dijous, 22 d’octubre de 2009

Busca les 0.01 diferències

Fa uns anys vaig viure amb el meu millor amic; compartir despeses era l'única solució viable per marxar de casa els pares. Recordo aquella època com una de les més felices de la meva vida. L'experiència, lluny d'anar malament, va unir-nos encara més. Ho compartíem tot, fèiem la compra junts, no teníem torns de neteja, cuinàvem sempre pels dos... ens enteníem a la perfecció, la nostra complicitat va créixer molt aquells dies, fins el punt de que molts cops no ens calia parlar i amb una mirada, o un gruny si ens acabàvem de llevar, tot quedava molt clar.

Sempre ens teníem en compte per tot, i la majoria de nits les passàvem a la seva habitació (que en el futur seria la meva) mirant pel·ícules o sèries, o tenint converses filosòfico-científiques. Ens buscàvem sempre i saber que a casa hi tenies la teva persona de referència a qui recórrer per qualsevol cosa, et dóna tranquil·litat. Semblàvem un matrimoni vell, amb les nostres discussions i tot, encara que de vegades teníem punts d'adolescents descontrolats (i ja no en teníem edat llavors!).

Finalment, ell va conèixer la dona de la seva vida i va marxar amb ella, i encara viuen plegats, ara molt lluny d'aquí. Després jo coneixeria la dona de la meva vida i també vam viure plegats, en aquell mateix pis, però aquesta és tota una altra història.


Per què això que he explicat a tothom li semblarà preciós i entranyable, una bonica història entre dos amics amb un vincle especial, una situació sana i envejable, però en canvi molta gent no pot tolerar ni entendre que dos nois o dues noies decideixin fer vida plegats perquè s'estimen? On és la diferència?

48 comentaris:

  1. Per mi que no estan acostumats a veure'ls, però quan els coneixen bé s'adonen que l'estimació que es senten mútuament és més forta o igual que la de la parella home i dona.
    Més forta o igual perquè potser han tingut més dificultats per expressar-la.
    Un post molt bonic.^-^

    ResponElimina
  2. que uns fan sexe i els altres no, vet aquí... i home Xexu, no em diguis que t'ho hauré d'explicar jo que el sexe és una cosa mooooooooooooolt lletja... si és que, estàs molt despistat è?

    jo tampoc ho entenc, què vols que et digui.

    tiu, tiu, tiu, quina enveja trobar algú que sàpiga què volen dir els grunyits dels matins!! de moment només me'ls entén el gat i la majoria de dies es fa el despistat.

    un post preciós!
    una magdalenabraçada! (estic fatal, ho sé)

    ResponElimina
  3. Quin post tan bonic, Xexu... és una sort poder compartir una etapa de la teua vida d'aquesta manera i conservar aquests records. Respecte la teua pregunta, doncs sí, ben incomprensible. Supose que algunes persones no suporten la felicitat aliena i es creuen en el dret de jutjar en general.

    (Elur! que bo això de la magdalenabraçada! jejeje!)

    ResponElimina
  4. M'ha fet gràcia això de "Semblàvem un matrimoni vell" ;-)
    Bé... vell i ben avingut, d'aquells que porten tants anys junts que ja es coneixen les manies, protesten, però s'estimen i si falta un, ja res és igual...

    En quant a la pregunta que fas, doncs suposo que a tots ens costa a vegades entendre opcions diferents de la nostra... i no tan sols en aquest tema sinó en molts d'altres. Pensar diferent, actuar diferent de la majoria és difícil i a vegades és tracta tan sols d'una qüestió de respecte.

    ResponElimina
  5. Coincideixo que és un post molt bonic! La diferència, potser, és que, en el cas que els companys de pis també siguin parella, la gent es posa on no la demanen.

    ResponElimina
  6. Un post molt maco, certament. Però la pregunta que fas em resulta difícil de respondre, jo també em pregunto el mateix...

    ResponElimina
  7. Per cert, ara que acabo de veure el comentari de l'Assumpta, a mi també m'ha fet gràcia, això de "semblàvem un matrimoni vell" :-D

    ResponElimina
  8. exacte, la diferència és un matiç molt prim que a ningú, tret dels interessats, hauria d'importar.

    ResponElimina
  9. Molt maco, aquest post! No sé la resposta, Xexu. Penso que si miréssim només les persones com a persones, sense gaires adjectius seria fàcil d'entendre. Entendre's bé, compartir, agradar-se, estimar-se... no sé a mi no em sembla tant diferent. Però jo dec estar tant despistada com tu i no me'n recordava d'això que ens diu Elur.

    Jo faig una altra pregunta... fins quan han de durar tots aquests prejudicis? Que ja fa moooolt eh? haurien d'estar ben desgastats de tant utilitzar-los.

    ResponElimina
  10. És un prejudici més que costa d'erradicar d'aquesta societat nostra tan avançada per una part i tan endarrerida per altra.

    ResponElimina
  11. Ei!!!!
    Una història molt maca, i quina enveja poder compartir experiències així.

    La diferència, que la nostra societat és d'allò més hipòcrita, dos amics poden ser grans amics, però sempre de portes enfora, endins ja no, i si a sobre son parella sexual, sembla que els vulguin crucificar....

    Petonassos guapo.

    ResponElimina
  12. compartir és la unió. La diferència?

    ResponElimina
  13. Per mi no hi ha cap diferència, el problema és que no tothom és igual de tolerant. I sí, tens raó, una història molt entranyable i bonica :)

    ResponElimina
  14. la diferència? que de la primera versió hollywood ha fet moltes comèdies i de la segona molts drames!!

    ;)

    aps... i que uns senyors vestits de negre o morat i que viuen amb molts altres senyors de negre o morat diuen que Déu els hi parla i els hi diu que això està malament.

    ResponElimina
  15. Al món hi ha gent que té per norma queixar-se o posar traves, ments massa quadriculades, amb certes regles morals establertes per "a saber qui", i que per alguna estúpida raó sembla que no es puguin ni qüestionar. Tot plegat massa egocèntric i brrr... repulsiu.

    Qui aconsegueix apreciar el seu cos i gaudir del que li pot oferir, venç. Guanya en felicitat, en qualitat de vida, en plaer i en satisfacció personal de seguir un camí propi. I a la resta que els bombin...

    ResponElimina
  16. hahaha, hi torno, es que m'ha fet gràcia el comentari d'en carquinyol...

    "uns senyors vestits de negre o morat i que viuen amb molts altres senyors de negre o morat ... "

    Sospitós??? :-P

    ResponElimina
  17. A mi que dues persones comparteixin coses i s'estimin m'encanta. Que aquesta estimació arribi o no al llit forma part de la intimitat de cadascú i jo no n'haig de fer res, com ningú de la meva, que per això és intimitat.

    Un post preciós, XeXu!

    ResponElimina
  18. La diferència només la veuen al seu cap. Una formació massa rígida, excloent i miop amb el sexe que els perjudica a ells i als del seu voltant.
    També n'hi ha que tenen una vida tan aburrida i grisa que no suporten arcs de sant martí pel món.
    I per cabar n'hi ha que envegen el que no s'atreveixen a fer.

    Un i un fan dos, independentment de què, com qui i quan!

    ResponElimina
  19. Bfff... és un tema complicat, no que dues persones del mateix sexe visquin juntes i s'estimin, sinó fer entendre a la gent que no ho veu bé que no n'han de fotre res perquè realment a ells no els incumbeix.

    A més amés, et diré una cosa, si la meva parella fos una noia (sorpresa! jo tb sóc una noia), no voldria que la gent ens veiés com a "amigues". Si fos la seva manera d'entendre i acceptar-ho, encara. Però una parella és una parella i dos amics són dos amics.

    Ah! i Xexu, sí que amb aquestes ulleres sembles... ;)

    ResponElimina
  20. Carquinyol, m'encanta el teu comentari.

    ResponElimina
  21. La diferència rau, crec, en que és un tipus diferent d'estimació (un inclou sexe i l'altre no). Aquesta mena de matrimoni o tandem que vau formar us va ajudar a entendre-us encara millor i a saber més l'un de l'altre. Si superes la convivència amb una persona, aquella amistat (o amor, diga-li com vulguis) dura tota la vida! És la prova de foc!

    ResponElimina
  22. He estat llegint els comentaris i no crec que la diferència sigui el sexe, que segur que hi ha força casos de companys de pis que en alguna ocasió han compartit llit no només per a dormir-hi. Una cosa és l'amor "fraternal" que hi ha entre amics, i una altra de molt diferent és l'amor passional entre dues persones.

    M'agrada especialment la idea de la Carme perquè jo també ho he pensat més d'un cop: Fins quan???? Fins quan aquesta manca de tolerància? Fins quan la societat no acceptarà l'homosexualitat com una opció més? Fins quan serà important? Hi havia un poema o una cançó que deia «Quan el color de la pell sigui tan important com el color dels ulls»... Doncs això! Quan l'opció sexual d'una persona serà tan important com el color dels seus ulls? Hòstia, que ja han passat molts i molts anys, eh?

    ResponElimina
  23. La diferencia dels caracters de les persones es la que fa xocar gent i no pas el sexe.
    Una bona i real historia...amb final feliç

    ResponElimina
  24. La conya està en tots aquells que no només pretenen fer la seva (que és ben lícit) sinó que els demés també la facin!

    Sincerament, no entenc aquesta preocupació pel que fan al llit aquells amb qui no tens intenció d'anar-te'n al llit. És cosa seva.

    És ridícul ficar-se amb els gustos personals d'un altre. Menystenir algú per les seves preferències sexuals és tan absurd com fer-ho pels seus gustos musicals o pel seu color favorit!

    ResponElimina
  25. Doncs a mi em sembla perfecte, dos nois, dues noies, noi noia... la qüestió és viure bé i còmode amb l'altre, a gust... poder compartir i conviure, acceptar i ser acceptat... Si tot això es compleix, què més donen les altres coses?? ejje!

    ResponElimina
  26. Perquè a la gent li agrada el morbo, i clar, l'amistat no ven prou. A mi m'han arribat a liar amb no sé quantes, ja és estrany que pel poble no corrin rumors. De totes maneres, si o sí, i què? com agrada posar etiquetes i punxar, per favor.
    Bon post, m'ha agradat molt!! Ah, si et tornes a trobar amb un amic així, no dubtis en tornar a ser tu, i a viure una història igual, que l'amistat val molt. Muack!!

    ResponElimina
  27. Una lluita contra els clixés socials? Bona sort noi, és com picar de cap a una paret.

    Una salutació.

    ResponElimina
  28. Xexu, no hi ha diferència, avui ja no, gràcies a Deu, o no hi tindria que ser.... que cadascú faci el que cregui millor a la seva vida personal o ningú hi tindria que fotre el nas.... Un post magnífic XeXu, dels que m'agraden i em toquen la fibra. Un petó i bon cap de setmana :)

    ResponElimina
  29. Jo que he hagut de compartir pis un parell de vegades no va ser tan bonic, de veritat, potser perquè partíem que no ens coneixíem sinó que ens necessitàvem, tot i que he trobat amistats que no ens veiem mai per llunyania però ens portem al cor, això segur. Quant a l'amor, per mi no té fronteres sinó persones.

    ResponElimina
  30. Jo vaig compartir pis amb un amic i les seves nòvies... no em va deixar compartir res més que no fos el pis.

    ResponElimina
  31. no m'agraden les etiquetes...
    no m'agrada que algú em classifiqui en una posició i esperi de mi allò pel qual m'ha classificat...
    vull ser lliure d'acció i de pensament...
    no estic d'acord amb els que separeu el sexe de l'amistat...
    penso que com a persones ens relacionem amb els altres estimant, a uns amb més proximitat i altres amb menys...depèn de l'atracció que sentim per l'altre...
    i quan estimem i estem bé l'un amb l'altre (en les modalitats que siguin) no hi hauria d'haver traves per expressar el que sentim... encara estem massa limitats i ens costa ser més naturals en les nostres relacions...
    perquè no hi pot haver una relació íntima (sensual, sexual, d'estimació profunda...) amb un amic o amiga quan ens hi sentim tant bé i el moment ens proposa que ens deixem anar i expressem el que sentim?
    encara estem massa quadriculats... i si bé (molts) ja som capaços de veure com a naturals les relacions entre les persones siguin del sexe que siguin, ens costa encara deixar-nos anar en l'estimació sincera i profunda cap a les persones que sense ser la nostra parella també podem estimar i expressar-nos lliurement...
    buffff...
    no és fàcil i això encara és més mal vist...

    petons a tots i gràcies XeXu per provocar-nos a parlar tant...
    bon cap de setmana!

    ResponElimina
  32. Quin post més xulo he "escollit" (casualment) per passejar-me per la catosfera (sense que això vulgui dir que he acabat les vacances; que tot just les acabo de començar!).

    Ho han dit uns quants, d'una forma o una altra: respecte!, respecte és la clau. Respecte, i tolerància, i tolerància, i respecte...
    Perquè vejam, què hi fa una persona X jutjant dos homes o dues dones que s'estimen? No ho entenc, de debò, no m'entra al cap. Que no té prou preocupacions, X, que s'ha de ficar al llit dels altres? Que no té vida pròpia, X??

    "Viu i deixa viure" és una màxima meva, que miro de seguir fidelment. Si el que tu fas no és agressiu contra ningú, m'està bé. Perquè no tothom ho veu igual? Perquè hi ha qui jutja els altres per coses que no afecten ningú més que ells?

    Suposo que són uns amargats; ja s'ho faran. Mentre treuen bilis per la boca, jo miraré de ser feliç. Fem tots el mateix!

    Bon cap de setmana, XeXu i tots.

    ResponElimina
  33. Xexu et seré molt sincera. No estic tant segura que per compartir pis amb un noi i encara que només fossiu amics, la gent no fes comentaris.
    Perquè tinc amics que viuen junts i senten les tipiques brometes i no són parella.

    Jo me'n sento uns altres per escollir viure com visc i t'asseguro que no només de familiars i amics, sino a les botigues (que perquè no tinc fills, que perquè no em caso, que perquè...) i flipo.

    Doncs imagina't la gent que s'emanora d'algú d'un mateix genere. L'amor ja es prou complicat i si se li suma el què diran...ha de ser molt dur.

    Potser son anys i panys d'una cultura que ens marca a tots on el suposat ideal era el de la família tradicional. Crec que va canviant però costa perquè són generacions i generacions.... + molta ignorància + molta por.
    Com deia algun comentari, com el tema del racisme.

    No sé, és complicat.

    L'important és fer el què un creu i sent amb respecte i deixar el món que avanci mica a mica, esperant que entengui que no hi ha ningú igual.

    I felicitats per tenir amics que us heu pogut entendre així, que la convivència és sempre ben complicada :)

    ResponElimina
  34. Un gran post. Consta entendre que la gent no pugui respectar als altres. Perquè per mi és una qúestió de respecte: quin dret tinc jo a opiniar sobre la vida dels altres i molt menys sobre el que senten! És que és la repera, que algú hagi de venir a casa teva a dir-te com has de viure.
    Confiem en que amb el temps les coses canviin.

    ResponElimina
  35. Moltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris, i m’alegro que us hagi agradat el post. Mica en mica entre tots hem d’anar normalitzant aquesta situació, la manca de respecte que hi ha per les persones que no són com se suposa que s’ha de ser és lamentable. Les coses van canviant, però molt a poc a poc. No estaria malament donar-hi una empenteta.

    Judith, la dificultat uneix molt, és cert. Però tampoc cal parlar en termes de més o de menys, només amb dir que existeix n’hi ha prou. Dues persones que s’estimen no s’ha de mirar de quin gènere, color o el-que-sigui són. S’estimen i prou, i ningú no n’ha de fer res, tret d’alegrar-se’n.

    Elur, ja sabia jo que oblidava alguna cosa, però és clar, és que això de NO tenir el sexe al cap tot el dia és el que té. Al cap per no poder-lo tenir a un altre lloc… ehem. Centrem-nos.
    És clar, aquesta és la diferència 0.01 que diu el títol. Segurament és l’única cosa que no fèiem el meu amic i jo, però és que fèiem tantes altres coses junts que això acaba sent el de menys. Si la seva dona, que és gran amiga meva també, de vegades es posava gelosa i tot! Es van donar situacions realment còmiques en aquells temps. Però és clar, és que aquests dos són groc, o vermells o com els hi vulguis dir. Així ja es pot entendre’s els grunys i el que calgui. Però t’ho juro, eh, converses senceres a grunys al matí, i després partir-nos de riure en adonar-nos que ens havíem entès. Boníssim, ho escric i tinc un somriure als llavis que no vegis, ploraré i tot.
    Ja sabia jo que això de les magdalenes portaria cua…

    Nimue, el millor del cas és que no he exagerat gens, qui sap, potser ell passarà per aquí i ho podrà confirmar. Aquella època va ser realment especial. I pel que fa a la gent que es creuen amb dret de jutjar als altres, potser s’haurien de mirar al mirall primer.

    Assumpta, a això justament em referia, és que ens coneixem tant… i ara perquè ja no ens veiem tan sovint, però en aquells temps era una cosa fora de lloc. Talment com un matrimoni per moltes coses. La pobra Raquel, gran amiga teva també, hehehe, va haver de fer-se amiga meva perquè no li va quedar més remei, que jo no me n’anava ni amb aigua calenta!
    Sobre l’altre tema, no cal afegir-hi massa més que la teva paraula final: respecte. No es pot dir a dues persones que s’estimen que no facin ús del seu amor, com no es pot criticar a ningú perquè tingui unes creences, i tantes altres coses. Mentre hi hagi respecte, tot anirà bé. Però ei, el que fa cadascú a casa seva, és cosa seva. Qui som nosaltres per dir res?

    P-CFA…, la teva claredat d’idees em meravella. Em trec el barret davant el teu comentari, molt ben expressat. I pel que fa al segon comentari, doncs ja t’ho pots creure, talment com un matrimoni.

    Asimetrich, espero que aquesta pregunta no ens l’haguem de fer massa temps més.

    Deric, efectivament, perquè com deia més amunt, cadascú a casa seva fa el que vol, i ningú no n’ha de fer res.

    Carme, si he explicat això, és perquè és una història totalment certa, aquest noi és un amic que conservo i conservaré, una persona que puc considerar més que un amic. Quan penso en aquella època, i vivint en el que anomenen ‘gaixample’ de Barcelona, qualsevol que ens veiés podia pensar que érem parella. La nostra manera de viure i de compartir no tenia cap diferència amb una parella del tipus que sigui. Això sí, a l’hora d’anar a dormir (cap allà a les 3h…), cadascú ho feia a la seva habitació. Però és un detall tan petit… i tan gran per algunes persones. Em sembla absurd. Mira que el sexe dintre d’una parella és important, però en un cas així és buscar-li una importància que no té. Seria hora ja, com dius tu, que aquests prejudicis anessin desfilant, però mira, hi ha gent que s’esforça i s’esforça perquè es mantinguin ben vius. I així no anem enlloc.

    ResponElimina
  36. Kweilan, de vegades també penso això, tan avançats que anem en algunes coses, i en d’altres… està clar que la tecnologia és més ràpida que les idees.

    Luthien, hi ha molt defensor dels valors que no entenen que el valor més gran que hi pot haver és l’amor, i que aquest sempre sempre s’ha de respectar. I el respecte, és clar, un altre gran valor que manca. El sexe és la conseqüència de l’amor, en casos com el que parlem, i els amics no en practiquen (a menys que així ho vulguin!). És tan important això realment? No hem de permetre que part de la població faci ús del seu amor?

    Estrip, justament, la diferència pràcticament no existeix, però per alguna gent sí.

    LLuNa, ja no és qüestió de tolerància, no és res que haguem de tolerar. Ho hem d’acceptar, igual que acceptem que hi ha gent que es queda soltera, i no passa res. Cadascú tria l’opció que li convé.

    Carquinyoli, no només són aquesta gent de negre i morat, que ja poden dir missa, mai més ben dit, hi ha gent mooooolt pitjor que hi està més en contra. Gent que no deuen tenir altra feina. Potser és la por a allò desconegut, o a que els passi a ells. Com que creuen que és una malaltia, potser és contagiosa…

    Laia, és cert que al llarg de tota la història ens han ficat unes idees al cap, i sembla que si no segueixes els preceptes de la família tradicional siguis un desviat. Mira, jo sóc ara una família uniparental amb dos gats al càrrec… ara les coses estan canviant, la família no és el que era. Però a diferència d’alguns, jo no ho dic com una cosa negativa, al contrari, que hi ha de dolent en la varietat? De veritat, ningú s’ha de fotre en l’opció que tria cadascú, i tots hauríem de tenir els mateixos drets, no és normal que si et cases tinguis uns drets que no tens si vius amb algú i l’estimes bojament però no tens uns papers signats. Absurd.

    Rita, acabes de tocar un tema interessant. La pèrdua d’intimitat a la nostra societat és preocupant, però encara ho és més que hi hagi gent que s’hagi d’oposar a la intimitat d’algunes persones perquè no segueixen el que ens han ficat al cap que ha de ser. A casa seva tothom té dret a fer el que vulgui, i és més, a fora de casa també, no fotem.

    Met, benvingut! Em sembla que no t’havia vist abans per aquí. Enumeres temes interessants, jo també crec que a molta gent que està en contra els espanta que això se’ls pugui encomanar, o fins i tot tenir algun pensament que relacionin amb l’homosexualitat, que per altra banda són d’allò més normals. Les coses desconegudes espanten. No vull ni pensar les guerres internes que té certa gent, que nega contínuament les coses que sent.

    Txari, estem d’acord, en cap cas ni combinació no vols que la teva parella sigui vista com el teu amic o amiga. No es tracta de fer apologia de res, però collons, que redimonis hem d’amagar? Quan estimes algú et ve de gust que tothom ho sàpiga, cridar-ho als quatre vents. Els temps d’amagar que teníem novietes quan érem jovenets ja ha passat. Ah, i és clar que ningú no n’ha de fer res, tret d’alegrar-se’n, ja que l’amor s’ha de celebrar. Per cert, et trencaré les cames per això de les ulleres.

    Jordi, hehehe, sort que ho has dit, que no me n’havia adonat. És clar que el sexe importa, però a alguna gent els importa massa, quan aquest és entre persones del mateix sexe. Jo penso que el sexe ha de ser l’expressió màxima de l’amor, i llavors, ja no hi ha res més a parlar. I tens raó, conviure de vegades crema molt, però en aquest cas vam tenir sort, i la relació va sortir reforçada, i com ens trobàvem a faltar!

    ResponElimina
  37. Núr, t’he de donar part de raó, perquè naturalment, no tot és el sexe, i hi ha altres diferències. Evidentment, els sentiments que teníem el meu amic i jo diferien en molt dels que poden sentir dues persones enamorades. I ho dic perquè he estat enamorat, i sé el que se sent. Però també et diré que la relació que teníem i tenim amb el meu amic és molt especial, difícil d’explicar. Ell és un fora de sèrie en els meus estàndards, i per això no me’n separaria mai. És una amistat que està per sobre del que s’entén per amistat, i jo sóc molt afortunat per poder-ho viure. Però no hi busquis altres explicacions, no n’hi ha.
    La cançó que cites diria que és de Sopa de Cabra, però ara no em ve el nom. No sé si arribarem a veure-ho, però jo crec que les persones que tenen aquesta opció cada vegada tenen menys por, i quan més s’esforcin per normalitzar la situació, abans se’ns ficarà al cap que no hi ha res de dolent ni perillós en això, que els nostres veïns siguin una parella homosexual no ens canviarà en res ni a nosaltres ni als nostres fills, i que els podem saludar igual.

    Garbi24, em sap greu, però no he acabat d’entendre el teu comentari, almenys en el sentit que anava el post.

    Joan, trobo una bajanada haver de preocupar-nos pel que fan els altres, i obligar-los a que facin el mateix que nosaltres. Però aquest problema té unes dimensions desproporcionades, i uns prejudicis, pors i odis encara pitjors. Hi ha coses molt pitjors de les que preocupar-se, com si el món funcionés gaire bé perquè haguem d’estar pendents de amb qui es fica al llit cadascú.

    Nymnia, en això es fonamenten l’amor i l’amistat. Els sentiments són diferents, però els objectius els mateixos. Ningú no està en contra de l’amistat. I seria maco pensar que tampoc hi ha gent en contra de l’amor, però mira, en el moment en que algú critica una relació homosexual està vetant l’amor a dues persones, i això no pot ser.

    Instints, com ja et vaig dir a casa teva, no entenc massa bé el comentari, però que a la gent li agrada molt el morbo i criticar, això t’ho puc assegurar. I ja no sé si és per fer mal o què, però hi ha molta gent que no ho entén, que els treus de la família tradicional i tenen un curtcircuit.

    Ararat, cap lluita, només una opinió, una pregunta llançada a l’aire. No és la meva lluita, però la pregunta és: per què n’hi ha una, de lluita?

    Cris, em sembla que encara hi és aquesta diferència, i els prejudicis no s’ha perdut. Hom pensaria que a dia d’avui, i amb els canvis de pensament que està patint el món occidental, això ja no hauria de suposar cap problema, i escrits així no haurien de tenir cap significat. Però tristament encara ens podem fer la pregunta. I això a casa nostra, que hi ha molts llocs del món on l’homosexualitat està prohibida per llei… sense comentaris.

    Cèlia, després del que he explicat, vaig compartir pis amb una altra gent i la cosa no va anar tan bé, però també és que les comparacions són odioses. I sí, l’amor té persones, algun dia s’entendrà això.

    Babunski, nosaltres tampoc compartíem les nostres nòvies, això estava prohibit. Com practicar sexe a l’habitació de l’altre (en la seva absència, és clar), això estava considerat com a molt lleig.

    ResponElimina
  38. Mar, podria tenir amb tu una conversa que ja hem tingut aquí mateix amb gent que coneixes bé. Jo sí que diferencio sexe d’amistat, em sap greu. Sóc clàssic i si per mi fos tindria una família de les de tota la vida, no em cal cap experiència ni novetat ni res de res, no sóc modern i no tinc la ment tan oberta. I no, no vull practicar sexe amb cap amic ni amiga, i mira que a alguns els estimo amb bogeria, més que a la meva pròpia vida, i de vegades, més que a alguna parella que he tingut. La teva/vostra idea em sembla del tot respectable, però no em convencereu que això algun dia s’imposarà i que hi haurà amor lliure i sense restriccions ni tabús. Ho sento, no m’ho crec, i si algun dia passa, no vull estar en aquest món.
    Resulta que l’evolució ha volgut que els humans tinguem lòbul frontal al nostre cervell, un frontal molt desenvolupat que no té cap altre animal que aconsegueix que puguem evitar aquest comportament que dius. Que em senti molt atret i molt a gust amb una amiga no vol dir que me l’hagi de tirar, i el meu frontal ho impedeix, i jo dono gràcies.
    Ostres, és que donaria milers d’arguments i no vull. Deixem-ho en que jo et respecto a tu, com respecto qualsevol opció que es trii, però no em diguis que ENCARA no veiem que les relacions haurien de ser així. Això és una postura primària, animal, i nosaltres, tot i que físicament atrofiats i lamentables com a espècie, som animals superiors.

    Ferran, les teves vacances són una mica estranyes, no? Gràcies per passar per aquí! Per mi no és una qüestió de tolerància, però de respecte sí. Tolerància no perquè no és res que ningú hagi de tolerar, només s’ha d’acceptar que és així i punt, no és res que costi ni que haguem de fer el cor fort per tolerar. És així i punt.
    D’això es tracta, de mirar de ser feliç. I mira, hi ha gent que no és feliç si no té algú del seu gènere al costat, i una colla d’envejosos que no volen permetre-li la felicitat. Em sembla molt trist. Quina societat tenim. Tu, tu, i tu podeu ser feliços i fer ús del vostre amor. Tu, aquell, i el de més enllà no podeu.

    Tuti, ja ho sé que molta gent podia pensar que nosaltres érem més que no només amics, i t’asseguro que vivíem en una zona de Barcelona que era per pensar-ho. Però jo només puc parlar pel que jo vivia, no pel que veien els altres. No sé exactament com és la teva manera de viure, però a la gent li agrada molt parlar. Tot allò que és desconegut o que s’escapa del que està establert està mal vist per un sector de la població. Potser algun dia la situació es normalitzarà, però de vegades sembla que vagi a pitjor i tot.

    Mireia, si hi hagué més respecte les coses anirien millor. Com dius tu, no som ningú per jutjar la manera de viure d’altres. Oi que no ens agrada que ens jutgin a nosaltres? Doncs no ho fem nosaltres també i deixem que cadascú sigui feliç de la manera que vol.

    ResponElimina
  39. Ei Xexu!! Quina gran etapa si senyor. Aquells "esmorzars" a les tantes, Friends, l'extincio del pre-cambric, alemany, "The World is mine" matinal, la viejuna de baix, les mudances "a lo Patxi", els megatuppers,...en fi, tantes coses compartides i tanta complicitat! Sempre guardar'e un gran record d'aquella epoca, i me la sua si la gent no enten que dos grans amics puguin viure junts a l'esquerra de l'eixample sense pensar malament!

    ResponElimina
  40. Aprofito la ocasió... per agraïr-vos l'acolliment durant un moment difícil de la meva vida. Per deixar-me entrar en les vostres conyes, per compartir la vostra amistat i el vostre amor i per no fer-lo exclusiu. Nens, us estimo un ou!

    ResponElimina
  41. ejem... ja sé que em posaré allà on no em demanen però... ejem ... la Txari ja us podria estimar els dos ous, è?!

    (ho sento, ho sento... però és que l'ha servit amb safata, tu!)

    ;P

    ResponElimina
  42. No tots els ulls hi veuen de la mateixa manera, n'hi ha de perversos què ho veuen tot esbiaixat.
    Una bella amistat, sens dubte.
    Salutacions.

    ResponElimina
  43. Em sap molt greu XeXu...
    en cap moment volia dir que la meva idea s'hagués d'imposar per damunt de cap altra opció... i si així s'interpreta amb el meu comentari, perdoneu tots els qui m’heu llegit i així ho heu interpretat.
    L’únic que volia expressar (ja veig que no ho he aconseguit ... :( és que m’agradaria que es respectés també la meva opció com a possible...
    No vull convèncer ningú... res més lluny de la meva intenció...
    Cadascú ha de poder ser lliure de triar el que vol i el que no vol ser a la seva vida... i així és com m’agrada... que hi hagi diversitat d’opcions i llibertat per poder-les triar en cada moment. No seria natural (segons la meva manera de veure-ho) que tots penséssim o féssim el mateix... per a mi és molt enriquidor escoltar/llegir les propostes vitals de tots vosaltres perquè em permet anar més enllà de mi... fer-me preguntes, reflexionar, aprendre, créixer...

    Per a mi el respecte cap a les persones, les creences, els valors, maneres de viure i de sentir diferents és essencial...

    La meva proposta de vida intenta partir sempre de l’estimació i el respecte a tothom, com estic segura que és la teva intenció també i la de tots els altres que heu expressat les vostres idees per aquí... i també des de la humiltat de saber que no sóc ni més ni menys que cap altra persona... tan sols una més... entre tantes...

    La llibertat de poder ser... en un món on encara costa... tan sols això... m’agradaria tant!

    Des del meu respecte més profund a totes les persones...
    una abraçada sincera per tots...

    ResponElimina
  44. arribo una mica tard... i crec que ja s'ha dit tot.
    crec que hi ha diferents maneres d'estimar. i cap d'elles és millor que les altres. hi ha persones que estimes moltíssim xò no hi ha una atracció i estima sexual.
    i no són graus, sinó que és diferent.
    en la parella hi ha una estima i atracció, desig, entre moltes més coses.
    i hi ha persones amb qui només tens una atracció sexual, que no voldries per altra cosa que no fos el sexe.

    i perquè encara hi ha gent que s'hi fica i qüestiona? xq té poca feina a fer i xq judicar és un esport nacional.

    molt xulo el post i molts bons records!

    ResponElimina
  45. Doncs jo més d'un cop vaig prestar el llit per pràctiques prohibides.

    ResponElimina
  46. Ja ho hem parlat, això és ben lliure tothom pot fer i sentir, tothom pot decidir el què vulgui, som persones i si ens estimem, què importa? amb les bogeries d'aquest món que es toleren no es pot tolerar això? una abraçada!

    ResponElimina
  47. GG i Txari, quan morim, segur que els nostres esperits van a viure a aquell pis, ja que allà vam viure coses realment grans, i va ser l'inici del que avui som. Jo també us estimo macos, quan vaig veure els vostres comentaris seguits, i que van aparèixer al mateix moment, em vaig emocionar. Gràcies per tots aquests anys, i els que queden.

    Elur, que espavilada que ets tu... La Txari no ens estima els dos ous perquè ella ja té dos ous a qui estimar. Ella no t'ho dirà, però ella ha dormit amb els dos, i aquí ningú s'ha menjat un torrat! Cosa que em va molt bé per contestar un dels següents comentaris.

    Tonina, sigues benvinguda a casa meva. Mira, m'has fet venir una imatge mental, com si aquesta gent que està tan en contra, veiessin la realitat deformada, amb uns altres ulls que no els permetessin veure la naturalitat de l'assumpte. Qui sap, potser és cert.

    Mar, aquest comentari, que t'agraeixo molt, m'ha semblat que el feies una mica dolguda, té un to una mica tristot. Deixa'm demanar-te disculpes perquè potser el to que vaig fer servir no va ser el més correcte, perdona'm si et va semblar que t'atacava d'alguna manera, res més lluny de la meva intenció. Segurament han pagat justos per pecadors, ja que d'altra gent si que intenten imposar la seva opció com a millor per davant d'altres. Jo respecto el que tu triïs com a estil de vida, faltaria més, però no treu que no el comparteixi. Tota la tònica del post i els comentaris és crear un clima de respecte, tant d'un cantó com de l'altre. Per tant, no puc criticar res del que facis. Potser si vaig posar-me una mica més dur va ser per això, per pensar que la teva proposta serà l'opció imperant en un futur, i jo no ho veig de la mateixa manera. No obstant, respecte al màxim, tampoc he criticat en cap moment el que tu ets, només he dit que jo no vull ser-ho. Disculpa'm altre cop i espero que no t'enfadis amb mi. Ah, i com veus, ningú més no ha contestat el teu comentari, així que aparentment ningú s'ha sentit ofès ni res semblant.

    Rits, hi ha molta gent que es dedica a queixar-se per tot, i a voler que tothom sigui com ells. A veure si mica en mica aquestes idees es van perdent, però ho veig difícil.
    Respecte a maneres d'estimar, cadascú pot tenir la seva, o quan s'ajunten dues persones s'estableix la relació que sigui, i totes són respectables, però això no vol dir que les vulguem per nosaltres.

    Babunski, cada casa té les seves normes, no m'hi ficaré. Però almenys et deixaven mirar?

    Això mateix, Cesc, com si no hi hagués coses per preocupar-se, hem d'estar pensant amb qui se'n va al llit el veí? Vinga va, prou feina tenim.

    ResponElimina
  48. oh, oh... però jo no pensava en sexe quan vaig fer la broma, è?! ho prometo! i segurament només em creuràs tu, però ja n'hi ha prou ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.