dimecres, 2 de setembre de 2009

Contrastos


Ahir dormia en pijama d'hivern i un nòrdic, i s'estava la mar de bé. Avui he dormit en calçotets, amb un llençol ben fi, la finestra oberta i el ventilador engegat.

Fa molt poquet caminava per llargues extensions de verd que semblava que no s'acabarien mai, si no era per escarpats penya-segats. Avui he rebut tres trucades dels meus companys de feina, entre d'altres gestions, avorrits i amb ganes que torni, recordant-me que dilluns s'acaben els meus dies de descans.

S'acaba parlar d'un viatge que ha estat màgic en molts sentits, que ha renovat llaços que no calia renovar, i que ens ha deixat a la retina uns paisatges d'un altre món. I Edinburgh, una ciutat que no vol canviar, que no vol avançar, una ciutat monocroma de formes eclesiàstiques, però que quan la mires per dins t'acull com ha acollit els meus amics. No vol canviar, i espero que mai no ho faci.

I per enllaçar aquests dies fora de sèrie amb el que sol ser aquest blog, una petita reflexió del viatge de tornada, d'una conversa de les que m'agrada tenir, amb una persona amb qui m'encanta tenir-les. A la vida de vegades ens sentim perduts i no sabem què busquem o què ens cal per sentir-nos bé. A mi em falten moltes coses de les que esperava tenir a aquesta edat. En canvi, altres estan més a prop d'aconseguir-ho, això marca diferències molt clares en les prioritats i fins i tot en el comportament. No obstant, la naturalesa humana fa que mai en tinguem prou, que quan tenim el que volíem notem que encara ens falten coses, que en volem més, encara que no sapiguem què pot omplir-nos. Em preocupa no aconseguir mai allò que vull, però si ara ho tingués, si ara no estigués tan pendent de mi mateix i de les meves mancances i em sentís tan lluny dels objectius, si la meva vida estigués feta i ben muntada, el que voldria aconseguir és no preocupar-me més per mi, i tornar a preocupar-me pels altres, com sempre havia fet. No m'agrada estar tan tancat en mi mateix com ho estic en l'actualitat. Qui no té feina, el gat pentina. Ara ja sé què és el meu gat.

39 comentaris:

  1. Ei, aprofita els dies de vacances que et queden i NO parlis amb els de la feina!!!

    Les persones sempre busquem nous objectius, mai en tenim prou i això està molt bé sempre i quan siguem capaços de disfrutar allò que ja tenim i no viure sempre pendents del que no

    ResponElimina
  2. Que savi...és maco llegir-te de nou.

    ResponElimina
  3. Jo penso que és tant important continuar buscant coses (per sentir-nos millor, encara que sigui un no acabar mai, però buscar, tenir objectius nous, és un motor important a la vida) com saber gaudir del que tenim. Mirar sempre el got mig ple, encara que tinguem ganes d'acabar-lo d'omplir.

    ResponElimina
  4. Benvingut...Els contrastos fan que la vida no sigui avorrida, que no sigui previsible. Respecte a la reflexió final com ja t'ha dit la Mireia, les persones no ens aconformem amb el que tenim, i sempre busquem coses noves. Una abraçada! I afegeixo que aquest apunt m'ha agradat especialment.

    ResponElimina
  5. una molt bona reflexió com gairebé sempre, xexu. potser forma part de la natura humana cercar constantment i adonar-nos, molts cops en plena recerca, que rera aquesta n'hi ha d'altres i altres i altres ...

    ResponElimina
  6. recordant-me que dilluns s'acaben els meus dies de descans.... una mica cabronets els teus companys !!

    ResponElimina
  7. Si quan jo tenia vint anys m'haguessin preguntat com imaginava la meva vida als quaranta-set, no n’hagués encertat ni una. Als quaranta-set anys jo volia ser una mestressa de casa bastant tradicional, potser amb una feina a mitja jornada relacionada amb la carrera que vaig estudiar (i que als vint anys ja estudiava, clar), probablement tindria tres fills (genials, per supost jeje) algun prop dels 20 anys, un altre... diguem... 17 i un petit de 10 :-)

    La meva vida és ben diferent de com la imaginava, però no puc queixar-me. Tinc bastantes coses que no funcionen (algunes sóc jo que no les sé fer funcionar, que no trobo la força), però són coses secundàries. No, no puc queixar-me, perquè no seria just en absolut perquè el més important, ho tinc.

    Per cert... estic d’acord amb el que ha dit Carquinyol, quins companys, tu!!

    Segon "per cert"... Veus com t'ha agradat Edimburg? :-))

    Tercer "per cert"... Ben tornat!! :-))

    ResponElimina
  8. jejeje, estic amb el carquinyol, uns companys molt simpàtics. Fa poc que et segueixo, a arrel del viatge a Escòcia, i m'ha agradat especialment aquesta reflexió. Crec que la gent amb inquietuds, com tu, mai para de buscar. Fixar-se metes és molt sa.

    ResponElimina
  9. Dilluns ja entraràs a treballar, ara oblida't de la feina, els teus companys el que tenen és enveja de que ells estan treballant i tu no, res més.
    No ets l'únic que es fa preguntes, o revisa aquells pensaments que deien, d'aquí uns anys estaré d'una determinada manera i faré aquesta i aquella cosa, i resulta que amb els pas dels anys, ni estàs com et pensaves ni estàs fent el que creies, no hi donis més voltes.
    És bo, buscar nous al·licients i nous reptes, i em sembla que d'aquests a tu no te'n falten.
    Me'n alegro que el viatge t'hagi agradat tant.
    I jo que no suporto els pijames ni tan sols a l'hivern... XDDD
    Petons.

    ResponElimina
  10. A les nits l'estiu no em fa nosa, sempre fa fresqueta per aquí dalt... però dormir amb un nòrdic, calla, que dit així... a! veus? ho hauré de probar algun dia, que anava a posar que ho enyorava, però no, no hi he tingut mai cap nòrdic al llit ;P

    ais... bromes a part...

    M'agrada molt llegir-te així Xexu! content! i amb un puntet de nostàlgia. Diria que ja el tenies abans de tornar?

    L'edat només és això l'edat. Tindrem temps de fer moltes coses, moltíssimes més de les que mai ens hauríem pensat, potser no seran les que somiàvem, però potser superaran les expectatives que teníem dipositades en les nostres capacitats.
    Em pensava que quan arribés a l'edat que tinc ara la meva vida seria d'una altra manera, de fet tampoc hi pensava gaire, però quan era molt més joveneta que ara sí que ho feia. I mira, no hi ha rè del que havia imaginat, però res de res.
    I també pentino al gat, però no pas perquè no tingui feina, no, sinó perquè tinc gat i m'agrada raspatllar-lo (a ell no li agrada gens!!!) i la feina es pot esperar.

    Tu cuida't tan com faci falta, la resta ja vindrà sola. I fes-ho sense fer-te'n càrrecs de consciència!

    Una abraçada!!

    (ja parlo amb normalitat, el que no faig amb normalitat són els comentaris, ja ho veus)

    ResponElimina
  11. Jo també tinc gats, són de colors... ja en tinc tres i mig (el sentit d'aquest comentari tardarà setmanes en ser comprensible) :-)

    ResponElimina
  12. ni els agafis el telèfon!!! que encara falten dies per dilluns!

    ningú té la vida que volia tenir, ningú ho aconsegueix. A tots ens passen coses bones, i aquestes sovint no les valorem, no le tenim en compte i passem a voler-ne de noves.
    I el que no tenim,... doncs hi ha diferents postures. hi ha qui ignora que no aconsegueix els seus objectius, hi ha qui lluita per aconseguir-los, hi ha qui s'enfonsa i hi ha qui es resigna. Se suposa que l'ideal és la continua lluita per aconseguir-los, però de vegades tot és anar fent petits passos, anar poter no resignant-se sinó adaptant-se, anar podent disfrutar del que si que tenim i gaudir de la vida que són dos dies.

    Saber, entendre què és el que et manca, veure que potser estàs massa tancat en tu mateix ja és un pas molt gran per sentir-te millor i anar trobant camí.

    ResponElimina
  13. Tot aterrant de nou aquí, fas una reflexió molt interessant, i quanta raó que tens en moltes coses. No obstant jo penso que és important tenir objectius pels quals lluitar, poc a poc, aconseguint petites fites i proposant-nos-en de noves. Crec que al final, en la nostra última alenada, allò important no haurà sigut aconseguir el que voliem, sinó que tot, tot i absolutament tot hagi valgut la pena i ho haguem sapigut apreciar i viure amb la màxima intensitat possible. Crec que això, i només això, és el que fa la vida tant rica. Un petonet de bona nit!

    ResponElimina
  14. Els que tenim, o creiem que tenim, una ment reflexiva tendem a analitzar el perquè de tot, a voler saber les raons i causes que porten a determinades situacions i a ser inconformistes en l'estat de les coses. Tot això, aplicat a la nostra pròpia existència, de vegades ens porta a estats d'ànim una mica depressius.
    Recordo un conte del Voltaire, en el que un parell de savis adinerats vivien amargats, tot i els seus amplis coneixements i possesions, perquè no eren capaços d'arribar a comprendre el sentit final de l'existència i per tot el que desconexien. S'admiraven d'una pobre dona, que portava una mísera vida, ignorant de qualsevol coneixement, que baixava cada dia al riu a rentar la roba cantant i que, no obstant això, era feliç, el poc que tenia li bastava i no s'embullava el cap amb altres històries. Tot i això, reflexionaren que no canviarien la seva infelicitat per la felicitat de la dona, encara que no estaven molt segurs (com no podia ser d'altra manera).
    Bé, vaia rotllo que he amollat, i no sé si té res a veure amb el que es parlava aquí... benvingut

    ResponElimina
  15. Hem de conformar-nos sempre amb el que tenim . Es la unica manera de gaudir-ho

    ResponElimina
  16. Si t'esperaves tornar i vore com havien baixat les temperatures... ja has vist que estem igual o pitjor :S

    NO agafes trucades de la gent de la feia! jajaja. Dilluns ja hi pensaràs en lo que hi haurà.

    De vegades necessitem passar èpoques de pensar en natros, si natros no estem bé i centrats no podrem ajudar als altres :)

    ResponElimina
  17. En primer lloc, espero que aquestes coses «que esperaves tenir a aquesta edat» siguin coses que «en aquesta edat que tens» vulguis tenir. Ara. No el que abans esperaves que tindries ara.

    Pel que fa a l’ambició contínua inherent en l’ésser humà, crec que pot tenir dues vessants: una de negativa, en què quan arribes al teu objectiu, ja n’estàs cansat i no trobes la satisfacció; i una de positiva, en què gaudeixes del camí fins a l’objectiu, de l’objectiu quan l’assoleixes, et sents satisfet i llavors et planteges un altre objectiu, ja que, al cap i a la fi, la vida és anar lluitant per coses i avançar. A més, «en volem més, encara que no sapiguem què pot omplir-nos»: si no saps què vols, què et cal, mai no podràs aconseguir-ho, perquè vagaràs sense destinació concreta. Això és fatal, perquè el fet d’adonar-te finalment que has estat tant de temps vagarejant sense arribar a fer res pot ser molt frustrant.

    I no deixis mai de mirar cap a tu, perquè és precisament això el que t’indicarà què vols a cada moment, què necessites. Si et dediques massa a preocupar-te pels altres i t’oblides de tu —altre cop...?— arribarà un moment que hauràs assolit el teu objectiu i... aleshores què?

    Pentina tants gats com vulguis, però recorda’t de passar-te de tant en tant el raspall a tu mateix!

    ResponElimina
  18. no podem deixar de ser ambiciosos, i a mesura que anem creixent i coneguent coses noves, això ens fa demanar coses diferents. Segurament no tenim moltes coses i en demanem més de les que tenim, però hem d'aprendre a gaudir d'allò que tenim i renovar-ho si cal.
    M'has posat el caramel als llavis amb edimburg.. aix que hi haurem d'anar!!! Que bé que tornis!!!

    ResponElimina
  19. Mai no tenim el que volem. I molt menys el que havíem imaginat que tindríem.

    Hauríem d'aprendre, des de petits, a desitjar gaudir de cada moment. I a prendre pel cul el què vindrà.

    ResponElimina
  20. És fàcil que floreixin contrastos després d'un bon viatge.

    Suposo que el voler fa que no es gaudeixi prou d'allò que es té. Jo no sé si he buscat mai objectius a llarg termini; de fet, als vint anys no m'imaginava com seria als trenta, de la mateixa manera que ara no em sé imaginar com serà la meva vida d'aquí a deu o quinze anys.

    ResponElimina
  21. No crec que ens haguem de conformar amb el que tenim, jo crec que la vida està plena de coses per descobrir a cada cantonada i em frustro quan sóc conscient de que me les perdo. Serà infantil, però és així.

    També penso que la felicitat absoluta no existeix. Existeix el benestar, que és contrari a la frustració.

    Les disciplines (religioses) orientals diuen que el desig porta a la frustració i la frustració a la felicitat. Per aconseguir, doncs, la felicitat, cal matar el desig.

    Compensa? Compensa deixar de pensar que et manca quelcom per esbrinar què és i ser feliç (ni que sigui per un instant) quan ho aconsegueixes?

    Vaia anada de pilota que he escrit.

    Xexu, dedica't a tu i no et sentis culpable per no dedicar-te els altres, don't carry the world over your shoulders.

    ResponElimina
  22. Em sembla que vols dir que t'has posat a la balança de la vida i estàs reflexionant cap on s'inclina... i encara na va ben bé per on t'havies imaginat/desitjat que aniria... però no t'amoïnis, t'hi aniràs posant de tant en tant, segur, i aniràs fent valoracions...
    Ben tornat!

    ResponElimina
  23. un viatge molt profitós! Ànims i a enfrontar-se a la tornada i a la vida amb valentia!

    ResponElimina
  24. Ningú fa "la pregunta"? :-))

    Molt bé...

    XeXu, quina de les ombres de la foto és la teva? :-))

    ResponElimina
  25. Sovint passa que les nostres prioritats estàn renyides amb les circumstàncies. Sort que no sempre és així! :)

    ResponElimina
  26. Hey XeXud
    Don't make it bad
    take a sad song, and make it better...

    Ho sento noi, però no me la puc treure del cap des que he llegit el comentari de Txari.

    No hi ha problema en pensar en un mateix, ningú t'estimarà més, penso...

    ResponElimina
  27. Benvingut Xexu, i bon viatge el eu, eh? Aprofita, que et queda poquet de llençols, s'apropa la tardor! Jo als 40 tampoc m'imaginava que seria així, com és la meva vida, però, em podia haver anat molt diferent, malgrat tot estic contenta i feliç!! Per cert, oi que els gats enyoren? Salutacions :)

    ResponElimina
  28. Txaro said "Xexu, dedica't a tu i no et sentis culpable per no dedicar-te els altres, don't carry the world over your shoulders"

    Ho ha clavat pero es que te rao!

    petons
    raquel

    ResponElimina
  29. Dius que mai en tenim prou, i és cert... quan tenim allò que desitjàvem ens plantegem un nou repte a assolir, potser perquè és això el que ens motiva a tirar endavant: tenir reptes, projectes, fites. Però m'ha resultat enormement tendre i fantàstic el que has dit: el que voldria aconseguir és no preocupar-me més per mi, i tornar a preocupar-me pels altres. Diu molt de tu, del teu esperit de cuidar els que t'envolten i desitjar que siguin feliços. Potser "tot allò" que tu volies o que havies imaginat acaba apareixent un dia sense trucar a la porta, o potser deixa de ser un objectiu per a tu i acabes tenint altres prioritats, qui sap...

    ànims i a no fotre ni brot fins dilluns! ;-)

    ResponElimina
  30. Moltíssimes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris, avui tindré feina per contestar. Ei, que els de la feina em trucaven de bon rotllo, eh, perquè em troben a faltar, no per putejar. Veig que comenceu la temporada amb ganes de discutir, hehehe, doncs jo també. Som-hi.

    Mireia, és cert, s'ha de saber valorar el que tens, però quan no ho tens és més fotut. No obstant, sempre tenim coses i ens costa veure-les, perquè volem més i més. No curarem mai.

    Judith, de savi res, però penso molt...

    Carme, està bé tenir objectius i il•lusions, i no dic que jo no en tingui, però les que tinc són les que esperava que ja tindria aconseguides a aquesta edat. Per mi, aconseguir els objectius que voldria no implica no seguir volent més, però una de les coses que voldria seria dedicar més temps als problemes dels altres, perquè ells també puguin ser més feliços.

    Kweilan, home, alguns contrastos són durs, eh? Buscar coses noves de vegades porta moltes frustracions, ja que no les aconseguim. Està bé tenir il•lusions, però també hem de saber quan en tenim prou per ser feliços.

    Òscar, potser sí que està en la nostra natura, però crec que també hauríem de saber dir prou. Petites il•lusions sempre va bé tenir-ne, però hi ha qui s'obsessiona amb tenir més i més, i no ho acabo de veure bé.

    Carqui, ben tornat de les mega vacances. Que no ho són de cabronets, això de tornar ho pensava jo, ells em trucaven perquè em troben a faltar. I perquè no tenien internet aquell dia i s'avorrien!

    Assumpta, m'agrada el teu comentari perquè sé que valores molt les coses que tens. Naturalment, te'n falten, coses que pensaves que tindries no les tens, però tot i així, estàs contenta, i per moltes il•lusions que tinguis, vius tant bé com pots i mires de complir-les, perquè els petits detalls t'omplen, i els grans també. Poca gent deu estar contenta i ha aconseguit exactament el que volia en una edat determinada. M'atreviria a dir que això és una excepció. I sí, Edinburgh mooooola.
    Gats de colors? Ja et temo...
    Això de les ombres... posa-hi imaginació. La gràcia és que nosaltres ens hi reconeixem, i la resta de gent no, hehehe.

    Asimetrich, m'alegro que t'hagi agradat la sèrie d'Escòcia, et convido a quedar-te a partir d'ara, si vols. Els meus companys m'enyoren, és normal, hehehe. No ho feien per recordar-me res, això ho pensava jo, ells estaven avorrits. Doncs mira, inquietuds puc tenir, però m'agradaria parar de buscar algun cop. M'agradaria estar en el punt d'acontentar-me amb el que tinc i cercar un altre tipus de coses, com el benestar dels que m'envolten.

    Que no Luthien, els meus companys són molt macos i no em van trucar per enveja ni res, m'enyoren i vam riure molt. Crec que mirar enrere i veure que estem de manera molt diferent al que pensàvem és ben normal. No som endevins, i sempre ens muntem una vida molt maca, però no sempre la podem aconseguir. No obstant, quan fem aquest exercici no podem oblidar de valorar el que tenim, i de coses bones sempre n'hi ha. No et creguis que jo no les valoro, però n'hi ha algunes que em falten i les voldria. No és que vulgui nous reptes, aquests ja vindrien, en tot cas. Em dedicaria a conservar i potenciar el que tinc. Em sembla que és una magnífica cosa a la que dedicar-se. Ai, tant bé com s'està en pijama...

    ResponElimina
  31. Elur, no ho has provat mai? Jo hagués preferit una nòrdica, però a casa els meus amics no n'hi havia i em vaig haver de conformar. Però el nòrdic feia escalforeta igual. Així que em veus content? Me n'alegro, jo no me n'acabo de veure, però bé. I el puntet nostàlgic... doncs sempre hi és.
    L'edat a mi m'afecta en certa manera, però més aviat és el fet de no estar aconseguint les coses que vull el que em preocupa. No és que m'hagués imaginat grans coses en el passat, no sóc massa ambiciós, però suposo que donava per sentades algunes coses que no hi són. Per exemple, no pensava ni m'importava l'estat laboral que pogués tenir, però en cas d'estar en disposició, pensava que potser seria pare a aquestes alçades. Ara ho veig tan lluny això...
    En sé d'uns que tampoc els agrada ser raspallats...

    Rits, valorem poc el que tenim, massa poc. El que ja hem aconseguit sembla que ja hagi passat de moda, i que ara ens calguin nous estímuls, i tot i que pot estar bé tenir noves il•lusions i lluitar per aconseguir-les, cal reivindicar el que tant esforç ens ha costat aconseguir. Això no és conformar-se, és valorar les coses, les petites i les grans, les nostres, en definitiva.
    I potser ara em contradic a mi mateix, però adonar-me del que em passa em sembla poca cosa, en vull més, vull fer-hi alguna cosa, notar que ho estic aconseguint. Sé com m'agrada ser, i no és així. Però això no és aconseguir res nou, sinó reconquerir-ho, i m'entren les presses per anar més de pressa.

    Nymnia, la vida és una lluita constant, i petites fites sempre n'hi ha i n'hi haurà. El que vull dir és que un cop que has aconseguit els estàndards vitals que desitjaves, potser després no ens cal aconseguir grans coses, i els objectius que puguem tenir ja no són per a nosaltres, sinó, per exemple, fer una mica més feliços cada dia els que ens envolten. Això, sens dubte, també ens farà més feliços a nosaltres, és clar. En gran part, això és valorar el que tenim, i no menysprear-ho un cop ho hem aconseguit.

    Angle, això que dius de manera magistral a l'inici del teu comentari, una persona que vaig conèixer fa mooooolts anys ho va resumir amb que 'pensar és dolent'. Buscant respostes trobem sempre moltes misèries. El conte de Voltaire (que desconeixia... el conte, no a Voltaire) és encertat. Tots volem el que no tenim, però després tampoc no ens canviem per ningú. És allò de que tothom voldria ser un jugador del Barça, però quan penses en la fama, els compromisos, en que no et deixen viure tranquil... ja t'ho penses una mica. Però sí que volem cobrar com ells, és clar...

    Garbi24, jo no seria tan taxatiu. Sempre he apostat per no conformar-se, per lluitar per millorar les nostres situacions. Ara bé, quan assoleixes el nivell que desitjaves en un camp, has de saber valorar-ho i no començar a menystenir-ho. Llavors ens 'conformem voluntàriament', i no només valorem el que tenim, sinó que lluitem per conservar-ho.

    Bajo, no fotem, les temperatures han baixat. Encara no estem salvats, però si no, ara estaria ja suant com un pollastre! Dilluns serà divertit a la feina, però no per la tornada, sinó perquè inauguren l'edifici. En part, per això em trucaven, hi ha coses que he de saber, però sobretot és que s'avorrien molt sense internet, i que m'enyoren.
    El meu problema és que no passo una època de pensar en mi, això no ho sé fer massa. Simplement és que tinc una mena de tancament que no em deixa estar pendent dels altres, i em perdo coses, no estic al cas. Però tampoc faig res per ajudar-me a mi.

    ResponElimina
  32. Núr, bona apreciació inicial. Sí, el que esperava tenir és el que voldria tenir ara, i mira, tinc clar que l que vull ara no ho vull aconseguir gaire després. Vull dir, no és que pensi com estaré d'aquí 10 o 20 anys (perquè vaig amb retard), però sé que no vull trigar aquest temps a aconseguir el que vull als 30, llavors no em servirà.
    La consecució d'un objectiu aporta una felicitat momentània, com totes les felicitats, i ens sentim molt bé fins que ens hi acostumem. Penso que hem de saber valorar el que hem aconseguit, encara que ens plantegem nous reptes. No pot ser que en arribar a un lloc ja no tinguem ganes d'estar-hi. No sóc diferent de ningú, però m'agrada valorar les coses que he aconseguit, i no em plantejo millorar, a curt termini, les coses que em van bé. Per exemple, he trobat una bona feina, que sé fer bé, i tinc uns companys fantàstics. Però paguen molt poc, comparat amb altres empreses del sector. Però mentre arribi a final de mes, jo estic molt content i orgullós de tenir aquesta feina, i fa temps que no busco ofertes de treball, com fan alguns dels meus companys. De vegades el sou condiciona molt, però a mi ja em va bé, vaig tirant.
    Justament de frustració parlava. Hi ha gent que ho té tot, però que no se senten satisfets. Però si ho tenen tot, com saber què és el que els falta. Doncs aquí comencen els problemes. El malestar s'acumula, ja que són gent que ho intenten, però res els acaba servint per millorar aquesta sensació de buidor. T'asseguro que jo no sóc així, m'agraden les coses bones que tinc, i em fan feliç els detalls.
    El problema és que no miro per mi tampoc, almenys en sentit positiu. Em quedo clavat en les coses que no van bé, però tampoc faig res per arreglar-les, almenys activament. Això sí, magistral la teva frase sobre pentinar gats!
    Quin gran comentari, així dóna gust!

    Instints, jo sóc partidari dels petits èxits, i de mantenir-los. Els objectius, les il•lusions, els petits reptes vitals sempre hi són. Però quan hem aconseguit una cosa que desitjàvem, no podem deixar de desitjar-la sense més, hem de valorar més el que hem aconseguit.

    Alepsi, justament és de petits quan aprenem a no valorar el que tenim. Ens entestem a tenir una joguina, i després de jugar-hi un parell de cops, ens en cansem i queda arraconada. Després fem el mateix de grans, el que passa és que les joguines són d'un altre tipus.

    P-CFA..., jo tampoc ho havia imaginat de manera conscient, però crec que són idees que preconcebem, donem per segur que a certa edat estarem vivint d'una determinada manera, i després l'experiència ens pot dir que estem encara molt lluny. Però també és qüestió de relativitzar, i sobretot acceptar el que sí que hem aconseguit, que no perquè li haguem posat el 'vist', és menys important.

    Txari, per començar, dir que ja saps que les frustracions causen accidents....
    Jo no sóc així, no necessito descobrir el que hi ha a les cantonades, de fet, darrere moltes cantonades m'és igual què hi ha. Això sí, les cantonades que conec m'agrada viure-les intensament. Llavors hem de veure de què estan fets els nostres desitjos. Si aquests estan fets de coses que no tenim, cal lluitar molt. Però alguns estan fets de coses que tenim, i només les hem de potenciar. Per exemple, com ja et vaig dir, m'encantaria viure de cara als altres (desig que ja tinc), si tingués l'estabilitat mental necessària per fer-ho (desitjos que no tinc). Recorda que sóc casteller, i que això de carregar-me pes a les espatlles és una cosa molt meva.

    ResponElimina
  33. Cèlia, sempre estic fent valoracions de vida, m'agrada analitzar el meu estat i el dels altres. Donant voltes a les coses acabes veient molts problemes, però almenys a mi m'aporta certa estabilitat mental.

    Deric, aquí estem, batallant com sempre.

    Trini, és clar, no sempre aconseguim el que volem perquè les circumstàncies no són les que toca. Això sí, aquestes potser mai no ho seran, així que més val lluitar per aconseguir-ho igualment, contra vent i marea.

    PiTis, m'has fet riure! Ja veus que la teva adaptació ha generat un post a ca l'Assumpta, que està en totes! Saps, espero que algú m'estimi més del que jo m'estimo, perquè si no, malament...

    Cris, és important estar content amb el que es té, encara que no sigui el que esperàvem. I és que sense les coses que hem aconseguit no seríem nosaltres mateixos, seríem una altra persona, i no volem viure la vida d'un altre. Doncs no sé si s'enyoren, jo els vaig deixar ben cuidats, els venien a veure cada dia, però quan vaig tornar em van venir a rebre a la porta com sempre, però miolant molt més que de costum. Suposo que era una bronca. Me la mereixia!

    Raquel, com li deia a ella, com que sóc casteller, ja estic acostumat a portar pes, i m'agrada. Ara que fa temps que no faig castells no ho enyoro massa, però si enyoro una mica l'altre pes que em solc carregar a l'esquena, ja que sé que en altres temps me n'he carregat més. I no sé si és cosa de l'edat o del moment que vist, però el que sí que hauria de fer és començar a pensar en positiu, tant per mi com pels altres.

    Laia, pot semblar una mica pretensiós, o de miss de concurs... no sóc cap santet, però estimo la gent que m'envolta, i sempre he intentat cuidar-los, perquè això m'aporta felicitat. Fa un temps que estic en hores baixes en aquest sentit, participo menys, no estic tan al cas, i això no m'agrada. Per això penso que si tingués la vida que altres tenen, que és la que jo desitjo, amb els seus pros i contres, el que em marcaria com a fita seria mantenir-la i invertir el temps que no he de dedicar en pensar en el meu malestar en pensar en els altres i els seus problemes. Aquesta és la idea, m'agradaria poder-la complir, però qui sap, potser em torno un egoista i només penso en mi.
    Per altra banda, quan ja s'ha assolit el que volíem, sempre hi ha petits reptes que mantenen la nostra il•lusió, i poden ser de caràcters molt diversos. El que no podem fer és menysprear el que ja hem aconseguit.

    ResponElimina
  34. A mi les meves em fan el mateix, són unes provocadores i castigadores, mare meva!! Un petó :)

    ResponElimina
  35. Content pel viatge Xexu, em referia a aquesta alegria, per la resta de coses et veig tranquil més que content :)
    oh! jo em pensava, quan tenia poc senderi, que als 35 ja tindria com a mínim 3 enanus, imagina't! i ara... uf, només de pensar que hauria de buscar un pare m'estresso! jejeje

    ResponElimina
  36. Ja veuràs que t’agradaran els meus gats de colors!! (*) El que passa és que hem d’esperar la data del seu naixement. Jo calculo que un mes, però ja se sap que aquestes coses mai són exactes. Hi ha parts que s’avancen i parts que arriben més tard... en aquest cas la gata “mare” sol ser més abans de retards, però ja ho veurem. Són vuit gatets i... no, no, ja no dic res més jeje

    Home!! Com vols que endevini quina és la teva ombra si no tinc ni idea de com és “l’original”, no puc saber quina ombra projectes!! jajajaja

    (*) No has de témer res, home, que he dit “gats”, no pas “canelleres” :-))

    ResponElimina
  37. Va, m’arrisco.
    Ets la segona ombra començant per l’esquerra de la imatge. Per què? Doncs perquè per la posició de les mans, sembla que aquesta ombra és la que té la càmera, és "l’ombra fotògrafa” i suposo que la foto la vas fer tu.

    Si l’he encertat m’has de donar el Premi a la blogàire amb més lògica deductiva de tota la catosfera, però si no l’he encertat no passa res, eh? jajaja no hi ha penalització ni res de res :-))

    ResponElimina
  38. Tots busquem, sense aturador, i la prova més palpable és el que fem aquí. Tu dius molt bé el que ens passa de vegades, no acabem de trobar perquè tampoc acabem de saber el que busquem i la insatisfacció és el senyal que ens cal per dir, encara no sóc jo, encara no estic bé, encar em falta un pas enllà... i el dia que això s'acabi, ja no seràs tu, o serem a l'altre barri...
    Un petonàs, i torna!

    ResponElimina
  39. Dius: "el que voldria aconseguir és no preocupar-me més per mi, i tornar a preocupar-me pels altres".

    I jo penso que l'objectiu ha de ser preocupar-se pels altres, directament, i només així deixarem de preocupar-nos per nosaltres mateixos. No et pensis, XeXu, la teoria me la sé i me la crec molt, però sóc conscient que hi ha èpoques en que costa molt posar-la en pràctica. Segur que si t'ho proposes, ho aconsegueixes; no en tinc dubte.

    PS: Estic d'acord amb qui ja ho ha dit: aquests companys de feina no et convenen (és broma). Et truquen quan ets de vacances?? Ei, està bé que t'estimin, però... recordar-te la feina, abans de dilluns 7?? Cruel, ho trobo! ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.