diumenge, 17 de gener de 2010

Persones paret

Darrerament estic tenint converses molt interessants, les persones sempre em sorprenen. M'encanten les discussions, debatre, defensar les meves postures amb bons arguments; en gaudeixo. Però també m'agrada tenir converses més privades, aquelles en que confesses coses o te les confessen. Es genera molta confiança i una mena de vincle que es manté. Això, és clar, quan els dos contertulians saben fer-ho.

Aquesta necessitat de parlar i que t'escoltin m'ha fet descobrir algunes coses. De vegades ens preguntem per què ens portem tan bé amb unes persones i els anomenem amics, i en canvi a altres no acabem d'apropar-nos-hi mai. És una qüestió de feeling, però amb això no tenim cap explicació massa clara. He vist que, en el meu cas, és molt important que m'escoltin quan tinc la necessitat de parlar. Em costa molt tenir confiança amb algú que li comences a explicar una cosa que t'afligeix, i no només no sap escoltar-te, sinó que et comença a explicar coses que li passen a ell o ella. Si té la necessitat de parlar, que no pateixi que jo l'escoltaré, però no quan sóc jo el que m'estic obrint.

La cosa s'agreuja quan et trobes persones que tot el que dius a ells també els passa, i de vegades, els passa multiplicat. No hi ha manera de dir una cosa que ells no pateixin també. Que a més, et tallen per fer-t'ho saber, és clar. Em costa, acabo callant. No puc parlar amb aquestes persones. El pitjor del cas és que t'has de guardar la teva necessitat, i la sensació de fer el passarell i parlar amb una paret encara et deixa una mica més tocat.

42 comentaris:

  1. Crec que he comentat vàries vegades que tinc molt bona relació amb la meva germana... ens entenem perfectament, pensem molt semblant però, fins i tot en allò en que pensem diferent, ens coneixem tan bé que ens ho respectem o ens en riem tranquil•lament i tot segueix genial.

    També tinc un germà, tretze mesos més petit que jo, amb el que també em porto força bé, però amb el que la relació no és tan “seguida”. Ens veiem molt menys, no ens assemblem gens en la forma de pensar, som de caràcters i gustos totalment diferents. Això no genera conflictes en absolut (de fet, el dia de Reis varem estar dinant a casa seva... a més, és el pare dels meus nebots! i això dóna molts punts! Jeje) sinó que fa que no necessitem estar xerrant contínuament o explicant-nos qualsevol ximpleria que ens ha passat (com amb ma germana, que ens truquem cada dia).

    Dic això perquè un dia, ja fa molts anys, anava amb el meu germà, no sé que m’explicava però, de cop, es va aturar i em va dir que una de les coses que li agradava de mi era que sabia escoltar.

    No sé pas que em deuria estar explicant, però segur, segur que jo l’escoltava amb interès... el fet és que em va deixar anar allò amb una expressió que recordo com si hagués passat ahir (potser parlo de fa vint-i-cinc anys!)

    Això i veure la seva cara d’alegria quan vaig aprovar el COU al juny amb unes notes bastant bones (excepte les mates que me les van regalar perquè van decidir que sinó no les aprovaria mai) són dos de les coses més maques que tinc guardades al cor d’ell ;-)

    Però és que a mi em passa com a tu... Quan jo parlo, quan necessito desfogar-me, vull que m’escoltin, que em deixin treure tot el que tinc en aquell moment que em preocupa, que m’angoixa... o algun dubte que se’m planteja... el que sigui. I potser parlaré i em repetiré i donaré voltes sobre el mateix tema o... però tenir uns ulls que em mirin mentre parlo, una expressió atenta, ja serà quelcom que em farà sentir bé.

    Per tant, de la mateixa manera, quan és una altre persona la que comença, la que veig que necessita parlar, doncs jo li dedico la mateixa atenció que m’agradaria que tinguessin amb mi... i no li canvio de tema, l’escolto.

    I he de reconèixer que abans encara ho era més d’atenta... darrerament ho he perdut una miqueta, perquè estic tan acostumada a que moltes vegades em tallin, o em facin això que tu dius de “a mi també” o “a mi més”, que, poc a poc, s’encomana.

    Però no. Tens tota la raó... Parlar amb parets és molt lleig.

    Mira, m’ha agradat molt llegir aquest post... això i el record que m’has fet venir d’aquell dia parlant amb el meu germà, segur que em fa tornar a actuar cent per cent com sempre havia fet ;-)

    Afortunadament, els amics de veritat mai són parets :-)

    ResponElimina
  2. més que les persones sovint ens calen les seves orelles

    ResponElimina
  3. Suposo que l'interlocutor està massa preocupat per ell com per adonar-se de "la magnitut de la tragèdia", amb tot el respecte.... Hi ha gent per a tot, però no tothom sap "obrir-se d'orelles" i posar-se una cremallera a la boca per tal de que l'altre pugui "buidar" a gust.... Malauradament passa més sovint del que desitjaria, em passa un mica igual, no amb tothom, però passa, i et fot, vaja que si.... Total, mira, tenim un bloc, jajajaa, i aquí si que "ens escolten" i el "consell" el lleigeixes quan t'has acabat d'explicar.... En fi, com sempre una entrada polida, entenedora i ben parida :) Bona setmana XeXu i un petó! (i ara no recordo si et vaig comentar el relat del taxi, però que sàpigues que m'ha encantat!!)

    ResponElimina
  4. Parlar es necessari, però cal trobar sempre al persona adient per fer-ho, i de vegades no es fàcil.
    Amb la pared millor que no

    ResponElimina
  5. t'entenc perfectament, a mi em passa el mateix però multiplicat per quatre !! Per cert, et vaig contar que l'altre dia .... ;)

    Bromes apart, tens raó. És força decebedor parlar amb alguna persona i veure que aquesta persona no t'està escoltant i només està esperant el moment en que pugui parlar d'allò que ella vol.

    ResponElimina
  6. És complicat trobar un bon receptor per els nostres problemes...
    M.

    ResponElimina
  7. Estic totalment d'acord amb el que dius. Jo també necessito que m'escoltin bé per a poder parlar, sinó ja em tanco i callo.

    Però deixa'm que faci una precisió, que no és pas per a convèncer-te de res, però sí que és una cosa que he après, que m'ha costat, però he après. A part de moltes persones paret, amb qui tampoc no m'agrada parlar, hi ha d'altres persones que la seva manera d'intervenir, de fer comentaris o de "tallar" és una demostració de la seva manera d'escoltar. Crec que a vegades m'he perdut bons comunicadors i bons escoltadors per no entendre això. Ara he agafat una mica més de paciència per entendre que no tothom escolta igual, però no vol pas dir que no t'escoltin.

    Dit això a mi m'agrada molt escoltar, de la mateixa manera que a mi m'agrad a que m'escoltin.

    ResponElimina
  8. A mi també em passa! Però és pitjor!

    (jeje, és broma... ¬¬)

    M'ha agradat molt el teu post. Jo passo per un moment que em costa trobar amb qui parlar de les coses que em passen, estic essent desconfiada, potser amb raó potser sense. Però sé que m'agrada poder confiar en algú per parlar del que em vingui de gust. Ara, em sembla que passarà temps per trobar algú així...

    Utnoa

    ResponElimina
  9. m'hi fixaré. Una bona descripció.

    ResponElimina
  10. És molt difícil trobar una persona que sàpiga escoltar els problemes dels altres perquè escoltar-los és fer-se'ls una mica propis i això costa.
    Aquesta reacció que expliques de "jo estic pitjor" és una reacció d'autodefensa que, com molt bé dius, impedeix la comunicació.

    ResponElimina
  11. probablement el mal vingui de què no conversem: monologuem. No hem après gaire això de parlar-escoltar-prestar atenció a allò que et diuen-raonar-extreure'n conclusions ... i és una llàstima, si, una bona llàstima :)

    ResponElimina
  12. Jo també em trobo amb molta gent que es comporta d'aquesta manera. Independentment si estem o no massa acostumats a mirar-nos el melic, el que sí que és cert és que cada vegada més hi ha la necessitat d'explicar, transmetre el que ens passa... I fer-ho és un molt bon símptoma i molt sa!

    Ara bé, el que no podem perdre de vista és el fet que si nosaltres parlem, algú ha d'escoltar. I és tan fàcil parlar, i tan difícil escoltar als altres... Potser ens haurem de plantejar a les escoles també ensenyar des de petits a saber escoltar. ;)

    Salut,

    ResponElimina
  13. umf. mal dia per comentar aquest post.

    T'entenc perfectament, una abraçada.

    ResponElimina
  14. A mi em costa escoltar i he de fer esforços per no fer el que dius... Sé que no sóc una persona paret, però tampoc sóc una d'aquestes que tenen les orelles preparades per a escoltar quan faci falta. Altres coses bones tindré, com a amiga... no?? ;)

    ResponElimina
  15. Quan més temps passa i més gent conec, més me costa obrir-me i xerrar de les meves coses. Potser ha estat mala sort, no ho sé, però cada dia veig més clar que molts el que volen és ser escoltats i quan tu en tens necessitat ningú t'escolta. Potser com bé dius sigui una qüestió de feeling. El cert, és que a l'hora de parlar de les meves coses em costa. Quan ho faig amb algú és perquè hi confii o hi començ a confiar però mai estic segura de si l'altre/a ho valora. Puc comptar amb els dits de la mà les persones de confiança però tampoc hi posaria la mà al foc per cap. L'experiència t'ensenya massa coses, no sempre bones, per desgràcia.

    ResponElimina
  16. agobien prou aquestes persones, eh... al final se't treuen les ganes d'explicar-les res perquè sembla que només pensen les seues coses...
    Però això també ens serveix per a seleccionar amb qui volem parlar i amb qui no... ;)
    B7s!

    ResponElimina
  17. Crec que el fet que l'escoltin agrada a tothom. Tots necessitem expulsar allò que pensem o sentim a algú. El pitjor que es pot fer és quedar-se a dins. A més, se'n pot aprendre tant escoltant! Finalment, aquests que comentes que no escolten, acostumen a acabar amb gent que tampoc ho sap fer i es conformen en parlar tot i no ser escoltats.

    ResponElimina
  18. Els amics els tenim per a això, perquè ens escoltin quan ho necessitem... Tot i això, sempre hi haurà gent que intentarà evitar-ho (els "i jo més" que dius, que els expliques una cosa i resulta que no és res comparat amb allò que els ha passat a ells...)

    ResponElimina
  19. Seguint una mica la línia que ha obert la Carme, crec que hi ha gent que talla (i possiblement ni s'adona) pel fet que empatitza molt amb la persona que hi ha davant seu i aquesta és la seva manera de demostrar que està atent i recepctiu al que se li està indicant.

    Altra cosa molt diferent és la gent que sempre, sempre talla com tu bé dius, per dir que a ella li passa el mateix... noooo! li passa més, sempre molt més i pitjor.
    Que a tu et fa mal l'esquena? a ella segur que l'han operat tres vegades. Que el teu viatge va ser fantàstic? el d'ella va ser perfecte. Que arribes cansat de la feina? si us plau... no comparis... etc.

    I sí tens tota la raó treu de pollaguera!!!
    ;)

    ResponElimina
  20. És molt pesada aquella gent que quan li expliques alguna cosa, ella més i ja no et deixa parlar perquè lo seu és tan important que lo teu passa a segon terme. És veritat, però, que hi ha persones que saben escoltar i que es produeix una asertació per part seua que fa que et sentis comprès i altres, no en saben. Bona reflexió i bon apunt!

    ResponElimina
  21. Si si, tens tota la raó. I no dóna ràbia que quan comences a parlar l'altra persona et talle la conversa i continue parlant però més fort encara, i aleshores tu intentes contraatacar més fort encara, intentant acabar la frase començada, però l'altra persona no et deixa continuar i va pujant i pujant el to de veu fins que penses "me rindo", i calles, i l'escoltes a ella?
    En aquests casos, si no t'escolten és millor no parlar.
    Salut!

    ResponElimina
  22. Saps hi ha un llibre del mestre Sebastia Serrano que parla sobre la comunicació, com les diferents persones mirem de comunicarnos, i posa exemples molt interesants i per saber comunicar-se primer s'ha de saber escoltar que no es el mateix que posa oide, la diferencia está que posar oide perds comunicació gestos, ulls, com diu Serrano.I pots a rribar a conclusions no acertades.

    Jo no soc molt de parlar mes bé sintetitzo per explicar-me, i a la meva feina he de llegir molt i saber com explicar despres.

    Molt interesant el post donaría per molt.

    Salutacions

    ResponElimina
  23. Un tema espinós...conec una noia que no sé pas com s'ho fa,però quan li comentes alguna cosa que t'ha passat et gira la conversa de tal manera que acabem parlant d'algun seu familiar.És impressionant^-^!i de vegades penses per tu mateixa però no parlàvem de mi?jejeje.
    (Ho sento el dit se me n'ha anat...)

    ResponElimina
  24. Jo no voldria trencar el clima, però aixòs de les persones paret m'ha fet venir al cap les cares de Bélmez. Què se'n deu haver fet d'aquella pobra iaia que tenia aquella gentada incrustada a la paret del menjador?

    ResponElimina
  25. és el jo, jo, jo,... és esgotador!!! aquestes persones són molt poc interessants, en el fons! de vegades, el millor, deixar-les xerrar i posar el pilot automàtic en un altre lloc.
    I segurament no valdrà la pena que t'obris, tampoc t'ajudaran a trobar una sortida, a sentir-te millor o simplement a alegrar-se per la teva vida.

    el pijtor però és que el seu egoisme, de vegades s'enganxa. Vull dir que de vegades, no sé perquè quan algú fa això de només parlar d'ell mateix, d'elevar-se,...doncs fa que passi completament del què diuen i només vulgui parlar d'un mateix (però això tampoc fa sentir bé, eh!!!)

    i això de les que tot els passa, però augmentat!!!! buf, quina ràbia!!!!!

    ResponElimina
  26. a mi també em passa això i per aquest motiu molts cops acabo callant i recluint-me en mi mateix i, fins i tot, arribo a pensar que sóc jo qui no tinc una conversa fàcil

    ResponElimina
  27. Hi ha moltes persones que fan això que dius. Els intentes explicar alguna cosa i, o et canvien de tema el més ràpid possible –quin pal! deuen pensar- o t’expliquen que el que ell/a pateix és una milionada de vegades pitjor (fa temps, coneixíem una noia a qui li vam contar set avis morts en un any, i no exagero. Potser l’havien adoptat moltes vegades, o potser ressuscitava els avis morts mitjançant les boles de drac i, capritxós el destí, se li tornaven a morir).

    A mi em costa molt obrir-me, parlar sobre les coses que realment m’afecten. Potser és degut a la meva forma de ser i de fer, però el fet de trobar-me gent així, com la que descrius, segur que no m’ha ajudat massa. Cada cop és més difícil tenir amics, perquè això implica un grau de confiança que molta gent no està disposada a assolir; perquè no volen explicar i perquè no volen escoltar. Això, però, pot provocar que arribem a valorar més els amics de veritat, perquè ho demostren. Potser en tindrem menys, però et puc assegurar que seran millors. Tots sabem que parlar per les parets és una pèrdua de temps.

    *Sànset*

    ResponElimina
  28. Perdó, no era "contar", sinó "comptar". Prego perquè el senyor Pompeu no s'aixequi de la tomba, que m'escanyarà.

    *Sànset*

    ResponElimina
  29. Buff, no és per ser pessimista, però darrerament en el meu entorn, cada dia, hi ha més murs! S'estan perdent les bones maneres i ja no s'escolta. No t'ha passat mai que finalment et decideixes a despullar l'ànima (sempre m'ha agradat aquesta expressió) i la persona que suposadament t'escolta continua xerrant d'un altre tema que era el que tenia al cap de bon principi i del que volia parlar? I llavors, encara es queixen de que mai parles ni expliques res!

    ResponElimina
  30. jjjaja..has donat amb el tema xexu...
    ja veus que qui mes , qui menys viu envoltat de parets.
    cada cop menys persones que diuen: com estas?, i es paren a esperar que els hi contestis

    un peto, maco

    ResponElimina
  31. Saber escoltar és un do (diví?). I les persones que ho saben fer tenen el cel guanyat!

    ResponElimina
  32. Això depe`n de la química... explicar segons què a segons qui és difícil... i arriacat.

    Cal saber trobar l'interlocutor adient per a cada conversa.

    A mi també em costa agafar confiança a la gent, però darrerament, sobretot a la feina, he comneçat a deixar-me anar... i és curiosa la complicitat que tinc amb gent que fa quatre dies amb prou feines creuava el bon dia.

    Jo sóc d'escoltar... perquè no sé donar consells, si no sé què fer amb la meva vida, no crec que pugui dir res per millorar la desla latres. Callo i escolto i això molta gent m'ho valora... encara que a mi em sembli una actitud passiva... Però es veu que en tenen prou amb això... ¿?

    ResponElimina
  33. Fa moltíssima ràbia trobar-te amb aquesta gent... a vegades és gent que no té amb qui parlar i quan veu que la gent s'obre doncs s'anima, però la major part de vegades són uns Juan palomos que només saben parlar d'ells mateixos.

    Tota una llàstima!

    ResponElimina
  34. Tots tenim moments que necessitem que algú ens escolti, però no que escolti i prou, sinó que sentim que allò que diem importi. Esperem això, però els del nostre voltant també ho esperen. Vaja, la majoria dels comentaris que he llegit busquen aquesta escolta i sembla costar de trobar.
    Jo, com he llegit amb la Carme, penso que de vegades el problema està en què no ens entenem. Hi ha persones que segur que volen escoltar-nos i que ens comenten les seves històries, per demostrar que segueixen el tema i que volen que no ens preocupem perquè a ells els ha passat i ho han solucionat així. Potser no ho fan per demostrar res, simplement volen fer-nos sentir que no patim que ens entenen, però vaya merda! perquè ens sentim més petits encara.
    Com deia l'Assumpta dels seus germans, jo vaig descobrir el contrari d'ella amb la meva germana, que no ens enteniem parlant perquè jo li responia com voldria que em responguessin a mi i ella ho odiava i ella em responia com ho volia que ho fessin a ella i jo ho odiava. Ella era directe i amb una sola frase t'ho enllestia, que semblava una bufetada. I jo li explicava el perquè d'una forma massa profunda que a ella no tenia ganes de sentir. Ara seguim sense entendre'ns, però si més no sòc més conscient del perquè.

    En resum= les relacions humanes són ben complicades.

    Salutacions Xexu,

    ResponElimina
  35. Moltes gràcies a tots i a totes per aquests comentaris. A tots ens agrada parlar però no tots sabem escoltar. M’ha agradat veure diferents opinions i algunes justificacions d’alguns casos que s’han de tenir en consideració. Hi ha persones per tot i el més important és saber amb qui ens juguem les garrofes. En el meu cas, com deia, si no son capaços d’escoltar-me si els trio per una confessió, mai podran ser considerats amics amb totes les lletres.

    Assumpta, saber escoltar és una bona virtut. Potser no està massa reconeguda, però quan, com en el cas del teu germà, t’ho reconeixen, senta bé, és clar. A mi em sembla que és una capacitat que tenen algunes persones, i d’altres simplement no. Per això tu t’entens bé amb ta germana i, quan convé, també amb el teu germà. Vaja, no és el motiu pel qual us enteneu, però segur que els dos t’ho valoren, encara que la relació que tinguis amb cadascun sigui diferent.
    Em sembla que a tots ens agrada que ens escoltin si necessitem parlar. El que passa és que els que saben escoltar esperarien un tracte similar dels altres, i no sempre és així. Almenys jo crec que si porto tan malament això és perquè m’agradaria que els altres actuessin com jo, i em trobo de tot. Jo també tallo, eh? Però si ho faig és per intervenir en l’explicació i afegir alguna cosa o demanar aclariments. Vull dir, que quan m’expliquen una cosa, parlo d’aquella cosa amb la persona que m’ho explica, no em poso a parlar d’una altra. I si convé, i de forma inevitable, moltes respostes estaran basades en la pròpia experiència, però sempre centrats en el problema que ens ocupa.
    No perdis mai aquesta virtut, de veritat. Et trobaràs persones amb les que podràs parlar, n’hi ha! Però jo la darrera frase la capgiraria, diria que les parets mai són amics de veritat.

    Jordi Casanovas, algun cop he considerat un rotllo Reservoir Dogs, però m’ha semblat de mal gust.

    Cris, personalment no estic massa mai content, almenys els darrers temps. Però quan algú em parla miro de pensar en ell i no en mi. Per això em fot quan començo a parlar jo, perquè jo abans era molt reservat, però tinc la necessitat de parlar, i em trobo amb gent egoista que no em sap escoltar. Mal ull a l’hora de triar-los.
    Tens raó amb que aquí al blog s’ha d’escoltar per força, hehehe. Foto la xapa i vosaltres l’heu de llegir, i no és fins el final que dieu la vostra. És ideal, no?

    Garbi24, aquest és el problema, és clar, no sempre encertem. No sempre tenim a prop un dels nostres valors segurs, i podem cagar-la.

    Carqui, m’has fet riure, lladre! La broma estava cantada, però no m’ho esperava, mira, ha funcionat. Però a part d’això, la claves en una cosa. M’agraden els comentaris perquè sovint trobo expressat allò que no he sabut dir en el post. Decebedor és la paraula. Se’t cau l’ànima als peus, veus que no faràs net, i que amb aquella persona no hi ha manera. Doble decepció.

    Maria/Otis, jo parlo als gats, però es fan força els despistats, no els agrada mirar-me directament.

    Carme, se’t passen les ganes, oi?
    Referent a la teva aportació, és molt encertada. Amb la teva explicació m’ha vingut un exemple molt clar al cap, una persona que conec que havia posat al sac dels altres, però que potser podria posar en el teu, si ho he entès bé. M’estàs parlant de gent que t’escolta però intervé per acabar la frase que dius, amb el que ells pensen que vas a dir? Si és així, és cert que presten més atenció que altres, però a mi també em posa nerviós que m’acabin les frases i que tallin constantment el meu discurs. Per aquest motiu tampoc els triaré com a escoltadors. Ah, a més, a la persona que tinc al cap se li podria perdonar això, si vols, però també és de les de ‘jo també i més’. Ho té tot!

    ResponElimina
  36. Utnoa, has fet tard, la broma ja me l’havia fet abans en Carquinyoli, hehehe. No és fàcil confiar en la gent, però no podem viure pensant que ens equivocarem. Segur que t’envolten algunes persones candidates a ser gent de confiança per a tu, ni que sigui per probabilitat. Només cal trobar-les. També depèn de la necessitat que tinguis de parlar, és clar. Però tu tens algú a qui recórrer si necessites parlar, ja ho saps. A menys que necessitis parlar de coses vostres, que està bé tenir un altre suport. Mira bé, segur que hi és.

    Estrip, espero que no aconsegueixis comprovar el que dic!

    McAbeu, quin comentari més seriós, fa justícia a l’home del quadre del teu perfil! Si et parla un amic, et faràs seus els seus problemes, però fins a cert punt. Miraràs d’ajudar-lo i estaràs pendent, però la seva vida la viu ell i no tu. No veig que sigui difícil deixar que et parli, ni que sigui perquè descobreixi ell mateix, a força de parlar, la solució del seu problema. I pel que fa a aquest altre tipus, doncs mecanisme de defensa o no, és un rotllo!

    Clídice, potser aquest és el comentari d’algú que no sap escoltar, perquè jo penso que tant quan em parlen com quan parlo, no faig un monòleg, sinó que intento que s’estableixi un bescanvi d’opinions per tal d’arribar a alguna conclusió o, si més no, remenar una mica les idees perquè es posicionin d’una altra manera. El secret està en que quan es parla d’un tema, s’ha d’atacar aquell tema, i no afegir-hi temes propis que no venen al cas. Això és el que fa passar les ganes a algú que necessita ser escoltat.

    Joanfer, jo m’he trobat amb això que dius, pensava que només era una cosa meva, però ja veig que jo. Abans era molt reservat i em costava obrir-me, tot i que tenia les meves persones de confiança i en feia ús. Ara trobo que em costa menys parlar, i potser és per això que la tria de persones no és tan acurada.
    Suposo que a les escoles ja es pretén que el nen escolti, el mestre parla i la canalla ha de fer-li cas. Però em sembla que ja a certes edats n’hi ha molts que es despisten.

    Elur, només veure’t passar ja m’està bé. Una per tu.

    Txari, la teva humilitat és commovedora, però les moltes i llargues converses que hem tingut em diuen que sí que en saps d’escoltar. Que potser al cap de cert temps el cap et marxa a altres llocs, o senzillament t’adorms si és tard? És clar, a tothom li passa. I escoltar-me a mi ja ho té això, hehehe. Tu no només escoltes sinó que no et precipites a donar resposta, demanes temps i, després de reflexionar, escrius un mail amb el resultat. No està malament per algú que diu no saber escoltar. Però ho pots mirar del revés, si estàs dins el grup dels amics, serà que no tinc problemes en aquest sentit amb tu.

    Caterina, malauradament, males experiències en aquest sentit ens fan tancar una mica en nosaltres mateixos. Després d’algunes patacades se’t passen les ganes de parlar. Però no s’ha de perdre l’esperança, perquè de persones que saben escoltar n’hi ha. S’han de trobar, això sí. Ara, et diré que si pots comptar les persones de confiança amb els dits d’una mà, ja en tens més que prou. No cal que siguin gaires, només cal que siguin bons. Però pel que veig tampoc no hi acabes de confiar. Suposo que te l’han clavat algun cop, la teva reacció és normal. Però tot i no ser precisament una persona optimitza, et diré que crec en les persones, n’hi ha de bones, de veritat.

    Nimue, es tracta d’anar destriant. El que passa és que quan ho intentes amb algú que t’ha donat motius per pensar que podies, i llavors veus que només pensa en ell, doncs és decebedor.

    Albert, et dono totalment la raó amb que s’aprèn molt escoltant. Ens enriquim amb les experiències dels altres, no només ens quedem amb les nostres, i això està molt bé. I ja que parlem d’això, et diré que també em treuen de polleguera les persones que van de tornada de tot, que es creuen que tenen una gran experiència vital, i et miren amb aquella condescendència. Especialment si tenen menys de 20 anys...

    ResponElimina
  37. Ma-Poc, els ‘i jo més’ tenen una fantàstica capacitat de ficar-se en qualsevol conversa i, per tant, interrompre-la i carregar-se-la.

    - assumpta -, el teu segon fragment és impagable! És ben bé així, jo no hauria pogut trobar uns exemples millors. Ostres, és que em fas venir diverses imatges al cap!
    Referent al punt amb el que coincideixes amb la Carme, ja li he comentat que potser caldria ser una mica tolerant amb aquestes persones, però que de totes maneres a mi em posa també una mica nervioset. Si no us entenc malament són aquests que llancen un final de frase al que estàs dient perquè creuen que vas a dir allò, però fallen tot sovint. Per tant, demostren que no estan tan atents, i més aviat acaben sent impertinents. Que ho sento per ells, eh, perquè deu ser un ressort que se’ls dispara com a mecanisme de defensa, però penso així.

    Kweilan, si uns saben escoltar i d’altres no, i tots necessitem parlar, vol dir que entre tots ens hem de repartir els que saben escoltar per confessar-nos, oi? Si són meitat i meitat, a cadascú que sàpiga escoltar li pertoquen dos que li fotin la xapa.

    Ada, la veritat és que no entro en cap guerra de decibels. Si després de provar-ho veig que no m’escolten, desisteixo. Què hi farem, m’hauré d’esperar a trobar algú altre que em sàpiga escoltar.

    Lisebe, pel que dius, dins del concepte ‘escoltar’, quan parlem d’una conversa, hi vindria implícit l’'entendre'. Parar prou atenció com per adonar-nos no només del que ens estan dient, sinó de tots els senyals que aporta la comunicació no verbal. Ho trobo força encertat. De paraula es poden dir algunes mentides que amb el cos no podrem si el nostre contertulià ens sap llegir les expressions.

    Judith, jo també conec algun cas. Sembla que tinguin un do especial aquesta gent. Ni tant sols saps com la conversa ha canviat de mans.

    Zinc, si no ha traspassat ja, encara deu gaudir de tan grata companyia, que allò no marxava amb res!

    rits, hi ha una altra modalitat del ‘jo, jo, jo’ que m’he trobat sobretot entre noies, que és ‘el meu xicot..., el meu xicot..., el meu xicot’. Ve a ser el mateix, però parlant d’una altra persona. I no, no val la pena esforçar-s’hi. Ja que no t’escoltaran, mentre parlotegen tant uns com els altres, pots anar fent mentalment la llista de la compra o pensant en les activitats del proper cap de setmana.
    Això de l’egoisme encomanat em sembla que es dóna perquè volíem parlar i ens hem trobat amb una barrera d’una persona que només parla d’ella. I nosaltres seguim volent parlar, però el seu comportament infantil fa que nosaltres també ens tornem una mica canalla i comencem: ‘i jo..., i jo...’.

    Deric, això ja és el pitjor. Ja ens culpem de massa coses. No hi ha converses difícils, hi ha gent que no les sap entomar.

    Sànset, que fort aquesta noia dels set avis! Això ja no és magnificar el que li passen als altres, és una necessitat de ser protagonista brutal. Trobo improbable que fes servir les boles de drac per reviure els seus avis. Amb les de la terra només es podia reviure cada persona un cop, li hauria calgut anar a Namek! Tret que comptés les àvies també, que llavors sí que sortirien els comptes.
    A veure, quants amics vols tenir tu? Si en tens pocs, però són bons, ja en fas prou. Ja és més del que pot dir altra gent. Amb un parell de persones de confiança, i d’altres ocasionals, n’hi ha més que de sobres. Si tots aquests saben escoltar i valorar els teus problemes de la manera que toca, sense posar per davant les seves coses, estàs del tot cobert.

    Manus, em preguntes si m’ha passat un cas com el que descrius. Et serveix si et dic que més que un cas em ve una persona al cap, amb noms i cognoms? Massa que em sona. Però com veus, més que pensar que a sobre es riuen de nosaltres, em sembla que no s’adonen de res. Però solen ser gent força egocèntrica, i això ja no és massa bo de per si.

    ResponElimina
  38. Sargantana, això del ‘com estàs’ ja no s’ha de prendre de manera literal, ho fem servir com a formalisme. Però depèn molt del to. Hi ha ‘com estàs’os que sí que esperen una explicació.

    Jordi, no crec que em convalidi per totes les animalades que arribo a dir. De moment em guarden un piset a l’infern, la hipoteca és fins a la fi dels dies, però ja m’està bé.

    Met, em sembla que som molts els que no sabem què fer amb la nostra vida. Però això no impedeix que puguem aconsellar els altres, perquè les solucions als seus problemes ens poden venir clares, però per nosaltres no en trobem mai. És per això que demanem consell a altres. Que estiguis assolint confiança amb els companys és bona cosa, sens dubte l’ambient millorarà, serà més distès. Però com tu mateix indiques al principi, s’ha d’anar en compte amb certa gent, i les coses que dius davant d’alguns, sobretot a la feina, ja que si l’ambient és competitiu, qualsevol cosa que diguis pot ser presa en la teva contra, com diuen a les pel•lis americanes.

    Neo, no havia pensat en la possibilitat de que pugui ser gent que no té amb qui parlar i quan en tenen l’oportunitat aprofiten, perquè no es volen quedar a dins el que els afligeix. En casos així podem tenir una mica de paciència amb ells, oi?

    Nits, que a sobre de que ens escoltin, importi el que diem, uf, demanes molt! Encara n’hi ha menys, seran els amics més propers.
    Si les persones que fan això que la Carme i tu dieu són realment d’aquesta mena, potser millor que ens deixin parlar i que ens expliquin la seva experiència quan acabem, abans que no tallar-nos a cada moment. Si l’havia entès bé a ella, no estic segur de si parleu del mateix tipus de perfil.
    En el darrer fragment parles d’un tema encara més gran, del que he pensat tot sovint, però que no em veig capaç de resoldre. Sempre tendim a pensar que les solucions que valen per nosaltres valdran també per altres, fins i tot i ha qui s’ofèn si no li fan cas, quan a la persona que ha aconsellat no li pot servir de cap manera allò que li hem dit. Efectivament, les relacions humanes són ben complicades, i no tots som iguals. Per això, a l’hora de parlar amb algú cal que ens centrem en aquesta persona, ja no dic posar-nos a la seva pell, que és poc probable, però almenys que pensem en el que ens està dient, en com és, en el seu problema. Almenys personalment, quan algú em fa confessions intento ajudar-lo, i per tant em centro en ell, eliminant en aquell moment altres temes com ara jo mateix. Potser et caldrà fer ús del repertori de vivències per expressar alguna cosa, però això no és parlar d’un mateix, és fer servir l’experiència per mirar d’ajudar l’altre. És molt difícil adonar-se que el que a nosaltres ens animaria, o els actes que ens convencerien a nosaltres, no serveixen per altres persones. He comès errors en aquest sentit i me n’he penedit, però no som infal•libles, i no sempre podem actuar com necessita l’altre, no ho sabem fer millor.
    Quin rotllo t’he fotut, me n’he anat una mica per les branques, però és que tot això m’apassiona.

    ResponElimina
  39. passar i llegir-te, que vindria a ser escoltar-te ;)

    aquesta cap de setmana he vist que visc envoltada de parets d'aquestes... i que moltes vegades jo també en sóc una i no m'ha agradat.

    petó!

    ResponElimina
  40. el meu xicot és un encant, fa totes les feines de la casa, em regala flors i em porta en cotxe a la feina, el meu xicot és un manetes que tot ho arrecla, el meu xicot em prepara sopars romàntics i porta en barca pels llacs, el meu xicot és un amant incansable i mai té un no per resposta, però esclar, el meu xicot és el Brad Pitt.

    je, je, je... és que m'ho has posat a posta! espero que tinguis tota la llista de la compra!! no et deixis la sorra dels gats!!!!!

    ResponElimina
  41. Disculpa, no havia pensat en això que hauria d'anar a Namek per poder fer tornar a la vida més d'una vegada a una persona. Em comença a fallar la memòria...

    Bé ho dius, més val pocs i profunds que massa i superficials.

    *Sànset*

    ResponElimina
  42. No és fàcil ser bon escoltador, perquè no ho és saber què esperen els altres de nosaltres, com a escoltadors: que els deixem parlar i prou? que els aconsellem? que els donem la raó? que els diguem que ai, pobre? ...

    Tot i això, estic d'acord amb tu que hi ha uns mínims, i que, d'això, moltes persones no en tenen ni idea.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.