diumenge, 20 de setembre de 2009

Wanted

Un relat de l'Assumpta a 365 contes em va fer pensar en la gent que he anat veient desaparèixer en el temps que porto en aquest món virtual. Certament, molts cauran en l'oblit, però hi ha blogs que ens marquen i que sempre portem una mica amb nosaltres. A mode d'homenatge, sempre he anat deixant enllaços aquí a la barra lateral als blogs que he vist caure i que eren especials, i això m'ajuda a no oblidar-los mai.

Alguna gent desapareix sense més; d'altres avisen. I estic segur que molts tornen, ja que no és tan fàcil desenganxar-se d'aquest món virtual. D'aquests, un cop més, alguns avisen i d'altres tornen amb un altre perfil, un altre nom, i desitgen tornar a ser anònims, com quan van començar per primer cop. Personalment, em costa entendre-ho, si algú reapareix i intenta passar per una altra persona, d'alguna manera em sento una mica enganyat, i això m'entristeix. No obstant, probablement no me n'adonaria, sembla que no tinc massa capacitat per detectar res del que passa. A més, tothom és lliure de fer el que vulgui, és clar, especialment amb la seva intimitat.

I per no oblidar, tornant al que deia al principi, hi ha uns quants blogs parats de fa un temps, no tant com els ancestres dels que parlava, però que m'agradaria saber on paren, què fan. De fet, m'agradaria que tornessin, però no és una cosa que pugui triar. La seva desaparició no puc dir que em preocupa, però si que m'inquieta, i vull creure que la seva absència es deu a que tenen alguna cosa millor a fer que córrer per aquí. Però jo en faria recerca i captura. Algú sap alguna cosa, per citar alguns noms, de la Bruixoleta, d'en Clint, la iruNa, la Tacte de les paraules, la Somniant la Lluna..., de l'Efe, la Nits, la Yuna, la Siberieee...?

41 comentaris:

  1. XeXu, jo sóc molt nova amb això dels blocs.... Però no és la primera vegada que llegeixo sobre el que planteges, és més, ja m'he plantejat què passarà quan em trobi en un estat de "OUT".... En el meu cas, i per respecte a qui ve a "casa meva", suposo que deixaria ni que sigui una "noteta" dient un parell de coses, per que, si, a mi no m'agradaria un dia arribar aquí, a "casa teva" i no trobar-t'hi.... sense més.... Com a molts dels ja més que coneguts companys de lleure, el mal cos es quedaria molt de temps.... Wanted, se busca.... i qui busca, troba, no ho sabies? Un petó i un gran somriure!

    ResponElimina
  2. Jo no en sé res, em sap greu, però potser la Violette... Ella va trucar insistentment a la porta de casa meva quan vaig mig desaparèixer una temporadeta. És una molt bona veïna parlant en aquests termes ;)

    ResponElimina
  3. Suposo que ens fem a anar trobant sempre la maeixa gent i que quan desapareixen sense dir res, se'n fa estrany

    ResponElimina
  4. Hi ha recompensa econòmica pels Wanteds aquests???
    Bé perquè jo sòc una d'aquestes.
    De vegades cal tornar a començar potser de forma diferent perquè sents que amb el què escrius pots agobiar a persones que hi pateixen i no vols fer-ho, perquè no m'agrada sentir-me un problema per ningú. Però necessites seguir escrivint...t'has adonat que potser no importa que hi hagi més o menys gent que et segueixi, fins i tot escric en un bloc on mai hi passara ningu, no importa que sapiguen qui ets, no vols ser reconeguda ni res, només vols escriure...perquè és l'únic que t'ajuda a no sentir-te absolutament perduda.
    Si hi havia recompensa ja ho diras, please :)

    ResponElimina
  5. n'hi ha molts que han anat marxant i suposo que el fet d'haver-los seguit una temporada fa que ens els fem una mica nostres. Però de la mateixa manera que vam entrar al seu tros gairebé sense demanar permís, han marxat sense dir res.

    ResponElimina
  6. ei, Xexu, jo segueixo per aquí, de fet, ara fa mooolt que no comentava i fa temps que no escric, però segueixo llegint-vos, i alguns dies penso en escriure algo però no ho acabo fent. Dels altres blogaires que nombres no en sé res, jo de moment no he obert cap altre bloc, però si en poso algún en marxa, pots estar segur que us ho faria saber. Tampoc descarto tornar als blocs que ja tenia. Per fi he aconseguit llegir alguns llibres i si m'inspiro, potser en comento algun.

    I res, que ja veus que per aquí segueixo, però sense dir res, tot i que us vaig llegint a tots/es els que llegia habitualment. M'ha fet il.lusió que te'n recordis :-). I per si algú altre llegeix aquest comentari, aprofito per enviar-vos una abraçada ben forta a tots! :-))

    ResponElimina
  7. a vegades se senten rumors, però els rumors, només son rumors!

    penjarem el rètol de Wanted?

    ResponElimina
  8. potser no ho saps company xexu, però es comenta que, de tant en tant, un tal Carlos Jesús envia 20000 naus des de Raticulín per emportar-se a blocaires destacats...

    ... així que si alguna nit veus una llum al cel que creus que et segueix, ves amb compte !!

    ;)

    ResponElimina
  9. Ostres, XeXu, quin tema tan interessant!!

    La veritat és que fer-ne un relat no és massa difícil perquè el fas anar com vols i li poses el final que t’interessi en aquell moment (el meu relat crec que va ser una mica massa negatiu), però pensar què pot passar en la realitat és molt complicat perquè cada persona és un món i pot tenir motivacions completament diferents. Fins i tot algú pot haver de tancar un blog per causes absolutament alienes a la seva voluntat.

    En el cas del relat, a la protagonista la oblidaven ràpid (es tractava de fer un relat amb final trist) però, si sóc sincera, jo penso igual que tu i recordo molts blogàires que eren presents quan vaig començar a escriure regularment en el meu blog (maig - juny de 2008)

    Un dels primers que vaig conèixer es deia Asco de Pavo, era molt simpàtic, em va explicar què volia dir allò de “Codi HTML” jeje... va deixar el seu blog abandonat deu fer cosa d’un any. Jo vaig agafar el costum de que, un cop cada quinze dies o tres setmanes, anava i li deixava una frase, i no era l’única persona que ho feia, a vegades trobava alguna altre salutació. Finalment el blog va tancar del tot. I encara el recordo :-)
    Recordo també Praxis, amb un blog de fotografia molt bo... segueix obert, però inactiu.
    Recentment ha tancat Jeroni Maleuff, que m’agradava moltíssim i una xiqueta que tenia un blog molt simpàtic, Spaguetti, i també sense dir res!

    A vegades penso que si algú vol tancar el blog potser creu que explicar-ho, fer un post de comiat, li pot resultar difícil, i prefereix tancar de cop, però això no vol dir que no li importi la gent a la que comentava i que el comentaven, si no que no sap com dir adéu o no sap com explicar (o si ha d’explicar) les circumstàncies que el porten a prendre aquesta decisió

    Tu no has pensat mai en tancar? Bé... sí, recordo una vegada que vas dir que mig t’ho plantejaves però que si ho fessis mai tancaries sense acomiadar-te i això està molt bé. Marxar sense dir res és trist (tot i que pot ser per la causa que he dit abans).

    Jo ho he pensat moltes vegades... Si estic una mica baixa d’ànim, el pobre blog automàticament entra al meu punt de mira.

    Potser hi ha gent que tanca i després no s’atreveix a tornar...

    En quant a aquesta frase ”sembla que no tinc massa capacitat per detectar res del que passa” és una mica dura... Potser alguna vegada algú t’ha fet broma pensant que no havies vist o captat alguna cosa, però ets un blogàire que estima el món dels blogs, que et preocupes per la gent, que escrius el que penses de veritat i ets sincer, que t’ho prens seriosament, que tractes amb respecte a la gent i tot això és més important que no pas “captar” si un ex-blogàire torna i intenta fer-se passar per una altre persona.

    Per cert... holaaaaaaaa Bruixoleta!!! En cap moment et vaig donar per perduda... Senzillament et creia de viatge amb l’Elevanda, o meditant en un monestir... però creia que tornaríem a saber de tu jejeje

    Dels altres blogàires que cites no en sé res.

    No estaràs pensant en tancar, oi? No ho facis, eh?

    ResponElimina
  10. Suposo que si tanques és per algun motiu i necessites respirar, no sé, cada un és un món i tothom s'agafa com pot... i suposo que cada situació és diferent... però bona reflexió.

    ResponElimina
  11. Quanta raó que tens i com es troben a faltar...

    Molt de tant en tant, en Clint, el meu mimat Clint, apareix en algun comentari, però massa poc. Com enyoro la seva i única manera de fer!

    M'ha fet ilu saber de la Nits. també m'agradava llegir-la... :-)

    En fi, deixem-los que siguin ells i que siguin lliures, sempre ens quedarà rellegir-los i esperar que ens enyorin tant que algun dia tornin.

    ResponElimina
  12. Ho ha gent que li canvia la vida , o la feina o ves a saber.......però el que si no costa res es dir alguna cosa abans de desapareixer.

    ResponElimina
  13. doncs ... no et puc pas dir ben res. A part de que només seguia en Clint i desde feia poc temps...
    És una sensació estranya quan 'desapareixen' ... jo en tinc un de deslocalitzat fa temps i encara ara n'espero algun post 'sorpresa' :P

    una abraçada, maco!

    ResponElimina
  14. Jo, de moment, no he pensat mai en tancar. I si mai ho fes segur que donaria alguna explicació. Jo crec que les relacions que es fan aquí mereixen com a mínim aquest avís, ja que sinó algun cop he pensat que a algú li havia passat alguna cosa de greu i no hi ha manera d'aclarir-ho. Si deixes missatges i no contesten... doncs no hi ha res més a fer. Jo agraeixo molt quan la gent dóna una explicació.

    Per cert, també dic, com l'Assumpta: Hola bruixoleta! que t'hem trobat a faltar, però en el teu cas no em feies patir gaire... ja pensava que simplement estàs descansant de blogs... ja que sé que si t'hagués passat alguna cosa greu ho sabria. :)

    ResponElimina
  15. Jo he estat algunes temporades més o menys llargues sense dir ni "piu" per varies raons. Fins i tot amb la determinació de no tornar a penjar res més. Però el bloc és com una vàlvula d'escapament que necessito. Penjo coses que necessito dir-me a mi mateixa o bé a la gent que estimo i que coneix el meu bloc i no li puc dir a la cara. és que sóc una mica retorçada..

    ResponElimina
  16. No puc ajudar-te, company! No en conec cap! Però si algun dia tornen, avisa'ns que farem una visita!

    ResponElimina
  17. ains! Quina il·lusió m'ha fet llegir el comentari de laBruixoleta! :D

    Jo de tant en tant penso en els que fa temps que no escriuen perquè els continuo tenint enllaçats al meu web d'actualitzacions —que no és d'aquells en què apareixen primer els actualtizats més recentmen, sinó que cadascú té un lloc, i sempre és allà, encara que no actualitzi.

    Hi penso tot sovint, perquè n'hi havia alguns que m'agradaven i que seguia amb molt d'afecte. Només espero que estiguin bé! :)

    ResponElimina
  18. enganxa molt, és dificil deixar estar el món dels blogs.
    no, no sé res dels que dius...

    ResponElimina
  19. Jo diferenciaria entre qui deixa el blog abandonat per els motius que siguin (com jo amb el meu blog sobre psicologia) i ja entren en dinàmiques difícils de remontar, i qui fa oficial la seva retirada (definitiva o parcial) amb un comunicat. Clar que tb hi ha qui en fa interrupcions força seguides. Jo ara em trobo en una bona època blogaire, potser perquè disposo de temps. Però també d'inspiració!

    ResponElimina
  20. Jo abans tenia un altre blog. El vaig deixar (acomiadant-me) però no el vaig tancar perquè em sabia greu perdre'l. Però va ser un blog creat per un motiu. Quan va assolir el seu objectiu i va perdre el sentit el vaig abandonar. I ara he iniciat aquest amb sànset.

    Tot depèn de com t'ho prenguis, però pot ser vist com una etapa de la teva vida que té un inici i un final.

    Utnoa

    ResponElimina
  21. Buf! Això segons com es podria aplicar a mi… El propòsit és postejar un cop per setmana i continuar amb el microblogging, però he de reconèixer que em costa complir, no per mandra, però ara ja no dono tant de mi com abans. Serà que em faig gran? De totes maneres això sempre em fa pensar en plan tràgic: si "abandones" un espai web sense deixar rastre… Qualsevol es pot pensar que t'ha passat una desgràcia! I d'això potser no se n'és prou conscient, de la gent habitual que et segueix i tal i qual…

    ResponElimina
  22. Crec que tots preferim que aquells a qui hem seguit ens diguin "adéu" o "a reveure" abans de sublimar-se i marxar sense rastre... Tots som tripulants d'una mateixa nau, i si un mariner cau sempre ens tocarà de prop la seva pèrdua. Però val més fer-se'n a la idea. Jo sóc conscient de que no tindré el bloc eternament, ho veig difícil, tard o d'hora alguna cosa farà canviar el meu rumb.

    Esperem doncs que aquests mariners (o pel que veig, la majoria marineres!) hagin trobat una corrent marina ben forta, i es deixin endur per una ruta plena de benaurança :)

    ResponElimina
  23. Xexu, jo no he vulgut desaparèixer o fer-me anònima un altre cop i, molt menys enganyar a ningú! El bar no està tancat ni molt menys, i no m'inmporta que se sàpiga que la Neo i la Tati son la mateixa persona! Però, per raons d'un altre bloc, havia d'obrir un compte amb el meu nom real, de manera que vaig aprofitar i per fer un blog menys... poètic, doncs vaig fer servir el meu nom real!

    D'altra banda, aquests que cites no crec que hagin marxat, és més, és possible que llegeixin això i treguin el cap... Però bé, mai se sap. Tan de bo, oi?

    Un petó!

    Neo-Tati

    ResponElimina
  24. No en sé res, dels més buscats... ;) Jo encara sóc relativament nou en aquest món i encara no he de lamentar tantes pèrdues... Però deu fer pena que un bloc que segueixes amb ganes acabi tancant...

    ResponElimina
  25. Moltes gràcies a totes i a tots els que heu comentat, i especialment a aquells que heu trencat el vostre silenci per venir a dir la vostra. Va ser molt especial quan vaig veure aparèixer els vostres noms, moltes, moltes gràcies. Ja veieu que no sóc l'únic que us enyora.

    Cris, penso com tu, jo no seria capaç de marxar sense dir res. Per ara no m'imagino el moment de marxar, però se suposa que algun dia passarà. No sé si ho sabré fer, ja que al que més greu sabrà serà a mi. Suposo que la gent es cansa i marxa. Per mi deixar-ho seria un sacrifici i molta tristor. Ja vaig dir que si desaparec sense dir res serà mal senyal, encara que espero que no passi. Si de mi depèn, deixaré dit que això s'ha acabat, però com que no podria destruir tot el que he escrit, segur que ho deixaria obert, i qui sap, sempre es pot tornar. O potser el meu serà un d'aquests blogs que moren lentament, qui sap. No parlem d'això ara, d'acord?

    Fada, la Violette no la segueixo massa, tot i que la conec, la veig per molts llocs. No sé si algú em pot dir res dels que cito i no han aparegut a saludar, però potser és que no n'he de saber res. De fet, no he de fer res de la vida de ningú, és clar...

    Mireia, sembla mentida, però t'acabes preocupant quan algú desapareix sense dir res. És que al final la relació es fa tan natural, encara que sigui a través de comentaris, que és com si coneguessis molt aquesta persona.

    Gràcies Nits per passar per aquí i manifestar-te. Vaig poder seguir-te poc temps, però vas desaparèixer sense dir res, i em va sobtar molt. A més, sé que no passaves massa bona època, per això encara em feia més cosa veure aquell posts de 'bye bye mail'. No, no hi ha recompensa, però si et serveix el meu agraïment més sincer... Entenc que necessitis escriure, a mi em passa, i no descartaria tenir un blog privat on expressar-me, que no ho llegís ningú, a mode de diari. De moment, amb aquest passo. Però em fas dentetes, m'agradaria llegir-te, m'agradaria que tornessis, saber on t'amagues. És el meu desig, ja ho sé, no significa res. Només vull que ho sàpigues. En tot cas, espero que estiguis millor. Una abraçada.

    Jordi Casanovas, segur que tu has vist marxar més gent que jo, ja que el teu blog és antic. Mira, entre tu i jo, encara que no sé si llegiràs la resposta, però si tu ho deixessis seria com una puntada de peu al baix ventre, de veritat que em sabria molt greu. Ja saps que és d'aquelles coses que han de passar tard o d'hora, com la mort d'un familiar gran, però esperes que trigui molts a donar-se el cas. Mira, sóc sincer en aquestes coses, i si no peses així no t'ho diria, no en tinc cap necessitat. No entendria la catosfera sense tu.

    Bruixo!! Moltes gràcies per manifestar-te, m'ha fet molta il•lusió! Tenia ganes de saber de tu. Vaig arribar molt tard a casa teva, però de seguida em vaig enamorar dels teus escrits. Com no me n'he de recordar? M'alegra saber que segueixes per aquí, mai m'ha semblat que haguessis marxat, però et trobava a faltar. Pobra de tu si comences una nova aventura i no m'avises. Encara que preferiria veure't en el teu lloc natural... manies que té un. M'ha encantat saber que estàs bé, gràcies per passar.

    Home Estrip, ara no em deixis així! Què saps? Què t'han dit? Ho vull saber, parla!

    Carqui, a mi si em venen a buscar, jo em deixo. Mira, així podia veure els desapareguts. Ja trobaríem la manera de tornar tots plegats.

    Assumpta, el teu relat només em serveix de fil conductor de l'assumpte. Quan el vaig llegir hi vaig pensar, i després ho vaig oblidar. Però el tema m'ha tornat, també a arrel d'alguna aparició sospitosa que hi ha hagut darrerament. Sóc curiós i m'agrada saber, i no em fa gràcia quan no sé qui s'amaga rere un nom nou, si sé que abans tenia un altre nom.
    Continua al següent comentari

    ResponElimina
  26. En el post no ho vaig dir, però esperava que més gent fes com tu, que citessin altres blogaires desapareguts, perquè tothom té els seus. Els que cites només els conec de nom, amb c@ts he arribat a conèixer molts més blogs dels que segueixo. Però em sembla que a l'Asco de pavo no tothom li té la mateixa estimació que tu. Ja t'havia llegit això alguna altra vegada, és el que passa, per alguns som bons i per altres no tant.
    Jo que no sóc tan optimista com tu, penso que deixar un blog sense dir res és més per deixadesa que per altres motius com que fa cosa acomiadar-se. Pot haver-hi mil raons. La Nits n'ha mencionat una, per exemple, encara que no deixi massa clar el que va passar. Deixadesa, problemes, voler desaparèixer... qui sap.
    Jo faig la meva en aquest món, però com en el de fora, em prenc les coses seriosament, i no m'agrada que em prenguin el pèl. El problema és que en aquest món virtual és tan fàcil prendre el pèl... he vist dos comentaris seguits d'una mateixa persona amb noms diferents... això no m'acaba d'agradar. I tantes altres coses que es poden fer que em desagraden. Només cas ser una mica desconfiat com jo per pensar sempre el pitjor, o com a mínim, creure que de vegades hi ha gat amagat. I com que moltes vegades me l'hauran colat, per això dic que no m'assabento de res.
    No pateixis, no penso en tancar. En tinc més ganes que mai.

    Cesc, sé que saps més coses de les que dius, però no et preguntaré. Cert, cadascú ho viu com pot, i tard o d'hora tothom ho acabarà deixant. Sort que hi ha relleu. Suposo que el dia que me'n cansi serà perquè ja no tindré res a dir. Llavors no tindrà sentit tornar.

    Rita, jo sempre tinc aquesta esperança, que s'enyorin i tornin. Quan veig al reader que està en negreta un blog que fa temps que no diu res sempre em fa il•lusió i corro cap allà. És una sensació especial, com de retrobar un vell amic que fa molt temps que no veus. En Clint... em va costar entrar al seu blog, i ell no era tan habitual del meu, però en algun moment em va enganxar molt, i em vaig tornar incondicional. I se'l troba a faltar, té una manera especial d'escriure. Ara bec Guinness i tot, i no li puc explicar :(

    Garbi24, justament. Si la vida et canvia i t'és impossible de continuar escrivint i comentant (cosa que no entenc, ni que sigui a menor escala), almenys explica-ho. Si hi ha impediments, és un motiu no volgut per no poder continuar. Què menys que acomiadar-te.

    Elur, l'esperança no s'ha de perdre mai. Jo també espero que alguna gent torni. Potser no ho faran mai, però mira, seguirem esperant. Tu el que has de fer és no deixar-ho mai. Espero que de ben velleta contnuïs esperant la pluja i admirant els ocells, i escrivint d'aquesta manera que enamora. Jo no et llegiré, eh, que ja farà temps que hauré cascat, però no pots abandonar a tots els altres!!

    Estimada Carme, espero que ni se't passi pel cap deixar-ho. Ostres, és que ja he contestat comentaris d'alguns de vosaltres que us porto tan a dins que sembla que us estigui regalant les orelles, però és que és el que penso. Fa tant temps que ens seguim... Penso que cal avisar, quan has estat tan ficat en aquest món i has conegut tanta gent, per mi seria una falta de respecte desaparèixer sense cap motiu ni explicació. Però cadascú és com és. Així que tens informació privilegiada de la Bruixo? Caram...

    Plugim, per mi el blog també és una necessitat i hi escric moltes coses que em passen al dia a dia, que sovint donen lloc a una reflexió més general. El més semblant a deixar-ho que vaig fer va ser perquè se'm girava feina, a finals del 2007. Vaig dir que no sabia si podria estar per aquí, però no vaig poder deixar-ho, era més fort que jo i vaig trobar el temps. Vaig disminuir molt el ritme, i mica en mica el vaig tornar a pujar, encara que no tant com al principi, però és que no tinc tantes coses per explicar!

    Imperdonable Jordi. Si tornen, et posaré deures!

    ResponElimina
  27. Núr, tu podies ser algú d'aquesta llista, però sortosament has recuperat el camí i, encara que a un altre ritme, vas publicant a l'Habitacioneta. És normal enyorar. Alguns dels que cito estaven a la meva llista també, i els altres al reader, vull dir que a mi tampoc se m'acumulen a baix de tot si no publiquen, mantenen el seu lloc. Espero que alguns s'ho repensaran com vas fer tu, i tornaran. Tu ets el viu exemple de que és possible.

    Deric, tu deus haver vist caure a tanta gent... m'alegro que et mantinguis, tens un dels blogs més antics dels que conec, i continues en forma. Ja es veu prou que hi estàs enganxat!

    Xitus, justament en la teva situació falla la diferenciació que fas. És cert, hi ha gent que ho deixa mica en mica o de cop perquè no té temps, i altres decideixen que ja n'hi ha prou, i pleguen perquè això ja no és el que els agradava i el que els mantenia aquí, el blog ja no els aporta el mateix. Però tu que ara tens temps pel Calaix, per què no tens temps per l'altre blog? Potser estàs poc inspirat a parlar de psicologia, i més per parlar d'altres coses. Però si no l'has de fer servir i l'has deixat abandonat, ara que tens temps també pots anunciar que s'ha acabat, no? Encara que estic segur que no el dónes per mort encara.

    Utnoa, com que tenim vida per davant, i etapes que cremar, entenc que cadascuna pugui tenir les seves peculiaritats associades, i una d'aquestes pot ser un blog que deixi de tenir sentit en un moment determinat. A mi em costa de concebre, ja que això és tant casa meva... Però saps que a mi no em pots dir això de que abans tenies un blog diferent, oi? Ara em moro de ganes de saber quin és, i més sabent que està obert! Suposo que no el coneixia abans, però tot i així, m'agradaria tant saber quin era... vaaaaa, que no li diré a ningú...

    Musa, amb tu no he tingut mai la sensació de desaparició. Sé que tens un blog que actualitza de tant en tant, i quan ho veig, cap allà que vaig. Vull creure que si mai decideixes plegar ho diràs, encara que espero que no passi. Però aquesta vegada has estat una mica més de temps del normal a actualitzar. Segur que tens coses per explicar. Segur que no és una mica de mandra?

    Laia, Laia, Laia... tu hi seràs per sempre, dona. Podria dir que quan et vaig conèixer no aixecaves ni un pam de terra, però tampoc és això. 16 anyets tenies, però no m'ho vaig creure mai. Com ara no em crec que en tinguis 18. Sé que ens has estat enganyant i que ets més gran, però els teus admiradors et guardarem el secret, no pateixis. Com a futur líder de la teva secta bioquímica et prohibeixo que diguis adéu, has de seguir escrivint almenys fins que jo em mori. Ja avisaré, per cert.
    Per què negar-ho, sempre he preferit les marineres ;)

    NeoTati, m'agrada saber que les teves dues versions segueixen vives. Per mi ara hi ha la part fosca que és la Neo, i la part blanca que és la Tati. Em sembla que m'agradaran les dues. Tampoc no anava per tu el post, però si t'hi has sentit identificada, per alguna cosa serà. Eh? Eh??
    Mira, alguns de la llista ja han tret el cap, i m'ha fet molta il•lusió. Com a mínim sabem que estan bé.

    Ma-Poc, em sembla que el teu futur és ben negre. Bé, no el teu, però per la fama que estàs agafant, vull dir, la clientela que tens, tard o d'hora aniràs veient caure gent, i ja veuràs com sí que sap molt de greu quan algú que fa temps que llegeixes i et llegeix decideix plegar. És una sensació estranya, però no podem evitar agafar afecte a la gent, i per això ens deixa tocats.

    ResponElimina
  28. Saps Xexu? A banda del V/N i del bloc de les finestres (on no hi escric res) tinc un bloc tancat, només per escriure, sense fotos, sense res, clar, i diàfan.... només per a mí.... sé que si necessito desfogar-me és un bon lloc, així que per que no provar.ho? Un petó :)

    ResponElimina
  29. Quin post més xulo, XeXu. Nen, ets un sentimental... i jo també, per això m'ha agradat el tema i com l'has tractat. A mi tampoc no m'agradaria gens que algún dels meus "habituals" marxés de sobte; és més, algún cop ha passat i he enviat un mail al blocaire. Penso que potser no està bé, que potser té algún problema i no m'agrada no fer res, com a mínim preguntar.

    Els blogs que linkes en el teu post no els conec; això sí, en Clint el tinc agregat a Facebook, però allà tampoc no és gaire actiu.

    Bon post, XeXu.

    ResponElimina
  30. Estimat XeXu,

    És el cicle vital habitual dels blogs. Neixen, creixer, morir i tornar a nèixer (innecessàriament, moltes vegades.

    A vegades em fan pensar en els lemmings, que un cop arriben a una població insostenible es suïciden a per tornar a una població estable i saludable. L'ecologia de poblacions té respostes per a tot ^^.

    ResponElimina
  31. I per què no proves d'escriure'ls hi un missatge?

    ResponElimina
  32. jejejeje Xexu... ets un sol terrible! Terrible de maco, vull dir!
    No pateixis... potser no escriuré posts, però ja m'encarregaré de trobar la manera d'estar-te 'emprenyant' durant molt de temps! i no val marxar enlloc abans de jo, è? que et vindré a buscar!

    ResponElimina
  33. jo he pensat amb el què has dit, infinitat de vegades i m'ho he preguntat infinitat de vegades, fins i tot hi he somiat. Però la resposta, no sé, penso que només la tenen aquestes persones, igual (he pensat) els avorreixo.
    em sembla que dels què més conservo és en Cesc així com a més antic, tot i que veig que t'ha respòs la Nits que va ser la primera que vaig tenir com a amiga blocaire. Veus, la teva crida ha tingut resposta!!! Muack!!

    ResponElimina
  34. Per a ser la primera vegada que entre en aquest blog, m'he topat amb un tema que bastant preocupant. Jo també he vist desapareixer algún blog i m'he quedat ben decebuda i desmparada perquè li feia visites a diari i ja el sentia com una cosa meua, però no ens queda altre remei que acceptar les coses com venen.
    Esperem que puga tornar moltes més vegades per intercanviar opninions i altres temes.

    Fins la propera entrada.

    ResponElimina
  35. Suposo que quan la vida real et xucla molt, costa de continuar. Jo mateixa, de vegades ho he pensat, però em reafirmo perquè encara vull comptar.

    També he observat que qui té algun objectiu clar és qui més aguanta, però amb els blocs ha de passar com amb la pròpia vida, que creixes, que els interessos personals canvien... que avorrit si sempre fos igual!

    ResponElimina
  36. Doncs jo encara dels que llegeixo i m'agraden encara no ha desaparegut ningú. Jo crec que si el tanqués -per causes alienes a mi- em sembla que avisaria. Un bon text, una bona reflexió i m'ha encantat llegir com ho expresses. Sempre en els teus apunts hi ha una empremta personal de sinceritat i de ganes de comunicar-se amb tots els que et llegim. Una abraçada!

    ResponElimina
  37. Estic pensant... però no em surt el nom d'aquell jugador que dius... davanter? si, si... crec que el sé... però, no em surt... jejejeje

    ResponElimina
  38. Cris, no et creguis que no he considerat tenir un blog només per a mi, i potser algun dia ho faré, però de moment intento que el Bona nit sigui la meva vàlvula d'escapament, el meu espai de reflexió, de bajanades, d'anades de bola... tot, vaja.

    Ferran, jo no sóc massa donat a envair la intimitat dels blogaires, i menys dels que desapareixen. La veritat és que penso que si se'n van, la darrera cosa que voldran serà ser molestats per mi. De vegades estimem molt algú, però tampoc sabem si aquesta persona ens estima tant a nosaltres...

    Ararat, o com la teoria de Gaia, d'autoregulació del planeta. El que passa és que amb els blogs això falla, els flux d'entrada i de sortida no sé si acaben sent iguals, i ho haurien de ser per anar bé. Potser sí, tenint en compte que a la majoria de blogs no els arribarem a conèixer, també hi ha molta mortalitat infantil...

    Judith, em costa una mica envair la intimitat dels blogaires, especialment quan pleguen, com li deia a en Ferran.

    Elur, la millor manera de fer-me la punyeta seria deixar d'escriure. Així que no ho facis. Ha, atrapa'm si pots!!

    Instints, cada persona pren les seves decisions, i si volen plegar, penso que és més pel seu propi cansament més que perquè nosaltres els cansem. A veure si hi ha sort i també treuen el cap els altres.

    Sigues benvinguda Joana, passa quan vulguis. Veure desaparèixer un blog que ens estimem sempre fa mal, ens entra l'egoisme de demanar que no marxin, però cada persona és un món, i les circumstàncies de cadascú manen les necessitats.

    Cèlia, com tot, un blog serà una cosa que marcarà un període de les nostres vides. No hi ha res etern, i això no ho serà tampoc, però en el moment de perdre un blog estimat costa molt mantenir el cap així de fred i pensar d'aquesta manera.

    Kweilan, ssshhh, no avisis de res, tu a seguir escrivint. I esperem que tants altres segueixin l'exemple i no parin.

    Assumpta, perquè el Kluivert no era, no?

    ResponElimina
  39. Hahaha, m'ha fet gràcia el teu comentari... algun dia penjaré una foto meva i veuràs que en tinc més de 30 ja ;-) I és que mai és tard per començar la uni, ni per fer origami, ni per fer experiments casolans... oi?????

    ResponElimina
  40. ...quina sensació de muerto-viviente que m'has fet tenir, tiu!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.