dijous, 18 de març de 2010

No hi ha res etern

En els últims temps, almenys tres parelles de mitjà o llarg recorregut del meu entorn passen per punts crítics i és probable que es trenquin. Sortosament, no es tracta de ningú que sigui realment proper a mi, però és allò de que quan veus les barbes del veí tallades... Els motius són diversos i diferents, però això em fa pensar, un cop més, en la poca paciència, o en la facilitat que hi ha avui en dia per acabar una història i en començar-ne una altra. Està clar que ningú vol estar sol, però allò de lligar-se a una única persona de per vida ja no es porta. Per alguns es desitjable, però no s'aconsegueix. Per altres, directament ja no és buscat. Per d'altres és impensable, ja no tenen aquest concepte al cap. I sé que hi ha exemples del contrari, parelles que duren i que s'estimen fins el final, però sembla que això cada cop és més extraordinari. Potser és que abans les parelles simplement duraven, però això d'estimar-se s'acabava tan aviat com passa ara. La diferència és que ara, en cansar-nos, tenim un munt d'olletes per anar tastant. No negaré que m'entristeix, serà que sóc un romàntic, un tradicional, un carca... es pot dir de moltes maneres. La vida m'està convencent de que no hi ha res etern, i que més val no plantejar-s'ho. Ara, que no m'ho plantegi no vol dir que no ho segueixi volent.

45 comentaris:

  1. ostres..veus?
    a la llarga torneu a venir amb mi
    es lo del altre dia. recordes? la conversa amb l'assumpta.
    es trist pero es aixis.
    nomes nosaltres podem camviar-ho, actuan diferent
    pero mai se sap si amb garanties d'exit
    tornare a pasar...segur
    jajaja aixo promet!
    bona nit, xexu

    ResponElimina
  2. Jo sí que crec en l'amor per sempre, però entenc que no és un amor idíl·lic, entenc que és un amor que ha de madurar en el temps i que ha de passar per diferents fases com nosaltres en la vida. I sobretot, entenc que aquest amor ha de ser pacient, comprensiu i amic, entre moltes altres coses. I estic d'acord amb tu que avui en dia, la gent no té paciència...

    ResponElimina
  3. Jo crec que salvant les excepcions que calgui... Si un amor és amor, pot canviar però no acabar-se. Res no dura per sempre igual i de la mateixa manera, però pot evolucionar. I sí! s'ha de tenir paciència, i ganes de resoldre els problemes, que en els fons és el mateix que dir amor. Si estimes tens paciència i si estimes tens ganes de resoldre les coses.

    ResponElimina
  4. Doncs jo ja no sé què dir, perquè em sento una mica bitxo raro dient que sí que crec en l’amor que dura per tota la vida.

    De totes formes, això de que “la gent” avui en dia no té paciència em fa certa gràcia... Qui és “la gent”?

    Cada persona és individual i cadascú ha de saber si estima prou per estar a les dures i a les madures amb qui ha triat per company (i, evidentment, suposo que si l’ha triat era perquè l’estimava) Per saber que si fas costat a qui estimes quan arriba un mal moment (problemes econòmics, de feina, de salut...) després encara us estimareu més i encara us sentireu més units... “La gent” no ho vol provar? Doncs “la gent” s’ho perd...

    Un dia una persona m’explicava que coneixia a una altre persona que li aguantava coses a la seva segona parella que no li havia aguantat a la primera. I no em refereixo a coses “dolentes” sinó a coses del seu caràcter... per exemple, a la primera no li aguantava que fumés i a la segona sí... a la primera no li aguantava que els dissabtes es volgués aixecar a les 12 del migdia i a la segona sí...

    I així anem...

    Si jo fos tu, no renunciaria, què caram!!

    Ahir al migdia no em trobava bé, em feia mal una articulació en concret. Molt de mal. Em vaig prendre un innocent Gelocatil i es veu que se’m va travessar, no sé què va passar però se’m va posar malament. Vaig anar a catequesi i, en tornar, em trobava cada vegada pitjor, però jugava el Barça i no volia anar al llit... En Josep Lluís em va estar MIMANT tota l’estona, em va preparar una camamilla, va pujar la calefacció... i varem celebrar els quatre gols, mig groggi, però els varem celebrar. Ho sento, però jo aquest home meu no el canvio per cap altre... i per tota la vida (demà és el seu sant i ja li tinc un llibre amagat jeje... en algun moment, que no em vegi, li deixaré damunt la taula on demà ha d’agafar la cartera i tal i així s’ho trobarà) ;-)

    ResponElimina
  5. Ai, mentre escrivia m'ha passat davant la Carme ;-)

    Magnífic resum, Carme:

    Si estimes tens paciència i si estimes tens ganes de resoldre les coses

    ResponElimina
  6. Bona reflexió! Jo també ho he pensat moltes vegades. També hi ha el factor que abans això de separar-se estava molt mal vist i ara sembla que estigui de moda. I jo el que penso, seguint el fil de la Carme, és que ja no se sap estimar, o se'n sap durant poca estona. "Aguantar" algú per sempre és complicat, i té molt de mèrit, però no és impossible, i menys si els dos saben posar-hi de la seva part.

    ResponElimina
  7. Penso que abans s'aguantava l'inaguantable i que ara no s'aguanta ben res.
    Abans perquè era mal vist que una parella es trenqués. Ara perquè no es porta ser estable.
    Tot depèn de si vols o no vols que duri, de si estàs disposat/da a fer que duri, de si quan tries a una persona la tries perquè l'estimes o perquè mentrestant aniràs mirant a veure quin altre 'bestiar' corre pels prats, no fos cas que m'estigui perdent un bon exemplar mentre estic fent que una relació duri, coi de capulla/o que sóc...
    No sé Xexu, quan dos s'estimen de debó se suposa que s'ajunten per a poder-se cuidar mútuament. L'error, diria jo, rau en què la penya es pensa que sempre ha de ser com al principi quan els que ens mou és l'enamorament, i no. l'enamorament no és gens fiable, doncs ens movem per impulsos hormonals, l'amor no és el mateix i s'ha de cuidar, constantment.
    Però cadascú ha de fer allò que cregui i/o pensi que ha de fer. Pel meu gust val més fer allò que es pensa, no pas el que es creu.
    Sóc carca. Ho confesso. Si he de tenir parella vull que sigui per sempre, si no és amb aquest propòsit ja no m'hi poso, si després amb els temps s'espatlla, que no té perquè però pot passar, doncs s'espatlla. No podem controlar el que volen, pensen i estimen els altres, només el que volem, pensem i estimem nosaltres. Actuar amb conseqüència és el que correspon. I sempre amb el respecte per bandera, respecte i sinceritat.

    I em sembla que m'he embolicat de mala manera.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  8. En el meu cas, XeXu, em passa quelcom semblant. Potser en el meu cas és desorientació i por, el que em fa no saber ben bé en què creure. Jo també sóc un romàntic, i amb el temps poses les coses al seu lloc...I busco un nou model que encara no he trobat. Jo també he vist moltes parelles trencar, parelles que no ho semblaria mai. Jo mateix m'hi vaig trobar després de molts anys. És difícil conviure amb algú, físicament o emocionalment. D'això me n'adono amb el temps. Les coses s'erosionen i s'ha de ser hàbil. Hi ha qui està amb algú per dependència, per no saber estar sol, i tot això no em sembla correcte. No m'ho sembla i és per això que m'intento treballar de cara a un futur. Crec en una relació positiva i optimista, amb capacitat d'escolta i sinceritat, sense limitacions. Tots aprenem del que ens passa...Ara bé, si no ens plantegem que una cosa és "eterna" potser ens afecta a l'hora de creure-hi...La provisionalitat és molesta. Si jo començo amb algú, suposo que voldré creure que hi voldré estar tota la vida...Són temes en que hi pensem molt i després la vida ens sorprèn.
    Una abraçada XeXu.

    ResponElimina
  9. XeXu, com ja saps, aquest tema és un dels meus preferits i estic llegint una sèrie de frases que, personalment, m'agraden molt i que si hi hagués més gent que pensés així, no estaria pas tot perdut pels romàntics :-)

    A més de la magnífica que he senyalat de la Carme, que ho diu tot, estic també molt d'acord amb Elur i Xitus en aquestes:

    Elur: "Si he de tenir parella vull que sigui per sempre, si no és amb aquest propòsit ja no m'hi poso..."

    Xitus: "Si jo començo amb algú, suposo que voldré creure que hi voldré estar tota la vida"

    ResponElimina
  10. Potser forma part d'aquesta cultura del fast food en què vivim. Hi ha poca paciència, poca capacitat per a superar conflictes i aguantar els moments complicats que es donen en tota relació. En el fons, és la sortida ràpida i fàcil, la de no assumir responsabilitats.
    Bé es cert que hi ha relacions que són inaguantables, però tb n'hi ha d'altres que és una pena que acabin.

    ResponElimina
  11. Em fa pànic pensar que per estimar algú cal "aguantar" coses que no et vénen de gust. Prefereixo creure que fa 32 anys que estic amb la mateixa persona perquè practiquem una cosa que es diu respecte. Perquè no creiem en la parella convencional i estem del tot convençuts que la llibertat és la premissa màxima sobre la que s'ha d'assentar qualsevol relació.

    En tot cas, cadascú s'ha de fer les coses a mida. I ningú té dret a jutjar els altres, perquè ningú som paradigma de res més que de nosaltres mateixos. I la nostra experiència és explicable, però no transferible.

    ResponElimina
  12. Penso que abans s'aguantava més.
    De fet,crec que si em posés en la pell de la persona que està en una situació que no li agrada m'agradaria escapar d'aquest lloc.
    És molt trist però al cap i a la fi realista...

    ResponElimina
  13. Jo crec que tot té un principi i un final però que hi ha amors , relacions que tenen el final quan un dels dos es mor...jo diria que abans passava el mateix més o menys però moltes parelles seguien odiant-se cordialment per interessos, o perquè la legislació i la societat no permetien les separacions i a més eren molt mal vistes...Suposo que hi ha parelles i parelles i cada parella és un món ...hem de cercar un punt mig...entre el per tota la vida ( que pot ser possible però ai las no és molt freqüent) i el trencar a la primera de canvi que hi ha un conflicte....Jo de tu no em desanimaria no se sap mai que pot passar l'endemà....

    ResponElimina
  14. No sé que és millor si abans que molts aguantaven per força o ara que a la més mínima la gent decideix tirar la tovallola.
    I tastar olles es tant tentador....

    ResponElimina
  15. No hi estic d'acord, no sempre és qüestió de paciència, de vegades es té molta fins que ja no pots més i dius "fins aquí he arribat". Jo vaig trencar recentment una relació de 14 anys i em va costat moltíssim però és que no podia continuar i t'asseguro que vaig fer tot el possible per evitar el trencament.

    ResponElimina
  16. Segur que no hi ha res etern però perquè una relació duri el màxim possible les dues parts n'han de posar de la seva banda i això és el que sembla que avui en dia se'n tenen poques ganes.
    No es pot generalitzar, com diu l'ASSUMPTA "la gent" som nosaltres i hi ha tants casos com persones però també estic d'acord que una relació no es pot basar només en anar "aguantant a l'altre".

    ResponElimina
  17. Uf! m'encantaria llegir tots els comentaris, pq és un tema molt interessant, però no puc...

    Ja et vaig dir un dia (aquí mateix) que l'amor etern no existeix, però que una de les gràcies de la vida és creure's que sí.

    ResponElimina
  18. Jo també sóc de les romàntiques. VISCA L'AMOR ETERN!!!!

    ResponElimina
  19. L'amor etern és una quimera, sí, però sempre ho podem deixar en alguns centenars d'anys!

    No, seriosament, sembla que per aquí ronden molts romàntics i m'hi afegeixo. Fa moooolts anys que comparteixo el camí de la vida, i la convivència no sempre és fàcil, però mai he tingut la sensació d'haver de renunciar a res, o d'haver de tenir paciència ... Hem canviat, la nostra relació també, però estem bé junts, i això és el que compta. La resta, mira, anar fent.

    Crec que tendim a idealitzar el que no coneixem prou i a menystenir el que coneixem massa, i això és un greu error que es transforma en inestabilitat en temes sentimentals. Potser caldria mirar-se el melic una mica més ...

    ResponElimina
  20. Jejeje aquesta paraula "aguantar" és horrible, és cert, Clidice ;-)) Sembla ben bé com qui "aguanta una condemna" que li ha tocat amb total resignació perquè no té més remei :-)

    Jo l'he fet servir quan he dit que havia persones que "aguantaven" a la segona parella allò que no havien "aguantat" a la primera... i admeto que no és una explicació massa encertada :-)

    És difícil explicar-ho... Quan en Josep Lluís "aguanta" que jo vagi deixant munts de carpetes, revistes de labors, papers, etc. damunt la taula de l'ordinador, què està fent? Doncs, de fet està respectant la meva forma de ser absolutament desordenada... Ell que és súper endreçat, cada cosa al seu lloc i tot ben posat... i quan jo miro de limitar el meu desordre i respectar "el seu despatxet", doncs és el mateix...

    És un exemple molt light, clar...

    Durant la vida d'una parella hi ha mil problemes i només es poden superar si hi ha ganes i il•lusió de superar-los perquè tots dos creuen que val la pena seguir endavant. I si estimes aquella persona, segur que creuràs que val la pena.

    I com es pot tenir aquesta il•lusió de tenir una relació per sempre si la gent ja ni s'ho planteja? Per això vaig remarcar aquelles frases d'Elur i de Xitus... a veure, quan comencem, al menys, tinguem la intenció de que duri, no? :-))

    Ah! i també estic d'acord amb Clidice amb que ningú té dret a jutjar els altres. Cadascú és cadascú i es pot plantejar la vida com vulgui.

    En aquest cas, si jo poso aquests comentaris és perquè en XeXu diu que ell voldria trobar un amor per tota la vida però s'està començant a convèncer que res no és etern... i a mi em sap greu que, si encara hi ha gent que busca un amor per sempre, perdi aquesta il•lusió. Jo hi crec. No vull ser cap paradigma de res. Hi crec i crec que és bo creure-hi. Pot sortir bé o no. Però si surt bé val la pena!! :-))

    ResponElimina
  21. Uff, em venen tantes coses al cap que no sé si podré posar-hi ordre!!!!

    Estic totalment d'acord amb l'Elur. En tot el que diu. Crec que té raó en com descriu el que passava abans i el que passa ara. Jo hi dono moltes voltes a aquestes coses i de vegades, tot sovint, hi penso, en com pot ser que la gent tingui tanta facilitat per trencar una relació. Deuen ser els aires primaverals, perquè jo també tinc unes quantes parelles del meu voltant que estan a punt de trencar o ja ho han fet. Diuen que això s'encomana! Esperem que no...

    Estic hipersensible per aquest tema i sempre penso que és complicadíssim trobar, avui en dia, algú que no només pensi que vol estar amb tu per sempre, sinó que a més no es "rendirà" a la primera de canvi.

    Crec que la societat evoluciona i ara ho està fent cap aquí. La gran massa tira cap a la idea de no tenir una única parella a la vida, de ser infidel, de portar dues històries a la vegada, d'anar mirant el bestiar... Potser això sempre ha pasast però ara es comença a convertir en la tendència, en la norma, en lo normal i habitual, el que fa tothom i que no està mal vist per tot això.

    Jo penso que si que hi ha la possibilita que un amor duri per sempre, oi tant! Però no és lo comú.

    De totes maneres, en alguns casos, la tendència a no aguantar-ho tot i trencar la relació pot ser una sortida, una salvació.

    Utnoa

    ResponElimina
  22. Jo també estic molt d'acord amb l'Elur, "abans s'aguantava l'inaguantable i que ara no s'aguanta ben res.
    Abans perquè era mal vist que una parella es trenqués.
    "

    No em sembla normal que ara les parelles durin dos telenotícies... però estar amb una persona que no suportes durant 40 anys tampoc em sembla gens sa. Potser abans eren fets d'una altra pasta... o era el que hi havia i punt.

    Jo tinc la sort de tenir una persona fantàstica al meu costat. No sé si serà etern o no, però jo m'ho agafo amb ganes i ens disposem a donar un pas més... si sobrevivim als preparatius del casament... ;) (que té tela, un dia d'aquests faré un post super crític amb el concepte "boda" i tota la parafernàlia que l'acompanya...)

    ResponElimina
  23. Com diu l'Ismael a una cançó, l'amor és etern mentres dura. I si no fos així no començaríem mai la història (o molta gent no ho faria...) Ara, amb tot això de tenir més o menys paciència, o aguantar més o menys... tinc sentiments contradictoris. Per què hem d'aguantar si ja es veu que no funciona? Per què hem d'aguantar? aguantar què? esperar què? Jo sempre pense que tant de bo ma mare no hagués aguantat tan com va aguantar i no hagués tingut tanta paciència com va tenir. Hauriem tingut alguna oportunitat més ser una mica més felices.

    ResponElimina
  24. Totalment d'acord. De vegades ens dóna la sensació que han de passar molts anys per canviar d'època en les maneres d'entendre la vida, però en poc més d'una generació ens hem habituat a la celeritat, a que les coses canvien amb facilitat (canviem de feina amb major freqüència, canviem de parella, de lloc on viure...). Suposo que tot té les seves avantatges i els seus inconvenients. La qüestió realment important per mi és si som conscients d'aquest canvi i l'acceptem de grat, o simplement ens deixem endur per la inèrica del ramat...

    M'encanten els teus "primers de reflexió". No sé perquè no et visito més sovint...

    ResponElimina
  25. Jo tampoc crec que s'hagi d'aguantar per aguantar, eh? de cap manera!

    Hi ha persones que no fan cap esforç per conviure bé i aleshores la seva parella no els ha pas d'aguantar.

    Però que hi ha gent que s'agafa qualsevol cosa de la parella com un atac personal. Ho sé perquè els veig i m'ho epxliquen. Una tristesa que dura massa... ja no es pot aguantar, l'ofès és el que està bé, el que no està trist ni deprimit... en comtpes d'ajudar! uns crireris educatius una mica diferents i ja es culpen un a l'altre de tot el que pugui passar amb aquelles criatures... potser una mica de calma i valorar les coses importants i les que no...

    Jo crec que hi ha coses que no s'han d'aguantar ni un dia. Ni un sol dia! La falta de respecte, sobretot.

    Però hi ha coses que es podrien resoldre si la gent volgués posar-s'hi. I posar-s'hi o no posar-s'hi ja diu o no diu l'interès i l'amor que hi ha.

    ResponElimina
  26. Fa uns dies feia servir la frase "quan s'acabi" i m'ho "recriminàveu"... amb tota la raó del món. Suposo que tinc molta por de fer-me mal, de tornar-me a enamorar i que em deixin penjada, i per això al principi em sentia reticent a creure en els contes de fades que els romàntics encara tenim...

    Però ara ja no. Ara parlem de la "nostra" (futurible) casa, de les vacances que "farem"... el futur que em feia tanta por, ara només vull que arribi. I si, fa uns posts, quan parlaves del "t'estimo com a germà" jo et deia que això es supera, que al final trobes a algú... ara et dic que no, que no em crec que res sigui etern, que no em dóna la gana de creure-m'ho... i que els dos ho veiem així. De veritat que creuo els dits perquè no canviï.

    ResponElimina
  27. Doncs jo també dec ser carca perquè també vull parella per tota la vida, si pot ser. I és el que li dic a la meva parella actual: m'agrades, t'estimo i per això vam començar la relació. Si no m'agradés de debò i no pensés que pot tenir futur ja no l'hauria començat la relació; o no la continuaria tenint en compte que ara mateix el veig un cop a la setmana i encara gràcies. I evidentment això em fa patir perquè el trobo a faltar i totes aquestes coses però si no pensés que les coses poden canviar i millorar no continuaria amb ell...
    Bé... potser t'he posat un rotllo... però no em sé explicar d'altra manera. En definitiva, que sí que crec en l'amor. Clar que no crec en l'amor donat sinó en l'amor que es contrueix i es treballa dia a dia, parlant les coses i intentant entendre les actituds i les accions de l'altre.

    ResponElimina
  28. Xexu, tens raó, no hi ha res que duri per sempre, ja que tots tenim data de caducitat... Partint d'aquesta premisa, jo crec en l'amor per sempre. Quan trobes a La Persona que t'acompanyarà de la mà en el camí de la vida tot es regira dins teu, però aquest camí no és fàcil. S'ha de tenir amor, paciència, ganes d'entendre, capacitat d'adaptació, saber acceptar els errors i demanar perdó, saber escoltar, a vegades cedir... Però també és necessita que l'altre acompanyant faci coses per a tu. Sense aquesta fórmula, crec que la relació té data de caducitat. És com una balança que sempre ha d'estar compensada i mai ningú pot portar més pes que l'altre perquè sinó sorgeixen els problemes. La vida de parella no és fàcil però els moments màgics han de fer oblidar els dolents i amb il.lusió, respecte i ganes de tirar endavant estic segura que l'amor no s'acaba tan ràpid. No es pot acabar tan ràpid.

    Un escrit molt reflexiu i uns comentaris de molt bona qualitat.

    Raquel

    ResponElimina
  29. Faig tard i poc puc afegir. Només que cadascú ha de ser lliure per viure amb i en parella. Els comentaris també són molt interessants.

    ResponElimina
  30. :(
    .
    .
    .

    Ho sento, però estic feta miques.

    ResponElimina
  31. Hi veig dos coses. Sóc de les que tampoc m'agrada això de la paraula "aguantar". Crec que la parella té les seves coses bones i les seves dolentes. Que les bones t'encanten i les dolentes, aprens a viure amb elles, les assumeixes i saps que formen part de l'altre encara que no t'agradin. Però haver-les d'aguantar, sona a suplici. I per això, si aquest fet passa, que el conviure, l'estimar-se és un suplici, un aguantar per aguantar, doncs molt millor deixar-ho còrrer. I per això tb crec que s'ha avançat, que quan s'arriba a aquest extrem doncs és una sort poder-ho deixar. Potser si que abans s'aguantava més que ara, però vols dir que la gent tb era més feliç?

    I això em porta a pensar que si tantes parelles trenquen, es desfan i l'amor no perdura tb és perquè ens hem tornat més egoistes. Volem el que a nosaltres ens va bé. I si la parella no s'amotlla, doncs aire.

    No sé, jo tb tinc esperit romàntic i m'agrada pensar que és possible trobar un amor per a tota la vida, algú amb qui compartir les coses bones i les coses dolentes del camí, algú en qui recolzar-se i que la relació enlloc d'anar-se enquistant es va enfortint. potser per molts és ara ja utòpic i prefereixen no buscar-ho, però què hi ha de dolent en seguir-ho buscant?

    És cert que quan una parella que porta molt de temps es trenca et quedes mig buit. Sembla que no pugui ser. Però si trenquen, és que és el millor per a ells.

    ResponElimina
  32. o potser és que ara no es sap triar bé. Fet que demostra que no ens coneixem bé a nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  33. Penso que hi ha més gent que té parella que no pas gent que sàpiga estimar. I si no estimem, malament rai!
    Jo diferencio sentir amor i estimar; per mi, sentir amor és més la intenció d'estimar algú i estimar és l'acció d'aquesta intenció (respectar, escoltar, perdonar, voler fer feliç a l'altre, etc)
    En conclusió: cada cas és un món i hi ha mil motius diferents per trencar una relació (no descarto que en alguns casos és la millor de les opcions) però crec que el veritable sentit de la paraula ESTIMAR no tothom el coneix. Potser la falta de valors hi està relacionada, però això ja és un altre tema.

    ResponElimina
  34. Estic molt d'acord amb FILADORA. És cert que hi ha casos en que hi ha coses que no es poden arreglar però, en general, la gent, ja vol "fer feliç a l'altre"? O potser, com va dir la CARME, hi ha gent que no fa cap esforç per conviure?.

    Jo vull que tu t’emmotllis a mi, però jo no faré ni un pas per adaptar-me a tu... doncs malament, molt malament... Si jo t'estimo voldré fer coses per a tu i si tu m'estimes en faràs per a mi i és que com diu la RAQUEL, "és com una balança que sempre ha d'estar compensada"

    Si no és així, si no estan tots dos d'acord en fer coses l'un per l'altre, en ajudar-se, perdonar-se els petits "fallos" de cada dia, en mirar d'adaptar-se... potser és perquè, com molt bé diu la RITS No serà que ens hem tornat més egoistes?"

    Però bé... en definitiva, en XEXU deia que sembla que ja ningú creu en la possibilitat d'un amor per sempre... i si es fa aquí una enquesta, jo crec que surt aclaparadorament un SÍ en favor d'un amor etern ;-))

    ResponElimina
  35. Moltíssimes gràcies a tots i totes que heu comentat aquest post. S’ha generat debat i això m’agrada. Lamento que siguin temes que no fa massa hem tractat, però la vida mateixa em va dient de què he d’escriure, i hi ha unes quantes situacions anòmales al meu voltant. Per això agraeixo els vostres comentaris que treuen més suc al tema en si.

    Sargantana, jo penso que hi ha moltes coses que podem canviar, però d’altres, com això, sembla que segueix un espiral imparable. Sembla que cada cop és més exagerat, així que no veig què hi podem fer, si sembla que ja ens va bé a tots.

    Guspira, penso exactament igual que tu, és així. Si t’esperes que l’amor es mantindrà sempre com el primer dia, malament vas. Potser és això el que ens passa, quan ja no tenim aquells primers moments ens cansem i ho deixem estar. Una postura molt infantil, no trobes. Cal saber esperar, perquè que no tinguem les mateixes sensacions que al principi no vol dir que les que venen siguin pitjors.

    Carme, és el mateix que li deia a la Guspi. Cal saber entomar els canvis, i saber lluitar per allò que sentim, perquè el que ve després, si tenim paciència i ganes d’esforçar-nos, és millor en molts sentits que el que tenim en principi. Però és clar, a tothom li agrada sentir-se enamorat, jo no me’n cansaria. Però s’ha de ser conscient que això canvia de forma amb el temps, i sembla que molta gent no ho té clar.
    Comentari 2: El teu segon comentari és magistral. Descrius a la perfecció moltes situacions que penso que s’esdevenen a l’actualitat, poca cosa puc dir perquè ho espatllaria. Només que és cert que s’ha de posar de les dues parts. Si només lluita un no es va enlloc. Si lluiten en dues direccions diferents, malament. Anant els dos a una és l’única manera de compartir el camí. Qualsevol divergència porta problemes a la llarga. Se m’acudeixen uns gràfics per demostrar-ho i tot. A veure si algun dia els dibuixo i us els ensenyo.

    Assumpta, vaig pensar en tu com a exemple positiu quan vaig escriure el post, un cop més. Quan parlo de la gent vull dir tothom que demostra que l’amor s’acaba, i he de dir que m’envolten molts més casos d’això que no pas com el teu. Em sembla que les tries que es fan molts cops són per enamorament, no per amor. Ens agrada molt una persona, ens n’enamorem bojament, i comencem una història. No donem temps a pair això, així que quan surten els problemes sabrem si realment volem estar amb aquella persona o no. I la resposta molts cops és que no. Amb bona cara, perfecte. Però quan es torça, campi qui pugui.
    El fet d’'aguantar’ més a una segona parella que a la primera em sembla normal. Al principi moltes coses et poden sorprendre negativament quan et venen de nou, però un cop més, si tens temps de pair-ho, potser ja no ho veus tan malament i ho acceptes en futures relacions.
    I no cal que em facis dentetes explicant com et cuiden, ja sé que és així. Per mi tu ets com una llum d’esperança. Pensant en tu veig que sí que és possible. Ara, això no té per què ajudar-me a aconseguir-ho. Potser acabaré tenint mala sort tota la vida, o serà que no sóc gens fàcil per tenir-me al costat.
    Ah, com ja saps, les respostes que dónes a altra gent o els comentaris que en fas sobre coses que han dit els deixo al teu càrrec, us enteneu entre vosaltres, jo ja ficaré cullerada quan tingui alguna cosa a dir. Puntualitzaré que estic d’acord amb el que expliques més endavant del que ens respectem l’un a l’altre, he posat exemples d’això a en McAbeu. Em segueix agradant més ‘aguantar’, no cal fer servir eufemismes.

    P-CFA…, estic convençut que si abans no hi havia més separacions era perquè no estava ben vist. De parelles que no s’estimen, o que ja no demostren res n’hi ha per tot arreu, sempre n’he vist a la meva família, per exemple. Però s’aguanten, això sí. Però ara sembla que som com més egocèntrics. Jo no tinc per què aguantar res a ningú, per tant, quan me’n cansi plego veles. Vaja, una postura no només egocèntrica, sinó molt egoista.

    ResponElimina
  36. Elur, sí que és cert que ara sembla que està fins i tot ben vist anar de flor en flor. Els tenim enveja a aquesta gent. Però la veritat és que a mi no m’interessa massa això. La veritat és que quan he estimat, no he vist que hi hagués cap bestiar pels prats. De fet no veia prats, ni veia res de res, només veia a una persona (relativament, ja m’entens, em cenyeixo al tema que tractem, evidentment no he deixat mai de banda altres persones per centrar-me en una de sola).
    Penso que tens claríssim el mateix que jo. Hi ha molta criatura deixada anar. Al final resultarà que és un tema de maduresa, de no voler comprometre’s per ves a saber què, i de voler aprofitar només els bons moments que dóna l’enamorament. És clar, potser ara es comença més jove i no et planteges certes coses (per no dir que ara s’és jove fins molt més tard!), però el que bé després de l’enamorament pot ser impagable. Això sembla ser que la gent no ho entén. Però és clar, has de cedir, lluitar, fer molt costat, compartir, perdre certa llibertat… i això no sembla que atregui al personal. Durant l’enamorament estem com cecs. I quan s’obren els ulls et trobes el que et trobes. Beneïda inconsciència.
    Respecte al tercer paràgraf poca cosa puc dir. Està bé com està, dir-ne res seria espatllar-lo.

    Xitus, que les parelles es trenquen ho sabem tots. A tu t’ha passat, i a mi també. Sabem que sempre hi ha aquesta possibilitat, per temps que hagin passat plegats, les coses poden fallar. El tema és el plantejament inicial. Si comences per veure el què, però no n’estàs convençut, el més normal és que surtis escuat. Però potser és el que busca alguna gent, qui sap. En canvi, si sents molt per una persona, si vols estar amb ella, no pots plantejar-te altra cosa que voler estar-hi tota la vida. Si després falla, doncs ha fallat, què hi farem. Però la intenció inicial és important perquè et condiciona. Si la vols per sempre, hi vas amb tot. Si només vols provar, segur que et guardes asos a la màniga. I després el temps dirà, tu. Però en l’amor no es pot escatimar ni tenir por. S’ha de donar i saber rebre. I això s’ha de mantenir sempre, adaptant-se a cada moment, a cada situació i circumstància vital. Però s’ha de seguir treballant, igual que no parem d’aprendre mai hem de reinventar sempre el nostre amor. És l’única manera de que duri.

    Albert, sembla que hi hagi parelles que només es sostenen en els bons moments. A la que la cosa es complica, ja no saben portar-ho. Això demostra molt poc amor, perquè si estimes la teva parella li faràs costat en els moments difícils. Si no en saps, tens un problema, perquè tampoc no t’estimaran a tu.

    Clídice, m’hauries d’explicar millor a què anomenes llibertat. Si per llibertat entens mantenir la individualitat, tenir cert espai i respectar totes les coses de l’altre que no ens fan el pes, no obligar a ningú a canviar, doncs estaria d’acord amb tu, tot i que no ho veig com una cosa fàcil. Per tant, si has sigut capaç de mantenir això caldria felicitar-te. Però si estàs parlant d’altres tipus de llibertat segurament no hi estaria d’acord. Jo de modern no en tinc res.

    Judith, estàs dient que no miraries d’arreglar les coses, de parlar, de buscar solucions que serveixin als dos? Així és normal que no s’aguanti res. En una parella és vital el diàleg. Si no hi és, si falla la comunicació, penso que no es va enlloc, les coses cauen pel seu propi pes.

    Elvira, arribo a la mateixa conclusió que tu. Abans la gent aguantava més, però a quin preu? Simplement era un tema de seguir vivint sota el mateix sostre i prou. Bé, era i és, perquè hi ha moltes parelles així. Però ben mirat, no és tan fàcil trobar algú per qui et deixaries la pell tota la vida. Si tens la sort de trobar-lo, segur que dures. I això no vol dir que no hagin de sorgir problemes, eh? Però es superen segur.

    ResponElimina
  37. Garbi24, pot ser temptador tastar olletes, però per mi ho és molt més tenir una persona al costat que m’estimi, a qui jo pugui estimar i tenir-ne cura. Això és ideal, els extrems mai no són bons.

    Deric, entenc que ha de ser una qüestió de paciència de les dues parts. Si només una part té paciència, és normal no només que s’acabi, sinó que un dels dos, el que la té, prengui mal. De vegades l’amor ens juga males passades d’aquestes. Per com estimes una persona aguantes i aguantes, però si és així, no es pot dir que l’altre t’estimi massa. Cal compartir les coses, no un desviure’s per l’altre i aquest viure de rentes. No és just.

    McAbeu, sempre és una cosa de dos, si no, no funciona. Tu m’aguantes que després de sopar sigui un manta i no fregui els plats, i jo t’aguanto que et gastis una pasta en roba cada mes (quins tòpics, oi?). Però són coses petites. El que no t’aguanto és que passis de mi, que flirtegis amb altra gent, que em menystinguis, que em deixis malament davant de l’altra gent… això destrueix qualsevol moral.

    Txari, i també em vas dir que s’ha de viure l’amor sempre com si fos el teu últim dia. O alguna cosa similar, tinc la frase apuntada. Paraules sàvies les teves. Tots els comentaris aporten molt. Te’ls recomano.

    Marta, visca! Quanta més gent pensi així com tu, millor.

    Molt bona Joan! Jo em conformaria amb uns 70 o 80 anys, ves què et dic! Penso que el que tu descrius és el desitjable. Tenir ganes d’estar amb la persona que tens al costat, respectar-la, cuidar-la. I sobretot superar tots els entrebancs. Perquè d’haver-n’hi, n’hi haurà. Sempre he pensat que si estàs amb una persona, i hi estàs bé, ja no en veus cap altra. Però fins i tot si en veus una altra, has de valorar el que tens, perquè tot el plus que t’aporta segurament no te l’aportarà una altra persona.

    Utnoa, la veritat és que prefereixo que s’encomanin els embarassos que no pas els trencaments! En el cas que jo explicava són persones d’àmbits diferents, així que em sembla que no hi ha risc de contagi.
    Penso que la gent que es troba tenen moltes semblances, sobretot de pensament. Així que si tu penses d’aquesta manera, és molt probable que la persona que trobes tingui un perfil similar. Això ja és un principi. Cap on avanci la societat a mi me la porta una mica fluixa, jo seguiré amb les meves idees. He tingut diverses parelles a la vida, sí. Però amb totes he començat amb la idea de que durés, i si no s’acabava. I mai he estat infidel, és una cosa que em posa dels nervis i que desaprovo. He fotut bronques a amics per fer-ho. Naturalment, com pots pensar, tampoc he mantingut dues històries a l’hora (prou feina tenia amb una!), i el bestiar es mira però no es toca, que mirar ho fem tots. Amb tot això el que et vull dir és que, encara que sembli norma ara, hi ha persones que no pensem així. I no sé si jo aconseguiré trobar l’amor que em duri sempre, però això no vol dir que no el vulgui, és la meva intenció, el meu desig de sempre. I m’agrada lluitar per les relacions, però de vegades no pot ser. Ah, i és clar que hi ha parelles que millor que es trenquin, si t’has de fer mal, millor partir peres, això segur.

    ResponElimina
  38. Otis, els extrems no són bons, això està clar. Penso que abans s’aguantava tant perquè estava mal vist separar-se. Però ha de ser molt dur estar sota el mateix sostre d’algú que no estimes i que et posa nerviós, només pel què diran. És una de les meves pors, espero que no em passi mai.
    Si tu has trobat una persona com cal no veig per què voleu espatllar-ho amb una boda, però allà vosaltres. Ho sento, jo en sóc molt contrari. Entenc que encara hi ha persones a les que els fa il•lusió. Si bé jo sempre advoco per l’amor per sempre, el matrimoni l’aboliria totalment. Manies que té un, mira. Ei, però que sigueu molt feliços, eh?

    Nimue, explicant-ho com tu ho fas no està mancat de sentit. Suposo que hi ha massa casos possibles com per parlar de certs temes a la lleugera. És cert que no té cap sentit aguantar a algú que no vols, però ja no és això. El que comentem és el fet de no passar ni una, estar només a les bones i no saber fer el paper que toca quan van maldades. Si el que impera en una relació són les baralles i les putades, millor que s’acabi. Però si s’està bé, i quan sorgeix un problema la parella no et fa costat, mira a una altra banda, es preocupa només per ella, i es fixa en algú altre que li riu les gràcies… doncs bé, això seria una mica més lleig. I també no respectar o aguantar petits vicis o costums de l’altre, mirar de canviar-lo a tota costa… doncs tampoc no és maco. Paciència en els detalls, és el que dic. Aguantar grans diferències és una altra cosa. Lamento que hagis viscut males experiències al respecte.

    Gerhart, estic content de que la nostra societat hagi accelerat alguns processos, hi ha coses que més val que siguin més àgils, que són bones. Però per altres temes, la cultura del ‘fast food’ no és recomanable. Només fixa’t en l’obsolència dels productes. Ara fan les coses malament perquè aviat es trenquin o passin de moda, perquè te n’hagis de comprar un altre de seguida. Sembla que això s’encomana, i ho extrapolem als àmbits més personals. T’ajuntes amb gent que et convé en uns determinats moments i després els deixes de banda. Hi ha gent així, que no es casa amb ningú, i que quan surten els problemes, fuig cames ajudeu-me. Però on ja és una cosa flagrant és en el món de les relacions sentimentals. Jo per aquí ja no hi passo. Si continuem així ens carreguem l’espècie en dos dies.

    Neo, m’alegro que ara vegis diferents algunes coses, senyal que et va bé. Ja ens vas explicar com va anar la teva història, però no acabo d’entendre del tot el teu comentari. Dius que ara ja creus en la relació, que tot i la por a fer-te mal t’hi tires de cap. Però després dius que no creus en res etern, però ho barreges amb això de veure l’altra persona com a germà. M’ho podries explicar, si us plau?

    Myself, sóc de la mateixa mentalitat. Per començar alguna cosa m’agrada estar segur de que pot durar. Com que sempre ens exposem a que alguna cosa surti malament, doncs això ja ho tenim. Però cal posar-hi tota la carn perquè funcioni. En el cas que expliques la teva voluntat està molt clara, ja que saps que en algun moment la mala situació, la separació, s’acabarà, i aquesta persona és amb la que vols estar. Val la pena fer el sacrifici d’esperar! Amb això també contesto l’altra part del comentari. L’amor cal treballar-lo, perquè ningú no ens regala res. Perquè ens estimin cal pencar molt!

    Rach, ningú no ha dit que sigui fàcil, però el que està clar és que val la pena. L’amor, quan el tens, l’has de conservar, i val la pena, i tant. I és cosa de dos, és clar. Si no s’hi posen els dos segur que la cosa es trenca. Els bons moments sempre han de ser més i millors que els dolents. Mentre la balança estigui decantada cap aquest cantó, tot va bé. Però sobretot, cal assaborir-los i aprofitar-los. Suposo que un dels problemes és que ens acostumem als bons moments i deixem de valorar-los. En canvi, de dolents no en perdonem ni un. Aquesta és una dinàmica molt negativa.

    ResponElimina
  39. Kweilan, cadascú pot fer el que li sembli. Per mi és ideal tenir una parella i que perduri l’amor. Si hi ha algú que pensa d’altres maneres, doncs que els vagi bé. No m’hi ficaré mentre no es fiquin amb el que jo vull.

    Ostres Fada, espero no haver-te afectat negativament amb aquest post, ho sento. T’envio una abraçada molt forta i llarga.

    rits, quan jo parlo d’aguantar no és en el sentit que fan les parelles grans que ja no comparteixen res però no es separen. Aguantar ho faig servir per petites coses, peculiaritats desagradables amb les que vivim. Crec que és la millor manera, les aguantem, però això no ens suposa un perjudici. Si es converteix en un suplici, com tu dius, això o el que sigui, millor plegar veles. I és cert que ara ningú ha d’aguantar per aguantar, si l’economia t’ho permet, que això també és un factor, marxes i punt.
    Sobre l’egoisme també n’he parlat amb algú altre, i et dono la raó. Som més infantils, no ens sabem adaptar i ho volem tot a la nostra manera. Una relació de parella és cosa de dos, i no saber acceptar les peculiaritats de l’altre és, certament, un comportament molt egoista (i absurd, penso).
    No ho deixem de buscar, no té sentit. Per més que diguin, per més que veiem al nostre voltant, si no ens hi tirem de cap amb aquest objectiu en ment no ens donarem mai prou a ningú i no ho aconseguirem. En l’amor, tota la carn a la graella, que de llepar-nos les ferides ja tindrem temps. Però de viure el que es viu quan s’està enamorat i s’estima no sempre en tindrem.

    Estrip, potser ara triem més ràpid, és cert, sense preocupar-nos ni conèixer-nos tant. Ara de seguida assolim intimitat, no es coneix la persona prou abans d’haver-te embolicat amb ella. Potser això hi jugui un paper, però no estic segur de que sigui el més limitant. Però ben vist!

    Filadora, quina gran veritat dius al principi, per estrenar-te aquí a casa, molt benvinguda al Bona nit. Hi ha molta gent que té parella però que no estima. En canvi, alguns que volem estimar, no en tenim. Què hi farem. Jo no separaria la pèrdua de valors del fet que molta gent no sap ben bé què és estimar. Es porten les coses fàcils, i això s’ha extrapolat a les relacions. Si la cosa va bé, vas tirant. Si no, doncs aire. I això no ha de ser així. Estimar implica moltes coses, i una d’elles és que l’altra persona val prou la pena com perquè quan sorgeix un problema, voler-lo solucionar.

    ResponElimina
  40. Al final, del que es tracta és de buscar la felicitat, i en aquest sentit, els camins del senyor són inescrutables, cadascú ha de trobar la seva via.

    A una vida amb la mateixa parella li veig coses que m'agraden molt, però com a cosa que ja no m'atrau tant està el fet que deixes d'establir moltes altres relacions, que potser et farien créixer més. O no.

    Com dic, que cadascú trobi el seu camí, i en ell, la felicitat.

    ResponElimina
  41. Dons jo hauria donat part de la meva vida per haver-ho aconseguit...crec en la parella, no he trovat però la meva.

    ResponElimina
  42. saps? hi he anat donant voltes a aquest post, moltes. I avui vinc per dir que l'amor pot ser etern, almenys fins que qui el professa mori. L'eternitat també és relativa, ja ho veus. Perquè deixar a algú no implica necessàriament deixar d'estimar-lo, canvien algunes coses però l'amor encara hi és.
    No tinc enveja a la gent que va de flor en flor, si m'interessés hi aniria jo, però no m'interessa. Sempre he pensat que seria molt fàcil tenir sexe quan en volgués tenir, però no tot es redueix al sexe, per sort. I el sexe sense res més no m'interessa.
    És un tema de maduresa la majoria de vegades, per no dir totes. I consti que no defenso que s'hagi d'estar obligatòriament al costat d'algú perquè sí. Tot el contrari. He viscut prou com per veure situacions insostenibles, per més que hi hagués amor per les dues bandes. L'amor, si no hi ha respecte, compromís, acceptació... és un amor fràgil, com de mentida. D'aquells en què una ventada t'ho fot tot enlaire. I a vegades la ventada l'has de provocar tu mateixa.
    La meva iaia sempre em deia que un matrimoni és un estira i arronsa continu, sobretot quan la 'renyava' perquè es deixava trepitjar massa sovint per l'avi. I sí, tenia raó, però no pas quan sempre estira el mateix i s'arronsa la mateixa, com era el seu cas. Tot i així es van estimar fins l'últim dia. Més de 65 anys junts, que aviat és dit. De fet encara s'estimen, l'avi encara hi és per poder dir que el seu amor, de moment, és etern. I mira que jo vaig pensar, i continuo pensant, que no aguantaria la meitat del que va aguantar la meva iaia. Quan em trobo una persona amb el tarannà del meu avi me n'aparto :)
    Una abraçada.

    ResponElimina
  43. Bon dia de dilluns!
    XeXu, ara no estic gens d'acord amb tu... Espatllar-ho amb una boda? Amb un acte de compromís envers la persona que estimes? No crec que sigui espatllar-ho, jo ho veig com una celebració, donem un pas més en la nostra relació. És una mostra del nostre compromís, del d'Ell amb mi i del meu amb ell, l'un per l'altre.

    ResponElimina
  44. Anem a pams, que aquesta taronja té molt de suc!

    Sobre el darrer comentari de l'elur, m'agradaria dir que jo he anat força temps de flor en flor i reconec que m'ho he passat teta! Així i tot, per poder anar de flor en flor se n'ha de saber, s'ha de ser d'una certa manera perquè hi ha gent que no ho controla. Jo, al principi, em vaig enganxar els dits massa vegades, però en vaig aprendre.

    De la mateixa manera, s'ha d'aprendre a estimar i a estar en parella, a saber què vols i què no estàs disposat a acceptar/aguantar. Has de saber quins són els teus defectes i què estàs disposat a corregir i fins a quin punt. L'amor és donar i rebre i donar una mica més que no has rebut.

    Crec en un amor (parella) per sempre, però sóc conscient que no tothom el troba. Avui dia s'han perdut valors, respecte, paciència, acceptació... envers les coses i les persones i això es reflecteix també en les relacions de parella. Vivim de pressa i, quan ens cansem d'alguna cosa, en comprem una de nova, ja sigui un mòbil, uns pantalons, els mobles de casa o la parella.

    Vull reafirmar la idea que, quan estimes de debò, sents que estaràs amb aquella persona per sempre. He estat en dues relacions de parella. La primera va durar un any i vaig creure sempre que era l'home de la meva vida. Ara, amb la nova parella, penso el mateix, però sóc conscient que pot ser que algun dia acabi.

    Les persones canviem, creixem i la manera d'estimar també canvia. No pot ser que estimis de la mateixa manera als 15 anys, que als 30 o als 60! Portem-ho a l'extrem: una mare i el seu fill. Des que el té al ventre, la infantesa, l'adolescència, la maduresa... Aquest amor també canvia, perquè tens una persona que va canviant i has d'anar acceptant coses d'aquesta persona que canvia. Ningú no es planteja: "Hosti, el meu fill ja no m'agrada, me'n busco un altre!", oi?

    L'amor de veritat dura per sempre, encara que la relació s'acabi, perquè aquell amor el duràs sempre al cor, encara que aquella parella ja no hi sigui. Aquell amor formarà part de tu per sempre, t'ajudarà a ser millor persona, a fer-ho millor la propera vegada, ajudarà que el nou amor sigui més gran. I, encara que no sigui el que tu volies dir, aquest és l'amor etern. ;)

    ResponElimina
  45. Al fil d'un comentari de Tu, jo i l'Otis... i si no vols no responguis, perquè és molt personal, eh? :-)

    Què faries si estesis molt enamorat, et sentissis correspost i, passat un temps, la teva parella tingués il•lusió per casar-se?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.