divendres, 2 d’octubre de 2009

La nena petita

Quan el meu germà i jo érem petits, per definició érem cridaners i sorollosos. Quan ens passàvem a certa hora, la meva mare ens feia callar amb l'excusa de que els veïns tenien una nena de poc temps i que no la podíem despertar. Aquella nena va ser petita durant molt de temps, ja que ma mare va fer servir aquesta excusa molts cops, cada vegada menys, però ens l'anava dient de tant en tant. Això va ser fins que li vaig dir que ja estava bé la broma, que ens ho deia des de sempre i que no podia ser que aquella nena encara no hagués crescut. De fet, jo no la vaig veure fins anys més tard, de manera que en alguns moments dubtava de la seva existència i tot. No m'hagués estranyat gens que ma mare s'hagués inventat una bola per fer-nos callar, de vegades ja les té aquestes coses. Mentides pietoses, en diria ella.

Ahir caminava pel carrer de casa els meus pares i em vaig creuar els veïns. La nena en qüestió em treu un pam i porta un pircing al nas. És jove encara, però veure-la tan crescuda ja em va fer pensar en totes les vegades que, per culpa seva, m'havien fet callar de petit.

33 comentaris:

  1. pobreta ella, a sobre que no la deixaves dormir!

    és impactant veure algú de gran que féies ben petit, oi? a mi em va passar amb els primers nens que vaig portar, veure'ls amb barba o de festa va ser un xoc.

    ResponElimina
  2. Jejeje caram la nena petita ;-))

    Pobre mare teva, alguna havia d'empescar-se per tenir-vos una mica calmats :-)

    Una tieta meva els hi deia als seus fills "pareu de saltar, que a baix hi viuen"" i algun dels meus cosins va respondre "intenten viure" :-))

    ResponElimina
  3. si que fa iuiu veure, de sobte, algú que coneixies de petita, penses: caram! com estaré jo! :P

    ResponElimina
  4. Jajajaja Clidice, què pessimista, dona!!

    ResponElimina
  5. Si la teva mare va veure que li servia l'excusa... clar se'n va aprofitar. De tota manera la nena sempre era petita, en relació a vosaltres. Tampoc era mentida del tot. Je, je, je, jo disculpant les mares... per què serà...

    ResponElimina
  6. jajajaaja boníssim! Estes mentires de mare se perdonen.

    Ai no sé perquè no te feia amb germans. A vore si un dia ens presentes a la teua familia, que als gatets ja els coneixem :)

    ResponElimina
  7. jeje.. la nena ja no és tan nena, oi? A mi també em deien això dels veïns (però els meus no tenien nenes...) ;)

    ResponElimina
  8. M'has fet venir al cap les "baralles de germans" que jo tenia amb el meu (ens portem 2 anys i mig), no recordo però cap excusa d'aquestes per fer-nos callar per part de la mare, suposo que amb un CALLEU! ben dit, ja n'hi havia prou (al menys la majoria de les vegades) :-DD

    ResponElimina
  9. Quant veus que les nenes petites ja estan de bon veure...fa pensar potser nosaltres ja no ho estem tant, els anys passen.

    ResponElimina
  10. Els trucs de les mares per fer-nos callar, menjar o dormir, mereixerien un llibre ben gruixut, ( paraula de mare ).... Bon cap de setmana :)

    ResponElimina
  11. no trobo pas malament això de les "mentides de mare", tot i que em sorprèn que encara no hi hagi mentides de pare...;

    a casa jo també en vaig sentir moltes de mentides i, potser per això, als gatets quan els hi dic que ja n'hi ha prou... no em cal inventar cap mentida: saben que ja n'hi ha prou...

    jo, als gatets des de petits els vaig tenir i tractar com a persones, els hi vaig parlar amb paraules senceres (sense miniaturitzar, ni crear conceptes massa particulars...) i els hi he explicat en tot moment les coses com són o com jo les veig;

    a part, hi ha el temps pel joc i la màgia, per la invenció i la creativitat...

    potser, segurament, ho faig malament... però segueixen sense agradar-me les mentides, ni que siguin pietoses...
    :)

    una abraçada de fer-nos grans, XeXu

    ResponElimina
  12. Em recorda a un post que vaig fer fa poc. Ara la veïna també és més alta que jo, es creu miss mundo, i mira a tothom per sobre de l'espatlla amb l'excusa de: "Sóc superior a tothom perquè tinc una carrera...".

    http://menxu-blog.bloc.cat/post/98/259442

    ResponElimina
  13. Sí, conec aquesta situació...Fa poc. Aquesta és la...? Sí. Colló! Però si era ahir que era una nena!

    ResponElimina
  14. Ai, les mares. I moltes es pensen que encara som uns nens.

    ResponElimina
  15. Curiós, tan a prop, tan lluny i a més gairebé mig enemics... coses de la vida...i si ens hi acostéssim?

    ResponElimina
  16. Jo li hauria dit. 'Saps que per culpa teva el meu germà i jo havíem de callar????' jejejeje...

    A mi m'han explicat que quan els meus germans petits eren petits, ma germana gran i jo, perquè s'estiguessin quiets els hi dèiem que hi havia monstres sota el llit... sinceramen jo no me'n recordo... però els petits es veu que sí, i ara que ja no en són de petits, en qüestió d'edat, perquè per concepte sí, s'afanyen a retreure'ns tot el que els hi fèiem. Saps que no recordo res? santa felicitat la meva!! jejeje

    uf... porto un divendres molt enrotllador, è?!

    bon cap de setmana, maco! un petó!

    ResponElimina
  17. Jeje sempre hi ha coses que ens recorden aquelles èpoques, bon record :) qui ho anava a dir oi que portaria el piercing :)

    ResponElimina
  18. Veure-la t'ha fet pensar en això que ens expliques... i no en com passa el temps? Quina sort que tens! Em trobés amb un veí excriatura, que ara em passa un pam i porta un piercing, i el primer que hauria pensat és: "cony de calendari que no s'atura!" ;)

    ResponElimina
  19. estaria bé que li diguessis, es partiria de riure!

    ResponElimina
  20. Ai XeXu que em faig vella i cada dia més romàntica!!! hehehe

    Jo ja m'havia fet la peli. Està molt bufona i li has dit per quedar i... ;-)

    La meva mare d'aquestes mentides en deia mentides blanques, perquè no fan mal a ningú i serveixen per a alguna cosa... Ella sempre tan mona!

    Nosaltres a sota casa teníem 3 germanes solteres i eren les senyoretes X (el cognom) i quan fèiem massa soroll la meva mare sempre deia: -pujaran les senyoretes X a queixar-se! Mai ho van fer, per cert...
    Bon capde, XeXu, i petons!

    ResponElimina
  21. Veure com passa el temps als altres sempre em fa pensar en mi mateixa.

    ResponElimina
  22. jaja, molt bona ta mare.

    Jo de petita sempre treia el braç per la finestra del cotxe. Al poble hi havia un home sense braç (amb una pròtesi). Ma mare sempre m'havia dit que s'ho havia fet treient el braç per la finestra del cotxe... Fa pocs anys vaig descobrir que havia estat un accident laboral...

    Utnoa

    ResponElimina
  23. Jejeje! A mi m'agrada molt quan vaig pel carrer, o quan estic a algun lloc, i hi ha alguna cosa que em fa recordar experiències o moments passats com el que has explicat. O quan em trobo algú i me'n recordo d'alguna aventura passada! Segur que la "nena" no deu ser gens conscient de lo que vau arribar a pensar en ella quan us feien callar!

    ResponElimina
  24. Uiii sí, a mi i la meva germana també ens deien mentires pietoses d'aquestes, i és que ara que ho penso allò devia semblar el corral de la paxeca, perquè cantavem, cridavem quan ens barallavem, ballavem,...
    Però són coses de l'edat, segur que a la del piercing també li han dit que callés perquè tenia la música a tot volum, fent servir tècniques semblants, jiji.
    Salutacions xexu :)

    ResponElimina
  25. Una història molt bona! Jo cada vegada que veig els fills dels veïns de mons pares, ja amb piercings i novia i recordo que jo els havia fet de cangur... em deprimeixo!! jajaja!!

    ResponElimina
  26. jejeje...Quina estirada que ha fet aquesta noieta.^-^

    ResponElimina
  27. Je,je,
    M'has fet recordar les picabaralles amb mon germà. Ma mare sempre ens deia que feiem massa soroll i que a sota i vivien, però nosaltres li recordavem que eres dues iaies que eren sordes!

    I ja t'ho pots creure perquè és ben cert, no és pas conya: Una de les sordes es deia Matilde i havia treballat a telefònica.
    ;)

    ResponElimina
  28. Moltes gràcies a tots i a totes per haver comentat aquest record d’infància. Suposo que qui més, qui menys, ha vist ja de grans personetes que havia conegut quan eren canalla, i és inevitable pensar en el pas del temps. Si passa per ells, també passa per nosaltres, això està clar.

    Rits, ara seria ella la que no em deixaria dormir a mi. Sí que ha de ser un xoc molt gran això que expliques, el més semblant que m’ha passat a mi ha estat amb nens de castellers. Al cap d’uns anys els veus i ja no serien les típiques enxanetes…

    Assumpta, molt gran aquest cosí teu, intenten viure, que bo! Però jo prefereixo una bronca a que em prenguin el pèl, què vols que et digui…

    Clídice, és clar, aquest és el problema, que ja sabem que la gent creix, però tenim poca consciència de nosaltres mateixos, i en casos com aquest, en som del tot conscients!

    Carme, no la disculpis, això de prendre el pèl als fills és molt lleig! Bé, ja t’ho explicaré quan jo tingui fills…

    Bajo, es perdonen, però a mi no m’agraden les mentides de cap tipus. Tinc un germà quatre anys més petit, però sóc mooooolt poc familiar, així que em sembla que et pots anar oblidant de que us presenti massa cosa de la meva família.

    Ma-Poc, a tu encara et timaven més que a mi, ja veig…

    McAbeu, jo hagués preferit això, però suposo que ja ho havia provat, i li fèiem molt poc cas. Baralles amb mon germà… uf, la tira!

    Garbi24, em sembla que jo ja no estava de bon veure ni quan tenia la seva edat, així que no puc haver perdut massa!

    Cris, les mares en si mereixen un i molts llibres. Hauríeu de venir amb manual d’instruccions. Però això de les mentides jo no ho veig com una virtut, eh?

    Gatot, a mi tampoc m’agraden les mentides de cap tipus, sempre intento evitar-les. Però ha de ser molt difícil fer això que expliques, perquè els nens no sembla que entrin en raó amb facilitat. Crec que s’ha de tractar tothom com toca, i en aquest cas no s’ha de mirar de tractar-los com a adults, però tractar-los com a nens no ha de voler dir engalipar-los de qualsevol manera. Segur que tots ho acabem fent, però no és una cosa que m’agradi especialment.

    Menxu, doncs l’hauries d’haver agredit quan podies, perquè aprengués. Si he de dir la veritat, penso que no he interactuat mai amb la meva ex-veïna, només sé qui és. L’altre dia que la vaig veure feia cara de ser bona gent, una cara d’aquelles d’innocència, de personalitat blanca, d’aquelles que penses que no et farien mai mal. A saber com és en realitat.

    Xitus, el temps és imparable, per nosaltres també!

    P-CFA…, home, la meva segueix intentant engalipar-me amb altres coses, però ja no li cola tant.

    Zel, d’enemics res, dona. Ni ens coneixíem, i a més ara jo ja no visc allà. Ens vam creuar i em sembla que cap dels que anaven no em va reconèixer. Però jo a ells sí.

    Elur, és clar, tu sabies que allò dels monstres era una invenció teva, per fer callar els menuts, i per això no tenies por, ni ho recordes. Però a ells els vas crear un trauma, i segur que encara ara es guarden prou de desar les sabatilles sota el llit, per exemple. És normal que els agreujats recordin més els greuges que no pas els que els cometien. Quina mala peça que devies ser!

    ResponElimina
  29. Cesc, ja no em sembla gens estrany que generacions posteriors a la nostra portin motius ornamentals des de ben joves. Només ho deia per demostrar que ja no era una nena.

    Ferran, ho he explicat d’aquesta manera i he fet poca referència al pas del temps, però evidentment això és el que em va passar pel cap. Ja ve implícit en el post, i és que massa vegades parlo d’aquestes coses, ja interpreto que aquest cop es sobreentenia.

    Deric, em sembla que el que diria seria: ‘perdoni senyor, vostè qui és?’

    Rita, de trobada romàntica res, ni pensaments. Però almenys en podria treure un relat, això sí, no seria mala idea. Ja veig que a tu et feien el mateix, jo tampoc recordo que la veïna se’ns queixés mai, però qui sap, potser ho parlava directament amb ma mare i nosaltres no ens n’assabentàvem. Però coneixent a ma mare, no m’estranyaria que fos collita pròpia.

    Kweilan, com ja he dit, jo també vaig pensar en com ha passat el temps per mi, però aquest cop em vaig centrar més en ella, que de mi ja en parlo prou.

    Utnoa, que espavilades les mares, aprofiten qualsevol ocasió per alliçonar-nos. Que enganyats que vivim de petits, no hi ha manera que ens expliquin les coses bé i sense mentides.

    Nymnia, la nena no sap ni qui sóc, em sembla. No he tingut mai massa relació amb els veïns, només de veure’ns passar de tant en tant, i com que fa anys que no visc allà, doncs dubto que massa gent es recordi o pensi en mi gaire sovint. I aquesta nena encara menys.

    Tuti, la canalla ja se sap, és poc conscient del que fa, i els crits i els jocs estan bé. No sé si a aquesta nena li deuen haver dit mentides, però em sembla que ningú se’n salva. A la nostra escala no recordo que hi hagués veïns conflictius, és a dir, que no es queixaven massa, ni tampoc ningú no donava motius. Però tampoc és plan de preguntar-li si l’han enganyat gaire.

    Pluja, això és com el que deia la Rits, d’haver-los fet de monitor. Els primers que veus es van fent grans amb el pas del temps, i t’adones que per tu aquest temps també està passant. Quines coses. Però no hi podem fer res.

    Judith, sí que l’ha fet, sí! Però superar-me a mi no costa gaire.

    - assumpta -, quina gràcia això de les iaies sordes! M’imagino la vostra mare fent servir aquesta excusa, i vosaltres creient-la, fins que vau descobrir la sordesa. Llavors la vostra mare devia fer un ‘glups, m’han pillat…’.

    ResponElimina
  30. i ara Xexu! jo mala peça?? quines coses de dir! em faràs agafar càrrecs de consciència, i els petits semblen mentalment prou sans :P
    La veritat és que no et puc replicar gens, no me'n recordo de res, només que jo també tenia por del que pogués sortir de sota el llit, d'això sí que me'n recordo; i que a l'estiu odiava dormir amb els peus desbrigats perquè era més fàcil que me'ls agafessin i m'estiressin... imagina't!

    ResponElimina
  31. jeje, jo també pensava mentre llegia el post que la nena no era de veritat sinó una estratègia de ta mare! Doncs sí que ereu bons nens vosaltres que callaveu quan us deia això! a ma mare li bastava amb mirar-nos i paràvem en sec la baralla infantil, glups!

    ResponElimina
  32. Quan veus que algú més jove que tu, el/la qual coneixes des de petit/a, et treu un pam... és força frustrant! hahaha A mi sempre m'han dit si em feien dormir de peu, però n'he vist alguns de més joves que jo, a qui arribo per la barbeta i penso què coi els hauran donat a ells! hahaha

    ResponElimina
  33. jejeje, la història té gràcia, m'estic imaginant la cara que et devia quedar al veure la veïna nena petita crescudeta ja gran.
    A vegades sembla que per nosaltres no passin els anys i pels altres sí, després t'adones que a tu també et passen els anys!!
    Muack!!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.