diumenge, 10 de gener de 2010

Winnie

Ahir em van regalar un petit peluix d'en Winnie the Pooh. He de reconèixer que em va fer molta gràcia, és un personatge que em sembla entranyable. L'osset de Disney no és la primera vegada que se m'apareix, coses de la vida. El motiu pel que me'l van regalar no té res a veure amb l'anterior vegada, però em va portar records. Durant un període curt de la meva vida, fa molts anys, em van anomenar Pu. Només ho feien dues persones, una d'elles, una noia amb la que vaig sortir. Això va portar, per la semblança de sonoritat, a relacionar-me amb l'osset, i més d'una imatge va passar per les meves mans. A mi no em molestava, però més enllà d'en Winnie, el que més m'agradava i més records em porta és la manera tan afectuosa com aquella noia em deia Pu, o Pooh. Si tanco els ulls encara la puc veure i sentir dient-me així, amb aquells ullets i aquella veueta; amb la cara ho deia tot.   

30 comentaris:

  1. Hi ha cares que no s'obliden mai, vull dir expressions :)
    T'agrada la mel?
    Una abraçada d'os ;P

    ResponElimina
  2. home, Xexuuuu! primer t'imagine en plan mafiós trencant-li les cames a no sé qui i ara t'imagine en plan Winnie cobert de mel... Em tens ben descol·locada! :PPPP
    B7s!

    ResponElimina
  3. Hi ha records que mai s'esborren i s'apareixen de tant en tant en el moment menys esperat!
    Instants de vida.

    ResponElimina
  4. i tu a ella com li deies, es pot saber o es privat? és que ja posats...

    ResponElimina
  5. És ben simpàtic, el Winnie, a mi també m'agrada. Compartir records amb nosaltres em sembla tan entranyable com el mateix osset. Bona nit Pu!

    ResponElimina
  6. Sovint algunes coses que semblen intranscendentals ens trasposten al passat.
    Fas posts molt tendres ultimament ;))

    ResponElimina
  7. Una veritable màquina del temps aquest osset.

    PS: Jo sóc de Garfield !! ;)

    ResponElimina
  8. Oooooh, què tendre!! XeXu, darrerament et veig molt romàntic... bé, de fet t’hi veig sempre! ;-)

    Fa anys el meu nebot petit (ara té 9 anys) volia una manteta amb el Winnie the Pooh i li varem posar a la carta als Reis (en Josep Lluís és el seu padrí jeje) i era una manta preciosa, molt suau... el nen va estar encantat... Oi que és curiós un nen petit demanant una manta? ;-)

    Actualment només vol Jocs per pa PSP i la PS3 i tot el que tu vulguis... ai!! A mi em feia més gràcia el Winnie the Pooh!

    Espera... que em vull acomiadar com la Carme ;-) Bona nit, Pu!!

    ResponElimina
  9. Sempre hi ha cares que no es poden oblidar...

    ResponElimina
  10. És curiós com una simple imatge ens pot evocar a un record. I sí és entranyable, com sembla el cas, molt millor!

    ResponElimina
  11. ara seré dolent però diria que el que et cal no és un peluix... >)

    ResponElimina
  12. Donen ganes d'abraçar-te pel que acabo de llegir... ara t'hauré d'imaginar com un osset de peluix.

    No he vist mai la pel·lícula de la Disney, però sé que és un personatge molt llaminer que es deleix per la mel.

    Sempre m'ha agradat la capacitat que tenim d'enlleçar records desencadenats per coses que a priori no tenen res a veure.

    ResponElimina
  13. Sembla mentida com una cosa, de cop, pot activar-nos els ressorts de la memòria.

    I en aquest cas, sembla que és molt agradable aquest record. Dolcet, dolcet... :-)

    ResponElimina
  14. Una espurna provocada per qualsevol objecta ens transporta al passar ràpidament.

    ResponElimina
  15. M'ha agradat molt que comparteixis aquest post amb nosaltres... és molt dolç :) Resulta sorprenent els mecanismes que fan fer clic al nostre cap per evocar records... i com a partir d'aquest petit clic s'encadenen tot de moments del nostre passat. Ho has pensat mai?

    ResponElimina
  16. És sorprenent com un simple nom pot amagar tant de sentiment. No sé on vaig llegir que no hi ha res més bonic que sentir el nostre nom en boca de la persona que ens agrada i ho comparteixo.
    Un record molt bonic que segur que et fa sortir un bon somriure.
    Petons!

    ResponElimina
  17. Era un Pu a l'estil Monroe?

    Per cert, moltes felicitats que he llegit que va ser el teu aniversari! Quants, quants, és pot dir?

    ResponElimina
  18. Un recordo que neix al cor i deriva cap a l'estómac. Sona molt carinyós "Pu". T'ho van dir per molt temps?

    ResponElimina
  19. Ostres!! Mira, això no ho sabia, jo!

    No he tingut temps de llegir-me tots els comentaris, però he vist el de l'elur que diu si t'agrada la mel i m'ha vingut al cap... ja ho saps, no?
    Doncs sí, és normal... ara te falta.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  20. Com que em passo la vida entre planetes no sé ben bé qui és cadascú, però sí entenc de records i de carones dolces, i de veuetes ensucrades... no m'estranya que no les oblidis, al voltant de tot això hi gira la llei universal! (quina és?, però si l'has descrit molt bé!)

    ResponElimina
  21. Un cop molt amagat aquest del Winnie de Pooh (o "güinidepú", com el solem anomenar)...! Tractant-se d'un personatge Disney, no et feia encarinyat amb l'osset de la mel. És ben bé que mai acabarem de conèixer totes les cares del Xexu...

    ResponElimina
  22. El Winnie de Pooh amb aquella mirada fa cara de demanar protecció i desperta molta tendresa i records, en el teu cas.

    ResponElimina
  23. Nosaltres teníem un company de pis que era clavat al Winnie de Pooh. M'ha resultat molt curiós que diguessis "entranyable". A aquell subjecte, nosaltres també li deiem que era entranyable, perquè tenia moltes "entranyes"...

    *Sànset*

    ResponElimina
  24. Ei sí que sona molt carinyós Pooh o Pu :) i a més si ho diu una persona a qui has estimat i t'ho diu amb afecta doncs encara ho deu ser més.
    Quins records més dolços que ens expliques, porten molta tendresa. :)

    ResponElimina
  25. ...hòstia, que cursi, XeXu!!!! hahahaha Perdona, però no m'hauria esperat mai una cosa així per part teva! ioi! ;)

    ResponElimina
  26. A mi m'en van regalar un que era el pobre esquirol que tenia mala sort de "l'edat de gel" ummmmmmmm, m'encanta, i els peluxos això si, acumulen una de pols, que si ets al·lèrgic aprepara't :) Bon record.... Felicitats per si les mosques dels aniversaris, que sóc una mica despistada!!! Un Petó!!!

    ResponElimina
  27. Jo acabo de llegir el teu conte al bloc de la bajoqueta i ara amb el winnie the pooh,m'he fet un embolic. :)

    ResponElimina
  28. Ui, ui, ui... les últimes línies del teu post, XeXu... vols dir que està oblidada/superada aquella relació? "Si tanco els ulls encara la puc veure i sentir dient-me així, amb aquells ullets i aquella veueta; amb la cara ho deia tot"; trobo que ho has expressat amb un "tonet"... mmm... especial, no? ;)

    ResponElimina
  29. Moltes gràcies per passar per aquí i deixar els vostres comentaris. Una de les utilitats que dono a aquest blog és deixar-hi escrits records, antics o nous, els que em van venint a la memòria. Compartir-los amb vosaltres és ja una bonica tradició. M’alegra que no us incomodi que escrigui coses que tinc enterrades ben endins, i que un dia decideixen sortir.

    Elur, especialment si aquestes expressions corresponen a moments feliços. Doncs no, la mel no m’agrada especialment com a en Winnie.

    Nimue, això és perquè mai no ensenyen imatges de l’osset acabat de llevar. No vegis la mala llet que gasta a aquelles hores!

    rits, com a mínim aquest era un bon record, perquè de vegades se’ns apareix cada cosa… i després com ens la traiem de sobre?

    Estrip, jo a ella li deia d’una manera, certament, però no era un apel•latiu afectuós, sinó una mena de sobrenom que feia servir bona part del nostre entorn. I no t’ho diré, tafaner! No, és que les parets tenen orelles, i ves a saber.

    Carme, com deia a la capçalera, una de les meves etiquetes és ‘records’, i m’agrada deixar-los aquí escrits. Com que de l’altre cantó esteu vosaltres, doncs els comparteixo, és clar.

    Mireia, doncs sí, però potser també hi juga el moment, no sé. Pensa que em van regalar el ninotet per un motiu, un motiu que ens fa repetir el seu nom molt sovint, i cap de les vegades no he pensat en el que em va venir quan vaig veure en Winnie. No sé, suposo que és un sumatori. Posts tendres? No sé, els que surten, noia.

    Carqui, però en Garfield és molt més malparit que no pas en Winnie. Ara, comparteixen golafreria.

    Assumpta, quan la canalla és petita demana coses maques que fan gràcia. Però tal i com està la vida ara, a aquesta edat ja van amb les consoles i d’aquí no els treus. Bé, tot va començar amb la meva generació, eh, que jo me’n feia uns tips. Segur que ara es fa el milhomes i ja no li agrada la seva manteta de Pooh. Però ja tornarà, ja. Com li deia a la Mireia, faig els posts que em surten. El dia que em posi tontet de veritat no hi haurà qui m’aguanti, veig.

    Judith, millor si les cares són bones, i no alguna que ens porta mals records.

    Albert, una imatge, una olor, un sabor… el món dels sentits és fascinant, no només es queda en el plaer instantani, ens obren les portes a tot un món.

    Casanovas, que cabrón! Tens raó, és clar, però això no m’ho podien regalar els amics…

    Met, no m’imaginis així, home. Almenys no sóc de color carbassa ni m’agrada massa la mel. La nostra ment és meravellosa, té tants raconets que no coneixem… Però potser millor així, perquè ens emportem sorpreses com aquesta.
    Ei, fa temps que miro el teu blog però no sé com agafar-lo. He mirat de posar-lo al lector d’rss però no ho dec fer bé perquè no m’agafa tot el blog, només l’inici. Mai sé on he de mirar, no l’entenc massa. Com puc fer per subscriure’l i que em digui quan tens actualitzacions?

    Rita, més dolcet aquest record que la mel que es cruspeix en Winnie. De vegades val la pena que se t’activi una zona adormida del cervell.

    Garbi24, la ment és un misteri i s’activa un ressort amb estímuls que no podem ni imaginar.

    ResponElimina
  30. Manuscrits, sí que hi he pensat, però és d’aquelles coses de les que no arribes a cap conclusió, perquè el coneixement se t’escapa. Desconec els mecanismes, però sé que els estímuls són variats i inesperats. Les relacions d’idees que fem són molt estranyes i fan gràcia, perquè és com una cadena d’esdeveniments imparables. Qui sap si, quan arribem a un record profund després d’una relació d’idees no és perquè justament ens calia recordar allò mateix que s’ha obert camí fins a nosaltres de la manera que ha pogut.

    Myself, no ho havia pensat mai, però mira, no està mancat de raó. Sentir dir el teu nom (o el nom que fan servir per tu) de la boca de qui t’estima i estimes és una cosa especial. M’has fet pensar en altres vegades, en altres veus, i em venen records ben clars.

    Jordi, res a veure amb la Marilyn, ja li agradaria a ella posar una veueta com aquella que tant m’agradava. Si és que quan estimes no hi ha Marilyn que valgui.
    En faig 32, com tu. Però tu aquest any en fas 33, així que sóc moooooolt més jove! Hehehe.

    Xitus, si preguntes per la ‘duració de la noia’ t’he de dir que gairebé un any just. Però que m’anomenés així no t’ho sabria dir, potser menys, o potser més, ja que ens coneixíem d’abans i abans ja m’ho deia, crec. Però no d’aquella manera…

    Txari, per descomptat que sabia a què et referies, i sí, vag tastar sa mel i és normal, ara me falta. Alguna que altra mel he tastat, i mira, ara vinagre. No ho sabies perquè no eren èpoques en que ens relacionéssim massa. Tot i que ella va arribar a trepitjar V33, però no massa, tu encara no hi havies vingut.

    Cèlia, no cal saber qui és qui, aquí penso que ningú no ho sap. Però entendre de caretes dolces no és poc. Jo puc queixar-me, però he viscut coses que no es paguen amb tot l’or del món.

    Gerhart, i les que encara et queden per veure, amic meu. En això la teva dona et porta certa avantatge, i ja veus que també baixava d’Arveca.

    Tarambana, si aquestes són les qualitats de l’osset, potser sí que m’hi vulgui assemblar. També m’agradaria despertar instint de protecció i tendresa a algú.

    Sànset, m’has fet riure, lladre! Quina peça que devia ser aquest company vostre. Però l’osset aquest és més bona gent, home.

    Nits, doncs sí, recordo aquells moments amb molt d’efecte, i em ve al cap clarament aquelles paraules amb veueta dolça. Val la pena viure aquestes coses. Escric el que em surt, xiqueta, ni més ni menys.

    Núr, jo també t’estimo…

    Cris, fa molta gràcia la bestiola aquella de Ice Age que sempre busca l’aglà! El pobre no viu altra cosa que desgràcies. Sí, va ser el meu aniversari, gràcies.

    Kweilan, ja veus, sóc un noi polifacètic! Depèn de com està la lluna, no?

    Ui Ferran, és una història molt passada. Fa molts anys d’això i després he viscut molt. Però això no em priva de seguir veient algunes coses amb nostàlgia. Quan et topes amb una persona que et sap demostrar algunes coses, malgrat pugui finalment ser una relació que acaba en fiasco, és just reconèixer les coses bones, i tenir.ne bons records.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.