diumenge, 27 de setembre de 2009

Veus com valia la pena venir?

I quan ja pensaves que un sentiment estava mort, et veus cridant, saltant i celebrant, i et sents part d'alguna cosa, d'un tot. I se't barregen pensaments, perquè no hi vols ser, però hi ets, i feia molt que res no t'emocionava igual. Perquè no ho creies possible, i t'ensumaves una nova decepció, una llosa més sobre les espatlles que et fes sentir més i més malament, però no ha estat així. Perquè quan les llàgrimes són d'alegria i no de ràbia i impotència, són dolces. Perquè quan reps mirades còmplices, abraçades, cops a la galta i unes quantes bromes, i quan et diuen 'ho veus com valia la pena venir?', saps que sí que valia la pena ser-hi, encara que no fos de manera activa. I recuperes l'esperança, perquè potser no està tot perdut, ni per tu ni per ningú, i potser una situació que no semblava tenir solució, s'anirà encarrilant fins a estabilitzar-se de nou, i us colocarà on pertoca. No saps si ho viuràs de prop o de lluny, però realment vols que funcioni. Ja no per tu. Per tots.

35 comentaris:

  1. Ho sabia, XeXu... et prometo que mentre anava llegint sabia que parlaves de castells!! Ho sabia!! :-))

    Evidentment, per assegurar-me he mirat si ho havies posat a la "categoria" del post o ho havies deixat "amagat"... però en veure-ho no he fet més que constatar-ho!!

    M'ha encantat aquest post, m'ha fet somriure llegir que has estat tan bé... I una frase tan bonica com "quan les llàgrimes són d'alegria i no de ràbia i impotència, són dolces", si l'hagués dit un altre persona li demanaries per copiar-la a la teva barra lateral :-))

    I jo, dissabte que ve, espero poder anar a veure la gran trobada castellera aquí a Reus: La Joves i la Vella de Valls, Vilafranca, Terrassa i la colla local.

    ResponElimina
  2. Doncs jo no m'ho imaginava pas...me'n alegro molt que t'ho hagis passat tan bé.

    ResponElimina
  3. A mi també m'ha agradat aquest post/apunt :). Sempre val la pena ser-hi ni que sigui a segona o tercera línia!

    ResponElimina
  4. Els sentiments canvien... però jo diria que no moren mai!

    M'alegro de les emocions retrobades. M'alegro que valgués la pena.

    ResponElimina
  5. Jo també ho he pensat que anava de castells i, saps, m'alegra molt que t'hi hagis reconciliat. Tant com t'agradaven, no podia ser que que en seguissis lluny.
    Petons, XeXu!

    ResponElimina
  6. Ostres aquest post transmet molta energia positiva. M'ha agradat molt llegir-lo. Valia la pena fer-ho ;)

    ResponElimina
  7. Diuen que on hi ha hagut ...sempre en queda i veig que tenen raó. Ho celebro.

    ResponElimina
  8. què seria de la vida sense aquestes sensacions que apareixen on i quan menys t'ho esperes ?

    ResponElimina
  9. :) avui no diré gaire res, em sembla que no cal.
    M'alegra llegir-te així.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  10. suposo que el primer pas és creure que pot funcionar. És difícil que mori del tot allò que ha estat tant viu. Me n'alegro moltíssim d'aquest post. Un petonàs!!

    ResponElimina
  11. Molt bé, XeXu! Sempre ve de la nostra mà, sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn; es tracta de fer allò que ens fa feliços!

    Potser has retrobat el camí...

    ResponElimina
  12. M'ha agradat molt el teu escrit. Reconfortant i positiu. Tant de bo el món reunís valor suficient per plantar cara.

    Me n'alegro per tu.

    Salut!

    *Sànset*

    ResponElimina
  13. Com bé dius, no està tot perdut. Això mai!

    ResponElimina
  14. L'esperança sempre és l'última cosa que s'ha de perdre!

    Jo tampoc sabia molt bé per on anaves...

    ResponElimina
  15. Mira que feia dies que no venia per aqui... I he vist el títol, i he vingut corrents!!!
    M'alegro que recuperis les bones sensacions!

    ;-D

    ResponElimina
  16. hehehe! Com l'Assumpta, sabia per on anaves mentre llegia. :) Me n'alegro que, malgrat que no hi pugis, és important que hi participis amb la teva presència quan ha estat una cosa tan important per a tu! :)

    ResponElimina
  17. Jo també he pensat en els castells iletiqueta del psot ajuda, perquè negar-ho! ;)
    Estic molt contenta per aquestes sensacions renovades.

    ResponElimina
  18. la implicació en el que fas l'heu de tenir clara tant tu com els que t'envolten. així és molt més fàcil.

    felicitats!

    ResponElimina
  19. Xexu, m'en alegro de que hagis tornat a gaudir d'una afició, que moltes vegades oblidem la satisfacció que ens provoca una activitat que hem triat nosaltres mateixos la majoria de vegades (per això ho anomenen hobby, no?).... A veure si ens poses una foto castellera, d'acord? Un petó :)

    ResponElimina
  20. Moments com aquest són molt importants per adonar-nos que val la pena fer coses, encara que en un primer moment no ens vinguin de gust. Anar als castells, a veure una pel·lícula a passejar per una fira, a veure el mar.. qualsevol cosa que com tu molt bé dius ens faci plorar d'alegria i reconèixer que podem sentir alegria i compartir-la amb els que ens envoltes. Bon post, m'has fet venir ganes d'anar a veure castells! ;)

    ResponElimina
  21. m'alegre molt llegir-te tan content!!! espere que valga la pena moltes més vegades! b7s!

    ResponElimina
  22. Jo no pensava lo dels castells, però sentia que parlava d'una alegria que te la transmet sentir-te part d'un grup, potser perquè jo l'he sentida, no amb castells, però amb alguns projectes, on sents que formes part d'un tot i sentir-se dins d'una cosa que val la pena, doncs dona molta vida.
    Transmets les bones vibracions a través de la pantalla.
    Salutacions!!!

    ResponElimina
  23. Aquesta reflexió, aquest fet que et va succeïr sembla una reflexió de la mateixa vida, i és que ja ho sabem, no tot sempre està perdut, un dia tot canvia, tu hi havies d'anar per descobrir-ho :)

    ResponElimina
  24. Com me'n alegro Xexu... Mai no està tot perdut, sempre em de deixar un xic oberta la porta per tot en aquesta vida, i ja ho veus... Que aquestes emocions viscudes es repeteixin moltes moltes vegades...

    ResponElimina
  25. Un dia vas fer un apunt i vas dir que et sortiria de dins tornar als castells. Me n'alegro que hi tornessis i que valgués la pena. Una abraçada!

    ResponElimina
  26. Així doncs, tal com ho expliques, si que venia la pena venir... (o anar-hi)... ho veussss!!! M'alegro que les llàgrimes també siguin d'alegria!

    ResponElimina
  27. Genial!!! L'espurneta, l'espurneta que no s'apaga!! Si és que tants anys no s'esfumen de cop i volta, sempre duràs a dins aquest 'nosequè' :-)

    me n'alegro molt!!!

    ResponElimina
  28. Home! castells! (no, jo he caigut totalment al parany, ho confesso, sort de l'Assumpta que està en tot!)

    ResponElimina
  29. enhorabona!!! l'esperança no s'ha de perdre mai! i poc a poc anar recuperant i trobant el nou lloc!
    que aquest sentiment, el portes ben endins!

    ResponElimina
  30. Moltíssimes gràcies a tothom per comentar aquest post. La veritat és que m'alegro molt d'haver-lo escrit, més que res perquè és l'expressió sincera d'un sentiment. Avui no contestaré els comentaris de manera individual, ja que molts dieu més o menys el mateix, però em temo que alguns heu pensat coses que no eren. Aquest post parlava dels meus sentiments cap els castells, com alguns heu vist, i no pretenia jugar amb les paraules ni aparentar una altra cosa, a l'etiqueta ho deia molt clar que parlava de castells, però no teniu per què saber que això de les etiquetes jo m'ho prenc seriosament. No hi ha canvis, ni nous camins, ni esperances, ni noves il·lusions. Més aviat, el retrobament amb alguna cosa que havia perdut, i que potser estic recuperant (o guanyant): gaudir amb els castells, fins i tot quan no en faig.

    No obstant, tant si ho havíeu entès com no, moltíssimes gràcies per passar per aquí i fer l'esforç de comentar.

    ResponElimina
  31. esforç? cap ni un, eh? Un veritable plaer passar sempre per "casa teva" a llegir-te :)

    ResponElimina
  32. Què bonic aquest post xexu!! una abraçada!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.