dimarts, 26 de gener de 2010

Màscares

El post d'ahir de l'Elur tenia molts elements interessants. Barrejava passat i present i introduïa algunes reflexions que no puc deixar escapar. Agafant només un bocí del que ella escriu començo a donar voltes al cap, i a mi m'agrada que em facin pensar. Parla de màscares, de posats que adoptem que fan que altra gent ens vegi de manera diferent. Però fins quan duren aquestes màscares, no se'ns veuria una mica el llautó? No sempre podem aparentar, però les persones conserven una opinió de nosaltres, i és que potser veuen coses que nosaltres no veiem, potser és una de les nostres vessants, que en tenim moltes, que nosaltres no potenciem perquè no ens interessen, però els altres veuen en nosaltres. Potser cadascuna de les nostres cares pot actuar en circumstàncies diferents, fins i tot aquelles que no creiem tenir, però els altres saben que tenim. Tots hem canviat molt des que érem petits. Hem passat per moltes fases, i en cadascuna haurà predominat algun dels nostres jos.

Però mentre divago també derivo. Sí que és cert que hi ha gent que porten màscara, i no tots ho fan a fi de bé. Però, i aquí als blogs? Els blogs són una màscara per ells mateixos. Amaguen el que no volem mostrar, i deixen veure només les nostres millors cares. Alguns decidim mostrar, de vegades, aquelles parts reals que es poden obviar, però llavors no se'ns creuen. Per què si dic que tinc mala llet la resposta és: 'no serà per tant'? 

Què s'amaga rere cadascun de nosaltres? Tot és tan maco sempre, tots som tan bona gent... Ens mostrem com som, com pensem que som o només una part de com som? No hauria de pensar en aquestes coses, però no ho puc evitar. Tots tenim un motiu, o diversos, per haver-nos posat aquesta màscara que es diu blog, encara que potser no el coneguem.

47 comentaris:

  1. Molt interessant, la teva reflexió. En el meu cas, el blog no crec que serveixi gaire per descobrir com sóc, perquè no acostumo a deixar-hi coses personals; si de cas, es pot intuir una mica més a través dels comentaris que faig per la blogosfera.

    És normal, però, que aquí no mostrem tots els trets de la nostra personalitat. Els blogs ens permeten seleccionar què volem dir, com volem actuar… No són com una conversa cara a cara en què se'ns pot veure més el llautó (especialment si és una trobada freqüent).

    I, de moment, rere la meva màscara bloguera m'hi trobo força bé.

    ResponElimina
  2. Als blocs mostrem una part de nosaltres, com sempre, com a tot arreu, com amb tothom. SEMPRE. Hi ha moments molt concrets en els que potser no ens controlem, pero són poquíssims, això si n'hi ha.
    La diferència és que en els blocs controlem més, molt més.
    I si tu dius que tens mala llet jo m'ho crec, home si m'ho crec!! no et pots pas imaginar la que gasto jo!!

    bona nit!!! :**

    ResponElimina
  3. Tot i que el meu blog és de novembre de 2007, jo em considero bloguera des del juny de 2008 perquè abans quasi no el feia servir. Ara bé, fa molts més anys que vaig pels móns d’Internet en Forums, i en un parell d’Msn groups i el cert és que he vist moltes coses, i puc constatar que sí, i tant que n’hi ha de persones d’aquestes que es posen màscares (no com a joc o sense mala intenció) sinó per perjudicar... He vist a gent amb noms diferents mirant de crear divisió entre altres persones que eren amics (aquesta estranya categoria d’amics d’Internet, si vols, però amics al cap i a la fi).

    Però no crec que el teu comentari vagi per aquí. No crec que et refereixis ara a persones malintencionades que es disfressen totalment del que no són amb la finalitat d’enganyar o perjudicar directament.

    La teva frase “Amaguen el que no volem mostrar, i deixen veure només les nostres millors cares” crec que això és el que tu anomenes “màscara” i no estic d’acord.

    No suporto que m’enganyin, no m’agrada gens la mentida... i el més graciós és que és molt fàcil enganyar-me perquè, en principi, sempre em crec el que em diuen. Mai penso que em puguin estar intentant colar una bola.

    Ara bé... “amagar el que no es vol mostrar” no és dir cap mentida, no és enganyar, no és fingir res... Tothom té tot el dret del món a reservar-se una part de la seva intimitat per a sí mateix i amb això no perjudica a ningú.

    Jo tinc 48 anys... imagina que quan en tenia 20 hagués passat un parell d’anys a la presó... per què n’hauria de parlar? Faria un munt de temps... no li interessa a ningú i ningú n’hauria de fer res...

    Un altre cas... imagina que vaig en cadira de rodes com a conseqüència d’un accident... Ho hauria de dir? Per què? Potser jo prefereixo que la gent es pensi que estic en perfecte estat de forma perquè em fa por passar a ser la “pobreta Assumpta” i prefereixo més ser vista com a tots els demés. Estic enganyant si no dic això?

    Bé, ni he estat a la presó ni vaig en cadira de rodes :-) però potser sí que hi ha algunes coses de mi de les que prefereixo no parlar... i això no fa que sigui menys sincera que ningú.

    Sempre que he dit alguna cosa ha estat certa, qualsevol detall que hagi explicat era veritat, el que he dit que he fet... ara bé, si no explicar-ho tot és portar màscara, doncs llavors he d’admetre que porto màscara... però segur que molts en porten, eh?

    ResponElimina
  4. Jejeje quan he començat a escriure no hi havia cap comentari :-)

    ResponElimina
  5. Als blogs cada persona hi escriu allò que el motiva, el preocupa o li ve de gust. En el fons, d'aquesta manera, ja està mostrant una part de si mateix. És clar que també es pot amagar sota alguna aparença. Ara bé, també es pot conèixer algú a partir de veure i comprovar sobre què no parla.

    ResponElimina
  6. Això de les màscares dona molt de joc, ja que si com tu dius alguns porten màscares a altres se les possem nosaltres.

    De fet, jo aprofito el blog per amagar que sóc una mutació d'ànec de l'Albufera que vull dominar el món... però no ho diguis a ningú, cua !

    ResponElimina
  7. Intento ser el més transparent possible. De fet, l'adreça del meu bloc du el meu nom i he fet sempre referència amb paraules i amb imatges de coses meves. No m'amago ni tinc res que amagar, en això estic ben tranquila. Potser sí que em puc quedar coses dins meu, però això ho faig també a la vida real. I tot i tenir l'amic de confiança de tota la vida, sempre hi ha alguna cosa íntima que cadascú es guarda dins seu. I qui no?.

    En el món blocaire em suposo que també hi ha gent de tota mena. Per sort, crec que la gent amb la que m'he trobat fins ara és gent amb la que m'hi trobo bé.

    Si no és així o veig alguna cosa rara, doncs no hi torno i tan ampla que em quedo, suposo que la gent fa si fa o no fa. Per això de vegades hi ha gent que deixa de ser seguidor, és possible que hi hagi alguna cosa meva que no els ha agradat. Ho sento i em sap greu, però el que no hauré fet és mentir.

    He tingut la sort de conèixer uns quants blocaires i cap ni un m'ha decebut. Tal com es mostren en aquest món virtual ha estat com els he vist en la vida real i això m'ha agradat.

    Hi ha qui du màscara sempre, que neix amb ella. N'hi ha que potser només la duen per carnestoltes i n'hi ha que prefereixen sentir sempre l'aire fresc a la pell.

    Jo tinc moments de tot i tinc mala lluna, no t'ho nego i també m'emprenyo de valent. Però això segurament donaria per a un altre post, no?
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  8. Sempre, encara que ens posem màscares, deixem entreveure alguna cosa nostra que se'ns escapa.

    Jo intento no portar-ne però sé que en el blog molts cops no m'allibero com voldria perquè hi ha gent coneguda que em llegeix i es pot sentir molesta o perquè hi ha gent desconeguda que ho pot llegir i no vull.

    No sé si aquesta autocensura es pot dir màscara o no. De totes maneres a mi em costa molt no ser jo mateix, sóc massa evident i quan intento enganyar se'm veu el llautó.

    ResponElimina
  9. I no podem mostrar una part de nosaltres mateixos que no volem ensenyar en el món de cada dia?

    ResponElimina
  10. Les màscares blogueres són molt diferents i diverses.

    Em sembla normal que no s'expliqui tot, a la majoria de persones que ens trobem a la vida no els ho expliquem pas tot. No em sembla una màscara no explicar-ho tot.

    Jo acostumo a ser bastant transparent, sempre, aquí i a la vida real, encara que no ho expliqui tot. Sóc com sóc, jo també m'ho crec tot, sóc força innocent i no tinc mala llet :)

    Però també crec que sabem més coses dels altres blocaires de les que expliquen o expliciten. Coses de manera de ser vull dir.
    O potser només ho intuïm i ens podem equivocar, clar!

    Tots tenim coses millor i m coses pitjors i jo sempre he cregut que potenciar o treure o fer funcionar la part bona de nosaltres mateixos, ajuda i està bé. Si aquí tots som tant bona gent i ho som sincerament (jo crec que sí, però ja he dit que m'ho crec tot) doncs ja està bé. Les parts més conflictives es queden només per les situacions més difícils o més reals que no sabem gestionar... i si no les fem funcionar tant es van quedant més petites.

    Bé, ho explico fatal, però ja m'allargo molt i ho deixo aquí.

    ResponElimina
  11. Carme! Estava esperant el teu comentari!! :-))

    En absolut crec que ho expliquis fatal... ho he entés perfectament i estic d'acord amb tu al cent per cent :-))

    ResponElimina
  12. Crec que a la vida real tots portem màscares perquè volem donar una imatge de nosaltres mateixos i perquè és una mena de protecció d'entrada. Amb el temps i amb la gent que ho desitgem anem treient-nos les màscares i reconec que les ùltimes costen molt de treure perquè de vegades fins i tot a nosaltres mateixos ens costa de reconèixe'ns sense màscara.
    Als blocs suposo que també en portem, no sé si de diferents o iguals, però els textos siguin de llibres o siguin de reflexions o de vivències personals van descobrint coses dels seus propietaris. Moltes coses no es diuen però com diu l'Assumpta crec que no cal. Uns serem més sincers o no, amb més màscares o no però hi ha la voluntat de comunicació, d'establir ponts de comunicació diferents sense cap mala intenció i això ja em val. Un bon apunt, XeXu i que dona per molt.

    ResponElimina
  13. Si ja a la vida real hi ha gent que es posa mascares, en els blogs suposo que també, però quant portes un temps escrivent o ets molt bo amagant la realitat o t'acabaran enxampant.
    Aquí i a la vida real.....n'hi ha que si n'hi han que no.

    ResponElimina
  14. interessant reflecció

    també és així com som una mica a la vida real.
    Casi sempre portem màscara, el que a vegades ens tapa tota la cara, a vegades ens tapa només els ulls, altres vegades ens tapa només el nas o potser altres vegades portem la màscara sobre el cap, perquè a la cara ja ens fa nosa i ens sentim incomodes.

    ResponElimina
  15. Estic segur que existeix molt poca gent que es conegui plenament a ella mateixa. Tots tendim a fer-nos una imatge de nosaltres mateixos que no és la real. Les màscares són el pa de cada dia. Per què portar-ne? imagina’t que ets massa bo. La societat et fotria el pel! No ho vols pas, has de semblar una mica “cabró”, com a mínim. Imagina’t que ets un gran “cabró”, la societat no et voldrà perquè ho seràs excessivament. Llavors has de semblar una mica més apersonat.

    Això del bloc és curiós. Molts fem servir pseudònim i/o no mostrem la nostra cara. Per què ho fem? En el meu cas, almenys, el bloc és un espai d’intimitat en el sentit que et pots expressar d’una forma més lliure que en el món real (tangible). Escrius el què penses i ningú t’ha de demanar explicacions. Al “món real” s’han de mantenir les aparences, no pots triar lliurement com i qui serà el teu cap, els teus companys de feina o, fins i tot, els teus amics i familiars. El món del bloc és diferent, nosaltres elegim a qui escriure i ho fem en un acte total de llibertat. Si no em caus bé o no em sembla bé el que dius no t’escric, així de clar. Potser el pseudònim és la màscara que assegura que el “món real” no envairà aquest espai personal i íntim que has creat, i quan l’envaeixi serà perquè tu has volgut o perquè ets un cafre i et vas deixant la pàgina del bloc oberta per allí on bellugues.

    *Sànset*

    ResponElimina
  16. Com ha dit algú en el seu comentari, rera la màscara sempre hi ha la persona.
    Jo explico el que vull, com vull i com puc. Hi ha qui sap qui sóc. Hi ha sentiments i ficcions. I em sento lliure de expressar el que sento, que potser en algun altre espai no em permetria.

    ResponElimina
  17. Ostres, bona pregunta. A nivell personal, penso que em mostro tal com sóc. I per a mostra, un botó: ensenyo la foto, la meva cara. En canvi hi ha gent que s'amaga darrera un dibuix. Però que t'amaguis darrera un dibuix no vol dir que no et mostris tal com ets...o sí! Hi ha gent que juga a ser determinada persona que realment no és! Ostres, què complicat!

    De totes maneres, la gent que s'amaga i va amb mala intenció ja se veu venir de lluny. O no?

    Visca el blocs!

    ResponElimina
  18. sempre he cregut que res es pot amagar, o sigui que la màscara, al final, només reflecteix allò que hi té a sota. El mal no és la màscara dels demés, sinó nosaltres mateixos que, tantes vegades, llegim la realitat com la voldríem i no pas com és, no trobes?

    ResponElimina
  19. m'agrada moltíssim aquesta reflexió, i en el meu cas reconec que és cert, la màscara que em proporciona el bloc em permet parlar amb menys embuts i alhora fer-me sentir una mica més del que és habitual.
    I pel que fa a mostrar els jos menys bons... crec que a vegades costa de creure que algú tingui aquesta vessant ja que mai l'hem vist.

    ResponElimina
  20. EL JOC DE LES MASQUERES,ES EL JOC DE LA HUMANITAT.
    PERO...I LO QUE XALEM¡
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  21. Jo trobo que, més que amagar-nos darrere d'una màscara, el que fem és mostrar una part de nosaltres.
    Queda clar que a mi m'agraden molt els enigmes però ja podeu suposar que no és la cosa que m'ocupa les 24 hores del dia, ni molt menys... també escolto cançons de La Trinca :-DD

    Parlant seriosament. Penso que com en la vida real, tots ens anem coneixent a poc a poc gràcies als nostres posts i sobretot als nostres comentaris als blogs dels altres.

    ResponElimina
  22. A teatre hi ha una màscara, que utilitzen els mims, que s'anomena màscara neutra. Les millors són les de pell. Si un dia te la poses, veuràs que un cop col.locada sobre el teu rostre deixa de ser com era i s'adapta, pel que no trobaràs a dues persones que la màscara els hi quedi igual.
    Si bé en els blogs difícilment trobarem màscares neutres (perquè, per exemple, ja el sol fet de donar una imatge a la pàgina, ja parla de tu, i no entro en la manera d'escriure, les temàtiques tractades, les respostes donades), però sí que trobarem màscares de pell, que s'adapten a nosaltres, mantenint aquesta impronta personal i diversa, més o menys descoberta. Aquesta diversitat del propi jo, més o menys a la vista, no només queda tancada en aquest àmbit: a cas segons la situació, l'entorn, el grau d'afectivitat, etc, no anem adaptant-nos a les circumstàncies, sense deixar de ser nosaltres mateixos? Al cap i a la fi, tenim més de polièdrics que d'unidimensionals, no som rígids al 100x100, ni ens podem definir amb una sola paraula, ni una sola faceta configura la nostra personalitat, ni un sol fet descriu la nostra evolució vital, ni una sola "màscara" ens defineix...

    ResponElimina
  23. És cert que tots ens posem una, o més, màscares durant el dia.

    Depèn del lloc i la gent amb qui et trobis. Però si no tens res a amagar o a dissimular... no crec que les màscares siguin volgudes.

    No és el mateix una relació laboral que afectvia. en una pots donar la imatge de persona seriosa i responsable... però ser un desastre en la vida afectiva. Som calidoscòpics encara que creguem que sempre som els mateixos.

    Personalment el blog em serveix per ser jo mateix... i molts cops no em reconec. Sóc conscient que a la feina molta gent ha topat amb un Met més deshinibit quan m'ha llegit... però només perquè a la feina vaig a pencar i no de festa.

    ResponElimina
  24. oh! el comentari de Manuscrits és... fantàstic!

    (ho havia de dir)

    ResponElimina
  25. Doncs estaria bé fer un post de tot allò que ens avergonyeix que ens agrada, gustos sobre coses que no diem als demés, la nostra forma de ser però aquella part que no ens agrada. Podria ser interessant. Evidentment fins a on es pugui explicar. Pel que es veu a mi la gent que em llegeix es pensa que sóc algú extrovertida, quan és tot el contrari, i no me cans de repetir-ho. Potser és pels escrits, no ho sé, no entenc perquè la gent ho pensa realment. Crec en tot el que escric però sóc tímida, repetesc, per si algú no li ha quedat clar. I jo almenys en el meu cas procur ser sincera, mostrar-me tal com sóc i xerrar d'aquelles coses que pens o bé no estic d'acord. Ara, hi ha d'haver blogs per a tots els gustos i personalitats. És interessant. Bon post! ;)

    ResponElimina
  26. Molts blogaires s'amaguen rere un pseudònim o una identitat falsa, i no volen mostrar la seva imatge real.
    Això no m'agrada gaire, per això jo prefereixo voltar per la catosfera amb els meus noms i cognoms reals i amb una foto meva a la imatge de perfil, donant la cara!


    :-DDDDDDD

    ResponElimina
  27. parleu de Transparència? Ei, aquí em teniu! Bé, conyes a banda, heu vist Avatar? (explica algunes coses...)
    La majoria ens posem un avatar i no una fotografia (ep, i al facebook no, que curiós!) i després ens construïm el nostre propi. Cada dia només sortir de casa ens vestim d'Avatar (més o menys el que vulguem transmetre de naltros, texans, botes, faldilla, llarga o curta, els cabells, talons, pintura, tatuatges, joies ... escollim cada matí una imatge i cap a enfrontar-nos amb el món!. Ara, després hi ha una altra cosa, jo en diria altres noms d'aquesta gent que s'amaga darrere el seu Avatar per sortir-ne amb la seva!

    ResponElimina
  28. Al mon real tot sovint portem mascares, tret de cercles concrets normalment ens mostrem d'una determinada manera. Però als blogs no en tens obligació, com a molt pots amagar una part de tú però no tens necessitat de mascara, vas a cara descoberta i si no t'interessa, no hi ets.

    ResponElimina
  29. Buf, un post complicat de comentar, doncs hi dius tantes coses interessants, que costa saber què dir. Estava llegint els comentaris però crec que els llegiré després perquè no influenciin el què pugui dir.

    No m'agraden les persones que porten màscara, que s'amaguen darrera una façana que no són. Que disfressen la seva realitat, doncs en el fons són persones que no estan contentes amb elles mateixes, que no s'accepten tal i com són, i s'enganyen enganyant-nos als demés. Són falses. De vegades no les veus venir, però tard o d'hora la màscara cau o es trenca.

    Altra cosa és que no et mostris al 100%. No crec que ningú es pugui mostrar al 100%, doncs cadascú de nosaltres sóm persones amb els nostres defectes i amb les nostres virtuds, i sóm persones complexes, que ens afecten mil i una circumstàncies que ens fan ser com sóm i el què vivim. Però per mi no són màscares; en alguns cassos serien cuirasses que ens posem, amb algunes persones podràs desprendr'tsols d'una part i en canvi amb d'altres persones, les que t'arriben més aprop, que t'entenen més, doncs desprendre't més i ser més (em surt autèntic, però no seria la paraula) proper. I després hi ha les afinitats, que no amb tothom comparteixes el mateix. Complex, molt complex, però necessàriament, ser un mateix. Apart, hi ha persones que són més extrovertides i per tant els serà molt més fàcil desprendre's de les cuirasses que d'altres més introvertides.

    Als blogs... doncs suposo que hi ha de tot. Hi ha gent que es vol lluir i per tant més superficials, en canvi hi ha de molt més personals i m'agrada pensar que més autèntics (aquí si que tinc clar que és aquesta paraula). Si hi ha màscara o no, potser no es pot veure tant, però crec que sempre acabes sabent com és la persona. Hi ha una qüestió en aquest sentit que m'acompanya de fa temps i encara no tinc resposta: tinc 2 imatges digitals, la del facebook, on se'm veu la imatge però que és molt superficial, allà no dic res de mi mateixa, i la del blog. Aquí gairebé no mostro la meva imatge física (sols del gat i de casa) però en canvi és molt més personal, sense màscares o cuirasses. I reservo moltíssim qui coneix les dues, no vull que es barregin, doncs en el fons, quina sóc més jo? per mi, evidentment, la del vuit8ena.Però esclar, cadascú sap el perquè del seu blog i com vol que sigui, i així ha de ser, doncs com deia al principi, les persones sóm molt difernts i complexes, però l'important, és ser un mateix. I estar tranquil i ser sincer amb un mateix.

    ResponElimina
  30. Abans d'ahir vaig tenir una conversa sobre els blogs semblant a la teva reflexió... els blogs mostren el que de vegades no podem mostrar en un altre espai!

    ResponElimina
  31. No crec que hi hagi massa diferència entre com ens comportem en els blogs i com ho fem fora. Potser es troba a faltar el llenguatge no verbal i l'espontaneitat que donen una conversa cara a cara però no crec que anem massa errats en la valoració d'allò fonamental.
    Una altra cosa és aquella gent que vol enganyar però aquest tipus de persona tard o d'hora s'acaben discobrint, no?

    ResponElimina
  32. Moltíssimes gràcies per tots aquests comentaris. He de reconèixer que m’ha costat molt contestar-los, ja que la majoria eren molt interessants i no volia donar respostes a mitges, volia respondre bé tot el que heu dit. Ja sabeu que tots aquests temes m’encanten. Al final serà que ens coneixem força bé per aquí i que prescindim de les màscares perquè no calen. Almenys a mi no em calen perquè em sento molt còmode en la vostra companyia. Gràcies de nou.

    P-CFA…, mica en mica ens anem coneixent. Hi ha qui parla més d’ell mateix a casa seva i hi ha qui parla més a casa dels altres. Però realment pots tenir una vida virtual activa sense mostrar massa de tu mateix, si així ho desitges. El que dius és el que deia jo, hi ha moltes coses que obviem, preferim no dir, o potser no cal, no mostrem totes les nostres cares. En canvi, algunes les mostrem molt, les més amables per exemple. Però això dóna una imatge una mica esbiaixada de cadascun de nosaltres.

    Elur, el blog de cadascú és un món i és legítim que tothom es mostri de la manera com vol. Però es perd molta informació amb el que rebem. Cal que en sapiguem més? Doncs no ho sé. Potser llegeixes algú molt romàntic, que sempre fa servir paraules boniques i escriu poesia, i el que no saps és que pega a la seva dona. Entens què vull dir. Evidentment això segon no ho explicarà, i nosaltres li anirem dient ‘què maco’ a tot. Lleig. I això no vol dir que el tio no sigui un sentimental. Però també és un mal nascut. Què hi farem.
    Mala llet? Tu? Vah, segur que no n’hi ha per tant! Hehehe.

    Assumpta, està clar que, tant a internet com a fora, hi ha persones dolentes que només busquen merders. Però qui et diu que no hi ha algú amb un blog respectable que no busca merders per altres llocs? És difícil d’explicar el que vull dir, però el que no vull dir segur és que cadascú hagi d’explicar les seves intimitats. Tothom és lliure de fer el que vulgui, però hi ha coses personals que no cal explicar, que ens podem guardar tranquil•lament, tots ho fem. La nostra privacitat és el més important. Però sembla difícil de creure que tu siguis una persona amb problemes per tal com et mostres, sempre efusiva, sempre somrient en els comentaris, amb un blog de molt bon rotllo… quan se’t coneix ja se sap que hi ha moltes coses rere aquestes. Però ens ofereixes la teva millor versió, l’agradable, i l’altra queda en segon pla. És millor, perquè fa sentir millor els altres i a tu mateixa. Algú podria amagar totalment les altres vessants i només mostrar-se així, i ens estaria esbiaixant com és. Estem fets de moltes part. L’agradable és la que ens agrada donar, però n’hi ha més i costa conèixer-les. I és cert el que diuen per aquí, sempre podem anar desgranant alguna cosa més del que es diu mitjançant els comentaris i els propis posts, sempre penso que deixem una petita part de nosaltres en tot allò que escrivim. El que estic segur és de que no fas cap paper. Una cosa és simular ser una cosa que no s’és. Però a tu ja se’t veu que t’agrada riure i t’agrada la proximitat amb la gent, i les bones discussions. Que tu et vegis d’una manera diferent no vol dir que no siguis així també, és només una de les Assumptes, i pot ser la que més t’agrada o la que menys, però no és l’única.

    Albert, m’ha agradat molt la teva darrera frase, la que diu que es pot conèixer algú a partir del què no parla. La trobo molt encertada, per això et demano si me la cedeixes per posar-la aquí dalt al blog, on poso frases que m’han agradat. Sempre mostrem alguna cosa de nosaltres mateixos, és el que té l’escriure. Però d’alguna gent en sabem més pels comentaris que fan que pel que ells mateixos escriuen.

    Carquinyoli, tens un problema, perquè jo també vull dominar el món, i ara que sé que tu també vols, no et trauré l’ull de sempre. Que sé on escrius, xaval! És cert que a alguna gent ens els imaginem d’alguna manera sense que ells intentin semblar-ho: els posem nosaltres les màscares. Mira que ho fem difícil, eh?

    ResponElimina
  33. - assumpta -, jo em sento força com tu en el primer que dius, tret que no mostro el meu nom real i evito posar cap foto. Em sento còmode preservant la meva intimitat, tot i que després explico totes les misèries que em passen. Això és perquè vaig arribar a un pacte amb mi mateix de no auto-inhibir-me, sabent que alguna gent que em coneix saben que tinc blog, moltes coses me les callaria, perquè després els he de veure. Però quan escric he deixat de pensar qui ho llegeix, no val la pena. Si no, ja no puc ser jo mateix. I això sí que no. Naturalment algunes coses les amago, però també ho faig a la vida real.
    Jo també em sento a gust amb la gent que he conegut per aquí, però no hem d’oblidar que no ens coneixem, i que rere una pantalla tots som molt valents, molt macos, i molt agradables. Mostrem la millor cara que tenim. No obstant, no pot agradar a tothom, és clar. Ah, i pensa que conèixer algú no és significatiu de com és aquesta persona. Una trobada, o unes poques, continua sent com parlar a través del blog. Si hi interacciones més coneixeràs realment la persona que s’amaga rere les paraules. I també et coneixeran a tu. Les sorpreses apareixeran.

    Deric, ja vaig comentar força el tema al teu blog. Els que parlem de coses personals és difícil que no ens coneguin bé, a menys que representem un personatge inventat. Hi ha moltes coses que ens callem, millor no dir-les públicament, però això és la privacitat. La màscara és mostrar una cara i amagar-ne una altra que ens desacreditaria, obviar totalment una part de la nostra persona. Però com tu dius, és difícil amagar-se quan ets tu mateix i no intentes deixar de ser-ho.

    Judith, si t’entenc bé, vols dir mostrar-te al blog com no et sents còmode d’ensenyar a fora? Sí, pot ser. Molta gent explica coses aquí que no té a qui explicar-les fora. És el blog com a teràpia. Queda escrit, i si a sobre algú ho llegeix i ho comenta, encara millor. Però no és més que una de les nostres parts, una vessant. Som així i també som com ens mostrem a fora. El per què no ho barregem ja respon a altres temes.

    Carme, jo tampoc penso que sigui portar una màscara no explicar-ho tot. Això és simplement mantenir la intimitat, la privacitat de cadascú. Tots ens guardem coses, tant aquí com a fora. Però enllaçant amb el que tu dius, a mi també m’agrada anar de bona fe, i no m’agrada que em colin gols. No m’agrada sentir-me enganyat, estafat. Ens fem una idea de com és la gent que llegim, i ens costa adonar-nos que potser algunes idees estan equivocades.
    Treure les nostres parts bones ajuden a estar bé socialment. Com a mínim això. I si estem bé socialment és possible que estiguem bé personalment també, és clar. De totes maneres, no sempre és fàcil potenciar una cara o altra, ve marcada per les situacions que vivim, i no sempre les triem.

    Kweilan, jo diferenciaria entre barreres i màscares. Ara parlo per mi, però amb la gent que conec no miro de ser d’una manera que no sóc i amb els amics em mostro tal com sóc. Poso barreres, no deixo que la gent que no conec bé arribin fins a cert punt, però no deixo de ser jo mateix, amb una cara cordial, potser, però sense amagar com sóc. Si m’accepten com a tal potser podran fer que caiguin algunes barreres més, i tindrem més proximitat.
    Jo també penso que deixem una part de nosaltres en tot allò que escrivim. Però de vegades ens generem imatges falses de com són els altres, perquè mirem de llegir massa entre línies. Suposo que per això és tan comú que ens sentim identificats amb alguns blogaires, ho mirem tot des de la nostra perspectiva i no de la seva.

    Garbi24, penso que em seria molt difícil estar mantenint una farsa durant molt temps, fent veure que sóc algú que no sóc. S’entén que tard o d’hora es descobriria el pastís, penso que cal ser molt intel•ligent per mantenir un engany així, i si s’és tan intel•ligent, ja no fas aquestes coses.

    ResponElimina
  34. Eulàlia, benvinguda! La veritat és que a mi no m’agraden les màscares de cap tipus. No m’agrada haver d’actuar, d’estar fent un paper, no m’hi sento gens còmode. El que sí que faig és posar barreres, tots ho fem, a la gent que no conec bé. Però això és compatible amb ser un mateix i no amagar-se.

    Sànset, bona reflexió la teva. És cert que en el dia a dia ens hem d’adaptar una mica al que requereix la situació. De vegades ens vestim amb una cuirassa per protegir-nos, quan per sota és tot ben tou. I també hi ha el contrari, gent que semblen corderets i que per dins són tota una altra cosa. A risc que em diguis que no em puc conèixer del tot, que segur que no, et diré que miro de no posar-me massa màscares, tot i que amb els exemples que has posat m’hi he reconegut i sé que ho he fet en altres moments de la visa. Però suposo que és allò que arriba un punt que ja t’és una mica igual, al que no li agradi que no miri! El que mostro són vessants de la meva persona, que pot ser tan tendre com et puguis imaginar, o tan dur que em tindries por. Tot depèn de la situació i amb qui tractes. També semblo un paio molt seriós quan escric i en el dia a dia em faig un fart de dir animalades i fer el capullo, perquè m’encanta fer riure la gent.
    Referent al blog, prefereixo no mostrar cap imatge meva, i faig servir un sobrenom que és en realitat un dels meus noms. Si l’hagués de triar ara, després de tot el que he viscut aquí, no triaria aquest, perquè no és un pseudònim que he triat, sinó la manera com m’anomena alguna gent. També m’agrada poder escriure i que ningú n’hagi de fer res del que escric, però del que parlo aquí també en parlo fora. El blog és teràpia i en ocasions un lloc per parlar de temes amb tots vosaltres, temes sobre els que he pensat molt i n’he parlat amb amics i coneguts. Va ser una gran descoberta el blog perquè fins llavors no sabia què fer-ne de totes aquestes converses i menjades d’olla. Tot i així, vaig cometre l’error inicial de dir que tenia blog a gent del meu entorn, i sé que em llegeix gent que preferiria que no ho fes, però vaig decidir que passaria de pensar-hi, que escriuria i prou. Si he de pensar qui em llegeix no seria jo mateix en els posts. I això no ho vull, és casa meva i m’hi vull sentir bé, ser lliure d’escriure el que em doni la gana.

    Goculta, els blogs ens permeten tot això i més, i el millor és que cadascú fa el que vol al seu. Si tu vols intercal•lar escrits de la teva vida amb relats o escrits d’una vida inventada, ets ben lliure. Jo em faré un embolic, ja t’ho dic ara, però cadascú a casa seva fa el que vol.

    Jordi, la veritat és que si em preguntessin per algú que va de cara i que és bon jan de mena per aquí a la catosfera, pensaria en tu. És clar que em podria equivocar, però per la teva manera d’escriure i de comentar, i el que vas deixant veure de tu mateix, penso que no cometria un error. Jo faig servir un avatar, no una foto, però en realitat sí que és una foto meva, i també el nom que faig servir és meu i no inventat. Això no és excusa, m’amago sí. Però això no vol dir que jugui a ser algú altres que no sóc. Justament, no sé ser una altra persona, fins que em van gairebé ‘obligar’ a escriure relats conjunts no hagués pensat mai que podia inventar res, escriure personatges, només sabia escriure coses basades en mi o en coses molt properes. Miro sempre d’anar de cara, de dir el que penso i de no donar la raó com als ximples. Aquest sóc jo, dintre i fora. I com que vaig així, potser em colaria totalment algú que es fa passar per algú altre. Em colaria i em doldria descobrir-ho. Ah, i penso que no ho perdonaria.

    Clídice, això que dius passa molt per aquí. Llegim el que sigui i ho portem al nostre terreny, ens ho fem nostre, ens hi sentim identificats. De vegades som nosaltres que inventem com és una persona. Però també penso que hi ha gent capaç de ser una altra persona amb la màscara posada. Jo no podria, però hi ha gent per tot.

    ResponElimina
  35. _NuNs_, el blog és una màscara en si. Ens amaguem rere una pantalla per no mostrar algunes coses. En canvi, mostrem unes altres que no fem a la nostra vida real. Però com hem anar dient per aquí, el més important és ser un mateix. Potser la teva vida no et permet explotar les teves qualitats, i al blog poden sortir.
    Jo no amago les meves pitjors cares. Primer, perquè no en sé, i segon, perquè si algú em vol al costat, més val que les conegui. Sorprenentment, hi ha qui m’aprecia molt tot i ser un ‘bronques’ moltes vegades. Qui no ho mostra mai ens dóna un bon ensurt quan un dia explota.

    Jugant amb BCN, xalem relativament. A mi m’agraden les coses i les persones autèntiques.

    McAbeu, en el teu cas, decideixes no mostrar-te en excés, i per contra ens fas jugar, el teu és un blog molt encarat. Ningú es planteja com ets tu realment, perquè el teu blog no es pretén demostrar-ho. Això no vol dir que no ens interessés saber-ho, i com bé apuntes també ens anem coneixent a través dels comentaris, en els que donem moltes opinions, i en casos com el teu, surten coses que no sortiran al teu blog. Això ens dóna l’oportunitat de saber de tu, i és interessant. Mostrem la part que volem de nosaltres, però no podem evitar anar deixant pinzellades de les altres parts.

    Manuscrits, la teva reflexió és encertada i coincideix amb el que he anat dient per aquí. Cadascun de nosaltres tenim múltiples cares que farem servir (no de manera conscient) en funció de la situació. Alguna pot predominar més que una altra, o agradar-nos més, però això no vol dir que les altres no hi siguin. Que mostrem una cara o l’altra no vol dir que portem una màscara, només ensenyem una part de nosaltres mateixos. Una màscara, i gens neutre, ens la posem si estem mirant de ser algú que no som, en cap de les nostres vessants. Però ara penso que ens en sortim, potser no deixa de ser una altra de les nostres vessants. L’Elur elogiava el teu comentari, i no és per menys.

    Met, a això que comentes tu no li diria màscares. Tenim moltes cares, però són totes nostres. És normal que a la feina no ens comportem igual que a casa, com tampoc quan anem a comprar o a cal metge. En cada situació o circumstància sortirà un jo que s’hi adapti. Però si jo sóc un tio molt garrepa, i aquí me les dono de generós, doncs m’estic posant una màscara, pretenc passar per una cosa que en realitat no sóc. Al blog a mi m’agrada ser transparent com a fora d’ell. Per això hi ha dies que estic millor, i dies que estic pitjor, però també us estalvio les enrabiades que agafo a la feina, per exemple. No és que me n’amagui, però tampoc no cal dir-ne massa.

    Caterina, potser no ens interessa despullar-nos tant, però la veritat és que jo ho he anat fent al llarg de tot el temps que porto per aquí. Sóc molt crític amb mi mateix i he anat trobant maneres d’anar criticant el que no m’agrada de mi. De vegades, que es facin una idea de nosaltres no és culpa nostra, i ni tant sols ho pretenem. Si et serveix d’alguna cosa, jo no havia pensat que fossis una noia especialment extrovertida llegint els teus posts, vaja, no considerava que fos una característica que et definís. Tens molts altres adjectius que et descriurien millor (bons, eh!?).

    Captaire, que dolent! Ja veig que tu ets transparent del tot… jo faig el mateix, de fet, encara que tant nom com imatge són molt més propers a mi del que es pot pensar. Durant una temporada fins i tot, al principi, m’incomodaven els blogs amb foto de l’autor i que feien servir el nom real. Després ja m’era igual una cosa que l’altra, però mai vaig pensar d’ensenyar la meva cara.

    ResponElimina
  36. Cèlia, parles de la imatge que donem. És cert que de vegades no ens vestim com més ens agrada i hem de donar una imatge que no és la nostra, però hi ha casos en que és inevitable. Una altra cosa és que ens agradi guarnir-nos molt per cridar l’atenció per la imatge. No sé, és una cosa que no entenc i que no practico. El que m’ha fet gràcia és que incloguessis els tatuatges entre aquestes coses que pots posar-te o no abans de sortir de casa. Mira, he rigut amb això, sóc així de ximple.

    Martí, no sé si estic d’acord amb tu. De fet, penso que el blog en sí és una màscara. Si volgués podria tenir un blog en que els posts fossin vídeos meus explicant el que hauria escrit, i així segur que se’m coneixeria millor, per les expressions, per les cares, per com em moc… però tot i així, no veuríeu la meva manera de ser real, seguiria sent informació inconnexa. Tenint en compte que només escric i deixo peces d’informació explicades, molts cops, de manera més o menys neutra, la possibilitat de fer-se una imatge de mi encara és més difícil. A la vida real és més difícil amagar certes coses, encara que de vegades ens hem de comportar com no som per obligació.

    rits, penso que has entès molt bé el post, i el teu comentari m’ha agradat molt. Penso que qui s’amaga rere una màscara és més per protegir-se a si mateix que per enganyar els altres, et dono la raó. Normalment, si amagues alguna cosa és perquè et faria mal que es sabés, independentment de si ens jutjaran o no. De totes maneres, de retruc ens veiem afectats els altres, perquè resulta que la persona no ets com et pensaves.
    Totalment d’acord també amb el tema de mostrar-se més o menys i les cuirasses, justament és el mateix argument que he donat com a resposta a altres comentaris, i no podies saber res perquè encara no estaven publicades. Pensem igual. Ens protegim, no volem prendre mal, així que explicarem fins un punt, i en funció dels nostres interlocutors. Potser fins i tot aquí als blogs ens deixem anar més si aconseguim no pensar qui ens estarà llegint.
    Jo no diria que els blogs més personals siguin més autèntics. Potser són els que ens agraden a tu i a mi, però no vol dir que altres tipus de blogs no estiguin bé i siguin ben de veritat, ben seriosos i ben sincers.
    El tema del facebook és sorprenent. Tothom té la seva imatge perquè s’ha de tenir, s’ha tornat com tenir mòbil. Jo no en tinc, per això, i espero no claudicar mai, com finalment vaig fer amb aquest aparell del dimoni. És una andròmina perquè et trobin, i s’ha de tenir per ser algú. Llavors, la gent es posa com a ells mateixos. El blog és més personal, no vols que ningú se n’assabenti, i allà potser amagues qui ets però deixes anar coses molt més personals. A l’inrevés la cosa no funciona, a menys que vulguis que tot el planeta conegui el teu estat d’ànim. Hi ha a qui li agrada això, no et creguis. Però bé, ningú t’obliga a vincular el carallibre amb el blog, oi?

    Adbega, doncs podries compartir amb nosaltres les conclusions d’aquesta conversa. Tot el que sigui parlar d’aquests temes m’encanta.

    Mireia, si no et sembla que ens puguem comportar diferent als blogs i fora serà que tu no ho fas i no coneixes a ningú que ho faci. Però la protecció que dóna una pantalla pot donar peu a alguns canvis en la manera d’actuar, i el fet de que ningú no ens jutjarà també. Però bé, és cert que ens anem coneixent cada cop una mica més. Si algú pretén passar per algú que no és tard o d’hora cometrà algun error.

    ResponElimina
  37. Ostreeees!! Quina currada!! 3.549 paraules en la resposta als comentaris!!

    18.822 caracters (contant els espais)

    En Times New Roman 12 (que no és pas massa gran) has omplert 6 pàgines!! :-DD

    Impressionant!!

    ResponElimina
  38. Un post magnífic, com ens tens habituats.... les màscares me les guardo per quan faig teatre.... A "casa meva" hi tinc fotos meves, de la família, dic on visc, el meu correu, fins i tot escric del que em surt del cor, no sé inventar històries, tot i que ja he fet un parell d'intentones, que m'han agradat per provar. Per bé o per malament, si estic contenta ho transmeto, i si estic en un mal moment (com ara) doncs, ni que sigui "vetlladament" també ho haig de posar, per que no estic com de costum.... De vegades s'ha de ser diplomàtic, "nobleza obliga" que en diuen, oi? I no cal anomenar a totes les coses pel seu nom per que les persones quan volem ho entenem tot a la primera.... El meu bloc si és un reflex de mi, parlo quasi bé igual que com escric, tot i que m'hi miro més, no és llenguatge potser tan col·loquial, com el de carrer, però, si, fins i tot les pauses, els meus "4 punts suspensius" són jo.... De totes maneres, tots som com som, tinguem mala llet de vegades (i si és mala llet, és mala llet) o siguem la poesia personificada.... Tots els que correm per aquí, crec que tot i no veure les cares de ningú, si fessim una trobada, estic segura que encertaria als propietaris de molts blogs només per haver-los llegit i per suposat seguit.... Fem una prova? Segurque tu també els endevinaries!! Apostem? Petons, de bona nit i tapa't :)

    ResponElimina
  39. Doncs jo sempre porto una màscara al blog, em faig la víctima i tothom em dóna la raó. La gent que em coneix de debò no em suporta, no sé perquè. Snifff. Consoleu-me una mica:

    http://suc-de-llimona.blogspot.com

    Tirai, Aina Esclatir o... A. F. C.

    ResponElimina
  40. No seria la primera vegada que algun/a blocaire fos un invent, no. I qui t'assegura que jo sigui el que tu t'imagines o et penses que sóc? I qui diu jo, diu totes les persones que se suposa que hi ha darrera de tots els comentaris que reps i blocs que llegeixes.
    Mai podem estar del tot segurs de si ens enganyen o no, aquí i allà.
    És evident que ningú se'ns mostrarà amb total transperència, la qüestió és saber que allò que veus no és tot el que hi ha i si saps que tu no mostres tot el que ets, també has de saber que els altres no són diferents de tu (allà on poso tu, posa-hi jo o èquits) i per tant amaguen coses.
    A vegades s'amaguen premeditadament i d'altres perquè portes tota la vida fent-ho i ara no tens perquè fer-ho d'una altra manera.
    Fins i tot hi ha qui mostra coses que fora del món virtual ha amagat sempre.
    Després entra el tema de la confiança i cadascú tria si confiar en les impressions que li provoquen unes paraules escrites en un bloc, mail, comentari o no, encara que t'assegurin que tenen molta mala llet i 'hàsta' t'amenacin en trencar-te les cames.

    Una servidora no és tot el que surt al meu bloc, però tot el que hi surt sóc jo.

    Petó!

    ResponElimina
  41. ah! i si vols et passo algun mail perquè et donin referències de la meva mala llet ;-)

    ResponElimina
  42. Ostres, jo no crec que els blogs siguin una màscara! Els blogs són una eina per mostrar-nos com vulguem, però no una màscara en sí.

    De fet, em fa l'efecte que en la majoria dels casos, les persones blocàires són més sinceres que les persones físiques. Vull dir que mostrar-nos a través de l'escriptura, em sembla, ens fa ser més oberts, menys tallats que en persona. Hi ha coses que expliquem al blog que no diriem en un grup de persones a qui no tenim molta confiança, trobo.

    Sigui com sigui, fora màscares!

    ResponElimina
  43. Jo ja no sé que pensar... només sé que hi ha gent que usa el bloc per ser qui en realitat no és i això no crec que es pugui catalogar de ser bona persona, perquè es pot fer molt de mal...
    Jo en certa manera podria dir que porto màscara perquè no mostro el meu físic, però a part d'això, sóc el que escric... Sóc una noia normal i corrent que visc el dia a dia de la millor manera que sé i sent honesta amb els meus i amb mi mateixa.
    No escric sobre la meva vida, però sí que escric sobre estats i sentiments. El meu no és un bloc sobre mi, sinó sobre coses que m'inspiren per escriure quatre ratlles. I tampoc en vull fer del blog la meva vida, perquè me n'he adonat que es pot perdre el rumb de la vida per culpa d'aquestes "màscares" dels blogs.
    Jo només sé, que no tot és com es mostra i que es pot enganyar i fer molt de mal, i a mi això no em va...

    ResponElimina
  44. Xexu, t'he de fer un aclariment, no vull dir que ens vestim amb el que no ens agrada sinó precisament el que ens agrada. La imatge que volem donar, la que ens agrada donar, som nosaltres o la projecció de nosaltres? I sí, incloc tatuatges perquè fa molt i molt jo també me'n vaig fer una lluna... què, sinó? Però jo no sóc la lluna! Però sí que formo part del cosmos, això sí!

    ResponElimina
  45. XeXu: merci pel comentari, de tot cor! Hi ha gent a la catosfera que val realment la pena (o com dius, ho sembla si més no). També et tinc entre un d'ells, no ho dubtis! La manera com la gent escriu diu molt i crec que desvetlla subliminalment com és una persona, per més que ho vulguis evitar. La teva manera de dir les coses (o d'escriure-les, millor dit), sempre m'ha fet pensar que et mostres tal com ets.

    ResponElimina
  46. Assumpta, ja veus. Això em passa per fotre'm en aquests merders de fer-vos parlar. Sou molt aplicats i contesteu molt acuradament, i no puc fer altra cosa que respondre com cal, o almenys ho intento. Quina mena d'amfitrió seria si no ho fes?

    Cris, ja que dónes tantes dades, et podies estirar i donar-me el número secret de la targeta, dona! Que no m'aniria malament un plus, hahaha. Sou molts els que doneu la cara i feu servir el blog com a 'teràpia', o per vessar-hi el que sentiu. Jo faig el mateix, però sense posar la foto. Tampoc és qüestió que us espanteu, hehehe. L'experiment que proposes em resulta molt interessant, i si no fos que no m'agrada mostrar-me, m'encantaria participar, perquè tot el que siguin jocs i juguesques, m'encanta. Estaria bé jugar a 'encertar el blogaire'. Si us poseu tots en fila i jo a l'altre cantó del mirall, com una roda de reconeixement, m'hi apunto!

    Tirai, jo sé que no és així, no es veritat que la gent que et coneix no et suporti. Vaja, algú hi haurà, com a mi, o com al veí (ostres, és un dir, no volia dir el Veí de Dalt!), però no com a norma general. Tots podem ser encantadors o insuportables, i al blog queda una mica camuflat, però com he dit sempre, penso que, tret que anem de mala fe i explicant mentides, el que mostrem al blog som nosaltres mateixos, i com ens mostrem a fora també, encara que de vegades a fora costa més. Segur que hi haurà gent que es fa passar per qui no és, però no crec que sigui el teu cas. Que les coses siguin més fàcils, de vegades, darrere una pantalla, no vol dir que portis una màscara.

    Elur, si tu no ets el que sembles ser, jo plego, me'n vaig perquè això no té cap mena de sentit. Que hi hagi invents és inevitables, com blogs que són de qui no t'esperes. Però a la gent autèntica crec que se la reconeix de lluny.
    Trobo ben normal que no ho expliquem tot. Per mi és important la privacitat, la meva i la dels altres. Si una cosa no la volem dir, no la diem. La veritat és que jo m'he sorprès de tot el que he arribat a explicar aquí, em feia més reservat. Però tot i això, tots tenim coses que no expliquem i no sóc cap excepció. Si no, quina xufa, on està el misteri? On està el meu interès si només sóc el que explico aquí? M'agrada la teva frase del final, la comparteixo totalment si canvies el 'servidora' per 'servidor'.
    I en temes de confiança... bé, quan algú que no coneixes t'ha salvat el cul en més d'una ocasió, i t'ha tret de moments de profunda desesperació personal... doncs bé, hi comences a confiar. Encara que asseguri que té més mala llet que tu.

    Ferran, has encertat de ple. M'agrada això que dius que hi ha coses que no aniríem explicant a semi-desconeguts pel món, i en canvi aquí sí que expliquem. Són ben folls aquests blogaires! Però mira, feliç que sóc de formar part d'aquesta gran família (de malalts) que formem, i que duri. I si algú ens la clava, doncs tots a una, ja li farem veure les estrelles.

    Guspira, parles com si haguessis viscut una mala experiència, i em sap greu. Realment és molt fotut que t'enganyin, sobretot si has començat a confiar en algú. Però pensa que no tothom és igual i també hi ha gent sincera per aquí, això ni ho dubtis.
    Dius que no mostres el teu físic, però les de la foto són les teves cames, no? Jo trobo una bona manera de mostrar el físic, hehehe.

    Cèlia, jo em sembla que no vull donar cap imatge, més aviat prefereixo passar una mica inadvertit, almenys amb l'aspecte. I qui em coneix sap que no va amb mi portar un tatuatge, però tot i així el porto. Tu formes part d'Arda, com tots nosaltres! ;)

    Jordi, una altra cosa no, però és cert que em mostro totalment com sóc, i cada cop més aquí als blogs, me n'adono. Necessito dir el que penso, com faig a fora, encara que sigui portar la contraria, o dir coses negatives. Això fa que vagi de cara, però no agrada a tothom. Jo prefereixo la veritat que fer la gara-gara.

    ResponElimina
  47. XeXu, segur que ens encertaries a tots.... i la targeta nen està sota mínims, tu mateix.... "dame argoooooo"

    A mi m'agrada com ets, i com et mostres, amb un bon tatoo, i de cara, com ha de ser.... petons "gordus" i quan vulguis "jugar" fem una "proposta d'iniciativa blocaire 2010" jajajaa, d'acord? :)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.