dimecres, 24 de març de 2010

Reflexió dels 3 anys

Quan no era més que un marrec en aquest món blogaire que tant m'agrada, veia com alguns blogs que m'encantaven feien anys, i els tenia un gran respecte. Sempre havia considerat que els blogs que feien tres anys era com si arribessin a la maduresa, a la majoria d'edat. No sé per què m'ho semblava, segurament perquè ho veia molt lluny, i perquè a internet 3 anys són una eternitat.

El meu blog ja té tres anys i aviat tindrà 500 posts, i no és que pensés que no hi arribaria, però se'm fa estrany. Molts dels blogs que hi havia quan vaig començar encara continuen, tot i que alguns altres no, és clar. Però que continuïn fa que segueixin tenint més temps i més experiència que jo, i ara tenir tres anys no em sembla res de l'altre món, no em sento com si fos major d'edat, o com si el meu blog fos més madur. Com sempre, tot és relatiu i depèn del cantó que es miri. El que no sé és si he canviat la meva manera d'escriure, els meus temes. M'ha semblat que tot era molt fluid, que no canviava la meva essència, però suposo que sí que hi deu haver diferències amb el principi.

Sigui com vulgui, només tinc ganes de tirar endavant, de seguir fent camí cap allà on em porti el blog. Sigui major d'edat o no, escriure un post sempre és com ser un nen amb sabates noves. 

43 comentaris:

  1. Ohhhhh. Sí que són molts anys en temps virtual. Suposo que sí que has canviat en la manera i amb el que escrius; però també ha canviat la relació amb la gent que et llegeix. Suposo que primer pensaves que escrivies per tu, i amb el temps , tot i seguir escrivint per un mateix, també penses en les reaccions de qui ho llegirà. A mi, si més no em passa.

    500 posts també serà una data per celebrar, eh?

    ResponElimina
  2. Jo et tinc com un vell!!!

    Un dels blocs veterans, ets d'aquells que si estiguéssim en una societat ancestral formarien part del comitè d'ancians de la tribu.

    I que segueixis envellint!

    *Sànset*

    ResponElimina
  3. Felicitats pels tres anys però sobretot per la il.lusió per fer-lo dia a dia. La darrera frase m'encanta i la comparteixo plenament. Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Trobo preciosa la darrera frase que has posat... Quina raó que tens!! Cada post nou és una nova il•lusió ;-))

    El meu blog no té aniversari... És cert!! El vaig crear el novembre de 2007, però no el feia servir... i jo vaig "decidir" ser blogaire cap el maig / juny de 2008. Sóc molt petitona encara al teu costat ;-))

    Quan jo vaig començar a visitar alguns blogs de manera repetida, quan em feia gracia rebre els primers comentaris, quan veia "C@ts" i no sabia què era, no sabia posar un vídeo ni un enllaç i em creia que per participar a “Relats Conjunts” t'havies d'apuntar a algun lloc, com si fos algun “club” jeje... totes aquestes petites emocions, era juny, juliol, agost de 2008.

    Llavors hi havia un blogaire que a mi em semblava que tenia ja molta experiència, i que estava ficat en moltes coses, tenia molts comentaris... era algú respectat... Eres tu :-)) I és que tot és relatiu. Per mi tu “ets gran” i jo sóc “petita” perquè tu tens tres anys i jo un any i nou mesos... però entenc perfectament que per a tu, la gent que ara té quatre i cinc anys de blog, són els “veterans” i tu encara et veus jove al seu costat... i em fa molta gràcia pensar que algú pot pensar que jo sóc molt antiga i que tinc una gran experiència...

    Sigui com sigui, aquest és un món que m’agrada ;-)

    Felicitats de nou per aquests tres anys!!

    ResponElimina
  5. Eeeei!! jajaja faig uns comentaris tan llargs!! Quan jo he escrit això de que m'encanta la darrera frase encara no hi havia el comentari de la Kweilan ;-))

    ResponElimina
  6. per molts anys! i crec que ja et pots anar sentint un blocaire adult, amb tota la responsabilitat que això comporta :-)
    felicitats, i com la kweilan i l'assumpta, subscric plenament la teva darrera frase. molt ben trobada! :-)

    ResponElimina
  7. Això que expliques em recorda al concepte de l'edat de debó. Quan era petita, creia que tenir 20 anys, eren molts, i 40 era ja una persona molt adulta.... Ara que aviat en compliré 35, veig que 40 són molt poquets, i 20 més encara...
    Això a petita escala, crec que passa amb l'edat dels blogs.... Encara hi ha molt nous blogs per descobrir, i anys per complir.
    Per molts anys!!!!

    ResponElimina
  8. Moltes felicitats !! I espero que continuiis escrivint encara uns anyets més !!

    ResponElimina
  9. Jo anava a dir com Kweilan que m'identifico totalment amb la darrera frase... cada post és una il·lusió i com totes les il·lusions... a vegades queden satisfete s i a vegades no. Hi ha posts que quan me'ls veig penjats em deceben... però tampoc els trec. Són així, com jo.

    De fet tot el teu escrit subscriuria, jo faré els 3 d'aqui menys de dos mesos i penso igual que tu. Felicitats!

    ResponElimina
  10. Noi, pots pensar el que vulguis, però amb tres anys ja ets un dels "clàssics" a la catosfera!
    De totes maneres, com apunta l'Eli, en això passa com amb els anys que cumplim. Els adults sempre son els que tenen una década més que jo... tingui l'edat que tingui.

    ResponElimina
  11. Sempre ens fa sentir molt bé, sentir-nos com a nens amb sabates noves!

    ResponElimina
  12. per molts anys i per molts posts! :)

    ResponElimina
  13. el blog evoluciona amb nosaltres, tu canvies i el bonanit també, sinó ja no seria el bonanit perquè no t'hi trobaríem a tu.
    amb tres anys a internet no ets res, ni amb més de quatre ja t'ho dic ara... hi ha gent que hi és desde... uf! i tampoc són res. ho dic perquè encara em vindràs a dir que sóc una clàssica d'aquest món i si m'ho dius em faràs sentir vella i avui no em dóna la gana de sentir-me'n.
    vas arribar un any i poc més tard que jo, però tinc la sensació d'haver-te tingut com a company de viatge des del principi i no em puc imaginar córrer per aquests móns i que tu no hi siguis.
    clàssic, que ets un clàssic!
    rè, ja saps, els afectes neixen i creixen i els vincles, encara que només siguin a través d'una pantalla, són vincles i a mi m'encanta tenir un fil lligat a aquí i m'encanta saber que el camí que jo faig d'anada tu també el fas de tornada i viceversa.
    m'enredo molt i al final encara no sabré ni què coi t'estic dient... però tranquil, no et tiraré els trastos... encara no. jajajajajajajajajaja va, home, no posis aquesta cara d'espantat, faig broma.
    mentre vagis fent camí m'agradarà fer-te companyia, sempre que m'hi vulguis és clar. i pobre de tu que diguis que no.
    una abraçada!

    ResponElimina
  14. Els blocs amb l'edat, amb l'experiència, milloren. No se'ls pot posar data de caducitat. Per ara són tres anys, que en vinguin molts més!

    ResponElimina
  15. ... com si tastessim un xupa-xup d'un gust diferent cada cop?

    Fa poc que et conèc (sóc joveneta en aquest món), però n'estic encantada!

    ResponElimina
  16. Jo porto 3 anys i no arribo als 200... buaaaa!

    ResponElimina
  17. I tant, i tant, que no et faltin les ganes d'escriure! Aviat "faré" tres anys, també.

    ResponElimina
  18. El blog és un reflex de la nostra personalitat, no només el què i el com s'escriu. El tipus de lletra, el fons, les imatges, la música que hi posem... el fan únic.
    Fa poc vas tunnejar-lo perquè no t'hi veies, oi?. De la mateixa manera que canviem els colors, les formes i la talla (o no) de la roba, el blog ha de tenir un vestit que ens vagi a mida per sentir-nos-hi còmodes.

    ResponElimina
  19. No ens fem grans, no, adquirim experiència. I està clar que la perspectiva ho canvia tot. Així, i donat que no podem combatre el pas del temps, el millor que podem fer és abraçar-lo i mirar de gaudir del present, del dia a dia. El temps passa, sí. Aprofitem-lo, doncs.

    I si t'omple el bloc, magnífic i endavant. Els qui et seguim també ho fem perquè ens omple ...

    Que mal valorat està en la nostra societat cultivar l'esperit. Quina llàstima.

    ResponElimina
  20. Moltes felicitats... i benvingut al club dels vells!! ;-)

    ResponElimina
  21. Felicitats pel 3er. aniversari, i endavant...
    Jo també els vaig celebrar recentment i no tinc pas ganes de plegar encara...

    ResponElimina
  22. Quina il·lusió més ben descrita...moltes felicitats Xexu! Llegir-te a tú és també com pujar cada dia en una nova atracció que no saps mai on et durà.I per molts posts més!

    ResponElimina
  23. Moltes gràcies a tots els que heu passat a comentar aquesta petita reflexió sobre l’edat del meu blog. Ho volia incloure al post de l’aniversari però vaig considerar que ja era massa llarg com per afegir-hi més lletra. Realment penso que els tres anys és una data important per un blog. O ho pensava. Ara ja no em sembla per tant.

    Mireia, miro en la mesura del possible de seguir escrivint per mi. Cert és que les reflexions que faig conviden al debat, i que potser no tindrien lloc en un diari personal, però sóc una persona que pensa molt en les coses, i tenir un blog m’ha aportat un espai on plasmar part de les meves anades de bola, juntament amb temes més personals, poder escriure algun relatet, i donar sortida a tot el que em passa pel cap. I et diré que quan escric miro de no pensar qui ho llegirà, sobretot perquè sé que em llegeix gent que conec i no ho he triat. I no vull reprimir res, el blog de vegades és una necessitat, i no vull que ningú m’impedeixi escriure el que sento. Ara, de vegades quan escric alguna cosa, penso en algun blogaire que segur que comenta, i el que probablement comentarà! Però això no em molesta.

    Sànset, ara no sé si alegrar-me perquè em tinguis tan ben considerat, o sentir-me un vell decrèpit! Ja saps que per formar part d’un consell de savis jo accepto suborns, la cosa funciona així! Moltes gràcies, i tu que ho vegis!

    Kweilan, cada cop que publico un post és com un ritual, me’n vaig a mirar l’arxiu a veure com queda el nom del nou, miro quants en porto aquell mes, i espero amb ganes a veure si algú s’anima a deixar un comentari. I sempre fa il•lusió veure que el que has escrit arriba a algú. Un post és una petita part de nosaltres mateixos que deixem escrita.

    Assumpta, és una llàstima que el teu blog no tingui aniversari. Ja saps que jo el meu no el celebro, però el del blog sí, perquè em fa gràcia. El blog me l’estimo potser més que a mi mateix. Posa una data, i celebrem que fas anys de blogaire. Només que per veure l’estrès que t’agafaria amb tants comentaris de celebració ja valdria la pena, hehehe.
    Ostres, també recordo molt els principis, quan no sabia res de res del que passava per aquí. Vaig començar amb la Comunitat i vaig anar fent… m’han passat tantes coses en aquests 3 anys… ui si el blog parlés…
    Sempre m’ha sorprès que la gent em respecti. Vull dir, hi ha qui arriba aquí i es pensa que això és un lloc amb molt recorregut, amb molta experiència, mentre que jo ho veig com un blog d’estar per casa fet amb quatre canyes. Ja el més fort són els que venen i diuen que els feia cosa comentar perquè els semblava que això és una mena de club d’amics en el que costa entrar. Per sort, alguns d’aquests han seguit passant i han vist que de seguida formen part d’aquest club gens privat i gens exclusiu, i per joia meva, s’hi ha trobat d’allò més a gust. Si ja ho dic jo, home, que això és de pa sucat amb oli i aquí som una família.

    Gràcies Kika! Quines responsabilitats comporta això de ser adult? Per què ningú no me n’ha dit res? Home, aquestes coses s’avisen i m’hagués quedat adolescent tota la vida.

    Eli, el que dius és totalment encertat. Sempre ens sembla que està molt lluny allà on no volem arribar. Però quan ens hi acostem o hi arribem, ja no sembla tan greu, i a més, és una edat fantàstica! Ai que això de fer anys acaba passant factura…

    Carquinyol, t’imagines complir la majoria d’edat de veritat, 18 anys de blogaire?? Ostres, em sembla que no tinc tantes històries per explicar!

    Carme, em passa igual que a tu. De vegades hi ha posts que em deixen decebut, trobo que no he sabut plasmar bé el que pensava. Sort que sempre tenim els comentaris per matisar algunes coses, i per ampliar el que toqui. Perquè això sí, el que intento és sempre repassar el post abans de publicar-lo, i un cop penjat mirar de tocar-lo el mínim. Ja està fet i allà queda. Tret que hi hagi alguna falta d’ortografia, és clar.
    Els nostres blogs són coetanis, ja espero la teva celebració!

    ResponElimina
  24. Dan, un clàssic a la catosfera… no sé com prendre-m’ho això… M’ho prendré bé, però mai hauria pensat de mi que dirien que sóc un clàssic. I sí, sí, per mi els adults són els de la generació d’abans de la meva, si jo estic fet un xavalin… snif…

    Fanal blau, sentir-nos nens en general ja sol ser una bona cosa!

    Clídice, esperem que siguin més posts que anys, no tinc cap ganes de viure’n 500!

    Elur, el blog canvia amb mi, perquè el blog sóc bàsicament jo. Tret de quan faig relats, o se me’n va la pinça, sóc jo. És més, generalment, quan se me’n va la pinça, sóc més jo que mai.
    No et diré que ets una clàssica. Et diré que ets una mala bèstia. Tothom té referències, gent de capçalera. Recordo quan vaig caure a ca teva. Era just després de la primera onada de blogs que vaig conèixer i admirar, dels quals no en queda cap, encara que sí algun dels autors. Vaig arribar allà i no estava segur del que llegia, pensava ‘a veure aquest blog com sortirà, no sé jo… Molts ocells, i jo sóc bioquímic, joder!’. Però mica en mica m’hi vaig enganxar com un ximplet, i al cap de poc temps no hi havia manera de marxar d’allà. Dir-te clàssica a tu seria quedar-se curt. I si dic que ets una institució t’emprenyaràs, així que no dic res.
    Darrerament estic de confessions, fa poc vaig confessar a ca l’Òscar (posem-nos drets) què vaig pensar del seu blog quan hi vaig arribar. I avui t’ha tocat a tu. Com veureu, sempre començo malament, desconfiant. Però després em poseu tonto, i ja no hi puc fer més.
    T’agraeixo els comentaris que em fas, saps prou bé que és recíproc. Però no em tiris els trastos avui que no és un bon dia. És primavera, això no pot anar bé de cap manera. Seguiré fent camí d’anada i tornada, i tant de bo tu el segueixis fent també. Perquè sense tu no seria el mateix el món dels blogs. Però sense tu per aquí, el meu blog tampoc seria d’aquest món. A més, les teves amenaces m’agraden tant. Ai, se’m salten les llàgrimes. Com puc dir-te que no?

    Albert, sembla que molts blogs, amb l’edat, desapareixen. El que sembla és que tots tenim data de caducitat, però la gràcia està en mirar d’anar-la prorrogant. I això de millorar… bé, suposo que alguns sí i altres no.

    Agnès, i jo encantat de que passis per aquí. Però pensa que els xupa-xups no poden ser massa bons per la salut. Caldrà buscar una altra metàfora menys perjudicial!

    Babunski, cadascú al seu ritme, és que jo sóc una mica pesat! De veritat que el meu blog té la mateixa edat que el teu fill? Ostres, que curiós! Felicita’l de part meva.

    P-CFA…, doncs avisa que ho celebrarem això. Que les ganes no ens fallin mai.

    Met, penso com tu, el blog diu molt de nosaltres, fins i tot quan no parlem de res personal. Hi ha gent que no expliquen res d’ells mateixos, però algunes coses parlen per si soles. El canvi del meu blog va ser perquè necessitava fer-ho, el disseny antic era d’una altra època que mica en mica he de deixar enrere. Però algunes coses s’han conservat, i aquestes són les meves pròpies. Com el negre, que sempre m’acompanyarà. Vull dir el color, eh? No hi ha cap senyor negre que vagi amb mi a tot arreu…

    Joan, què vols dir amb que està mal valorat cultivar l’esperit? No sé a què ve. Parlar de tres anys, o els que siguin és anecdòtic. El que importa és seguir endavant, però tampoc està malament fer una mica de memòria i girar la vista enrere per adonar-nos del camí que hem fet. Penso que 3 anys és bon moment per fer-ho.

    SM, caram, m’agradaria prendre’m aquesta frase amb la mateixa alegria que tu!

    Salvador, de plegar res, cal continuar endavant. L’experiència aquesta ha de perdurar.

    Judith, quin comentari tan maco! M’ha agradat això de l’atracció nova. Dona, jo no diria tant, però t’ho agraeixo molt. Encantat de tenir-te per aquí.

    ResponElimina
  25. Hem de pensar, mal ens pesi, que cada dia ho fem millor ja que tenim més experiència, o sigui, que ens queda molt més lluny la nostre data de naixement

    ResponElimina
  26. No pots dir-me que no de cap de les maneres, pensa que en conec a un que li agrada molt trencar cames... i sap on vius. Que lo sepas.

    A mi no em vas agradar gaire tampoc al principi, ja posats a sincerar-nos fem-ho, no? No tinc ni idea de quin va ser el primer post que vaig llegir-te, però sí que recordo que no estava gaire d'acord amb alguna cosa que hi vas posar o potser era als comentaris, no sé em va semblar que anaves una mica de llest, saps? jajaja si és que llegir unes paraules mai és el mateix que escoltar-les!... però imagina't lo poc que em devies desagradar que vaig tornar i et vaig anar llegint i quan vaig veure de quin peu calçaves em vaig ben quedar. Les primeres impressions no són mai fiables, per més que el temps et doni la raó alguna vegada. El benefici del dubte, la pressumció d'inocència (quantes cames has trencat?), s'ha de donar sempre. Bé, sempre que no siguis escorpí, en aquest cas val més guardar les distàncies prudencialment si no pots apretar a córrer ;)

    Una abraçada, maco!

    ResponElimina
  27. Moltes felicitats, jo vaig començar una mica abans que tu (molt poquet)amb d'altres blocs però Transparència farà els tres d'aqui dos mesos! Però com que esborro els més antics i traspasso els pensaments, no recordo quin dia va ser exactament! Enhorabona i que duri, que ens encanta llegir-te!

    ResponElimina
  28. Per a mi ets tota una institució en aquest món dels blogs i espero que hi continuïs molt de temps perquè m'agrada molt llegir-te.

    ResponElimina
  29. L'important és fer-ho perquè ens agrada, perquè ens hi sentim bé. El complir més o menys anys depèn només d'això.

    Ja espero la "Festa del Post 500" :-DDD

    ResponElimina
  30. El post 500.... sona a MOGOLLÓN, eh? Ets bo escrivint, explicant, calr i català, i dona gust llegir-te i seguir-te.... Endavant, que ets molt bo :) Una abraçada!

    ResponElimina
  31. Jajajaja què pocavergonya!!! "Posa una data, i celebrem que fas anys de blogaire. Només que per veure l’estrès que t’agafaria amb tants comentaris de celebració ja valdria la pena, hehehe"

    ResponElimina
  32. Va Assumpta, tria un dia, vaaaaaaaaaaaaaaaaa... jajajajajjajaja... el novembre té dies molt macos, per exemple el 10 i el 16 :)

    ResponElimina
  33. No, no que si en trio un ha de ser de quan vaig decidir "ser bloguera de veritat" ;-) i això va ser cap al maig o juny de 2008 :-)))

    ResponElimina
  34. Sí comprenc aquesta sensació. Quan vaig iniciar-me en aquest món també veia alguns blocs (alguns que encara segueixen) i quasi em feia vergonya començar i comentar-els-hi perquè em semblava que era com un cercle més tancat. Però l'experiència va ser sorprenent. Ès una de les portes que he obert que m'ha dut a aprendre més coses. Coses que après de tots vosaltres i coses que he après de mi mateixa. El bloc m'ha fet creixer. Jo si em diuen que m'hauria aportat tantes coses no m'ho hauria cregut.
    Doncs ja saps ara toca a seguir complint més i més anys. Arribar als 500 post i als 1000. Canviis o et mantinguis igual, l'important de tot plegat és poder seguir caminant.

    ResponElimina
  35. Ets únic, Xexu, jo també t'estimo, perquè aquí em sento com a casa.Ànims, a fer rodolar pedres...que són rodones i ens les traurem del damunt!

    ResponElimina
  36. esclar que si, anar avançant!!!
    el blog va canviant com vas canviant tú. La teva essència, no.
    Fa poc has canviat la imatge, segur que ara te la fas més teva, i els posts tb són teus, són el que vius.

    3 anys i endavant!!!

    ResponElimina
  37. Moltes felicitats! has arribat a la majoria d'edat, i mantens la mateixa il.lusió del nen amb les sabates noves, que és el millor que pot passar en aquest petit món. I sobretot, deixar-se portar... i si toca temporada de silenci, doncs no passa res, el bloc és comprensiu i els seus lectors encara més...
    t'ho diu un blogger de la prehistòria (7 anys!) :-)))

    ResponElimina
  38. XeXuuuu (reverència) per molts anys i per molts més que queden!!

    ResponElimina
  39. Els blocs són com nosaltres i canvien amb nosaltres també....reitero les congratulacions per tot aquest temps...tres anys..són molts i segurament en seran més pel goig de tothom

    ResponElimina
  40. Garbi24, tenir més experiència no vol dir fer-ho millor en aquest cas. Jo no aspiro a fer-ho millor, sinó només a ser jo mateix i escriure les meves coses. Si agraden o semblen interessants, millor. Per mi ho han de ser, d’interessants. Si no no n’escriuré res.

    Elur, no tinc cap intenció de dir-te que no passis per aquí, això no tindria cap sentit sense tu. El primer post que em vas comentar va ser el ‘Vull ser un calçasses’ del 8 d’agost del 2007. És un post del que n’estic orgullós, ara l’he llegit i m’ha agradat. Tu em vas dir que no fos un calçasses, és clar, i que si algú volia que ho fos, malament rai. Anem cap els tres anys Elureta, vas arribar a casa quatre mesets i escaig després d’obrir. Mira si has tingut temps de fer-te pesada des de llavors. Què, uns 400 comentaris? Potser sí. Algun més te’n dec haver deixat jo a tu, que el teu ritme ha estat més alt. I així continuem i continuarem, mirant de dominar el món com a bons capricorns i fugint dels escorpins, que els agrada molt picar. Nosaltres som més de ficar-hi la banya!

    Cèlia, tocarà celebració aviat, doncs. Has de mirar el dia exacte, dona! Que el blog és com un fill, has de saber quan el vas parir. Jo penso que si no el felicités s’enfadaria…

    Caram Myself, a veure si em trauràs els colors. Que això és un blog de venir-hi amb sabatilles i bata, dona.

    McAbeu, m’ho passo de conya per aquí, val la pena ser-hi. Sovint descobreixes coses molt interessants, i persones encara més interessants. A mi que m’expulsin, tu, jo no me’n vaig.
    Tenia un gran festival muntat per celebrar els post 500, però després del que has fet tu m’has tret el protagonisme i no vull que dar malament! No, la veritat és que no faré res. Celebro els aniversaris però mai he celebrat el número de posts. Potser ho menciono, per ser una xifra tan rodona, però per celebrar alguna cosa per l’estil esperava a arribar a fer-ne 1000, si és que hi arribo algun dia!

    Cris, ja està, ja ho has aconseguit, vermell com un pebrot. Com et passes!!

    Assumpta, com m’agrada que em diguin ‘poca vergonya’! Ai, queda molt bé, em sembla que començaré a fer-la servir, són d’aquestes coses oblidades que val la pena conservar.

    Nits, quan jo vaig començar no tenia ni la més remots idea de com anava això (ho dic com si ara en tingués alguna!). Em feia gràcia tenia un lloc on poder escriure les meves coses. I mica en mica us vaig anar descobrint i això m’ha canviat força la vida. No ho hagués pensat mai que el blog em donaria tant, i em segueix donant després de 3 anys. Per això li dono tanta importància, és com la meva vida secreta, cosa que no m’agrada, però prefereixo separar-la de la meva vida ‘real’, i per això vaig incloure la paraula ‘blogs’ quan vaig fer el post aquell de les 5 paraules que ens definissin. Ja veus. Em podeu dir malalt, però el blog és viu i em fa viure. Què més es pot demanar? Ell canviarà amb mi, si no no té sentit. El blog i jo som una mateixa cosa.

    Anònim, generalment no m’agrada gens rebre comentaris d’anònims, però aquest cop menys encara perquè un blogaire amb 7 anys d’antiguitat penso que s’hauria d’identificar, com a mínim perquè li pugui fer una reverència, perquè 7 anys d’internet deu equivaler a un parell d’eres glacials, almenys!

    Jordi, i tu també, eh, aquí a continuar fins el final! Mentre hi hagi Barça, o fins que mori E, almenys.

    Elvira, el que té més goig sóc jo, de poder tenir-vos per aquí. M’agrada escriure, i m’agrada que el blog sigui un reflex de mi. Així que ell anirà on jo vagi. I si vosaltres voleu venir també, em sentiré un privilegiat.

    ResponElimina
  41. Jejeje pocavergonya, pocavergonya!! ;-))

    ResponElimina
  42. Sé que et vaig deixar el primer comentari en el post de calçasses, el que no sé, bé el que no recordo és el primer post que vaig llegir, però vaja, tampoc passa res.
    Sóc tan refotudament pesada que sempre tinc la necessitat de 'replicar' quan comentes els meus comentaris i re-comentaris... si és que mira que n'has de tenir de paciència!!
    És que m'agrada parlar amb tu, mira.

    ResponElimina
  43. D'acooord Xexu, tens tota la raó, passa que les llargues eres glacials ens han començat a gelar les neurones...
    Et llegeixo esporàdicament, però no he volgut deixar passar l'oportunitat de felicitar-te. El temps passa molt ràpid!!!

    Una abraçada! :-)))

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.