dimarts, 21 de juliol de 2009

Tot s'hi val

Hi ha tendències que són difícils d'esquivar. Quan s'entra en una dinàmica negativa dins d'un grup, pot arribar a ser difícil de canviar, fins i tot si existeix la voluntat de fer-ho. Que l'amistat es manté és indubtable, però quan la cordialitat dóna lloc a un tracte hostil fingit, aquest amb el pas del temps es pot convertir en hostil de veritat. No entenc la necessitat d'insultar-se i fer bromes de mal gust, de clavar-se punyalades. Mica en mica l'ambient s'enrareix i sembla que no hi pot haver altres tipus de comunicació. Però el pitjor és la sensació de que tot s'hi val. És dur quan et fan veure que tu ets qui porta aquest 'tot s'hi val' més enllà. Arrossegat per la dinàmica, sé que puc arribar a ser molt desagradable. Sé també que en altres ambients no em comporto així, tot i que una mena de fama de radical m'ha anat acompanyant tota la vida. Radical per no callar el que penso, per dir-ho, de vegades, amb paraules feridores, grolleres, potser fora de lloc.

No pretenc ferir, i menys a un amic. No menyspreo a ningú, per molt que ho pugui semblar, no podria. Però no m'agrada ser l'ase dels cops, no n'hi hauria d'haver cap entre amics. Em defenso. Fa temps que vaig decidir no deixar-me trepitjar.

23 comentaris:

  1. Ostres, acabo de respondre un correu que tenia pendent des de dilluns passat. Era d’una amiga del Grup d’Internet en que entrava abans. Una de les poques persones amb les que conservo una bona relació.

    En aquest correu em deia que una altre persona (amb la que també tinc bona relació, però molt més espaiada) havia descobert un nou lloc on es podien crear grups i volia saber per si estaríem interessades.
    Aquesta segona persona també m’ho havia comentat a mi i jo ja li vaig dir que no... i ara, a aquesta noia amb la que parlo més, li he donat moltes més explicacions...

    He dit No perquè ja estava farta de mals rotllos... de brometes que tu has d’acceptar però no pots fer, d’ambients enrarits, com tu dius... de que, quan un dia et canses i en dius tu una, sembla que tu tinguis la culpa de tot, quan saps de sobres que tu (jo) ets una mica imbècil i vas amb una bona fe que a vegades fa riure.
    Jo tampoc vull deixar-me trepitjar... el problema és que, a vegades, crec que encara no n’he après prou.

    Just he reviscut tot això responent a la meva amiga (així la considero, encara que no ens hem vist mai) i arribo al teu blog i veig això... i bé, no és el mateix, perquè tu parles de relacions directes, cara a cara i jo parlo del món d’Internet... però el fet de que, en una primera llegida del teu post, m’hagi sentit tan identificada és perquè suposo que les actituds, siguin parlades o escrites, s’assemblen molt. El gènere humà és, a vegades, molt poc original.

    Trobo que fas molt bé de no callar el que penses. Ara bé, seria millor no fer-ho amb paraules grolleres, feridores i fora de lloc :-)

    ResponElimina
  2. Jo tampoc no entenc ni he entès mai la necessitat de fer bromes feridores. No m'agrada jugar a aquest joc i entenc que és complicat no fer-ho i no deixar-se trepitjar. Trobar-me en un lloc així, per a mi, seria realment difícil. Em costaria molt decidir quina actitud prendre. Però no sé si "no deixar-se trepitjar ha de ser sinònim de fer el mateix que ells. No sé donar-te cap solució, però no em sembla que ferir ningú pugui aportar res de bo al grup.

    ResponElimina
  3. La gent que t'envolta hauria de saber sempre on es el teu limit i el que realment es pot fer o no . Però sempre hi ha gent grollera amb ganes de tocar el que no sona

    ResponElimina
  4. és una mica complex el què has escrit avui. Aviam si ho he entès...
    La meva millor amiga sempre em diu que tinc molt bona intuïció però que a vegades sóc molt radical. Jo et dic que no peco per dir les coses de forma grollera ni passant-me, sinó que sempre intento ser "més constructiva" (això m'ho ha ensenyat la canalla) tot i que no vol dir que no sigui clara. El problema, és la receptivitat dels altres penso jo.
    Hi ha qui accepta i tolera millor que tu li diguis les coses tal i com són i tal i com ets tu i et surten a tu. I hi ha qui no, hi ha qui no ho tolera tant, llavors et crees aquesta fama. Si el grup busca merder i brega et buscaran a tu perquè diguis les coses i siguis arrossegat per la dinàmica.
    Però està bé si t'adones que a vegades allò no ho havies d'haver dit així, que ho podies haver dit millor, perquè ho pots fer.
    Jo vaig molt alerta amb el què dic i amb com ho dic, però sempre dic el què penso, i quan una cosa és no, és no. Mai has de deixar de ser tu, això tinga-ho clar.

    (no sé si m'he explicat gaire... és d'hora al matí...) Petonets.

    ResponElimina
  5. "Arrossegat per la dinàmica". Aquesta és la frase clau del teu escrit, XeXu. Ens comportem en funció de les persones amb qui estem; unes persones ens transmeten certes sensacions, i responem de determinada manera, altres ens en transmeten d'altres, i responem d'una forma diferent. Curiós, oi?, perquè sempre som el mateix... però no sempre responem igual.

    Potser hi ha persones que, per dir-hi d'alguna forma, t'indueixen a actuar "a la defensiva". Si és així, potser aquestes persones no t'interessa tenir-les a prop. Potser el problema no són les teves respostes, potser ho són les persones a qui respons.

    ResponElimina
  6. Jo, igual que la Carme, tampoc no entenc ni he entès mai la necessitat de fer bromes feridores. No m'agrada jugar a aquest joc...

    I trobo genial el comentari d'en Ferran quan diu que, persones que ens arrosseguen a determinades actituds, que ens provoquen respostes negatives, potser és millor tenir-les lluny.

    Hi ha qui sap treure el millor de nosaltres i hi ha qui en sap treure el pitjor...

    ResponElimina
  7. Sí, suposo que hi ha "persones-virus" que enrareixen l'ambient. Si et toca estar-hi a prop, a aguantar com es pugui, però que no et trepitgin!

    ResponElimina
  8. I ben fet que fas!
    No et deixis trepitjar mai, a menys que t'agradi tant com a mi (que em trepitgin un peu amb delicadesa, però notant el pes moderat).

    Al fil dels comentaris diré que has d'estar disposat a rebre allò que dónes. Reconec que m'agrada fer broma i ficar-me amb la gent, de fet, gent d'aquí com l'Assumpta, la Carme i en Ferran ho saben (en garbi24, P-cfacsbc2v i tu potser no tant i la resta perquè encara no els conec), però també emprenyo el meu fill de nou anys per comprovar quina és la seva paciència.
    Les relacions humanes sempre són difícils i penso que prendre-s'ho amb humor és la millor manera de passar un mal tràngol (això és psicologia de parvulari, però... i què?)
    Ànims i recorda les tres "b":
    Balor, boluntat i baciència!
    :-)

    ResponElimina
  9. Vaja, Xexu, benvingut a la colla dels arbres que es mouen... tot i que per segons qui, sembla que sempre hem de tenir l'escorça a punt, endurida d'aguantar...jo vaig prendre aquesta decisió, també, a la mè segons quina gent i quins modes de relació, no hi entro...i la fama, doncs mira, un ha de dir el que pensa, sense, si pot ser, fer mal...

    Petons!

    ResponElimina
  10. Em sembla que deu ser l'article que més entenc de tots els que t’he llegit. Quan s’entra en una dinàmica com la que expliques hi ha molt poca cosa a fer, si no s’intenta per totes bandes, ja que entenc que és tothom qui participa en aquesta dinàmica, ja en sigui l’instigador, ja sigui arrossegat per l’entorn. Es poden arribar a dir coses molt grosses i al final mai no saps si t’ho diuen en broma o si t’ho diuen seriosament –com sempre penso en aquests casos, això tant se val, perquè la qüestió és que t’ho han dit. I perdonar segons quins comentaris no és fàcil, sobretot si tens clar que n’hi haurà d’altres.

    Conec molt bé aquesta fama, perquè també l’arrossego. Tinc tendència a dir les coses com ragen, sense embuts, però si surt de mi –no en resposta a un comentari feridor-de-broma– mai no serà amb mala llet. (Sempre parlant entre grups d’amics, tot això.)

    A més, tinc tendència a prendre’m les coses molt a pit, respondre en calent i alterar-me molt per comentaris que després resulta que només són «bromes». Sé que puc respondre fàcilment de manera molt agressiva si crec que m’han atacat –encara que després m’ho disfressin de broma–, i sé que això s’ha convertit en alguns grups d’amics com un esport (a veure qui fa emprenyar abans la Núr). M’han deixat anar crítiques amagades de broma per veure quan trigo a enfadar-me i, com ells esperen, salto. I quan salto és per a fer mal. I sé que aleshores sóc jo qui «s’ha passat».

    A mi tampoc no m’agrada ser l’ase dels cops per ser directa i parlar sense embuts. I tampoc no m’agrada dur l’etiqueta de «petita Mussolini» ni que la gent faci bromes del tipus «A veure què hi té a dir, la Núr, que ja veureu com es posa...». I que consti que no parlo de blocs.

    ResponElimina
  11. ummm... aquestes situacions s'acaben complicant sempre. M'agradaria poder dir, amb total convenciment, que les evito amb èxit, però no n'estic segura. Procuro tallar-les de seguida, mostrant-me distant i gens interessada en entrar en el joc i si això no serveix, em mostro indiferent cap a algunes actituds.
    Si no ho fes així aquesta frase 'Arrossegat per la dinàmica, sé que puc arribar a ser molt desagradable." la podria dir jo tranquil·lament, bé, de fet ja la puc dir tranquil·lament :P

    Cap trepitjada! Ni una!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  12. Poder m'ho sembla a mi però crec que ja ens vas parlar en un altre escrit d'aquest tema o quelcom similar.
    Ser fidel i coherent amb un mateix i la seva forma de pensar, defensar el teu lloc i el teu respecte pot dur a pensar, per part de terceres persones, que SOM radicals.
    Dons aixì ja ho saps JO TAMBÉ SÓC RADICAL i no he deixat de tenir problemes per això. Em diuen que "sóc poc flexible" i que no sé adaptarme a la gent...ignorants.

    ResponElimina
  13. És lògic que et defensis, ni dins ni fora d'un grup d'amics t'has de deixar trepitjar, tu i les teves opinions sou tan vàlids com les de qualsevol altre, no s'ha de menysprear a ningú. Però a l'hora de dir les coses, el to, les paraules i fins i tot la mirada hi poden dir molt. I més dins d'un grup d'amics. Tot es pot expressar de manera més planera, sense ferir ni mostrar-se agressiu amb el llenguatge. Perquè les mateixes paraules dites d'una manera o una altra es poden acceptar com una crítica constructiva o bé posar-nos tensos, incòmodes, ens poden fer sentir atacats. I això comporta amb molta probabilitat que actuem amb la mateixa moneda, posant-nos molt a la defensiva i seguir amb la mateixa dinàmica...

    ResponElimina
  14. Quan es tracta de sentiments,tot s'hi val.

    ResponElimina
  15. Tal i com dius, de vegades es generen dinàmiques dins del grup que no porten enlloc, sols a fer mal. Adonar-se'n és un primer pas per canviar-ho i més si t'estimes a les persones que hi tens.
    Però no és gens fàcil. El que expliques d'aquesta dinàmica d'enfotre's de tot fins el punt de poder fer mal sense adonar-se és molt complexe, doncs potser tu et sents ferit i els altres ni se n'adonen.
    Estic d'acord amb el que dius que no cal, es pot fer broma de tot i d'un mateix, xò fer broma dels altres, encara que un ho consenteixi, ha d'estar mesurat i sempre sense fer mal, sense ferir. En el moment que et fereixen és xq no ho fan amb bona fe.

    L'ideal seria passar d'aquesta persona (si és que es tracta sols d'una persona qui distorciona), xò esclar, si està dins d'un grup i et vols relacionar amb ells, doncs és més complicat. Si et serveix, a mi em passa una mica el mateix encara que per diferents motius. Ja n'he parlat més d'una vegada xò una persona amb qui som incompatibles ha tornat al grup i per un sector és fantàstic, doncs ho sap tot i té molta iniciativa. Però em fa sortir el pitjor. Sense adonar-me, sempre li porto la contra, fins i tot en coses que podriem estar d'acord, li porto la contra. Fa poc he decidit allò de vive i deja vivir, passar d'ella, de les seves coses i intentar que no m'afecti en les relacions amb els altres, doncs sé que m'agradi o no, ara hi és, i no em puc posar en contra de tot.

    No sé si es pot adapatar a la teva situació, xò crec que posant-te a la defensiva, cremant-te i agobiant-te amb la relació de tots, tampoc et sentiràs millor dins del grup.

    ResponElimina
  16. No sabeu com us agraeixo tots els vostres comentaris. Aquest és un post que escrivia per la necessitat de treure una cosa de dins, i tot el que heu dit m'ha ajudat a entendre molt més la situació, a valorar-ho de moltes maneres diferents. Sempre m'ajudeu a treure l'entrellat de les situacions complicades. I a més, quins comentaris! Moltes gràcies, de veritat.

    Assumpta, el que em sorprèn és que en un grup d'internet s'arribin a tenir relacions d'aquest tipus, tan amistoses, com a la vida real. Segur que alguns grups funcionen la mar de bé, i d'altres s'espatllen, com el cas del teu. Per l'experiència que en tinc, aquí als blogs s'imposa la cordialitat, encara que tots sabem que passen moltes més coses de les que es diuen o es veuen, però la gent és discreta i hi ha bon ambients. I això dels blogs no és un grup tancat, hi entra i surt gent contínuament. Potser aquí està la diferència. Però potser tu has tingut fàcil dir no a una proposta amb gent que no coneixes, no registrant-te hi ha prou. A la vida real això suposaria no anar mai més amb aquesta gent, i no entra al meu cap això. Com sempre, d'alguna manera tothom es posa a favor del que escriu, i potser aquesta vegada el dolent sóc jo. Sé com sóc i sempre m'han dit que mesuri les paraules, que es pot dir el mateix amb millor cara. Penso que tenen raó i he comès molts errors, però que anar amb la floreta a la mà no soluciona res. Si vols aconseguir un efecte, has de fer les coses d'una determinada manera, sinó no té tanta força. Però això passa per ser desagradable i fer mal, i aquí està el problema.
    Comentari 2: Els comentaris de la Carme i el Ferran aporten molt, certament. I tens tota la raó, m'agradaria saber per què, però hi ha persones que ens treuen de polleguera, i d'altres que ens fan ser millors.

    Carme, podria dir que tinc dos grans grups d'amics. La meva relació amb cadascun d'ells és tant diferent... tot i haver-hi pensat algun cop, no ha estat fins ara que m'he adonat del que no acaba d'agradar-me d'un d'ells, i que en l'altre és totalment inexistent. El tracte hostil, maquillat de col•leguisme, tampoc no m'agrada, i fa massa temps que dura. El problema és que me n'he adonat a costa d'una actitud que sí que és pròpia meva, que és el fet de no mesurar les paraules de vegades. Quan m'escalfo puc ser molt animal, i llavors, amb la llengua deslligada, tot tremola. Sobretot perquè no queda cap mena de dubte de si és broma o no, o dic ben de veritat. Mira que rumio les coses, eh, però de vegades parlo sense mesurar les paraules, i això m'ha portat problemes. Hi ha qui considera que és una cosa meva i prou, però suposo que són els que no em desperten aquesta mena d'ira...

    Garbi24, penso que no ens coneixem els límits, que ens hem deixat portar per la dinàmica, i no hem fet res per rectificar, perquè ho vèiem normal. Grollers acabem sent tots, no culparé a ningú sense culpar-me a mi també.

    Instints, m'agrada la visió del teu comentari. Però t'asseguro que no només és un problema de receptivitat, no em puc treure les culpes. Hi ha qui em tolera millor, i d'altres sé que per la seva manera de ser no aproven gens aquest comportament, però sempre he tingut aquest problema. No és constant, eh, ara semblarà que sóc un bronques i no. Gairebé sempre sóc conciliador, però quan m'encenc per una cosa o altra, surten espurnes. La gràcia és que tothom diu 'tu encara no m'has vist emprenyat!', i jo no penso això, no presumeixo de posar-me com una fera, perquè no ho faig. L'única violència que utilitzo és la verbal, i per això no em cal ni aixecar massa la veu.
    T'has explicat perfectament, em sembla que has entès el post més que bé.

    ResponElimina
  17. Ferran, com sempre, m'he de treure el barret davant la teva clarividència. Estic completament d'acord amb el primer paràgraf del teu comentari, penso que és talment així. Ho deia a la resposta a la Carme, tinc bàsicament dos grups d'amics, i penso que la nostra manera de conviure quan estem plegats és tan diferents...! No cal dir que la comoditat que sento en l'altre grup em fa que entengui poc per què l'ambient és tan estrany amb aquesta gent de la que parlo. D'alguna manera, és això que dius, amb uns sé que no m'he de defendre de res, i amb els altres ja surto amb llança i escut. Però no, el problema no només són ells, i a més, són els meus amics i me'ls estimo. Però a banda del comportament hostil, s'ajunta que jo sóc molt radical en algunes respostes, puc reaccionar amb força violència verbal, i això no ho accepta tothom, i porta problemes. Sempre he tingut problemes, en determinades situacions, per mesurar les paraules. En d'altres, en canvi, busco sempre la millor manera de dir les coses.

    P-CFA..., en aquest cas no podria personalitzar, i sobretot no me'n podria excloure a mi. Més aviat podria dir que algun és menys criticable que els altres, com a molt.

    PiTs, l'humor és vital, però també pot ser un humor inofensiu. Jo tinc moments que podria classificar d'estel•lars, en que faig riure a tothom, n'encadeno una rere l'altra, i és un no parar. Però intento no ficar-me amb ningú, o almenys ser tan inofensiu com puc. També li trobo la gràcia a això de pixar-me amb algú, fins i tot pot ser amb una mica de mala llet, mentre sigui amb bona fe. Però aquestes situacions, quan es donen dins d'un grup poden esdevenir una dinàmica molt negativa, perquè llavors no pares mai, i ja hi ha destrals que volen en totes les converses. Això cansa, la sensació d'estar en un lloc en el que t'has de defensar contínuament no és massa agradable.
    Ah, i no pensis que no sé encaixar les bromes, si jo les faig, sé que les hauré de rebre, ves quin remei, però el problema és quan ja s'entra a matar.

    Núr, veig que t'has sentit força identificada amb aquesta situació. Aquestes dinàmiques són devastadores. A tot acabem dient bromes, però en realitat sota el somriure sarcàstic s'amaga una veritat disfressada, i per això arriba tan a dins, per això ens fa mal. Si no ho mostrem, aquí no ha passat res. Però si estem dolguts sempre ens podran dir que era una broma.
    M'agrada la manera de dir-ho que has fet servir, tal com raja o sense embuts. També en podríem dir sense filtre. Penso que anar a fer mal és una cosa que ben poca gent farà. El problema és que de mal en fem amb aquesta manera d'expressar-nos, encara que no ho vulguem.
    També he descobert que em prenc certes coses massa a pit. Jo no crec que ningú em burxi especialment a mi, ja veig que tu tens un club de fans i tot, que van a per tu directament. Però sí que hi ha gent que sap com picar-te, si ens coneixen potser també coneixeran alguns dels nostres punts febles, i llavors és inevitable saltar. És un mal rotllo perquè ens hem de defensar, i el que és encara pitjor, mirar on és que li fa mal a l'altre. Això ja és denigrant. És com estar en guerra.
    Hehehe, però en els blogs també et piques, eh? Recordo que un cop vaig criticar no sé quina traducció i em vas fotre bronca. I ara fa poc, en referència al post de l'Elur, quan el vaig llegir de seguida vaig pensar 'ui com això ho llegeixi la Núr...'. Però vaig fer tard a avisar, que ja ho havies llegit, hahaha. Espero que no t'enfadessis, que no vaig a provocar-te expressament, eh? Només és que es maco que es generin aquestes xarxes entre nosaltres.

    ResponElimina
  18. Zel, aquesta és una decisió que jo no vull prendre, no vull deixar d'estar amb aquesta gent. M'he proposat canviar la dinàmica negativa, digues-me il•lús. Però tens tota la raó, s'ha d'intentar no fer mal, que hi ha maneres i maneres de dir les coses. El problema és que jo sovint en trio una d'incorrecta. No tant sovint, potser, però quan ho faig, em passo tres pobles.
    Ah, i no crec que ningú em vegi amb una escorça impenetrable (per cert, gran símil), potser m'hi he vist jo algun cop, però era fals. El pitjor és quan et coneixen les esquerdes.

    Elur, et felicito si ets capaç d'evitar aquest tipus de situacions, d'escapolir-te abans de deixar-te portar. Però hi ha persones que són autèntiques expertes en provocar, i vulguis o no els acabes contestant. I si entres un cop, de vegades ja no pots sortir. Dona, és que els capri tenim mala llet, no? Sobretot quan se'ns inflen les... nectarines, que diuen al PiT.

    Menta, si ja et dic jo que començo a no tocar bores... ja en vaig parlar? Podria ser, que trist repetir-se. En tot cas ara en parlo per incidents recents.
    Quan em considero radical és més aviat per la manera de dir les coses, no pel fet de dir-les. Hi ha qui sap dir les coses de manera molt més políticament correcta, però jo tinc la impressió que no fa el mateix efecte.

    Laia, en aquest cas el no deixar-se trepitjar no té a veure amb exposar l'opinió d'un. És més aviat no voler ser el tonto del grup, el que no es fica amb ningú i tothom se'n fot. Però el problema de dir les coses de la manera que no toca el tinc jo. Hi ha gent amb poc tacte. Jo més aviat és que dic les coses de manera molt brusca i potser grollera. No sempre, és clar. M'agrada xerrar, discutir, argumentar, i puc mantenir una discussió interessant sense aixecar ni un cop la veu. Però de vegades em deixo anar perquè alguna cosa m'ha encès, i llavors surt alguna sentència d'aquelles que es claven.

    No Judith, no tot pot valer. Ha d'haver-hi unes normes de respecte bàsiques.

    Rits, és com si ho tinguessis perfectament estudiat! Si es té aquesta dinàmica, tard o d'hora algú haurà de sentir alguna cosa que el fereix. Segur que calla, perquè el grup està de broma, i no s'han de prendre les coses tan a pit. Això penses la primera vegada, però la cosa es repeteix, i no només per un, sinó per tots. Així que mica en mica l'ambient es va enrarint, hi ha més coses a retreure's, piques més fàcilment, males cares... etc. Una dinàmica molt dolenta. Com dius tu, les bromes que fas d'altres han d'estar molt mesurades, han de fer riure a l'altra persona també, i per això hem de fer servir coses que segur que no el feriran. És difícil, si no saps que pot ferir una persona, millor no dir-ne res.
    En el meu cas no estaríem parlant de ningú concret, tots en general, i com ja he dit per aquí, jo sóc el primer a criticar. El teu cas és diferent. És dolent per tu, però bo pels altres. Tu has de fer el cor fort, tot i que veig que t'ha estat difícil. La determinació que has pres està bé perquè no podies continuar per aquest camí, t'estaves fent mal a tu mateixa. I potser aquesta persona ni s'immutava.

    ResponElimina
  19. Fas molt ben fet de no voler ser l'ase dels cops. La saviesa popular ja diu que qui diu les veritats té pocs amics perquè les veritats ofenen i és així. Però jo prefereixo una persona que em vagi amb la veritat per davant encara que em dolgui en un primer moment, després em farà reflexionar interiorment, i encara m'haurà fet una favor i per tant la continuaré considerant amiga meva, que no pas una persona hipòcrita, Dèu les allunyi del meu petit cercle d'amistats.

    ResponElimina
  20. Arribo a la conclusió que aquests que dius amics teus, no ho són tant, doncs...

    ResponElimina
  21. aix, l'article de l'Elur... de fet crec recordar que el vaig respondre, o que el vaig intentar respondre perquè al final no sé si el vaig publicar o no...

    ResponElimina
  22. oh... però Núr, Xexu... el meu post i els comentaris i respostes no tenien pas res a veure amb el tema d'aquí. Un discussió sana no fa cap mal i jo no buscava pas fer enfadar ni enfadar-me ni faltar el respecte.
    Au, petons a repartir!

    ResponElimina
  23. Ja ho pots ben dir. Arriba un punt que sembla que hagis de comportar-te d'aquesta manera per fer-te respectar. Mira, qui no arriba, se l'hi ha de fer veure a "cops". És una llàstima però a vegades, tot s'hi val.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.