diumenge, 15 de novembre de 2009

Pause

Sempre estem dient que en aquesta vida s'ha d'anar endavant. És el consell per excel·lència, davant de qualsevol mal pas que ens afecta i ens entristeix, cal anar endavant. Mentiria si digués que no he donat mai aquest consell. Però llavors arriba el moment que et preguntes per què cal tenir una direcció. Què implica anar endavant? Estar bé? Tenir conductes socialment acceptables? Sortir de casa, relacionar-se, buscar distraccions, recolzar-te en els amics, conèixer gent nova...? D'acord, totes aquestes coses són necessàries o altament recomanables. Però cal tenir l'estat mental adequat per poder fer-les.

Què tal una pausa? Per què no deixar de sentir-se obligat a tirar endavant, a seguir la gent quan no en tens ganes, a fer activitats que t'avorreixen, a fer qualsevol cosa que se't fa gran, per simple i fàcil que sembli? Em sembla que hi ha moments que cal demanar que el món pari un moment, baixar-ne, i que després continuï. A la següent volta ja hi tornarem a pujar, i si no a la que vingui després.

Em sento en pausa. Em sembla que és el millor per mi, pensar una miqueta en el que vull i em cal ara, fer només les coses de les que em senti capaç. Si moltes coses em van grans, millor deixar-les passar. Fins que no estigui en pau, em mantindré en pausa. I ja premerem el play quan toqui.

38 comentaris:

  1. Tens tota, tota, tota, tota la raó i no se'n pot tenir més... Anar endavant s'hi va quan un sap on vol anar. Si no ho tens clar i segueixes endavant el que pots estar fent és allunyar-te d'allí on veritablement estaries bé.

    T'entenc al mil per mil...

    Mira, té, te'l regalo:

    Vull fer coses que no puc,
    anar a llocs on no sé,
    Vull respirar sense esforç,
    somiar realitats i viure somnis
    Vull que les meves peces trencades
    s’enganxin
    i no entenc perquè es van fer miques
    fa tants anys
    i no sé què he fet malament,
    tan malament.
    Plorar no arregla res
    però desfoga.
    Segueixo creient
    que tot pot canviar en un segon
    i potser també per mi
    .

    Ho vaig escriure ahir o abans d'ahir, no sé...

    I és que jo també necessito posar un "pause" i saber algunes coses. Sé que els nostres dubtes son en àmbits diferents. Hi ha coses bones o positives de la vida que jo tinc i tu no i coses bones o positives de la vida que tu tens i jo no :-)) però la sensació de dir... Stop!!... necessito respirar (un centre de gravetat?) la tinc.

    Així doncs... perdona, perdona per fer servir el teu blog i el teu post per desfogar-me una mica. En el fons, m'has fet un favor molt gran amb aquest post.

    Espero que aviat apretem el botonet del "Play" :-))

    Moltíssima sort i una abraçada!!

    ResponElimina
  2. Crec que de tant en tant s'ha de parar i reflexionar. Tenir molt clar el que volem fer i el que no. Exercir la nostra llibertat i no deixar-nos portar "pel que s'ha de fer o pel que toca". Una abraçada!

    ResponElimina
  3. I per l'Assumpta, una abraçada també!

    ResponElimina
  4. el Novembre és un bon mes per fer una pausa, mirar les fulles com cauen com dibuixen el terra i no pensar en seguir cap ritual social.

    ResponElimina
  5. Si necessitem pausa és bo donar-nos una pausa. No cal forçar res. No m'ha agradat mai fer coses que em van grans. Estigui en pausa o no. Jo no he necessitat mai grans pauses però si un munt de petites pauses i sempre m'han anat bé perquè el play funciones millor.

    Una abraçada, Xexu i Assumpta, també una bona abraçada!

    ResponElimina
  6. Doncs sí. Perquè com coi pots tirar endavant si no saps on es troba l'endavant ni l'enrera?
    Ens hem imposat una vida molt complicada. Tot ha de ser i ara mateix i millor si ja ho tenim fet d'abans d'ahir. I no, no estem fets per viure així. Estem fets per Viure, no per passar com si res ens afectés, positiva o negativament. Els plaers ràpids i a buscar-ne de nous abans no acabem de degustar el que hem descobert fa cinc minuts. Les tristors ben lluny, no fos cas que espatlléssim la fabulosa imatge d'anunci de que aquesta vida és meravellosament fàcil i si no ets feliç és perquè no vols i no tens vés a saber quina cosa inútil. I una mè. És meravellosament complicada, la malparida. I té moments sublims i d'altres d'una senzillesa exquisida. I no parem mai a pensar-ho tot això. I sempre hem d'anar endavant. I sempre a més córrer. A vegades sembla que tinguem pressa per arribar al final del camí.
    Pitgem pausa i tant. El play ja s'activarà qual calgui, toqui. vulguem.

    Una abraçada per a tu.
    Una altra per l'Assumpta.

    I no em feu aquestes coses, que em fareu plorar, cullons! (perdó, ho havia de dir)

    ResponElimina
  7. A vegades cal aturar-se, respirar per poder agafar de nou empenta.

    ResponElimina
  8. jo també necessite una pausa. Una pausa llarga...

    ResponElimina
  9. Penso que no són pas excloents. Cal tirar endavant, però no cal estar tirar cap endavant sempre, de tot en aquesta vida em de descansar de tant en tant.

    Si el que ara et demana el cos és parar una mica, doncs para... però només per a recuperar forces per seguir endavant eh?

    ResponElimina
  10. El millor és fer el que en cada moment ve de gust o el cos et demana: endavant, endarrera, pause... Si ara toca pausa, doncs res a dir, només faltaria!
    T'envio uns petons i per a l'Assumpta també!

    ResponElimina
  11. Sense voler ser desagradable, però has descoberta la sopa d'all.

    Els publicistes ho van resumir en un eslògan genial: Fer un kit-kat. Atures el temps i et menges una barra de xocolata... que com tothom sap és antidepressiva i el millor succedani del sexe.

    Un cop ben ensucrat (eufemisme de follat) doncs sant tornem-hi! Ja pots donar el màxim de tu mateix a la feina, que és el que ara mateix et preocupa... i tal dia farà un any.

    I sobre la direcció que comentes... crec que el que ens vols dir és que ara mateix no et deixen ser coherent, entre el que penses, fas o creus que hauries de fer...

    Què n'és de complicat això de viure!

    ResponElimina
  12. Potser sí que cal -i és recomanable- que anem endavant o, com a mínim, mirem endavant. Ara bé, crec que això és com anar passejant per un camí. No cal anar massa depressa, perquè ens perdrem tot el que l'envolta i, quan estem cansats o ho considerem adequat, ens podem parar tranquil·lament i asseure'ns a reflexionar o, simplement, a contemplar les vistes.

    Salut!

    *Sànset*

    ResponElimina
  13. L'important és que estiguis bé amb tu mateix, estar en pau amb tu mateix. Llavors trobaràs el camí que vols seguir i mirar i tirar endavant.

    I esclar, sempre fer les coses que tú vulguis fer, no el què et diguin o recomanin. Cadascú és cadascú.

    Això si, la pausa no pot ser un lloc on quedar-se, perquè llavors no seria una pausa, sinó estancar-se i tancar-se, que és més fàcil, però tampoc fa feliç.

    Molts ànims i una abraçada per tu i l'Assumpta!!!

    ResponElimina
  14. ja t'ho han dit. la gent té un concepte superficial d'allò que vol dir anar endavant. ho identifiquen amb l'èxit laboral, social, familiar (?) ... com sempre: viure tòpics i pensar titulars. hi ha moments en què cal llegir el cos de la notícia i aprendre que la vida d'uns no ha de ser mai la dels altres :)

    ResponElimina
  15. Per a mi, això que cal tenir l'estat mental adequat per poder fer-les és evident, però també crec que el fet d'aconseguir aquest estat mental adequat ja és una manera de tirar endavant, és una manera de no romandre estacat ni en el present ni en el passat. La metàfora que es fa servir és endavant i ja està. Per a mi, tirar endavant no vol dir sempre avançar, sinó que també pot voler dir sortir-se'n, superar, superar-se, sense que t'hagis de «moure» ni fer grans coses.

    Si la vida és un camí, qualsevol cosa que facis o no facis, en realitat, i seguint la metàfora del camí, ja és avançar, perquè al cap i a la fi ningú no pot «desviure» la seva viure, ni rebobinar i tornar a viure una cosa...

    El que t'has de plantejar és com tires endavant, a quin ritme tires endavant i quin és el teu objectiu de tirar endavant. I ara només cal que canviïs tirar endavant per sortir-se'n o per superar.

    ResponElimina
  16. Des de que vaig posar el meu comentari ahir vespre he dubtat unes mil vegades si em vaig equivocar o no i és que, sota la meva realitat de cargol lent, hi ha -a vegades- una ment que s’embala a escriure el primer que li ve al cap sense pensar massa si fa bé o no.

    Vaig llegir el teu text, XeXu, i el vaig trobar tan encertat, em va donar la sensació de que entenia tan bé el que volies dir que “necessitava” trobar la forma de que ho veiessis, de que sabessis que sí, que jo també pensava que és bo a vegades posar el “pause” per trobar el camí que volem seguir quan no ho tenim clar.

    El resultat va ser que vaig anar a buscar un Word amb uns pensaments meus escrits just en un moment d’aquests i ho vaig plantificar sense més.

    El text, segons com es llegeix, és molt trist i els comentaris que anaven arribant em feien pensar que m’havia equivocat en posar-lo... i, quan anava llegint que molts blogàires deixaven també abraçades per mi, al temps que m’emocionava, em sentia una mica descol•locada perquè era conscient que havien percebut quelcom molt més trist del que jo volia dir...

    Aquest matí, he rebut un mail d’una persona que, comentant-me això, em deia que havia vist com el text acabava amb un alè d’esperança :-)

    Aquest alè d’esperança és el moment en que un torna a prémer el “Play” i és el que jo volia dir però potser no vaig saber explicar :-)

    XeXu, algun dia em trencaràs les cames de veritat (ai!!) per aquests rotllos, però fill meu, no em sé explicar si ho faig curt. I quan ho faig llarg a vegades tampoc i el que faig és embolicar-me, així que ja veus :-)

    Més abraçades!!

    ResponElimina
  17. a vegades necessitem un respir, un petit moment d'assossec...

    has vist mai què fan els saltadors olímpics de perxa?

    paren, respiren i es concentren per fer el salt més alt encara.

    Això es el que a vegades s'ha de fer. Parar, saber el què vols i què necessites per seguir endevant. I al final, prendre decisions.

    una abraçada!

    ResponElimina
  18. Posar pausa a les coses que encara podem decidir es un luxe i s'ha de fer, la llàstima es que no podem fer-ho amb coses que ens tenen lligats i les hem de tirar endevant per força.
    Tranquil no serà res....temps al temps

    ResponElimina
  19. Tota la raó Xexu... a vegades necessitem una pausa que ens permeti saber exactament què volem.
    Petons

    ResponElimina
  20. Moltes vegades va bé mirar endarrere per veure què hem fet malament. No ens hem de creure el tirar endavant com una obligació, sinó com un objectiu després de, com tu bé dius, un temps de pausa que a vegades es fa necessari.

    Salut!

    ResponElimina
  21. Doncs si necessites entrar en pause no te n'estiguis. de tant en tant, va bé fer-ne una per després tornar a pitjar el play amb més ganes!!!

    ResponElimina
  22. tant voler anar endavant ens fa perdre els costats.

    ResponElimina
  23. ais xexu, ja fa temps q snto aksta cantarella i no se ben be q dir. No seguir l'establert smpre m'ha smblat be. sobretot quan veus q no va amb tu. Si vols baixar dl mon baixat'hi, pero escolta una cosa, tothom estara esperant q tornis a pujar. Aixo ni ho dubtis. Per qualsvol cosa soc aki.

    ResponElimina
  24. Quanta raó! Però esta pausa que vas a fer no implicarà el blog, no?

    ResponElimina
  25. Per mi el tema -has de tirar endavant- es va convertit en una pressió tant gran que sovint em feia sentir pitjor. Ben mirat, no és que me la digués ningú, me la imposava jo. Perquè sabia que estava encallada i volia sortir-me'n amb totes les forces i fracassava i fracassava. Volia ser com creia que hauria de ser, però no ho era. Van haver-hi moments que fins i tot vaig deixar de creure en mi, és que em posava massa pressió. Però veient el què escrius no puc dir-te sinó que fassis el què sentis. Com et diuen, parar també és anar endavant, perquè el pitjor és aquest sentiment d'obligació. Jo vaig descobrir que no hi és, me'l posava jo sobre.

    No sé si parles del blog o de la vida, però si ho fas del blog tots t'entenem, i quan vulguis tornar ja saps on som.

    Una abraçada ben gran, i recorda tots et desitgem que vagis endavant, però que sigui el camí que tu escullis.

    ResponElimina
  26. Moltíssimes gràcies a tots i totes per comentar aquest post, i per entendre o no el que em passa. Miraré d’anar aclarint amb tothom quatre coses que queden a l’aire.

    Assumpta, començaré per demanar-te una cosa que espero que et faci contenta. Em deixes la frase ‘Anar endavant s’hi va quan un sap on vol anar’ per posar-la aquí al blog? M’agrada i és un bon moment per una sentència així. Em sap greu que ens haguem d’entendre en un post així. Ja sé que els nostres motius deuen ser molt i molt diferents, però al final el que compta és l’estat, la circumstància que ens aporta la situació que vivim. Què et puc dir? Doncs que paris si ho necessites, no has de fer res ni deixar-te portar per res que no vulguis. Pensa en tu i posa’t bé. Llavors ja recuperaràs el camí que sigui. Si per això cal que deixis coses de banda, fes-ho, és l’única solució. Gràcies per deixar-me aquest escrit tan personal (ei, això de canviar en un segon és meu! Hehehe), i no demanis disculpes per escriure res aquí a casa meva. Celebro que els companys que han escrit hagin pensat en tu també a l’hora de comentar, crec que diu molt de la meravellosa gent que hi ha per aquí.
    Comentari 2: Et torno a dir que no t’has de justificar de res. Seria cec si no m’hagués arribat que volies expressar que comparties molt el sentiment del post. Tu ho fas a la teva manera, i segur que veuràs que jo també ho faig quan es dóna el cas. No passa res perquè el text sigui trist, si és que ha de ser així perquè així et sents, ho trobo normal. I si el final dóna esperança, doncs encara millor. Ho sabem de sobres que no hi ha res perdut. És el moment, què hi podem fer? Això de trencar les cames està garantit, no pateixis dona.

    Kweilan, és un bon consell, parar a reflexionar. Potser mai no acabem de saber mai el que volem, però quan es té tan poc clar, segur que és millor no anar donant pals de cec.

    Estrip, tot i que el novembre és un dels mesos que més m’agraden, qualsevol és bo per fer això que dius.

    Carme, no se sap si les pauses seran grans o petites. Interessa que no siguin massa llargues, perquè tard o d’hora cal tornar a trobar un camí, però hi ha moments que cal, i que no es pot pensar en quan durarà. Això sí, no es pot perllongar massa això de que tot se’ns faci gran.

    Elur, com que el teu comentari és un post en si, poca cosa més hi puc afegir. M’ha agradat, però, el to emprenyat que hi poses, perquè jo de vegades també tinc aquest pensament al cap, deixeu-me en pau amb tanta pressa i tanta ximpleria! Volem viure tranquils, fer la nostra. És clar que la vida pot ser meravellosa, però quan és una merda ningú no s’ho creu i t’han de dir que no n’hi ha per tant. Doncs tots tenim moments en els que sí que n’hi ha per tant, i alguns els tenim més llargs que altres. Doncs res, tu, no ens hem d’emmirallar en ningú ni fer res que no vulguem. Si no som nosaltres mateixos, i fem el que necessitem fer, vols dir que hi ha un ‘cap endavant’ possible?

    Agnès, però potser no serà només una alenada. Potser me’n caldrà més d’una.

    Nimue, apunta’t al meu club dels aturadets.

    Judith, quan toqui ja ens activarem.

    ResponElimina
  27. Carquinyoli, la vida és complicada i hi ha coses en les que no podem parar, rebaixar el nivell no està permès. Excloent aquestes, en les que sí que es pugui parar i fer la meva una estona sense pressions, em sembla que ho hauré d’aprofitar. Almenys així, sé que no avanço, i vaig fent el que em surt. Quan volia tirar endavant a tota costa sentia que estava perdent el temps.

    Rita, això mateix. Tenir la pressió de que sempre cal anar endavant, que no ens podem aturar i estem obligats a mantenir un nivell de ganes i empenta no té cap sentit. Com diu la meva companya de feina, deixar fluir. Això és el que em cal ara.

    Met, em sap greu dir-te que t’equivoques de mig a mig. Com tot fill de veí, la feina té una importància a la meva vida perquè em permet menjar, i com que m’implico molt amb les coses, de vegades en parlo. Però en la meva escala d’importància, la feina no podria estar més avall. No em deprimiré per la feina, ni estaré afectat pel que allà passi, que es queda allà quan poso un peu fora. Puc estar cansat i cagar-me en tot, però això no és res. El que em preocupa són altres coses, la meva situació vital, el pensar que no vaig enlloc i que estic tirant la meva vida, que estic sol, que hi ha molta felicitat al meu voltant i que jo no sempre la comparteixo. Coses d’aquestes. Això sí que és descobrir la sopa d’all, no em preocupa ni més ni menys que a altres, sóc un paio d’allò més normal. Però que es menja molt la bola, això sí.

    Sànset, vulgui jo o no ho vulgui, el temps continua passant, i moltes coses passen al meu voltant. Fins i tot volent estar en pausa faig coses que em venen grans, quan és justament el que vull evitar. Però ho segueixo força. Pararé en aquest camí i esperaré a veure-les passar. Quan estigui recuperat (de les meves ferides, si ho vols així), reprendré la marxa.

    Rits, d’això es tracta, de no agafar una direcció fins a saber quina és la que vull. Ja no dic la correcta, però sí la que trii. Sempre està bé escoltar els consells, sobretot d’aquells que t’estimen, però al final ens acabem fent cas a nosaltres mateixos, almenys jo ho faig. Parlar-ho fa que remoguis els pensaments i arribis a conclusions diferents de les que tenies, però si no es té ni ganes de parlar-ne… senyal que cal fer un cop de timó. Sempre he necessitat parlar de les preocupacions, i ara no em ve de gust. Això ja és un senyal. I no pateixis, que això no pot ser mai un estat permanent, tard o d’hora el vent canviarà, i jo amb ell.

    Clídice, cadascú a la seva manera. Aparentar un estat en el que no s’està em sembla absurd. Qui m’ha de dir que és de perdedors quedar-se només amb les coses que fan sentir bé a un, i no voler més? Ja voldré més quan tingui uns mínims. I ara no els tinc.

    Núr, està bé com ho dius. Estar en pausa no pot ser tancar-se en una urna hermètica i no tenir contactes ni moure’s per a res. Evidentment, en el dia a dia passen coses, parles amb gent, vas aquí i allà i intentes que cada dia sigui bo, tingui els seus moments i els seus somriures. No esquivaré una trobada amb els amics ni una tarda de riures només perquè em consideri en pausa. Però sí que les esquivaré si no em ve de gust. No necessito quedar bé, o no vull fer les coses per quedar bé. Però totes aquestes coses ajuden, totes les interaccions, i mica en mica vas canviant. Pots dir que això és superar-ho, arribar a un bon estat mental. Sí, és això. Llavors pots participar activament en anar endavant, perquè ja saps el que vols. Però ara no vull imposar cap ritme. Si m’he d’estar una temporada sense ritme, doncs res. Després ja acceleraré el que calgui.

    ResponElimina
  28. Ballarina, seguint el teu símil, si jo fos un saltador de perxa ara estaria assegut a la banqueta concentrant-me pel moment que em toqui anar cap a la línia. O encara diria més, sóc a casa i esmorzo mentre penso que he de fer la bossa per anar cap a l’estadi, però encara tinc una estona.

    Garbi24, tens tota la raó, ja ho comentava més amunt. Hi ha responsabilitats de les que no ens podem deslliurar per mandra o mal que ens faci. Per tant, de les que sí que en podem prescindir s’han d’aprofitar en un moment com aquest.

    Myself, i on som, que de vegades ni ho sabem.

    Jordi, tirar endavant es pot fer quan estàs en disposició de fer-ho, quan saps el que vols i com ho vols. Sense rumb no es pot anar enlloc. Toca parar-se, potser hauré de preguntar algú i tot. Però això els homes de veritat no ho fem, oi? ;)

    Ma-Poc, d’això es tracta, que no m’agraden les mitges tintes. Quan torni a prémer el play ha de ser de debò.

    Jordi Casanovas, penso que per mirar als costats també s’ha d’estar predisposat.

    Gràcies Déjà. El que no entén la gent és que no vulgui anar enlloc, que em vulgui quedar com estic sense posar-me pressió a sobre del que he d’aconseguir o mantenir. Ara tot m’ha de ser igual. Centrem-nos, i després ja fixarem algun objectiu. De moment no en vull sentir a parlar d’objectius.

    Toni, el blog és de les poques coses amb les que em sento còmode i m’ajuda a equilibrar-me una mica. Seguiré per aquí. La pausa és d’un altre tipus.

    Nits, sense voler comparar històries, perquè tu tenies la teva i jo tinc la meva, penso que el sentiment és força semblant. Penso que has passat per coses per les que passo jo ara. Cadascú ho entén i ho supera com pot. Tu vas veure que ningú més que tu no et posava pressió. Això m’ajuda perquè és una cosa que a mi em balla. Ja sé que me la poso jo, però he d’aprendre a treure-me-la.
    No parlo del blog. Al blog hi estic bé, vosaltres m’hi feu estar, i expressar-me m’ajuda. Són altres coses les que cal asserenar per retrobar un bon camí.

    ResponElimina
  29. Xexu, he llegit amb molta cura el teu post, però sobretot els comentaris i les teves respostes, sempre amables, que permeten descobrir una mica més de cadascú de nosaltres.... jo ara vinc d'una pausa d'una setmana, i tampoc no he estat per massa res, i bé, com les vacances d'estiu, que sempre em sobren dies, i mai faig un mes sencer, suposo que és només el que em cal a mi. Tothom tenim els nostres tempos, els nostres moments, i respectar les decisions preses en fred, és el millor.... amb permís, em quedo amb la teva frase que li deies al Ma-Poc: Quan torni a prémer el play ha de ser de debò.
    Gaudeix de les coses que et fan feliç, i la resta, que s'esperi. Un petó i sort :)

    ResponElimina
  30. Faig basatant tard, i no et diré res que no t'hagin dit abans. Si cal pausa, pausa però amb mesura.

    ResponElimina
  31. Fa molt temps algú em va dir:

    "ningú més que tu mateixa sap el què necessites en cada moment".

    ResponElimina
  32. Acabo de llegir això i em sento identificada. Necessito un pause per aclarir cap a on tirar. Val, cap endavant però a on?, com?, perquè?...

    ResponElimina
  33. Estar en pause és el millor, obligar-se a estar bé és una obligació més i no ajuda quan no estàs bé, fer el què sigui per estar bé ja és tirar endavant però...

    ResponElimina
  34. Assumpta, ja està posada.

    Cris, doncs jo em quedo amb la teva frase del final, que és un magnífic resum del que intentava explicar en aquest post. Ara és moment de mimar-me una mica a mi mateix, i això ara només vol dir fer la meva sense notar pressions de cap tipus. Espero aconseguir-ho i, en agafar forces, poder prémer el play amb totes garanties.

    Mireia, en cap cas no es pot deixar que la pausa s'eternitzi.

    Bajo, com que jo no ho sé, per això m'aturo a veure si ho descobreixo. Encara que potser és justament això el que em cal ara, aquesta aturada, sense buscar res més.

    Maria, amb una aturada potser podràs descobrir això.

    Cesc, no ens podem obligar a estar bé, ni ningú ens hi pot obligar tampoc. És un estat al que hi hem d'arribar amb una miqueta d'empenta, però no cal córrer.

    ResponElimina
  35. Hola Xexu, feia dies que estava desconnectada del mon blocaire perque a belgica no hi tinc internet. Avui he decidit fer repassada als blocs i m'ha encantat aquest ultim post. Crec que les pauses no només son saludables sino necessaries. Cuida't molt i fins aviat22

    ResponElimina
  36. Seguir endavant ho fem cada dia quan ens llevem al matí, el temps no ens espera mai.
    Però això, no treu pas de poder fer totes les parades que necessitem per mirar d'escollir el camí que millor s'adapti a la nostra manera de caminar.
    Cadascú te la seva manera, el seu ritme i ningú t'ha d'impossar el seu.
    Aprofita aquesta pausa per veure les diferents opcions que hi ha al voltant i tria. Dona't el temps que precisis, no córris, les presses sempre són males conselleres.
    No dubto que sabràs escollir el camí que més et conve, aquell que està fet per a tu.
    Petons.

    PD. I a tu també Assumpta.:)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.