diumenge, 9 d’agost de 2009

La felicitat

Llegeixo a Punset, i m'avorreix. A veure, té coses interessants i em fa pensar, però moltes estones et fa entrar en espirals que sembla que no tenen sentit. Busca les claus de la felicitat, remena les investigacions científiques de gent que es dedica a estudiar-la. Bé, jo sóc científic i no crec que la felicitat es pugui estudiar, o almenys ho espero. Penso que és molt millor que segueixi sent un misteri. Entre d'altres coses, perquè no hi pot haver veritats absolutes en aquest camp, i si hi fossin, segur que algú les faria servir per treure'n profit: "Felicitat garantida per un mòdic preu". Em sona horrible.

No he acabat el llibre, però m'ha cridat l'atenció que l'autor aporta proves basades en estudis científics per demostrar que algunes de les coses que popularment es creu que generen felicitat són un mite. Les que diu són la feina, la salut, la família, els diners, l'educació i el grup ètnic. Cadascú pot pensar si algun concepte d'aquests li aporta felicitat o no, el cas és que les proves es basen en estudis estadístics, i qui és ell o qualsevol altre per dir que una cosa no aporta felicitat? Si en aquesta llista arriba a incloure l'amor, hagués tancat el llibre i no l'hagués obert mai més.

La felicitat és efímera, està feta de coses petites. No hi ha res absolut, i això fa que el que em fa feliç a mi a un altre el deixi indiferent. Tothom és diferent i té les seves pròpies preferències, esperances, il·lusions, alegries. Quan són compartides és fantàstic. Però quan no ho són, podem dir que som feliços igualment, o hem de demanar permís als entesos? Home, en un tema tan important com la pròpia felicitat ens han de dir el que ens pot i el que no ens pot fer feliços? Ni crec que pugui ser un estat permanent, ni que hi hagi una clau o un codi per tenir felicitat assegurada. Potser un dia ho entendrem, però per ara, per què no ens deixen ser feliços o infeliços i prou?

33 comentaris:

  1. Cadascú es treballa la seva felicitat com vol o pot , el que per uns es fatal a els altres els es gloria ,i al final crec que la felicitat es gaudir del que realment tenim i no del que desitjaríem tenir.
    Qui no es conforma es per que no vol ....tot i que no en tenim mai prou.

    ResponElimina
  2. Per sort la felicitat no és un estat permanent. Com sinó podríem valorar-la? De tota manera crec bastant fermament que, en condicions en què els mínims vitals estan garantits, la felicitat es troba dins de cadascun de nosaltres. Hi ha gent que pot sentir-se feliç en condicions adverses i, en canvi, n'hi ha d'altres que no estan mai bé enlloc. Als instituts es veu molt (suposo que en altres feines també, però jo conec la meva): hi ha profes que en qualsevol lloc i amb qualsevol tipologia d'alumnes estan a gust i se senten feliços amb la feina i n'hi ha que van canviant d'institut pensant-se que és el lloc el que no els fa feliços. No s'adonen que la infelicitat la porten amb ells i el pitjor de tot és que si no vigiles te l'encomanen!!! Bona setmana.

    ResponElimina
  3. La felicitat és absolutament subjectiva i íntima. No hi ha un estereotip perquè cada persona és diferent.

    ResponElimina
  4. No tinc clar què és la felicitat ni si és pot ser constantment feliç. Hi ha moltes frases fetes com aquella que diu que "no és feliç qui més té sino qui menys necessita" que són una soberana bojeria. Aquell que no necessita que l'estimin, que no necessita sentir-se a gust amb la seva vida (i això engloba un munt de coses), no és feliç, és un psicòpata.
    Gosaria dir que la felicitat no es pot messurar, no és una veritat absoluta ni una realitat conceptuable. La felicitat és aquí, ara allí, es mou, va i ve, són moments.
    Per aquells que heu estudiat física, sabreu que no es pot saber la posició d'un electró i que l'intent per a observar-ho modificaria substancialment els resultats. El mateix passa amb la felicitat, no podem saber on es troba ni com es mou i intentar saber-ho ens fa, si cap, més infeliços.

    ResponElimina
  5. coincideixo amb tu... la felicitat és feta de petits instants... diferents per a cada persona i molt probablement diferents segons el moment (a mi em passa...) i coincideixo amb la fada... la felicitat es porta dins... és un estat mental que es pot amanir amb moltes coses... benestar físic, il·lusió, ganes de viure, projectes vitals en marxa, serenitat, ... i un munt de coses més (probablement no s'acabaria la llista i cadascú faria la seva pròpia...)
    el més important de tot és tenir els ulls ben oberts i la certesa que qualsevol moment pot omplir-se de felicitat si s'està ben atenta i predisposada...
    avui... mentre queia un xàfec a mitja tarda... he respirat profundament... i he sentit un instant de felicitat absoluta...
    :)

    ResponElimina
  6. Crec que tens tota la raó. Voler teoritzar sobre una cosa tan subjectiva penso que és una mica absurd. En tot cas, puc meditar sobre què em fa feliç a mi. A part, sempre he tingut la sensació que és una cosa tan efímera…

    ResponElimina
  7. Avui crec que seré breu, perquè ho podria resumir en una sola frase: Estic totalment d'acord amb tu. Total i absolutament.

    M'ha cridat l'atenció això que dius de que si, veritablement es pogués saber què és el que fa feliç ràpidament trobariem qui en voldria treure profit: "Felicitat garantida per un mòdic preu". Em sona horrible.
    Jo crec que sona tan lleig perquè es veu artificial... i la felicitat artificial ja no és tal.

    La felicitat és un moment, un instant, quelcom que t'omple i és espontani... i un dia pot ser una cosa i un altre dia una cosa totalment diferent...

    Diu la Mar que veure un xàfec aquesta tarda l'ha fet sentir feliç... i ho entenc perfectament. Jo, que fa quinze dies que em trobo aixafada i cansada per la calor, que em "xucla" l'energia i em fa estar sense ganes de fer res i com tristona, quan, fa una estoneta, he sentit tronar i he notat un suau aire fresquet, he sortit a la terrasseta i, en aquells moments, m'he sentit feliç.

    ResponElimina
  8. quina casualitat, m'he passat mig matí filosofant sobre la felicitat, i del que hem parlat i discutit, estic completament d'acord amb tu que és una qüestió ben personal i que cadascú l'enten de manera diferent.

    El que he acabat entenent és que en parlar de felicitat, es pot parlar de maneres diferents, que hi ha diferents estadis, un més personal i un més global. La personal és com entenem que sóm feliços i la global que és el conjunt de la felicitat per tots.

    Per mi el més fonamental de la felicitat o sentir-se feliç ve del estar bé amb un mateix, acceptar les virtuds, defectes, guanys i perdues i viure el dia a dia tal com vols, com el necessites. No pots tenir una sensació de felicitat permanent, xò si estar bé, tranquil (i cadacú necessitarà el que necessitarà per sentir-se així). I quan ets capaç d'adonar-te que tens una estona on et sents bé, a gust, tranquil, on res no t'inquieta, llavors te 'nadones que ets o has estat feliç. valores aquests instants de felicitat.

    Del que han dit els compis de discussió, em quedo amb el que un deia que ets feliç quan no et costa dormir, perquè llavors és que res t'inquieta.

    ResponElimina
  9. Quin "temón", nen! Si tenies ganes de fer-nos xerrar, amb aquest tema segur que ho has aconseguit!

    Tanta filosofia sobre la felicitat, si és un camí o un objectiu, si la causa això o allò, si tothom la "rep" igual o no... Suposo que val la pena fer-se preguntes per intentar entendre moltes coses que se'ns escapen, però... i si mirem de trobar la felicitat en coses petites, que no costen diners, que no fan mal a la natura, que no perjudiquen els altres...?

    La Mar sent felicitat amb un xàfec; ho entenc. Perquè no intentem ser feliços amb cada xàfec, amb cada conversa compartida, amb cada obrir els ulls al matí, ...?

    Tan de bò no l'haguéssim de buscar, i la trobéssim tots!

    ResponElimina
  10. El dia que ens venguin la felicitat enllaunada i amb una etiqueta que hi marqui el preu, ja podem plegar veles.

    La felicitat son aquells petits moments que et fan somriure, pot ser una mirada, un somriure complice, un passeig tranquil, un concert, una tormenta d'estiu, jo que sé, mil coses i cadacú les valora diferent.
    El que em fa feliç a mi, potser no causa la mateixa sensació al veí del costat.

    ResponElimina
  11. Més que efímera, jo diria que és intermitent. Amb intermitències del tot irregulars. Quin valor li donaríem a la felicitat si no fos aixi?

    ResponElimina
  12. No a tots ens fa feliços el mateix, ni per a tots és el mateix la felicitat. Per a mi, és un estat, un moment en el qual sents que tot és complet, no en el sentit que ja no calgui res més i s'hagin acabat les ambicions i les esperances, sinó en el sentit que pots gaudir del món, dels sentiments, de tu mateix i cada dia té sentit per si mateix.
    Però segur que cadascú pensa que és una cosa diferent, chi lo sà! el més important és respectar que cadascú sigui feliç amb el que vulgui, mentre no faci mal als altres ^^

    ResponElimina
  13. Deixem que hi hagi aquell punt de misteri i així no s'apagarà el desig ni les ganes de trobar la felicitat en les coses més ínfimes!
    Qualsevol moment pot fer-nos sentir feliç!

    ResponElimina
  14. Ostres, no tinc temps de llegir tots els comentaris, que de ben segur són interessants... diré la meva, doncs, amb el risc de que algú ja ho hagi dit.

    Evidentment, la felicitat és quelcom particular de cadascú. Tanmateix, en una societat es poden donar algunes condicions per tal que sigui més fàcil per tots plegats aconseguir aquest nivell de felicitat. Les plantes creixen arreu, però si les condicions són favorables (terreny, clima, ...) el seu desenvolupament serà més fàcil.

    ResponElimina
  15. Han aconseguit decidir què ens ha de fer por i què no, perquè no han d'intentar-ho amb la felicitat? és més, crec que ho estan aconseguint, només has de mirar quatre anuncis o quatre pelis/sèries nyonyes i no tan nyonyes (el missatge sempre hi és).
    La felicitat no existeix.
    Existeix l'alegria i més que buscar-la hem de deixar que ens arribi :)
    Saps que vaig deixar d'escoltar l'ofici de viure molt abans de les vacances (seves)? m'esperverava cada vegada que hi havia un 'coach' (que era quasi cada dia) o un psicòleg i parlava com si posseís la veritat absoluta.
    I ara m'adono que negant la felicitat i dient això de l'alegria semblo un d'ells... ais.

    Una abraçada alegre!

    ResponElimina
  16. Ens van canviar la geometria per l'estadística, i el professor va introduir així la matèria que ens explicaria: "En Pere i la Maria tenen gana, la Maria té diners i en Pere no. La Maria es compra i es menja dos pollastres, en Pere res. Estadísticament, s'han menjat un pollastre cada un." Sempre m'ha fet pena en Pere i sempre he cregut que no s'ha de fer massa cas a les estadístiques. La felicitat no es pot tancar entre nombres i variants, modes i campanes. La felicitat és, esdevé i ens omple, es dissol i s'amaga... quin mal hi ha en no poder subjecta-la a lleis alfanumèriques imposades?

    ResponElimina
  17. Ostres, Elur, m'has deixat parada amb això de que la felicitat no existeix però existeix l'alegria.

    M'agrada el blog d'en XeXu per que ens fa pensar, reflexionar... En aquest cas estic en desacord amb tu.

    Bé, de fet, aquest és un tema tan interessant i, al mateix temps, tan subjectiu, que suposo que hi haurà un munt d'opinions divergents, opinions semblants amb diferents matisos, etc.

    En la meva opinió es pot ser feliç en algun moment en que no estàs "alegre" (o, potser, el meu concepte d'alegria és diferent al teu) i estar alegre sense ser veritablement feliç.

    Com quan erem petits i ens explicaven la teoria dels Conjunts (unes mates ben estranyes, tan estranyes que jo les entenia jeje) doncs això seria una Intersecció de Conjunts: Felicitat (A) i Alegria (B) són coses diferents, tot i que, a vegades, tenen elements comuns.

    Per mi, la felicitat és quelcom més profund, l'alegria és més "externa", més sinònim de "festa".

    En un moment en que jo senti una gran pau interior, la paraula que em vindrà al cap serà "Felicitat" i no "Alegria".

    Puc estar en una festa i mostrarme alegre, i ser sincera, però no ser "especialment" feliç.

    Si el Barça fa un triplet estic alegre i feliç jajaja.
    - Alegre perquè tinc ganes de cantar i ballar i fer el ruc
    - Feliç perquè veig com n'està de content el meu marit, i això és el que jo vull; em recordo de mon pare, penso amb ma germana i amb amics que sé que també estaran contents...

    Jo puc sentir-me feliç a vegades a partir d'un record trist. Record que assimilo, medito i, quan aconsegueixo pau, sóc feliç.

    No sé si s'entén. Si penso una manera més clara d'explicar-ho tornaré :-))

    En quant a l'exemple del pollastre i les estadístiques que ha posat Manuscrits, el meu pare sempre el deia :-))
    A ell no li agradaven gens les estadístiques i a mi tampoc.
    "Els catalans es gastaran un promig de XXX Euros a les rebaixes" té algun valor això?

    Doncs si ja em desagrada en coses així, fer estadístiques de felicitat encara m'empipa més. Jo sóc feliç quan ho sóc, no quan em digui el càlcul aquest...

    ResponElimina
  18. Jo també em vaig llegir a en Punset, i he de dir que l'he escoltat i llegit bastant amb aquest home, però amb lo de la felicitat per exemple, estic més d'acord amb en Bucay que amb ell, ja que es basa en termes molt més humans i no tant científics, i així sembla que et sigui més proper.
    Cadascú valora la seva felicitat i la dels altres segons moltes coses i sobretot segons la seva escala de valors (penso jo).
    Petonets!!!

    ResponElimina
  19. exacte, no hi ha cap veritat absoluta

    ResponElimina
  20. Per mi la felicitat també és interminent; no crec que duri sempre, però el que és emocionant és trobar el camí per aconseguir la felicitat.
    Així , el llibre no ens el recomanes pas?

    ResponElimina
  21. Uf, he de reconèixer que el tema del post se'm queda una mica gran, no es pot parlar de segons què amb quatre línies, i pretendre que has escrit una cosa decent. La felicitat es mereix rius de tinta, es mereix molta consideració, per tot el que és, i per tot el que no sabem que és, per com ve, per com se'n va. Però no vull ser com els que l'estudien, només vull ser com els que la senten. Tinc les meves idees, i aquestes van amb mi. Sé el que és ser feliç, i també el que és la infelicitat. Gairebé mai es pot saber què et causa una o altra. I és més, hi ha una cosa que pot provocar-les les dues al mateix temps, segurament l'única cosa que és més gran que la felicitat mateixa: l'amor. Però ja m'estic embolicant massa. Gràcies a tots per aquests magnífics comentaris, que un cop més milloren en molt el meu escrit.

    Garbi24, sempre he estat en contra del conformar-se. Sense il•lusions, sense perspectives, crec que la nostra vida s'acaba. Però aprendre a gaudir del que tenim i no menysprear-ho és una bona font de felicitat. Això si el que tenim ens omple, és clar. Sempre volem més, però això no vol dir que haguem de passar del que hem aconseguit.

    Fada, aquí podríem diferenciar els pics de felicitat. Tu pots estar contenta i satisfeta amb la teva vida, pensar que no necessites res més, i et consideres feliç. Però llavors passa un detall que et deixa meravellada i et genera un somriure que se't queda gravat. Això seria un pic de felicitat. Bé, així ho anomeno jo. Aquest són els estats no permanents, no poden durar massa, però com en tantes altres coses, si duressin gaire no els valoraríem convenientment.
    El problema de la gent que no troba mai el seu lloc és que no s'adonen que el que els passa no és a fora, sinó que ho porten arrelat a dins. Expliques un bon exemple. La gent aquesta dels instituts hauria de deixar de pensar que no troben un bon lloc de treball per començar a creure que potser han equivocat amb la vocació. Trobar les causes de la infelicitat no és gens trivial, segur que per culpa d'això hi ha moltes malalties mentals. No ens adonem que ho estem passant malament fins que ja és tard, i llavors la recuperació és llarga i dolorosa. Si ens haguéssim adonat de quina era la molèstia en el moment que aquesta va començar, tot aniria molt més ràpid.

    Marta, aquesta diferència entre nosaltres ens fa diferents dels animals, podem triar moltes coses, i potser les que ens fan feliços no són un exemple de poder triar, però si que és cert que cadascú és un món i reacciona davant d'uns estímuls que varien molt.

    Angle, un comentari magistral. Hauries de convertir aquest petit escrit en post, o enviar-ho directament a en Punset, a veure si es deixa de tantes collonades (amb perdó). Fins i tot se'm fa difícil contestar-te. A veure, m'ha agradat el símil amb els electrons. Buscant les causes de la felicitat ja l'estem condicionant. Si et trobes un dia que t'has llevat amb el peu que toca i estàs inusualment content, i llavors algú es posa a analitzar les causes de la teva sobtada felicitat, segur que et toca prou la pera amb preguntes absurdes com per modificar-te l'estat, fins i tot perquè se't passi i que et posis de mala llet. No crec que es pugui mesurar, i tampoc predir. Saps que si dónes la notícia a algú de que acaba de guanyar mil milions d'euros veuràs que se li il•luminen els ulls, i la felicitat serà d'allò més pura. Llavors què, una de les altres frases típiques, els diners no fan la felicitat? Jo crec que sí. En aquest cas segur, encara que sigui momentani, però és que la felicitat és això, moments. O el que deia més a munt, considerem que és un pic de felicitat, que després es passarà, però en aquest moment, real com el que més. O quan el teu equip guanya una competició. Quina ximpleria, no? Però ben contents que ens posem. Qui pot dir que aquesta felicitat totalment passatgera és menys real que qualsevol altra? En canvi a alguna gent els serà completament igual aquest èxit esportiu. I així continuaria i continuaria...

    ResponElimina
  22. Mar, em sona que fa temps passessis per aquí, però per si de cas, et dono la benvinguda a casa meva. Sí, sí, si és que no només és diferent entre persones, sinó que en una persona mateix varia en funció de molts factors. El que no acabo de veure clar és que calgui estar predisposat per trobar la felicitat. De vegades aquesta arriba, per detalls que ens passen, per coses que no esperem, i ja som allà dalt, des d'un estat que no era el més propici. D'això en dono fe, i n'he fet alguns posts fa temps (ho he vist repassant els escrits que tenien a veure amb la felicitat). I tu mateixa ho dius amb el teu exemple, que ha agradat a uns quants comentaristes de per aquí. No t'esperaves que el xàfec et fes aquest efecte, oi? I mira, s'ha posat la mar de bé. Un altra dia et tocarà la pera que plogui.

    P-CFA..., el problema de l'ésser humà és que cadascun és un món, i això ens dóna certa gràcia. Si fóssim tots iguals seria molt més fàcil estudiar-nos i establir patrons, com es fa amb els animals, però no se'ns pot estudiar com fan en aquells documentals de la tele. Naturalment que mantenim uns patrons, però tot i que al llibre parla de felicitat en tots els nivells de l'escala d'éssers vius, em sembla ridícul comparar-nos, per nosaltres la felicitat no és només trobar menjar, coordinar-nos amb tots els altres del voltant, o aconseguir la millor parella reproductiva. Tenim altres coses, i cadascú té les seves. No se'ns pot posar a tots en un mateix sac, i és més, potser no se'ns pot posar ni a dos en el mateix sac.

    Assumpta, no creus que si hi hagués una fórmula per aportar felicitat de manera garantida, algú en faria packs per poder-los vendre? No sé si sona artificial, però fa por. Això es pot aconseguir amb drogues, però és l'únic exemple que se m'acudeix. Es pot mantenir una vida prou feliç, tot i que tindrà alts i baixos, però el que ens farà sentir feliços realment seran els pics de felicitat. Aquell missatge amb un t'estimo inesperat que se't posa tan bé quan més ho necessites. Aquells ulls gairebé vidriosos que reaccionen a algun estímul... això és escapar-se la felicitat pels ulls. És quan més clar ho he vist.

    Rits, i ara em diràs que t'he robat un altre post! És un bon tema per debatre, sens dubte, i m'agraden les conclusions a les que heu arribat. Es podrien establir nivells de felicitat, però em sembla que això és classificar massa. Penso que és qüestió de llindars, com amb l'amor. Que hi hagi moltes formes diferents no vol dir que les haguem de diferenciar, s'és feliç o no se n'és. I sí que es pot tenir uns nivells basals i després tenir un pic de felicitat, que es nota molt més.
    Acceptar-se a un mateix és símptoma de felicitat, això segur. I també estic d'acord amb això de la manca de preocupació. Crec que es pot arribar a un estadi en que tens controlades les diferents parts de la vida, saps com funcionen, les acceptes, no et generen mals de cap, i llavors pots dir que ets feliç, perquè la vida et funciona. Podràs dormir, i tant, però també gaudir de la vida molt més lliurement sense haver de pensar i capficar-te tant perquè les coses surtin bé. Simplement, surten bé. Heu tingut una conversa molt productiva!!

    ResponElimina
  23. Ferran, llegir les vostres opinions sempre és un plaer, sempre aporteu moltes visions interessants, aprenc molt, la veritat. Però aquest cop potser m'he passat i he parlat d'un tema que s'escapa del meu abast, que la felicitat és una cosa molt seriosa, un tema molt gran. Sort que entre tots en traiem algunes coses en clar.
    Estic d'acord que val la pena parlar-ne, filosofar m'agrada. Però en un tema com aquest, més val saber què et provoca felicitat i intentar aconseguir-la. I el que més pics de felicitat et generarà seran les coses petites, això segur. Què hi ha de més petit que tenir un gens i llegir la felicitat en els ulls de qui el rep, brillants, expressius, que no saps si són a punt de plorar o d'esclatar de joia... a això li diem petit. Però per mi és una sensació única, una de les coses més grans que es poden viure.
    No crec que puguem buscar la felicitat. Si la busquem massa serà descafeïnada. Millor quan simplement ve. Em sembla que és el seu estat més pur.

    Luthien, veig que has captat molt bé el meu missatge. No obstant, no t'ho imagines, llaunes de felicitat? Tot arribarà. I sí, aquell dia plegarem veles. El que descrius són el que jo anomenaria pics de felicitat, encara que per ser moments màgics no vol dir que ens generin aquests pics, però són susceptibles de generar-nos-els. Totes les coses que has dit es poden viure amb una persona, la nostra parella, per exemple. Llavors, podem dir que som feliços per estar amb aquesta persona, ja tenim felicitat. Potser no la valorem tant perquè és allà per una temporada. Però aquests detalls màgics, aquests moments més especials, poden fer-nos sentir encara més amunt, i això és el que jo anomeno els pics. I són fantàstics... És clar, cadascú els viurà a la seva manera i amb les seves coses.

    Trini, però si dius que és intermitent sembla com si vingués i marxés sola, i em sembla que necessita certs estímuls per aparèixer.

    Tals, jo coincidiria força amb tu, m'agrada com ho has definit. Però com que també defenso els estats puntuals de felicitat, afegiré que no és que no es tinguin esperances ni altres ambicions, sinó que en aquell moment no desitges res més que el que està passant, que no necessites res més. I aquí s'hi pot arribar per moltes vies, fins i tot per una mateixa persona poden variar en funció del dia.

    Joana, deixar que la felicitat ens sorprengui és genial. Potser és com millor entra.

    Txari, què curiós, juraria que la felicitat era menjar cacauets sota la pèrgola... No, seriosament, hi ha societats afavorides en les que es facilita la felicitat, però això no vol dir que això serveixi per tots els que en formen part, que es poden sentir més o menys realitzats. I si parlem de que la felicitat és molt personal de cadascú, doncs hem de trobar altres termes per caçar la felicitat col•lectiva amb la individual.

    ResponElimina
  24. Elur, en escriure el post em va passar pel cap que, realment, molts estudis dels que els fan els patrocinen les empreses que volen vendre'ns alguna cosa, i busquen la millor manera de fer-ho. No cal dir que els funciona. Però d'això no en diria vendre felicitat, sinó manipular. Encara que, ben mirat, hi podríem establir relacions.
    La teva frase de 'la felicitat no existeix' pot causar estralls, de fet, ja n'ha causat en la sempre atenta Assumpta. Des d'aquest moment us contesto a les dues a l'hora. Per aquest cop, he de donar la raó a la de Reus. No perquè la tingui, i això sigui una veritat absoluta, aquí no som així. Simplement, opinió més igual que ella. Penso que són coses diferents, podria dir que l'alegria és una manifestació de la felicitat. Però crec que es pot ser molt feliç en un moment, o sentir una gran felicitat, però no exterioritzar-ho, no mostrar alegria. El millor exemple que se'm pot acudir, i després em podreu dir nyonyo i tot el que us vingui en gana, és mirar els ulls de la persona que estimes, veure com brillen, detectar com se li dibuixa un somriure fins que aquest li arriba d'orella a orella. Això ho podem estar veient, veure la felicitat en un rostre que adorem, i estar seriosos, però sentir tendresa, sentir emoció, devoció, pau, eixamplament del cor, i en definitiva, felicitat. Però no mostrar símptomes d'alegria.
    Potser sí que tenim maneres diferents d'entendre l'alegria, per mi seria una manifestació. En alguns casos també ens podem mostrar eufòrics i alegres i no necessàriament sentir felicitat. A mi els gos del Barça, per exemple, em fan sentir saltar de la cadira. Però en acabar el partit segueixo pensant en la meva trista vida. I no, durant el gol no he experimentat res semblant al que sentiria després d'un petó ben tendre. Els títols són una altra cosa, ja ho sé, Assumpta!
    És que em provoqueu, em provoqueu...

    Manuscrits, un comentari excel•lent. Abans que res, dir que a mi m'encanten les estadístiques, però depenent per a què. El teu exemple és ben entenedor, i serveix per il•lustrar el que dius després, que la felicitat, com l'amor, no els podem tractar com una suma o una resta, que no són coses tan simples, i no es poden parametritzar. És més, és una ximpleria el sol fet d'intentar-ho, ja que en robar-los l'espontaneïtat es perd tota la gràcia. Ens converteix en poc menys que robots. I mira, després del teu comentari encara tinc més tírria a en Punset i als que ens volen fer creure que saben el que ens fa feliços. Suposo que el senyor Coca-Cola i el senyor McDonald's hi tenen alguna cosa a veure.

    Instints, no he llegit cap des mil llibres que deu tenir en Bucay, i demano disculpes, perquè li tinc molta tírria i intentaré no llegir-ne res. És que no m'agrada que em diguin com han de ser les coses, o com les he de sentir. Si llegeixo un científic i no un que fa llibres d'autoajuda (perdó altre cop), és perquè sóc científic, i la curiositat em pot de vegades. Però ara sé que, tot i els infinits estudis que presenta, quan es parla de felicitat tot són bajanades. Perquè hauria d'haver-hi un llibre d'aquests per cadascú de nosaltres, que som móns diferents. Pretendre generalitzar, ni que sigui en dues persones, és equivocar-se.

    Deric, pel que fa a l'ésser humà, la mort i poca cosa més.

    Judith, el llibre no el recomanaria, és força avorrit. És que a mi em van les lectures dures de vegades. El camí a la felicitat se'l marca cadascú, no pot estar establert, però el que jo prefereixo, és no saber com hi has arribat, simplement, sentir-te feliç i gaudir-ne.

    ResponElimina
  25. Per a mi la felicitat podria ser estar sana com una poma i per una altra persona gaudir de un viatge carinbeny.... fins i tot la felicitat és subjectiva, oi? Gràcies per fer-me pensar sempre una mica :) Salutacions cordials

    ResponElimina
  26. Aviam Assumpta, em dius que pots 'estar alegre sense ser veritablement feliç.'. I jo et pregunto què és ser veritablement feliç? en aquell moment, per efímer que sigui, no ets feliç? i doncs com pot ser que sentis alegria si et sents trista o desgracida o el que sigui? la felicitat veritable quina és? aquesta és la que no existeix per mi.
    També parles de 'no ser "especialment" feliç'... tampoc ho acabo d'entendre, perquè en el context on poses l'exemple et podria fer exactament les mateixes preguntes d'abans.
    El tema Barça, és una altra història, d'allò se'n diu eufòria, que vindria a ser una sobredosi d'alegria o felicitat, digues-li com vulguis.
    Assumpta, Xexu, segons el diccionari l'única diferència entre alegria i felicitat és com es mostra exteriorment. Però jo sóc capaç de sentir una immensa alegria i només dibuixar mig somriure.
    Alegria, felicitat i satisfacció són sinònims.
    Segurament hauria de canviar el titular:
    La felicitat de la que ens parlen, de la que ens volen convèncer, la que volen que busquem, no existeix.

    :***

    ResponElimina
  27. Doncs sí, noi, més clar que l'aigua!

    ResponElimina
  28. A veure si ara em queda... que quan després d'escriure tot un rotllo es desconnecta el trasto i se'n va tot en orris... fa una ràbia!

    Deia que a mi em sembla que si que s'ha de poder estudiar tot, per què no? I la felicita t també. Jo he llegit Punset i ja sé que no és una meravella de rigorositat i que agafa coses d'aquí i d'allà, però ssempre hi he trobat coses que estan bé.

    Els estudis aquests estadístics, no són res més que això... estadístiques per saber quins són els criteris o els aspectes que les persones consideren que els han fet més o menys feliços. Que tot això es reculli ... en un estudi, no vol dir pa s que et diguin que tu també ho has de ser d'aquella manera. Vol dir simplement que hi ha tanta quantitat de gent que són, o que diuen que són, o que creuen que són feliços d'aquesta maenra o per aquest s aspectes d ela seva vida. Ningú no t'obliga... Tu podràs ser felíç tenint uns gatets i jo ser feliç sense gatets. Jo puc ser feliç anant d'excursió com avui i hi ha gent que no repitja una muntanya ni per mal de morir. Saber si hi ha més gent que ho viu així o gent que ho viu aixà... ens pot donar una certa informació útil o inútil tambéd epenent de per a qui sigui.

    Jo si que crec que la felicitat existeix, perquè la noto i la sento.

    Estic d'acord amb la Mar que cadascú podria fer la sev a llista, però segur que moltes coses serien coincidents... no pas en tothom, però coincidents... i per aquñi ja podem coençar a pensar que aquestes coses "acostumen" a portar felicitat a les persones, perquè n'hi ha moltes que les anomenen com a portadores de felicitat.

    I si que crec que arriba d'una manera indirecta més que no pas empaitant-la i buscant-la directament, però també sé segur, que es poden fer moltes coses per millorar el benestar de cadascú... o sigui per apropar-nos a la felicitat. Ara, si ls volem fer o no é s una elecció completament lliure.

    ResponElimina
  29. Trini, però si dius que és intermitent sembla com si vingués i marxés sola, i em sembla que necessita certs estímuls per aparèixer.

    Cert Xexu..., la felicitat ve i marxa sola, com els estímuls que la poden provocar. De vegades, per molt que ens hi posem, no aconseguim adobar bé el terreny per a atreure aquesta felicitat. I molts altres cops, simplement i sense quasi ni adonar-nos-en ens ve com en glopades. És com diu la Carme. És recomanable estar diponible i en predisposició per a ser feliç, però enlloc de gastar la vida buscant aquesta felicitat, segurament és millor deixar-nos anar -de vegades surant, surant ;)- i que ens trobi ella

    ResponElimina
  30. Ostres, voldria fer una parrafada de les meves, però aquest ordinador aquest matí ja m'ha donat un ensurt... em pensava que me l'havia carregat perquè no engegava ni a la de tres. Començava i s'apagava sol un cop darrera l'altre.

    Elur quan dius que ets capaç de sentir una gran alegria dins teu i només dibuixar mig somriure... no creus que llavors ets feliç? :-))

    ----

    XeXu Llegir aquest blog, comentar i tornar a llegir les teves respostes és una passada, de veritat.

    ResponElimina
  31. Completament d'acord, la felicitat és ara i aqui, fets insignificants ens poden dur a una felicitat inmensa. Sabem però gaudirla? Crec que el problema rau aqui. En adonar-nos-en que ens fa sentir feliç i que no. I evidentment i per sort, el mateix que a tu et fa feliç poder a mi no, o si. I llavors quan comparteixes moments de felicitat en comú, poder t'adones que has trovat...

    ResponElimina
  32. no ho sé Assumpta... jo diria que estic contenta ;P

    ResponElimina
  33. Cris, la felicitat és totalment subjectiva, per això, encara que se li puguin establir uns patrons, crec que depèn massa de cadascú per atrevir-se a parlar-ne de manera general.

    Elur, em sembla que entenc el que vols dir. No hi ha una cosa o un estat permanent de felicitat, la felicitat és puntual i un estat en que se sent una immensa alegria, però per mi no només es sent això, a la felicitat, aquest estat momentani, s'hi pot arribar per altres vies que no són l'alegria. A més, tu fas aquestes dues paraules més sinònimes del que jo les entenc, encara que el diccionari et doni la raó. Com que em coneixes de fa temps espero que no entenguis que parlo de la felicitat que ens venen a la tele, sinó que et parlo d'una cosa, un sentiment molt real, que precisament no s'ha de buscar i perseguir, sinó un estat al que s'arriba per múltiples detalls, sovint petits, i que ens fan experimentar unes sensacions de benestar (producte d'endorfines) superior a tants altres estat. Com tantes altres vegades, estic segur que parlem de les mateixes coses, però ens entestem a anomenar-ho de manera diferent.

    Gràcies Duschgel, m'alegro de tenir-te per aquí.

    Carme, en escriure aquest post, vaig saber que me les hauria de veure amb tu, perquè recordo els teus posts del Punset, i si et sóc sincer, vaig l'he llegit ara després de les teves recomanacions. Tot i així, he de reconèixer que m'està decebent i avorrint, encara que, com dius tu, té coses interessants.
    Es pot estudiar tot, però gairebé sap greu que es tracti un tema tan important de manera estadística. Saps que en un futur es parla que els tractaments per algunes malalties seran personificats, ja que tenim tant coneixement del tema que ens adonem que alguns fàrmacs funcionen per unes persones i per altres no, per una mateixa malaltia. Oi que això serà genial quan es pugui aplicar? Doncs si tractem cada malalt de manera diferent, per què hem de suposar que la felicitat és el mateix per tots dos?
    Jo també crec en la felicitat i penso que no hi ha tants motius que ens poden fer feliços com perquè no ens assemblem els uns als altres, però potser el meu rebot és que no m'agrada que em diguin com he de pensar o com m'he de sentir, i llegint el llibre tinc aquesta sensació. Si a mi em fa feliç una cosa que el llibre diu que no augmenta significativament el nivell de benestar, què he de fer, canviar-ho? Que no m'agradi? Ja sé que no, però així em sento, gairebé ofès.
    Buscar-la no serveix per a res, però és clar que es pot fer coses per millorar el benestar i estar-ne més a prop. De fet, no crec que fem coses per perjudicar-nos expressament, encara que segurament molts no ens cuidem com ens hauríem de cuidar.

    Trini, dir que és intermitent em dóna sensació de periodicitat, i no és així, però sí que és cert que va i ve. Buscar-la no porta enlloc, però podem ajudar-nos a nosaltres mateixos a estar preparats per rebre-la, només cal cuidar-se una mica.

    Assumpta, a mi m'encanta veure com debateu entre vosaltres, com feu l'Elur i tu en aquest cas. Resulta molt interessant veure com cadascú defensa la seva postura amb criteri i arguments. A mi m'apassiona discutir, però discutir en aquest sentit, debatre, tractar temes que donen per molt. El primer que perdi el respecte, s'ha acabat el bròquil!

    Menta, és ben cert que les coses petites porten a la felicitat, tant és així que potser hauríem de deixar de considerar-les tan petites. I és clar que compartir moments de felicitat, donat que les persones som molt diferents, significa molt.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.