diumenge, 1 de novembre de 2009

Migdiada


Fan fins i tot enveja, oi? Qui no voldria fer una migdiada tan ben acompanyat? Són germans, i de vegades semblen personetes. Cadascun té la seva personalitat, cadascun agafa el seu rol. Poden anar per lliure i cadascun estar a una punta de la casa, i altres cops no es poden separar. En alguns moments es barallen, es mosseguen, s'esgarrapen, fan tombarelles a l'aire. Però després es passen una estona llepant-se les ferides imaginàries. Es fan companyia, es busquen, i de vegades quan un ve, l'altre marxa. Saben estar units per aconseguir el que volen i si no cal no es diuen ase ni bèstia.

Són una autèntica parella de germans, amb tot el que això comporta. I tenen el que jo mai he tingut ni tindré amb el meu germà. Com sempre, em donen lliçons que no aprendré.

38 comentaris:

  1. Jejejeje escolta, escolta, ja els has demanat permís per fotografiar-los fent nones? Recorda que ells són els qui manen a casa, no tu!! :-)))

    La foto és tan tendra i tan bonica que fa somriure i fa dir “què maaaaaaacos!” :-)

    Jo no sé què dir quan llegeixo posts com aquest perquè, per una banda hi ha la simpatia que em generen aquest parell des de que els vaig “conèixer” (virtualment, clar) i que va fer que posés els seus noms a dos gatets brodats que tinc al posa vasos que faig servir i que tinc sempre aquí davant del PC, i d’altre banda, i ha aquest comentari que queda quasi al final sobre la relació amb el teu germà.

    Jo tinc sort amb això, molta sort. Tinc una germana quasi cinc anys més jove que jo que és la meva millor amiga... i un germà tretze mesos més petit que jo que, tot i que no ens relacionem tant, també ens portem força bé. Poden passar moltes setmanes sense que ens veiem, mesos inclús, però sé que si el necessités per alguna cosa vindria ipso facto.

    Suposo que deveu tenir diferent caràcter o una forma oposada de veure les coses, gustos diferents... no sé. Ara bé, a vegades passen coses a la vida que et sorprenen... No tinc ni la menor idea de quina relació tens amb ell, però no tanquis cap porta. No se sap mai... encara sou molt joves i potser encara podreu ser amics algun dia :-)

    ResponElimina
  2. Què sanotes i macus que sel's veu!!! :D Aquests animalons, sempre donant lliçons... però nosaltres som persones. Diferents i molt complicats. Cadascú, el seu rol.

    ResponElimina
  3. El fet de ser nosaltres més intel·ligents fa que les relacions siguin molt més complexes.
    Potser de vegades aniria bé ser un xic més simples.

    ResponElimina
  4. No et tanquis les portes, Xexu, que tot s'aprèn tard o d'hora, qui sap? Algun dia ho acabaràs aprenent amb aquests mestres... ;)

    ResponElimina
  5. Són com un matrimoni moooolt ben avingut!!

    ResponElimina
  6. I no estan monoos tots dos. I amb el teu germà, mai no es tard, oi?

    ResponElimina
  7. Els "bitxos", que són així, oi? Una preciositat, quan estan tranquils són per menjar-te'ls, però quan fan el trapella.... grrrrrrrrr

    Una fotografia encisadora, gaudeix-los :)

    ResponElimina
  8. je, je, je... que tranquil·lets i bon jans que es veuen en aquesta foto, eh! segur que quan es barallen no estan tan fotogènics.

    Segur que ells també tenen els seus moments i es malaeixen, però han de viure inevitablement dins del mateix cau i ho intenten portar el millor que poden.

    Les relacions amb els germans no sempre són fàcils, amb ma germana tb és és complicada. Enyorar un altre tipus de relació amb el germà quan no és la que voldries pot semblar frustrant, però no es pot exigir, ni forçar. Però sempre sereu germans, això ningú us ho treurà i qui sap, potser algun dia, alguna cosa us uneix sense ni adonar-vos.

    ResponElimina
  9. Quina blancor, entre el sofà i ells! :-) Sí que fan enveja, sí.

    ResponElimina
  10. Que macoooooos!!!! ostres els meus pares també tenen gats (en aquest cas una família, pare mare i nena) i són una preciositat i una gran font d'alliçonament! ;)
    Jo tinc la sort de poder compartir tot el que expliques amb la meva germana. Sé que sóc una privilegiada per tenir algú com ella al meu costat! És la meva millor amiga i no sé què faríem la una sense l'altra!

    ResponElimina
  11. Mininus wapos!
    Aquests dies he estat malaltona i l'Otis m'ha fet moltíssima companyia... com si fos el meu germà petit, m'ha acompanyat del sofà al llit i del llit al sofà, arraulit sota el meu braç, roncant, dormint.
    De germans, em sap greu, no te'n puc dir res: no en tinc.

    ResponElimina
  12. És tan cert tot el que dius...T'entenc perfectament.

    ResponElimina
  13. Ummmm... ja fa temps que ho vam parlar amb el meu germà, ell ho va dir ben clarament: 'si en alguna altra vida he de ser un gat o un gos, vull ser el teu gat o el meu gos... mira que viuen bé, è?!'
    Les meves germanes, no voldrien ser per res del món el meu gat.
    En Pèsol Txigrins (ja veus, nom i cognom, tu!) no té germans vivint amb ell, el que s'assembla més a un gat a casa, després d'ell, sóc jo. Diria que a vegades el nostre comportament s'assembla, massa penso ara, al d'en Maua i en Blog. Amb la diferència que mai ens hem llepat les esgarrapades.

    Els germans... uf, és un tema massa complicat per mi per parlar-te'n en un comentari. Diguem que de tres que en tinc no hi ha cap relació igual. Amb qui m'entenc més bé és amb el nen.

    Una abraçada, maco!

    ResponElimina
  14. oh! és imperdonable que no faci cap comentari de la foto!
    ja et pots imaginar com m'agrada!!!

    Petons!

    ResponElimina
  15. M'agrada veure la foto d'en Blog i en Bamboo així dormidets jeje he entrat a mirar-la un munt de vegades. Però cada vegada que entri no deixaré comentari jeje

    Però ens has de dir quin és cadascú! Per a tu és molt fàcil però nosaltres encara no els distingim :-)

    Jo apostaria a que en primer plà tenim en Blog i en Bamboo (altrament dit Maua, si no recordo malament) és el que li passa la poteta en gest protector per damunt del seu germà :-)

    Bé, ho dic perquè una altre vegada vas posar una foto en que aquest gest el feia en Bamboo i he pensat que potser és un ges "seu" :-)

    Abans li he dit a en Josep Lluís "vols veure els gatets d'en XeXu?" jejeje i ha vingut a veure'ls :-))
    És que són macos tan blanquets :-)

    ResponElimina
  16. Eps!! Quan jo he escrit això "altrament dit Maua si no recordo malament" encara no havia llegit que la Elur ho deia... si no ja no hagués posat "si no" :-))

    ResponElimina
  17. he entrat al teu blog i m'he emportat una gata sorpresa!

    ResponElimina
  18. Molt tendra la foto...i això que dius del teu germà, no se sap mai...de vegades passen coses que uneixen els germans. A la vida hi ha temps per tot.

    ResponElimina
  19. Lliçons i bons moments crec que donen veritat?

    ResponElimina
  20. Assumpta guapa, està claríssim! en Maua és el blanc!!!

    ResponElimina
  21. ELUR.- Jajajaja si, fins aquí ja hi arribo :-P
    Nosaltres som "color gat", no? :-))

    ResponElimina
  22. Ai, és que no poseu seny. En Maua és el de davant, clarament, i en Lovi (Blog) és el de darrere, el que passa la poteta per sobre el seu germà. Aquí no s'aprecia bé, però en Lovi és el doble de gran que en Maua, com a mínim pesa el doble!

    ResponElimina
  23. coi Xexu, és el mateix que deia jo! si és que... s'us ha d'especificar tot, è? com sou, mareta, com sou!!

    jejeje.

    Bona nit!!!

    ResponElimina
  24. Eluuuuuuuur!! hem fet entrar en XeXu abans de respondre els comentariiiis!! jejeje això passa poc, eh?

    Així doncs m'he equivocat... jo creia que era al revés.

    Però què feu amb els gats, xiqueta i xiquet? Els hi poseu nom i cognom?
    Una que si Pèsol Txigris i l'altre Bamboo Maua i Blog Lovi...

    Hauré de posar cognom als meus Post i Miguelina :-))

    ResponElimina
  25. quin parell de c@ts més bonics... hòstia que dolent per favor, que algú m'expulsi dos minuts si us plau...

    ResponElimina
  26. Quina preciositat de foto i de post, XeXu! I mira que jo no sóc gens d'animalons a casa eh... :P

    Sovint ells, que no tenen us de raó -que és el que diuen que ens diferencia a les persones dels animals- demostren ser 1.000 vegades més racionals i coherents que nosaltres.
    Petons!

    ResponElimina
  27. Molt maca la fotografia. De vegades, hauríem d'aprendre d'algun comportament ben "animal"...

    Salut!


    *Sànset*

    ResponElimina
  28. Oh, que monos!!! Mira, crec que ja en som dos que no ho tindrem amb els germans, a aquestes alçades, jo tampoc ho crec, em sembla que no s'ha donat mai aquesta imatge, ni els fets vaja.

    Però tranquil... Petonets!!

    ResponElimina
  29. ooh! que bonics que estan així dormidets! :)

    ResponElimina
  30. ara mateix, quan el rellotge de l'ordinador marca les 16:48, donaria el que no tinc per ser en Maua o en Lovi!
    també podria ser en Txigrins, és clar, però ell fa la migdiada tot solet...
    quina maaaaaaaaaaaaandra (escrit tot fent un badall...)

    ResponElimina
  31. Quina cucada aquests "lindos gatitos" !!!!!

    I ja et deixen dormir al sofà??? ja veig que tenen el poder total, son els reis de la casa.

    Em sembla entendre que t'agradaria tenir una millor relació amb el teu germà. El tema germans és ben complicat, perquè tot i haver compartit tant, els germans acostumem a ser ben diferents i a xocar.

    A mi, però, la relació amb la meva germana m'ha recordat el què explicaves, potser seria més tipus gat i gos, però el temps màxim d'estar sense parlar va ser un dia i es va fer insoportable.

    ResponElimina
  32. Son com ma germana i com jo. ens barallem i ens estimem.

    ResponElimina
  33. Moltes gràcies a tots per comentar aquest post i aportar les vostres experiències amb els vostres germans. Com veieu, al meu voltant, la relació més fraternal que hi ha és la que tenen els gats.

    Assumpta, és cert que estan molt macos aquí a la foto, quan volen es porten molt bé! La foto m’agrada perquè són els dos fent la migdiada. Algun cop he aconseguit fer-la amb en Blog, quan vol es deixa, però en Bamboo no, sempre fa el que vol. Però he pensat en la relació que tenen entre ells, són uns germans exemplars, i he vist que el meu germà i jo no ho som gens. Bé, ho sabia de sobres, però per exemple, ara l’he vist dos dies seguits, i indiferència total. Encara que no es pot dir mai, dubto que ell i jo arribem a acostar postures. Mai no ens hem necessitat ni fet servir, sempre hem buscat altres suports. Per tant, estem molt acostumats a fer-ho així. Ara bé, que això pot canviar algun dia, qui sap. Jo no apostaria res, però. Ah, però no és un tema que em preocupi, eh? I si som així potser no és perquè som massa diferents, crec que és perquè som massa iguals en això. Tu tens més sort, vull dir, tu tens una relació més normal, i pots comptar amb ells. Per mi el sol fet de pensar-hi ja se’m fa estrany.

    Maria, estan molt bé, i darrerament no han tingut cap problema. Jo els veig molt sans als dos. Encara que siguem més complicats nosaltres, una bona relació entre germans és la que ells tenen, i molta altra gent anunciarà tenir, però no és el meu cas. En això en saben més que jo.

    Garbi24, no ho crec. Com li deia a la Maria, he fet aquest símil perquè és el que veig que passa amb moltes parelles de germans, molta gent m’ha descrit una situació així, i els gats aquests ho fan de manual.

    Carme, crec que ja anem tard, el meu germà i jo hem après des de petits a ser totalment independents l’un de l’altre, i a cap dels dos no ens ha importat aquest fet. Crec que és pràcticament impossible que mon germà esdevingui una persona de referència per mi en algun moment.

    Jordi, a mi el seu comportament, més que un matrimoni, em recorda al de dos germans, que és el que són, justament.

    Mireia, amb el meu germà no quedaríem ni la meitat de monos que els gats! No, no ho sé, jo crec que ja és tard per començar, la nostra separació cada cop és més distant, però tampoc hi tinc cap interès, eh?

    Cris, totalment. Quan estan quietets estan de foto tota l’estona. Però no sempre ho estan, i llavors s’enduen alguna que altra cleca.

    Rits, quan es barallen no se’ls pot fer fotos, però n’he fet alguns vídeos! És espectacular, quines baralles!
    El problema amb el meu germà és que cap dels dos té intenció de que la cosa canviï. Potser m’agradaria tenir un germà amb el que entendre’m, però com que no sé què és, doncs de moment no estic malament així. Si algun dia la cosa canviarà, no ho sé.

    P-CFA…, algun cop m’he estirat jo amb el Blog agafadet. Llàstima que en Bamboo encara no ha après a fer fotos.

    Pluja, tenir tota una família de gats a casa és per estudiar-los. Segur que el seu comportament no es diferencia tant del nostre. Sí que ets afortunada per tenir una germana així, per la relació que teniu. A mi, històries com les que expliques em semblen totalment inversemblants.

    Els de l’Otis, de tanta companyia que fan, de vegades empalaguen una mica, que no te’ls pots treure del damunt. Però quan es posen mimosets, són tan macos… Que et milloris!

    Judith, problemes amb les germanes?

    ResponElimina
  34. Elur, és curiós això que expliques del teu comportament amb en Pèsol. Jo penso que ells ens veuen com gats grans, encara que et tracten diferent, i et busquen perquè els amanyaguis i els donis menjar, però deuen pensar que som uns gats així tot estranys. Per cert, els gats tenen consciència de si mateixos? Es reconeixen al mirall?
    Pel que fa a germans, totes les relacions són complicades, tard o d’hora hi ha discrepàncies i desavinences. Però la gràcia està en arreglar-ho. En el meu cas, no n’hi ha perquè la interacció és mínima. Però en el teu, deu ser difícil no interactuar amb cap dels tres! M’alegro que la foto t’hagi agradat.
    Comentari del final: a les hores que vas fer el comentari, que el vaig veure arribar, jo també m’hagués estirat una estona, i amb bona companyia encara més.

    Senyor Modgi, aquí heu estat molt agut!

    Kweilan, molt fort ha de ser el que passi perquè el meu germà i jo ens unim, tampoc no tenim massa interès en fer-ho.

    Cesc, però també són una mica toca-pilotes, eh?

    Elur i Assumpta, esteu fatal totes dues, que ho sapigueu. Per cert, que en el meu cas, no són noms i cognoms, són només noms de substitució, i inicialment també ho era el Txigrins del Pèsol, encara que potser ha passat a ser cognom ja. Això ve d’un post magnífic de l’Elur on deia tots els noms que donava al seu gat. Jo podria fer-ho també, que déu n’hi do.

    Jordi Casanovas, sóc un paio estrany, jo vaig tenir c@ts abans de gats!

    Rita, ja es nota que no tens animalons per casa, perquè aquest parell la saben ben llarga, caram si tenen ús de raó. Són molt espavilats, i aprenen, aprenen molt. Per exemple, saben perfectament les coses que no han de fer. Les fan igualment, però fugen cames ajudeu-me ja quan em veuen aixecar. Mira si tenen coneixement…

    Sànset, en aquest cas, em sembla que el seu comportament és perfectament humà, i el que no el té sóc jo.

    Instints, la veritat és que a mi no em preocupa, i em sembla que a tu tampoc massa. No som d’aquest tipus de germans, i mira, tampoc no passa res. Ja buscarem suport a altres llocs.

    Nimue, ara ho has dit, adormidets, preciosos!

    Nits, els gats tenen hores que clapen pels descosits, i no molesten gens. La migdiada és una d’elles, però en el seu cas s’hi poden estar quatre o cinc hores, així que ja va bé.
    No, no és que voldria tenir una millor relació amb el meu germà, simplement dic que no la tinc. Però no em preocupa gens ni mica, cadascú fa la seva i no ens solem ni molestar. Pel que expliques, tu tens una autèntica relació de germanes, com ha de ser. Però això de només deixar de parlar un dia… Jo, que l’altre dia vaig anar a fer castanyada a casa els pares, ni tant sols sabia si el meu germà era al país o no. Passa temporades fora i no sé ni quan entra ni quan surt.

    Déjà, doncs això, un parell de germans com està escrit. No com nosaltres.

    ResponElimina
  35. Són preciosos i saben relaxar-se quan cal, l'un al costat de l'altre... bons mestres de la vida!

    ResponElimina
  36. I quina coseta més monaaa!!!! M'encanten XeXu... ja ho saps, em perden, em xiflen, m'encandilen.... i això que només els he vist per foto eh?!
    És molt bonic el que expliques i m'has fet pensar en la relació que tinc amb la meva germana... sort en tinc d'ella, és la persona que més m'estimo d'aquest món!
    una abraçada!

    ResponElimina
  37. Quin tema, el dels germans... Jo en tinc tres: un té una malaltia mental, i sóc l'únic dels germans que s'hi relaciona habitualment; amb un altre, el "petit" (35 anys), tinc relativament relació, però està casat, amb nens, i ens veiem poc; en tot cas, ens entenem força bé. Amb l'altre, el que ve després meu, malauradament mai hem aconseguit tenir una relació normal. Si coincidim a casa dels pares ens saludem, intercanviem dues paraules (literalment) i prou. Ell no ho sap, però m'encantaria un dia anar a fer un beure i xerrar; potser ens sorprendriem.

    Quin rollo t'he fotut, XeXu :-(
    En fi, ja veus que entenc la teva situació (vaja, el que imagino pel teu comentari); espero que com a mínim no et facis mala sang, per això.

    Cuida't.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.