diumenge, 3 de gener de 2010

Recomençar

Per començar aquest any de posts m'agradaria ensenyar-vos un fragment d'un mail que vaig escriure fa unes setmanes, per la qual cosa tinc el permís exprés del destinatari del missatge. És el següent:

"Pot ser una explicació que l'alt grau d'exigència que tenim amb nosaltres mateixos no ens deixi acabar d'estar bé. Potser sí. Però hi ha una altra pregunta, què és estar bé? Suposo que un dia et lleves, et mires al mirall i et dius que no et desagrada el que veus. Parles amb la gent de manera alegre, fas broma, veus algú interessant i te'l mires un i dos cops, no sé, coses així. Dies en que el que sigui que t'afligeix se t'apareix un moment i t'estreny una mica el cor, però de seguida te'l deixa anar, i no et fa passar tot el dia capcot. Això deu ser està bé. No cal creure que s'és el millor i el més guapo, simplement en començar a pensar que pots fer moltes coses i que te'n pots sortir, ja és molt. I aquestes coses s'han de fer sols, o simplement, passen. No és que ningú ens pugui ajudar a estar així, petits cops de mà sempre ajuden i posen el seu granet de sorra. Per això està bé no deixar mai de banda els amics. Però suposo que depèn del moment, també."

 Em semblen unes reflexions prou encertades per començar un nou any.

34 comentaris:

  1. Encara son tant bones com quant les vares escriure, tot i que potser el teu estat d'ànim sigui ara diferent

    ResponElimina
  2. Ostres sembla que m'hagis llegit el pensament.

    ResponElimina
  3. Totalment certes aquestes paraules, Xexu!

    Els amics i són quan els necessites però nosaltres mateixos som els que ens hem de donar l'empenta cada matí quan ens despertem, si no malament rai.

    ResponElimina
  4. Anava a fer un comentari en la línia de l'Assumpta. Els amics... sí, són molt importants i tots necessitem saber que tenim qui ens escolta i ens comprèn, quan ens cal; i també, per suposat, fer saber que hi som quan qui ens necessiten són els altres.

    Però l'alè de força, l'energia vital, aquesta és cosa de cadascún de nosaltres. Ni amics ni família, ningú no pot fer res per nosaltres si no som nosaltres qui volem fer alguna cosa per nosaltres mateixos.

    Què és estar bé? Jo crec que estar bé és estar tranquil i a gust amb un mateix.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. A vegades les sircumstancies no ajuden a poder estar pels amics tant com voldriem.
    Tinguis millor any!

    ResponElimina
  6. ELS AMICS,ELS BONS AMICS,SEMPRE I POTS CONTAR,PERO...NOMES TU ETS QUI TE QUE PENDRER EL CAMI.
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  7. Efectivament, unes bones reflexions, XeXu.

    I com ja han dit l'-assumpta-, el Ferran i JUGANT... els amics són importants, però encara ho són més la teva bona predisposició i les teves ganes.

    En una ocasió en que no estava massa bé, tenia problemes de feina, recordo que un amic em va dir, no et deixis! I aquestes paraules van ser oli en un llum per a mi. Em vaig adonar que ho estava començant a fer i això no és bo en cap àmbit.
    Un petó, XeXu, i endavant les atxes! :-)

    ResponElimina
  8. Estic d'acord amb tu en la definició d'"estar bé". És "simplement" això. Però a molts ens resulta complicat trobar dies d'aquests!

    Sempre he pensat que les persones reflexives com tu són les que realment viuen la vida!

    Bon post i bona entrada d'any!

    Utnoa

    ResponElimina
  9. a mi m'agrada aquesta frase:
    "que bé que s'està quan s'està bé!"
    Es clar que per sentir-se així cal cuidar certes coses, entre elles alguns amics.
    Bones reflexions!

    ResponElimina
  10. Ei Xexu,

    els amics ocupen un lloc molt i molt important, però també hi ha moments que senzillament l'única companyia de la que tens ganes és la d'un mateix...

    Cada dia és recomença.
    Hi ha dies que ho veus més fàcil, i que tens ganes de menjar-te el món, pq estàs bé i et sents bé, i d'altres més aviat, que és com si el món es replegués damunt teu.

    Ara mateix?? Buscant els somriures perduts per tornar a recomençar.

    Un petó Xexu!!!!

    ResponElimina
  11. Què és estar bé? Escoltar una cançó que t’agrada, veure el somriure als ulls de la persona que estimes, una bona conversa amb un amic, una peli en blanc i negre, llegir un llibre que t’enganxa... però, sobre tot, sobre tot, sobre tot, és un estat interior: sentir que ets capaç de vèncer les teves pors (o una de les teves pors), saber que has lluitat i has guanyat en, com a mínim, una batalla amb tu mateix...

    Una victòria al dia, per molt petita que sigui i demostrar-te que també saps lluitar i ser valent... un petit (fins i tot, molt petit) triomf al dia és estar bé i és ser feliç... per a mi.

    Estar bé és poder respirar sense angoixa... respirar lliurement... respirar fons.

    ResponElimina
  12. ja sé que no t'agraden gaire, però et ve clavada:

    http://www.goear.com/listen/3bcc414/Ens-en-sortim-manel

    ResponElimina
  13. saps? m'hauré d'acostumar a estar bé sense el meu gat... de moment és complicat.

    m'agraden aquestes teves paraules, de fet m'agraden moltes de les teves paraules, no només aquestes. Ets un home sensat i coherent i dius les coses tal com les penses i m'agrada i agraeixo molt aquesta sinceritat.

    una abraçada, home savi i maco.

    ResponElimina
  14. Per mi, estar bé és una cosa d'aquelles difícils d'explicar, però que saps quan realment ho estàs; com l'estar enamorat: quan estàs enamorat ho saps, no en dubtes, i no et calen explicacions perquè ho saps dins teu. Estar bé és el mateix: quan estàs bé ho saps i punt! :)

    I estic d'acord amb la majoria: és una cosa que comença dins un mateix. Els de fora, encara que ens ofereixin la seva ajuda, no podran fer res si nosaltres no els deixem fer!

    ResponElimina
  15. No es pot definir millor.

    I aquests dies només els apreciem quan tenim de dolents. O no, només quan ens hi fixem bé, perquè quan no estem bé amb nosaltres mateixos no podem veure quan hem estat bé.

    L'únic que m'agradaria saber és com poder entrenar-se perquè aquests dies es repeteixin més que no pas els que t'aixeques amb el peu esquerra. En tot cas, recomençar, tornar a intentar sentir-se bé, podria ser la fòrmula.

    Per cert, Ismael Serrano? mai ho hagués dit!!! ja em va sorprendre el Sabina, però com era un clàssic, però mai hagués pensat que et podia agradar Serrano. Temps millors vindran!!!! segur.

    ResponElimina
  16. Molt bones reflexions...si senyor! a mi em passa de vegades una cosa semblant o similar...no saps perquè un dia et sents bé amb tu mateix/a i no recordes haver fet res especial...potser és que et mires a tu i al món d'una altra manera i aquell dia passi el passi t'ho prens bé i estàs bé...

    ResponElimina
  17. un inici molt filosófic! Però és cert, que som nosaltres mateixos, amb la nostra exigència, de vegades massa exagerada, que ens impedim estar bé, és a dir, tenir un grau de tranquil·litat amb nosaltres mateixos que ens faci no desitjar alló que realment no ens fa falta.

    ResponElimina
  18. Doncs sí... sobretot les últimes línies...

    ResponElimina
  19. En el meu cas concret XeXu estar bé en primeríssim lloc és deixar de sentir dolor físic, cosa que vaig molt en camí últimament (per fi sembla que surto del camp d'esbarzers a aquest nivell), sentir que desprens energia positiva cap a la gent del teu voltant, sentir-te en calma i amb una ruta definida. Per mi això és estar bé, i no cal necessàriament tenir parella. Els amics són el més important. Sempre hi són.
    Abraçades per començar l'any!

    ResponElimina
  20. Més bé no podies començar...^-^

    ResponElimina
  21. Segurament és molt banal i no extrapolable del tot però crec que està bé anímicament té certa semblança en estar bé físicament . Quan t’aixeques al matí i del teu cos rutlla, tot funciona no ets conscient de cap part del teu cos. Si per exemple et fa mal el peu, el notes, sinó no és així és que tot rutlla. Amb la resta igual, si t’aixeques i vas fent com si res... tot rutlla. Si et preguntes a tu mateix amb quins ànims estàs avui, alguna cosa no acaba d’anar.
    Em sembla que no m’he acabat d’explicar.... i encara ho he embolicat més!

    ResponElimina
  22. Molt encertades. El valor de la força d'un mateix i també la que et donen els amics.

    ResponElimina
  23. No només encertades, molt sinceres.

    El teu text m'ha fet pensar en el que vaig escriure l'altre dia sobre els amics ("petits cops de mà sempre ajuden i posen el seu granet de sorra. Per això està bé no deixar mai de banda els amics. Però suposo que depèn del moment, també"). M'ha semblat una reflexió molt acurada.
    I, de fet, aquests petits cops de mà són els que ens ajuden a discernir entre els que són amics i els que no ho són.

    *Sànset*

    ResponElimina
  24. Aquest és precisament el propòsit que m'he fet per aquest any nou i per sempre: estar bé. Si cal ho demanaré per reis, que aquesta nit passaran per casa :)

    ResponElimina
  25. Hi estic d'acord. Està bé amb un mateix no sempre és fàcil. Crec que el tema rau en ser coherent amb un mateix, estimar-se per reforçar l'autoestima sabent quins són els nostres límits.

    Una autosetima que engrandeixi l'ego sobremanera o entendre els línits d'un mateix com un fracàs... és la recepta perfecta per a ser un desgraciat tota la vida.

    La teoria és fàcil... però es complica al posar-la en pràctica.

    ResponElimina
  26. Moltes gràcies a tots els que heu comentat aquest primer post de l’any. Una mica filosòfic per començar, però ja està bé. Espero que en vinguin molts més i poder tenir la sort que aneu passant i dient la vostra, que sempre aporteu més que el post en si. De nou, bon 2010 a tots i gràcies per ser-hi.

    Gràcies Carme.

    Garbi24, el meu estat no ha canviat massa, tinc massa alts i baixos per considerar que estic bé, almenys a la manera que comento al post.

    Goculta, així estem d’acord.

    - assumpta -, penso que quan s’està bé és fàcil rebre l’escalf de la gent, molt fàcil percebre’l. Quan no estem bé amb nosaltres mateixos no acabem de captar tota l’ajuda que ens ofereixen, i per això no té tota la utilitat que podria tenir. Hem d’estar preparats per rebre aquesta ajuda.

    Ferran, penso que estem molt d’acord, les mateixes paraules ho diuen. Estar bé no és tenir unes coses i unes altres, sinó mirar-nos i acceptar-nos com som o com estem, estar contents amb nosaltres mateixos. És a partir d’aquí que totes les coses que tenim adquireixen importància i ens podran aportar més felicitat. Ja podem ser molt rics en diners o fins i tot en persones que si no ens podem ni mirar al mirall, no podrem dir que estem bé.

    Agnès, en el cas que escrivia, més aviat diria que les circumstàncies no ens deixen ser ajudats pels amics com hauríem.

    Jugant amb BCN…, això és el millor de tenir bons amics, saber que sempre són allà, i que vindran fins i tot sense demanar-ho. Però hi ha moments que per més que vinguin no hi podran fer res, cal que hi estiguem predisposats.

    Rita, de vegades alguna petita cosa ens fa saltar i tornar a agafar les regnes de la situació. És curiós, però passa. A banda d’això, la predisposició a ser ajudats és vital. Si no estem receptius, ja ens poden fer el que sigui que no sortirem del pou. Saps, m’adono amb les vostres paraules, i les meves pròpies, que he fet moltes coses malament en un passat.

    Utnoa, jo sempre he pensat que les persones més impulsives i que no es mengen tant el cap viuen molt més que no pas jo, però que m’és igual, perquè m’agrada pensar-me les coses. No és que ens costi trobar dies d’aquests, simplement és que aquests dies arriben i es queden. Això passa després d’una mala època, finalment sempre t’adones que, encara que la situació no ha canviat aparentment, tu et sents diferent.

    Estrip, els amics sempre cal cuidar-los, i ells et cuiden a tu, però passa que en alguns moments estem molt poc receptius, i tant abandonem la nostra responsabilitat amb ells com no podem rebre el seu escalf. Són coses aparentment contraposades però que penso que van lligades de la mà.

    ResponElimina
  27. Luthien, arriben els dies de l’estabilitat. Fins a trobar-los, passem per fases molt tortuoses que ni amics ni familiars no ens podran donar cap consol. Som nosaltres mateixos els que hem de sortir d’aquí, i ja no és que costi sortir, sinó que costa entendre el aquest concepte de que estem sols i hem de canviar l’estat mental per deixar d’estar-ho. Per sort, com et deia, el dia en que fem el pas existeix. I llavors, i ja amb tot el suport que ens calgui, ens podem menjar el món.

    Assumpta, parles de lluites personals. Hi ha coses que ens cal superar. Quan en superem una, és clar que ens sentim bé, perquè ens sentim capaços, ho hem fet nosaltres. Però estarem més predisposats a superar els nostres reptes si partim d’una base sòlida de la nostra estabilitat. No cal tenir res especial, només esta a gust amb el que som. Llavors podem gaudir dels plaers que cites, i podem superar els nostres fantasmes. Tots en tenim, no ho dubtis. Alguns els amaguen, i n’hi ha que en tenen més que d’altres, però ningú se’n salva.

    Jordi Casanovas, perdona’m, eh, però a banda de la tornada, que no diu res d’especial tampoc, la resta de la cançó em deixa del tot fred i em fa més aviat ràbia. Ho sento, però no puc amb aquesta gent.

    Elur, quan es tenen poques coses, més val explotar les que tenim. Si no digués les coses pel seu nom no seria jo mateix, em sentiria força buit. No en sé d’anar a mitges tintes. Sempre m’han dit que sóc poc diplomàtic. Però ja hi ha uns que estudien per a això, no? Tenia entès que els científics havíem de fer servir sempre un llenguatge concret i que no donés peu a confusió.
    No donis per perdut en Txigrins, ja he vist que la primera experiència no va ser bona, però amb unes bones amenaces crec que al final acceptarà.

    Núr, jo tinc la santa mania de buscar explicacions a les coses. Però és cert el que dius, compatible amb el que dic jo, però cert. Sabem quan estem bé, igual que sabem quan no ho estem, i de vegades fins i tot sabem que no estem fins tot i que en aparença res no ens afligeix. És bo adonar-se’n sense més. No cal res especial, només mirar-se l’interior i veure que ja ho tenim.

    rits, fa temps que penso que els dies dolents ens han de permetre valorar els bons, quan els tenim. El problema és que quan no estem bé ens tornem molt poc objectius, tot és una merda i no recordem les bones coses. I quan estem bé no volem ni sentir a parlar de dies dolents. Som així els humans. El que no sé és si nosaltres mateixos podem triar la tendència. Segur que et trobaràs gent que et dirà que sí, que ells cada matí fan el-que-sigui i estan contents des de primera hora. Jo no hi crec massa, la veritat.
    Ets l’única que fa menció a Ismael Serrano, i m’agrada que siguis tu. Aquesta cançó se’m va aparèixer l’altre dia, com em passa de vegades. Em va venir al cap, i després la vaig buscar i escoltar per l’autor. Un cop escoltada i deixada anar alguna llàgrima (com sempre em fa el cabró d’en Serrano), vaig pensar que aquesta cançó defineix perfectament com em sento, i vaig fer-ne un post a la Comunitat i tot. M’agrada explicar les coses a la meva manera, però de vegades hi ha mestres que expliquen la nostra pròpia vida millor que nosaltres.

    ResponElimina
  28. Elvira, el que vaig escriure val una mica per tots. Aquestes coses passen. Cadascú ho viu a la seva manera, però hi ha dies que saps que estàs bé, i tot té un altre color. Valen la pena. Potser per compensar en tenim molts de dolents.

    Deric, he de reconèixer que m’ha costat una mica entendre la teva frase, però crec que l’he tret. I és molt certa, ens autoexigim molt (alguns), i potser no hi podem arribar. Això ens frustra molt, però potser és que no hi hem d’arribar. Potser el nostre lloc, la nostra lluita, és una altra, i en aquesta podrem aconseguir el màxim. Saber veure on són els nostres límits i que això no ens torturi és difícil, però si es sap fer és molt tranquil•litzador.

    Babunski, referent a les amistats i que no sempre hi poden fer alguna cosa?

    Xitus, no sé si en aquest cas parles en sentit figurat o real. Hi ha gent que pateix dolor de manera crònica, o puntual, i evidentment no patir dolor és estar bé. Però no pensava que fos el teu cas. Potser vols dir un dolor psíquic, però que gairebé pots palpar com si fos físic. En el post no he parlat en cap moment de tenir parella, cosa que, sens dubte, ens fa estar bé, però si no s’està bé amb un mateix, millor oblidar-se d’omplir certs buits amb una altra persona.

    Judith, home, podria començar l’any no copiant-me a mi mateix, hehehe.

    Mireia, no em sembla gens banal la teva explicació, i sí prou entenedora. Al cap i a la fi, estem parlant d’un estat, i segurament podem comparar el físic i el mental, fins i tot no separar-los. Si no estem bé físicament també ens afecta a la part mental, i viceversa. El que tu dius és com aquella dita anglesa de ‘no news, good news’, és a dir, si no hi ha notícies, són bones notícies. Si el cos no ens envia cap senyal d’alarma, millor que millor, serà que tot va vom ha d’anar.

    Kweilan, sense menystenir el que et donen els amics, que per mi són el més important, crec que el que fan és reforçar unes bases que has de tenir ja establertes, una estabilitat.

    Sànset, si reps ajuda d’un amic penso que està clar que ho és de veritat. Tots coneixem gent amb qui ho passem de conya, però que no demanarem un cop de mà. Quan s’està malament els que apareixen són els bons, que també seran allà rient i bevent quan pertoqui. Però tant per donar com per rebre, cal que estiguem prou bé i estables. Si no no notem l’escalf, ni som prou bons per donar-ne.

    LluNa, no sabia que es podia demanar això als Reis, ho trobo molt bé. Espero que t’ho portin i que puguis gaudir aquest 2010 plenament.

    Met, com sempre, les teves paraules no estan mancades de coherència. Ens hem de conèixer, i això implica saber on està el límit. Sovint no ens caiem massa bé, i ens frustrem. D’altres vegades podem veure les coses bones que tenim, encara que siguin poques. Surt de nosaltres mateixos veure que hi ha llum, alguna espurna ens la fa veure i patim canvis. Aquests canvis, el primer, és que ens aixequem. Un cop drets, podem construir. El més fotut és que no és una pràctica que puguem fer quan vulguem. Simplement passa. Hem de donar-li una empenta, però passa. I quan passa cal aprofitar-ho.

    ResponElimina
  29. XeXu, just avui parlava d'aquesta darrera frase teva amb la meva cunyada.... els amics no s'han de deixar mai de banda, per que són la família que TU has triat.... i com a tal s'els ha de cuidar i deixar que et cuidin.... Bona nit de Reis xato, un petó i una abraçada :)

    ResponElimina
  30. aissss... l'enyoro molt en Txigrins i l'enyoraré encara més, però val més que es quedi allà on és, que hi està molt bé :)

    ResponElimina
  31. Parlo de dolor físic, dolor muscular des de fa temps. Provocat per l'ansietat, clar. És un objectiu primordial.
    Canviant de tema, tu no t'has embolicat amb això del blogger invisible?

    ResponElimina
  32. Molt maco aquest text, re-començar,tornar a creure amb un mateix, perquè segur que tens grans qualitats però de vegades els sentiments, els pensaments,...ens ho tapen i ens enfosquen els dies assoleïats.

    Aquest himne tant positiu podria ser un bon lema per començar l'any. Jo també hi he vist moltes coses que em poden servir per mi i que he de creure més i mirar la part bona de la vida que hi és.

    M'ha agradat molt veure com has començat l'any :)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.