diumenge, 28 de març de 2010

Embornal

Sembla ser que sóc una persona que genera confiança. Tot i la mala llet que trec sovint, força persones han vist que els va bé parlar amb mi, que s'hi poden recolzar i troben consol o consell en les converses que tenim. No cal dir que és una cosa que m'omple d'orgull, que em busquin per sincerar-se, que m'expliquin coses que no explicarien a altres del mateix entorn. Perquè a més sóc una tomba, això no cal dir-ho. Em fa sentir bé ser útil a la gent que em cau bé, no em sento gens incòmode actuant com a referència.

Ara bé, els darrers temps he experimentat unes sensacions estranyes després d'algunes converses amb gent que no es troba massa bé. S'ha ajuntat una temporada que molts tenen coses per explicar i m'agrada seguir sent-hi. Quan parlem, miro de no parlar mai de la pròpia experiència ni de girar la truita per explicar coses jo també. La meva voluntat és posar-me a la pell de l'altre i mirar de parlar-li des del seu punt de vista, centrar-me en ell i no en mi. No sempre és possible, però ho intento. El cas és que em suposa un gran esforç i sovint quedo esgotat. Després de sentir un 'moltes gràcies, m'ha anat molt bé parlar amb tu', sento com si la meva barreta d'energia baixés, com si em buidés. Em sembla com si absorbís els mals rotllos i me'ls quedés jo a dintre, tot el bé que pugui fer em reverteix i torna contra mi.

No m'agrada que em passi. No vull deixar ningú de banda, però potser no estic en el millor moment per assumir aquestes responsabilitats, per carregar-me a l'esquena tot el pes dels altres. Quina ràbia m'ha fet sempre que em fallin les forces.

38 comentaris:

  1. Hi ha gent que s'aprofita. I si ets molt empàtic quedes molt fotut. Quant ho detectis procura protegir-te. ;-)

    ResponElimina
  2. Només volia notificar-te que el excel·lentíssim Colegi de Psicòlegs i Psicoanalistes (argentis o no) estan tramitant-te un querella per intrussis-me professional i per violar els Drets al Psicoanàlisi d'Autor..

    Ves amb compte !!

    ;)

    PS: Si veus que no ho pots fer, no ho facis, descansa i recupera forces. Per poder ajudar a altres primer has d'estar tu en condicions òptimes.

    ResponElimina
  3. He hagut de buscar que volia dir “Embornal” al DIEC... ara que ja ho sé, segur que em trobaré la paraula per tot arreu ;-)

    Doncs la gent no és així normalment... Habitualment, tu tens un problema, el comences a explicar i la gent et diu que això és el que els hi passa a ells i que bla, bla... i estaves tu parlant i, de cop, t’adones que estàs escoltant.

    De totes formes, estic segura que això que dius que et passa, que t’afecta, quan tu estàs fort i amb l’ànim més alt, no és pas així. Imagino que pots seure, escoltar, conversar i, encara que et sàpiga greu si t’expliquen algun problema, no arriba a l’extrem de “fer-te perdre la teva energia”. Si això passa és perquè ja estàs baix d’ànim tu mateix.

    Tot i que sigui molt bèstia dir-ho, crec que hauries ser un pèl egoista i dedicar un temps a tu mateix, demanar als amics de veritat (i si són amics ho han de fer) que t’escoltin ells a tu, que t’ajudin a fer pujar aquesta barreta d’energia.

    En quant a això de ser una tomba... una vegada una noia em va dir una expressió que em va fer molta gràcia i era que quan ens moríssim necessitaríem una caixa molt grossa per encabir tots els “secrets” que ens havíem d’endur a la tomba. Per mi, la discreció és una virtut molt maca (i aquesta la tinc!!) Ja pots estar ben content de que la gent sàpiga que pot parlar amb tu i que tu no diràs res ;-)... però ara et toca a tu buscar aquesta espatlla en la que recolzar-te.

    ResponElimina
  4. Parlar de la pròpia experiència no ha de ser dolent. Al contrari, que algúpugui veure un paral·lelisme en una situació semblant el pot fins i tot ajudar.

    ResponElimina
  5. Després de llegir el teu post i veient el comentari de Carquinyol, he arribat a la conclusió que em reuniré amb els meus col.legues de professió i et fotarem una denuncia que et caurà el pelo :P O sigui que ets tu qui els treus la clientela i estas analitzant a tothom. Grrr.

    Ai ai ai Xexu, tu cuida't i pensa sempre que l'amistat és donar i rebre i pel què llegeixo a la teva vida potser no sents que estiguis rebent el què necessites. Busca el què et falti i treu pes si no pots. I para ja de prendre'ns la clientela home!!!! :P

    Una abraçada i molta força per tu!!!!

    ResponElimina
  6. Ens costa dir no, de vegades encara que no estigui del tot be fer-ho potser, hauriem de deixar d'escoltar algun mal rollo d'aquests i buscar qui està disposat a escoltar el nostre, perquè tots tenim alguna cosa que treure de dins.
    Si tens molta gent podries posar consulta...;)

    ResponElimina
  7. Com l'Assumpta i com tu mateix penso que has d'estar molt orgullós de tenir aquesta capacitat empàtica perquè no tothom la té i saber escoltar i guardar secrets de debò, no només de paraula, és una gran virtut.
    Et recomanaria que truquessis a aquell amic que t'escolta, a aquell que saps que sempre hi és i així recarregues energia amb ell! Tothom ho necessita i segur que ell et pot ajudar. I sinó digues a tota aquesta gent que busca recolzament en tu que estàs de vacances d'escoltar, que quan tinguis les piles recarregades hi tornes de bon grat ;) Que el primer és la teva salut!

    ResponElimina
  8. Entenc perfectament aquesta sensació però també s'ha de saber cuidar-se un mateix i no acabar cansat i esgotat. De vegades he trobat gent que sap explotar psicològicament els altres i no dóna res a canvi. Quan les detecto, no en vull saber res.

    ResponElimina
  9. Et compares amb un embornal?? ai que ens enfadarem, sobretot si no comences a comparar-hi als altres també.

    El cos és savi i et demana desconnectar i reposar. O sigui que ja saps què et toca, ser un embornal embussat i ja arribarà el dia en què podràs tornar a fer com abans.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  10. els mals rotllos potser son com la energia, que no es crea ni es destrueix, es transforma.

    ResponElimina
  11. A més de fer l'esforç de posar-te a la pell de l'altre has d'aprendre a no fer teus els seus problemes, i això és prou difícil, sobretot quan tens aquesta capacitat d'escoltar que fa que la gent t'aboqui les seves confidències. No és impossible, què farien sinó els psicòlegs, els metges i nosaltres professors que deu n'hi do del que veiem cada dia? Ànims que pots i aleshores encara seràs més útil a la gent que et necessita i que aprecies (i t'aprecien) Una abraçada.

    ResponElimina
  12. Home està prou bé que els altres et tinguin confiança i t'expliquin coses...el que passa és que tot té un límit i els límits els has de posar tu...és normal que després et sentis minvat d'energia, molt normal...com diu Nits en broma potser estàs fent per algunes persones la feina d'un psicòleg...potser que es plantegin anar-hi...però és clar hauran de pagar pel servei i posar-hi de la seva part....Tu també has de poder fer el mateix i deixar anar el que et passa per dins...és molt cansat mentalment anar entomant i assumint problemes d'altres, sobretot si sempre és així i no hi ha reciprocitat....els embornals per l'aigua de pluja...No hauràs equivocat la professió? tens fusta de psicòleg! però s'ha d'aprendre a no fer teus els problemes d'altres...primer assumir els nostres problemes...després els dels altres si ens sobren energies...

    ResponElimina
  13. Coincideixo amb el PS del Carquinyol.

    Penso, també, que hi ha persones xucladores i amb aquestes s'ha d'anar amb compte. Són persones que sempre tenen problemes i sempre necessiten qui els escolti, fins a xuclar-lo. I com a contrapartida, elles són incapaces de fer-ho amb ningú, perquè si s'hi posen, donen la volta i acaben parlant d'elles, un cop més. Cal saber-les separar de les altres i relativitzar-les.

    ResponElimina
  14. M'agrada el títol. Emboranl. T'empasses sense protestar l'aigua bruta que t'aboquen damunt quan tu només fas un sa excercici d'empatia.

    Hi ha realcions tòxiques i gent que són xucladors d'energia, que sobreviuen a base de la bona fe i energia positiva dels altres.

    Vigila no et quedis sota mínims un dia.

    ResponElimina
  15. Jo també sóc de les que escolte i tinc molta facilitat per posar-me en la pell de l'altre, d'això se'n diu empatia. A més, no sé per què, però no m'agrada massa parlar dels meus "problemes". En algun moment de la meua vida vaig crear una cuirassa i, reconec, costa accedir al meu interior. Cosa que no voldir que no patisca amb les meus coses i la dels altres.

    Una abraçada, i ànims.

    ResponElimina
  16. Ser empàtic també té el seu 'costat fosc', què hi farem. Però no deixa de ser una virtut, així que no hi renunciïs. Si de cas prova de fer-ne una lectura més positiva.
    D'energia no te'n falta si ets capaç de donar-ne als altres. Potser t'hauràs de plantar davant el mirall per auto-energitzar-te!

    ResponElimina
  17. ooop, és ben normal que passi això...I no et sabria dir ben bé si el que passa és que et passen una càrrega negativa, o un mateix fa un esforç en implicar-s'hi massa, o que escoltar pot cansar...El cas és que tu també has d'explicar el que et passa a la gent...Ja ho fas? (a part del blog, clar)

    ResponElimina
  18. Xexu, és molt normal que tinguis aquesta sensació. Per bé o per malament, som humans i no podem estar a totes i al cent per cent. Tal i com ho expliques, ja fas el que has de fer. Ara bé, el que tampoc pots és deixar que aquesta energia negativa t'afecti a tu, i suposo que d'això també s'aprèn. Molts ànims i endavant! ;)

    Per cert, passa pel meu blog quan puguis, que t'haig de dir una cosa... ;P

    ResponElimina
  19. Xexu, escolta, que et volia dir...a vegades veig morts! és greu?

    ResponElimina
  20. Ser tot orelles desgasta, és normal. Recarrega bateries i no deixis d'escoltar-los.

    ResponElimina
  21. A mi me varen dir una vegada que en aquests casos s'ha d'aprendre a crear una barrera entre tu i el que t'explica coses, tal com fan els psicos. Però clar, en aquest cas no sol ser pacient i especialista, sinó d'amic a amic i és complicat no preocupar-se per l'altra i acabar agafant els problemes d'ell/a com si fossin teus.

    De totes formes s'ha d'anar alerta a això de sempre estar pels demés i escoltar-los si ells no aprenen a escoltar-te a tu també. Xerr per experiència que el dia que quan ets tu que necessita desforgar-se molts no escolten o bé perquè no en saben o no s'han acostumat a fer-ho. I resulta dur. Mai fa mal escoltar de tant en tant a qui ho necessita, el problema són aquells que sempre sembla que necessitin ser escoltats.

    ResponElimina
  22. Xexu,ves en compte! Es clar que es bo saber escoltar però quan et comença a fer mal t'has de posar un límit. I és que si no ens cuidem nosaltres mateixos,qui ho farà?

    ResponElimina
  23. potser ja has carregat prou a les espatlles, no? no passa res, ja et tornaràs a sentir amb força per escoltar i que no et carregui.
    en tot cas, intenta defugir d'aquestes càrregues. dir que no pots, que et trobes malament, que necessites que et portin a tu tampoc passa res.

    ResponElimina
  24. D'això en dic jo intrusisme professional en tota regla. Mira, fem una cosa, persona que vulgui parlar, persona a la que li donaràs el meu contacte. xDDD

    ResponElimina
  25. gracies xexu, moltes gracies. es el primer cop que miro un post despres de... tots necessitem esser escoltats i si tu tens empatia doncs...perque no? pero si la motxilla pesa massa, com ara pesa la meva per moltes coses que an passat sense h, perque estic escribint des d´un portatil i no hi veig gaire a les fosques... potser es millor dosificar... jo ara mateix no puc ajudar a una mosca..i mhan d´ajudar a mi..però moltes gracies per llegir.me, i una abrassada virtual, no trobo la ç trencada... res, que de nou gracies.

    carme, si, aquest es el meu nom.

    ResponElimina
  26. que he posat anomim perque no se quin perfil he de seleccionar..... pero be, em sembla que saps qui soc. un peto.

    ResponElimina
  27. Mira Xexu, per l'experiència que en tinc, encara que hi ha gent que no hi creu, una "santera cubana" que no em coneixia de res, em va dir
    "Mujer, basta de decir a todo que sí, basta de escuchar siempre, piensa más en ti si quieres conservar la cordura"...
    El cert és que, en aquells moments, era just el que necessitava... Un petó i un sac de piles made in zel/roser!

    ResponElimina
  28. doncs cal protegir-se una mica contra aquests vampirs psíquics que segurament no ho fan amb mala intenció, pobres, que ja tenen prou amb lo seu... Però tampoc és just que et quedes tu amb tota la cacota. I... mmmm... a lo millor si saben com et sents es reparteix una mica el pes, no? Jo m'he trobat un parell o tres de vegades en situacions així però la veritat és que no em costa gens allunyar-me'n quan me n'adone que comence a sentir-me malalment. Serà egoisme o instint de supervivència, no sé...

    ResponElimina
  29. aimare... que la d'abans sóc jo... que amb això de la doble identitat a vegades m'embolique! b7s! bonico!

    ResponElimina
  30. Però és lògic, Xexu... sobrecarregues la màquina, i més quan tu no estàs al 100%. I empassar-te tota la porqueria dels altres, per molt que els puguis ajudar i que gaudeixis podent-ho fer, tampoc és sa per a tu. Perquè la satisfacció d'haver pogut fer alguna cosa per aquella persona no te la traurà ningú, però les tristeses dels altres quan són gent propera ens afecten, i tant! I si se sumen al teu malestar, la bola es fa grossa...

    Una abraçada ben gran, i a descansar de mals rotllos una temporada!

    ResponElimina
  31. Moltes gràcies a tots i totes. La veritat és que fa goig escriure qualsevol cosa perquè amb els vostres comentaris arribo a bones conclusions on no arribaria jo sol. Me n’alegro molt de que hi sigueu, aprenc molt cada dia, m’ajudeu a trobar solucions.

    Goculta, no crec que se m’aprofitin, voluntàriament sempre tinc una estona per tothom que ho necessiti, però el problema és que em xucla l’energia, fins i tot amb gent molt propera. Serà que no tinc les piles massa carregades tampoc.

    Carquinyol, ja no només m’he de preocupar de l’SGAE, sinó que he de començar a rebre querelles del col·legi de psicòlegs? És que aquí no es pot fer res de res, collons, sempre és competència d’algú altre!
    Això hauria de fer, però no em sé negar quan algú em demana ajuda.

    Assumpta, jo no coneixia la paraula, l’he buscada. He posat enllaç al títol, si clickes et porta al diccionari. Tens raó, mai havia tingut aquesta sensació, i suposo que ara penso que a veure qui es menja els meus problemes. I no és que em fiqui massa en els dels altres, simplement que és una càrrega més. De vegades m’expliquen problemes similars als que tinc jo, i això costa de pair, perquè has de posar bona cara mentre t’ho expliquen.
    No sé estar per mi mateix. I de vegades penso que hi estic massa i tot. No sé, és estrany. Sempre que necessito parlar trobo algú, per això no em cal patir. Però potser callo més del que hauria perquè no tinc ganes d’atabalar ningú. I no és que no estigui content de que em busquin, eh? Si n’estic, ja ho deia al post, m’afalaga molt ser una persona de referència i que es consideri que es pot comptar amb mi i que se’n poden refiar.

    Albert, és inevitable que els consells que donem siguin fruit de la pròpia experiència, però no em referia a això, sinó a allò que fa alguna gent que t’expliquen les seves coses posant-les com exemple del que expliques tu, quan en realitat no hi té res a veure, però ja t’ho han colat. Si part de l’experiència pròpia pot ajudar a l’altre, li pots fer saber, és clar. Però aportar-la no t’ha d’ajudar a tu, mires d’ajudar l’altre!

    Nits, jo no trec la feina a ningú, creu-me. Jo sóc un amic, però no tinc cents coneixements necessaris per tractar certs temes. He arribat a aconsellar a algú que vagi al psicòleg perquè el que els passa no es soluciona amb un suport normal. No sé si m’han fet cas, però perquè vegis que també us envio clientela! Mira tu em podries fer teràpia. Quan em cobraries per unes quantes sessions? De vegades penso que em faria falta, però m’hi resisteixo.

    Ssssshhhh Garbi24!! No diguis això que ens denuncien els psicòlegs de la sala! A mi em costa dir que no, inicialment sempre m’agrada que recorrin a mi. És ara quan sento que això em xucla energia, no m’ha passat anteriorment.

    Myself, de fet n’estic orgullós i em sento bé donant un cop de mà a la gent que m’importa. Només és això, que de vegades es fa dur i xucla l’energia. Jo ja sé trobar també les orelles que necessito quan m’ha de desfogar, i no sempre estan en la millor disposició per escoltar-me, però ho fan igualment. Hi ha gent per la que mai estic cansat, això segur, i ells tampoc ho estan per mi.

    Kweilan, jo tampoc en vull saber res d’aquests, però aquests els cales després d’algunes ensopegades. Ara parlo de gent que no és que s’aprofiti, però ho necessiten i després de mirar d’ajudar-los em sento amb menys energia. No és culpa seva, serà que jo tampoc estic en les millors condicions.

    Elur, el meu cos de savi no en té res, i el que el porta vestit encara menys. No li he fet mai massa cas, no començaré ara. La gràcia està en buscar els límits, sempre ho he fet. Molts casos amb conseqüències nefastes, és clar, però no curaré mai. Això no és res, em deixa tou escoltar segons quines coses, però l’endemà hi torno, perquè n’hi ha que estan pitjor que jo i necessiten una espatlla. I la meva és baixeta i tots hi arriben.

    Estrip, en aquest cas jo diria que es transfereixen.

    ResponElimina
  32. Fada, no tenia consciència de que em fes meus els problemes dels altres, però veig que alguns ho heu comentat. Hauríem de definir bé què és això. No crec que sigui perquè m’afecta el que els passa als altres, pot ser fins a cert punt, però que cadascú visqui la seva vida. El que em passa és que repercuteix en mi el problema de l’altre, potser requereix un esforç de pensar i em remou coses meves. És l’explicació que li trobo. Si els psicòlegs i metges no sabessin fer el que dius, pararien bojos aviat. Suposo que molts han de deixar-ho per aquest fet.

    Elvira, no et pensis, tenia opcions per estudiar psicologia, però al final vaig entrar en primera opció. La veritat és que prefereixo ser amic que psicòleg. L’amic està tan a les verdes com a les madures. El psicòleg només a les madures. O és al revés? El cas és que jo ja miro d’explicar les coses que em passen a gent de confiança, i sort que en tinc. Potser poder anar traient certes coses em dóna també força per poder encarregar-me d’altra gent. Per poder fer alguna cosa pels altres ens cal estar bé amb nosaltres mateixos.

    Rita, miro d’allunyar-me d’aquells que només em portaran disgustos i maldecaps, mentre que desapareixeran quan el necessitat sigui jo. De vegades costen de veure, però sí que em venen al cap algunes persones que necessiten i necessiten, i després no aporten res. Segurament hi cauràs de quatre potes, però després t’adones de com són!

    Met, potser és una mica bèstia haver posat aquest títol, però és el concepte que em va venir al cap. Suposo que aguantaré. A poc que estigui animat de seguida em ve de gust estar pels altres. Potser després ho pago, però m’agrada que les coses estiguin bé al meu voltant. Potser passo més del meu interior.

    Mercè, a mi no és que no m’agradi parlar les meves coses, ho trobo necessari. Però sovint dono prioritat a les dels altres, i deu ser això el que pago. El que no cal és anar explicant les nostres coses a tothom, encara que duguis una cuirassa, segur que tens algunes persones amb les que ets capaç d’obrir-te i explicar el que calgui. Si és així no hi ha cap problema, amb un parell de persones que et sàpiguen escoltar ja en tens més que de sobres.

    Joan, jo també ho considero una virtut, encara que no m’agradi reconèixer-me-la a mi. Saber escoltar és bo. Preocupar-se pels altres també. La veritat és que sovint jo em preocupo pels altres més que per mi, potser és una manera de no pensar en els meus propis problemes, però quan els dels altres s’assemblen massa als meus, això em gira la truita. Podria ser això?

    Xitus, tinc el meu propi equip d’oïdors, hahaha. Seriosament, sempre busco algú quan necessito parlar, i el trobo. A molts dels que escolto ja no em plantejo demanar-los-ho, però els amics que tinc valen un imperi i sempre hi són, com jo per ells. Així es fonamenta una amistat, on les càrregues negatives es comparteixen de bon grat, i les positives encara més.

    Joanfer, no sé ben bé per què passa, no recordo que abans em passés. Aquests dies, per exemple, també he intentat fer costat a alguna gent, i tampoc m’he sentit malament. Però també són els moments, o com deia per aquí, que els problemes que té certa gent s’assemblin massa als d’un mateix. Potser això és el que fa remoure les coses per dins i xuclar l’energia. Si els problemes van per altres cantons potser es fan més suportables.

    Clint, el que és greu és que ens tinguis tan abandonats! Torna home, que se’t troba a faltar molt!! Ah, i gràcies per passar, eh?

    Otis, hauré de buscar la meva pròpia font d’energia, per poder ser la dels altres.

    ResponElimina
  33. Caterina, si és tracta d’un amic-amic, no m’importa estar amb ell el temps que calgui i deixar-me les orelles si això li ha d’anar bé. I és igual el que expliquin, perquè un altre dia ells m’escoltaran a mi, d’això no hi ha dubte. Però no tots els que escolto són tan amics, però sí que m’agrada tenir-ne cura. Però si m’expliquen algunes coses que em recorden als meus propis problemes, suposo que m’afecta més. Aquesta és la conclusió a la que he arribat després de llegir alguns comentaris. I els que sempre necessiten ser escoltats… n’hi ha de diferents tipus, i no només són d’aquells que tenen problemes i estan tristos. Alguns tenen massa afany de protagonisme, i encara m’agraden menys.

    Judith, hi ha gent per la que val la pena oblidar-se d’un mateix i deixar-se la pell, les orelles o el que calgui. Aquests són els que et cuidaran a tu després. Saps que sempre hi haurà reciprocitat.

    rits, em dol molt deixar gent a l’estacada, però tots tenim un límit, suposo. Amb els comentaris he interpretat que el que potser em deixa una mica fet pols és que m’expliquin problemes similars als meus, perquè això em remou una mica per dins. Miro d’ajudar, de donar el millor perquè l’altre pugui estar millor, però llavors el que es queda pitjor sóc jo. Sempre he mirat de tenir més cura dels altres que de mi mateix, però potser hi ha moments a la vida que no es pot.

    No et creguis Alepsi, quan veig que algunes coses em sobrepassen recomano a la persona anar al psicòleg. Hi ha problemes que no pot arreglar un amic i sí un psicòleg, cal saber on tenim els límits. Avui mateix ho he recomanat, ja veus. Però no els puc donar el teu contacte així per les bones, primer m’hauràs de demostrar que ets bona, no?

    Carme, sé que necessites ajuda i no t’has de forçar a res que no et vegis amb cor de fer. M’alegro que hagis passat, però només si això et distreu i et fa passar l’estona de manera més fàcil. Altrament, estigues amb les persones que et farà bé estar, aprofita el temps. M’és molt difícil llegir-te perquè se’m trenca el cor i no sé què dir-te que pugui servir. Em supera. El mínim que puc fer és donar-te el meu suport i enviar-te un milió d’abraçades.

    Zel, a mi ja m’ho pot dir una cubana o el dalai lama, no sé passar de tothom i pensar només en mi. Jo sóc massa poca cosa com per dedicar el meu temps a pensar només en mi. Hi ha moltes hores, moltes estones i molta gent en qui pensar que em sembla més important que jo mateix.

    Nimue, ja t’havia conegut, dona. La veritat és que hi ha gent que no arriba a saber mai com estic jo, no deixo que ho sàpiguen. M’agrada mostrar una aparença de molta seguretat quan escolto a algú i miro de fer-lo pensar. Altrament no seria creïble el que els dic. I jo només parlo amb gent de molta confiança, per tant, alguns em parlen i no saben massa de mi, sé despistar molt bé i centrar les converses. Com veus, d’instint de supervivència, jo poquet.

    Laia, val la pena estar pendent dels altres i poder-los ajudar. Em sento bé en el paper de referència. El problema és no saber massa que fer amb la meva vida i tenir sempre solucions pels altres. Em facin cas o no, sempre els faig pensar, i això és bo. Però jo només faig que pensar i pensar i no arribar enlloc. Hi ha temes i problemes que afecten més que altres. Potser ara no estic per escoltar-los.

    ResponElimina
  34. ummm... no em facis enfadar, è?!

    ResponElimina
  35. jo he sentit a dir de gent que absorbeix inconscientment l'energia vital de qui té al costat, esgotant-lo, potser és això el que et passa, que te l'agafen.
    per cert, que fa temps vas fer un post molt semblant...

    ResponElimina
  36. Una amiga es va emprenyar amb mi perquè deia que jo no li explicava mai res del que em passava, que era ella sempre qui explicava els seus problemes, qui demanava consell i ajuda... Després va passar que quan vaig tenir la baixada de moral, la molt porca em va deixar anar que jo no podia estar malament; que si jo estava malament, ella què coi havia de fotre!

    En fi, que dubto que els teus amics siguin com aquesta que ja no és amiga meva, però espero que et centris en la primera part. De la mateixa manera que t'agrada veure que els teus amics confien en tu, potser hauries de saber confiar en ell i parlar-los de les teves coses. No esperis treure el tema quan ells recorrin a tu, sinó que recorre a ells per a explicar-los el que sigui que et ronda. Potser no et solucionaran els problemes, però diuen que parlar-ne fa més lleugera la càrrega.

    D'altra banda, i com TANTES vegades t'he dit jo i t'ha dit moltíssima altra gent: si tu no estàs bé, no podràs estar bé amb ningú, ni ajudar-lo, ni estimar-lo, ni aconsellar-lo, etc. perquè només veuràs la teva negativitat...

    ResponElimina
  37. Elur, no ho faria pas jo això!

    Deric, ja no sé ni si em queda energia perquè m'agafin. Ja veus, em repeteixo. No n'era conscient, però ja està bé que em digueu que repapiejo, ja no tinc idees noves, sembla. Però tampoc és estrany, la meva vida no és tan interessant.

    Sí, sí Núr, hi ha gent amb molt d'humor. De vegades no és tan fàcil saber que no pots comptar amb una persona, però adonar-se'n així és la pitjor manera, ja que et quedes amb un pam de nas després d'haver-te deixat la pell per l'altre. Jo ja recorro als meus amics quan me'n passa alguna, sort en tinc. Però amb mi parla molta gent, no només amics, sinó companys de feina, i algun que altre satèl·lit. Com he descobert amb els comentaris, suposo que el que m'afecta és veure que m'expliquen coses similars a les que em passen a mi. Llavors miro d'ajudar l'altre, però suposo que en l'intent se'm remou el meu propi cas, i això fa mal. Mires de posar bona cara per l'altre, però per dins et vas trencant. No és fàcil, no. I és cert que com millor i més fort estiguis tu serà quan podràs ajudar més els altres. Però de vegades no ho pots triar.

    ResponElimina
  38. buff... Aleshores sí que no sé què dir-te... Potser els hauries de pregunta alguna cosa del tipus "I els teus amics, què te'n diuen, d'aquest assumpte?".

    No es pot evitar que la gent triï venir a explicar-te els problemes (hi ha gent que té molta facilitat a explicar coses personals a 'desconeguts' / 'no-amics' que d'altres no gosarien explicar-los-les), suposo que el consell seria dir-te que intenta que no t'afecti tant... però, com de costum, és d'aquelles coses que es diuen fàcilment i que costen tan de fer... ains...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.