dijous, 31 de desembre de 2009

Cap el 10

I finalment, l'any s'acaba. Ha estat un any duret, però també ha tingut coses bones, és clar. Ja és tard per fer-hi res, ara només ens ha de preocupar l'any que neix: el 2010.

L'any em començarà a Blanes, allà farem el cap d'any amb els amics. El dia 2 tornarem a casa, però llavors jo m'agafaré una setmaneta de vacances, no tindré excusa de dir que l'any no comença amb bon peu. 

He de destacar que aquest humil blog ha arribat a la bonica xifra de 100 seguidors i mira, fa il·lusió, què vols que et digui. No sé si el giny aquest és massa fiable, però fa goig. Però més me'n fa rebre el caliu de tots aquells que dia rere dia o de tant en tant passeu per aquí i deixeu petja. Moltes gràcies a tots.

I a tots us desitjo que tingueu una bona entrada d'any, però sobretot que el 2010 sigui el vostre any, de tots i de cadascun. Fem que la catosfera sigui un lloc que transpiri felicitat post a post. I ja sabeu, primer els quatre quarts. Després les campanades.

dilluns, 28 de desembre de 2009

El rebot

En el post anterior vaig fer un comentari que potser ha dut a confusió. M'agradaria aclarir aquest punt, no perquè calgui, simplement és una altra part de mi, i no em fa res deixar-la escrita aquí. Abans, però, cal dir que no és cap innocentada, aquest any no n'hauré fet. Però he gaudit llegint les de molts de vosaltres, algunes me les he empassat i tot.

La meva mare es va quedar embarassada a finals del '76 o principis del '77, un parell d'anys després de casar-se amb el meu pare. Era un embaràs buscat i volgut, la criatura havia de néixer el darrer quart del '77. Però alguna cosa va passar, i aquella criatura es va perdre. Va ser un avortament espontani, sembla ser, sense cap conseqüència. Els mesos van passar i tenia irregularitats, pensava que era producte d'aquell avortament que la regla no li tornava. Fins que el metge li va dir que no, que tornava a estar embarassada, se n'havia quedat immediatament després de perdre el primer nadó. Va ser una sorpresa.

S'esperava el naixement per finals del '77 mateix, però la criatura, mandrosa com era, va esperar tot el nadal a sortir i va néixer a principis del '78. Va ser un nen, el primer de la nova generació de la família. El pare volia una nena que s'havia de dir Eva. Es va haver de fotre. Alegria i xerinola, era una criatura molt esperada. No va ser a la primera, però va acabar sortint. Ben estimat, sí, però de rebot.

I aquí estic.

dissabte, 26 de desembre de 2009

Buit

Quan internet encara no es feia servir a nivell usuari, jo escrivia moltes cartes a les amistats, i per aquestes dates enviava moltíssimes postals de nadal. Ara fa molt temps que no ho faig. N'he rebut diverses de virtuals, i les agraeixo, però no em surt d'enviar-les a mi.

Aquests dies sembla que per aquí només es pot parlar de les festes, si no queda fora de lloc. A mi no m'agrada escriure sobre el que escriu tothom, però m'hi veig abocat. Ahir al matí, després d'una nit llarga, alcohòlica i frustrant, vaig sentir una buidor molt gran, vaig sentir com si un poder superior o el destí s'estiguessin rient de mi. Per ser que no crec ni en una cosa ni en l'altra, no està malament. Que gran que és aquesta vida que quan penses que el pitjor ja ha passat i et sents una mica millor, et fa tornar a sentir buit completament. Tan cansat de tot plegat em vaig sentir que vaig tenir tentacions de tancar el blog; això em passa poc.

Tot això abans d'anar al gran dinar familiar de l'any, on ja us dic ara que em vaig sentir pitjor encara, totalment fora de lloc i maleint el que va inventar-se això dels valors familiars. Tan poc centrat estava que ni ensenyar el nom dels animals a en P., la nova generació de la família XeXu, ni retrobar-me amb les persones que més estimo d'aquesta vida (quan finalment vaig poder marxar de la festa familiar, vull dir), ni la gran sorpresa de l'aniversari de la Txaro no em van fer estar millor. No vaig estar a l'alçada i em va saber molt greu.

I avui tornem-hi. Per acabar-ho d'adobar em descobreixo pensant en algú que no hauria de pensar, en algú de fa molts anys, per una agenda antiga que he trobat a casa dels meus pares. Més boira al cap, més malestar. Jo ho sento, eh, però moments com aquests dies em fan pensar que vaig néixer de rebot i que ja s'ho podien haver estalviat. Quan no s'està a gust amb un mateix i amb l'entorn, les festes de Nadal encara empitjoren més les coses. Estem obligats a ser feliços, oi? I una m...

dimecres, 23 de desembre de 2009

Lectures 2009

Com l'any passat, em ve de gust deixar llistats els llibres que he llegit durant l'any que ara s'acaba. Tant parlar-ne, que es noti que llegeixo alguna cosa més que blogs! La llista és una mica més llarga que l'any passat, però els darrers mesos el ritme ha baixat molt perquè no tinc gaire estona de transport públic. Em sap greu, però ja vaig buscant altres estones per avançar. La llista és aquesta (els títols estan en la llengua de l'edició que he llegit):

Cuatro amigos - David Trueba
El Silmaríl·lion - J.R.R. Tolkien (relectura)
El Ferrer de Wotton Major/"La fulla" d'en Niggle - J.R.R. Tolkien
Los niños de Darwin - Greg Bear
Quatre dies de gener - Jordi Sierra i Fabra
Si menges una llimona sense fer ganyotes - Sergi Pàmies
Momo - Michael Ende (deute històric!)
Escorxador-5 - Kurt Vonnegut
Marina - Carlos Ruiz Zafón
El noi del pijama de ratlles - John Boyne
El pont dels jueus - Martí Gironell
La puta feina - Matthew Tree
La insoportable levedad del ser - Milan Kundera
El món groc - Albert Espinosa
El último judío - Noah Gordon
El viatge a la felicitat - Eduard Punset
Guia del autoestopista galáctico - Douglas Adams
Cuando alice se subió a la mesa - Jonathan Lethem
Los hijos de Hurin - J.R.R. Tolkien
2001: Una odisea espacial - Arthur C. Clarke
Estupor y temblores - Amélie Nothomb
Ensayo sobre la ceguera - José Saramago
Tierra firme - Matilde Asensi (lectura actual)

Com veieu, una mica de tot. No el consideraria un any de grans lectures, però per destacar-ne alguns, diria que el de Noah Gordon és molt bo, però no és cap sorpresa, perquè aquest home escriu molt bé. També destacaria Los hijos de Hurin, però només apte per amants de Tolkien, i Cuando Alice se subió a la mesa de Jonathan Lethem, molt friki, però que enganxa molt, és indescriptible. Va ser realment una grata sorpresa.


I en l'apartat de decepcions, Martí Gironell i Eduard Punset. Del primer m'esperava molt més, no només el costumari de Besalú. I del segon... bé, el vaig agafar amb moltes ganes i em va posar dels nervis des de bon inici. De la resta, entre justets i mig bons. No cal dir que si algú vol algun comentari sobre algun dels llibres en concret, només ho ha de dir.

Ah, i bones festes per tots!

diumenge, 20 de desembre de 2009

El millor equip de la història

En vigílies de la final de la Champions d'enguany, vaig fer un post per homenatjar el Barça. Llavors, vaig voler explicar que el que havia fet el nostre equip ja era digne d'elogi i d'admiració, que una temporada no podia dependre del resultat de la final europea, ja que era una loteria.

El Barça va guanyar aquella final, però no es va quedar aquí. De tot el que ha passat després, no cal explicar-ne res perquè tothom ho sap, i se n'han fet molts posts. Si avui em decideixo a escriure sobre el Barça és per homenatjar altre cop l'equip, el club, que ha fet el que ningú més ha pogut aconseguir en tota la història d'aquest esport. Ho repeteixo, per si no queda clar, eh? Cap equip del món ha aconseguit guanyar les 6 competicions oficials que jugava en un mateix any. Només un. El millor equip de la història. I no ho dic jo, aquest era el titular del diari esportiu de Madrid per excel·lència.

Acaba el 2009, un any que tot l'entorn del Barça recordarà, el mantindrem gravat amb lletres d'or. I com acaba? De la manera més simbòlica i èpica possible: el millor jugador del món, humil, petitó, tímid, però reconegut per tots, marca el gol de la victòria per guanyar el darrer títol amb el cor, amb l'escut, amb les dues coses. Ah, per cert, un jugador format a les categories inferiors del club, com tota la columna vertebral de l'equip. El model Barça transcendeix ja no només pels títols aconseguits, sinó perquè és l'enveja de tothom. Per mentalitat, per forma física i dosificació d'esforços, per entrega, per sentiment, per humilitat, per no donar mai un partit per perdut, per no menysprear cap rival... no he vist mai cap equip que jugui amb aquesta autoritat. Qui m'havia de dir, a mi i a tants altres que hem viscut també altres èpoques, que podríem parlar així del nostre Barça.



El que passi en un futur, ja es veurà. Repetir la gesta és pràcticament impossible. Acostar-s'hi, molt difícil. Però a part dels èxits, aquest equip ha ensenyat una cosa nova a la culerada, afició rància, crítica i pessimista on les hi hagi. Ja no hi ha cares llargues, ni ai ai ais. Creiem en l'equip, sabem que tot és possible. Fins el final. Tant de bo ho haguem après.

Gràcies Barça. Ha estat inoblidable.

divendres, 18 de desembre de 2009

Relats conjunts, Bratislava christmas market



L'home tentinejava per un carreró fosc i estret. Mostrava clars signes d'embriaguesa. L'abric esparracat que el cobria no podia pal·liar el fred que feia; no obstant, no semblava que això el preocupés. Potser ja hi estava acostumat, o potser l'alcohol li havia escalfat el cos, tant com l'esperit. L'hivern s'havia avançat aquell any, i ho havia fet de la manera més crua possible. La gent que viu al carrer ja sap el que vol dir l'hivern, sobretot si aquest es presenta llarg i cruel.

Les tentines el van portar a una plaça, l'espai es va obrir davant seu i va percebre tota la llum, la gent, els sons. Hi havia mercat, mercat de Nadal. Altre cop era Nadal. No podia recordar la darrera vegada que l'havia celebrat amb gall d'indi i vi del bo, amb caliu. Aturat a l'entrada del carreró, amb el cos oscil·lant, va acabar-se l'ampolla de vodka que encara duia a les mans. Quan l'última gota va baixar-li gola avall, va llençar l'ampolla amb fúria contra les llambordes. No li servia de res una ampolla buida. Va reprendre el pas. Cap a la gent, cap els somriures, les nadales.

Hi havia moltes paradetes, molts guarniments. Tothom semblava content, reien, treien la cartera i vinga a desprendre's de bitllets en ximpleries innecessàries. Ningú no se'n recordava en aquests moments de la gent que més ho necessitava. De fet, caminava entre la multitud i ningú es va adonar de la seva presència, o ningú va voler adonar-se'n. Entre abrics luxosos, barrets de llana, guants i sabates cares, un home caminava a la deriva vestit amb parracs estripats i bruts, escabellat i pudent d'alcohol i de misèria. Però tots eren cecs, només veien els llums i les galindaines nadalenques.

Al bell mig de la plaça, l'home va desplomar-se. Un altre borratxo que dorm la mona en un fred vespre d'hivern. Però aquesta seria l'última mona. Alguna cosa va trencar-se al seu interior abans de caure, i en impactar amb el terra ja no respirava. El fred, l'alcohol, la soledat... havien fet el seu efecte. No va ser fins hores després que van recollir-lo d'allà. Ningú l'havia vist caure, i si el van veure a terra, van fer com si no l'haguessin vist.


Aquesta és la proposta nadalenca de RC. Apunteu-vos-hi!

dimarts, 15 de desembre de 2009

Balanç 2009

El 15 de desembre és el dia que sempre trio per fer balanç de l'any des que vaig obrir el blog. Aquest any tampoc no faltaré a aquesta cita amb mi mateix. Ja és una tradició.
 
En acabar el resum de l'any passat comentava que el 9 és el meu número preferit. Doncs bé, això no ha contribuït precisament a que hagi estat un bon any, tot i els bons desitjos i auguris que em fèieu. Si hagués de fer una gràfica de l'any, aquesta començaria al 50% i aniria baixant lentament amb el pas dels mesos. Això faria referència al meu estat mental o anímic, que en definitiva, és el que importa. Altres aspectes no em van malament, queixar-se seria injust.

A principi d'any vivia sol (amb els gats) a Barcelona, però aviat em vaig plantejar canviar de pis, en un principi, sense voler marxar de la ciutat. Cap a l'estiu acceptaria l'oferta per tornar a viure al poble on vaig créixer, no gaire lluny de la capital, en un pis millor, però que em va generar molts dubtes i no poques enrabiades amb mi mateix. Ara hi estic perfectament acostumat, tant al pis com a la vida aquí. Però tot i pagar menys, segueixo sense estalviar massa.

Pel que fa a la feina no em puc queixar. Un any a l'empresa m'ha aportat molta experiència i coneixements importants. Estic molt a gust amb els meus companys i mica en mica m'he anat guanyant el respecte i la consideració dels de dalt. Cobro poc i de vegades em putejen molt, però la resta de coses ho compensen.

Dues de les persones que més estimo en aquesta vida han anat a viure a Edinburgh per dos o tres anys. Tot i tenir-los lluny i trobar-los a faltar, ells segueixen presents, i jo ja he visitat dos cops la capital escocesa. L'estiu em va portar també a Irlanda. Però un mes abans en Bamboo va estar a punt de morir, declarat durant dos dies amb un 95% de probabilitat de no sortir-se'n. Però se'n va sortir perquè és malparit per això i per més. Un gat increïble.

Un any en el que progressivament he tingut cada cop menys ganes de fer coses, que m'ha fet apartar també dels castells, per ara, sense pensaments de tornar-hi. Un any en el que m'he acabat declarant en pausa cansat de buscar un camí que no sé quin és, d'intentar anar endavant quan no sé on és aquest endavant. De davallada fins a dir prou, a veure si frenem la tendència de fer un pas endavant i dos enrere.

I virtualment, tinc la immensa sort de comptar amb vosaltres, amb totes les vostres mostres de suport i estimació. Sempre hi sou, gràcies. Lamento que molts posts han semblat tristos i autocompasius. Però vosaltres em seguiu mimant. De vegades em marejo de tants comentaris, és un orgull, un plaer. A més em vau concedir dos c@ts, cosa que em va fer molt feliç, encara que no cregués merèixer-los. El blog em segueix aportant molt, no me'n canso, més aviat el necessito, i aquí continuo.

I ja tenim un any més al sac. Ara en 15 dies, ja serem al 2010. És increïble, eh? A veure què ens porta encetar les desenes d'aquest mil·leni. Espero que molta felicitat. Per demanar que no quedi.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Paella



Pot sobtar una mica el fet de fer una paella a aquestes alçades de l'any. A mi em sona com una cosa totalement estiuenca. Però és clar, si te'n vas cap a València a fer-la, la cosa ja canvia. Aquest cap de setmana he fet una escapadeta a aquelles terres acompanyant un amic que anava a buscar la seva àvia per passar el nadal amb la resta de la família. La bona dona ens va obsequiar amb una paella magnífica. Tant és així que vam comprar fiambreres per portar-les plenes i tenir-ne per a aquests dies. Una altra cosa no haurem fet, però menjar... Ha estat poc temps, però podeu imaginar, collir taronges, fideuà, torrons, mones... i la paella és clar. I ara a fer bondat, que si no...

dijous, 10 de desembre de 2009

Cançó de nadal

Arriba el nadal i per fi podrem respirar. De fet, queden encara quinze dies, però com que tothom ja ha assumit que és aquí, doncs això. Ara és època de pau, època de trobar-se amb la família, de passar estones junts. Decorarem les cases i felicitarem les festes a tothom, perquè són èpoques d'alegria, i sobretot, de posar bona cara. Per uns dies allunyarem de nosaltres tots els mals pensaments, voldrem compartir i regalar, res no ens farà mal, estarem d'enhorabona.

Però hi ha gent que ho passa malament, gent amb dimonis interns que els persegueixen, gent que tenen problemes amb la família, discussions, gent que no té un duro a la butxaca. Hi ha gent malalta, gent que ha patit el que altres no podem ni imaginar. Gent que ha perdut a qui estimava, persones que se les mengen els remordiments o la inseguretat. Hi ha qui viu en la misèria, gent discriminada i perseguida. Però en aquestes dates tot això no importa, ho hem d'oblidar, perquè és nadal i tothom ha de ser feliç.

No em trobo en cap de les situacions que he mencionat a dalt. A mi, simplement, el nadal no em diu res. Tots tenim els nostres fantasmes, tots. M'agrada anar a veure teatre, però sóc molt mal actor. No em sé posar en el paper, representar un personatge. Això sí, desitjo que l'obra sigui un èxit per tothom.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Natalitat

Caminant pel poble aquests dies, m'adono de la gran quantitat de parelles joves (ehem, de la meva edat) amb fills que es veuen darrerament. Feia temps que no pensava una cosa així, i no és només una impressió meva, ja que també ho comentàvem amb un amic. Sembla com si tothom s'hagués posat d'acord per tenir descendència. Em sembla curiós quan fa ja tant temps que ens estan insistint amb que hi ha una crisi mundial molt gran i que la cosa està molt malament. Però no crec pas que sigui una irresponsabilitat portar nens a aquest món en crisi, potser és justament això el que està fent pujar la natalitat, la gent no pot sortir tant, no poden anar de vacances lluny, estalvien més els pocs diners que tenen... i què es pot fer per no avorrir-se quan ens falten els diners?

Evidentment, poca idea tinc de dinàmica de poblacions o sociologia, però això medito mentre esquivo cotxets a tort i a dret. Sigui com sigui, comencem a donar un cop de mà als immigrants, que fins ara eren els únics que mantenien la natalitat del país. I ho confesso, tinc debilitat per aquests papes i mames que es dirigeixen a la seva canalleta en català, encara que potser no és la llengua que estan acostumats a fer servir. I si la criatura ja sap dir alguna cosa i fa servir la nostra llengua, ja no us explico.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Pregunta

Si odio tant equivocar-me, per què sóc tan bo fent-ho?

dijous, 3 de desembre de 2009

El nostre amic VIH

Per sorpresa meva, després de fer el post VIH he rebut moltes peticions perquè expliqui una mica com és possible que es pugui utilitzar un virus tan mortífer en el nostre favor. No puc fer altra cosa que respondre i mirar de satisfer la vostra curiositat. Però en els mateixos comentaris teniu un exemple molt bo explicat pel meu amic GG, que ha treballat directament amb el virus i en sap molt més que jo. Us l'enganxo aquí, pels que no l'hagueu llegit. 

Ara, m'agradaria fer alguns apunts al respecte. En primer lloc, és cert que estudiant aquest virus tan puta ens hem adonat que podem aprofitar-lo al nostre favor en teràpia gènica, ja que fem servir que s'integra a dins del genoma cel·lular d'una forma permanent. És a dir, es faria servir a grans trets per a introduir gens que reestableixin una cèl·lula que no funciona com tocaria, per exemple si una cèl·lula del pàncrees no pot produir insulina (diabetes), es fa servir el VIH-1 com a vector per a introduir-hi artificialment un gen que produeixi insulina i intentar restablir els nivells normals. El problema és que, tot i que els vectors de teràpia gènica que es fan servir estan dissenyats per a que no produeixin mai partícules infeccioses, sempre queda el dubte, i a més, depèn d'on s'integrin aquests vectors pot donar lloc a problemes. Per això crec que aquest tipus de vectors no s'aplicaran en gran mesura, i que alternatives "virus-free" són les que es busquen/buscaran.

Potser és un text una mica tècnic, però la idea és que aprofitem les 'qualitats' del virus i les seves característiques. No s'utilitza el virus com a tal, sinó versions d'ell, o parts d'ell, que en teoria no són perilloses. Per exemple, el VIH-1 només infecta cèl·lules en divisió, i la majoria de cèl·lules del nostre cos no es divideixen (les del sistema immunitari sí), però els càncers són cèl·lules que es divideixen descontroladament. Actualment no s'utilitza, però s'han fet proves que utilitzen la maquinària del virus per introduir a cèl·lules cancerígenes algun gen que se les carrega. Per tant, parlaríem d'una potencial eina contra el càncer, però com dic, només són estudis preliminars.

La teràpia gènica que menciona en GG consisteix en introduir gens en cèl·lules malmeses per reestablir la seva funció. El virus és expert en introduir el seu propi material genètic dins de les cèl·lues i fer que s'integri. Això significa que la producció del que sigui que està codificat en aquest material genètic serà permanent perquè passa a formar part del genoma d'aquella cèl·lula. Això és molt útil, ja que fent les modificacions pertinents, i introduint al virus uns gens que no són seus, ell els segueix introduint dins la cèl·lula, i nosaltres tenim dins unes noves instruccions per la cèl·lula que ens era molt difícils de fer arribar allà.

Aquests són només alguns exemples, la potencialitat és molt alta. Per no parlar de les utilitats que tenen en la investigació més bàsica. Ja sabeu, sempre s'ha d'aprendre dels més intel·ligents que nosaltres, i els virus ja fa molt temps que corren i saben el que es fan. La nova sorpresa del dia és que el nostre propi genoma està ple a vessar de fragments que provenen originalment de virus parents del VIH-1. Sense ells segurament no seríem el que som. 

dimarts, 1 de desembre de 2009

VIH

Durant uns quants anys de la meva vida m'he dedicat a combatre el virus de la SIDA, des de la meva petita parcel·la d'investigació. Això m'ha permès conèixer alguns dels grans investigadors d'aquest camp del nostre país. Es fa bona feina, sembla que anem guanyant la batalla. 

No només això. En ciència, el VIH s'està convertint, per les seves característiques, en una eina molt potent per combatre altres malalties. Hem convertit un dels grans assassins dels nostres temps en un aliat per la teràpia i la investigació, un mecanisme molt efectiu per aconseguir coses que per ara eren difícils. I com a aliat espero que ens donarà moltes alegries. Aviat tornaré a treballar-hi; com a eina, no com a virus.

Repeteixo el que he dit. Això és vàlid en ciència. Fora de la ciència, el VIH continua sent un assassi o, si ho voleu, una paparra molt molesta, una lacra, una pandèmia. Aquest virus no és ni serà mai una broma, encara que no se'n parli. No juguem, ens hi va molt. Ningú no es mereix conviure amb ell. Si ens relaxem ho haurem de lamentar. Uns hi lluiten al laboratori. Però tots hi podem lluitar al carrer. Contra la SIDA: precaució.