dissabte, 26 de desembre de 2009

Buit

Quan internet encara no es feia servir a nivell usuari, jo escrivia moltes cartes a les amistats, i per aquestes dates enviava moltíssimes postals de nadal. Ara fa molt temps que no ho faig. N'he rebut diverses de virtuals, i les agraeixo, però no em surt d'enviar-les a mi.

Aquests dies sembla que per aquí només es pot parlar de les festes, si no queda fora de lloc. A mi no m'agrada escriure sobre el que escriu tothom, però m'hi veig abocat. Ahir al matí, després d'una nit llarga, alcohòlica i frustrant, vaig sentir una buidor molt gran, vaig sentir com si un poder superior o el destí s'estiguessin rient de mi. Per ser que no crec ni en una cosa ni en l'altra, no està malament. Que gran que és aquesta vida que quan penses que el pitjor ja ha passat i et sents una mica millor, et fa tornar a sentir buit completament. Tan cansat de tot plegat em vaig sentir que vaig tenir tentacions de tancar el blog; això em passa poc.

Tot això abans d'anar al gran dinar familiar de l'any, on ja us dic ara que em vaig sentir pitjor encara, totalment fora de lloc i maleint el que va inventar-se això dels valors familiars. Tan poc centrat estava que ni ensenyar el nom dels animals a en P., la nova generació de la família XeXu, ni retrobar-me amb les persones que més estimo d'aquesta vida (quan finalment vaig poder marxar de la festa familiar, vull dir), ni la gran sorpresa de l'aniversari de la Txaro no em van fer estar millor. No vaig estar a l'alçada i em va saber molt greu.

I avui tornem-hi. Per acabar-ho d'adobar em descobreixo pensant en algú que no hauria de pensar, en algú de fa molts anys, per una agenda antiga que he trobat a casa dels meus pares. Més boira al cap, més malestar. Jo ho sento, eh, però moments com aquests dies em fan pensar que vaig néixer de rebot i que ja s'ho podien haver estalviat. Quan no s'està a gust amb un mateix i amb l'entorn, les festes de Nadal encara empitjoren més les coses. Estem obligats a ser feliços, oi? I una m...

41 comentaris:

  1. Ànims Xexu!!!! No estas sol. El Nadal no ens va bé a tots. Va, podem fer com una pinya virtual i així no ens sentim que les coses van tan malament. Tot s'arreglarà. Es que son dies que porten masses records i fan pensar en el passat, en el futur, en el present...saps, com allò d'aquella peli que els 3 fantasmes aquests ens venen a visitar.

    Una abraçada ben forta, no et sentis estrany perquè no ho ets i aquest buit s'omplirà creu en tu, nosaltres hi creiem.
    Nits

    ResponElimina
  2. No t'hi capfiquis...tots tenim mals dies, però despres d'una pujada sempre, sempre ve una baixada. Ja sabem que els dinars quant no estas el 100% no son de gaire bon aguantar, ánims...hi han coses pitjors, segur.

    ResponElimina
  3. El dia 26 sempre és el dia de les depressions,és una porqueria!

    Només et puc dir...que trist que seria el món virtual sense tu^-^.

    ResponElimina
  4. xexuuuuuuu cosa dolça!! ja ho se ja tens tot el dret a dir tot el q has dit i mes pro no, saps q no. K no es podien estalviar un nen d rebot per milers d coses q no dire en un bloc ( si vols t'escric un mail i t'ho detallo)i se q el nadal es una kaka pero de les grosses pro com tot passa. Es la epoca on tothom es mira el melic i en realitat crec q son molts els q no s snten be. Em sap greu. Saps, però, q hi ha moments per a tot tb d sentirnos aixi. Un pto molt for i soc aki pel q vulguis.

    ResponElimina
  5. I una merda ben grossa si senyor!
    Jo aquest Nadal hagués marxat lluny. La felicita obligada a vegades és una gran càrrega. NO ESTAS SOL!

    ResponElimina
  6. Ehemmm... si tanques el bloc ara et foto una castanya a distància, així de clar!

    No home, que cadascú té els seus motius, però que estiguis capcot i tinguis pensaments com aquests em sap greu... El pitjor ha passat! Només queda celebrar l'entrada al nou any, un nou any que alguna cosa gran et portarà... tinc un pressentiment! I pots fiar-te de mi, que vinc del futur! ;) (però és un secret, no ho esbombis gaire)

    El meu dia d'avui ha estat també bastant fastigós, un retrobament estrany, amarg, incòmode... i tan cínic! Com ho odio...

    Una abraçada ben gran!!!

    ResponElimina
  7. Me'n oblidava et deixo el meu regalet d'energia...^-^
    http://www.youtube.com/watch?v=UEHL1QS24Eo&feature=channel

    ResponElimina
  8. fuig, fuig, amb lu contents que estem nosaltres d'aquest rebot!

    ai les ressaques que són de mal passar desp´res dels 30! jejeje...

    va, fugim junts o què? ;)

    una abraçada!

    ResponElimina
  9. Que no vas estar a l'alçada? Que no vas estar a l'alçada?!!! QUE NO VAS ESTAR A L'ALÇADA?!!!!!

    Però què collons t'empatolles!!! L'alçada en una nit com aquesta és venir, és abraçar-me i és compartir-ho. OK? No hi ha llistó que valgui.

    I ja que hi sóc... compartiràs les fotos? 1.000 gràcies!!

    ResponElimina
  10. Avui ho farem llarguet (per variar jeje)... Ho numero per paràgrafs? ;-)

    1r.- M’alegro moltíssim que no hagis tancat el blog però entenc perfectament el que vols dir. Quan em sento trista (per la causa que sigui, que ara no ve al cas) sempre em passa pel cap tancar el blog. No sé per què, perquè el pobre no en té cap culpa, però és com si em volgués amagar, com si tingués por que cada post que fes reflectís un estat d’ànim que no m’agrada tenir i no vull escriure...

    Si tanquessis series un dels blogaires que trobaria més a faltar.

    Qui respondria els comentaris tan llargament i amb tant de respecte i dedicació com tu fas?


    2n.- Però què és això d’ensenyar a en P. (Pol o Pau, segur... Pere ja no es posa actualment, tan maco que és!) noms d’animals? L’alineació del Barça sencera li havies d’ensenyar!! Així també m’hagués avorrit jo! :-)


    3r.-.- A casa els teus pares no havies de buscar diaris antics!! Havies de buscar la teva col•lecció de gomes de cabell femenines per ensenyar-nos-les!!


    4t.- M’ha agradat aquest post teu, tan ple de sinceritat... Molt més que aquell altre ”Cançó de Nadal”, del 10 de desembre... I t’ho dic amb tot el respecte del món. Aquell escrit teu em va fer sentir malament. La resposta que em venia al cap (i que no vaig dir llavors perquè, en el fons, ja veia que et senties malament de veritat) era “perquè a tu no t’agradi el Nadal no cal que miris d’amargar-lo als que sí que ens agrada”.

    Llegir el post d’avui no em fa venir cap resposta negativa al cap, al contrari... tot el que et diria és bo. Perquè tens raó, perquè és molt fotut que quan un no té ganes de fer alguna cosa s’hi senti obligat, que quan tens ganes d’estar sol (o d’estar amb altres persones) hagis de fer i anar allà on no vols. Perquè sembli que has de riure si no en tens ganes (et prometo que com n’és de cruel això i, per tant, et respecto absolutament aquest sentiment que tens).

    La qüestió està en que això tu ho associes al Nadal... però el “pobre” Nadal no en té la culpa... Probablement et passaria igual si es tractés d’un casament on anessis de convidat, un bateig o qualsevol altre celebració.

    El Nadal s’ha convertit en allò que no és... el Nadal autèntic, el de veritat, no obliga a gastar calers a carretades en regals per compliment, a menjar fins a que se’t posi malament, a fer plats i més plats de menjars caríssims dels quals en sobrarà segur i s’haurà de tirar en part.

    Hi ha tantes coses que no entenc i que passen aquests dies que, si els meus comentaris sempre són llarguíssims, avui podria fer-ne un llibre... però miraré de no allargar-me. Només diré que, per mi, un dels millors moments del Nadal és la Missa del Gall ;-)

    I ara... imagina una cosa... imagina que coneixes una persona especial i que et fa feliç i que us estimeu molt, molt, molt i que la relació funciona genial ;-) ... Imagina que ha passat un any i és Nadal de 2010 i que et veus amb el compromís de tornar a anar al dinar de Nadal, de Sant Esteve, de... però que aquesta persona t’acompanya i que és positiva i que et diu “va, home, que no serà tan terrible”... i que hi aneu... i que la veus que és ella a qui li fa gràcia jugar amb en P. i que riu i està contenta. I que feu cagar el tió i ella t’ha posat el llibre que sap que et fa il•lusió i que...
    Segur que aquest Nadal ja no et portaria tristesa...

    Pensa que aquest dia arribarà ;-)

    No sé què pensaràs d’aquesta resposta tan estranya... però bé, el que jo voldria és fer-te arribar una abraçada ben sincera, desitjar-te que el 2010 et faci sentir feliç en el fons del teu cor... i que no tanquis el blog... així, quan el proper Nadal ens expliquis les teves sensacions, podré llegir que tot ha anat bé :-)

    ResponElimina
  11. Joder, XeXu, quina merda sentir-se així; ho sento, perquè t'entenc i sé que és cardat. Quan les coses agafen aquest tò, penso que una cosa que funciona és posar-se en mode stand-by, deixar que el nostre entorn faci la seva mentre nosaltres ens tanquem en una mena de cuirassa, per protegir-nos. Com ens protegim? Intentant no pensar, no comunicant-nos, no interactuant... Qüestió de deixar que els dies passin fins que les coses recuperin el tò habitual.

    Si tens la possibilitat econòmica, hi ha una altra cosa que ajuda: posa't un parell de pantalons i camises en una maleta petita, planta't al Prat i fot el camp. Edinburg amb els amics? La Conxinxina tu sol? Tu tries. El món és enorme i hi ha ple de coses a descobrir!

    Una abraçada. Ànims.

    ResponElimina
  12. Tranquil noi, aquests dies passaran, ja falta poc i després vindran dies millors i més animats.
    Entenc la sensació que dius, la sensació de no estar enlloc, de no pertànyer enlloc, però no pensis, no és dolent, et fa adonar-te de les coses, sentir-les, saber que ets viu i que no ets cap error de naixement.
    Aviat tornarà a sortir el sol!

    ResponElimina
  13. Xexu, porto alguns mesos ja llegint-te tot i que només he comentat en una ocasió. Et vaig trobar per casualitat i torno, la veritat, perquè les teves paraules em semblen molt sensates i m'agrada la teva visió de les coses amb la que coincideixo sovint. No et desanimis perquè vindran èpoques millors, segur. Així és la vida...

    Per molts cops que caiguem, el més important és la capacitat de tornar a aixecar-se.

    Una abraçada!!

    ResponElimina
  14. No cal que ho juris que no et proven aquestes dates. Ningú pot obligar-te a ser feliç aquests dies (ni cap altre) però si que podem desitjar que ho siguis. Els altres no podem fer gaire cosa més que donar-te ànims i escoltar-te (o llegir-te) quan ens ho expliques.

    ResponElimina
  15. I una merda! Digue-ho del tot! Estic d'acord. A mi m'agrada el Nadal perquè és càlid dins del fred exterior, perquè recordo nadals entranyables d'infantesa, perquè de gran en vaig passar alguns de genials. Ara tinc nadals a la meva mida. Els celebro amb qui vull i quan toca la família em vesteixo de filla-germana-mare-tia comme il faut i passo les hores parlant de tot i de res. Aquest any, com que estic malalta, he tingut excusa per marxar d'hora. Ara això sí, si a sobre beus la tristesa costa molt més de suoportar... Segur.
    Una abraçada de qui t'ha descobert fa poc i voldria seguir lllegint-te abans d'anar a dormir.
    ;)

    ResponElimina
  16. Aquest any de postals de Nadal no n'hem rebut quasi cap. Un parell. I d'enviar, també això, dues. I felicitar per Internet em sembla una mica trist.

    ResponElimina
  17. Nooooooooooooo! No estem obligats a ser feliços, i el que compta és fer el que sentis. Si et serveix de consol, jo no he enviat cap sms típic i tòpic, d'aquells de cada any, ni ho faré el dia 31, perquè no em ve de gust, perquè si vull, estic amb qui m'agrada quan puc, i si no, no cal fer comèdia... això és el que estic ara escrivin pel post d'avui, mira, som estranys? jo que sé, però som així...

    ResponElimina
  18. Ho sento, l’he repetit. Hi havia tantes faltes de tecleig ( i mira que n’acostumo a fer) que em feia vergonya
    Buit o sol ? No sé, però em fa la sensació que més que buit, et sents sol. I quan un es sent sol, si hi ha molta gent encara si sent més.

    Tal i com diu l'Assumpta, imagina't aquest Nadal possible i després pensa si el problema és l'època o és que trobes a faltar alguna cosa que et fa sentir trist. Jo compateixo l'opinió de l'Assumpta.

    Sovint quan llegeixo el teus posts envejo la relació tant profunda que tens amb els teus amics però en canvi fa la sensació que amb la família és tot al contrari. Moltes vegades prenem un rol en cada àmbit de la nostra vida i ens costa molt extrapolar la nostra manera de fer en altres situacions. Potser si poguessis encarar la relació amb la família tal i com la portes amb els amics, el Nadal no seria tant dur.

    Donar consells, i fer suposicions és molt fàcil; sobretot quan no hi ha els sentiments a flor de pell i no tens total la informació. No t'enfadis amb mi per ser tant toca nassos, però és que em sap greu que hi hagi èpoques de l'any ( també el maig, oi?) que sembla que ja les encaris predisposat a no ser feliç.

    Avui ja no som Nadal i ja només queda entrar al nou any. Mira't el 2010 amb optimisme, eh?

    ResponElimina
  19. Bé, tal com diu la Mireia, jo també vull disculpar-me per si m’he ficat una mica massa en terreny on no m’havia de ficar... Tens tot el dret del món a sentir-te bé amb qui tu vols i ningú et pot obligar a sentir el que no sents... però és que, igual que diu ella, a mi també em sembla que hi vas predisposat i el resultat és que qui hi pateix ets tu.

    De totes formes, el que pots tenir clar és que tant ella com jo, diem el que diem pel molt que t’apreciem. Per això jo també vull afegir la seva frase i dir-te que “no t'enfadis amb mi per ser tant toca nassos” :-)

    ResponElimina
  20. Saps que penso jo, que no hi ha buidor més gran que la que sentim quan ens obliguen a sentir quelcom que no sentim. Per això no m'agrada el Nadal, aquesta mena d'alegria quasi obligatoria que et fa sentir molt més sol quan estàs sol, molt més trist quan estàs trist...

    Et comprenc molt bé, però no t'hi capfiquis, creu-me no serveix de res. Deixa que passin aquets dies i que torni la normalitat.

    I si us plau, no ens tanquis les portes de casa!!!!

    Xexu, t'envio una abraçada inmensa i un sac de petonets dolços.

    ResponElimina
  21. Xexu, no te'n vagis, eh?

    Jo també estic trista avui, segur que el nadal hi té alguna cosa a veure, o potser no, potser seria igual tot sense Nadal.

    Però tot són moments i moments i sé que passarà. Mentrestant t'envio una abraçada.

    ResponElimina
  22. T'han dit tantes coses XeXu que em podria repetir però el que sé segur és que es passen moments de tot i que encara que ara estiguis tan de baixa, n'estic segura que te'n sortiràs i hi haurà altres moments millors. I em diràs com se'n surt? Amb l'ajut dels altres evidentment però també amb les ganes que treu un no se sap d'on per tirar endavant: nous projectes, fer coses noves que mai haguessis imaginat, conèixer gent nova, ajudar aqui ho pugui necessitar...i llegir també perquè crec molt en el poder pal.liatiu de la literatura.Ànims i una abraçada!

    ResponElimina
  23. Jo també vaig néixer de rebot... No em considero un accident sexual, però a vegades penso com tu.

    Jo tinc la sort de tenir una feina que m'evita bona part de trobades familiars d'aquests dies. La família te l'has d'estimar? Et ve imposada, i a mi les imposicions em fan MOLTA nosa.

    Au, de ben segur el 2010 t'omplirà de constingut, si més no és un número rodó!

    ResponElimina
  24. Moltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris. Hi ha moments més dolents que altres, i quan passa tampoc no està bé guardar-s’ho i no escriure-ho si això ens pot ajudar. El blog té una utilitat, o moltes, però és un lloc on abocar els sentiments, bons o dolents. La veritat és que no em plantejo tancar, però hi ha moments que ho engegaria tot a rodar, fins i tot això. Gràcies per ser-hi.

    Nits, sé que tu has viscut mals moments aquest nadal que gairebé em fa vergonya queixar-me de la meva situació. Sigui nadal o no, de coses dolentes sempre en passen, i de bones també. Però és cert que aquestes èpoques ens fan pensar més, suposo que és perquè se suposa que és època de recolliment i alegria, i si no et sents amb ganes d’això, et preguntes què fas allà. Ja passarà, anem fent pinya virtual que sé que no som els únics que no passem aquestes dates massa contents.

    Garbi24, tot passa i tot torna, és clar, i no perquè sigui nadal ha de ser millor o pitjor. Però no ajuden aquestes dates si no t’acabes de trobar bé.

    Judith, gràcies per aquestes paraules, però sense mi el món virtual continuaria igual, algun dia faltaré i no passarà res. Gràcies pel regalet i espero que avui dia 27 tota la depressió hagi passat. Jo he estat solet, i la mar de tranquil.

    Déjà, espero no haver-me expressat malament, ja que vaig ser un rebot però això no vol dir que no fos desitjat. Això em sembla que ho hauré d’explicar millor. Però sí, de vegades penso que no calia. Si et ve de gust dir-me alguna cosa em pots escriure, tu mateixa. Fa gràcia d’aquestes dates que molta gent que sento surt dels dinars queixant-se dels familiars, i que aquell això, i que aquell altre tal altra cosa. No ho entenc. Que són dues o tres vegades l’any només? Potser sí, però per què? Que ens sotmetem un parell de vegades l’any a una roda de puntades de peu a l’entrecuix? No, oi? Doncs això tampoc no cal.

    Goculta, vaig tenir aquest pensament. Si l’any que ve estic igual de descregut amb aquestes dates, marxar lluny i estalviar-me més disgustos. No sé si seria capaç de fer-ho, no sóc massa valent, però és una opció a considerar.

    Laia, ets la noia aquella de Neutrex? Espero que el que hagis vist sigui bo, però per tu també, eh? No és que em plantegi tancar el blog, però no sé si et passa que quan estàs molt baixa ho engegaries tot a rodar, blog inclòs. I mira que m’aporta coses i m’hi sento còmode. Però també té una sèrie de coses que em fan mal, de tant en tant. Lamento que tu tampoc passessis bé aquests dies de festa. Almenys ja han passat. Per cap d’any no em toca que me’n vaig amb amics, per sort, però per Reis tenim la darrera. Sort que tinc dies per recuperar-me.

    Elur, ara fliparàs una mica. He tingut molts pensaments estranys aquests dies. Un, que ja he comentat, és marxar lluny per aquestes dates, ni que sigui sol, però lluny de tot. També vaig tenir una altra idea. La gent no entén que a mi la família me la porta una mica fluixa. Sóc un extrem, i en cap cas dic que estigui bé, ja m’agradaria a mi sentir el que sent alguna gent per la seva família. Sense exagerar tampoc, eh? Però sempre penso alternatives. He arribat a fer propostes als amics, però el dinar del dia 25 ningú té collons de saltar-se’l, és clar. Em sembla que amb una mica de sort, el del 26 encara l’aconseguiríem. Però és igual, entenc que la gent vol estar amb la família.
    Una cosa que aporten els blogs és que coneixes a molta gent, potser més que a la vida real, però ja saps, els coneixes i no els coneixes al mateix temps. Però per aquí hi ha com corrents, i en aquest cas hi ha els partidaris de nadal i els que no. Em va venir la paranoia de recollir aquesta gent que no ens agrada el nadal i fer una celebració alternativa, fugir, d’alguna manera, dels convencionalismes. Vaig pensar en tu la primera, és clar. Se me’n va tant la pinça que ho vaig visualitzar i tot.

    ResponElimina
  25. Txari, venir fins la fi del món -si fa falta- per saludar-te i tornar no té cap mena de mèrit. No estem parlant de qualsevol, són coses que no es poden deixar de fer. Si tan lluny visquessis que hagués hagut de sortir súper d’hora per arribar, m’hagués saltat el dinar de nadal a casa per venir. Però una cosa és el que es veu, i l’altra el que es viu. No estava bé, tenia les il•lusions mortes, tenia les ganes per terra. Només vaig prendre dos martinis i en vaig tirar mig… això és no estar a l’alçada, encara que només sigui un detall. Que quan vaig marxar hi havia una ampolla plena i per estrenar sobre la taula. Vergonyós. Si alguna cosa bona puc salvar d’aquell dia, va ser l’abraçada que et vaig fer en marxar.

    Assumpta, em sembla que els teus motius per tancar el blog i els meus són diferents, però a efectes pràctics, ve a ser el mateix, i el pobre paga els plats trencats. De moment no tic cap intenció de tancar-lo, només són mals moments.
    En Pol em podria ensenyar l’alineació del Barça a mi. El seu pare és un fanàtic del Barça, massa i tot, ja m’entens, freqüenta gent que no m’agradaria conèixer. Tenen un gos que es diu Gaucho, pots imaginar. A casa ma mare hi tenim un cabàs ple de ninos de quan el meu germà i jo érem petits, i tenim molts animalets, perquè ens agradaven molt. Jo jugava amb el nen a preguntar-li com es deia, i dir-li si era perillós o no. No semblava avorrir-se, i jo tampoc. Però tampoc hi posava massa ganes jo.
    Tens tota la raó, em vaig oblidar completament de les gomes. A veure si hi penso un altre dia.
    Entenc que puguis pensar així, sobre la meva visió del nadal, però no pretenc espatllar-lo a ningú. Quan estic trist tanta felicitat em fa mal, però aquí no hi té res a veure. Que cadascú gaudeixi del nadal com vulgui, jo l’entenc com unes vacances, o dies de festa. Llàstima que en dies de festa hagi de fer coses que no m’agraden. Però més enllà no hi tinc més sentiments. El que penso jo, justament, és: ‘per què m’heu de fer gaudir el nadal i ser feliç si no em dóna la real gana’. Just el contrari que vas pensar tu de mi. Tens raó que si es tractés d’una boda pensaria igual, no li tinc mania al nadal perquè sí, ni tinc res en contra. És el que significa, el que ens han inculcat que significa. Si fos una festa religiosa, doncs mira, que la celebri qui vulgui. Però resulta que s’han de seguir uns canons, unes tradicions, i sortir-se’n és com estrany. I no, la veritat, si no em dóna la gana, serà que no. Però no és per rebelia. És que no sé entrar per la porta de casa ma mare i canviar la cara, posar un posat hipòcrita i mentider i saludar tiets i avis amb alegria bon humor, regalar-los el millor dels somriures i fer-los petons i abraçades quan els miro i no sento res, quan miro a una colla de desconeguts. Dur, eh? Però és així com dic.
    Ara bé, no et falta raó amb el que comentes al final. Vull la meva pròpia família, i sé que l’estimaré de veritat, que deixaré la vida perquè siguin feliços i donar-los tot el que puguin desitjar si està a les meves mans. Tinc ganes que arribi, però per ara és inexistent. Si arriba a passar, potser no sentiré una alegria especial per nadal, però si que tindré ganes de fer alguna cosa una miqueta especial, alimentar la il•lusió de la canalla amb les tradicions, fer que se’ls il•luminin els ullets en fer cagar el tió, o el matí de Reis, rebre el petó i l’abraçada més volguts quan soni la darrera campanada… ja m’entens. És clar, tot té truc. Però què vols fer-hi. Cada moment es viu com es viu. Pots estar segura que el dia que visqui aquests dies amb alegria, si encara estic per aquí, també ho explicaré, i em menjaré tantes paraules com faci falta.
    Comentari 2:, la resposta al teu comentari la pots trobar a la que he donat a la Mireia, em sembla que servirà per contestar a tot el que comentaves.

    ResponElimina
  26. Ferran, l’actitud que descrius en el primer paràgraf és justament la que vaig adoptar el dia de nadal. No semblava que fos allà, ni a mi mateix m’ho semblava. Em sentia aïllat, per pròpia voluntat. Millor això que involucrar-se massa, que encara m’hagués emprenyat. Ja ho he pensat això de fotre el camp, i és una opció que consideraré en un futur si les coses continuen així. A Edinburgh no hi haurà ningú, i seria una llàstima marxar allà quan els amics estan aquí a Catalunya, però sempre els puc demanar les claus i que m’hi deixin estar uns dies.

    Deric, potser no ho vaig dir de la millor manera, però el meu no és que fos un naixement no volgut, no vaig ser cap error, si això és el que has pensat. Potser ho hauré d’explicar millor. Ja sé que hi haurà dies millors. Els mals pensaments hi són de tant en tant, però també tenim dies de pensar que aquesta vida és meravellosa, no?

    Bornne, gràcies per ser-hi. Les teves paraules sempre seran benvingudes. No és que parlem d’una caiguda, ja fa temps que no estic fi, i aixecar-me em costa. Només m’ha faltat la buidor que m’han fet sentir aquestes dates per acabar-ho d’adobar. Però tot pot canviar en un segon, aquesta és un dels lemes d’aquest blog, encara que no ho sembli.

    McAbeu, i jo us ho agraeixo. La vostra companyia és molt important. Suposo que és per això que, tot i tenir pensaments malvats, en realitat no se’m passa pel cap tancar la parada. Què faria sense vosaltres?

    Violette, t’has construït uns nadals a mida, jo encara no he sabut fer-ho. Et poses en el teu paper i saps estar a les verdes i a les madures. Hauré d’aprendre els teus mètodes. Quan parlava de nit alcohòlica no era altra cosa que el que faig quan surto amb els amics cada cap de setmana. Bevem, sí, però sense descontrolar. Aquest dia déu n’hi do, però vam marxar cap a casa tan tranquils. Tard, això sí, ja que el local va allargar la nit. M’ha fet gràcia el final del teu comentari, que dius que em vols seguir llegint abans d’anar a dormir, i era a la una i deu de la tarda. He pensat: ‘a quines hores va a dormir la Violette!’ hehehe.

    Albert B. i R., felicitar per internet no és trist si aquesta és l’única manera que coneixes la persona que t’envia la felicitació. He rebut per mail la felicitació d’alguns blogaires, cosa que agraeixo, però que no em surt de fer a mi.

    Zel, això és justament el que deia. No m’agrada fer comèdia, no m’agrada fer un paper. Ho sento, a mi la hipocresia no em va, ni la diplomàcia tampoc. Tota la vida m’han criticat això d’una manera o altra, i si molta gent diferent m’ho ha trobat, serà veritat. Crec que puc tenir mà esquerra si cal, si la situació ho requereix. Però noi, això de posar bona cara i no dir les coses pel seu nom quan la situació t’està tocant la pera… em costa. I pot fer mal, ho sé. Però de vegades és igual. Prefereixo ser sincer.

    ResponElimina
  27. Mireia, no puc enfadar-me de cap manera, és clar que no, només faltaria. Escric coses aquí i sempre deixo oberts els comentaris. Si no volgués rebre crítiques o opinions contràries, ja no ho escriuria. En el teu cas, tampoc no és ni una cosa ni l’altra. Es tracta de que expresses el que penses de la situació, i jo t’ho agraeixo. Tens raó que em sento sol, però no sé si puc separar això de la buidor. Són molts sentiments negatius barrejats, i de vegades l’anàlisi es fa difícil. Un nadal millor és possible, i una vida millor també. Ja arribaran si han d’arribar. Però aquestes dates amb tants valors familiars i totes aquestes coses fan pensar en la situació d’un.
    La relació amb la meva família no sé per què és així. Progressivament m’hi he sentit més lluny, i ara quan veig la família propera (la llunyana no la veig mai), em sento indiferent. La veritat és que no hi ha color de quan veig als meus amics. No puc actuar igual, el sentiment és el que mana, i fer un paper no serveix per a res.
    No sé si donar-te la raó amb el tema de que arribo a certes èpoques amb mala predisposició, però està clar que no puc contradir-te. Potser sí, el maig no m’agrada, i aquests dos darrers anys ha estat dur. Però saps, em sembla que això del maig s’ha acabat, i aquest any serà només un mes que no m’agrada especialment, però res greu. El nadal m’ha arribat sense adonar-me’n, darrerament no penso en l’època que estic, i me l’he trobat de cop. No és que l’encarés malament, però mica en mica m’he anat sentint més baix. No hi he pogut fer més. Potser buscar l’optimisme funcionaria, però em falten forces.
    Veurem que porta el 2010. Esperem que una mica més d’alegria i sort per tots.

    Anna, tu ho dius amb millors paraules que jo. El teu primer paràgraf m’ha agradat molt, resumeix molt bé el que penso. A veure què portarà el nou any. Per començar, normalitat després de les festes, i a veure si es pot construir aviat. De moment, les portes ben obertes.

    Carme, em sap greu saber que estàs trista, jo també t’envio una forta abraçada. No sé si nadal té directament una responsabilitat en la teva tristesa, però com han dit per aquí, encara que això podia passar-te en qualsevol moment, nadal pot fer sentir més trist quan s’està trist. Ja passarà.

    Kweilan, el problema és que la teoria ja me la sé, però la pràctica la porto una mica més fluixeta. Almenys et faré cas amb el tema de la lectura, anar llegint no ho deixo de fer mai. Però no et passa a tu que si tens altres preocupacions no aconsegueixes concentrar-te en la lectura? O ets capaç d’evadir-te sempre quan llegeixes?

    Met, com agraeixo el teu comentari, d’alguna manera t’he sentit molt proper. Jo solc ser molt obedient, però les coses que venen imposades perquè sí tampoc no m’agraden, em fan sentir malament, com si no tingués capacitat de decisió.

    ResponElimina
  28. Xexu, una abraçada.... noi, no sé què dir, i ja és raro en mi, eh? Total, el 2009 ja s'acaba.... no estem obligats a res que no ens vingui de gust.... Tan de bo aviat li tornis a trobar el regustet a les coses bones, per que ser-hi hi són :) Petons grans!

    ResponElimina
  29. Saps on sóc ara, XeXu? A Berlin (això no és cap sorpresa, oi?) Saps on, concretament? A casa d'una amiga que està passant les Festes... a Barcelona. M'ha donat les claus, m'he instal·lat a casa seva i aquí estic, passejant, veient-me amb alguns amics, òbviament llegint i escrivint... i mirant-me la meva realitat des d'aquests 1.800km de distància que t'han m'ajuden.

    Pren nota i posa-t'hi sense falta; t'anirà de conya.

    Amunt.

    ResponElimina
  30. Bon bones les dues darreres frases! Estem obligats a ser feliços? uff!! A mi em passa el mateix que has escrit. Les festes familiar les eliminaria del calendari i em carregaria directament el Nadal. No m'agrada gens. Aquesta espècie de germanor que s'ha de tenir, estimar als que t'envolten, etc... em carrega. Abans encara enviava postals, però ara ja ni n'envio. Com que no em ve molt de gust... I cada any va a més! Grrrr!! Fundem un club o què?

    ResponElimina
  31. Comença el compte enrere Xexu... 12 dies (sense comptar avui) i restant :)
    Bah, pensaments estranys. Això no és estrany.
    A les 4 de la tarda, a mig dinar, a l'enèssima 'punyalada' (que potser estava massa tova i tot em feia coíssor? potser sí) vaig mirar el rellotge i vaig deixar anar un: 'quines ganes de cardar el camp, de veritat'.
    A la nit, a la centèssima 'punyalada', vaig dir 'és taaaaaaan maco passar el nadal a casa', amb un més que evident to sarcàstic.
    I més que em guardo.

    Però hem sobreviscut. I d'aquí un any estarem més o menys igual. O no. Ja no espero res de l'any nou, he après a no fer-ho. Sí que vull coses però no pas perquè es canvïi d'any.
    Per començar em demanaré festa pel dia 14, alens.

    Una abraçada immensa!

    ResponElimina
  32. La literatura no només m'evadeix sinò que em provoca reflexions que m'ajuden a trobar-me, a analitzar els problemes, a sentir-me millor. Per això, parlo del poder balsàmic dels llibres. Una abraçada!

    ResponElimina
  33. Tens amics? Sí, i bons. Tens feina? Sí, i t'agrada. Tens un parell d'animalons que depenen de tu i tu ho saps i els estimes. Tens familia... Tens sort de tenir tot això. Sigues feliç. Sempre. No cal ara més que mai.

    ResponElimina
  34. Per què no em vas fer cas quan deia al meu article de Nadal que passéssiu les festes com volguéssiu i amb qui volguéssiu? Així no m'estranya, que li agafis mania!

    De vegades, remenar el passat no és bo, per això sempre es recomana mirar cap al futur. El passat només l'hauríem de tocar si ens sabem prou forts per fer-ho.

    Hi ha coses que expliques que no entenc, però crec que tampoc no me les has d'explicar a mi, així que no te les preguntaré. Així i tot, prendré la idea que ha comentat algú per aquí dalt: vols dir que no hi anaves amb una càrrega negativa excessiva? Quan ens sentim malament, haver de compartir moments feliços amb persones amb qui no volem estar no és la millor opció, amic XeXu.

    En fi... No em considero la més adient per a dir-te res, ara, que sóc de les que s'embala i renya de seguida. Així que ho deixaré aquí.

    Només una cosa: pobre de tu que ens deixis ara que estem a punt a punt de començar la iniciativa c@ts 2009!!! T'escanyo!!!

    ResponElimina
  35. Buf, Xexu, la veritat és que no tinc gaires paraules, a més ja te n'han dit moltes. Només una abraçada immensa que espero que et reconforti.

    Et podria donar la raó en moltes coses,..si, si.. i això que a mi si que m'agrada el nadal. Però és un temps complicat, amb els sentiments a flor de pell, que per bé o per mal s'accentuen de maneres diferents.

    No estàs obligat a res, ni a somriure si no vols somriure ni jugar si no et veus en cor de jugar. Quan en tinguis ganes i et sentis amb força ho faràs.

    I de tancar el blog, ni de conya, eh!!!!

    un petó ben gran!

    ResponElimina
  36. Nadal és una setmana, fem veure tot el que s'hagi de fer veure, i després... any nou, i vida nova, potser. No deixis d'escriure, sisplis.
    M.

    ResponElimina
  37. Cris, a veure què diu aquest 2010, esperem que vingui amb millor cara.

    Ferran, tu sí que ets valent! La veritat és que és per pensar-s'ho. Ara ja faig tard, però és una idea a tenir en compte per anys propers, si tinc tan poques ganes d'enfrontar-me amb el nadal com aquest.

    Jordi, si fem un club potser tenim més socis que el Barça i tot, i quina feinada a fer carnets, no? M'agrada el que expliques i com ho expliques, un cop més coincidim. Sembla obligat que ens sentim a gust, com que toca família, doncs família. I no, tu, ja en fem prou de coses que no volem a la feina, no? A qui li vingui de gust, perfecte, però als altres que ens deixin tranquils.

    Elur, per aquí m'han dit que veuré el nadal diferent si la meva situació ha canviat. Potser tenen raó, així que espero no estar com aquest any. No és que confii que l'any entrant m'hagi de portar res de bo, però simplement és que no desitjo passar un nadal igual. Si cal fugir, fugiré.
    Hagués estat bé veure com se t'anaven inflant les pilotes a base de punyalades. Vas arribar a treure la mala llet, o només el sarcasme. Perquè depenent de com, jo els enviava a tots a prendre pel cul i em quedava tan ample. Sort que vaig marxar cames ajudeu-me així que vaig poder. I no és una metàfora, vaig marxar corrent perseguit per una tieta que em volia fer mostres d'amor maternal o ves a saber què, mentre jo li deia 'quita bicho!'. Sóc una joia de nebot.

    Kweilan, està clar que pocs estimen els llibres com tu, i els treuen tan suc. Els llibres fan pensar i ens ensenyen coses, però no sé si mai els havia vist com dius tu.

    Maria, en algun lloc he dit que no m'hauria de queixar tant ja que en realitat hi ha coses que rutllen a la meva vida. De vegades sembla que sigui un desgraciat, i hi ha molta gent que pateix molt més que jo. Tot això ve només pel meu estat interior, per com em sento i com em veig. No estic a gust, i això em fa sentir-me malament, i no ser feliç.

    Núr, explica-li tu a ma mare això de que passo dels dinars aquests familiars i que em quedaré a casa menjant una pizza tarradelles fins l'hora de trobar els amics. Em sembla que no s'ho prendria massa bé.
    Per altra banda, en el segon paràgraf, la frase referent al passat m'encanta, me la deixes per penjar-la al blog?
    Referent a la càrrega negativa que ja portava en vaig fer un parell de respostes. Potser sí que és cert, però és més per la situació que perquè odii el nadal. No tinc motius, però tu ho expliques molt bé. Estar envoltat de felicitat quan no estàs gens bé, va fatal. I estar en un lloc en el que se suposa que estem per fer pinya familiar ni que sigui un dia a l'any, veus que d'esperit nadalenc i amor familiar poquet, poquet... doncs encara pitjor.
    Tranquil·la, no us abandonaré a c@ts. No tancaré tampoc, però si ho fes res m'impediria seguir col·laborant, no?

    rits, és veritat que sembla que aquestes dates magnifiquin els sentiments. És una propietat que té el nadal. Si estàs alegre, et posa més alegre. Si estàs trist, t'entristeix. Això se li ha de reconèixer. No tinc res en contra de les festes, així que espero que algun dia estaré alegre i m'ho passaré teta seguint les tradicions i envoltat de família. Però no prometo res, eh?
    De moment segueixo per aquí.

    Mariotis, justament això és el que més em fot. S'han de fer veure moltes coses i a mi no m'agrada gens actuar, sóc mal actor. No sé posar-me en un paper ara i després tornar a estar com sempre. No canvio la cara. Si no em dóna la gana durant l'any, ara tampoc. Ho sento, no ho sé fer.

    ResponElimina
  38. ...Hola...no cierres el blog, joer acabo de llegar!!! y te encuentro "con estos pelos"!!!..jajajja.
    A ver como me explico yo....me he sentido vacia, cuando llegó el primer año en la que la mesa navideña estaba sin mis progenitores...Hasta ese momento no le había dado importancia, es más, nunca me había venido en gusto...pero llegó el día en que yo me hice protagonista de esas cenas. Tenía dos opciones o joderles las navidades a mis hijos...a mi familia o intentar tomarme esto de otra manera. No me gustaría que se me acusase de privarles de un momento de ilusión...un momento de calor. Me di cuenta que cada uno de nosotros somos protagonistas de nuestra historia, pero que a su vez podemos arrastrar a los demás a nuestras penas y eso, bajo mi punto de vista, no es justo. Me di cuenta que si yo emitía una sonrisa...me era devuelta. Recuerdo Barcelona en navidades, de las mano de mis padres....recuerdo el brillo de las bombillas reflejado en sus ojos...recuerdo que había mágia...y dejé de pensar en como me sentía yo. Desde entonces mi misión es llenar a los demás...no es que me disfrace de pastora cada año "pa" dar ambiente, pero si que intento dejar buen sabor de boca.Porque un día formaré a ser parte de sus recuerdos...es más, podría ser hoy, el día en que yo desapareciese de esta vida y no es justo dejar a nadie pensando en que no eras feliz...que te sentías vacio...porque eso se nota.
    Recuerda una cosa XeXu y perdona por todo este rollo que te estoy soltando....esta vida sólo se vive UNA vez...cómplicatela lo que quieras...ese es mi lema...te lo paso por si te sirve. Espólsate los malos rollos y SONRIE a la vida, aunque te cueste(cuesta).
    Me da verguenza darle al intro, porque para ser la segunda vez que dejo algo escrito...he escrito sentimientos más de la cuenta...pero la culpa la has tenido...tú!!!...Un beso y...VISCA BARÇA!!!

    ResponElimina
  39. Pel que fa a la frase, endavant! Val la pena que em reconeguin les poques genialitats que tinc! hahahaha Ara no toca fins d'aquí 20 anys, eh? ;)

    ...home, si tanques el bloc, no sé si podries continuar col·laborant! Ho hauríem de decidir segons els estatuts, no fos cas que per antiguitat de perfil o... ;)

    ResponElimina
  40. Vist així tens raó. Tots els comentaris de suport que has rebut demostren que hi ha molta gent que es preocupa per tu. Som molts els que cada dia passem per aquí per saber què has escrit, què penses. A mi a vegades em fa certa cosa donar certs missatges a algú a qui no he vist físicament. Penso: "Ostres, que no pensi que no va de debò perquè no l'he vist mai!" o el que sigui. Però ara he vist que ajuda i val molt la pena. Perquè tots aquests missatges eren sincers de veritat.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.