divendres, 13 de novembre de 2009

La decisió

Sembla mentida, però la setmana que ve ja farà un any que estic a la meva feina actual. Ha estat un any que ha passat com una exhalació. M'hi he fet un lloc i penso que gaudeixo de l'estimació de força companys i de la confiança dels meus superiors. Se'ns dubte, ha estat de les millors coses dels darrers temps, però ja he explicat recentment que el nivell d'exigència puja i que l'ambient general no és el millor ara mateix.

Avui m'han demanat que fes una planificació que no em correspon, que presenti opcions per procedir a una segona fase de producció. Hom hi podria veure una confiança ja que m'ho demanen a mi en absència de la persona a qui ho haguessin demanat, però alguns hi veuen justament que han aprofitat aquesta absència per plantejar-m'ho a mi ja que no dic mai que no. Volen saber fins on pot arribar el meu equip, i jo sé que podem fer molt més, el límit encara queda molt lluny. El problema és que si porto el meu sacrifici fins el límit, tant els que venen abans com els de després en la nostra cadena de producció ho passaran malament, cosa que, a qui m'ho ha demanat, li importa un rave.

La gent vol viure. Jo em pensava que havíem de treballar vuit hores, però sembla ser que allà també hi anem a fer vida social i a tenir estones per tocar-nos allò que no sona. Em costa d'entendre. Suposo que és per la meva implicació en tot allò que faig. Vinc d'un lloc on era l'últim mono i el que no sabia fer res. Ara m'han de parar, em diuen que no mostri mai el que sóc capaç de fer, que ja seran els de dalt els que em faran arribar al límit, encara que no vulgui. Potser tenen raó. Però encara que a mi em sigui igual i pugui donar molt més, el que no vull fer és perjudicar els meus companys. Això mai.

No he fet el que em demanaven. Sense consultar-ho amb qui ho havia de decidir no prendré cap decisió. Dilluns serà un altre dia; ja sortiré del pas.

32 comentaris:

  1. Home, és una decisió difícil vista de fora. Vull dir que si fas el que et demanen potser perjudiques als companys però no podria ser que no fent-ho et perjudiquessis a tu mateix davant dels caps?
    És evident que parlo sense saber res i no dubto que tu has sospesat els pros i els contres, el que si em sembla lògic és que si és una feina que no et pertoca perquè l'hauria de fer una altra persona en vulguis parlar primer amb ell abans de fer res.

    ResponElimina
  2. Són situacions difícils de valorar per altres persones. Has de fer allò que et dicta el teu cor.
    Intenta no perjudicar als demés companys, però sempre i quant això no et perjudiqui justament a tu.
    Més que res, perquè a l'hora de la veritat no t'entendrà ni t'ho agrairà ningú. Ni els uns ni els altres.
    Ara no t'hi capfiquis el cap de setmana, que justament el que et convé és esvair-te.

    Bon cap de setmana!
    ;)

    ResponElimina
  3. És un tema delicat, però és ben cert que s'ha d'aprendre a dir que no, també.

    ResponElimina
  4. Tal i com diu l'assumpta : fés el que et digui el cor però deixa que ho verbalitzi el cap. No m'explica't massa, però el que volia dir és que jo faria allò amb que em sentis més a gust però sospesant pros i contres abans de decidir-te.
    La veritat, és que en aquestes situacions no penso mai abans de prendre una decisió, sinó a posterior però coma consell és pèssim!

    ResponElimina
  5. Doncs no hi entenc massa, però penso que si t'han demanat de fer una feina que no és la teva en absència de qui seria l'encarregat de fer-la, has fet bé de no acceptar. No fos que, a sobre de voler-te apretar massa, encara quedessis malament amb aquesta persona fent la feina que li pertoca.

    En tot cas, sigui el que sigui i com sigui, parlar-ne serà bo :-)

    ResponElimina
  6. Ai Xexu quasi quasi parlem del mateix, és que jo aquest diumenge també fa anys que treballo a l'empresa. Es veu que avui és el dia del records d'aniversaris laborals.
    Però al final parlem de coses diferents.

    No sé què dir-te, però penso que fes el què tu sentis que has de fer, si ho fas bé estaras orgullòs de tu i s'hi t'equivoques per lo menys no t'hauràs equivocat fent el què els altres volien, perquè això encara fa més ràbia.
    Sigues tu mateix i endavant!!!!

    ResponElimina
  7. Quina situació més complicada! Tens l'excusa que "en principi" és una feina que no et tocava fer a tu.

    PD. La goma del cabell atrofiada ahir va acabar petant i vaig trobar la "bona" (PER SORT!) inexplicablement al costat del bidet O_O

    ResponElimina
  8. Crec que has pres la decisió encertada. Si després, pel que sigui, no surt tant bé com volien, encara t'esbroncaran i tindràs problemes, per molt que ho hagis fet amb la millor intenció.

    ResponElimina
  9. En aquests casos i depenent de la feina, la millor manera es navegar entre dues aigues fins que sàpigues del cert quina en la opció bona. He passat per això i es molt dificil de fer, per mostra et diré que per pujar amunt vaig haver de triar l'opció de haver de manar al meu pare, a hores d'ara puc dir que ho vaig acobseguir i que em porto maravellosament amb el meu pare....no va ser fàcil.

    ResponElimina
  10. Ja has pres una decisió. Si és la correcta o no, ningú ho sap...Ara no hi pensis més i com molt bé dius,dilluns serà un altre dia.
    Molt bon pas,el de seguir el teu instint.

    ResponElimina
  11. Supercomplicat però com ja t'han dit has de fer el que tu creguis que està bé. Al final, amb qui t'has de trobar bé és amb tu mateix per damunt de tot. Però, això és ser molt idealista, després hi ha la part pràctica i hem de procurar que la nostra situació al treball no en surti perjudicada. Situació complexa.

    ResponElimina
  12. d'això... quina hora és? ummm... 22:55 d'un ivendres a la nit. Feina? he sentit feina? no é què és això. No pas fins dilluns a tres quarts de set del matí. Si vols en parlem llavors senyor íntegre ;)

    una abraçada, maco!

    ResponElimina
  13. perdó... té, la 'd' de divendres i la 's' de sé.
    Les tecles sempre es mouen! Només em passa a mi?

    ResponElimina
  14. Elur, quan les tecles es mouen, o surten faltes d'ortografia que nosaltres mai fem, la culpa és de Blogger, segur, eh?
    És el conegut error BX4446790P-3.
    Està molt demostrat :-)
    Ja ho diu el majordom "El Alcorcón no engaña"... i si ho diu el majordom...

    ResponElimina
  15. buf, complicat!! quan et demanen alguna cosa, no complir-la, un sempre es sent malament. Xò tb penso que el més important és fer equip i si qui hauria de fer la planificació no hi era, no comptar-hi és lleig.

    I segur que els caps també valoraran que posis per davant l'equip.

    Això si, quan feu la planificació, tb podrieu afegir això que dius de donar una mica més, no?

    Per cert, felicitats pel primer aniversari!!!! sempre fan il·lusió!

    ResponElimina
  16. El pitjor no és que hagis de fer més hores que un rellotge, ni que et manin fer coses que no et competeixen, encara que les sàpigues fer millor de qui les té necarregades... El problema és que els qui manen no en saben, no tenen mà esquerra i generen mal ambient laboral entre els compnays i després són els primers en estranyar-se de tot.

    Cal fer bé la feina que et dieun, però no mostrar saber més del que et demananen si no hi ha un nou contracte pel mig. Passar intel·ligentment i indiferent desaparcebut de forma volguda és una bona tàctica per a sobreviure a arribistes i mals rotllos.

    ResponElimina
  17. Sempre he pensat que a la feina no es van a fer amics. És va a treballar i punt. Això sí, a poder ser en un bon ambient i sense trepitjar-nos els uns als altres. Ara, si tu tens qualitats que d'altres no tenen, per què no t'has de fer veure? Crec que és bo tant per tu com per l'empresa.

    ResponElimina
  18. Hi ha molt de joc de poder en una empresa. Al final no hi ha ni companys ni caps, sinó tu intentant mantenir l'equilibri. Si fas el que et diuen els caps els companys et poden sabotejar, si fas el que volen els companys també et saboteges tu. Això del mobbing és cosa vella, i no només ve de dalt, ja cal que paris compte.

    ResponElimina
  19. Efectivament... sempre et demanaran més... i tu més val que no mostris fins on pots arribar. La feina amb responsabilitat es paga. Tu fes la feina que val el sou que et paguen, i si volen que facis més... que t'apugin el sou!!!

    ResponElimina
  20. Osti XeXu, quins collons tot plegat. No sé si les coses podrien funcionar d'una altra manera, el que està clar és que això d'anar mesurant el que saps i no, ha de ser molest i tens. La teva actitud solidària em sembla bé, esperem però que no et perjudiqui a tu.
    Sobre l'exhalació d'any...És ben així. Fa un any començava al cole de l'any passat i...voilà.

    ResponElimina
  21. Ahir precisament a classe parlàvem del factor psicosocial a la feina. De la importància del clima laboral, dels efectes del burnout, de l'absentisme gris i del negre...

    Això del bon clima laboral és important... pensa-hi!

    Utnoa

    ResponElimina
  22. Quan un decideix, pot donar molt més que quan és exigit!

    ResponElimina
  23. Ostres... un any! Com vola el temps! Però si m'en recordo perfectament de quan vas escriure el post de la nova feina, el canvi que suposava, el... ufff, haha, ostres... Em sento mig veterana ^^

    I del post... res que ja no sapiguéssim, és un gest que diu molt de tu. Per més que tu puguis donar més de sí, pel benefici de l'empresa no n'heu de sortir tots malparats. I potser estava una mica a les teves mans aturar-ho, i hi has posat el teu granet de sorra...

    Estic d'acord en això de que ja seran "els de dalt" els que t'apretaran, això de no arribar a mostrar mai les teves cartes del tot. Si et despulles del tot poden arribar a explotar-te, però complint amb el que et diuen, fas la feina ben feta i, encara que puguis arribar a més, mentre tu sàpigues del que ets capaç... ja n'hi ha prou. Si algun dia és necessari ja aniràs traient-te més roba del damunt, i saps que podràs fer-ho perquè ets conscient de les teves capacitats. Però mentrestant, una mica de misteri no està gens malament...

    petons!

    ResponElimina
  24. Estava rellegint... i el comentari de la Laia m'ha fet adonar que jo també recordo perfectament quan vas aconseguir aquesta feina... sempre ho relaciono amb les llavors del Bambú :-)

    Un any!!! Han passat tantes coses...

    ResponElimina
  25. Gràcies a tots per la vostra comprensió. Hi ha coses que ens afecten sense que vulguem, i tenir un lloc on escriure-les sempre està bé. Si a sobre reps una resposta assenyada i diversa, encara està millor. Sempre està bé conèixer la veu de moltes experiències.

    Adbega, ja veurem què acabarem fent al final…

    McAbeu, a veure qui en surt perjudicat. De totes maneres, faci el que jo faci, ens poden obligar a pencar més, així que no crec que la decisió estigui realment a les meves mans. Més aviat em sondejaven per saber fins on podria arribar. Quan torni la meva companya ho haurem de discutir, perquè és ella la que ens ha de marcar els ritmes.

    - assumpta -, això és molt maco. Sé que faci el que faci no tindrà importància, ni per uns ni per altres, ni per bé ni per mal. Suposo que hi ha una component de demostrar-me a mi mateix fins on puc arribar, més que demostrar-ho a altra gent, però és cert que sempre em demanaran més i més, i també condiciono els companys augmentant el ritme. És un dilema.

    P-CFA…, em sembla que ho acabaré aprenent això de que s’ha de dir ‘no’.

    Mireia, potser el cor em demana demostrar-me a mi mateix que puc arribar molt més lluny, potser ho necessito. Però no vull que això perjudiqui a ningú, em sabria greu. Fins i tot es podria entendre com una mostra de prepotència, però no és això, cadascú té a dins les seves neures, i són difícils d’entendre pels altres.

    Assumpta, no és que no hagi acceptat, simplement, no he fet el que em demanaven. Vaig anar a dir que no podia prendre aquesta decisió sense la persona que faltava, però llavors no vaig trobar la persona en qüestió, així que va quedar sense solució. El discurs el tenia.
    I no quedaria malament amb la persona que falta, la decisió la podia prendre jo perfectament, però sí que podria pensar que em vaig passar amb la previsió i que hauria d’haver dit que faríem menys.
    Comentari2: Estàs fatal, el alcorcón no enganya?? Ostres que bo.
    Comentari3: No ets tan veterana com la Laia, però ja fa més d’un any que vas caure per aquí, eh, que no és poc.

    Nits, ser jo mateix no és un bon consell. Jo sóc molt animal i de vegades sembla que tinc poca perspectiva. A mi no m’ho sembla, no diria que podem fer una cosa que està fora del nostre abast, o del que jo crec que és el nostre abast, però els companys em diuen que he de dir que podem fer molt menys, i que no pateixi que ja ens exigiran més. És un bon dilema.

    Somiadora, és una decisió que hauria de prendre conjuntament, no sol. Però només per fer equip, perquè prendre-la la puc prendre jo sol perfectament i posar-me a treballar.
    Dona, trobar la goma al bidet no em sembla tan estrany. Si te l’haguessis trobat a la torradora ja em semblaria una altra cosa.

    Albert B. i R., és més una qüestió de volum de feina que una cosa que s’hagi de canviar. Seria fer el mateix, però a l’engròs. Si no surt, igualment em fotran les culpes, i si surt, res a canvi, com sempre.

    Garbi24, és una decisió que hauria de ser compartida i consensuada entre els dos que ens encarreguem d’això. L’altra persona està un graonet per sobre, però ho acabem decidint plegats. Penso que el més just és que m’esperi, perquè jo sempre tiro a l’alça i ella em frena. Entre els dos trobem un bon terme mig. Ui, i això de barrejar família a la feina ha de ser sempre complicat.

    Judith, la decisió no està presa, i no la vull prendre sol, no perquè no pugui, sinó perquè com a mínim som dos els que hem de decidir plegats. Formem un bon equip i trobarem una bona solució.

    Kweilan, jo podria sentir-me bé fent molt més, però quan duraria fins que el cansament em fes cremar de la situació? És complicat, i a més, ens acabaran fent fer el que vulguin, per més que diguem. Jo miraré d’estar bé, i que els meus companys també ho estiguin, encara que serà complicat.

    ResponElimina
  26. Elur, els posts surten com i quan surten. A més, jo el vaig escriure molt abans, quan vaig arribar de la feina. Ara ja estem en vies de tornar a treballar, encara que queda una bona estona de diumenge. Miraré de gaudir-lo i relaxar-me una mica perquè ja sé què m’espera demà.

    Rits, no crec pas que valorin el treball en equip. Volen que produïm i prou. Es pot dir que em vaig escaquejar una mica. M’ho van demanar i després no m’ho van reclamar, però entenc que el tema ha de començar aquest dilluns, i per tant hauria d’estar fet. Vaig anar a dir que no pensava prendre la decisió jo sol, però no vaig trobar la persona, així que res. Demà m’hi enfrontaré, encara sol. Gràcies per la felicitació!

    Met, et dono la raó. En aquest cas concret, no és que la persona que ens mana no en sàpiga, és que li és igual si suem sang o ens quedem sense descans i vacances. Som només eines pel seu pla d’anar escalant graons a l’empresa, i tots en paguem les conseqüències.
    Això que expliques al segon paràgraf és el que em van explicar després que em demanessin aquesta planificació. Els companys amb qui vaig anar a dinar em van convèncer d’això que dius, tot i que segueixo pensant que estem allà per treballar i donar el màxim. Però si mostres el teu màxim ja no et deixen baixar d’allà i encara demanaran més.

    Jordi, penso igual que tu. He tingut la sort de trobar una gent fantàstica allà, però els dic això, que a la feina hi anem a treballar. Em comentaven que els agrada poder tenir un esmorzar de mitja hora i dinar durant una hora, i que si faig el que volia fer hauríem d’anar sempre a corre cuita. I llavors penso que es veu que a la feina hi anem a tocar-nos les pilotes. No és que m’hagi de fer veure, i l’únic que puc aportar és sacrifici. Però també és cert que això no m’ho valorarà ningú. Però és que quan faig una cosa sempre intento donar-ho tot, la meva implicació està fora de tot dubte.

    Clídice, no vull que ningú surti perjudicat, però tampoc ser el que posa límits. M’agradaria que tothom s’impliqués com jo, ja que la producció augmentaria molt. Però també és cert que els primers que s’haurien d’implicar són els de dalt i pagar una mica més als treballadors, ja que és una empresa important, que facin un esforç.

    Alepsi, sense queixar-me del que cobro, perquè ja vaig tirant, la veritat és que ens paguen molt poc i aquest és un dels motius pels quals la gent no vol fer massa més del que li pertocaria. La gràcia és que ens obliguen igualment.

    Xitus, ja no és mesurar el que sé fer o no. Es tracta de quant més puc treballar per accelerar el procés, el meu equip i jo, vaja. Encara que fem un treball molt primari, saben que nosaltres podem accelerar el procés moltíssim, o alentir-lo. Em demanen on és el límit i jo gairebé el vaig revelar. Ara veurem com ho rebaixo una mica sense que m’empenyin a més, i si els altres companys poden assumir el que nosaltres fem.

    Utnoa, nosaltres tenim bon clima, potser massa i tot. La qüestió és, com ja vaig dir fa un temps, que tenim un enemic comú, i això ens uneix. És aquest enemic el que em fa decidir això, que tampoc és decidir, sinó planificar una cosa perquè, total, després em diguin que és massa poc i que fem més. El que no vull és ser el sicari de l’enemic, i convertir-me en enemic en mi mateix.

    Cèlia, i quan és una exigència encoberta?

    Laia, ets veterana al Bona nit, una sort seguir-te tenint per aquí. Jo no parlaria tan bé de mi perquè puc haver-la cagat ja dient de paraula el que podríem fer. Ara espero fer-los entrar en raó, però per més que jo no vulgui perjudicar a ningú, als de dalt els és igual qui surti mal parat. Jo vull que l’empresa tiri endavant, sempre m’implico així, i m’agradaria que tots ho féssim. També és cert que tampoc no ens ho recompensaran. El que passa és que jo penso que el que ens demanen va inclòs en el minso sou que ens paguen, i altres no ho pensen. Tot va a capacitats de sacrifici. No sé on és el meu límit, però com que sempre competeixo amb mi mateix, necessito aquests reptes.

    ResponElimina
  27. saps? al cap i a la fi, a la vida el més important acaba siguent si som o no som bones persones. Tu ho ets!

    ResponElimina
  28. Sí, ja ho sé. Però em va semblar que més que buscar consells i/o opinions necessitaves treure-t'ho de dins. Per això no vaig dir res. A més, què podria dir-te que no sàpigues? Faràs el que creguis que has de fer i ben fet que faràs.
    I si cal trencar cames també ho faràs, per tant. Només et deixo el meu suport, que ja saps que el tens.

    Espero que demà no tinguis un dia feixuc, ni lleig, ni complicat.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  29. No fa ni un més m'he trobat en una situació semblant a la teva i he actuat en consciència, no perjudicant els companys. Ara no sé si seguiré en aquesta empresa però no em penedeixo de la decisió que vaig prendre. No sé si això et pot valer per alguna cosa.

    ResponElimina
  30. I el problema no és que tu apugis el nivell i després et demanin que no el baixis. Jo sóc el primer que si sé fer quelcom m'agrada fer-ho sempre bé...
    El problema rau en què molts cops qui et demanan un nivell és qui no el sap mantenir, si és que mai hi ha arribat!

    ResponElimina
  31. La meva cap em va proposar per a fer una feina extra, la qual podria fer sense cap problema, ja que m'agrada força la idea, però amb un augment de sou —actualment cobro una merda, la qual cosa jo he interpreta sempre com a molt mala valoració del que faig. Què li va dir el seu cap? «Per què no li proposes de fer la feina sense dir-li res de l'augment de sou? Convènce-la! Fes-la sentir especial i important pel fet que farà aquesta feina!»

    ...

    Hi ha coses que es poden acceptar de fer i coses que no. La meva cap em va dir el que hi havia i jo li vaig respondre clarament: «Si m'obliguen a fer-ho sense augment de sou, et presento els 15 dies.»

    Si et negues a prendre la decisió, corres risc que et fotin al carrer? Doncs ja saps què has de fer!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.