dimecres, 10 de març de 2010

Cadenes

Amb el record recent de la gent que es va quedar clavada a la neu, penso en altres maneres de quedar-se clavat, estancat, aïllat. Penso en unes cadenes imaginàries, amb una bola immensa lligada al peu a través d'un grilló. La sensació de llibertat en estendre els braços i deixar que la neu et vingui a trobar és efímera. La llibertat és un concepte del qual només en recordo el nom. I no obstant, m'aferro als barrots de la meva pròpia cel·la mentre em dic a mi mateix que no m'aniria malament tenir un entrepà amb una llima dins. Estar pres no ha sigut mai una cosa bona. Però per ser sincer amb mi mateix, he de reconèixer que si no m'he escapat és perquè no he volgut. Volgut, pogut, volgut, pogut. De vegades les confonc. Crec fermament que el primer pas per aconseguir una cosa és voler-la. Així que simplement, pot ser que no vulgui ser lliure. Potser necessito les cadenes. 

33 comentaris:

  1. Tenir cadenes... mentre no sigui por a viure, a ser lliure. No es facil pero paga la pena.
    Veig que has fet molts canvis en el teu blog, ja veus, jo mateixa ja ni tant sols hi escric en el meu i tu vas i en fas un altre de nou.
    Digues que si!!!

    ResponElimina
  2. Sempre he pensat que el primer pas per saber el que volem,per sentir-nos com desitgem el tenim a dins nostre.Oh sigui que a veure quan ens n'anem d'excursió cap endins^-^...

    ResponElimina
  3. Tot té un preu... i mai no es pot tenir tot, la llibertat té un preu i les cadenes també tenen contrapartides que per això les acceptem. I jo cec que ditingir voler i poder sempre acostuma a ser una llarga feina. I a vegade s els que més creuen que ho distingeixen són els que menys ho fan.

    També penso que hi ha llibertat a molts nivells diferents, que molt poques persones són lliures del tot. Potser ningú. Es tracta de trobar el nostre nivell, el que ens va bé, allà on ens adaptem millor. On ens trobem còmodes.

    ResponElimina
  4. umm.. no sé noi, si tens cadenes millor mirar de trencar-les i que siguis tu mateix qui decideix si, després, t'escapes o no.

    Ara bé, la llibertat de la neu té un perill: hipotèrmia !!

    ResponElimina
  5. No entenc molt bé aquesta reflexió perquè si et sents pres, et sents encadenat...has de trencar les cadenes perquè et sents a disgust però entenc que si dius que t'agraden les cadenes, ja no ho són, perquè estàs a gust. La situació de sentir-te encadenat i a disgust requereix una revolució...al menys jo la faria.

    ResponElimina
  6. El més important és que les cadenes siguin de la mida que pertoca., per això, qui no en te, cal que es mogui començant a pensar a on les pot trobar, doncs les cadenes no venen mai soles. (Saber que hi ha un entrepà amb una llima aprop, ajuda molt a decidir).

    ResponElimina
  7. Hi ha un grafitti a Girona que veig un cop a la setmana i sempre em fa rumiar. És a favor del lliurement de la Núria i hi diu, més o menys: Si encara et penses que ets lliure, és perquè no has volat prou alt per trobar les reixes. No sé si les paraules exactes són aquestes. I cada vegada que ho veig em quedo pensant una bona estona. La llibertat és relativa? és veritat el que diu el grafitti?
    Penso fermament que som lliures mentre tinguem el dret a elegir. Elegim moure'ns, estar-nos quiets, avançar, recular, parlar, callar, seguir d'esma, saltar...
    Vas triar acabar la feina abans de disfrutar de la neu, vas triar alçar la cara cap a la nevada, vas triar fer cas de qui et cridava l'atenció sobre el fred... la teva llibertat és aquesta. La teva i la meva i la d'ell i la d'ella i la dels que tenim la sort de tenir aquest privilegi. Podem triar. Podem decidir.
    I ara mateix trio i decideixo enviar-te una abraçada ben forta, forta!

    ResponElimina
  8. sempre he pensat que la llibertat és el més important que tenim. I en canvi, les teves cadenes m'han fet pensar, i realment en tinc tantes!!!
    potser si que és cert que no acabem de voler/poder desfer-nos de certes cadenes. De vegades, potser, perquè tampoc sabem cap on volem que vagi la nostra llibertat (per por? no n'estic segura), però potser la gràcia està en no deturar-nos, en anar intentant trencar aquestes cadenes dia rera dia.
    Perquè quan gaudeixes d'un instant d'abosoluta llibertat com el que vas experimentar dilluns en sentir la neu, és tan recomfortant!! fa tirar endavant. I fa apreciar el que tenim.

    complicat, un tema ben complicat! tots mai acabem de ser lliures. Però tampoc cal viure-ho negativament, al contrari. Hi ha lligams, que potser no et deixen ser tan lliure com voldries, però que tb són necessaris.

    buf, m'estic embolicant!

    ResponElimina
  9. Com molt bé diu l’Elur, ser lliures és triar. I, tot i que cada dia demostrem un munt de vegades la nostra llibertat, no sempre és fàcil. Per prendre decisions més importants potser ens cal més temps, pensar-hi, valorar... no sé. De fet, tampoc sé molt bé a que et refereixes... però el que sí sé és que el dia que decideixis fer us d’aquesta llima que vols trobar, obriràs l’entrepà i allí serà.
    Sort!!

    ResponElimina
  10. Volgut, volgut. Passi per casa meva que tinc una cosa que potser li agrada, en relació al seu post.

    ResponElimina
  11. Em sembla que no estic en condicions de donar-te cap consell en aquest aspecte. Fa uns quants mesos que em debato entre el no vull i el no puc, entre la seguretat de les cadenes i la incertesa de la llibertat. Desitgem-nos sort!

    ResponElimina
  12. les cadenes ens les posem nosaltres mateixos i de vegades no ho fem volent ..no és tan senzill ....

    ResponElimina
  13. Les cadenes són arreu, i a vegades se'ns instal·len sense adonar-nos-en. Les pitjors són les que bloquegen les neurones... les més invisibles i resistents.

    Crec que les cadenes imposades són dignes de ser anomenades així, les cadenes que serveixen per aferrar-se a la vida, com les del cotxes per véncer el glaç i la neu, les hauríem d'anomenar àncores. Ens fixen a un lloc però les enretirem quan ens convé per arribar a un altre port.

    estic massa metafísic, suposo que ho fa el fet de ser català i viure en un país que té un himne en què es parla molt de cadenes però que mai saps quan les tallarà.

    ResponElimina
  14. Tots tenim cadenes, però hem de mirar que ells no sàpiguen que tenim la clau del cadenat per poder-nos escapar de tant en tant.

    ResponElimina
  15. T'acabo de deixar un comentari ben extens i refflexiu -cosa que a aquestes hores és bastant difícil- i se l'ha mengat el ciberespai!

    Parlava de Millets, bigotes, cadenes, societat, etc i ara no sé com comencar-lo...

    *Sànset*

    ResponElimina
  16. Intentem-ho...

    Com va dir aquell: “la llibertat és un estat d’ànim”. Suposo que no ho deia de forma literal. Li hauríem d’anar a dir al Bigotes que, si vol, serà lliure com un Millet qualsevol.

    Conyes a part, les cadenes que carreguem habitualment són cadenes que ens autoimposem. La societat ens les imposa, però també ho fem nosaltres mateixos. Aquestes cadenes són sinònim d’un relaxament social que és felicita amb autocomplaença per preferir un monòton encadenament que qualsevol anhel de llibertat. En general, hem deixat de ser valents i constants, i ja ens està bé estar on estem, perquè la cerca de llibertats implicaria treure’ns aquestes cadenes per acabar tenint-ne unes altres. I aquestes altres no sabem com serien!
    És una llàstima que la cosa vagi així. Però, des de molts vessants ja ho veiem ben clarament. L’escrit d’ahir de la Utnoa n’és un exemple. Ens hem d’estar preguntant sempre “per què?”. Per què va tot com va? Va així, simplement, per autocomplaença. I aquesta autocomplaença comporta que no vulguem anar a més, perquè venim de molt menys. Per què no aspirar? Prendre decisions és una decisió difícil. I què? més difícil hauria de ser quedar-se quiet i no voler res més que el que podem agafar des del sofà estant.

    M’ha agradat la teva reflexió!

    *Sànset*

    ResponElimina
  17. fe de rates: allà on poso 'lliurement de la Núria' hauria de dir Alliberament... i és que no sé pas on tinc el cap, bé ahir el tenia a França... jijiji... perdona la rata, sort que tens gats.

    Petó!

    ResponElimina
  18. Potser no diré res de nou que ja no hagin dit, reflexions molt, molt interessant i molt, molt certes. Tots tenim diverses cadenes, unes imposades i altres consentides, inclús algunes autoimposades. Unes no les trenquem perquè no podem i altres perquè ja ens estan bé, inclús ens poden servir com a excusa per certes coses... total que la graella de variables és immensa. Però crec que les cadenes que ens poden fer mal tenen data de caducitat i hem de ser prou valents per saber-la controlar. Podem aguantar-les fins un cert punt i en superar l'umbral del dolor, amb una inhalació de valor, les hem de trencar i alliberar-nos-en. Ara, qui ha dit que sigui fàcil?
    Serenitat.

    ResponElimina
  19. Bufa, quin post! Jo crec que és tan fàcil i tan difícil com decidir si les cadenes que portem som volgudes o no. Dic difícil perquè jo últimament estic molt amb això que dius tu, que no sé si vull o puc o no vull o no puc...

    No és que jo en sàpiga, però crec que el secret està en acceptar o canviar. I un cop has pres la decisió, no tirar-te enrere...

    Crec que m'estic liant però justament estic de baixa per alguna cosa relacionada amb les cadenes, així que...

    Sort a tothom amb les seves! ;-)

    Per cert, que encara no t'havia dit que el nou disseny del blog m'agrada més que l'altre.

    ResponElimina
  20. Uhm... ostres, aquest és un post en què el primer que em ve al cap en llegir-lo crec que no té res a veure am el que tu has volgut dir, i seguramnt algunes de les coses que diria no tindran res a veur amb el motiu pel qual tu has decidit escriure això.

    Som lliures relativament, cadascú pot prendre les seves pròpies decisions però tard o d'hora, sigui quin sigui el teu camí o la situació en la qual et trobis, toparàs amb alguna cosa que potser et fa recular. Però sí, som lliures. Tenir en ment que estem lligats de mans i peus durant tota la vida i que no podem fer un pas sense que hi intervingui res més que la nostra prpòia voluntat seria molt frustrant i un pèl catastrofista.

    Ara bé... el teu post em transmet una mena de necessitat d'estar encadenats. La necessitat de tenir un lligam, un vincle que potser et resta una mica de llibertat per fer certes coses, però que paradoxalment, esculls lliurement estar-hi unit. És una manca de llibertat que has escollit tenir.

    És estrany... però a mi m'ha passat, potser perquè sense la cadena notava que caminava enrere. Amb ella, però, podia allunyar-me una mica del lloc on era, però tenia la seguretat de que sempre podia tornar a on havia començat, només seguint les baules de la cadena. Em sembla que tot allò ja ha passat...

    Uix, quina metàfora tan rara que he intentat fer. Segurament no s'entendrà res... però per això és una metàfora :P Un petó ben gros!!!!

    ResponElimina
  21. Deslliurar-se de les cadenes en un primer moment pot fer por, però si es té clar cap a on anar la sensació d'aconseguir i fer el que un es proposa és fantàstica.

    ResponElimina
  22. I t'hi trobes bé dintre de la presó?? Uff!! No, home no!! Llibertat!!

    ResponElimina
  23. T'entenc, a mi em passa el matiex.

    Noslatres mateixos ens posem cadenes. Per què? No ho sé. Jo sé que per moltsdec dur una vida avorrida, encadenada a la feina, a la família, a les mateixes amistats, a les mateixes rutines... però jo sóc feliç així. "Necessito" tot això que m'envolta.

    ResponElimina
  24. Això és com deixar de fumar, si no hi ha voluntat no farem res!

    Potser et sents encadenat però cal tenir en compte que sempre escollim, sempre, potser no entre totes les possibilitats que voldríem, però si que escollim contínuament. Moltes vegades les nostres eleccions no ens agraden, però són nostres.

    La llibertat és relativa i condicionada. La voluntat, en part, també. Tenir clar el que un vol i reconduir la vida cap allò que tens clar que vols és un pas molt important per sentir-te lliure.

    Utnoa

    ResponElimina
  25. Tots estem lligats, d'una manera o d'una altra. He vist varies fotos molt semblants de gent que s'estirava a la neu, amb els braços ben oberts: una imatge que transmet llibertat i alegria. I tens raó, del voler al poder (o més ben dit, a fer-ho) hi ha un bon tros...

    ResponElimina
  26. Torno després de dies d'absència blocàire -coses d'haver-me reinstal·lat, per mil·lèsima vegada consecutiva, a Alemanya- i deu n'hi do el tros de reflexió que em trobo a casa teva, XeXu.

    Jo sóc del parer del que comenta l'Albert una mica més amunt: deslligar-se fa por, perque les cadenes, pesades com són, són també un punt de suport; deixar-les anar espanta al començament, però quina sensació més increïblement plaentera, saber on volem anar i, llavors sí, cadenes fora!

    Segur, seguríssim que aquesta sensació l'han viscuda unes quantíssimes vegades. Vols repetir? Decideix cap on, i llença-t'hi!

    ResponElimina
  27. Em sap greu però no em veig capaç de respondre els comentaris d'aquest post. No sé fins a quin punt s'ha entès, però suposo que tampoc pretenia que s'entengués res. Era un post força persona, íntim, que explicava com em sento en un tema molt concret. Sento si no heu sabut de què parlava. Em sembla que la Laia, ha captat alguna cosa que a alguns se'ls ha escapat. No em sorprèn, sovint ho fa. De vegades ens encadenem a coses només perquè no se'ns escapin. Potser ho fem tant per l'altra cosa com per nosaltres, ho fem per mantenir un vincle, un lligam, que per més que seria bo que es trenqués, no volem deixar marxar. Però millor deixar-ho aquí aquest cop. Perdoneu-me, i moltes gràcies per ser-hi fins i tot quan l'escrit és una mica més críptic. No em falleu mai.

    ResponElimina
  28. veus? tinc els ploms fosos Xexu, ja no capto els teus missatges subliminals... clar que ara dubto de si ho he fet mai ;-)
    una abraçada ben forta!!

    Podem triar si volem volar o no, això és l'important. Dóna't prou corda com per volar sense deixar de tenir els peus a terra.

    ;*)

    ResponElimina
  29. Jo també, Elur... hem perdut capacitat intuïtiva... :-)

    ResponElimina
  30. A totes dues, Elur i Assumpta, vosaltres sou visitants preferents d'aquesta casa i la humil història d'aquest blog no s'explica sense vosaltres. M'heu encertat tants posts i m'heu acompanyat en tantes situacions que em quedo sense paraules en parlar de vosaltres. No em feu cas, hi ha dies millors i hi ha dies pitjors, i moments en que necessites escriure unes coses i sembla del tot inesperat. Què més donarà que ho entengueu o no, no necessito que ningú ho entengui, només escriure-ho. El més important és que sou aquí. Amb això estic més que feliç.

    ResponElimina
  31. Ostres, XeXu... Què es pot respondre a unes paraules tan maques? :-)
    Una mega abraçada!!! :-))

    ResponElimina
  32. Les pitjons cadenes són les que ens posem nosaltres mateixos, sense adonar-nos-en i que, després, ens sentim incapaços de treure'ns de sobre. Tinc un amic que ho està passant molt i molt malament per unes cadenes que s'ha posat ell mateix...

    Com en tants altres casos, si no et treus aquestes cadenes tu mateix, no te les traurà ningú.

    No sé si és el teu cas, estimat XeXu, però m'has fet pensar en això...

    ResponElimina
  33. Segurament si decideixes mantenir-te "encadenat" és perquè saps o sents que encara no ha arribat el moment de ser lliure. Segurament és perquè saps que encara has de "complir condemna", perquè saps que el temps de "dol" encara no s'ha acabat.
    He parlat d'una manera molt figurativa, però n'estic segura que has entès el que t'he volgut transmetre...
    Temps al temps Xexu, i arribarà un dia que sense adonar-te'n, et veuràs lliure. Els teus ulls tindran una altra visió i ja veuràs com vindran noves sensacions, noves emocions...
    ànims i una abraçada!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.