divendres, 31 de desembre de 2010

Canvi de dècada

Aquest canvi d'any no és com els altres, deixem enrere la primera dècada del segle XXI. Els que ja tenim certa edat recordem els anys que passaven al segle passat i semblava que l'any 2000 no havia d'arribar mai, i mira ara, ja han passat deu anys des d'aquell temut canvi de dígit que s'havia de carregar tots els ordinadors del món. Sí, el temps ha passat molt ràpid i podria dir que la dècada que deixem enrere ha estat la més important de la meva vida; per ara. Dels 22 als 32, què dir? Massa coses per resumir en unes línies. Però se suposava que ara hauríem d'estar viatjant a planetes llunyans i abillats amb vestits llampants i futuristes, i tret de la Lady Gaga, aquí les coses segueixen com sempre, i déu n'hi do com està el món de cap per avall.

Entro en la meva cinquena dècada, la cinquena! Com sempre, no em faig propòsits, ni per l'any, i molt menys per tota la dècada. Total, per després no complir-los... El que hagi de ser, serà. Amb una mica d'empenta, que la sort no creix als arbres, i aquells que la necessitem, que sincerament penso que hi ha gent a qui no li cal, l'hem de buscar una miqueta.

Molt bon 2011 a tothom, i també bons anys '10. Sona antic això, oi? Doncs és el futur.

dimecres, 29 de desembre de 2010

L'abraçada

Avui he fet una abraçada -de fet dues- que tenia molta necessitat de fer. Potser no ha significat massa per la persona a qui les he fet, però per mi sí. Te n'adones que aquesta vida és un sospir, i que un dia hi som, i al següent ja no hi som. Quan saps que una persona forta, a la que estimes, a la que admires, de la que creus que pot superar qualsevol adversitat, ha estat a punt de marxar, i que tu ni tant sols ho podies sospitar, et sembla que tot té molt poc sentit. Tu vius al teu món imperfecte amb dies millors i pitjors, però no se't passa pel cap que a certes persones els pugui passar res dolent. Però els passa. I llavors veus que arribes tard, que ara ja ha passat tot, però així com t'ho expliquen, la notícia podria ser totalment contrària i nefasta. La rebries al mateix temps, però la tristesa i el desconsol que et provocaria ni els pots ni els vols imaginar. I és quan abraces, i dius a cau d'orella que estàs content de que tot estigui bé, perquè no pots fer altra cosa. I perquè aquesta vegada ha sortit bé i ha guanyat. Però encara no s'ha acabat. I saps que aquesta vida és un sospir i que un dia hi ets, i al següent ja no hi ets. I perquè demà podem ser tu o jo.

diumenge, 26 de desembre de 2010

Ubiqüitat

Un any més el Nadal ha passat de llarg sense despertar-me cap mena d'esperit, però no m'ha deixat un regust tan amarg. Ahir recordava el post de nadal de l'any passat i el vaig fer en un moment molt baix i sentint-me molt malament. Vaig odiar haver de passar l'estona amb gent que no tenia ganes de veure. Moltes coses han canviat des de llavors, i el que era motiu de frustració ara ho és de felicitat, si no per mi, per gent que m'estimo, i per tant, per mi també. I aquest any m'ho he agafat d'una altra manera, tot i que pensava que no, però m'he pogut demostrar que segueixo sent jo mateix, que per més amagat que em tingui, dins encara hi ha un cor que batega i que li queden moltes bogeries per fer, com el meravellós art de ser a dos llocs al mateix temps. Dec ser encara millor, ahir potser era fins i tot a tres llocs diferents. El temps passa, però mai és tard per deixar sortir aquell que vam ser, i que potser encara som.

dijous, 23 de desembre de 2010

Lectures 2010

Aquest any estic força content amb el ritme de lectura que he tingut, i com els darrers desembres m'agrada compartir la meva llista de llibres amb tots vosaltres. El fet de fer aquesta llista cada any i de tenir un blog de llibres em sembla que em fa llegir més, sempre vull superar-me, i m'agrada veure, a finals d'any com la llista ha assolit un bon nombre de lectures. En aquest 2010, els següents llibres han saltat del calaix de pendents per aquest ordre:

After Dark - Haruki Murakami
El nombre del viento - Patrick Rothfuss
97 segundos - Ángel Guriérrez i David Zurdo
El gran engany - Dan Brown
100 mites de la ciència - Daniel Closa
El príncep de la boira - Carlos Ruiz Zafón
El fred modifica la trajectòria dels peixos - Pierre Szalowski
El palau de mitjanit - Carlos Ruiz Zafón
Els llums de setembre - Carlos Ruiz Zafón
Desayuno en Tiffany's - Truman Capote
Un món sense fi - Ken Follett (començat al 2008)
El món de Sofia - Jostein Gaarder
La dona de verd - Arnaldur Indridason
Los hombres que no amaban a las mujeres - Stieg Larsson
La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina - Stieg Larsson
El salze cec i la dona adormida - Haruki Murakami
La reina al palau dels corrents d'aire - Stieg Larsson
La bodega - Noah Gordon
Si una nit d'hivern un viatger - Italo Calvino
La solitud dels nombres primers - Paolo Giordano
El rei del món - Salvador Macip
Els jugadors de whist - Vicenç Pagès Jordà
Trilogia de Nova York - Paul Auster
Cámara de gas - John Grisham
El gran Gatsby - Francis Scott Fitzgerald
Vuelo final - Ken Follett
El primer dia de les nostres vides - Teresa Roig
El joc de Déu - Salvador Macip
Aurora boreal - Åsa Larsson (lectura actual)

No ha estat un any de males lectures, penso que ha estat millor que 2009, la majoria tenen un nivell mitjà-alt. Entre tots destacaria 'El nombre del viento', un llibre de fantasia magistral, la trilogia Millennium, que està molt bé, tot i que un pèl sobrevalorada, 'Un món sense fi' que és una obra magna i 'Els jugadors de whist' que va ser una bona sorpresa, un llibre fantàstic.

I en l'apartat de decepcions, constatar que Ruiz Zafón és un pesat, i sobretot 'Desayuno en Tiffany's' i 'Si una nit d'hivern un viatger', dos llibres que desrecomano totalment, almenys a mi se'm va fer un món acabar-los, i això que són curts. Tenen sort que me'ls acabo tots, perquè era per tirar-los per la finestra.

Ja ho sabeu, qualsevol cosa que vulgueu comentar, encantat de xerrar una estona sobre llibres, i si voleu llegir les ressenyes que en vaig fer en el seu moment, de tots menys del primer i l'últim, podeu anar aquí.

Molt bones festes a totes i a tots!!!

dimarts, 21 de desembre de 2010

Les llàgrimes d'una mare

S'acosta nadal i això és sinònim de retrobaments familiars, però no necessàriament de retrobaments feliços. Aquest no es pot dir que sigui un post precisament nadalenc i de celebració, però avui m'han fet venir records d'aquells que es guarden, que més val que no surtin. He recordat baralles i ridículs, he recordat preguntes incòmodes, però sobretot he recordat un fet, un de petit, però un fet d'aquells que es claven. Ja fa molts anys, perquè la iaia encara vivia. La iaia que em va pujar i educar, a la casa de la qual vaig passar tota la infància i hi vaig dormir fins el dia després de la seva mort, i ja era gran quan va passar. La meva iaia estimada. La pobra dona va passar els últims anys postrada en un llit i sense massa ús de raó, però per nadal la baixàvem a casa nostra, a compartir el dinar. Aquell any recordo com la miserable de la meva altra àvia, una dona que per sort només veig dos cops l'any, que mai de la vida s'ha preocupat pels seus néts, ni tampoc pel seu fill gran (el meu pare) i que el meu germà i jo anomenàvem la 'iaia dolenta', donava de menjar a la iaia, li portava el menjar a la boca com si fos una nena petita, com si li volgués demostrar que ella estava perfectament i fins i tot se'n podia cuidar, com si li salvés la vida. Mai de la vida abans havia tingut un detall amb ella. Recordo la iaia, que gairebé no regia, amb la boca ben closa i posat humiliat, una expressió ben clara. I recordo buscar ma mare a la cuina, veure-la plorar per aquella humiliació, de ràbia, d'impotència de veure com es consumia la iaia, mentre que l'altra... les llàgrimes d'una mare.

No sembla una gran cosa, oi? Doncs és suficient per odiar. I a aquesta dona l'hauré de veure dissabte. Aquesta dona que no significa res per mi i que desitjaria no portar sang seva per la vergonya que em fa. I la iaia ja fa molt que no hi és. Hauré de posar bona cara. Llàstima que jo d'hipòcrita no en tinc res.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Regal avançat

Us hauria hagut de fer cas amb això de que fer balanç quan encara queden dies de l'any és una mica precipitat, perquè mai se sap. He rebut un regal que em fa una mica de vergonya compartir, però també em fa il·lusió. Un antic company casteller i periodista es va posar en contacte amb mi per si volia participar a una secció que fa ell a la vanguardia.es, en la que destaca blogs. La idea em va fer gràcia, es tractava de fer un text de presentació del Bona nit responent unes quantes preguntes que ells et proporcionen. Ho vaig fer i el text va sortir publicat aquest divendres passat. Deixo l'enllaç per si a algú li ve de gust llegir-ho, tot i que no dic massa res que no sapigueu. Ho trobareu aquí. El pitjor del cas és que demanaven destacar altres blogs, i com és normal, no els podia posar la llista de més de 200 blogs que segueixo, així que espero que ningú es senti malament si no l'he citat...

divendres, 17 de desembre de 2010

Relats conjunts, La cara de Barcelona


Va sortir de casa, al carrer Bruc, d'aquella casa que cada cop era menys seva. Havia begut, no massa, però prou perquè en el seu cap flotés una tènue boirina. Volia oblidar, volia no pensar en res que li recordés la seva miserable vida. Amb pas vacil·lant va creuar la Gran Via i va girar per Casp, més per inèrcia que per voluntat. Ja no recordava què l'havia portat a viure en aquesta ciutat, tan lluny de casa seva. Una dona, sí, una dona que després l'havia abandonat. A Roger de Llúria va tornar a girar i va anar a petar a Plaça Urquinaona., la va creuar pel mig, impacient amb els semàfors. Ja no veia sortida a l'espiral negatiu en el que havia entrat, i el pitjor de tot és que ja li era igual. Ja no li importava res, des que ella havia marxat anava en caiguda lliure. La depressió, la nostàlgia, no el deixaven fer res. Va enfilar per Via Laietana, caminava sense rumb. Els deutes l'assetjaven, aviat perdia les poques possessions que tenia. El van acomiadar de la feina perquè va deixar de rendir, la separació l'havia deixat molt tocat. Com enyorava la seva família, el seu lloc natal. La baixada per Via Laietana se li va fer eterna, semblava que mai no acabaria. Però finalment va arribar a l'espai obert del Moll d'Espanya. Abatut i sense ànims, desesperat i cansat de tot plegat, meditava treure's la vida. Ja res no tenia sentit. Se li va aparèixer davant seu la cara de Barcelona i es va quedar palplantat mirant-la. Es reia d'ell. Aquella ciutat que l'havia engolit es reia d'ell amb una grotesca ganyota representada en una estàtua. No calia que li demostressin per saber que feia temps que es reien d'ell; maleïda ciutat! Allà immòbil, mirant l'escultura, la seva cara va anar canviant l'expressió. Poc a poc un somriure es va anar formant als llavis, i va acabar en una gran rialla. Reia, no recordava quan feia que no podia riure. I reia perquè ara ho veia molt clar. Marxaria d'aquella ciutat, ho deixaria tot enrere, sense agafar res, sense patir per res. Tornaria a casa, recuperaria la seva vida, la seva gent. Ell sabia que el rebrien bé, i qui sap si podia recuperar també algunes coses que havia deixat enrere, persones que havia deixat enrere... Marxava. I ho feia en aquell mateix moment. 


Una nova participació per als Relats Conjunts

dimecres, 15 de desembre de 2010

Balanç 2010

El temps passa volat i ja estem a 15 de desembre, dia que he triat, des que tinc blog, per fer una mica de balanç del que ha estat l'any en curs. Ja li queda ben poqueta vida.

2010 és un any que ha tingut alts i baixos per mi. Venia precedit d'un 2009 en caiguda, si no lliure, sí que progressiva, i podria dir que ha estat millor. De seguida vaig començar a espantar fantasmes, fer una mica de neteja mental. No eren èpoques fàcils, però ho intentava. Per sorpresa meva va aparèixer una persona que es tornaria important, i que em va alegrar el primer terç de l'any, però l'efecte es va desinflar tan ràpid com s'havia inflat, sense que hi hagués massa cosa per explicar.

Al maig, el meu mes més odiat, va morir el meu gatet Bamboo, una pèrdua molt sensible per mi. El gat lluitador (i malparit) ja no va poder més. Molts cops penso en ell quan veig el seu germanet.

A l'estiu vaig recuperar el contacte amb la persona més important de la meva vida, però tot i que hi va haver un apropament, va ser només una il·lusió i va acabar com havia començat; no era el primer cop que passava. També vaig rebre una de les notícies més importants de la meva vida, els meus amics residents a Edinburgh esperen la seva primera criatura, que ja sabem que serà un nen.

Al llarg de l'any he conegut algunes persones noves, especialment en aquest darrer terç que m'han aportat coses bones i que m'han ajudat a veure les coses de manera diferent.

En qüestions laborals, he aconseguit mantenir la feina tot i la crisi i els acomiadaments a la meva empresa. Continuo content del meu equip de treball, la incorporació que vam tenir a principi d'any ha demostrat ser molt i molt valuosa. Segueixo vivint sol al mateix lloc, amb una mica de nostàlgia de Barcelona, ara amb només un gat. I en temes d'amics, destacar un cop més la immensa sort que tinc de comptar amb ells.

També ha estat un any en que m'he mogut força, revisitar Roma a l'abril, el viatge d'estiu a Suècia, el meu primer viatge sol, en aquest cas revisitant Lisboa, i la ja clàssica excursió a Edinburgh, que va acabar en ensurt a l'hora de tornar a causa de la neu.

I virtualment l'any ha tingut de tot, és clar. Al març vaig obrir el Llibres i punt!, el meu blog per parlar de llibres, del que n'estic molt content. El Bona nit ha vist ja més de 600 posts. Al juliol vaig declarar la independència unilateral de Catalunya, vaig iniciar el rescat de posts oblidats, em vau donar el c@t reflexiu per tercer any i vaig guanyar un llibre d'en Macip en un dels seus concursos (fàcils, per sort). Però el millor de tot és seguir comptant amb tanta gent que em doneu el vostre suport post rere post, alguns dels quals sembla que hi sigueu des de sempre, i altres que espero anar coneixent més amb el temps. Gràcies per ser-hi.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Vergonya

Des de quan tenim uns polítics tan lamentables? Des de quan la política s'ha tornat com qualsevol altra feina, en que només vols guanyar diners i pujar en càrrecs? Des de quan el que importa als polítics és ser el número 1 dels 40 principals? Perquè no donen altra imatge que aquesta, la de voler ser el primer de la llista i llavors viure de rentes, independentment del color de la camisa, perquè ara només n'hi ha un de color, el de seure a la poltrona. Des de quan l'única funció d'un polític és la de fotre merda sobre els altres per aconseguir que no li robin la cadira? No se suposava que han de manar pel bé de la població, per servir els ciutadans? Per baralles de pati d'escola ja tenim els nens, que de vegades tenen les coses més clares que molts adults. No importa que no facin res bé, que no tinguin cap idea per solucionar els problemes, el més important, com és evident, és demostrar que tot és culpa dels altres, que els altres ho fan pitjor segur. I quin és el resultat? Vergonya aliena de les persones del carrer. Vergonya, sí, sento vergonya davant dels demagogs i dels trepes que diu que ens governen. Vergonya i fàstic. Fàstic i nàusees. Quan tornarem a tenir polítics?

dimecres, 8 de desembre de 2010

Tot no pot ser

A la vida sempre trobem la típica dicotomia, l'angelet i el dimoni, el cap i el cor, les dues safates de la balança, el voler i el poder. Saber què és el correcte no és fàcil, però som d'una manera que, tot i saber-ho, no tenim clar que sigui el camí que volem seguir. Hauríem, perquè hem de voler el que està bé, el que és just. Però el dimoniet en sap molt. Mai no ha estat fàcil triar, el que volem no sempre és el que està bé. Però si és el que volem, per què pensem que està malament? I si estem segurs que volem ser justos i fer el que és correcte, perquè ens costa tant deixar enrere l'opció que creiem que no està bé. Ho volem tot, triar seguint els designis del dimoniet, i que en acabat l'angelet ens feliciti i no ens sentim malament. I tot no pot ser.

dilluns, 6 de desembre de 2010

Els Beatles i jo

Molts cops m'haureu sentit dir que no m'agraden els Beatles i que els tinc una mica de mania. D'aquest grup extint en tinc una opinió pròpia que no combrega massa amb la de la majoria. Penso que estan molt sobrevalorats i que no deixen de ser un fenomen de fans de l'època que van viure, un d'aquests que, si toquessin avui dia, seria un grup d'adolescents descontrolades i que tothom per sobre els 25 anys se'n riuria. Això sí, cal reconèixer-los el mèrit de ser els pioners en aquesta mena de fenòmens, i el fet de fer perdurar la seva música més de 50 anys després.

L'he tret d'aquí.

Però per explicar la meva animadversió per la banda m'he de remuntar molts anys enrere, i allunyar-me de l'opinió que en tinc ara. Quan era ben menut el meu pare solia posar-me LPs dels Beatles en vinil (el CD no era ni una quimera llavors!). Si l'home s'hagués acontentat en posar-me la seva música potser a dia d'avui en seria tan fan com qualsevol. Però mon pare sempre ha estat molt espavilat, un set-ciències. Ens posava els discs i no feia més que dir-nos que allò sí que era música, i no com la púrria que es feia llavors, que des dels Beatles no s'havia inventat res. Va fer un gran esforç per menysprear la música que jo començava a escoltar, i no vaig poder fer altra cosa que enviar-lo a la merda, a ell i als seus polsosos vinils dels seixanta.

Curiosament, aquest retrògrad personatge que era mon pare, anys després es dedicava a escoltar Radio 3 i a presumir davant els seus fills de la música més extremadament nova que es feia a ves a saber quins països, i que com podia ser que no estiguéssim a l'última. Un cop més, davant d'aquesta manca de criteri, tant el meu germà com jo no vam poder fer altra cosa que dir-li que es poses les seves novetats al cul.

La conclusió és que tots dos germans vam escoltar el que ens va donar la gana, molts cops de dubtós gust, però almenys era la nostra tria. I sobretot, sobretot, vam aprendre a no fotre ni cas al nostre venerable pare. Cap dels dos no tenim els Beatles en gran estima, i ara ja sabeu el perquè. Però no patiu, que ja sabeu que la culpa de tot la té la Yoko Ono.

dissabte, 4 de desembre de 2010

El caos

Enrabiada i conversa, tot producte de la desmotivació i el baix estat d'ànim que ens envolta i flota al nostre voltant com una boira tènue però que es va espessint a poc a poc. Quan t'adones que el teu estat ja no és el que era i se't veuen les febleses, és que calen canvis per no entrar en dinàmiques massa negatives. Si estan entestats en empènyer-nos-hi, almenys nosaltres no hi ajudem. Mentrestant, el país es paralitza per una vaga que no entenc, d'una gent que ha de tenir una explicació pel que ha fet, i una de ben convincent, perquè si només és una mostra del poder que exerceixen, es mereixen tots els insults del món, i un càstig exemplar. I això fa pensar en la fragilitat de la nostra societat i, per extensió, de les persones que la formem. Com pot alterar la vida de tants, la negativa d'uns pocs? I com ens canviaria la vida si d'un dia per l'altre ens deixessin a tots sense llum, o sense aigua corrent. No sembla tan difícil generar el caos. Caos que, a nivell domèstic, també aplica i es soluciona amb tempestes puntuals, amb enrabiades i converses. I no és reflex la nostra vida domèstica i menuda del que passa a nivells més macroscòpics? Només desitjo que no vingui la temporada de pluges.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Volar és divertit

Dono les gràcies a les nevades d'Edinburgh i als ineptes de Ryanair per haver cancel·lat el meu vol de dilluns al vespre. Ja tenia assumit que no veuria el partit per culpa d'algun sonat que l'havia posat en dilluns, i finalment el vaig veure en un pub de Leith Walk. Hagués estat imperdonable perdre's un espectacle similar.

Però no va ser l'únic que va canviar amb la cancel·lació del vol. Dimarts vam haver d'agafar trens des de primera hora del matí per arribar a Liverpool des d'on operaven els vols que vam haver de comprar, l'aeroport més proper que en teoria no tenia risc de tancament per nevada. Tot va sortir segons estava previst, i tot i veure neu tot el camí, semblava que la història acabaria bé. Ens vam repartir en dos vols, uns cap a Girona, i els altres cap a Barcelona.

Ja a la cua d'embarcament ens vam trobar gent del vol d'anada a Edinburgh que havien pensat la mateixa solució que nosaltres, una petita colònia catalana. Per ser que estàvem força putejats, l'ambient entre nosaltres era molt bo. Ja en camí, i després d'una becaina, em vaig aixecar per anar al lavabo i amb no poca sorpresa vaig descobrir que compartíem vol amb l'ex-jugador islandès del Barça Eidur Gudjonshen. Vergonyós com sóc, no em vaig atrevir a dir-li res, però en tornar al lloc i parlar-ne amb els altres, vam decidir anar-hi i em van fer una foto amb ell, de la qual només us l'ensenyo a ell, és clar. Va ser molt curiós, vam bescanviar unes paraules, però no estava massa per la labor, em va semblar que tenia més vergonya que jo mateix!

Però aquí no va acabar la història. Després de transferir les fotos al meu ordinador, va aparèixer un senyor gran força peculiar, un català que deia tenir un hort a Liverpool i passar-hi algunes temporades. Aquest home va començar a oferir-nos tota mena de menges, moniatos cuits, botifarra, taronges, dolços, coca i no sé quantes coses més. Aquell sí que no tenia cap mena de vergonya, i va fer que tots els altres catalans en muntéssim una de grossa drets i movent-nos contínuament per l'avió. Pobres anglesos, ells que es pensaven que els exaltats eren ells... 

La veritat és que va ser un vol molt divertit que va passar volant. Va tenir un munt d'anècdotes i situacions estranyes, però tampoc és qüestió d'explicar-ho tot. Només diré que tant de bo tots els vols fossin així! Deu ser que volàvem amb EasyJet... els companys que anaven a Girona em sembla que no van tenir la mateixa sort...

dilluns, 29 de novembre de 2010

Atrapats

Per a tot hi ha d'haver una primera vegada, però n'hi ha algunes que tampoc no les esperes amb deler, precisament. Escric des d'Edinburgh, se suposa que en aquests moments hauria d'estar embarcant en un vol que m'hauria de portar a caseta, però no és el cas. Aquí està nevant amb constància des que vam arribar divendres i s'han cancel·lat tots els vols. Havia patit retards d'avions, però mai m'havien dit 'torna-te'n cap a casa, xaval, que avui no voles'. Ha estat una bona molèstia. Per sort tenim un allotjament molt confortable i uns amfitrions de luxe. Hem estat buscant alternatives per tornar, ja que no sabem quan obrirà l'aeroport d'Edinburgh, se suposa que ha de nevar set o vuit dies més, i em principi tornarem demà des de l'aeroport de Liverpool en un periple que ens farà estar tot el dia viatjant. Però d'alguna manera haurem de tornar, no? Encara que ens surti per un ull de la cara...

Bé, l'única avantatge de tot això és que avui podré veure tranquil·lament el Barça - Madrid. La desavantatge, que segueixo sense connexió, he d'anar buscant wi-fis per tot arreu, i no és senzill. Què hi farem. Quina feinada en tornar...

divendres, 26 de novembre de 2010

Mono

Insomni. L'angoixa li impedia dormir. Estirat al llit amb els ulls esbatanats, amb unes profundes ulleres que li solcaven la cara, que conferien una profunditat abismal a aquells ulls que no podia tancar. Li semblava que no havia dormit mai. Es va incorporar, no sabia què fer. Els nervis el corroïen per dins. Suava, una suor freda que li feia venir esgarrifances, malgrat que la temperatura no era dolenta. S'eixugava nerviosament el front amb la màniga del pijama, realitzava moviments espasmòdics. Ja sabia què li passava, però no podia ser, ara no podia ser. Van començar els tremolors, es mirava la mà i no era capaç de deixar-la quieta. Aviat era tot el cos el que tremolava. Necessitava una dosi, ni que fos només una. Els tremolors no cessaven, va encreuar els braços i es va abraçar el pit, assegut com estava balancejava el tors endavant i endarrere, respirava pesadament. Tenia el mono, però saber-ho no l'ajudava. Tenia el mono, però encara havien de passar tres dies fins que es pogués tornar a connectar a internet.


*****

Me'n vaig fora el cap de setmana i probablement no tindré accés a la xarxa, així que ja sabeu, porteu-vos bé i no publiqueu massa, que després és una feinada a la tornada.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Furts

A la meva empresa fa un temps que estem patint furts a petita escala. De vegades han estat coses petites, unes monedes, algun comestible deixat expressament a la nevera. Però han desaparegut també mòbils i sumes una mica més grans, a destacar que va desaparèixer el pot que havíem fet entre tots per pagar el regal d'algú que marxava. Res d'un gran valor, però és que allà tampoc hi tenim res personal que sigui valuós. Penso que és una situació preocupant.

En parlem força, i hi ha qui sospita que pugui ser algun treballador. A mi no m'entra al cap com algú que treballa al meu costat pot fer una cosa així. Recordo que on treballava abans també havien desaparegut algunes coses, i tampoc no em creia que fos algú de dintre. És que senzillament no m'ho puc imaginar, no ho processo. Llavors el més fàcil és sospitar de les dones de la neteja o els de seguretat, però no és just carregar-los sempre el mort a ells. A més, algunes desaparicions han estat molt dirigides, coses que has de saber on són per anar-les a buscar, que no et trobes per casualitat, vaja. Molt sospitós.

Però jo encara em resisteixo a creure que pugui ser un company, jo ni un iogurt agafaria sense permís, en la vida se m'acudiria robar propietats d'altres companys. I si és algú de dins, amb quina cara ens mira cada dia? Què pot portar a algú que cobra un sou com els altres a fer uns robatoris tan absurds? I tenint en compte que no és la primera vegada que ho veig, potser és d'allò més normal que a la feina hi hagi algun que altre cleptòman. Potser sóc molt ingenu, però no ho puc concebre.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Quan era petit...

Aquests dies corre pels blogs una iniciativa que van moure l'Assumpta i en Ferran i que consisteix en posar fotos de quan érem petits. Jo ja vaig dir de bon inici que no hi participaria, però com que això no deixa de ser una mena de meme, i jo els memes me'ls passo pel folre i les manilles, el que faré serà ensenyar-vos, a instàncies de la mateixa Assumpta, fotos de quan en Blog era petit.


Aquesta foto me la va enviar la noia que els va acollir com a pas previ a l'adopció, és a dir que és d'abans de tenir-lo nosaltres. Que petitó, només tenia uns dies de vida! En tinc una de quan eren recent nascuts en Blog i en Bamboo, amb dos germanets més, quan els van recollir del carrer. No ho havien passat bé.


Aquesta altra és del primer dia que van ser a casa, jo estava bavejant tota l'estona amb la càmera a la mà, i ells van explorar el pis per tot arreu. Aquí devia estar descansant després de tanta exploració. Tenia dos o tres mesos de vida, estava tan esprimatxat!

I per respecte a la intimitat, perquè ningú penja fotos ja de gran, no posaré una foto actual d'aquesta bestiola tan bonica que en dos anys i mig ha augmentat un 400% en massa i unes 5 vegades en volum. Que ja no és una bestiola, vaja, que és una mala bèstia.

dissabte, 20 de novembre de 2010

Reis tot l'any

Recordo velles pel·lícules en súper 8 en les que se'm veia entrar al menjador de casa amb pas vacil·lant, i la meva cara barreja d'alegria, por i sorpresa en veure tot el sofà ple de joguines. El dia de Reis. Eren temps que era l'únic representant de la nova generació de la família. Recordo també, ja amb records propis, la impaciència d'aquells matins de Reis, de llevar-me amb el meu germà a les 7h del matí i anar corrents a obrir regals. I encara recordo, ja de més gran i coneixedor del terrible secret amagat rere els Reis, haver exercit jo mateix de Rei mag pel meu germà i cosins, volia que tot sortís perfecte, veure les seves cares, la seva il·lusió, que no es perdessin la màgia d'aquell dia. Perquè la il·lusió d'un nen petit crec que és de les poques coses pures que queden. 

Tot i així, em sembla que fins i tot aquesta màgia del dia de Reis s'està perdent. Els nens d'avui dia tenen de tot, se'ls consent fins a límits insospitats, els avis, les tietes, els amics, potser per suplir les mancances d'atenció que se'ls pot dedicar. Tenen de tot, fins i tot abans de néixer. Maleeixo el negoci creat al voltant del naixement d'un nadó, em fa molta ràbia. Com podem aprendre a valorar res si ja ho tenim tot? Com podem creure en la màgia de la nit de Reis si ja és Reis durant tot l'any? Normal que demanem més, que no tinguem il·lusió, que menyspreem els detalls i la bona voluntat de qui els té. Si no val una picossada, no serveix per a res, és que no ens estimen. És aquest el món en que vivim, estem creant persones així. I conec persones de la meva generació que són així... no em vull imaginar les que vindran.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Patrimoni de la humanitat

Sóc casteller des de l'any 1994. En aquell moment formava part d'una colla petita, vaig aprendre a pujar, a aguantar pes, a treballar en equip i a donar-ho tot per aconseguir els objectius. Petits objectius, però per nosaltres grans proeses. Anys després, amb la meva colla a punt de desaparèixer, i amb moltes, moltes ganes de fer castells, vaig anar a una colla més gran. Allà vaig descobrir com funcionava una colla realment, les amistats i enemistats entre colles, les rivalitats, fins i tot les guerres internes. Però sobretot vaig tastar les mels del que era fer castells de veritat, grans castells. No estava segur de si podria, però en la meva posició vaig arribar a descarregar castells de 9. L'eufòria que desperta aconseguir una construcció així és comparable a la més gran de les alegries que es pugui imaginar. I encara estava lluny el sostre dels castells. Però fer castells de 9 és com tocar el cel, encara que el dia següent no et puguis aixecar. Actualment estic retirat, tot i que de tant en tant passo per l'assaig i vaig a alguna actuació. No ho trobo a faltar, és molt sacrificat. Però no saps mai quan se't pot tornar a despertar la febre castellera. Per exemple, veure aquest vídeo explicatiu podria ser un bon motiu.


Ahir els castells van ser declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO. És un fet molt important per la cultura catalana, i més que de felicitat, m'omple d'orgull formar part d'aquesta activitat tan nostra i amb uns valors que són els propis del nostre país Catalunya. La meva felicitació a totes les colles, castellers, coordinadores, i a tothom que ha fet possible que avui els castells tinguin una projecció mundial. Qui sap, potser aviat tindrem competència...

Ah, i no em puc deixar de felicitar els mallorquins pel mateix nomenament del seu Cant de la Sibil·la!

dimarts, 16 de novembre de 2010

Relats conjunts, Estació Espacial Internacional (ISS)


- Capità, demano permís per entrar a la seva cambra.
- Endavant tinent, segui.
- És millor que no, capità, li porto notícies.
- No deu ser tan greu, no vol compartir aquest beuratge amb mi?
- Li prego que m'acompanyi al pont, el nostre equip de rastrejadors ha descobert una cosa que serà del seu interès.
- Caram, espero que no sigui res greu, per ara la missió estava sortint molt bé, tots els informes eren favorables.
- Crec que és millor que ho vegi amb els seus propis ulls.

Uns minuts més tard, el capità està reunit amb el tinent i l'alferes primer al pont principal, sosté la fotografia d'alta resolució d'un aparell estrafolari  amb forma d'insecte  metàl·lic i l'esguarda amb cara d'incredulitat. És l'alferes qui parla:

- L'hem trobat inesperadament, una de les nostres sondes de reconeixement l'ha fotografiat quan ja se'n tornava cap a la nau mare.
- Això són certament males notícies - xiuxiueja el capità amb un fil de veu.
- No en teníem cap prova documental, però sembla que finalment pot haver-hi vida en aquest planeta - aventura el tinent.
- Sens dubte, és una estructura molt rudimentària, però sembla producte d'alguna mena de ment intel·ligent - conclou el capità.

Després d'unes hores de deliberació, el capità de la 7a nau de col·lonització decideix avortar la missió de trobar un planeta habitable i lliure per establir un nou emplaçament per la seva civilització. El planeta que tenia la 7a nau com a objectiu ja està ocupat. Només desitja que alguna de les catorze naus restants hagi tingut més sort. 


Hi ha nova proposta a Relats Conjunts, ja hi has participat?

diumenge, 14 de novembre de 2010

Pois, café

Em vaig perdre per l'Alfama, literalment. Buscava un restaurant de la guia, vaig començar a donar voltes pels carrers i carrerons d'aquell barri caòtic. Pujades i baixades, i sobretot culs de sac. Ja era tard i me n'estava cansant, llavors vaig recordar aquell bonic cafè que havia vist just deixar la catedral enrere. Tenia pensat anar-hi més tard, però segur que allà també feien menjar. I així era. Era un local molt pintoresc, amb una decoració peculiar. Hi havia taules i cadires que semblaven tretes d'antiquaris, i sofàs i tauletes baixes, ja que a les parets hi reposaven piles de llibres. És un local per passar l'estona amb un bon cafè, llegir, bescanviar llibres... El menjar va resultar molt bo, les cambreres agradables. Quan acabava de dinar, vaig obrir la guia i vaig descobrir amb sorpresa que també hi sortia. No només això, hi havia una foto d'una de les noies que hi treballa, la mestressa segurament, que és austríaca. Tot plegat em va fer molta gràcia, em sentia molt bé en aquell lloc. No cal mencionar que tenen wi-fi, oi? Abans de marxar vaig superar la vergonya que em feia i em vaig dirigir a la mestressa i li vaig demanar si em podia signar la guia, com una famosa, i entre riures també amb les seves companyes 'aquí tots fem la feina' 'no, no, la famosa és ella!', em va dedicar la guia. No em va semblar que es tinguessin cregut això de ser destacats a les guies, com m'he trobat a altres llocs.

Dos dies després hi vaig tornar a prendre el cafè a la tarda, i no em venia precisament de pas. Vaig passar-me una bona estona escrivint amb el portàtil, i en acabar vaig tornar a parlar amb la mestressa, li vaig dir que m'encantava aquell lloc i que si mai tornava a Lisboa, que hi tornaria segur. I si mai torno a Lisboa, hi tornaré segur.

El local es diu Pois, café i està a la part de darrera de la catedral. Molt recomanable, tant per dinar com per passar-hi una agradable estona amb una tassa de cafè. 

dijous, 11 de novembre de 2010

Tram 28


Una de les atraccions turístiques de Lisboa, sens dubte ben recomanable, és el tramvia 28. És un tramvia d'aquells antics, la típica imatge de les postals de la ciutat. El seu atractiu és que passa pel mig de l'Alfama, el barri antic, per carrerons en els que pensaries que és millor no circular amb cap vehicle. Passa a tocar de la paret, dels cotxes aparcats i de la gent, que de vegades s'han d'arrambar a la paret per no ser envestits. Però tot i que el recorregut és més propi d'una atracció de Port Aventura que d'un transport públic que també utilitza la població autòctona, no passa mai res, ni hi ha cap accident, sembla que tothom està perfectament acostumat a que cada certa estona els passi un tramvia per davant de la porta de casa, potser a mig metre. Definitivament, Lisboa no és un lloc per sortir de casa amb presses.  

dimarts, 9 de novembre de 2010

Viatjar sol

La primera persona a qui vaig comunicar les meves intencions de viatjar sol em va dir textualment "no te pega nada". No ha estat l'única a dir-me una cosa així, de fet estranya a tot aquell que em coneix. Però fa un temps vaig tenir la necessitat de fugir, de marxar lluny i fer-ho sol. Va ser un moment, a cop calent. Però el moment es va traduir en una compra de vols. Avui escric des de Lisboa.

He arribat aquesta tarda i m'hi passaré fins dissabte. Això sí, m'he assegurat que la pensió que m'acull tingui wi-fi. Potser a Mart encara no en tenen, però a Portugal sí. Aquell moment de rauxa que vaig tenir va passar i el temps ha anat calmant les meves ànsies de fugir. Per exigències del guió no vaig poder marxar quan jo volia, per feina no podia ser. I quan ha pogut ser ja se m'han passat les ximpleries. Ara bé, és la primera vegada que faig un viatge sol, i penso que com a experiència pot estar bé. No sé si m'agradarà, si em sentiré malament amb el pas dels dies i la soledat, però si és una cosa que no fa gens per mi, per què no demostrar-me que m'hi puc enfrontar?

Si, ja sé, no n'hi ha per tant, només són uns dies fora de casa. Però si els que em coneixen s'han estranyat tant d'aquesta decisió, per alguna cosa serà. De moment tot ha anat com estava previst, he arribat a lloc sense problemes i he fet una volteta. La intenció no és deixar-me les soles de les sabates a les deformades voreres de Lisboa, m'ho vull prendre amb calma perquè ara necessito més descansar que demostrar-me res. Però ja que estem aquí, alguna cosa veurem!

diumenge, 7 de novembre de 2010

EsgléSA

No he seguit en absolut la visita del Papa a Barcelona per pura indiferència. No sé si ha anat bé, si ha estat com s'esperava, només he llegit alguna cosa pels blogs. La religió no és un tema del que parli massa, perquè no en tinc coneixement ni interès. Del que sí que estic segur, és de que tothom necessita creure en alguna cosa. Jo sóc agnòstic i m'agrada creure en coses una mica més palpables. Tot i així, no tinc res en contra dels qui necessiten creure en una presència omnipresent i omnipotent, cadascú tria les seves creences igual que tria la seva manera de viure, i cap no és criticable mentre no faci mal als altres. La tolerància és molt important, ens permet conviure malgrat pensem molt diferent. El respecte és fonamental.

Per mi tot això canvia quan parlem de l'Església. Canvia perquè no entenc que es segueixin les doctrines del Vaticà, de la mateixa manera que sí que entenc aquesta necessitat de creure. L'Església no és més que una empresa que s'ha dedicat a fomentar la por i l'esclavatge espiritual de la població al llarg de tota la història, i que pretén continuar fent-ho in secula seculorum. Podem assegurar que, a certs nivells, els capellans realment fan una funció d'ajuda espiritual i contribueixen a la comunitat, però no pot ser que les altes esferes eclesiàstiques prediquin unes lleis i unes normes que ells no segueixen, que siguin tan rematadament intolerants i retrògrads, i que girin l'esquena al canvi social, perquè el poble ja no és com a l'edat mitjana, i ells actuen com si ho fos. És més, desitjarien que ho fos.

És clar que hi ha d'haver una estructura que regeixi l'espiritualitat de tants i tants creients, però no crec que l'Església actual estigui a l'alçada de les circumstàncies, juguen amb un sentiment i unes creences, volen exercir un poder que no tenen. Segurament no han assumit que gran part de la població ja no és temerosa de Déu, ja no poden manar com abans. Si no s'adapten a la nova realitat, als nous temps, la seva desaparició està assegurada. I això no té res a veure amb deixar de creure. Déu continuarà sent-hi per més que caiguin els que fan negoci amb la seva figura.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Això és un cavalieri?

En plena pre-campanya electoral al nostra país, vull fer ressò de com funcionen algunes coses fora d'aquí. El que més sento dir a aquestes alçades és que ningú té massa clar a qui votar perquè no hi ha cap líder ni partit que es salvin (això a la vida real, aquí ja sabeu que tots som súper independentistes 'de la muerte'). Certament, els polítics d'aquest país deixen molt per desitjar, cap d'ells no dóna la talla i només miren pel seu bé. Però si els comparem amb Berlusconi, potser encara els podríem donar una oportunitat. Aquests dies el president italià ha deixat anar una altra de les seves perles, aquí teniu un vídeo en el que es defensa de les acusacions amb una brometa que és per pujar i fotre-li un clatellot, i encara l'aplaudeixen. Com que el vídeo està en italià, us poso en situació, sempre li critiquen que va amb dones, que és un conquistador, un faldiller. Això no està massa ben vist quan un és president d'un país. El cas és que després d'insistir amb el seu to fatxenda que no llegeixin la premsa, diu que si li sorgeix l'oportunitat de mirar una noia bonica, doncs sempre és millor ser apassionat de les noies boniques que no pas gai. Molt maco, senyor Berlusconi. El cas és que aquest cop l'acusació és per anar amb una menor, no amb una noia bonica, sinó amb una nena. Algun dia pagarà per tot això i per tantes altres coses; hauria de pagar. Però no anirem enlloc si els italians a sobre li riuen les gràcies.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Vas al blog

En el meu afany caçador de posts no deixo passar oportunitats de tenir interessants converses de les que sovint en surt algun que altre escrit. Els posts surten de la quotidianitat, d'aquella vivència o anècdota, de sensacions i també de reflexions en forma de diàleg. Sempre que quedo amb la gent propera acabo agafant idees, i fins i tot no és estrany que surti un 'mira, d'això sí que en podries fer un post'. I a fe que els faig. Així que molts cops se'm barreja la vida virtual i la real i acabo transmetent aquí el que estic parlant amb la gent de fora, el que he pensat mentre debatíem aquell tema o aquell altre. Si les idees que exposo són d'algú altre és just citar-lo d'alguna manera. Per això ara també cito en Jordi Casanovas, del qual he manllevat el títol del post (perquè m'agrada molt), aquesta és la seva manera de dir que algunes situacions o diàlegs val la pena plasmar-los al blog per divertits, sorprenents o espontanis. Sona a amenaça, però no es poden deixar perdre. I és que quedar amb mi s'ha convertit en la possibilitat d'anar al meu blog. Alguns ja ho saben, són els meus 'camells' de posts habituals. Altres no, pobrets, però és que a mi no se'm pot fer parlar de certes coses, és massa temptador, de seguida estructuro els arguments, me'ls imagino per escrit... I és que... vas al blog!

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Només anada

Fa uns dies vaig saber d'una notícia que em va sorprendre i que no m'ha marxat de la ment, segurament perquè d'alguna manera ho relaciono amb el post que vaig fer fa uns dies sobre ser enterrat viu. Es veu que la NASA ja ha trobat voluntaris per fer una missió a Mart, cosa que podríem considerar una bona notícia, ja que ens ensenya el potencial que tenim. Però el cas és que és una missió només d'anada. Hi volen enviar dues naus amb dos tripulants cadascuna, gent que hagin passat l'edat reproductiva, amb una esperança de vida de no més de 20 anys. Portaran tot el necessari per subsistir un llarg període de temps. Però després què? Ells ja saben que no tornaran. És que ni tan sols es menciona la possibilitat que d'aquí un temps una nau vagi a recollir-los, quan millori la tècnica. Potser la NASA ho contempla, però no ho diuen per si de cas. Com t'apuntes a un viatge que saps de sobres que no tindrà retorn? Què pot impulsar a una persona a fer això de manera voluntària? Ser pioner? Posar les primeres pedres d'una futura colonització? Ser el primer a trepitjar Mart, entrar als llibres d'història? Val la pena, realment? Potser sí. Total, si penses que ja no tens massa a fer per aquí, per què no convertir-te en llegenda? Això sí, no en podràs gaudir, és clar. Jo no és que tingui una gran tendència a aferrar-me a la vida, però no m'hi apuntaria pas. Tard o d'hora es deuen acabar les coses per fer, i a saber el temps que hauràs de dedicar al simple fet d'esperar la mort. Algú de vosaltres s'hi apuntaria?

La foto és d'aquí.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Atrevida incompetència

Hi ha moltes coses que no m'agraden de la gent, característiques que defujo. Però n'hi ha una que no només la vull ben lluny, sinó que em posa nerviós, frenètic, i m'acabo emprenyant de veritat: la incompetència. Potser no és el primer cop que ho dic, però els incompetents em posen dels nervis. No penso que jo faci totes les coses bé, només faltaria, però hi poso ganes, voluntat i concentració. Sóc el que més s'enfada quan m'equivoco, així que sempre miro que això no passi, hi poso els cinc sentits si cal. També vull creure que sóc comprensiu amb els errors, quan algú s'esforça i per mala sort en fa alguna, no me li tiraré mai al coll i miraré d'aportar les solucions que pugui. Tothom s'equivoca algun cop, no cal fer-ne un drama. Però el que no puc tolerar són els errors per manca d'atenció i/o interès, sobretot si algú depèn de la feina que estàs fent.

Avui una incompetent de la pitjor classe m'ha retret un error, un error mínim i de poca importància, un error que no era tal si saps jugar amb les cartes que tens. I ho ha fet amb sorna, amb un to tan desagradable com ha sabut. Fa dos dies li vaig salvar el cul en un error que estava a punt de cometre... per segona vegada, i sense posar-li cap cara. Com tants altres cops que li hem estalviat o arreglat una errada. Normalment, que em facin això em provoca ganes de matar cruelment. Avui m'ha acabat de robar les escasses energies que em quedaven per enllestir la setmana. No ho entenc, la veritat. No només la ignorància és atrevida, la incompetència també, es veu.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Torrini

M'he enamorat.

Tot va començar amb aquest vídeo promocional d'Islàndia. Molt curiós, et venen moltes ganes d'anar-hi. Però, i aquesta cançó? Calia saber de qui era, és molt animada. Buscant, buscant, vaig acabar descobrint que era d'una tal Emilíana Torrini, que com el seu nom clarament fa pensar, és islandesa. Aquí la poso:


Com més l'escoltàvem més ens animava. Va acabar sent i és la cançó per animar-nos que tenim amb els companys, sempre acabem cantant i, ehem, ballant.

És clar, aquesta noia havia de tenir més música, així que, coneixent-ne el nom, calia seguir buscant. Llavors és quan et trobes això:


Caram, quina noia més guapa! A més té la meva edat més o menys, viu a Islàndia, que és un dels meus viatges somniats, em sembla que és baixeta, com a mi m'agraden... ai Emilíana!

I llavors és quan en busques més fotos i veus que no n'hi ha per tant, que el photoshop fa miracles. I a més, el seu estil de música té poc a veure amb la primera cançó que vas conèixer-li. Això sí, segueixes enamorat, però de la seva veu. M'encanta, m'hi he enganxat. Aquí unes mostres més, molt més tranquil·les, però fantàstiques:


I per anar a dormir:


Res, que quan vagi a Islàndia ja la buscaré. Total, allà són quatre gats, segur que la trobo.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Informe

Dia 849, 7:32h del matí.

Ha començat un nou dia com és habitual, miolant rere la porta tan bon punt sento el despertador. No tinc gana, però he de seguir el ritual perquè sembli que tinc les meves rutines horàries. El subjecte d'estudi ja s'ha posicionat davant de l'ordinador, com sempre, no fa altra cosa. Pren el que anomena cafè, que no fa massa bona olor i té pitjor gust. Tampoc no sembla que li faci l'efecte que ell n'espera. No sembla que el dia d'avui hagi de ser diferent dels 848 anteriors. Bé, almenys fa molt que no és diferent. Atén els posts nocturns i mira la premsa esportiva. Em netejarà la sorra, es tancarà al lavabo una estona, i marxarà al que anomena feina, que no para de repetir-me que és el que permet que tingui el meu pinso, cada cop que faig com que em sap greu que marxi. No sé què té d'interessant aquest subjecte perquè em mantingueu aquí estudiant-lo.

Darrerament, a aquestes hores he trobat el gust a quedar-me embadalit mirant per la finestra, és fascinant veure com canvien els colors i es fa de dia, com la claror inunda tots els racons de la ciutat que es desperta. No puc pensar altra cosa que en escriure els meus haikús; m'inspiren aquests matins de tardor. Per contra, em veig ancorat en aquest racó de món perdent el meu temps en un cas en el que no hi ha res per investigar. I a sobre he de parlar amb aquesta veu absurda que ell m'atribueix, convertint en ix totes les esses i allargant les paraules. Cada cop se'm fa més difícil no alçar-me i bufetejar-lo. De moment, he de seguir fent el meu paper. Fins a nova ordre.

dissabte, 23 d’octubre de 2010

:)

Sóc un paio bromista i ocurrent. Si faig gràcia, això ja ho haurien de dir els altres. Veig que riuen, doncs ja està bé. M'encanta fer riure. La meva manera, a banda de bromes innocents que de vegades surten, sol ser dir animalades que just abans d'arrencar una rialla, escandalitzen qui la sent. Hi ha cops que em trobo algú que posa cara d'estar escandalitzat i acte seguit me'n diu una de més grossa. Aquestes persones ja em tenen captivat. Podem establir diàlegs d'allò més bèsties, però em faig un fart de riure. Això sí, és un tipus de bromes que s'han de fer seriós, i fins i tot simulant un punt d'enrabiada.

Tot això és molt fàcil i aparent quan es fa de veu, cara a cara, i quan intervé el llenguatge verbal encara més que no pas les paraules. Per escrit aquestes coses no sempre funcionen. O poden funcionar molts cops, però portar a alguns malentesos desagradables. No pots fer certs tipus de bromes si no tens confiança amb l'altre, però per escrit, per més confiança que es tingui, algunes coses poden sonar malament. També has de saber a qui fas quins tipus de bromes, perquè es tracta d'escandalitzar, però no d'ofendre.

Algunes persones fan servir emoticones per expressar aquesta manca de llenguatge no verbal. Jo no en sóc amant, per mi no volen dir massa res. O al revés, algunes sí que volen dir molt, i per això no n'abuso. Quan poso una emoticona és que la trobo necessària, com la picada d'ullet, que vindria a ser alguna cosa que l'altre ha d'entendre, perquè fa referència a una cosa que compartim. Tinc la impressió que hi ha qui la deixa anar i acaba amb un somriure, com si això ho arreglés tot. Jo no faig això. Si he de dir les coses, les dic. Si he de ser agradable, també ho seré. A més, no regalo els meus somriure a qualsevol. El típic somriure de dos punts i parèntesi, sense guió fent de nas, per mi és molt important, és molt sincer i només l'he fet servir en converses o mails quan el meu cor el sentia de veritat. Un somriure no és per jugar.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

L'origen

En XeXu no ha estat sempre en XeXu. Corria l'any 2000 quan vaig començar la carrera de Bioquímica. Era per aquestes dates de l'any qua començàvem les pràctiques de les assignatures i el primer company que vaig tenir estava boig, completament pirat. Per això després vaig fer totes les pràctiques de la carrera amb ell. Ja a les primeres va començar a mostrar el seu potencial, entre ell i jo vam canviar els noms de tota la gent de la pràctica, els posàvem noms normals, habituals, per la cara que feien. Però no els seus. Al final només ens sabíem els noms inventats, no els de veritat. Tot això va venir perquè ell, sense venir a compte de res, va començar-me a dir XeXu. El tema de les x majúscules és cosa meva, però ell ho pronunciava així, no com tothom ha fet després 'txetxu'. Aquest noi se'n reia de tot i de tothom, especialment d'ell. Era pura energia, et contagiava la seva alegria i la seva empenta. També va ser qui va crear el nom del meu bon amic GG (futur pare).

Des de llavors, en molts àmbits se'm va conèixer amb aquest nom, fins que em va començar a sonar estrany el que els meus pares em van donar. Per això el vaig triar pel blog, no era el meu, però era molt meu. I també pel blog l'he deixat de fer servir, ara ja no vaig pel món dient que em dic XeXu, ja sabeu, la típica paranoia blogaire.

Així que la personeta que hi ha rere la pantalla s'encamina perillosament als 33 anys, però en XeXu tot just n'acaba de fer 10. Més o menys l'edat que tindria aquella veu en blau que havia fet servir temps enrere per parlar en boca del XeXu petit, potser algú se'n recordi. Vist així, encara m'hauria de preocupar menys pel pas del temps, oi?

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Deixant de ser jove

La lectura de Els jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà no m'ha deixat indiferent en uns quants aspectes. Darrerament torno a pensar en el pas del temps i en com ens fem grans, com evolucionem i com canvien les nostres relacions amb les persones al llarg del temps. La idea de pèrdua de temps no m'ha deixat de perseguir. Aquest llibre aprofundeix molt en tots aquests aspectes, no sé si era la millor lectura possible en el moment present, però m'ha agradat molt. Hi ha moments que ens adonem que hem acabat una etapa de la nostra vida i que en comencem una altra. Els fets que ho assenyalen són variables en les persones, però hi ha algunes coses que solen marcar la majoria, com tenir fills. Arriba un moment que saps que ja no ets un nen, igual que arriba un moment que saps que estàs deixant de ser jove. No m'atreveixo a parlar més enllà, em quedo en la part que crec que em pertoca. No diré tampoc que sigui el meu cas, però de vegades aquests canvis impacten amb molta força i trastoquen completament els esquemes. Jo ja fa temps que estic deixant de ser jove, i la veritat és que m'és igual. Només em fot aquesta sensació de malbaratament del temps, que no associo a la joventut. El temps es pot aprofitar a qualsevol edat.

Hi ha moltes frases en el llibre que serien dignes de ser recopilades, però em vaig quedar amb una, que sembla absurda, però que no me la treia del cap i no me la trauré si no la poso. És la següent:

"Un no deixa de ser jove quan vol, sinó quan el mite eròtic de la joventut interpreta papers d'àvia."

De frases com aquesta se'n poden construir moltíssimes. Però he de dir que aquesta m'impressiona.

En un altre ordre de coses, hi ha un petit escrit que l'autor atribueix a Burt Lancaster a la pel·lícula D'aquí a l'eternitat que també m'agradaria compartir, perquè aquest sí, va impactar-me com un cop de puny. El trobo genial.

- Voldria no estimar-te, així podria gaudir de la vida.
No m'havia sentit infeliç fins que et vaig conèixer, però no
renuncio ni a un sol instant dels que he passat amb tu.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Terror

Ahir a la nit vaig anar a veure la pel·lícula Buried. Per si no la coneixeu, l'argument és simple, un home enterrat en una caixa de fusta que farà tot el que està a les seves mans per fugir. A la pel·lícula només hi surt un personatge i un escenari, aquest que he descrit, durant una hora i mitja. Sembla impossible omplir aquest temps cinematogràfic amb això, però us asseguro que no deixa indiferent, i amb aquesta perspectiva, és increïble el suc que se'n pot treure, diria que em va agradar i tot, si no fos que encara estic impactat. Perquè en realitat no vull parlar de la pel·li, cadascú pot decidir veure-la i dir si li agrada o no. El que em té rumiant és el terror que tinc a que em pugui passar una cosa així. Estar enterrat, sota terra, en una caixa... viu... És horrorós, ja ho he pensat molts cops, és una de les meves pitjors pors, com la de molta gent, suposo. Però el fet de veure'n unes imatges tan clares i explicites com ahir m'ha fet revifar aquests pensaments. I no és per la sensació de claustrofòbia ni l'angoixa de veure-ho, sinó el pensament de viure-ho.No ho sé, no m'ho puc imaginar, penso que em tornaria boig en dos minuts, no podria posar el cap clar... però no, no ho processo, no ho puc visualitzar, alguna cosa dins meu no m'ho permet. Deu ser la por.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Relats conjunts, Noia llegint una carta davant una finestra


La Melissa recull la carta de la bústia amb ulls esperançats, l'espera d'aquestes lletres se li fa sempre eterna, i no fa pas tant que va rebre la darrera. Corrent puja les escales fins la seva cambra, com que sempre recull ella el correu no hi ha perill que els senyors descobreixin la seva història. Ha dedicat la seva vida a servir, sense apartar-se del camí en cap moment, però no s'hi pot fer res quan l'amor truca a la porta.

Vora la finestra, aprofitant els darrers raig de sol de la tarda, obre el sobre amb cura tot i l'expectació, per res del món no voldria malmetre el seu contingut. Però quan comença a llegir nota com el cor se li esmicola amb cada línia que devoren els seus ulls. No és la carta d'amor que esperava, amb promeses d'eternitat i amb floritures poètiques que sempre l'embadaleixen. És una carta de comiat. El seu amant no la pot veure més, no dóna massa explicacions, però la seva història, la dels dos, s'ha d'acabar. Per a la imaginació queden algunes insinuacions de la irrupció d'una altra persona. Trista i desconsolada, però incapaç de plorar, llegeix i rellegeix la carta sense entendre res, com si el temps s'hagués aturat i aquesta acció fos l'única possible.

Rere la cortina, Onofre, el majordom, l'esguarda amb pena i no s'atreveix a sortir. No ha tingut més remei. Fa molt temps que l'estima, no podia permetre que ningú li passés a davant. Ha sabut imitar l'escriptura de l'amant i pot comprovar que la suplantació ha estat perfecta, ella s'ho ha cregut i els efectes han estat devastadors. Ell serà allà per quan ella aixequi el cap. Mourà els seus contactes per enviar l'amant ben lluny, no li resultarà difícil. L'amor és una guerra, i ell no pensa perdre aquesta batalla.


Una nova proposta de Relats Conjunts, animeu-vos-hi! Aquest sembla fàcil, oi?

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Ja no sé com posar-me...


Per tercer any consecutiu heu demostrat una manca de criteri fora del normal, però això no impedeix que em senti tremendament feliç de rebre de nou el premi c@t en la categoria de reflexiu. I sabeu què? Penso que és merescut, ben merescut. Aquest petit espai és casa meva, sóc jo mateix. Aquí hi explico moltes coses meves i moltes cabòries, és un lloc on poder escriure coses que abans em passaven pel cap i es perdien. Res especial en realitat. Les veritables reflexions, els pensaments i anàlisis més interessants es troben en els comentaris. Tinc la immensa sort de tenir una colla de gent fantàstica que passa per aquí i es curra uns comentaris que enriqueixen enormement qualsevol paraula que jo dic. El premi, ben merescut, és per compartir-lo amb tots aquells que heu fet d'aquest lloc un espai de debat, de discussió i d'aprenentatge tan interessant. Perquè si algú aprèn alguna cosa aquí sóc jo, de tots vosaltres. Així que moltes gràcies per ser aquí, i felicitats per aquest premi, que us el mereixeu de totes totes. 

Per cert, si voleu fer un cop d'ull a la gala que hem fet per entregar els premis, passeu per c@ts, ha estat una festa amb uns 50 assistents i més de 1000 comentaris, que es diu aviat! Gràcies a tots també per aquesta estona tan fantàstica, ha estat genial!

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Kocham

Un bon dia vaig obrir una porta com si fos Aragorn entrant al seu futur regne de Gondor i vaig dir 'aquí treballaré jo'. Dins, una noia que em sonava vagament de la facultat i una noieta alta i prima que em miraven astorades. Presentacions de qui m'acompanyava i ja ho teníem. Era un dijous de novembre, no començava fins dilluns. Tu, la noia alta i prima, va resultar que eres polonesa. Aquell dia vam fer un cafè plegats, tu havies començat aquella mateixa setmana. Vas pensar 'quin tio més seriós, i a més em parlarà sempre en català, quin panorama!'

Han passat dos anys. Dos anys en els que t'he ensenyat tot el que sé i he vist com em superaves. Dos anys de confessions, d'entendre'ns sense parlar, de conèixer-nos més del que és comprensible. Dos anys de bromes compartides, de riures i de plors quan ha calgut, de confiança mútua, de suport. Dos anys de bona feina, d'entesa, de formar el millor equip que mai tindrà aquella empresa.

Els dos vam conservar la feina, però ara ens separen. Una altra decisió d'aquestes sense sentit, però ja n'hi ha hagut tantes... per sort no et ficaran a la boca del llop, vas canviar el plor per un somriure. Algunes maniobres poc ortodoxes et van portar amb un nou responsable que t'ensenyarà molt i amb qui estaràs bé. Sé que et deixem en bones mans. Tampoc aniràs gaire lluny, però no treballar colze a colze amb tu serà molt estrany. Les coses un dia s'acaben, oi? Potser millor anar-ho assumint.

NOTA: Abans de treure conclusions respecte el títol, llegiu el segon comentari que aclareix la situació.

divendres, 8 d’octubre de 2010

El mètode Grönholm

Vinc de veure l'obra de teatre 'El mètode Grönholm', i no me'n sé estar de fer-ne un post. De fet, és la segona vegada que la veig, vaig anar-hi la primera temporada que van fer, fa uns quants anys. Després d'un temps fora de cartell, han tornat a la palestra amb el mateix repartiment que a la primera època, i això em va fer decidir a tornar-hi. Jordi Boixaderas, Lluís Soler, Roser Batalla i Jordi Díaz són unes bèsties sobre l'escenari, especialment els dos primers. Per si algú no en coneix l'argument, es tracta del procés de selecció de quatre candidats a un càrrec d'alt nivell en una multinacional. Els mètodes de selecció de l'empresa en qüestió són força peculiars i aconseguiran treure el pitjor de tots ells. Divertida, a estones sàdica i amb un puntet tràgic, et passa volant l'hora i tres quarts que dura l'obra. És molt recomanable, crec que tothom en surt content. Estan al Poliorama de Barcelona i segons informava un cartell desplegat al final de l'espectacle, els queden 134 funcions, així que hi ha temps per anar-hi.  L'entrada m'ha costat 29 € a platea, una mica car, però quan quedes content t'és igual pagar aquest preu. Hi he anat amb dues companyes de feina, ens va semblar irònic veure aquesta obra amb el moviment que tenim actualment a l'empresa, anar a veure una obra sobre entrevistes de treball és gairebé com riure's de nosaltres mateixos. 

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Jocs de nens

La meva classe de l'escola era un desastre, ja n'he parlat alguna vegada. Tres grups separats, noies, 'quillos' i 'empollons', poca interacció, però moltes baralles entre els grups de nois sobretot a causa dels partidets de futbol de l'hora del pati. La canalla es pega, és un fet. Es peguen però no es fan mal, perquè no tenen prou força. Amb els meus companys hi havia cops, i per sort jo no em ficava gairebé mai en baralles. Però alguns dels meus companys 'empollons' responien una mica més a les provocacions que no pas jo. Jocs de nens; s'oblidaven tan ràpid com el resultat del partit.

Un dia un dels meus companys i amic de l'època devia respondre massa a un dels provocadors, i la cosa no va quedar només en anècdota. Quan a la tarda vam sortir ell i jo tranquil·lament per anar cap a casa, ens esperava un dels galifardeus amb dos amics seus de fora de l'escola, dos nois grans (potser tenien 15 anys!). De seguida van començar a increpar el meu amic preguntant-li si ara es faria tant el fatxenda (evidentment, no amb aquestes paraules). Sense saber com, en un moment era a terra i li donaven cops, sota la meva mirada perplexa i impotent. No vaig poder fer res per defensar-lo, no em sortia d'emprar la violència, només podia implorar sense esma que el deixessin estar. Però ningú no em va fer cas.

No li van fer mal, o no massa, si més no. Quan es van allunyar tot mofant-se d'ell i es va poder incorporar , la seva cara era de consternació, de ràbia continguda. Recordo que per ell no era important que l'haguessin pegat, les primeres paraules que va dir van ser 'però no han aconseguit fer-me plorar'. Això el devia fer sentir com un tipus dur. La canalla és així. A mi la impotència em va durar més, no havia pogut fer res per ell. Vaig ser un espectador, no sabia què fer.

Recordo també el nom pel qual el nostre company va cridar aquells individus. 'Pin' i 'Caravaca'. Crec que no els oblidaré mai. 

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Divendres 13

Encara una mica perplex, vaig trobant les paraules per poder explicar una cosa que vaig viure ahir i que no m'esperava. No me l'esperava per imprevisible i perquè desitjava que no passés mai. Divendres a la tarda a la meva empresa sempre ha estat un mal moment, és el dia escollit pels acomiadament. Ahir es respiraven nervis, estranyament la xarxa va deixar de funcionar i es va convocar una reunió general sorpresa. Abans d'aquesta, els fets es van anar desencadenant. Com en les nostres bromes més macabres, des de direcció anaven cridant gent de tots els nivells i els anaven acomiadant. Van acomiadar un total de 15 persones d'una seixantena que érem. Sense motiu, sense criteris aparents, sense previ avís. Bons investigadors, bons treballadors i sobretot bona gent, al carrer sense contemplacions, sense tenir en compte situacions personals, sense altre motiu que la mala marxa de l'empresa. Va ser un cop molt dur per tots, pels que de la nit al dia es van veure sense feina i sense alternativa, i pels que ens quedem, perquè no ho podem entendre. Ningú no s'esperava res.

Sí, jo em quedo, amb tot el meu equip, segurament serem dels pocs que en sortim il·lesos, però no perquè ho fem bé, sinó perquè el nostre servei és necessari. Alegria per una part, però desànim i impotència per una altra. Ja no veig la meva empresa de la mateixa manera. Ja no puc anar a treballar amb la mateixa cara. Quan hi haurà una següent ronda? Quan trigaran els nostres caps a rodar?

No, ahir no era dia 13, però era divendres, i vaig assistir a una matança. Conservar el meu lloc no fa que em senti millor. No solc agafar massa afecte per la gent amb qui treballo, però se'n va gent per la que tenia estimació, alguns de molt propers. Si hagués caigut algú dels meus, crec que no ho hagués suportat. Com va comentar un director d'àrea (dels que no van caure...), és moment d'actualitzar el CV.