divendres, 12 de febrer de 2010

Tres venades asocials

És cap de setmana de carnestoltes i a molts llocs es celebraran les típiques rues i hi haurà disbauxa com marquen les tradicions. És moment de disfressar-se i fer una mica el boig, ja que després ve la quaresma, i tots a fer bondat. Això de la quaresma està en força desús, oi? En canvi, fer el boig el fem més sovint, trobo.

No m'agrada disfressar-me, fa molts anys que no ho faig. I tampoc sóc massa amant de les festes populars, ho he de reconèixer. Com que és inevitable rebre propostes de festes de disfresses en locals o a casa d'algú, he pensat com és que a mi no m'atrauen gens tota aquesta mena d'actes. Deu ser perquè tinc un gran sentit del ridícul, no ho sé. El que sí que he recordat aquests dies és que això em ve de lluny. Quan vaig plegar de l'escola per anar a l'institut recordo que me'n vaig alegrar per tres motius. Un era perquè no m'obliguessin més a disfressar-me. El segon era perquè ja no hauria de participar més (altre cop de manera obligatòria) en el típic amic invisible. Per això tampoc m'apunto mai al blocaire invisible, em sap greu si algun dels organitzadors ho llegeix, perquè és una fantàstica proposta, però és com una mena de trauma infantil. I sé que tenia un tercer motiu, però no aconsegueixo recordar-lo. Però deu ser alguna altra venada asocial de les meves...

36 comentaris:

  1. A mi tampoc m’agrada gens el carnaval, aquella sensació que tu descrivies per Nadal de “l’obligació de ser feliç” doncs a mi em passa amb el carnaval, sembla que si dius que no t’agrada disfressar-te ets una mena de bitxo raro.

    M’agradaria poder-ne passar, però ni tan sols això puc fer doncs aquí a Reus hi ha moltíssima tradició i hi ha moltes colles (o com es diguin) i la rua passa -que no s’acaba mai- per davant de casa meva, amb una música a uns decibels absolutament delictius, que fan tremolar (i molt!) tots els vidres de la casa i que t’obliguen, vulguis o no, a suportar cançons patxangueres durant força estona (a casa impossible llegir, veure una peli, parlar) (t’asseguro que és MOLT molest)

    En fi... tot passa... si fa quatre dies parlava de les agendes per començar l’any i ja som a 12 de febrer! (santa Eulàlia, copatrona de Barcelona)

    A mi l’amic invisible m’agradaria entre un grup de persones més o menys reduït en que tothom s’estima, es coneix i sap més o menys què pot agradar als altres. L’amic invisible de l’escola tampoc m’agradava...

    Unes companyes de classe d’anglès d’un grup de gramàtica que anava fa dos anys eren totes mestres i estaven fins els nassos d’aquesta “oficialització” del carnaval. Deien que perdien un munt de dies de fer classe “normal” per preparar disfresses i tot això. Em vaig sorprendre que elles ho diguessin (i eren de diferents escoles) però les vaig entendre perfectament (i això que els nens són els que queden més macos disfressats)

    ResponElimina
  2. A mi no em barrufa fer el boig en carnaval i tampoc em barrufa per bondat per Quaresma... tampoc em barrufa fer el contrari i tampoc em barrufa disfressar-me.

    I dit això me'n vaig fent saltirons a prendre sarsaparrella...

    ResponElimina
  3. A mi ja m'ha passat la dèria, crec que em vaig disfressar per darrera vegada a l'insti, i per que 4 arreplegats vam anar de negre en plan punks, rebels.... Però hi tinc un bon record, just avui en parlava d'això, al bloc, per que suposo que sempre he estat una teatrera, i això de quan toca posar-se màscara fer-ho, m'agrada.... Fa anys que ja no ho faig, amb la nena, sempre, aquest any ja no ha volgut, amb 13, però els meus pares, diumenge, al casal d'avis, sé que seran la sensació.... només et dic que els hi sonarà "El llac dels cignes" juju.... Ets un tio collonut, i un crack, i l'òscar intel·ligent, que sap trobar el millor de cada casa, enhorabona, t'ho mereixes, i tant que si.... Petons :)

    ResponElimina
  4. no sé si es tracta de sentit del ridícul. jo en tinc moltíssim, i en canvi m'agrada disfressar-me.

    m'encanten les festes de disfresses, o més que festes de disfresses, les festes temàtiques, i aquestes poden tenir lloc tot l'any, no necessàriament per carnaval. Però ho he de reconèixer, m'agrada. Això si, que m'agradi el carnaval no va renyit amb el bon gust i res de fer el boig desmesuradament o perquè toqui. I contradictòriament i per diversos motius, tot i agradar-me, aquest any em fa mandra disfressar-me,....

    I veus, el bitxo raro em sento jo, a la majoria de gent que conec no els agrada.

    crec que s'ha de fer el que es vulgui i quan es vulgui, no perquè sigui carnaval o perquè toqui.

    ResponElimina
  5. Curiós, a mi tampoc no m'agrada disfressar-me ni fer l'amic invisible. Fa molts anys que no vaig a veure la rua de carnaval (i no diguem disfressar-me).

    ResponElimina
  6. Jo tampoc me disfressat mai, i no estic pas traumatitzat, o sigui que tranquil.

    ResponElimina
  7. Això de disfressar-se és molt personal. A mi tampoc no m'agrada encara que reconec que quan era petita, sí que m'agradava.

    ResponElimina
  8. Buf, jo sóc tot el contrari. Aquest any ja porto dues disfresses fetes (una en comparsa, ens hem disfressat avui amb els de la Uni i hi hem anat disfrassat... erem els únics, però ha sigut genial!)

    Jo suposo que de sentit del ridícul, zero. M'agrada bastant cridar l'atenció (en un sentit positiu), i m'encanten totes les coses que tinguin a veure amb disfresses, performances i espectacles de carrer, m'apunto a tot el que puc.

    Però bé, cadascú es com es :)

    ResponElimina
  9. A mi també m'encanta disfressar-me, per carnaval i per qualsevol altra ocasió... i a més posar-me en el personatge i ser teatrera i fer tot el que no fas quan ets tu mateix! Cal dir que no sóc excecivament vergonyosa. Però en general l'ambient festiu m'agrada, tant fa si és nadalenc, carnavaleru, aniversaire o tota festa de qualsevol caire, si hi ha festa... m'agrada!

    ResponElimina
  10. A mi no m'agrada disfressar-me, gens, gens... ni us explico la mandra que em va fer pensar i preparar disfresses per tota l'escolaritat dels meus fills. Horrorosa!

    ResponElimina
  11. Jo tampoc m'he disfressat mai. A la meva època em sembla que estava prohibit i a l'escola no es feia res. Ni m'agrada ni em desagrada, però el cas és que no ho he fet mai.

    L'amic invisible, depèn de amb quina gent el faci i el blocaire, l'he fet 2 cops, no sé què faré l'any que ve. Els terminis, m'agobien...

    ResponElimina
  12. Bah!! Per què enganyar-nos? Jo vaig disfressada cada dia... De fet m'encantaria anar amb una melena fins a la cintura, amb el cabell blanc ondulat al vent. Passejar-me pel carrer cantant i ballant, girant com una baldufa.
    Però com la gent no ho entendria, doncs em disfresso del meu segon jo (que també és una mica “jo”, clar... però no ben bé del tot)

    Les altres festes que no t’agraden, no seran potser les revetlles? (per dir alguna cosa, és que em sap greu que no ho recordis jeje) (els petards, les bengales i totes aquestes coses)

    Per què a les escoles s’ha institucionalitzat el carnaval? Per què els nens i nenes s’han de disfressar per força (eps!! I ja he dit abans que crec que són els que estan més bonics... però si els agrada, clar, que ells també tenen els seus drets, pobrets... algú pregunta als nens si volen anar disfressats de tomàquet?)

    Ai, vaig a llegir, que resulta que un llibre que ja he acabat porta un annex i si no llegeixo l’annex no puc donar el llibre per acabat :-P

    ResponElimina
  13. Jo també vaig deixar de disfressar-me en acabar l'EGB.

    A vegades penso que no t'ho deus passar malament anant a una rua... però no m'hi veig. Això sí, m'agrada veure com la gent s'ho passa bé. No sé si sóc una mena d'espectador frustrat/capat...

    Xexu, no serà que la tercera cosa era deixar de dur bata per anar vestit com vulguessis?

    ResponElimina
  14. Compartim certs trets asocials, XeXu, però demà em disfressaré. Fa temps que no ho faig. El meu sentit del ridícul també és elevat però pel tema disfressa e sveu que hi ha un vessant més "artístic " que em diu que sí. jeje

    ResponElimina
  15. Jo, amic Xexu, només tinc una raó per no disfressar-me mai: m'agrada fer el ruc, sí; però a cara descoberta.
    No solc ser massa militant de venades asocials, a escola em disfressaven fins a 6è (pistoler, gautxo, robin hood i altres clàssic del fregolisme mundial dels que es conserven boniques fotos a un calaix) i, per tant, només queda la possibilitat de que el meu sentit del ridícul m'obligui a fer el gamerús vestit del zara o el pull&bear :)

    ResponElimina
  16. Apunta'm a la llista dels que no els ha agradat mai ni el carnaval ni les disfresses. Veig que en som una bona colla, així que no deu ser una cosa tan asocial com dius. :-DDD

    ResponElimina
  17. A mi m'agradava, però després ho vaig avorrir, no sé per què.

    I aquest any sí que em disfresso... juntament amb tota la colla de marrecs amb els quals faig les pràctiques de monitora. Quina colla!! Però la rua i res més, després, cap a casa....

    ResponElimina
  18. A mi tampoc m'agrada disfressar-me i suposo que és perquè tinc el sentit el ridícul massa desenvolupat. REcordo que de petita sempre plorava perquè m'obligaven a portar la cara pintada i fer tonteries al pati de l'escola. Ara, el que si que m'agrada molt es veure la gent a les rues de carnestoltes (sobretot als nens petits), perquè admiro com s'atreveixen a portar segons quines disfresses sense cap vergonya. L'any passat, per Halloween, vaig decidir deixar de banda els complexes i fer-ho i he de dir que l ' experiència no va ser tan traumàtica... i el meu company de disfressa encantat!!
    petons Xexu
    Rach

    ResponElimina
  19. Jo sempre he estat fan de les disfresses. Cada any una diferent, encara que sí que n'havia repetit alguna vegada perquè la disfressa havia sigut molt bona.
    Ara porto uns anys en el que m'he anat envoltant de "sosos" ;P i he deixat de fer-ho.
    Em temo molt que cada any que passa comença a encomanar-se'm també aquest sentit del ridícul que expliques. Qui ho havia de dir de mi!
    Ara, seriosament, no crec que el fet que no t'agradi sigui un acte antisocial. Simplement no et trobes còmode i ja està. Segurament en altres coses et desenvoluparàs molt millor que en aquesta; estic segur.
    Una abraçada! ;)

    ResponElimina
  20. Carnestoltes, Sant Joan, Cap d'any, amics invisibles i totes aquelles festes on t'obliguen a ser feliç i a descontrolar-te només perquè toca.
    Per mi les poden cremar juntament amb el Rei Carnestoltes.
    Jo em 'desmadro' quan vull, no quan toca.
    Suposo que és una barreja de sentit del ridícul i tossuderia. Més de lo darrer que de lo primer. No em dóna la gana que em diguin com m'haig de comportar, no m'agrada formar part d'un ramat només perquè tothom ho fa.
    I no vull pas dir que els que disfrutin de les festes aquestes siguin gamarussos. No. Cadascú ha de fer el que vulgui fer i li proporcioni alegria, respectant sempre a la resta.
    Vull dir que jo en passo i ja està.
    El que em molesta és que, a vegades, no m'ho respectin. Però mira, també en passo.
    Al final resultarà que sóc una passota.
    Psè, llamp de problema.

    ResponElimina
  21. Tampoc trobo que siguis tan associal.De fet jo crec que ets prou raonable. Si els altres fan el que volen tu també. Tot és respectable.

    ResponElimina
  22. En aquest sentit, sóc pastada a tu., i em pregunto, si som tants, no devem ser tant extranys eh?

    ResponElimina
  23. I me'n sumo una altre:
    Ballar. No puc! A menys que porti un parell de copes de més i el ball duri poc.
    I vos.?

    ResponElimina
  24. Jo és que sóc bastant asocial, més de 7 o 8 persones juntes m'atabalen. No hi puc fer més!
    El problema no el tinc ni amb les disfresses, ni amb l'amic invisible... buneoooo, potser una mica sí! però sobretot l'aglomeració de gent semi-coneguda ... ahhh em fa bastanta urticària!

    ResponElimina
  25. Avui he sentit una cançó d'en Quimi Portet que m'ha fet pensar amb tu...era sobre tota la parafernàlia del carnestoltes.(Ja et buscaré l'enllaç^-^).
    No m'agrada massa disfressar-me però de vegades davant de situacions que no m'agraden,sembla com si anés.

    ResponElimina
  26. No em treu pas la son el carnestoltes, no hi pateixo gens ni mica. Però no crec que sigui pas pel sentit del ridícul, perquè sóc la primera en pujar dalt l'escenari en qualsevol festa o a l'scala en hi-fi o qualsevol ocasió que es presenti i muntar el número corresponent.
    Potser és més el fet d'anar a la contra, de no voler les coses que em venen dictades per sistema, com tampoc pateixo massa per sant joan ni pel cap d'any.
    M'agrada fer les coses quan em ve de gust i no quan tothom ho espera. Dilluns a la feina se celebrarà el carnestoltes i fins hi tot hi ha premis a nivell nacional. Ni m'no he plantejat.

    Som rara avis, XeXu? Perquè a mi no m'ho sembla pas.
    ;)

    ResponElimina
  27. Si te serveix de consòl, a mi tampoc mai m'ha agradat disfressar-me. Encara record una bronca monumental amb la meva mare als onze anys perquè no volia disfressar-me de cap de les maneres. AL final ho vaig haver de fer. Han passat els anys i és una cosa que segueix sense agradar-me. Però gens! :P

    ResponElimina
  28. M’he quedat sorprès de veure que hi ha tanta gent que tampoc no li agrada disfressar-se ni celebrar el carnaval, entre d’altres festivitats similars. Per això està bé dir les coses, perquè veus que no estàs sol. Moltes gràcies a tots i a tots per les vostres opinions tan a favor com en contra del carnestoltes.

    Assumpta, a mi no m’agrada cap festa ni activitat en la que t’obliguin a ser feliç. Els cops que millor m’ho he passat a la vida han estat espontanis, sense que el dia hi tingués res a veure.
    Per sort, al meu poble no hi ha tradició i no hauré d’aguantar cap rua. Els amics han marxat a Vilanova, però jo passo. Espero que no se’t faci massa pesat.
    Jo no puc amb l’amic invisible ni entre amics. Tot i que tampoc no ho he provat mai. Alguns anys hi jugàvem al grup d’investigació on era abans. El tema del regal no m’agradava, però sí que passàvem dues setmanes deixant-nos pistes i fent conxorxa per encertar qui li feia a cadascú. Fins i tot vam fer una travessa apostant un euro cadascú, i qui n’encertava més s’enduia el pot. I tot el que sigui jugar i intrigar ja saps que sí que m’agrada. Hi vaig jugar dos anys, crec, però després ja vaig passar, i seguia gaudint amb les pistes i els misteris dels altres.
    De quan era petit recordo que realment el carnestoltes durava una setmana, quin rotllo, i quina feinada. També recordo moments agradables, però ho trobo del tot prescindible.
    Comentari 2: de tant en tant hi penso en aquest tercer motiu (cada cop que em fan una proposta sobre aquests temes), i no m’acaba de venir. Potser algun dia ho recordaré. Les revetlles tampoc m’agraden massa, són d’aquests dies que t’ho has de passar bé obligatòriament i això no m’agrada. A més, no sóc gens de foc i petards. Em molesten més que no agradar-me.
    No sé si algú pregunta als nens si volen anar disfressats o no, simplement s’ho deuen trobar. A mi a l’escola em feien disfressar, no recordo que mai em digués que allò era només pels nens que volguessin. Després entra ja la mala llet dels pares en triar la disfressa.
    Això de llegir l’annex del llibre deu ser un altre ritual lector d’aquells, no?

    Carquinyoli, no sé si acabo d’entendre el teu comentari, però això de marxar a fer saltirons deu ser que sí que t’agrada el carnaval, no?

    Cris, vam creuar els nostres comentaris. Ja veig que els teus pares són uns artistes en això de disfressar-se. Penso que si us agrada, encara que faci mandra, o vergonya, o el que sigui, podríeu seguir la tradició familiar. Segur que a ells els agradaria.

    rits, tampoc sóc fan de les festes temàtiques, com ja suposaràs, hehehe. Em sento molt ranci. Això de disfressar-se no sé si deu anar codificat als gens o què. Tampoc no crec que sigui exactament per no fer el ridícul, però no m’explico com a alguns els agrada tant i a altres tan poc.
    Si t’agraden aquestes festes no deixis que ningú te les espatlli, t’ho has de passar bé i gaudir de les disfresses.

    P-CFA…, ja en som dos, i això ho converteix en menys curiós. Jo no recordo haver anat mai a veure una rua de carnaval, a banda dels festivals que fèiem a l’escola.

    Garbi24, doncs disfressa’t, i després em dius el què.

    Kweilan, hi ha moltes coses que fem de petits, que fins i tot els trobem el gust, però que després no tenim cap ganes de fer. No sé per què serà. Males experiències? Simple evolució personal? Qui ho sap…?

    Neo, ets actriu, oi? Ja deu haver-hi alguna cosa implícita en això. Fas el que t’agrada, i t’agrada evadir-te de tu mateixa per ser tots els personatges possibles. Ho portes a la sang. A mi no m’agrada deixar de ser jo mateix, potser també porto a la sang el contrari que tu. I també sempre m’ha fet la impressió que gaudeixes cridant l’atenció, buscant la provocació, sigui d’una manera o d’una altra. No te m’ofenguis, eh? No ho critico, cadascú és com és.

    ResponElimina
  29. Adbega, mmm, em sembla que no podem estar més en desacord. A mi totes les festes on se suposa que t’ho has de passar bé, o millor dit, que has d’estar bé, no m’agraden. Tu, com la Neo, deus tenir fusta d’actriu. Però jo no sé deixar de ser jo mateix, i tot i no estimar-me massa, no vull deixar d’interpretar aquest paper, l’únic que sé fer.

    Carme, no m’hi facis pensar, si arribo a tenir fills, també se’m farà un pal haver-los de disfressar. Si a ells els agrada tan poc com a mi sempre hi ha el recurs de que, curiosament, sempre es posin malalts en carnaval…

    Rita, doncs qui sap, potser podries mirar de disfressar-te, i qui sap si t’agradaria. Tot és provar-ho. A mi el que m’estressa una mica és que m’obliguin a fer alguna cosa. Si m’hi poso de bon grat, m’és igual com en sigui de complicat o exigent. Però per obediència ja tenim la feina.

    Met, home, com a espectador ets molt bo si t’agrada veure com s’ho passen bé, encara que no participis, jo no diria que et un espectador capat ni frustrat. Això de la bata podria ser, ben trobat, però a la nostra escola recordo que deixaves de portar bata quan passaves a 5è, crec, així que no.

    Xitus, tot és qüestió de balanços. Et pot el ridícul o les ganes de passar-ho bé. Suposo que depenent del moment, la decisió canvia. El que passa és que a mi no em calen disfresses per fer el ridícul, així que…

    Òscar, jo sóc dels teus! Fer el ruc està a l’ordre del dia, sense anar més lluny, m’encanta fer riure a les meves companyes de feina, així que cada dia m’empesco coses més absurdes per distreure-les, fer l’animal una mica no està malament. Després donem una imatge com si no tinguéssim complexos, i tampoc és això, però prefereixo fer el ximple amb la cara descoberta, té més mèrit!

    McAbeu, perquè no sigui una cosa asocial ens hauríem d’ajuntar tots i fer la nostra pròpia celebració anti-disfresses. Podria ser una festa naturista, que en penses? Hehehe.

    Laia, quan hi ha canalla pel mig la cosa canvia. No només en tema de disfresses i festes diverses, per ells fem qualsevol cosa, i si volem que s’atreveixin a fer-ho, el més normal és donar exemple. Això ens obliga a perdre la vergonya molts cops, però mira, també ens va bé a nosaltres això, oi?

    Rach, prou que ho sé que no t’agrada disfressar-te, però el teu home xala com una criatura quan es posa una perruca o es pinta la cara. A ell li encanta, i si no, repassem uns quants àlbums de fotos i veuràs. Però per Hallowen estàveu genials els dos, fèieu molta por! Segur que no va ser tan terrible. Ah, i a més, tot el que siguin rues i cavalcades de reis veig que a tu et perd!

    Joanfer, ves amb compte en dir-nos ‘sosos’, que per aquí en som una colla i podem prendre represàlies, hehehe. Com dius tu, cadascú ha de fer el que el faci sentir còmode, i aquests dies tothom agafarà la seva opció. N’hi ha que, al contrari que jo, tenen tal costum a disfressar-se que ho faran ni que sigui per la tradició, perquè és una cosa que fan sempre i la necessiten, si no la trobarien a faltar. Doncs molt bé, cadascú a fer la nostra, mentre respectem els altres, això sempre.

    Elur, no cal que et digui que tot el que expliques de les festes que t’obliguen a ser feliç ho comparteixo 120%. Jo també tolero molt malament les imposicions, ja ho he comentat algun cop. Quan algú està per sobre meu i em mana, li faig cas, sóc obedient i respecto les jerarquies. Però fora d’això, qui té el dret de dir-me com m’ho he de passar bé? Ningú, és clar que no. I si em miren malament, és el seu problema, els ramats no estan fets per mi. Sense faltar a ningú, però la majoria de gent es deixa portar, és cert. És més fàcil fer el que toca, perquè la majoria ho fa, que no pas dir que no. De vegades un ‘no’ sona a blasfèmia. Però qui no hi entengui, tampoc entendrà moltes altres coses. Com tot, és una qüestió de respecte. Jo no criticaré mai que hi hagi gent que es vulgui disfressar. Que no em critiquin a mi si no vull.

    ResponElimina
  30. Goculta, el que dius tu és el que he anat comentant en diferents respostes. M’agrada mirar de ser coherent i no fer el que no vull, de la manera que miro de respectar els altres perquè puguin fer el que volen, i espero el mateix tracte envers mi.

    Agnès, doncs deu ser que no som tan estranys, no, per sorpresa meva. Podem fundar un club. Això de ballar és molt curiós. A la feina sempre canto i ballo, sempre ho he fet i per sort no hi ha càmeres allà on treballo jo. Llavors és quan els companys em diuen que hem d’anar a ballar, que sempre em veuen ballant, i jo els dic que no, que només ballo al laboratori. Perquè és clar, fer moviments espasmòdics al ritme de la música amb bata, ulleres i guants de làtex no és el mateix que posar-se a ballar en un lloc dedicat a això. És més per riure que per una altra cosa. Després, quan estic en algun lloc on es balla sempre dic que no. I ni amb dues copes ni amb tres.

    Mireia, no et creguis, a mi les aglomeracions tampoc no em fan cap gràcia. A veure si serà per això, i no ho havia relacionat mai! Bé, jo tolero algunes persones més que tu, pel que veig, però envoltat de molta gent que es mou desordenadament, m’estresso molt. Com a exemple et puc posar els castells. Abans de començar una construcció en una diada gran estàs envolta de moltíssima gent i em poso nerviós, et passen per totes bandes, i si et vols moure ho tens complicat. És horrible. Però quan es munta el castell, i pensa que jo estic a sota de tot, al bell nucli, i la gent del meu voltant es posa ordenadament, llavors ja em sento bé, tot controlat. Així que afegeixo l’adjectiu ‘descontrolada’ a l’aglomeració per dir que tampoc m’agrada.

    Judith, jo miro de no disfressar-me mai, en cap situació. Prefereixo ser com sóc i ser un ‘bronques’, que fer un paper que no faré bé, i a sobre em sentiré com si perdés la meva dignitat. Ja em passaràs l’enllaç del mestre.

    - assumpta -, penso com tu. En honor a la veritat, i si ho penso fredament, hi ha moltes situacions en les que em poso en ridícul i no em fa res. Com ja comentava en altres respostes, hi ha situacions en que m’agrada fer el pallasso per divertir a qui m’envolta, i la manera de fer-ho no deixa de ser una manera de fer el ridícul. Però en gaudeixo quan els altres riuen, i ja m’està bé. Tampoc no porto bé això de seguir el ramat, que deia l’Elur. Quan se suposo que s’ha de fer una cosa, perquè tothom la fa, a mi se’m posa malament, no és rebel·lia, m’hi apunto si m’agrada, però no entenc la necessitat de fer una activitat que no m’agrada, pel simple fet de que els altres la practiquen. Com que veig que en som uns quants, ja no trobo tan estrany el meu comportament. Almenys em quedo més tranquil.

    Caterina, pitjor que no agradar-te és que t’obliguin a fer-ho. A l’escola no hi havia manera, per pebrots t’havies de disfressar, et vingués de gust o no. Si no t’hi haguessin obligat tant potser avui t’agradaria, perquè si et ve de gust, per què no fer-ho? Si sortís de tu de disfressar-te amb els amics segur que en gaudiries. Però per gaudir-ne cal que en tinguem ganes i hi estem predisposats. Les imposicions no van enlloc.

    ResponElimina
  31. A mi els petards no és que no m'agradin gaire... és que em fan por :-)) I aquí a Reus són molt pirotècnics.

    Un dia, fa un parell d'anys, va venir una noia de Navarra a passar les vacances per aquí (per la costa) i un dia va pujar a Reus. No és que fóssim molt amigues, però sabent que venia a Reus varem quedar una estona...

    Anàvem passejant i just quan li explicava que aquí les festes són molt de petards, varem passar per davant de la Prioral de Sant Pere (l'Església principal de Reus) i sortien uns nuvis que s'acabaven de casar i els amics, enlloc de tirar-los el tradicional arròs o pètals o confetti o qualsevol cosa "normal", van encendre una traca d'aúpa... Crec que en aquell moment va entendre el que jo volia dir.

    Aquesta nit carnavalera he sentit, des de casa i bastant farta, totes les cançons d'Alaska seguides (evidentment el "A quién le importa", també aquesta i aquesta també i un munt de cançons més, barrejades sense cap lògica, fins a les quatre de la matinada.

    Feia molt de fred i molt de vent... no entenc perquè la gent no s'estava a caseta seva :-))

    Em tens súper intrigadíssima amb aquest tercer motiu :-))

    Però bé, jo no puc marxar d'aquí casa teva sense dir que sentir en Pep m'emociona... "Nosaltres som el Barça!!" O sigui: Nosaltres lluitarem i persistirem fins al darrer segon!!

    Qui pot tenir por?? :-DD

    Com diria en Van Gaal... Què? Què? Què? Barça!! Barça!! Barça!!

    ResponElimina
  32. Ai, que m'he oblidat!! :-)

    Si, això de l'annex dels llibres és una mania-lectora de les meves jeje

    Mira si sóc burra (perquè això és ser burra tal qual) que alguna vegada algun llibre que he llegit és en alguna edició de les que recomanen a estudiants i porta, al final, algunes preguntes de comprensió de text i tal... Doncs si no em llegeixo les preguntes em sento com si no hagués acabat el llibre :-))

    Això em va passar fa poc amb una selecció de relats d'Edgard Allan Poe (traduïts al català, molt, molt bons) :-))

    L'annex que vaig llegir l'altre dia era al final del llibre El Ocho de la Katherine Neville (que ja sé que l'has llegit dues vegades i la primera et va agradar més que la segona) ;-))

    ResponElimina
  33. A mi tampoc m'agrada Carnaval. Ara bé, aquells que es disfressen amb poca roba amb el temps que fa ho han de sentir molt. Personalment ho trobo absurd.

    ResponElimina
  34. Veig que som molta gent poc amant de les disfresses. A casa tampoc no ens disfressem, jo ja no recordo l'últim cop que ho vaig fer. Ni ho trobo a faltar... tot i que de vegades es veuen disfresses que fan treure el barret!

    ResponElimina
  35. Fora les disfresses, fora màscares, tothom a cara descoberta! Ens aniria molt millor, així; segur!

    Tooot i això... veure segons quina disfressa em fa gràcia i tot. També he de dir que veure segons quines disfresses em fa pena. En general, jo, com l'Assumpta: les disfresses, pels nens; ells sí que fan gràcia :)

    ResponElimina
  36. Doncs a mi si que m'agrada disfressar-me! De vegades penso que no va massa amb la meva forma de ser, però no me n'amagaré pas! M'agrada molt, em deu venir d'unes tietes boges que tinc, que, ahir, amb 68 i 72 anys, van guanyar el primer premi de parelles!

    Jo ho veig com una forma de passar-ho bé per a tota aquella gent que li agrada. No és tan greu, donat que als que ens agrada només ho podem fer un cop a l'any! (sense que la gent et miri malament, clar!). No tens per què fer el boig, jo faig el mateix disfressada que normal. Els que ens agrada entenem perfectament que hi hagi gent a qui no li digui res fer-ho, igualment que espero que els amants dels petards entenguin que em faci un salt el cor cada vegada que se'n llança un!

    Sense voler ofendre, penso que si et sents "antisocial" per aquest fet no és perquè els altres ho pensin o no, més aviat el rètol te'l penges tu... no?

    A Sànset no li agrada gens disfressar-se. L'any passat el vaig poder arrossegar i convècer, però aquest any diria que no li he ni comentat, doncs ja sé que no li agrada, i evidentment li respecto. Jo em vaig disfressar tranquil·lament amb les meves amigues i tots contents.

    Potser és pitjor que no t'agradi emborratxar-te i sortir fins al matí cada cap de setmana, perquè això si que és el pa de cada dia! Per sort, ja començo a ser una mica més vella i no em veig tan rara avis si no segueixo la tendència discotequera!

    Utnoa

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.