dimarts, 3 de novembre de 2009

Retalls

Digues tu, mirada trista, què farem a partir d'ara, què hem de fer? Quants anys passarem plegats amb la meva mirada no més alegre que la teva, i els teus miols llastimosos? Hi ha tantes coses que no entenc... com es pot arribar a una situació així, amb tot de cara? Per què recordar un passat, dos passats o fer-se preguntes? No ho entenc. Per què tinc por a una llumeta verda? Tinc unes tisores aquí al costat, metàfora dels retalls amb els que estan escrits aquestes paraules, retalls que queden del que va ser un pensament uniforme, una direcció. Ja n'estic cansat, no puc, ara no puc enfrontar-me a algunes coses, ja prou feina tinc. Ja m'és igual si sóc bo o dolent, de moment em conformo amb ser. I ara vull estar sol, amb els meus pensaments. No vull preocupar a ningú, i no tinc ganes de parlar-ne. Quan me'n vinguin ja buscaré a qui faci falta.

33 comentaris:

  1. Ua mica de temps, Xexu, d'espai...ajuda. Quan vulguis i et vingui de gut.
    una abraçada!

    ResponElimina
  2. XeXu, si ara no pots enfrontar-te a algunes coses, doncs no ho faci's, dona't temps, no et forcis gens.

    Si ara el que vols és estar sol amb els teus pensaments, doncs és això el que has de fer. Potser poc a poc s'aniràn posant a lloc.

    Com en són de reveladores les mirades, els ulls parlen... deixa que la teva mirada trista descansi. Ets una bona persona... estic segura que tot passarà.

    Una gran abraçada!!

    ResponElimina
  3. aquí estarem, per parlar-ne o no, com vulguis.
    acluca els ulls i descansa, com el maua i el lovi al post anterior.

    una abraçada ben gran

    ResponElimina
  4. Xexu, al teu ritme, a la teva manera, quan vulguis, si és que vols, quan puguis o quan ho necessitis ja parlaràs, o potser ja no et caldrà. Una abraçada.

    ResponElimina
  5. El ritme te'l marcaràs tu mateix, si necessites parlar-ne o no ho decidiràs tu en el moment oportu.
    Només enviar-te ànims, si els vols.

    I una forta abraçada.

    Petonets.

    ResponElimina
  6. Estimat Xexu... em sembla que t'hauràs de fotre una mica... no ens agrada gens deixar-te sol, som així d'emprenyadors.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  7. El dia que no tinguis por a la llumeta verda, tot canviarà. Mentrestant espera.
    Un tresor mentre t'esperes:
    http://www.youtube.com/watch?v=YFwOe0EPOJs&feature=related

    ResponElimina
  8. espai, temps i mooooooolta calma... no ens posem pas nerviosos company !!

    ResponElimina
  9. Temps, XeXu, temps i paciència...

    Sobretot tingues present una cosa, passa, sempre passa, i per tant només es cosa de temps.
    ànims i petons!

    ResponElimina
  10. Mentre els problemes no es converteixin en muntanyes... De vegades és millor afrontar-los per estar més bé. Però decideix qui decideix...

    ResponElimina
  11. Caram, Judtih, no sabia que Queen i The Killers tinguéssin tantes coses en comú!!

    Xexu, em té encuriosida aquesta llum verda...

    ResponElimina
  12. Enfrontar-nos al que ens fa mal no és sempre la millor opció perquè a vegades, si no ho fem totalment convençuts, l'únic que aconseguim és fer-nos encara més mal. Per tant si en aquest moment no desitges parlar-ne doncs no n'has de parlar, sobretot perquè, com tu mateix dius, quan ho hagis de fer saps on trobar a qui et faci falta.
    Ànims i una abraçada!

    ResponElimina
  13. Jo vinc a emprenyar una mica, amb l'elur, per quan ens necessitis, que no m'agrada córrer ni per agafar el metro! ;)

    ResponElimina
  14. Jo converso amb el meu gos a vegades.
    "Per què recordar un passat, dos passats?" Potser per intentar entendre el present, com es van generar aquests retalls i quins recursos tens per a enganxar-los de nou en una nova sola direcció. Has descrit una sensació que també existeix, la d'enyorar quan tot anava rodat, els dies fluïen, les coses estaven clares. L'època de confusió actual segurament és desagradable però necessària. Procura que no s'allargui més del compte, fins a límits que et domini ella a tu i no tu a ella, i pensar no en excés en aquests dos passats, sobretot si és en forma de cercle. Tot el que et dic et dic per experiència, tot i que estic segur que ja hauràs arribat a aquestes conclusions. Aquest cop has estat tu qui ha escrit per mi, tot i que en aquests moments no em sento tan retallat o fragmentat com en èpoques anteriors. Podria dir més coses però serien obvietats. Una abraçada.

    ResponElimina
  15. I si col·loques els retalls en un altre ordre? Potser et surt un post més animat i tot canvia. Només cal proposar-s'ho. Apa, ànims, i molts petons.

    ResponElimina
  16. quan tu ho creguis, ja arribarà el moment. Aquí estem pel què faci falta, suposo que ja ho saps. Ànims i una abraçada.

    ResponElimina
  17. No pensis massa tampoc... no dónis explicacions, deixa fluir la ment, però no et mengis massa el tarro, de vegades és perillós...

    Una abraçada ben forta i... pensa que amb els tangrams, de set simples retalls en poden sortir figures ben boniques. Només es tracta de que cada peça trobi el lloc que li pertoca.

    Una abraçada

    ResponElimina
  18. Què dir que no hagis dit tu ja aquí i a casa meva?

    ResponElimina
  19. ...poca cosa es pot dir, ja saps on som; per si de cas

    ResponElimina
  20. Pren-te el temps que precisis, XeXu i sobretot paciència.
    Quan vulguis si ho necessites i vols parlar-ne, estarem aquí.
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  21. jolin... doncs pren-te el temps que necessites i quan vulgues, ja saps, estem aquí... Una abraçada!

    ResponElimina
  22. Vinc a donar-te una abraçada de Bona nit :-)

    ResponElimina
  23. A vegades hi ha masses coses que ens fan mal, a vegades sentim que no podem més, que hem arribat al límit, però encara que no siguem capaços de veure-ho, tot té un perquè.
    És important que sàpigues i tinguis clar que tens al teu costat a persones disposades a escoltar-te quan tu en tinguis ganes, perquè això dona molta tranquilitat i confiança.
    Ànims XeXu...
    una abraçada ben gran!

    ResponElimina
  24. Arribarà un dia en què apareixerà la llumeta verda però et serà indiferent, perquè els teus sentiments i circumstàncies hauran canviat.
    És un pas que pensis en tu, m'agrada!
    una abraçada enorme!
    raquel

    ResponElimina
  25. petons, estimat, i una espatlla i una orella, i una adreça a punt per tu...

    ResponElimina
  26. Moltes, moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Us agraeixo de tot cor les vostres paraules, els vostres oferiments, i el vostre suport. Del que no volia parlar massa era del que em passa, de com em sento, perquè em canso a mi mateix. Tampoc no vull que alguna gent em vegi així i es preocupi, tot anirà passant. I aquí al blog intento no fer posts d'aquest tipus, però és casa meva, és on puc abocar els sentiments si em cal, i de tant en tant necessito escriure-ho, treure-ho. Em fa cosa que ho hagueu de llegir, em sento una mica ploramiques, però bé, sempre rebo la vostra estimació, i suposo que si no l'hagués de tenir, potser tampoc ho escriuria, almenys aquí. Són d'aquestes coses que no saps què ve primer. Ostres, si fins i tot la iruNa, que feia segles que no la veia pels blogs, ha comentat aquesta entrada. Això és un privilegi. Com tenir-vos aquí a tots vosaltres. Moltes gràcies a tots i cadascun.

    ResponElimina
  27. Ai, xiquet!! Ets un blogàire molt estimat...
    Va, passa per can McAbeu, que riuràs :-))))
    Abraçadaaa!!!

    ResponElimina
  28. va, va... jo només vaig passat per fotre la punyeta, com que volies estar sol i m'agrada emprenyar... ;)

    una abraçada!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.