

    Judith, m’hi aferro tant com puc, i mira que de vegades no em deixen!

    rits, un regal d’aquells que guardes com un tresor.

    ResponElimina
  34. Quan trobo complicitat en una mirada, gest, somriure, fet, paraula... no cal que s'hagi de fer gaire res més per posar-se'm a la butxaca. Sóc tan fàcil a vegades!!

    ResponElimina
  35. La complicitat és bàsica i ha d'anar de la mà de la sinceritat per poder arribar a qualsevol banda.

    ResponElimina
  36. No, no és que no l'entengui, és que el que em sorprèn és que sigui aquesta frase el que més m'ha quedat de tot el que dius...

    ResponElimina
  37. Quan has parlat de la visió positiva que té escoltar la gent pensava que parlaries sobre l 'enrriquidor que és conèixer formes de pensar diferent a les teves; i intentar entendre-les, clar. No sé ben bé perquè ho dic això. Bé, aquí queda.

    En quant a la complicitat, pensant-t'ho una mica fredament, no en gasto gaire. Després de llegir tots els comentaris ho dic una mica amb pena. Com si em faltés alguna cosa, però és veritat. No vull dir pas que no sàpiga que és ni que no l'hagi viscut en determinades ocasions. Però el què més recordo ara és haver-ho viscut externament, és a dir, si en una habitació hi han 3 persones i dues tenen complicitat ser jo la tercera, la que no s'entera, la que queda al marge de la situació i se sent extranya, fora de lloc i aïllada. Això ho he viscut molt. Potser per això, no acostumo a tenir complicitat amb ningú, necessito (utilitzo) moltes paraules amb la gent per assegurar-me que ens entenem. Pel mateix motiu, amb el meu home no gasto molta complicitat, o no la típica complicitat de què parleu, segur que també hi té a veure que ell sigui molt callat i que els dos siguem molt diferents, malgrat tot, per bé o per mal, tampoc li dóno molta importància a la complicitat (de miradetes, somriures i coses per l'estil). Ara em podría proposar intentar practicar-la per intentar no perdre'm una cosa que és valiosa, però tampoc crec que ho aconseguís i estic d'acord en allò que la complicitat ha de fluir, no forçar. En quant als companys de feina, tinc la impressió, que la persona amb qui més hores treballo i més conec, intenta evitar (no mostrar) la complicitat, potser perquè per ell seria un vincle que no vol que existeixi en pro a la professionalitat.
    (uau! no sé quina impressió deu fer aquest comentari)

    ResponElimina
  38. Bones!!
    Bé, sé que "arribo" una mica tard... aquests comentaris són de fa més de 4 anys... però buscant, buscant, us he trobat!!
    Res, només dir-vos que amb la meva parella, que ens ho estem deixant (tenim 2 fills) i ja no hi ha volta enrere, el que ens ha passat és la GRAN manca de complicitat!!! Jo la buscava, fins i tot jo li demanava a ella, però clar, si ella no li dona la importància que té... res a fer!!
    M'hi he esforçat durant força temps, però no ha pogut ser, fins que fa 3 mesos que hem decidit de separar-nos i ara, durant el mes de juliol, jo hauré de marxar de casa (estem vivint en una casa que és seva...)
    Salut i... que tingueu complicitat amb les vostres parelles!!!
    (ah!! i també amb amics, germans...)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.