dissabte, 24 d’octubre de 2009

Enemic comú

Aquesta setmana, em van parlar d'un estudi d'aquells tan ximples que arriben a conclusions que ens semblen evidents, però algun cop tenen alguna sortida bona. Qui m'ho va explicar deia que el fet de tenir un enemic comú, uneix moltíssim. I la veritat és que és cert. No cal que sigui una persona, ni que sigui el que anomenaríem un enemic, però la sentència és encertada. Un exemple clar són els períodes d'exàmens, que tant uneixen els qui estudien junts.

Aquesta conversa no tenia res a veure amb els fets de la setmana, però va venir que ni pintada. A la feina hi ha molta pressió per produir, i els de base ho paguem i ho pagarem, l'ambient està crispat. Però fa unes setmanes que l'enemic s'ha personificat, i tota la gent que treballa a la meva planta en patim les conseqüències. Com sempre, jo em prenc les coses com un repte. Nosaltres érem només dos aquesta setmana, i hem hagut de treballar com animals, però ja no només això, sinó també lluitar molt i barallar-nos perquè tot estigués en ordre, i per defensar la nostra feina. Fins i tot vaig tenir unes paraules amb aquesta persona que s'ha convertit en l'enemic comú, però de moment no ha arribat la sang al riu. Ella em pot fer fora...

Però redreçant el post, la unió que hem mostrat amb la meva companya aquesta setmana ha estat més forta que mai, i vam acabar ahir a les tantes satisfets de la feina feta i de com havíem superat tots els esculls que se'ns presentaven. Més que això, pensant que si les han de gastar d'aquesta manera, que a nosaltres no ens guanyaran pas. Ens sentíem forts. Ens sentíem importants. I per ser que som dues persones molt insegures, no està malament. És la nostra unió, treballar colze amb colze. I la unió, ja se sap, fa la força. Això gràcies al nostre enemic comú.


I per acabar, dir que mai he cregut massa en coses com el ioga i el misticisme en general, però que amb dues companyes al despatx que en són professionals, no podíem acabar la setmana d'altra manera que sentint mantres i recitant-los. Això sí, a tota hòstia! Era per veure'ns, i sentir-nos. Us deixo el mantra del despatx C12, és famós, potser alguns el coneixereu. Jo no, és clar. Llàstima que estigui tallat, però no n'he trobat una versió millor.


47 comentaris:

  1. uee! sóc la prime? doncs a veure si estic a l'altura... ehmmm... sí, les causes comunes uneixen molt! no sempre cal que siguen enemics però sembla que sí, que quan ens unim per treballar per la mateixa causa els resultats són satisfactoris. I una de les coses més satisfactòries és la feina ben feta. Aquella sensació de "m'hi he deixat la pell però que bé que m'ha quedat!"
    En fi... jo si que sóc de les del club dels mantres, jeje, i a mi em va de perles! ;)

    ResponElimina
  2. És ben bé així. Gent amb la qual no tens massa afinitat en algunes temàtiques i com en veure un "enemic comú" es fa pinya i tots a una, sense que gairebé calgui donar-ne més explicacions.

    Una sensació ben gratificant és saber-se de la feina ben feta. No ho paga pas el sou que es guanya, sino la pròpia satisfacció. És com un "escudo para siempre" de moral, o si més no per a uns quants dies.

    Crec que tal com estan les coses, és generalitzada aquesta sensació d'opressió contínua que tenim en algunes feines. La meva cap, de la qual t'havia parlat temps enrera, justament l'han fet fora fa uns dies. Els objectius s'assoleixen, però no n'hi ha mai prou i sempre segueixen volent més i més.

    Sort, Salut i força, XeXu!!!
    ;)))

    ResponElimina
  3. Jo estic fatal, eh? He de confessar que, el primer que m’ha passat pel cap són aquells partits Atlético de Madrid – Barça en que alguns colchoneros diuen que prefereixen perdre per perjudicar al Real Madrid ;-)

    Doncs sí, ho he sentit a dir això de fer front comú contra un mateix enemic, però la veritat és que, a part d’aquests exemples ximplets esportius (que és absolutament cert que és el que he pensat) no se me’n ocorren més... potser, fa molts anys, uns 20, quan treballava donant classes a una acadèmia d’oposicions i sempre ens pagaven amb retard i, fins i tot, un parell de vegades amb un xec sense fons, hi havia un ambient força unit entre els profes a l’hora de protestar, lògicament ... però m’hagués agradat trobar un cas més interessant per explicar...

    Si em ve algun record que s’adapti al tema i estigui bé, doncs tornaré ;-)

    ResponElimina
  4. Imagina la foto d'una patata "pringels" plena de formigues.... extret d'un post del V/N: (De la Wikipèdia: "Les societats de formigues es caracteritzen per la divisió del treball, la comunicació entre individus i la capacitat de resoldre problemes complexes. Aquests paralelismes amb les societats humanes han estat durant molt de temps font d'inspiració i objecte de nombrosos estudis")....

    M'encanta saber com són les relacions laborals dels altres, tan ben explicades, el dia a dia d'algú que pateix situacions incòmodes, saps per què? Veig que no sóc la única, i així no m'haig de lamentar egoístament. Tan de bo no passés, però passa, qui no té un nap, té un col, i la primitiva no toca mai.... Per cert haig de tornar a fer ioga, m'anava millor amb les relaxacions.... ja et diré què tal, crec que demà serà un bon dia per reiniciar-lo :) XeXu, bona feina, sentir-se fort i important és fantàstic, felicitats.... bon post, com sempre!

    ResponElimina
  5. Ah! que he escoltat el Goear i és molt maco... No tenia ni la menor idea de que això fos un mantra :-))

    ResponElimina
  6. Bona nit Xexu.
    Jo m'he quedat amb la part del ioga i del misticisme. Diuen que va molt bé per relaxar i si a la vostra feina teniu molt estress doncs us pot anar bé.
    He posat la cançó i he fet un esforç important per intentar-me relaxar -ommmm- però noi, no hi ha manera però em sortia un ball amb els braços ben bonic :P (Déu meu estic fatal) sort que no vaig a cap lloc a fer ioga o estresseria a tot el grup.

    Tonteries a part, penso que a la feina són molt important els companys perquè hi passem un munt d'hores i lo millor es estar ben avinguts davant la feina i els moments de tensió. Si tens això doncs penso que és molt bo.

    Salutacions :)

    ResponElimina
  7. I el millor és que l'enemic comú fins i tot pot unir dos enemics :-D

    No estic gens posat en el mantra, el ioga i tot això. El que he escoltat que s'hi pot assemblar més és això.

    ResponElimina
  8. de vegades ajuda trobar alguna cosa comuna que pugui fer tirar endavant, encara que sigui en forma d'enemic contra qui carregar.

    me n'alegro que la batalla hagi estat tot una victòria per a vosaltres.

    ResponElimina
  9. Doncs sembla que sí, que un enemic comú uneix molt. Ara jo no sabria trobar cap exemple, però segur que n'hi deu haver.

    ResponElimina
  10. Un enemic comú, una causa comuna et fa organitzar en una xarxa de lluita que més que jerarquia requereix companyerisme, per això la unió és tant forta comparteixes lluita i riscos per assolir un objectiu comú. La convicció et pot doblar la força. No en tinc cap dubte, aconseguireu el que us hagueu proposat.

    ResponElimina
  11. Frase per la barra lateral: "La convicció et pot doblar la força" (Marta) ;-)

    ResponElimina
  12. Bé company, hom diu que la guerra genera estrany companys de llit, així que el que dius es cert. El problema, sovint, apareix quan l'enemic comú deixa de ser-ho (que no dic pas que sigui el teu cas).

    Sort amb els mantres i similars, jo en situacions similars tendeixo a l'humor, total, tampoc s'ha de prendre un la vida tan en serio,

    ResponElimina
  13. Qualsevol cosa compartoda sempre genera aquesta mena de sentiment de "germanor", de sentir-se comprès... i això uneix.

    Quan s'ha de fer feina i a sobre amb pressió afegida, ja va bé que es reforci la compenetració entre els dos... tot és més senzill i amè, que l'altre tingui la mateixa voluntat de tirar del carro que tu ja és un gran què!

    Au, doncs, que diuen que la unió fa la força! :) Ànims!

    ResponElimina
  14. Fer-se costat és vital i en temes laborals més xiquet, a seguir endavant!

    ResponElimina
  15. Aquesta gran veritat sempre ha sigut el punt de referència que tinc per dir que tenen raó els que diuen que amb Franco estaven millor per la defensa dels ideals ...Ep, no t'espantis, vull dir just el que dius, la lluita uneix i ara...què? Ens falta a tots un enemic comú que personifiqui la necessitat de fer de veritat una bona lluita contra aquesta merda de món...aixxx, sort del mantra...

    ResponElimina
  16. Junts per la guerra !!!!! que no decaiguin els anims i sempre endavant fins aconseguir el que un es proposa.
    Mals temps per la feina, impossible de queixar-se.Sort

    ResponElimina
  17. Sí que és cert que els enemics comuns uneixen... Ànims per la feina i que supereu les adversitats ben aviat!

    ResponElimina
  18. Els enemics comuns uneixen a aquells queja tenen un predisposició per estar junts. Potser sóc l´única que ho pensa però a vegades quan les coses no van bé, tot i tenir molt clar contra qui s'ha de lluitar el com fa que es discuteixi amb gent que tenen els mateixos objectius.
    No estic pessimista, eh?encara que el text ho sembli... però crec que també cal tenir-ho en compte.

    També és cert , que quan la gent fem plegats un esforç sota pressió i aconseguim els nostres objectiusm, després ens sentim més forts i més units

    ResponElimina
  19. A mi el ioga em va ajudar a superar les dues operacions de columna, sobre tot la primera, la més perillosa i dolorosa segons sé ara... I va ser tota sola, lleguint llibres.
    Creia que el mantra era un altra cosa, una mena de vers fet especialment per a algú i que el repeteix al matí, al vespre i cada cop que hom ho creu necessari per a donar-li força...però no en forma de cancço.
    Ja veus, no hi sóc però hi sóc.

    ResponElimina
  20. Tenir enemics comuns uneix i enforteix vincles potser ja existents. Crec que és el cas que he llegit...

    D'altres cops no obstant serveix per tapar una mala relació entre dues parts que s'alien per a buscar una tercera de segall expiatori.

    ResponElimina
  21. No crec que un enemic comú uneixi, els matrimonis de conveniencia poden sortir bé o malament, però es una base molt poc solida per començar; a la que es mitiga el problema, dificilment tira endavant perque el que us uneix no son afinitats sino aquesta altra persona

    ResponElimina
  22. Som curiosos els humans, oi ? Trobo que la unió entre iguals és inversament proporcional al nostre nivell de benestar (sobretot el benestar material) i és clar, directament proporcional al nostre nivell de necessitat (guerres, països empobrits, situacions catastròfiques, exàmens, expedients de regulació d'empresa, preus per sota del cost de producció de la patata,...)

    ResponElimina
  23. El millor de tot plegat és que us fa sortir el costat bo, les ganes de superació, de fer-ho bé, de demostrar que sou més poderosos mitjançant la positivitat.
    Perquè també podríeu haver optat per la part negativa i destructora de tenir un enemic comú.
    Per tant, després d'haver desvariejat considerablement en els últims posts, ara em posaré sèria i arribaré a una conclusió... uf... mentre he escrit tot això se me n'ha anat del cap. Serà possible?

    Porteu-li quatre madalenes, aviam si així canvia l'actitut!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  24. Doneu-li madalenes a Elur, si us plau... des de que va llegir que per aquí hi havia qui en feia i amb xocolata, que no s'ho pot treure del cap :-))

    ResponElimina
  25. La satisfacció que produeix treballar bé és molt positiva. M'agrada també que d'aquesta setmana n'hagis sortit reforçat. I si per l'estress, us va bé el ioga, doncs, perfecte. A mi m'agobia una mica tot aquest món i vaig anar a classes un temps però tot lo dels mantres, l'energia...a mi no em va.

    ResponElimina
  26. De vegades, i més a la feina, s'ha d'estar unit amb l'enemic, encara que coste i estresse i tot...

    ResponElimina
  27. Segurament el més important és la pinya que es fa amb els companys. Que ens ho expliquin a la Nimue i a mi pels volts de Sant Jordi: els dracs ens ataquen per totes bandes, però nosaltres ens en sortim soletes. És clar que no ens aniria gens malament que un cavaller ens donés un cop de mà ;) Petons.

    ResponElimina
  28. Amén, Fada, amén!

    Eluuuuur! vine que et donaré magdalenes a tu també! :P

    ResponElimina
  29. És bonic llegir que en una feina pots trobar aquest punt de coordinació entre els companys.
    Ara que sé que existeix intentaré trobar-lo...
    Una cançó molt relexant^-^.

    ResponElimina
  30. Assumpta, Nimue... gràcies maques, però aprofitaré que és dilluns per confessar que a mi les madalenes no m'entussiasmen gens :P
    Bona setmana!

    ResponElimina
  31. ara.. Nimue.. el sacher m'encanta!!!!!!!!!!!!!

    jeje

    ResponElimina
  32. Aquest mantra el conec i molt! Me n'he fet farts de recitar-lo. Pel que fa al ritme, normalment la gent que medita el repeteix a estones més a poc a poc i a estones més de pressa. El canvi de ritme és important perquè la monotonia no ens faci adormir-nos en la meditació.

    ResponElimina
  33. Va, per celebrar el 6-1!!!

    Sacher per a tots!! :-))

    Abans al Viena (sí, al "meu Viena") tenien Sacher i era boníssim, deliciós, fantàstic, genial... però fa uns mesos el van canviar per un altre pastís de xocolata i ja no és el mateix...

    ResponElimina
  34. Crec que és positiu trobar algú afí a la feina que t'hi entenguis amb tot (professionalment) i que encara que us hi passeu hores, treieu la producció endavant. A vegades, la cosa no deixa de ser una lluita de classes, ja saps que els de dalt sempre ens matxaquen als de baix, i només per això, poden justificar un error seu amb culpa vostra.
    Però penso que no has/heu de patir per si us fa fora, tu treballa, somriu, i endavant. Estic aprenent a fer bona cara fins i tot als que a vegades em putegen, ja ho veus si en sóc de ruc, però aconsegueixo que es suavitzin amb mi i me'n vaig a dormir molt més tranquil·la. Això sí, una bona dosi de paciència!!!

    Moltes gràcies pel teu comentari al post, no saps com agraeixo les teves paraules, quan pugui us comentaré, de moment faré un kit kat. Gràcies!! Mauck!!

    ResponElimina
  35. eiss! poca broma amb el sacher!! és la recepta que millor em surt! faig un sacher legendari! les magdalenes em queden bones però el sacher és la meua especialitat!

    ResponElimina
  36. La vida està plena de reptes, i si tots te'ls agafes així, segur que te'n surts. És important sentir-se fort de tant en tant, ni que sigui per un instant, i saber que podem comptar no només amb nosaltres mateixos, sinó també amb els companys de feina (a part d'altra gent, és clar). I sí, els enemics comuns uneixen molt, és ben cert. N'és un exemple el MadriT :P

    ResponElimina
  37. Moltíssimes gràcies a tots i a totes per comentar aquest post. Per aquí el que fem és lluitar plegats contra l’avorriment.

    Nimue, causes comunes, enemics comuns, el que sigui, uneix molt. Tenir un objectiu i encaparrar-s’hi és el que compta. Parlem de la feina perquè d’això anava el post, però fora també es compleix. I que la feina surti també és un goig. Llàstima que no ens paguin més per alegrar-nos de que hem fet la feina ben feta, perquè no és altra cosa que demostrar la implicació que tenim. Per cert, jo seria més del club de les mantes…

    - assumpta -, tens raó amb el que primer dius, però per aquí comenten que més val que hi hagi una afinitat prèvia, si no poden anar maldades igualment. En el meu cas, l’afinitat prèvia hi era.
    Mantenir la motivació i la moral alta ajuden molt. Creure que es pot ja és un primer pas molt important per poder. Amb això també jugo força, quan estic crescut sé que sóc capaç de moltes més coses. Però ara no m’animes gaire. Si han fet fora la teva cap, poden fer fora a qualsevol. La veritat és que nosaltres també hem tingut casos, però tot i que no veiem perillar el nostre lloc, és millor estar a l’aguait.

    Assumpta, una mica fatal sí que estàs, perquè no sé on hi veus la relació! Els aficionats no ho sé, però els de l’Atlético no es deixaran guanyar pel Barça per fotre el Madrid. No crec que els caiguem massa bé tampoc. Això sí, tant és que es deixin com no, els fotem un sac cada cop igualment.
    El cas que expliques és perfecte per exemplificar el que dic. De dalt putegen i no paguen quan toca, segur que entre els treballadors es crearà un clima d’unió contra els que paguen, i aniran junts a reclamar el que és seu. Segur que hi ha mil exemples més, però ja és això. Els que es senten putejats per igual s’apropen.
    Segon comentari: jo no n’entenc gens, però les meves companyes manen, i si elles diuen que ho és, jo m’ho crec.

    Cris, no deu existir la feina perfecta, a tot arreu passen coses, perquè les feines les fan persones, i les persones juntetes tenen conflictes. Som així, els humans. Fa gràcia que dintre una mateixa empresa en la que es demana que produïm a sac, hi ha molta gent que fa la guerra pel seu compte, aparentment sense fixar-se en el bé comú. Així que de formiguetes res.
    Ara bé, seria injust si només em queixés. Com he dit altres cops, penso que he tingut sort i estic content amb la feina i sobretot amb els companys. T’ho dic perquè comentes que t’agrada saber com li va a la gent a la feina. Tinc sort, i com que ens portem molt bé, funcionem molt bé, i davant de les adversitats hem demostrat que ens sabem partir les banyes. M’agrada que sigui així, perquè em/ens fa sentir bé. Estem orgullosos quan fem la feina ben feta. I et podria explicar com treballava abans i com de deprimit estava, però no ho faré, però és comprensible que ara estigui tan motivat.

    Tuti, segur que el teu ball és digne de veure. Em faria gràcia. Jo no hi he cregut mai massa en aquestes coses perquè no em sé relaxar, no em puc estar quiet, i em costa concentrar-me. Potser seria la manera d’aprendre’n, però inicialment em posaria tan nerviós que no en tinc ganes. Però tinc dues companyes professionals (una fa classes i tot), i ara en sento a parlar força, és clar. Sempre és bo aprendre coses, i m’hauries d’haver vist cantar el On mani padme hum al despatx! Ara, relaxar-me, no em relaxa.
    Sí, tinc molta sort amb els companys, no em puc queixar. I quan cal treure la destral, la traiem.

    P-CFA…, aquesta és una de les gràcies, davant un enemic més fort, dos enemics es poden unir. Però no és el meu cas, ja que la unió era amb algú amb qui ja em portava bé. Ei, en Roger Mas aquest és un friki, eh?

    Rits, suposo que el notar que s’estan unint esforços hi ajuda. Però és clar, no ho fem si no hi ha un motiu, i un enemic comú va que ni pintat. Aquesta batalla l’hem guanyat. A veure la guerra.

    Carme, no cal buscar exemples, ja t’ho dic jo. Almenys a mi em funciona.

    ResponElimina
  38. Marta, el teu comentari és com un manual, és com si sabessis perfectament de què parles, que hagis tingut experiències d’aquest tipus. Probablement, però sigui com sigui, una gran claredat d’idees.

    Carquinyoli, no creguis que nosaltres no recorrem a l’humor, és l’única manera de sobreviure en aquest món de taurons. El que passa és que hi ha una mica de crispació, i quan cal posar-se seriosos, ens hi posem. Sortosament, els meus aliats en aquesta croada particular, ho seguiran sent després, que jo no m’ajunto amb qualsevol.

    Laia, compartir penúries sí que uneix. Veure que l’altre pateix com tu genera empatia, el que passa és que no ens hem quedat aquí, i hem volgut agafar el toro per les banyes. No ens deixarem dominar i controlar tan fàcilment, per això som dos cervellets que pensen i que sobretot actuen. Ara, a més, ja tenim el nostre complement perfecte, i ja no hi ha qui ens pari.

    Cesc, sort que en tinc dels companys que m’han tocat!

    Zel, en el món hi ha tants enemics i tanta apatia que és difícil organitzar-nos. Però saps que si ho féssim, guanyaríem. Ara bé, a petita escala, quan és una cosa que ens afecta directament, llavors si que movem el cul pels nostres propis interessos.

    Garbi24, això és totalment cert, ens han prohibit queixar-nos. La nostra lluita és perquè no ens puguin fotre la culpa de res, com intenten, tapant d’altres que ho fan realment malament i són els limitants. No volem que tinguin cap motiu, que no ens enganxin en pilotes.

    Ma-Poc, em temo que la lluita serà llarga, però bé, quan t’hi vas acostumant, cada cop és menys feixuga.

    Mireia, molt bona observació! He de dir que, en el meu cas, tens tota la raó. La meva principal aliada estava totalment predisposada a treballar amb mi, i jo amb ella. Sabem com actuem junts, i que de vegades la nostra simbiosi espanta. D’altres no, eh, i alguns cops ens hem discutit. Però mai com ara he vist com érem de capaços de fer funcionar una màquina com la que tenim entre mans. Veure que una de les setmanes més dures que hem tingut s’ha superat amb escreix, però no amb manca d’esforç, ens ha unit més. L’esforç no espanta a cap dels dos. Les injustícies i la incompetència d’altres sí.

    Menta, no puc ajudar-te massa perquè no en sé res, només el que en vaig sentint. Les que en saben són les meves companyes de despatx, que fa molts anys que en fan i en parlen meravelles. Jo tenia entès que els mantres eren una mena d’oració que es repetia fins a l’infinit i sense parar, de manera que la seva recitació ajudava a la meditació. Pel que vaig sentint segueixo pensant que és això, però com et dic, sóc totalment profà en la matèria.

    Xitus, en el meu cas la unió ha estat sobre un vincle ja existent, però l’he experimentat més que mai. Podríem tenir altres aliats, de paraula els tenim tots, però confiem molt en nosaltres, sobretot com a equip, i per la nostra capacitat de treball. I mira que som dues persones de natural insegures, i amb molts dubtes sobre la nostra persona i les nostres capacitats. L’experiència ens va demostrant de què som capaços, però és allò que no t’ho acabes de creure mai. Però junts de vegades ens creixem tant…

    Martí, a la feina sempre s’han de fer matrimonis de conveniència. Molts cops són això, només unions per força, no busquem amics allà on treballem, encara que de vegades en trobem. Si dues persones saben que juntes poden fer molt més i prestar batalla a algú que es creu per sobre del bé i el mal, crec que no és mala cosa que uneixin forces. Ara bé, com ja comentava per aquí, nosaltres teníem tota la predisposició a unir-nos, no és que hagi estat una unió de zero.

    Atzu, m’ha costat una mica entendre el teu comentari, quin nivell! Però tens raó. Ho diré de manera més vulgar. Com més putejats estem, més ens queixem i més ganes de posar-hi remei tenim. Igual que quan estem més necessitats. Tot acaba sent una qüestió d’estrès, qualsevol factor que altera la nostra normalitat cap a malament.

    ResponElimina
  39. Elur, tenint en compte el meu caràcter capri, i que ella és bessons (putos bessons), la nostra unió és sorprenent, tot i que com que a mi em persegueixen sempre els bessons, ja hi estic acostumat i sé com tractar-los. El més normal seria que ens deprimíssim, o que jo la deprimís i ella es quedés amb la seva vessant més fatalista. Però hem decidit lluitar. I aquí la cosa canvia, perquè un capri que lluita no perd mai, així que ha arribat el moment de patejar culs, i jo en gaudeixo més del que seria normal. On hi ha un cul per patejar, allà sol estar el meu peu.
    Les magdalenes me les quedo per mi, i és ella la que ens n’hauria de portar a nosaltres, que m’has fet pensar que quan vaig arribar a l’empresa, cobràvem els nostres serveis amb xocolata. Llàstima que es va perdre la tradició, però és que van passar a demanar-nos tant que els hagués sortit molt car.

    Assumpta, Nimue i Elur, que sou el més maco que hi ha en aquesta casa, el tema de les magdalenes ja comença a ser preocupant. Si l’Elur no en vol, jo em presto voluntari per devorar-les, però no si això significa quedar-me sense sacher. Estem parlant de paraules majors, i amb això poca broma. I és que la Nimue, des que té en Raül, que no hi ha qui l’aguanti, ens fa sempre dententes! I l’Assumpta que s’apunta a un bombardeig… Fada, collons, posa ordre aquí, que això és un galliner!

    Kweilan, a mi tampoc no em va massa aquest món tan místic. Les companyes de despatx són les expertes, i ara tenim la conya aquesta del mantra, avui l’hem tornat a posar al despatx, estem fatal. Un altre dia mirem gags d’alguna sèrie que ens agradi i ens partim de riure, la qüestió és fer l’animal. Hem sortit reforçats de la setmana passada, sobretot per tot el que ara sabem que som capaços de fer.

    Bajo, a l’enemic, més que res, li hem de fer cas. Ara que, quan té la raó, se li dóna, eh?

    Fada, segur que teniu un munt de cavallers disposats a ajudar-vos, si sou tremendes les dues! Ja sigui per adversitat, o per objectiu, la unió fa la força, i la il•lusió de vegades hi juga més que la capacitat.

    Judith, s’ha de tenir una miqueta de sort, i jo n’he tingut. Crec que no és fàcil portar-se tan bé amb els companys directes, i a sobre confiar-hi tant. Sóc afortunat, però també l’exemple de que és possible, per tant, no deixis de buscar-ho.

    Núr, em sembla que jo, per més que canviés de ritme, em quedaria adormit igualment, i sense arribar a cap conclusió. Avui el teníem al despatx, una versió d’un vídeo de no sé on, i el que recitaven era totalment monòton. Però s’enganxa, eh?

    Instints, totalment, és una lluita de classes del tot. A un igual que fa el ximple sempre el pots enviar a prendre pel cul, però si està per sobre… ja és més complicat. Tot i així, aquesta setmana no em vaig deixar culpar d’una cosa que em volien encolomar i el to de la conversa va pujar. Sort que la meva estimada companya ens va calmar. Vaig sortir del despatx pensant que em farien fora, però de moment no ha passat. No m’agrada que em demanin que estigui per sobre de les meves possibilitats, especialment quan ja ho estic. Em demanen que tingui previsió, que no em puguin agafar amb pilotes, quan són ells els que m’han d’avisar de les coses. Bé, seria molt llarg d’explicar, però que no tenia raó. Sempre hem respost, i un cop que s'endarreria només un dia la cosa, ja ens diuen que hauríem d’haver fet cas i tenir previsió. No et fot. Era culpa seva, que sempre ens passen les ordres malament. Doncs per aquí no vaig passar, no vaig acotar el cap. Les injustícies em poden, i no callo. I si això em porta problemes, doncs a menjar merda.
    De gràcies, tu les tens totes.

    LluNa, a mi m’agrada molt jugar, i sovint entenc les coses com un joc, de manera que m’és més fàcil fer-les. Competeixo amb mi mateix, jugo a superar-me, i em va bé. En qüestions de pencar no tinc problema. El problema ve quan demanen coses fora de lloc, quan enganyen, quan ens la colen una vegada rere una altra. Doncs no, ens n’hem cansat, i per això lluitem.

    ResponElimina
  40. Jajajaja XeXu ja t'ajudaré amb les madelenes!!

    Ah! I et prometo que jo he sentit per la tele a seguidors del Atlético poc abans d'un partit contra el Barça (farà un parell de temporades) dient que preferien perdre per perjudicar al Madrid, de veritat!! :-))

    ResponElimina
  41. Sí que crec que fer un front comú uneix més a la gent. I què bé que es queda un quan aconsegueix superar amb èxit tots els entrebancs!
    Això del ioga i els mantres tampoc són per mi, em posen dels nervis enlloc de relaxar-me!

    ResponElimina
  42. jijiji... tenint en compte que vindràs caminant i cansat tindràs ració de magdalenes i de sacher si vols :P
    Eisss... que abans de comprar-me un Raül ja cuinava, eh! el que passa és que embrutava molt més! ;)

    ResponElimina
  43. alertaaaaaa compte amb el ioga que és molt i molt perillòs, ahir vaig fer una classe i mai havia tingut tanes agulletes i dolor al cos.

    per cert l'enemic comú si que uneix, i crea sobreexitació entre els que es comuniquen contra ell per altra banda em sembla trist el fet d'unir-se a algú nomès per aquest nexe...

    ResponElimina
  44. Que posi ordre?? Se m'escapa de les mans i més ara que em falta un dit :( Però tu no t'amoïnis que ho acabaré arreglant! A més el meu Jimmy fa les magdalenes amb trossets de xocolata per dins :P

    ResponElimina
  45. bessons? uf... em treuen de polleguera, al principi em fan gràcia però m'acaben estressant i acabo fugint-ne! i a vegades descobreixo que són bessons quan ja n'he fugit.
    Madalenes, sacher... uf, uf... jo volia fer dieta, è?!
    Petons!!

    ResponElimina
  46. Assumpta, és possible que això passi, la veritat és que nosaltres també ens deixem guanyar gustosos si al final de la lliga (decidida al nostre favor, és clar), podem fer que l'Espanyol baixi a segona, oi? ;)
    Per cert, si volies nou post, ja el tens, impacient.

    Deric, jo també he pesat sempre que el ioga em posaria més nerviós que no pas em relaxaria. És ben cert que la feina ben feta et deixa un magnífic regust de boca.

    Nimue, ja veig que només vols en Raül per interès. Tu eres de les que deies que fregar els plats també era una feina odiosa? Has sortit guanyant. I algun pastisset de formatge no faràs?

    Amapola Domingo, molt benvinguda al Bona nit! Pot ser trist si només tens aquest motiu per unir-te a un altre, però en el meu cas la unió ja estava feta, però el que vam fer va ser una fusió, per dir alguna cosa, i com tothom sap, amb les fusions augmenten tots els poders. Què vols, vaig passar la infància mirant Bola de Drac!
    Ja m'ho semblava que el ioga és traïdor!

    Fada, et falta un dit?? On l'has posat? Ostres, no fotem, eh, com faràs ara els encanteris? Posa ordre que ja està bé home! I posa magdalenes amb trossets de xocolata també! Que jo hauria de fer règim i mira com em feu salivar!

    Elur, et faig una llista de tots els bessons rellevants a la meva vida? Millor hauria de dir totes les bessons... en tinc una llista guapa, i mira que he sortit escaldat! No aprenc. Espero que la jefa no em surti 'rana' també...
    Aquesta gent de Vilanova no miren gens per la nostra salut, eh?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.